Part 3
Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neu va fer estremir _l'Esparver_. A la llunyania naixia una clarícia feble. Semblava una parpella que s'anés obrint... obrint i allunyant-se de la son. La claror tímida, quieta i silenciosa anava avançant com si tingués por de fer remor i deixondir aquella neu que semblava adormida damunt la terra. El glaç dels bassiols i les fontanelles va pendre la brillantor com els ulls d'un mort. La mirada de l'Andreu que esdevingué escorcolladora cercant en aquella quietud la tremolor d'una mata somoguda pel senglar. No res! Les gotes dels arbres penjaven tèrboles i glaçades com si fossin llàgrimes de pedra immortalitzades per un estatuaire. L'aire era quiet com si també fos glaçat.
Ara!... Una esgarrifansa d'emoció va passar pel cos balb de l'Andreu. Un matoll va moure's al fons de la gorja. La neu va caure feixuga i les branques alliberades brandaven en l'aire cada cop més enllumenat per les clarors vivificants de l'alba tranquila. Els ulls de l'Andreu van esbatanar-se; el seu respir va perdre el ritme i el cos bategava ple d'impaciència. Mirà les pedres, agafà el ganivet i féu un sospir pregon i silent. Ja es veia la testa bruna del senglar que sotjava abans d'eixir, amb sos ulls petits que lluïen entre sos pèls grisos, aspres i bruts d'argila. Flairava la terra i l'aire i mirava al cel i caminava a poc a poc enfonsant les potes en la flonjor de la neu. El seu bleix feia un núvol que es perdia en l'aire geliu. Quan era al bell sota de l'espadat, on romania l'Andreu, amb la llestesa que cau un llamp, una pedra va caure furient damunt del senglar. S'oí un gruny de dolor i un rodolar de pedruscall i un crit triomfal de joia que deia: -Ja és meu!
El senglar jeia amb l'espinada partida, les potes del davant dretes i un panteix seguit movia la seua córpora. L'Andreu baixà l'espadat com una cabra. La neu cruixia sota sos peus neguitosos i la mà empunyava la ganiveta amb tremolors desficioses d'esperança i alegria.
-Sóc jo, _l'Esparver_! que vinc per tu!- La fera va obrir la boca follament i reculava amb pena.
-¿Qué vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobric filló! però deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo sóc perdut!... pel meu filló!- i provava de ferir la fera que feia uns grunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang. L'Andreu suava d'angúnia i fadiga. El ganivet restava fred i net en sa mà forçuda. -Deixa't matar! o menja'm una mà! fes-me malbé per sempre! que la Tecla em guarirà tot fent-me moixaines! xucla'm la sang! mata'm- I tot dient això l'Andreu avançava com un orat i el senglar reculava com un foll i els respirs eren cada cop més fadigosos i les escomeses del ganivet de l'Andreu no assolien la fera acorralada! -Prou! s'ha acabat! o tu o jo!- i per aquells ardiments que en la vida dels homes esclaten per fer els heroismes més colpidors, l'Andreu atiat per sa voluntat agegantada va posar-se la manta damunt del braç, l'atansà al senglar, i mentre aquest la mossegava, ell va enfonsar-li el ganivet al coll amb la destresa que occia els porcs casolans i va remoure l'eina dins la ferida crudelment i un doll de sang va escampar-se damunt la blancor i el senglar va torçar el cap fent un gruny llastimós i agònic.
Així, com ix el llamp en la tenebra i escampa sa blancor vívida, així com esclata la claror radiant dels ametllers entre les branques fosques, així com una rialla llarga neix entre el silenci d'una fondalada muda, així sobtada, ufana i radiant fou l'alegria que va brollar del cor de l'Andreu que es veié alliberat d'aquell nus que li estrenyia el pit i retrobava les delícies de la felicitat allunyada.
