Part 3

Hem de dir que posats a citar personatges del _Tirant_ que arribaren a tenir el més alt títol geràrquic d’un regne o imperi, hauria pogut esmentar així mateix al senyor d’Agramunt, marit de Plaerdemavida, a qui Tirant donà el regne de Fez i de Bògia.

Amb tot i tenir a Clemencín per mestre en literatura cavalleresca, algunes vegades s’equivoca. Diem això perquè escriu que Ipòlit fou «famoso por sus hazañas», i no recordem cap important fet d’armes en el qual el cosí i escuder de Tirant demostrés la seva valentia, a no ser que aquests fets a què fa referència el crític siguin els amors amb l’emperadriu. Creiem que Ipòlit és el símbol d’aquells generals palatins que adquireixen honors, graus i distincions sense haver oït el xiular de les bales ni haver sofert les inclemències abundoses que a cada pas es troben en els camps de batalla.

XII

«Y cuéntase desta buena moza, que jamás dió semejantes palabras, que no las cumpliese, aunque las diesse en un monte y sin testigo alguno.» (_Don Quijote_, I, 16.)

No direm que Cervantes en posar aquesta fermesa de paraula com una bona qualitat de Maritornes, es recordés d’un passatge que es llegeix en el cap. 132 del _Tirant_, en dir Carmesina al seu estimat cavaller: «car jo so composta de tal metall que james prometi res que no u atengués, ara fos de mal o de bé; la mia paraula no pot tornar atrás».

XIII

«¡Qué de otras cosas ocultas!...» (_Don Quijote_, I, 17.)

En l’hostal on tantes desgràcies passaren a l’heroi de la Manxa i on es desenrotllaren tantes escenes vivides i realistes que al nostre entendre són quadres admirables del llibre cervantí, explica l’enamorat cavaller al seu escuder que la filla del senyor del castell anà a trobar-lo la nit anterior, demanant-li amor, però que ell, com ferm aimador de Dulcinea, no l’atengué. I després, descrivint a Sanxo el tipus de la dita donzella, li diu: «¡Qué te podré decir del adorno de su persona! ¡Qué de otras cosas ocultas, que, por guardar la fe que debo a mi señora Dulcinea del Toboso, dejaré pasar intactas y en silencio!»

La frase objecte d’aquesta nota ja figura comentada en l’edició de Cortejón (II, p. 50) i allí es llegeix que «un escritor sensual como el autor de _Tirante el Blanco_ habría descrito menudamente» certes coses que un novel·lista mestre en l’eufemisme hauria dit veladament.

Començarem dient que la censura la trobem encertada, que la considerem justa; però també manifestarem que en els més dels llibres de cavalleries s’hi veuen escenes un xic realistes que poden fer joc amb el text de certs passatges del _Tirant_.

Els que han llegit el _Cirongilio de Tracia_ recordaran tot seguit el fort enamorament que sent la filla de la comtessa d’Astrea vers el jove paladí Cirongili, i de la manera com la formosa donzella penetra en la cambra de l’heroi, i aquelles enceses i descriptives paraules que diríem sortides de boca de dona folla: «... certificoos que no sereis tan animoso y fuerte que os libreis de mis manos sin que vuestra hermosura goce mi voluntad» (I, 30).

Cert, que els més dels llibres de cavalleries són «sermonarios de Sathanas», com escrigué Venegas, però també n’hi ha que no mereixen tal estigma.

Tothom sap que els autors del _Tirant_ foren mestres en saber dir les coses amb claredat, els diàlegs de Tirant i Carmesina en el castell de Malvehí i els d’Ipòlit i l’emperadriu en el palau de l’emperador de Constantinoble, per a no citar-ne d’altres, ho demostren; però també se sap que Cervantes era mestre en jugar l’eufemisme, que sabia dir les coses més crues sense arribar a la cruesa; posem un exemple i es veurà la característica dels autors valencians comparada amb la de l’alcalaí.

En el cap. 13 de la primera part del _Don Quijote_, ens descriu Cervantes el tipus de Dulcinea, dient-nos que les seves dents eren perles, «alabastro su cuello, mármol su pecho y marfil sus manos», i Martorell i Galba en descriure’ns la infanta Carmesina ens assabenten que mostrava «en los pits dues pomes de paradís que cristallines parien» (cap. 117).

