Part 1

Notes del Transcriptor

—S'ha respectat l'ortografia i l'accentuació de l'original.

—Les pàgines en blanc presents en la versió impresa s'han eliminat en la versió digital.

—Els errors obvis de puntuació i d'impremta s'han corregit.

—El text en cursiva es mostra entre _guions baixos_; el superíndex es denota per ^, e.g. 1^e, XII.^{èn}; mentre que les versaletes s'han reemplaçat per majúscules.

* * * * *

EL «TIRANT LO BLANCH» I «D. QUIJOTE DE LA MANCHA»

EL “TIRANT LO BLANCH”

I

“D. QUIJOTE DE LA MANCHA”

PER

JOAN GIVANEL MAS

Extret dels _Quaderns d’Estudi_, anys 1921-22

Impremta de la Casa de Caritat: Montalegre, 5: Barcelona

A En FRANCESC MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, enamorat com pocs dels dos llibres que serveixen de títol a aquest estudi, que li dedica, respectuosament,

J. GIVANEL MAS

Els estudis quixotescos, ço és, els dedicats a l’immortal llibre cervantí, sembla que han entrat en una nova fase. No fa molts anys que els més d’ells sols semblaven destinats a enaltir el _Don Quijote_ amb els més entusiastes elogis ditiràmbics, però avui dia, seguint la ruta iniciada per l’eminent polígraf santanderí, comencen a recercar-se les fonts que iniciaren a Cervantes per a produir aquella obra que fa tres centúries rep els aplaudiments de les gents; En Menéndez i Pelayo, en el seu magistral treball llegit en la Universitat de Madrid en 1905 tractant de la _Cultura literaria de Miguel de Cervantes y elaboración del «Quijote»_,[1] En Rodríguez Marín en les seves aplaudides produccions _El modelo más probable del Quijote_[2] i _Los modelos vivos del Don Quijote_,[3] i En Menéndez Pidal amb el seu discurs tan celebrat per la crítica _Un aspecto en la elaboración del «Quijote»_,[4] semblen donar-nos la raó.

[1] Publicat en la _Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos_, IX, pp. 309-339. Se’n féu tiratge a part.

[2] Madrid, _Rev. de Arch. Bib. y Museos_, 1918.

[3] Madrid, _Rev. de Arch. Bib. y Museos_, 1916.

[4] Madrid, Jiménez y Molina, 1920.

Sempre s’ha dit que Cervantes era un hom que havia llegit molt, i, demés, aficionat a la faràndula, ell mateix ens ho declara en el _Don Quijote_[5] i en el pròleg a les _Comedias_;[6] demés, passant els ulls per algunes de les seves obres, es veu tot seguit que se sabia de cor els romanços que aleshores, com ara, es publicaven en fulles soles i es cantaven, passant així de generació en generació; també veiem que coneixia a fons els llibres de cavalleries, car sovintegen en la dita novel·la reminiscències de les cròniques pertanyents al cicle greco-asiàtic, així com també se’n troben, si bé de manera no tan abundosa, que corresponen al carolingi.[7] Tot això ha fet dir als crítics cervantins que les fonts del _Don Quijote_ es poden veure en el _Romancero_ i en els llibres de cavalleries, i d’entre aquests en l’_Amadís de Gaula_, i tant s’ha anat dient, que no ha mancat qui ha escrit que el _Don Quijote_ és «un nuevo Amadís a lo ridículo»;[8] a això es deu el que tots els comentaris hagin recercat en l’obra de Garci-Ordóñez de Montalvo[9] passatges del dit llibre per a ilustrar-ne d’altres de la novel·la cervantina.

[5] «... y, como soy aficionado a leer aunque sean los papeles rotos de las calles ...» (I, 9.)

[6] «Yo, como el más viejo que allí estaba, dije que me acordaba de haber visto representar al gran Lope de Rueda, varón insigne en la representación y en el entendimiento ... vistos agora en la edad madura que tengo hallo ser verdad lo que he dicho.»

[7] Creiem que Cervantes coneixia es gestes de Carlemany i dels seus cabdills pels romanços, no per haver llegit cap llibre de cavalleria del cicle carolingi.

[8] Nicolás Antonio, _Bibliotheca Hispana-Nova_.

[9] En la més antiga edició que avui dia es coneix de l’_Amadís de Gaula_, s’hi llegeix: «Garcirodríguez de Montalvo».