-Tecla! Tecla polida! ¡Bonica; bonica meva! El senglar és mort! Filló meu! ara guariràs!- cridava plorós de goig l'Andreu, i l'eco d'aquelles fondalades anava repetint cada cop més lluny els seus crits victoriosos com si les muntanyes volguessin dur fins a la Tecla la veu joiosa del seu marit victoriós en la lluita aferrissada.
L'Andreu furgà ses mans en la neu per netejar-les. Les tenia xopes de sang fumejant. Va netejar el ganivet bullent passant-lo damunt la nevada, i tot seguit es carregà el senglar.
La ferida degotava i damunt la blancor de la neu queien les gotes de sang redones i vermelles com els galzerans i les cireres d'arboç que havien madurat en les fredors de l'hivern.
L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contrada cridant de tant en tant com si salmegés el ritual de l'alegria ubriagant, refulgent!
-Ja és meu, Tecla polida! bonic meu! ¡filló del pare! rovelló meu! Ja sóc un altre!
I fins s'avergonyia d'haver desitjat plorar nit i dia fins que els ulls se li fonguessin entre les llàgrimes i arribar orb als peus de la seva muller i allí agemolit, sentir la seva mà tèbia i amorosa que li feia una moixaina i el conduïa perdonat pels camins de la vida. -Què vol dir, plorar?... Riure! amb el cap ben alt i el senglar mort cos a cos... Tecla polida! Tecla bonica! Ja vinc! Vaig a fer la capta del senglar!- exclamà l'Andreu, cridant en les solituds aclaparadores d'aquelles muntanyes plenes de neu.
Després de passar per damunt les aigües enconcades del gorg glaçat, l'Andreu trucava a can Buscà.
-Minyons de Déu! Obriu!
Ningú no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda.
-Qui hi ha!
-On sou!
-Jo; _l'Esparver!_ Au! ¡obriu, que vinc capolat!
-Que porteu quelcom!
-Sí, afanyeu-vos! ¡porto un senglar i vinc a fer capta!
La gent de can Buscà va obrir tot seguit la porta, on hi havia clavades tres creus de palma beneïda, una branca de llor, una cua d'esquirol i una de gat marc. Entrà l'Andreu victoriós fent olor de fred. La gent d'aquella casa va rebre'l amb alegria. L'àvia desdentegada i ventruda que estava desbesant el pa que havia enfornat feia galana estona, va deixar la pala i anà tot seguit a deixondir els jovencells que dormien.
-Nois!... Nois!... ¡Cuiteu, que veureu un senglar! _L'Esparver!_ Correu!...
-I dôs? cons n'haveu mort?
-Aquest fa set!- va respondre amb urc l'Andreu.
-El setè- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades tancades. Tot vestint-se van baixar tots els nois encuriosits i amb els ulls ensunyats, van ullejar aquella bèstia morta que es refredava damunt les lloses de l'entrada.
-Que és gros!
-Quin pèl!... quina cellerrada en té a l'esquena... quin pèl més gruixut... Oh! i i fa dues menes de color!...
-Que no té ullals?
-No. Es jove. ¡Si tingués ullals no el podria dur!
-Quina por! Uix, quines dents!...
-No sé pas com teniu pit, Andreu!
-I ja em podeu mirar bé que no m'ha queixalat! Ni una gota de sang!
-Un dia pendreu mal.
-No pas si Déu vol i l'Esperit Sant!
-Creieu que em sabria greu... sort tenim de vós... que de tant en tant feu matança!... ¡Pobres conreus! Mal llamp els partís a tots!- va exclamar l'hereu tot fent sorollar un grapat de monedes que va donar a l'Andreu. -¡Teniu, que són ben guanyades! ¡I ara que tingueu bona sort fent la capta!
-Bé, però abans feu una mica de beguda! Reposeu-vos. Faré una mica de farinetes i un bon got de vi calent! Feu una cara de llàstima!- va dir la vella remenant el rescals de la llar. Després va atansar-hi els foguers, va apilar quatre espigots i un grapat de llenya, i per la negror de la xemeneia va pujar el fum naixent, van dansar-hi les primeres guspires i van esclatar els cruixits de les branques ardents i verdoses. L'àvia atrafegada va treure un pa de la pastera i va donar-lo al seu marit.