Com s’ha pogut veure, hi ha més fons realista en la descripció del _Tirant_ que en la del _Don Quijote_.

XIV

I. «...y se vuelve a la suya...»—II. «...para mis barbas...»—III. «llevandole de camino tres o quatro dientes de la boca...» (_Don Quijote_, I, 18.)

I.—Quan D. Quixot va descrivint pas a pas els exèrcits que té al seu davant i amb els que pensa entrar tot seguit en desigual batalla, diu a Sanxo: que allí hi veu al furibund pagà Alifanfaró, enamorat de la filla de Pentapolí, i que aquest no accedirà al casament si abans no renega de la seva religió, fent-se cristià.

Això fa escriure a Clemencín (II, p. 67) que no és novella cosa veure als cavallers «ejercer con vehemencia el oficio de misioneros», i cita el cas de Tirant, qui bateja «por su mano a la reina Esmeragdina, al rey Escariano, y a muchos millares de moros, vasallos suyos, en los reynos de Etiopia y de Tremecen». Té raó, tan distingit crític; aquests fets es descriuen en els caps. 326, 327 i 404.

Però, hem de dir que això que es troba en el _Tirant_ i en molts llibres de cavalleries del cicle d’Amadís i Palmerí, és cosa abundosa també en el que fa referència als herois de Carlemany. És la lluita entre Crist i Mahoma, segell característic en ambdues branques cavalleresques. Vegeu un cas semblant en _La Gerusalemme Liberata_, cant XII, en morir Clorinda i demanar a Tancredo que la fes cristiana.

També fa observar Clemencín que el motiu que retreu el famós Pentapolí per a no donar la mà de sa filla a Alifanfaró; és el mateix que es veu en el _Tirant_ en no voler accedir l’emperador de Constantinoble a casar la infanta Carmesina amb el soldà del Caire (cap. 178); i aqueix argument es trobava en el cant 22 de l’_Orlando Furioso_.

Ja hem dit abans que l’ofici de cavaller és mantenir la fe catòlica, i això sabut, no ha d’estranyar veure que en els altres dels llibres de cavalleries sols s’hi descriguin lluites de moros i cristians, i com pot suposar-se portant aquells la pitjor part, ço és, quedant a la fi vençuts, si bé moltes vegades hom els deslliura del captiveri per a demostrar la magnanimitat de l’esperit cristià. Vegeu un exemple d’això en el _Tirant_, cap. 487, en treure Ipòlit de la presó a «lo Soldà e lo gran Turch e tots los altres Reys y grans senyors qui ab ells presos eren».

II.—En sentir Sanxo l’explicació de D. Quixot referent a la guerra que tenen els exèrcits d’Alifanfaró amb els de Pentapolí hi troba que fa molt bé aquest en no donar sa filla a un rei moro, exclamant: «Para mis barbas ... que le tengo de ayudar en cuanto pudiere».

Aquesta exclamació de Sanxo fa recordar tot seguit a Bowle (_Anotaciones_, I, p. 62), que en el _Tirant_ es llegeix una frase igual. Es troba quan el gran Caramany es veu precisat a acotar-se, davant de l’emperador de Constantinoble, com a presoner que és. (Cap. 166.)

Es comprèn que el gran Caramany juri per Mahoma, perquè és el seu déu, i esmenti també les seves barbes, perquè ço és cosa de gran compromís per hom de jerarquia i distinció; car les barbes no solament era signe d’apreci, sinó també d’autoritat. En Clemencín, que en aquestes coses tenia bons apuntaments, escriu (II, p. 207) que «cuando se usaba llevarlas crecidas, era señal de sentimiento y duelo raerse las propias, y causaba afrenta cortar, mesar o pelar las agenas. Por el contrario, cuando se raia la barba por costumbre, era demostración de dolor el dejarlas crecer». I té raó, per quan en el _Romancero_ es troben molts exemples d’això que diu el comentarista cervantí; recordi’s allò que es llegeix en el romanç del marquès de Mantua (número 355):

«Quando aquesto oyó el Marques, La habla perdido hae, En el suelo dió consigo, La espada fué arrojare, Las barbas de la su cara Empezolas de arrancare... Lo que hacia el escudero Lástima era de mirare; Rascuñaba la su cara Sus ropas rasgado hae, Sus barbas y sus cabellos Por tierra los va a lanzare...»

