Part 2

La companyia d'en Pellini tal com Déu l'havia fet acabà per a ser-me imprescindible. Al mig del bosc, en els àpats, durant les llargues caminades de l'anada i del retorn, les seves consultes, les seves inquietuds misantròpiques, els seus laments d'il·lús, em distreien tant com els seus fets de mal caçador. Vaig arribar a heure una perfecta noció de la seva trista vida de solitari, de la seva fenomenal innocència, del seu estrambòtic sentimentalisme agreujat per una punta d'enyorança de la pàtria i de la llar, que gairebé no recordava on eren.

En moltes ocasions vaig cometre la vilesa de provocar la seva exagerada susceptibilitat per divertir-me. Em complaïa a domar-lo. Tres coses espantaven en Pellini: el caminar de nits, el fum dels meus foguerons i el perdre's al mig del bosc; i aquestes tres coses va haver de suportar-les, durant tres o quatre anys gairebé cada festa. El deixava expressament en la muntanya així que no me'n podia refiar; encenia les mates del seu voltant per foragitar-lo del lloc que havia escollit, on pensava entaular-se; i retardava l'hora del retorn pel gust d'oir-lo empessonar amb les arrels i pedres dels viaranys, i declarar-me, entre renecs, la seva aprehensió d'esguerrar-se.

I en Pellini reconeixia la meva superioritat de caràcter i em feia confidències íntimes grotesques: inicis de perversió intentats contra d'ell per alguna treballadora desimbolta; lleus esperances de trobar una companya que el suportés; desigs informes de gustar una aventura romàntica; un tast d'amor que no fos revenut. Oh! a l'italià la dona li semblava tan esquerpa i difícil d'emmallar dintre el sarró com la feram de les muntanyes. Es fonia per les pagesetes fresquívoles i gràcils que trobava pels hostals i carreteres, i els murmurava, en passar, estranyes gentileses, amb aquell llenguatge desballestat de rodamon.

D'una verge escaient i ben plantada en deia una bicicleta. Mai he sabut per què. En definitiva era un faune angelical que es mirava les nimfes a través del sisè manament.

Per completar la psicologia d'aquest home singular, vaig a contar-vos una anècdota fortament divertida. Era en l'època en què en Pellini trescava per les rutes amb la seva caixa d'òptic a l'espatlla. En Pellini es trobava a l'Empordà. La fosca l'havia sorprès en despoblat, i, per més dissort, la tramuntana bufava de valent. En Pellini, al cap de dues hores de caminar, sacsejat per les ratxes, mort de fred, espeuat i esmaperdut, aconseguí un hostal solitari. Trucà a la porta segurament amb massa impaciència i delit, car, després de llucar-lo per un finestronet, malfiant-se del seu aspecte i de la seva pressa, varen negar-li l'acolliment amb males paraules. En Pellini no tenia pas geni per a insistir; tampoc tenia habilior de passar de llarg. No li quedava altre recurs que redossar-se en els pallers del mateix hostal; però el trist marxant d'ulleres ensopegà amb una tanca de filferro, i, molt respectuós amb la propietat particular i les lleis espanyoles, que ell considerava severíssimes aplicades a un estranger, hagué de renunciar al bell propòsit.

Els pallers brandaven a l'impuls de l'huracà en creixença, escampant un núvol de vilordes; i en Pellini comprengué ben aviat que, si persistia irresolut a contemplar aquell espectacle, anava a morir garrativat. L'instint de conservació li féu obirar una gran bóta desfonada. Romania en abandó entre les desferres d'un llenyer, i evidentment podia disposar-ne. Va ajeure-la, orientant-la de cara al migjorn, i s'hi encabí de la manera que Déu li va donar a entendre.

Dintre el bocoi l'italià hagué d'adoptar una positura molt semblant a la d'un pollet nonat dintre la clova. La bóta, demés, a cada moviment acomodatici del malaurat Pellini, emprenia una oscil·lació suspecta. Amb una mica que es revirés corria perill d'empendre una vertiginosa carrera, rodolant plana enllà fins al mar.

En Pellini, alarmat, eixí a reblar-la. Més tranquil amb aquella fixesa aconseguida, las de la caminada, marejat dels rumflets i dels patacs de l'oratge, es condormí amb una irresistible sopitesa.