-Té; llesca el pa.- L'home prengué la ganiveta i després de fer-hi una creu damunt el pa va llescar-lo. Llavors la dona va pendre-li per fer-ne sopes. En aquella casa sempre l'home encetava el pa i abans hi feia una creu amb la ganiveta.
Mentre l'Andreu prenia la sopa flairosa xarrupant i amb la testa baixa, l'àvia va pendre un torrapà i va torrar una llesca grossa, mentre en un tupí s'escalfava el vi de la darrera collita. Per la xemeneia va entrar la claror del cel. L'Andreu va estremir-se i sos ulls van moure' s adalerats dintre ses conques com si volguessin fugir del cervell, encaboriat de desvaris. -Que és tard! Encara tinc les mans testes! Quins tremolins de fred he passat en aquell ombredís !
-Mengeu, home de Déu! ¡Ja ho teniu ben guanyat!
-Ja en tinc prou amb una fulla de sopa.
-L'Andreu és molt de bon faire. Vós enceteu el vi novell.
-Any de bé siga!- digué com era de consuetud sempre que encetaven un fruit de l'anyada.
Entre tant s'escampaven les rojors matinals davant els estels pàl·lids i la boira quieta ajaguda damunt les muntanyes. Els fums de les pagesies s'enlairaven dret al cel com una pregària d'infant. Les remors naixien, la vida es deixondia. El jorn arribava rient, Déu ens hi doni el pa flairós i la pau beneïda i els treballs sens treva. El vent havia començat sa tasca; se'n duia els núvols i allà lluny devia empènyer les naus de la mar i voltar els molins de la terra. La llum del sol és arribada i la son dels ulls perduda. Tots els jovencells estan xirois i atrafegats cercant tot allò que l'Andreu demana per fer capta.
-Jo vindré amb vós, Andreu!
-Jo; tu ets massa xic i estàs encadernat; fa, mare?
-Dôs vull anar-hi!
-Prou! No vull baralles- va interrompre l'Andreu. -Que vingui el sagal més forçut; doneu-me un cofí, un cistell, una saca i una tríncola.
-Si voleu la barromba de la vacada farà més remor!
-No cal!
L'Andreu va carregar-se el senglar i seguit pel noi gran de can Buscà van marxar a fer la capta per les masies deixondides entre collades, pujols i avencs tots colgats de neu.
Quan l'Andreu va arribar al poble anava seguit d'un estol de brivalls. Duia el cofí, el cistell i la saca plens de pa, verdures, ous i fruites seques. En ésser al cap del primer carrer de la vila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa i s'aturava davant de cada portal i tocava la tríncola i bo i fent una tonada cançonera, deia:
-Sóc _l'Esparver_... què hi ha pel senglar!
La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigats sortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantes cargolades fins als ulls. La mainada anava eixint amb les mans a les butxaques i el nas moquillós per la gebrada.
-I dôs! Ja n'heu aplançonat un altre. Fa que és més gros aquest que el darrer... ¡Quin esballenc li haveu fet! mateu-los tots d'una vegada.
La mort d'un senglar en aquell poble era sempre celebrada amb un esclat d'alegria. Un hivern sense senglar era trist i ple de monotonia. Per això tan tost va córrer la veu que l'Esparver feia la capta, la plaça va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa de fer lluir les galindaines de la festa improvisada.
Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borralló de neu; el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arribà a terra lleuger, com si volés i romangués rioler i venturós damunt la blancor silenciosa.
I després naixien les gotes transparents i pures, dalt de les branques nues que copsaven la neu flonja enlairada com una flor enlluernadora, i en el silenci solemnial de la nevada, s'alçà la remor del xaragall escotorit que s'esmunyia lleuger com una rialla. Tot el món regalimava aigua pura, freda i clara!