No negarem que l’autor del _Don Quijote_, en escriure aquesta obra, tingué molt present el famós _Amadís de Gaula_; recordi’s que quan l’heroi fa penitència a Penyapobre, exclama:«—¡Venid a mi memoria, cosas de Amadís, y enseñadme por dónde tengo de comenzar a imitaros!»,[10] i poc abans ens havia dit que l’enamorat d’Oriana era «uno de los más perfectos caballeros andantes. No he dicho bien, fué uno; fué el solo, el primero, el único, el señor de todos cuantos hubo en su tiempo en el mundo»,[11] i també ens fa a saber que el Doncell del Mar fou «el norte, el lucero, el sol de los valientes y enamorados caballeros, a quien debemos imitar todos aquellos que debajo de la bandera de amor y de la caballeria militamos».[12] Aquestes cites, referents a l’esmentada crònica cavalleresca, demostren que Cervantes coneixia de sobres _Los cuatro primeros libros de Amadís de Gaula_,[13] però nosaltres opinem que també tenia molt sovint a la memòria un llibre imprès a Valladolid a les primeries del segle XVI, però l’original del qual s’havia tret d’una impressió barcelonina feta per En Pere Miquel i En Didac de Gumiel: ens referim al _Libre del valeros e strenu cavaller Tirant lo Blanch_.

[10] _Don Quijote_, I, 26.

[11] _Don Quijote_, I, 25.

[12] _Don Quijote_, I, 25.

[13] L’edició més antiga que es coneix avui dia d’aquest celebrat llibre de cavalleria, fou impresa en 1508 a Saragossa per George Coci, i un exemplar d’aquesta es troba en el British Museum.

Tothom qui ha estudiat quelcom de literatura catalana sap que el llibre d’En Martorell i d’En Galba va publicar-se en 1490 a València, que es reproduí a Barcelona en 1497, que en 1511 s’imprimí en castellà a Valladolid, en 1538 en italià a Venècia, i en 1737 a Londres en francès,[14] però no es cosa tan sabuda ço que hem dit abans, i és que Cervantes havia llegit amb fruïció el famós _Tirant_, i això ens ho demostra en les poques ratlles que dedica al llibre on es descriuen les gestes del fill del Senyor de Marca de Tirania i de Blanca, la duquessa de Bretanya. Aquesta nova font del _Don Quijote_, ja la conegueren els il·lustres comentadors cervantins Bowle,[15] Clemencín[16] i Cortejón;[17] els altres, com Pellicer,[18] García de Arrieta,[19] Bastús,[20] Sales,[21] Máinez[22] i Rodríguez Marín,[23] en diuen poca cosa dels llibres de cavalleries, i per últim, Hartzenbusch[24] i Díaz de Benjumea[25] no en parlen.

[14] Vegeu, referent a aquest punt, el nostre _Estudio critico de la novela caballeresca «Tirant lo Blanch»_. (Madrid, Suárez, 1912, p. 90.)

[15] _Don Quijote_, Londres, Salisbury, 1781.

[16] _Don Quijote_, Madrid, Aguado, 1833-1839.

[17] _Don Quijote_, Madrid, Suárez, 1905-1913.

[18] _Don Quijote_, Madrid, Sancha, 1797-1798 i 1798-1799.

[19] _Obras de Cervantes._ París, Bossange, 1826. Els volums referents al _Don Quijote_ són els II-IV.

[20] _Nuevas anotaciones al Ingenioso Hidalgo D. Quijote de la Mancha._ Barcelona, Vda. e hijos de Gorchs, 1834.

[21] _Don Quijote._ Madrid, Gaspar y Roig, 1847.

[22] _Don Quijote._ Cádiz, José R. y Rodríguez, 1876-1879. El volum primer és la _Vida de Cervantes_.

[23] _Don Quijote._ Madrid, La Lectura, 1911-1913, i Madrid, _Rev. de Archivos, Bibliotecas y Museos_, 1916-1917.

[24] _Don Quijote._ Argamasilla de Alba, Rivadeneyra, 1863, i _Obras completas de Cervantes_, Madrid, Rivadeneyra, 1863-1864. Els volums III-VI de les _Obras_ referents al _Don Quijote_, foren impresos a Argamasilla de Alba, en 1863.