Cal haver conegut en Pellini, haver-lo amidat de cap a peus, per compendre la poca durada d'aquell son.

El cruiximent d'ossos l'esparvillà, no pas del tot per arribar a fer-se càrrec de les coses.

La desfonadura del bocoi encarava a un bosquet de pins, i en Pellini, en la semiinconsciència del seu desvetllament, veié darrera els pins una claror sinistra. Un gran tros s'arborava en un flamareig purpuri, viu, centellejant entre somortes i apagades roentors de brasa.

La sensibilitat infantívola de l'italià no necessitava tant per a sobreexcitar-se. No havia sopat, i aquesta circumstància augmentava, si voleu, la natural predisposició al sentimentalisme desficiós i planyívol. A més, un home que es veu reduït a cercar acolliment dins un atuell inservible, en un llenyer, al caire de la cuneta d'un camí ral, està en situació de compendre millor que ningú les desgràcies d'altri.

En Pellini, doncs, començà a reflexionar sobre les incalculables pèrdues que causaria el foc, sobre la impotència dels homes per a extingir-lo en aquella nit de tràngol, sobre la seva pròpia i involuntària passivitat d'espectador... Ah! qui sap si, de resultes d'una semblant catàstrofe, un altre desgraciat resseguiria les rutes en la fosca inclement, i el foragitarien dels hostals com un llebrós, i es cargolaria com un cuc dintre un bocoi escadusser! I en Pellini sentí que se li mullaven els ulls, que li baixaven les llàgrimes cara avall, que plorava, sense estremitud, dolçament, el mateix que un orfe, el mateix que un incurable, amb l'ossamenta i l'ànima adolorides, apiadant-se d'ell i del pròxim... I seguí plorant, mentre la foguera destructora prenia un rar paral·lelisme amb el cercle de la desfonadura, i creixia enlairant-se, cada instant més arrodonida, més retallada en el blau del cel... I en Pellini, de sobte, hagué l'evidència que plorava en front la lluna, la freda i majestuosa lluna, que remuntava l'horitzó, nítida, refulgent, esterrejada pel refregar d'aquella tramuntana corsecadora.

### VIII

I bé: el meu amic Pellini fou prou humil per a ofrenar-me aqueixa aventura del seu passat. No vaig pas gosar riure-me'n. Des d'aquella hora s'afermà la nostra germanor. Un jorn en Pellini va acomiadar-se. Partia a la seva terra: acabava de tenir notícies d'un parent, i no volia pas morir sense conèixer-lo, i saber d'ell, amb certesa, quin era el seu poble i qui havien estat els seus pares.

El còlera, aquella temporada, flagel·lava la Itàlia. I en Pellini no ha tornat mai més.

## L'expiació d'En Serradell

Can Serradell era una d'aqueixes masies grans com un poble, blanques com la neu i rioleres com el sol de primavera; on hi ha abundor d'espigues de moresc espellofades endomassant els finestrals, un xiprer esponerós, una bassa amb oques i un colomer nou.

Vora aquestes masies sol verdejar-hi un pradell i allà pasturen els xais més arrodonits i de llana més neta, els bous més grassos i les poltres més enjogassades del comarc.

L'amo sol ésser un home ferm, de clatell molsut, espatlles amples, cap rodó i orelles carnoses, roges com la cresta d'un gall, que s'enfonsen en l'ufanor dels queixos a la faisó dels repuntats d'un matalàs.

L'Anton Serradell encara superava en puixança a tot lo que l'aspecte de la masia arribés a suggerir.

En deu llegües a l'entorn no n'hauríeu trobat pas un altre que pogués comparar-s'hi en gruix i estatura. Resultava imposant, i s'entaulaven discussions i, àdhuc joguesques, sobre la seva força i el seu pes, que guanyaven sempre els que tiraven llarg.

Un propietari d'aqueix calibre forçosament tenia d'ésser respectat i ben vist en la contrada. Així era. En parlar-se d'homes honrats, devots de cor, amb paraula de rei, bons pagadors, seriosos i caritatius sense prodigalitats; de caps de casa intel·ligents; d'esposos fidels; d'amos severs però humanitaris; de pares rígids però amants, i de descendents de bona nissaga, es retreia En Serradell com un exemplar únic, indiscutible.