El cel s'havia aclarit; passaven els núvols duent-se'n la rojor dels primers raigs del sol ixent. La boira baixava pels cimals enasprats, lenta i amorosa com un encens exhalat pels àngels entre somriures celestials. I fou un matí de sol en un dia d'hivern. Fou un dia de claredat i tebiors inefables; dia de coloraines joioses i enlluernaments triomfals. L'aire era ple de claror; el cel ple de blavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonançat i la visió victoriosa de l'Andreu féu esclatar rialles, crits, exclamacions. La taverna va omplir-se de gent, i el soroll dels vasos plens de vi es barrejava amb la bunior dels pagesos escotorits que picaven de peus i fumaven bo i garlant de les maleses dels senglars i enaltint la destresa astoradora de l'Andreu.
-Andreu! a la teva salut!
-Andreu, vina, que faràs trago!
-Vós, _l'Esparver_, aquí van aquests puros de part de l'avi. ¡Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perquè no pot eixir. Ha tingut la _grípia_.
-_Esparver_, deixa la bèstia, i au, a beure!
-Nois; mireu, aquest home és el més valent del poble. Visca l'Andreu!
-Visca!- va cridar tothom; i l'Andreu, amb el tragí de la capta i embriagat per la gloriosa rebuda del poble s'havia oblidat de la dolor paternal i va emocionar-se profundament, i esperonat pel goig d'heroi triomfant va respondre: -Mori el senglar!
-Mori!...
El batlle, després de donar a l'Andreu els diners de consuetud per la mort d'un senglar, va dir: -Ara, que l'avi de can Quim agafi el flabiol i el tamborí; vinguen ballades! El bosser del comú paga!
-Vinga!
Van lligar el senglar per les potes del darrera i van penjar-lo en el balcó de casa el carnisser de la plaça. Quin rebombori va esclatar! L'Andreu, voltat dels homes que li feien l'amic plens de vanitat, va recordar-se de la Tecla i del seu fill; mirà la taverna com una cavorca plena de fatídiques recordances i marxà consirós dient: -Tinc el noi malalt; ja torno!
-Ja és ací l'avi Quim! Ja és ací! Veniu a les ballades! Un jaio amb una barretina de xeixa vermella va pujar dalt d'una pila de caixes que li va posar l'estanquer i començà una tonada. Al ritme de les quatre lilaines que tocava, la plaça va aclarir-se. Les parelles dansaven damunt la neu mig fosa a l'esclat d'aquella alegria esplendorosa que entra dreta al cor perquè no era esperada.
-Senyor Celestí, hi ha _l'Esparver_- va dir la minyona del metge que escombrava el cancell.
-Què vol, aquest ximple?- va respondre malhumorat el metge que tot just s'havia llevat.
-Diu que ve a pagar les conductes.
-Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla de goig, i va alçar-se tot seguit.
L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula del despatx i quan el senyor Celestí va entrar-hi amb un posat afectuós, _l'Esparver_ bo i signant els diners va exclamar: -Senyor metge, estem en paus! ¡Aquí té l'any passat, aquest any i l'any vinent!
El metge va esguardar-lo amb atenció. L'Andreu anava brut, miseriós i estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga. Semblava un malalt.
-Aneu a reposar, Andreu!
-Això pla! He anat al senglar per pagar-li, i ara vingui a casa que tenim el noi molt atrapat. Ja tinc una euga ensellada. ¡Si vingués tot seguit! perquè la dona deu patir angúnia. Só marxat fent el bèstia; sóc tan geniüt! i ara pateixo; ja li diré!
-Noia; marxo!- va cridar el metge. Agafa aquests diners i esborra l'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perquè no paguen! Anem-hi, Andreu!
-Anem!
Amb un pas seguit, l'euga s'allunyava del poble. I les ballades cada cop se sentien més confoses. L'Andreu seguia l'animal cada volta més cap cot. Allunyada la seva ànima del desfici de la cacera i del goig enlluernador del poble que va festejar-lo amb entusiasme, tornà altre cop a atuir-se amb el penediment corsecador. Potser si el senglar l'hagués ferit, tornaria a casa seva amb la confiança que torna a Déu el pecador que porta les nafres d'una penitència plena de dolors. Ara, la nit passada al ras, el fred, la fam, la set i la lluita paorosa amb la fera acorralada i vençuda amb una rauxa de voluntat d'heroi, li semblava poc per a guanyar-se l'estimació de la seva muller.