[25] _Don Quijote._ Barcelona, Montaner y Simón, 1880-1883.

En Bowle fou, hem de dir-ho, el primer comentarista de Cervantes. Amb gran paciència, digna rival de la benedictina, llegí un sens fi d’obres castellanes dels segles XVI i XVII, no oblidant-se dels llibres de cavalleries, i així anà després il·lustrant molts passatges de la novel·la cervantina amb altres d’autors anteriors a Cervantes; En Bowle fou qui donà el model dels comentaris cervantins als altres escriptors que el succeiren, i opinem que cap dels comentaristes que l’han seguit ha fet feina tan profitosa com ell. Ens diu, en tractar del _Tirant_, que tingué a mà la traducció castellana, probablement seria un exemplar propietat del Rvnd. P. Dr. Thomas Percy.[26]

[26] «Agradecimiento al Reverendo Señor el Dr. Thomas Percy, Dean de Carlisle, que de su Librería Cavalleresca de Quixote me regaló el uso de quantos libros tuvo, necessarios para ilustrar su Historia.» (Bowle, _Don Quijote, Anotaciones_, I, p. XI.)

Clemencín va seguir el sistema iniciat per Bowle, i tenint a la seva disposició els llibres de la _Biblioteca Nacional_, car en fou director, féu obra més documentada que la del benemèrit anglès, si bé moltes vegades usà textos esmentats per aquest; féu, diem-ho clar, un comentari, l’únic defecte del qual és el de voler que Cervantes escrivís acadèmicament, amb lleis i regles que aleshores no existien i censurant-li moltes formes d’estil que eren d’ús corrent. Nosaltres hem criticat de manera punyent l’obra d’En Clemencín, quant a l’estudi de l’estil cervantí, però hem celebrat les notes dedicades a llibres de cavalleries, car coneixia a fons aquest gènere de literatura medieval. Sabem que utilitzà la traducció francesa del _Tirant_ i la primera part de la italiana.[27]

[27] «Yo no he logrado verlo a pesar de mis diligencias, y sólo he tenido presente la versión italiana de la primera parte, y la francesa del Conde de Cailús.» (Clemencín, _Don Quijote_, I, p. 133.)

Les més de les notes que referents a llibres de cavalleries figuren en el comentari de Cortejón, ens pertanyen, com ell ja féu constar en el cap. VI de la primera part del _Don Quijote_,[28] i les que tracten o esmenten el _Tirant_, són nostres per enter; en elles es veuen passatges de l’edició impresa a València per Nicolau Spindaler en 1490, com de l’editada a Barcelona per Marian Aguiló, com també de la feta a Valladolid en 1511.[29]

[28] «Entre los que en España penetraron de propósito en este terreno, entre los escrutadores, por así decirlo, que con más diligencia han examinado los libros caballerescos, merecen citarse, fuera de Gallardo, rey de los bibliófilos, ... y Givanel, quien recogiendo como en un haz lo mejor de cuanto sobre la materia se ha escrito, ocupa aquí lugar preferente y nos sirvió como de guía en tan intrincado laberinto.» (Cortejón, _Don Quijote_, I, p. 123.)

[29] Vegeu Cortejón, _Don Quijote_, I, pp. 149-151, III, p. 44. Els exemplars que utilitzàrem, a part dels de la nostra pertenència, com l’edició feta per N’Aguiló i l’arranjament d’En Caylus, tinguérem a mà el facsímil de l’edició de València i l’únic exemplar conegut de la traducció castellana, pertanyent al nostre bon amic, l’eminent bibliòfil N’Isidre Bonsoms.

En començar el present treball ideàrem dividir-lo en dues parts:

1. Comentaris del _Don Quijote_ amb textos del _Tirant lo Blanch_ esmentats pels tres últims crítics citats, i 2. Textos del _Tirant lo Blanch_ que poden servir com de comentari al llibre de Cervantes. Aquesta última part ens duia a fer un treball nou, cosa aquesta que deixem per a més endavant; solament anem a desenrotllar el tema primer, afegint-li, com és natural, alguns altres comentaris que passaren inadvertits als esmentats cervantistes, i que demostra ço que hem afirmat abans: _Que Cervantes per alguns passatges de la seva novel·la s’inspirà en el llibre de Martorell i de Galba_.