Per això el seu arbitratge era sol·licitat ben sovint i ningú no gosava contradir-lo. Pagès a qui donava la raó En Serradell, pagès que la tenia, almenys així ho confirmaven els fets i els tribunals de justícia.

En Serradell era de la fusta dels jutges, dels grans jutges rurals, i no era pas que li haguessin anat al darrera per fer-l'en. Però militava al partit tradicionalista i sentia repugnància a servir les institucions.

Auster de paraula, fred de concepte, serè en la discussió, només s'expressava amb certa vivesa en tractant-se de gent dolenta; de lladres, heretges i assassins. Llavors, infaliblement, acabava sentenciant-los en un sol mot rotunde i expressiu: "la forca".

En Serradell no tenia més fills que una noia, la pubilla, criada amb tots els miraments de tal i promesa amb un jove hisendat natural de Vich, a qui anomenava "el gendre", avançant-se als esdeveniments.

Un jorn En Serradell se n'anà al llit sense sopar. Estava vermell com un perdigot i tremoladís com una fulla d'àlber. Li aplicaren alguns remeis casolans. L'oli de llangardaix i la infusió de flor de saüquer corrien a dojo per dintre i per fora d'aquella córpora descomunal, resseca i ardenta com les parets d'una bòbila abrandada.

El promès de la pubilla li féu la presentalla d'uns escapularis de la Verge del Remei. En Serradell no va pas conèixer-lo i mentre l'altre li ficava els escapularis a la pitrera no deixà de dirigir-li mirades tremebundes donant-li el tractament d'usía. El deliri continuà dos dies més. Vingué el metge, i darrera el metge el rector i darrera el rector, el notari. La faç d'En Serradell anà tornant-se morada i en apuntar el fred a les extremitats, tingué un moment lúcid.

L'esposa, la filla i el futur gendre restaren anorreats, feixugament anorreats, el front atuït, els ulls fora de les conques, sense habilior de plorar, ni de gemegar, ni de moure's, ni de complir els deures pietosos que són de consuetud en un cas com aquell, o sia: cloure-li els ulls, amortallar-lo o disposar que l'amortallessin, fer-li lluminàries, pregar per la seva ànima, escriure als parents, preparar l'enterrament, convidar els amics i posar en doina el servei a fi d'obtenir el menester...

Una horripilant escena acabava de desenrotllar-se en aquella cambra. En Serradell els havia cridat un a un, pel nom respectiu i pel títol familiar que els corresponia. Els manà barrar les portes a la faisó de qui es proposa revelar un secret transcendental. Els acoblà a un costat del llit a fi d'estalviar-se de girar el cap d'una banda a l'altra; els féu apropar molt perquè el sentissin sense cansar-se la gola i, entre raneres i sanglots, guaitant a l'entorn amb desconfiança, es confessà culpable d'un gran crim.

No l'especificà En Serradell, però son desfici, la seva desesperació i l'aire solemnial de les seves paraules i accions explicaven clarament la magnitud del pecat. El tal pecat li torturava l'ànima. Ni l'absolució, ni la penitència foren suficients a curullar son desig expiatori. Calia una fórmula de justícia humana, un simulacre de punició corporal per envestir, animós, les portes de la mort i el judici de Déu. Els prengué jurament que complirien, executant-les punt per punt, les disposicions que anava a dictar referents al cas. Juraren. Quin remei! En Serradell, però, no estava satisfet. Signà que li despengessin el Crucifix de plata que feia joc amb la pica beneitera. Va enlairar-lo per damunt la testa de les tres persones. El gest imposant del moribund colpí la muller, la filla i el gendre. Caigueren de genolls. Els demanà que tornessin a jurar. Dubtaren un instant. Quina cosa més dura de complir seria aquella quan se'ls exigia tantes garanties, no menys que el testimoni de Jesús crucificat! En Serradell mantingué el seu gest comminatori. Sentiren el fred metàl·lic de la sagrada imatge que els resseguia el front. I juraren per segona vegada!