III.—Serà una coincidència, però ens diu el novel·lista castellà que una pedrada trencà l’olleta que contenia el famós bàlsam de Fierabras, i de pas se li emportà tres o quatre dents i caixals de la boca de l’heroi; i la segona xifra recorda el nombre de caixals que perd Tirant d’un bot de llança que li donà el rei d’Egipte.

Ens diuen Martorell i Galba en el cap. 157 de la famosa novel·la, que «con lo Rey se fou leuat, pres una lanca que troba en terra e mes se a poch a poch entre la gent, e acostas tant envers Tirant e tira li un bot de lança, e per ço com no tenia bauera dona li en mig de la galta e derrocali .iiij. quexals, de que perde molta sanch».

XV

«Este es el caballero del Sol o de la Sierpe ... que me hallasse quinto o sesto nieto de Rey.» (_Don Quijote_, I, 21.)

¡Quantes i quantes vegades, en passar els ulls per aquest llarg text cervantí, han vingut a la meva memòria molts passatges de llibres de cavalleries que poden servir per a demostrar que Cervantes recordava, en escriure aquest paràgraf, ço que havia llegit en moltes de les cròniques on es descrivien els fets d’armes dels fills i néts d’Amadís o Primalió o d’altres herois paladins! Però hem de dir que, amb tot i veure-hi punts de semblança amb altres llibres, ens ha semblat que Cervantes tenia molt present el _Tirant_, com ho demostrarem en la nota que hi ha en l’edició de Cortejón (II, pp. 143 i ss.).

En Clemencín, que si bé fullejava el _Tirant_ no el coneixia amb tant detall com molts altres llibres de cavalleries, a penes l’esmenta en comentar aquest llarg passatge del Quixot, on es fa un ràpid argument de moltes d’aquestes obres cavalleresques. Ens parla de les cròniques de _Platir_, _Florisel de Niquea_, _Belianis de Grecia_, _Palmerín de Oliva_, _Amadís de Gaula_, _Olivante de Laura_, _Lisuarte de Grecia_, _Policisne de Boecia_, _Lepolemo_, _Palmerín de Inglaterra_, _Florambel de Lucea_, _Primaleon_ i _Esplandian_, però solament esmenta dues vegades el llibre de Martorell i Galba: La primera és en dir que la confident dels amors de la infanta Carmesina i Tirant fou Stefania, filla del duc de Macedònia, i la segona en tractar de com els herois paladins arriben a ésser reis o emperadors.

Amb el _Tirant_ a la mà podem il·lustrar molts passatges de l’esmentat paràgraf cervantí, com podríem així mateix copiar fragments d’altres llibres cavallerescos on veuríem descrit açò de què ens parla Cervantes.

I.—Ens diu aquest, en el passatge objecte de la present nota, que «el [ço és, l’emperador] llegara hasta la mitad de la escalera, y le abraçara estrechissimamente, y le dara paz besandole en el rostro», i cosa per l’estil a la descrita pel novel·lista es llegeix en el _Tirant_, vegeu dos exemples: «Com Tirant lo veu, fica lo genoll en terra, e tots los seus, com foren a mig cadafal tornaren a fer altra reuerencia, com fon als seus peus, agenollas e volgueli besar lo peu, e lo valeros senyor no u consenti, besali la ma, e lo Emperador lo besa en la boca» (cap. 116); «... e arribat Tirant dauant la Magestat sua, als seus peus se lança per voler los hi besar, e lo magnanim senyor no u comporta; mas prenent a Tirant per lo braç, alça l de terra e besa l en la boca, e Tirant li besa la ma...» (cap. 440).

II.—En un altre lloc ens diu l’autor castellà que l’emperador portarà al jove donzell «por la mano, al aposento de la señora Reina, adonde el cauallero la hallara con la Ynfanta, su hija, que ha de ser vna de las mas fermosas y acabadas doncellas, que en gran parte de lo descubierto de la tierra a duras penas se puede hallar». Recordi’s l’arribada del jove paladí al palau de l’Emperador, quan després d’haver parlat amb aquest vol anar a saludar a l’Emperadriu i a la Infanta, i es veurà que hi ha molts punts de similitud entre ambdues relacions. En el _Tirant_ es llegeix que: «Com foren en la gran sala del palau lo Emperador lo pres per la ma e posa l dins la cambra hon era la Emperadriu ... apres veu un lit ab cortines negres, e la Infanta staua gitada damunt aquell lit» (cap. 117). I referent a què la filla de l’emperador ha d’ésser una criatura en grau superlatiu formosa, recordi’s allò que diu el jove Tirant al seu amic Ricard: «No creguera james que en aquesta terra hagues tantes coses admirables com veig. E dehia u mes per la gran bellea de la Infanta...» (cap. 118).