I

«...y quando en Allende robó aquel ídolo de Mahoma, que era todo de oro.» (_Don Quijote_, I, 1.)

Comentant Clemencín aquest passatge del _Don Quijote_, i parlant-nos de ço que diu Cervantes referent a l’ídol de Mahoma que robà En Renalt de Montauban, escriu l’esmentat comentarista que en «la historia de Tirante el Blanco, el rey de Túnez llevaba un Mahoma de oro sobre su almete». Té raó; aquesta cita del _Tirant_ es troba en el cap. 344.

Això de dur ornaments i figures en els bacinets, cervelleres i elms, és cosa que a cada pas ens ho diuen els autors de cròniques cavalleresques; en el llibre _XII.^{èn} del Crestià_, cap. 217, es llegeix que «los combatents portaven en les crestes dels bacinets lo ferro o agulló argentat e luent...».

II

«...y la otra le calçó la espuela, con la qual le passó casi el mismo coloquio que con la de la espada.» (_Don Quijote_, I, 3.)

En descriure’ns Cervantes la graciosa manera amb què l’hostaler féu cavaller a D. Quixot, i en dir-nos com aquelles fembres bordelleres li calçaren l’esperó i li cenyiren l’espasa, dóna matèria a Clemencín per a escriure una llarga nota on esmenta el costum que hi havia d’ésser les dames les protagonistes en el menester que a D. Quixot li fan la Tolosa i la Molinera, i de pas cita passatges del _Romancero_, de l’_Amadís de Gaula_ i del _Policisne de Boecia_, on es demostra que ço que feren a l’heroi de la Manxa, si bé de manera ridícola, amb gran pompa ho havien fet a altres cavallers. Però tan diligent crític escriu que «fué singular la ceremonia con que Tirante el Blanco recibió la orden de caballería», i tot seguit copia les paraules que dirigeix el rei d’Anglaterra al novell cavaller, citant el bes que li dóna a la boca, i no deixant d’esmentar el que set donzelles li cenyiren l’espasa i quatre cavallers li calçaren els esperons; coses aquestes que es troben en el _Tirant_ (cap. 59).

Si Clemencín hagués conegut el _Libre de l’Orde de Cavayleria_ de l’ermità de Randa, no s’hauria admirat del bes a la boca que el rei d’Anglaterra fa al jove paladí, car sabria que el cavaller «en significança de caritat deu besar a escuder» (IV, II), i en les _Partidas_ es llegeix que «hale de besar en señal de paz e de hermandad, que debe ser guardada entre los caballeros» (part. 2, tít. XXI, llei XIV). El bes a la boca és fet en senyal d’extrem amor, en el front és bes paternal, i el que’s fa a la mà o als peus és en senyal de submissió o acatament. En el _Tirant_ hi trobàrem exemples de ço que hem dit, però solament senyalarem el que fa al·lusió a la nostra nota. Quan la reina d’Etiopia, la muller del rei Escariano, va a la cort de Constantinoble per a saludar als emperadors, surt a rebre-la la princesa Carmesina, i ens diu el novel·lista que, «plegant la Reyna dauant la Princesa dona dels genolls en la dura terra, e la excelsa senyora la pres per lo bras, leua la de terra, e besa la tres voltes en senyal de molta amor», i si aquí no ens diu on la besà, poc després ens fa saber que «ana la Reyna a la Emperadriu, e volgue li besar la ma, e la Emperadriu no u consenti, mas besa la tres voltes en la boca per mostrar li major amor». (Cap. 463.)

En terres franceses, les paraules que dirigia al novell cavaller aquell qui l’armava, eren aquestes: «Au nom de Dieu, de Saint Georges et de Saint Michel, je te fais chevalier». Per tant, no deu estranyar-se Clemencín que a Anglaterra, que és on fan cavaller a Tirant, li parli el rei, de Sant Jordi: primer com patró que és de la cavalleria, i segon, per ser-ho del país, com així mateix ho és de Catalunya.

El que set donzelles li posin l’espasa i quatre cavallers els esperons, són coses que al nostre entendre donen més solemnitat a l’acte; i la significació del nombre, també la trobem encertada, per quant per sobre de tot el cavaller deu ser cristià, com ja ens digué el Doctor Il·luminat: «ofici de Cavayler es mantenir e defendre la Sancta Fe Catholica». (II, 2.)