En Serradell no desmentí pas, en aquesta ocasió, la seva fama de just i conseqüent. S'aplicà a si mateix aquella sentència única, símbol d'una arrelada concepció jurídica, que tan sovint esmentava el brau tradicionalista, referint-se als lladres, als assassins i als heretges: "la forca".

Exigí que el pengessin, senzillament.

Mentre donava les necessàries instruccions el sobtà la darrera basca. Ben considerat no era pas gens fàcil de complaure En Serradell.

El jove viguetà no feia més que amidar el cos del difunt i sospesar-lo d'esma. Les dones reflexionaven el nou trasbals que els venia a sobre. La vídua es redreçà, i, amb tota l'energia del seu fanatisme, digué: "Fills meus, un jurament lliga més que cent cadenes; ja hi hem pensat prou. Si jo fos home, a hores d'ara tot estaria a punt". El futur gendre es donà per entès. Eixí de la cambra mortuòria; vagà pels encontorns de la casa i va aturar-se al peu d'una formidable alzina, una de les branques de la qual s'allargava horitzontalment. "La nata". Retornà a dintre i es ficà a la cuina sempre amb aquella confusió d'idees del que vol i dol, del que cerca allò que no desitjaria trobar, del que espera topar-se amb la impossibilitat que l'excusi d'una feina repugnant i compromesa. Escalfant-se en la llar hi havia el pastor i el mosso. "Una corda; em faríeu la mercè d'una corda?" Li dugueren una corda cadascú. Cap de les dues servia. Determinà no cansar-los més. Si sospitaven el què! El corferí la terrible noció de la responsabilitat que afrontava organitzant el penjament d'un cadàver. No hi pendria cartes la justícia? Una altra qüestió calia resoldre. Havien d'esbombar la mort d'En Serradell o mantenir-la oculta? En el primer cas, en descobrir-los, serien acusats de profanadors; en el segon, d'assassins.

De tota manera, fent ell de botxí, necessitava un estiracordetes. De les dues dones no podia pas refiar-se'n.

O aquell jurament!

El rector s'expressà així:

--Fill meu, jo no haig d'intervenir en aqueixa cerimònia. La meva presència no evitaria pas l'acció dels tribunals. Riscaria molt sense lliurar-vos de res. Ara haig de fer-vos sabedors que em guardaré prou, com d'escaldar-me, de desempenyorar la vostra paraula. No tinc facultats per tant. Déu Nostre Senyor m'ho retrauria, i amb raó. Quin cas i quin exemple!

El jutge de pau, digué:

--A mi no em vingueu amb orgues. Preferiria no saber-ne un mot. Faré l'orni per respecte al sant baró i al bon intent que us ha menat a casa meva. Altrament jo, en el vostre cas, m'acontentaria de posar-li una vaga escorredora al coll i enterrar-lo així... És una pamema, ho reconec, però jo no puc pas creure que el vostre sogre hagués fet el propòsit d'enviar la família a presidi.

Els parents, tot just arribats, hagueren de dir-hi la seva. La vídua els reuní en una cambra apartada. La pobra dona no assossegava. Sempre humil, sempre reverent, disposta a executar les ordres del seu marit, tingut per infal·lible, els dubtes i les dilacions l'exasperaven. Els parents escoltaren la revelació de la muller d'En Serradell i les consideracions del gendre, amb aire idiòtic. Els homes repetien: "quin disbarat! quin disbarat!" i ningú els treia d'aquí. Elles ploraven a llàgrima viva. Per fi un jaio corsecat, d'ulls lleganyosos i pelut de mans com un mal dimoni, proposà un penjament íntim, executat ben de pressa, en un dir Jesús --tots els presents hi donarien un cop de mà-- dins la mateixa cambra del difunt, barrant les portes i finestres, després de foragitar tot el servei de la masia.

Aquesta solució agradà a tothom. Havien transcorregut vint-i-quatre hores des de la mort d'En Serradell. Fosquejava.

El sopar de dol fou ben trist, i això, ateses les consuetuds rurals resultaria inexplicable, sense fer ressaltar que una gran preocupació embargava els convidats. La corpulència d'En Serradell els acovardia. A semblança dels macips a qui espera una feina imprevista i dura, menjaven en silenci, malcontents de la seva sort.