III.—Ens assabenta Cervantes «que ella ponga los ojos en el cauallero, y el en los della, y cada vno parezca a otro cosa mas diuina que humana», i casualment en el llibre d’En Martorell i Galba s’hi veu un capítol, el 118, l’epígraf del qual és: «Com Tirant fon ferit en lo cor ab vna flecha que li tira la deessa Venus perque miraua la filla de l Emperador.»

Clemencín, comentant aquest punt, escriu que en el _Palmerín de Oliva_ s’hi llegeix una frase molt semblant a la de Cervantes, per tal com en el cap. 30 es diu que: Palmerí i Polinarda quedaren «presos y enlazados en la intricable red amorosa...», i ens fa assaber que cosa per l’estil passà a Perió de Gaula quan el rei de la Petita Bretanya, Garinter, el presentà a la reina qui estava amb sa filla Elisena.

I un altre acte semblant es veu en el _Lisuarte de Grecia_ o bé _VIII libro de Amadís_, on en descriure l’autor la primera vegada que es vegeren davant per davant el protagonista i la infanta Elena, ens diu el novel·lista que: «A esta sazon el Cauallero de los Cisnes, viendo la estraña beldad de Elena, y ella otro si viendo su hermosura e bondad en armas, que en aquel punto que se vieron se causo que el uno y el otro fueron feridos de fuerte e crudo amor que tanto les enlaço los coraçones e captiuo libertades» (cap. 46). I això mateix ens diuen els autors del _Tirant_ en el cap. 117: «Dient lo Emperador tals o semblants paraules, les orelles de Tirant stauen atentes a les rahons, e los vlls, d’altra part, contemplauen la gran bellea de Carmesina; e per lo gran calor que fehia, perque hauia stat ab les finestres tancades, staua mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradis que crestallines parien, les quals donaren entrada als vlls de Tirant, que de alli auant no trobaren la porta per hon exir, e tostemps foren apresonats en poder de persona liberta fins que la mort dels dos feu separacio.»

IV.—També ens diu Cervantes que «venida la noche, cenara con el Rey, Reina e Ynfanta», i una cosa igual veiem en el cap. 448: «... l Emperador volgue que Tirant menjas en la sua taula, e menjaren tots cinch: Lo Emperador e la Emperadriu, la Princessa e Tirant e la reina de Feç, e cascu en son plat e ab son trinchant dauant cascu, e feu seure Tirant dauant la Princessa».

V.—Ens posa Cervantes que aquest emperador «tiene vna muy reñida guerra con otro poderoso, como el», i ja sabem que Tirant va en defensa de l’emperador de Constantinoble, perquè aquest es veu invadits els seus territoris pels exèrcits del Gran Turc, cosa aquesta que comença en el cap. 116: «Com lo rey de Ciçilia pregua a Tirant per part sua e del emperador de Contestinoble que volgues anar en Contestinoble per socorrer lo». Però hem de dir que això de què un heroi paladí es posi al servei d’un rei o emperador cristià per a lliurar-se d’infels, es troba a cada pas en els llibres de cavalleries. Citem un exemple: Tots els reis pagans, gegants de totes menes i els fills d’Arcalaus es reuneixen per a fer un gros desembarc a la Gran Bretanya i captivar a Amadís de Gaula; fan els enemics el desembarc a Fenusa, però els cavallers cristians i altres acudeixen en defensa del de Gaula, lluiten valentment, però a no trobar-se Lisuart, nét d’Amadís i fill d’Esplandian, que no es vol donar a conèixer a la cort del seu avi, probablement que hauria perdut aquest. Vegeu _El VIII libro de Amadís de Gaula_, caps. 102 i següents.