Havem de dir que no sempre intervenien donzelles a l’acte d’armar cavaller. En el _Baladro del Sabio Merlín_ (cap. CCCVI) es llegeix «que en aquel tiempo era tal costumbre en la Gran Bretaña, que quando hazian cauallero nouel, que le vestian saya de xamete blanco, e despues loriga, e despues ponianle la espada en la mano, y en tal manera yua a oyr la missa e qualquier lugar que fuesse, e despues que oyan la missa ceñiale la espada aquel que lo auia de fazer cauallero»; i en _El VIII libro de Amadís de Gaula_ (cap. XIV) es veu com armen cavaller a Lisuarte, fill d’Esplandian, i a Lispan, fill del rei d’Espanya; i hem de dir que el rei de Roma, que es qui armà cavaller al primer, li calçà l’esperó, Florisando li donà l’espasa, Arquesil li posà l’elm i Florestan l’escut; tot seguit Lisuarte féu cavaller a Lispan posant-li l’esperó dret, l’espasa li fou cenyida per l’Emperadriu, la princesa Elisena li donà l’elm i la princesa Teodora l’escut.

També hem de dir que de vegades es feien cavallers sense aquest aparell de vetllar les armes, oir missa, combregar i altres actes que es descriuen en els llibres de cavalleries; recordi’s que en ple camp de batalla el fill del senyor de Malvehí demanà a Tirant que el fes cavaller, i aquest ho féu tot seguit (cap. 140); també en el _Curial_ es veu una cosa per l’estil en dir-nos el novel·lista que «Curial s atura e mira vers aquella part on l Emperador era e ana vers ell, e ficant lo genoll lo requeri que l fes cavaller. L Emperador deualla en una de les scales de la sua loia, e acostant se Curial lo feu caualler...» (p. 41).

Com s’ha pogut veure, hi havien moltes maneres d’armar o fer cavallers, car, com diu amb molt bon encert l’hostaler que féu cavaller a D. Quixot, «todo el toque de quedar armado cauallero, consistia en la pescoçada y en el espaldarazo, según él tenia noticia del ceremonial de la orden» (I, 3), i encara que no era molt entès en afers de cavalleria, aquí demostra que en sabia quelcom, per quant ens diu l’autor de _Curial_ que Febus, fill del comte de Foix, «complit lo manament de son pare, no sabent qui era lo Caualler de les spases ana enuers ell, e tant lo cerca que l troba, e dix li ço que lo Comte li hauia dit, suplicant li que l fes caualler. Lo Rey alsa la spasa e donant li-n pel cap dix:—Deus te fara bon caualler» (p. 217).

III

«...Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, quien le tomó gana de ver de quien era, y vio que dezia: Historia del famoso cauallero Tirante el Blanco. ¡Valame Dios, dijo el Cura, dando vna gran voz, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en el vn tesoro de contento y vna mina de passatiempos. Aquí está don Quirieleyson de Montaluan, valeroso cauallero, y su hermano Tomas de Montaluan, y el cauallero Fonseca, con la batalla que el valiente Detriante hizo con el alano, y las agudezas de la donzella Plazerdemiuida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz enamorada de Ipolito su escudero. Digoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caualleros y duermen, y mueren en sus camas, y hazen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demas libros deste género carecen. Con todo esso, os digo, que merecia el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras, por todos los dias de su vida. Lleuadle a casa y leedle, y vereys que es verdad quanto del os he dicho.» (_Don Quijote_, I, 6.)

Aquest passatge cervantí, és un text d’alta crítica quant al _Tirant lo Blanch_, i demostra que Cervantes coneixia el dit llibre de cavalleries fins en els seus més recòndits i petits detalls. Vegeu com esmenta la lluita que el cavaller té amb l’alà del príncep de Gales (cap. 68), com cita al banderer de l’emperador (cap. 132), com recorda els germans Kirielayson i Tomàs de Montalva (capítols 75-82) i ens parla del testament que féu l’estrenu cavaller a l’hora del seu trànsit (cap. 469).

En Bowle, copia breus textos de l’edició castellana del _Tirant_, per a donar idea al llegidor dels personatges i fets esmentats per Cervantes; però hem de dir que a més hi ha una nota interessant, esmenant el text de la primera edició del _Don Quijote_, erro seguit pels editors de les altres edicions. On es llegia «el valiente Detriante» hi posà «el valiente de Tirante» esmenant així una errada senyalada per Freret en l’estudi que es veu encapçalant la traducció francesa del _Tirant_.[30]

[30] Edició de 1737, p. IV.—Edició de 1775, p. 4.