El futur pubill retornà del poble a les vuit tocades. Duia una gran barrina de carreter, uns ternals i una corda nova. Ho posà en un recò per a no fer mal d'ulls. S'havia modificat una mica el pla del jaio. Per això deixaren que els mossos i criades, pastors i rabadans se n'anessin al llit. Treure'ls en aquelles hores equivalia a significar-los l'intent d'alguna malifeta.

A les deu, així que la casa estigué en quietud, muntaren, un a un, amb precaució de conspiradors, a la cambra mortuòria.

El pubill barrinà un cairat, enfilant-se al cim d'una escala d'estisora improvisada. Les serradures queien sobre el ventre del mort, que semblava esperar molt fredament l'hora de l'expiació.

Pel forat travesser de la biga volgueren introduir-hi la corda nova; però era massa gruixuda. Llavors la pubilla, única entre els presents llevat de la seva mare, que coneixia els trasteigs de la casa, se'n baixà a les corts a cercar-ne una altra. Trigava en tanta manera, que ni que hagués anat a la fi del món. L'aire de l'habitació es feia irrespirable, i aquells congregants resistien el fum dels quatre ciris, ventallant-se amb els mocadors de butxaca plegats en quatre dobles. La pubilla es presentà amb el ronsal de l'euga. L'allargà al seu promès esclatant en una rauxa de llàgrimes i sanglots veritablement comprometedors. Les dones, rodejant-la, posaren sordina al seu desconsol intempestiu i sorollós. Li taparen el cap amb un mocador de caputxa i l'arreconaren.

--I dòs què, filleta!... i dòs què!... ¡Pitjor fóra que es condemnés, burranga!

Entretant el pubill havia conjuminat una baga amb la corda de l'euga, on va encabir-hi el ganxo del ternal. Aviat l'aparell macàbric restà a punt de funcionar. Arribà l'instant basardós d'endogalar el mort. L'home de les mans peludes hi ajudà de bon grat, amb una traça inusitada. "Ai Senyor, digué una cosina germana d'En Serradell, mai se sabrien les aptituds de les persones si no es posaven a prova!"

Ja sols calia estrebar el llibant. S'hi arraparen quatre dels presents. El difunt començà a bellugar-se amb aqueix estoïcisme feixuc de paca de cotó estirada pels garfis d'una grua. De primer oscil·là un poc a dreta i esquerra, després es revirà com qui muda de jaient i, per fi, allargant el coll, prengué una actitud dubtosa de toca-son, si m'aixeco o no m'aixeco, i no passava d'aquí.

En Serradell devia pesar molt, però indubtablement la temença absurda de fer-li mal reduïa les energies musculars dels que estiraven. Demés, mancava l'unitat de forces.

--¡Va... ooup, va... ooup... va!... Aqueixa veu espontània i directriu sonà ben respectuosa al començament; després pujà de to.

Les dones romanien agrupades a un extrem de la cambra amb la prudència dels que, essent un destorb, procuren allunyar-se de tot perill. Una gran espectació havia substituït la primitiva basarda. La vídua seguia pregant amb les mans juntes. Absolutament segura que allò era just, fatal i agradable a Déu, ajudava amb la intenció. Sols experimentava un cert enuig de mestressa activa i diligent contrariada, en mig d'un tràfec casolà, per la tussuderia del marit. "Si ell s'hi ajudés una mica!" No sabia per què aqueix retret bestial se li ocorria amb tanta persistència.

L'amo Serradell ja només toca el llit amb la punta de les seves sabates rosses. Els llòbrecs macips claven la darrera pitrada. Ressona un va... oooup! victoriós, grinyolen les currioles del ternal i, alhora, es percep una remor de càntir que bombolleja dintre un pou. La tripa d'En Serradell s'esmuny cap avall el mateix que la d'un conill mort de dies.

Els quatre ciris que il·luminen la paorosa escena projecten quatre ombres formidables en les parets. S'ajunten dalt del sostre en un mateix punt i balancegen com el cadàver, que s'és allargat sense perdre gruix, i sembla immens i ho emplena tot i fa cruixir amb la seva pesantor descomunal la corda, la biga i àdhuc els ossos de la seva carcanada.

--Diguem un parenostre i una avemaria per l'ànima...