VI.—Ens diu també el novel·lista castellà, que «aquella noche se despedira de su señora la Ynfanta, por las rejas de un jardín que cae en el aposento donde ella duerme, por las cuales ya otras muchas veces la auía fablado, siendo medianera y sabidora de todo una donzella de quien la Ynfanta mucho se fía. Sospirara el, desmayarasse ella, traera agua la doncella, acuitarase mucho porque viene la mañana, y no querría que fuessen descubiertos por la honra de su señora, finalmente la Ynfanta volvera en si y dara sus blancas manos por la reja al caballero, el qual se las besara mil y mil vezes, y se las bañara en lágrimas». Tot el text d’aquest llarg paràgraf, gairebé podem dir que amb lleus variants, el trobem en el _Tirant_.

En Clemencín (II, 176) escriu que: «Las aventuras de rejas de jardín y despedidas de los aventureros y sus damas por ellas, son frecuentísimas en los libros de caballerías»; demés, esmenta exemples de paladins que han banyat amb llàgrimes les mans de llurs estimades, i ens diu que en l’_Amadís de Gaula_, _Palmerín de Inglaterra_ i en altres s’hi troben exemples; referent a les «medianeras», que també mereixen el qualificatiu de «terceras o confidentas», cita a Estefania, la filla del duc de Macedònia que ho és de Carmesina. I té molta raó. Anem a senyalar textos del llibre de Martorell i Galba que puguin comparar-se amb els esmentats en el _Don Quijote_, si bé direm que les escenes d’amor en les quals intervenen Tirant i Carmesina tenen lloc en cambres i no en jardins.

En el cap. 233 veiem que el dormitori de la infanta Carmesina donava a un terrat per on es podia saltar a l’hort del Palau, lloc per on fugí el jove Tirant la nit aquella en què es rompé la cama, i casualment aquest fet passa en la nit en què havia d’empendre el camí per a anar al camp, ço és, a posar-se al davant dels exèrcits de l’emperador per a donar la batalla als invasors de l’Imperi grec.

Quasi pot dir-se que són dues les «medianeras» dels amors de Tirant i Carmesina: la una és Estefania, la qual es casà amb Diafebus de Muntalt, cosí de Tirant, i l’altra és Plaerdemavida, la qual s’emmaridà amb el Senyor d’Agramunt. Una i altra pertanyien a la noblesa grega.

Referent als desmais, hem de dir que qui ha llegit la famosa novel·la cavalleresca feta per Martorell i Galba, recordarà totseguit aquell capítol on s’explica com Tirant per la força de les armes entra en el castell (cap. 436) i on es parla d’un desmai sofert per Carmesina, dient-nos al mateix temps que «la Reina se leua prestament, pres vna ampolla de aygua vos, e dona li n per la cara e frega li los polsos, e axi recobra l’esperit».

També hem de senyalar un passatge on es veu ço que ens ha dit Cervantes referent a les trifulgues que passa la mitjanera dels amors de la seva senyora. En el _Tirant_ (cap. 438) s’hi llegeix que «la Reyna, qui portava lo pes d aquest negoci, vehent que lo dia s acostaua, pensa que los qui se amen com aconseguexen algun delit no pensen en res qui ls puixa noure, leuas cuitadament del lit e ana hon eren los dos amants, e dix los: Que puix la nit era stada bona, que Deu los donas lo bon jorn. E ells lo y reteren molt graciosament... La Reyna dix a Tirant: Senyor de l Imperi grech, leuau de aqui que ja s fa dia; per que no sia vista vostra merce es mester que vs ne aneu lo mes secretament que pugau. Al virtuos Tirant fora stat plasent que aquella nit hagues durat hun any». I en el capítol següent, es llegeix, que «ab hun besar d amor strema se partiren.»

VII.—Ens diu Cervantes que el paladí «vase a despedir del Rey, y de la Reyna, y de la Infanta, dizenle, auiendose despedido de los dos, que la señora Infanta esta mal dispuesta, y que no puede recebir visita...», i casualment, amb lleus variants, això es veu en el _Tirant_, l’endemà d’haver passat l’heroi una delitosa nit. El famós paladí ha d’anar-se’n a posar-se al davant dels exèrcits de l’emperador, i abans d’eixir de Constantinoble va a despedir-se d’aquest, i aprofitant l’anada al palau, «presa licencia de l Emperador se n ana a fer reuerencia a la Emperadriu e a la virtuosa Princessa, e troba les ensemps en la cambra de la Princessa, per ço com la Princessa fengia esser malalta, e la Emperadriu era venguda per visitar la».