En Pellicer només escriu unes poques ratlles inspirades amb els comentaris de Bowle, i la part bibliogràfica la treu del P. Méndez i de Quadrio; però ens diu que «escribiose el libro en lengua castellana, como lo supone la traducción lemosina, que hizo de ella mosén Juannot Martorell, y que por quedar imperfecta por su muerte, concluyó mosén Juan de Galba a ruegos de D.ª Isabel de Lorig». Com s’ha pogut veure, en Pellicer tergiversa els conceptes.

El comentari de Clemencín és fort interessant. Fa crítica més extensa que la de Bowle, i dóna més perfecta idea de l’obra de Martorell i Galba, així com dels tipus esmentats per Cervantes.

Comença el treball del citat crític amb una llarga nota bibliogràfica, en la qual hi llegim que els exemplars del _Tirant_ són de difícil adquisició, i que «todavía debió ser más raro en estos últimos tiempos, y aun dudo que haya quedado ninguno en España después que la curiosidad extranjera, o por mejor decir, la negligencia española nos privó estos años pasados de un ejemplar, que ya acaso era el único que quedaba en España».

Critica al comte de Caylus, traductor francès del _Tirant_, perquè en el pròleg de la dita traducció es diu que en la novel·la no hi figura el nom del cavaller Fonseca; quant a aquest punt hem de dir que és cert que no es veu el nom del cavaller que duia la bandera de l’emperador, però es deu a què el treball de Caylus és un arranjament. També ens diu Clemencín que en el _Tirant_, hom esmenta «a Urganda la Desconocida, lo cual persuade que se escribió después que el _Amadís de Gaula_». A això replicarem que l’erro del traductor francès, qui usa el nom d’Urganda pel de Morgana, que és aquest el que es llegeix en els caps. 190-202 de l’edició original, fa que diga ço que han repetit molts: ja tractarem d’aquest punt més avant.

Creu Clemencín amb l’existència del _Tirant_ en llengua portuguesa, però sense exposar cap hipòtesi.—Senyala que no està prou clara la frase que diu: «La señora Emperatriz enamorada de Hipólito su escudero», puix sembla que aquest era escuder de l’Emperatriu, essent així que ho era de Tirant. També censura el «digoos verdad», proposant que deuria llegir-se: «digoos de verdad» o be «digoos en verdad».—En tractar de l’elogi que posa Cervantes en boca de Pero Pérez dient que «por su estilo es éste el mejor libro del mundo», li fa escriure que no es veu de manera clara la veritable opinió que l’autor del _Don Quijote_ tenia del _Tirant_, però que per ell «es el mejor libro de caballerías que se conoce entre todos los demás deste género». Quant a la frase aquella en què es parla d’anar l’autor del _Tirant_ a galeres, opina que és el passatge més obscur del llibre cervantí,[31] però no esclareix la qüestió, si bé creu que amb tot i l’additament de Freret, el prologuista de la traducció francesa del _Tirant_, i no Caylus, com escriu Clemencín, segueix tan obscur el passatge com abans, opinant que els elogis de Cervantes són irònics.

[31] D’aquest obscur passatge del _Don Quijote_ he donat a conèixer en el meu _Estudio crítico_, pp. 91-98, les conjectures de Freret, Clemencín, Calderón, Hartzenbusch, Aguiló i Menéndez i Pelayo.

Hem de dir que si no es conegués la crítica d’aquest últim passatge feta per Calderón en el seu llibre _Cervantes vindicado_, potser molts trobarien justes les ratlles de Clemencín; per a Calderón, el _Tirant_ és bo perquè els cavallers mengen, dormen, moren i fan testament abans de morir, coses aquestes que en els altres llibres de cavalleries no es veuen, però, amb tot, el que l’escrigué mereixia galeres per haver posat, amb coneixement de causa, imprudències i coses fora de tota raó.[32]

[32] El títol del llibre és _Cervantes vindicado en ciento y quince pasajes del texto del Ingenioso Hidalgo D. Quijote de la Mancha, que no han entendido, o que han entendido mal, algunos de sus comentadores o críticos_. Madrid, 1854.