La veu pietosa fou interrompuda per un espetec catastròfic. La corda del ronsal s'havia romput i En Serradell posava, amatent, els peus sobre el llit. Els més propers es feren enrera amb una por que res tenia de sobrenatural. Llavors En Serradell vacil·là com si no sabés a quin indret decantar-se. Alguns van témer que restaria dret per sempre més. Caigué d'esquena; estavellà la capçalera d'un cop de cap; i, rebotent sobre els matalassos, adoptà una positura grotesca embolicat amb el cordam expiatori.

El retruny d'aquella caiguda i l'inevitable xiscladissa d'algunes dones que el seguí, repercudiren per tot el casal. Mossos, jornaler, minyones i pastors eixiren de les cambres esporuguits i esborronats. Els gossos udularen llarga estona i un cop de ponentada, casual, esbatanà algunes finestres. Tot el servei sense excepció estava convençut que aqueix terratrèmol era cosa del difunt. No fou pas possible donar-los entenent de tornar-se'n al llit. Per apaivagar la seva excitació i distreure'ls fins a la matinada, evitant sedassaries, els reuniren a baix, a la cuina, encengueren un gran foc i torraren castanyes.

## L'oca salvatge

El que vaig a narrar ocorregué en un poble de l'Empordà el nom del qual, contra el meu costum d'historiador fidelíssim, no us serà revelat. En el poble de... X feia temps que els caçadors vivien desesperats. En Met havia mort la darrera llebre i els terribles mallorquins del Cortaler Nou, el darrer conill. En quant a guatlles sols us diré que estàvem a desembre, i d'ànecs aquell any ni se'n parlava.

Els caçadors, però, seguien punyint les seves escopetes i rondant pels terrossars, sembrats, oserdes i aiguamolls, però amb tan mal aire, amb un posat tan trist i amb uns indicis tals de desenganyats, que verament els hauríeu compadit. I com que en cada casa n'hi havia un de caçador, eren totes les famílies, el poble sencer que es ressentia d'aqueix estat depressiu. Molts començaven a donar-se al joc, a la beguda i a la qüestió social per matar el temps, que ja és matar alguna cosa.

Per fi, un jorn, la providència, apiadada segurament d'aquells empordanesos a qui l'avorriment començava a pervertir, els deparà una peça única, però tan ufanossa i espavilada, que n'hi hauria per a tots i per llargs dies. Era una oca salvatge.

Cal saber que les oques salvatges solien aterrar en aquell pla només de tard en tard, mai una de sola i sempre amb pressa de rependre la volada, la infinita i misteriosa volada de les aus nòmades. Mes sovint encara passaven de llarg, escridassant des d'una formidable alçària, acoblades en dues fileres divergents com una V fantàstica ajaguda, amb el vèrtex apuntat a l'oratge per millor fendir-lo i avançar.

Aquella, però, no semblava tenir cap mena de pressa. Pasturava pels camps de faves, anava i venia dels aiguamolls i en rares ocasions eixia del terme. Produí sensació, com la produïa l'arribada d'un foraster una mica exòtic. En la planúria de conreus, aquell ocell disforme era d'allò més obirador. Els camperols, al migdia, en retornar del treball amb el bestiar, notificaven als veïns tot el que durant el matí havia fet la forastera. Mentre llauraven o carretejaven blat de moro no l'havien pas perduda de vista, i, en topar-se amb un caçador, el fornien de detalls precisos a fi que l'altre atemperés els seus plans als costums de l'oca. I els caçadors feien un posat d'agraïts i amb un somriure intel·ligent donaven a compendre que allò, aquell vagar insòlit i provocatiu, duraria fins que a ells els pugés la mosca al nas o tinguessin una estona de lleure.

En el cafè del Nasi no es parlava d'altra cosa. Els notables del poble discutien l'estrany caprici de l'oca salvatge, tan contradictori a les consuetuds de l'espècie. La judicaven boja o malalta. Sols el mestre creia en la possibilitat d'una oca contemplativa que havia deixat la colla, atreta per la llum mediterrània, entusiasmada de la blavor del golf de Roses i de la meravellosa plana empordanesa. I citava el desembarc dels grecs com a precedent i amb la història a la mà justificava la temeritat de la palmípeda.