VIII.—Allunyat el cavaller de la seva enamorada, escriu Cervantes que «pelea en la guerra, vence al enemigo del Rey, gana muchas ciudades, triunfa de muchas batallas, buelve a la corte...», i tot això ho veiem descrit en el _Tirant_ quan el fill del senyor de Marca de Ticania es perd a la costa de Berberia, venç al rei Scariano i més tard als de la Menor Índia, d’Àfrica, de Tuniç, de Tana, de Feç, de Tremicen i altres, possessionant-se d’un sens fi de ciutats i captivant a més de quatre cents mil moros, retornant a Grècia, on els enemics de Crist havien envaït i possessionat de moltes de les ciutats, posant en greu perill a l’emperador i sa família (caps. 299-430).

IX.—Però encara no hem acabat, perquè es llegeix que «la Infanta viene a ser su esposa», la qual cosa veiem en la nostra novel·la, en dir-nos com l’emperador nomenà cèsar de l’Imperi grec a l’estrenu cavaller Tirant, i assabentant-li que «per tornes vos volem donar nostra filla Carmesina per muller, si vostra virtut la volra» (cap. 452).

X.—A la fi llegim que, casat ja el cavaller amb la Infanta, «entra luego el hazer mercedes a su escudero y a todos aquellos que le ayudaron a subir a tan alto estado; casa a su escudero con vna donzella de la Infanta, que sera, sin duda, la que fue tercera en sus amores, que es hija de vn duque muy principal». I tot això, si bé no passa així en el _Tirant_, podem senyalar quelcom semblant, perquè aquestes mercès les fa Ipòlit, escuder de Tirant, en casar-se amb l’Emperadriu vídua; però Tirant havia donat abans a tots els seus, honors i riqueses, i féu el casament del seu cosí Diafebus, comte de Sant Àngel amb Estefania, filla del duc de Macedònia, i casà a Plaerdemavida amb el senyor d’Agramunt.

XVI

«... y digo que mientes y mentiras todas las vezes que lo pensares o dixeres...» (_Don Quijote_, I, 23.)

Després d’haver estat tan maltractat l’heroi manxec per aquells a qui els havia fet gros favor, car els havia donat la llibertat, li diu l’escuder que fóra bo s’endinsessin per aquells laberíntics llocs de la serra i no esperar a camp pla que la Santa Germandat els empresonés; a la qual cosa, contesta D. Quixot, que si segueix el consell de Sanxo ha d’ésser amb la condició que jamai digui que ho féu per por, sinó per a complaure’l, i que si en tot cas ho diu, que dirà mentida, i reforçant això exclama: «y desde aora para entonces, y desde entonces para aora te desmiento, y digo que mientes y mentiras todas las vezes que lo pensares o lo dijeres».

Primer Bowle (I, p. 85), després Clemencín (II, p. 224) i a l’últim Cortejón (II, p. 174) senyalen el passatge del _Tirant_ referent a la lletra de batalla tramesa pel jove paladí a Kirielayson de Muntalva, on s’hi llegeix: «Dich que mentiu e mentireu tantes veguades com ho direu» (cap. 79), i en el cap. 81, diu Tirant a Tomàs de Muntalva: «dich que mentiu, per vostra falsa boca...».

Al nostre entendre aquesta frase és purament cavalleresca i molt usada en les lletres de desafiament, com ja demostrà el segon dels esmentats crítics transcrivint un fragment del cartell enviat pel rei Francesc de França a l’emperador Carles d’Espanya, en 1528.

XVII

«... y juro ... por la orden de caualleria que recebi...» (_Don Quijote_, I, 24.)

Ens explica el novel·lista alcalaí que D. Quixot va demanar a Cardeni li digués quines eren les desgràcies que li havien passat, que ja el defensaria o procuraria aminorar-li les penes que demostrava tenir, jurant, el fer-ho, per l’ordre que havia rebut.

La frase objecte d’aquesta nota l’havem vista en quasi tots els llibres de cavalleries que han passat per les nostres mans; Clemencín (II, p. 254) esmenta passatges de _Belianis de Grecia_ i _Policisne de Boecia_ on s’hi veu aquesta frase; després assenyala un passatge del _Tirant_ (cap. 57). Hem de dir que Cervantes, que coneixia la força que tenia aquest jurament, la posa en boca de D. Quixot en un altre passatge de la novel·la, en la famosa discussió de la bacina de barber en dir d’un, i de l’elm de Mambrino segons D. Quixot.