La fadiga de la pujada els feia estar silenciosos. El metge esguardava amb paüra dalt de la carena el poble que veia a cada respir més petit. De sobte arribaren a ses oïdes la cridòria dels dansaires i les rialles de les fadrines.
-Visca l'Andreu!
-Visca!
-Mori el senglar!
-Mori!
-¡Balleu, balleu, ninetes, la dansa del senglar!
I el flabiol esvaïa les lilaines que feia moure les barretines vermelles damunt la blancor de la nevada. Les noies rosses, lluminoses, es veien fosques davant la neu tant blanca.
L'Andreu, amb el cor espinat per les penes que el tornaven a torturar, va mirar de dalt estant aquella plaça curulla d'alegria i les llàgrimes floriren en sos ulls.
-Visca _l'Esparver_!
-Visca!
-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquell mutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celestí va girar-se i quedà tot sorprès de veure'l plorant silenciosament, tot apenat.
-Què us passa? Esteu mig mort. ¡Pugeu a l'animal!
L'Andreu no podia respondre i movia el cap d'un cantó a l'altre, entossudit.
-Pujeu, Andreu!
-Jo no!- a la fi va respondre, fent un esforç.
-Home, no feu el bot. ¡Ja ens durà a tots dos l'euga!
-Jo no!
-Prou! o pugeu o me'n torno a vila!- va dir-li, reptant-lo.
L'Andreu, esporuguit, va pegar un bot i pujà a l'animal.
-Agafeu-vos bé i amunt- va manar-li el metge, perquè coneixia que l'Andreu no gosava ni tocar-lo; -agafeu-vos bé que si la neu és glaçada i l'animal rellisca pendreu mal!
-Tant de bo!- i va esclafir un plor que feia fredat. El metge provà de girar-se per guaitar-lo i l'Andreu s'ajupia avergonyit. Feia feresa veure aquells dos homes cavalcant un mateix animal, passant per la carena entre cimals, collades, espadats i gorgues. El plor de l'Andreu s'esvaïa amb ufana en l'aire gebrat, i orfe de les remors dels xaragalls i fontinyols que eren tots glaçats.
A la fi, l'Andreu, més serè, arraulit rera del metge i alliberat de sa mirada, va esdevenir coratjós i cercà el consol de la confessió que no havia pogut fer a la seva dona.
-Ja li diré, senyor metge! Ha passat ben bé allò que vostè va dir-me. ¡Ho va ben endevinar! Anar-se'n la dona i i començar la vella a donar-li sopes i emmalaltir-se el filló ha set tot u! Si l'hagués vist tenia unes galtes de farro! i ara sempre malganós. Per res fa el botell! Avui sembla que s'aixereix, demà torna a quedar esbarrellat que sembla un mort. De sobte li ve un ofec com si tingués mal de costat cobert. N'hi han fet d'untures d'oli de lluert! I res!... Que si són cucs, que si són les dents, que si l'enyorament! ¡Quina malaltia més surmia i més maimona! A voltes penso que quan el mal els deix els don requinca!
-La cançó de sempre!- va gorgolar el metge; -i ara si mor serà que jo no li he entès el mal.
-És allò que es diu: Mort no vinguis que escusa no tinguis!
El metge i l'Andreu van romandre galan estona sense dir-se res. Sols se sentia el cruixir de la neu i del glaç sota les potes de l'animal. En passar per davant la vessana que manava l'Andreu, el metge va fer-li:
-Com teniu la sembradura?
-Sé pas! Mentre la dona ha set fora!...
-Haveu fet el gallòfol!
-Ho ha ben endevinat!
-I quants diners haveu estalviat! Tot plegat, res.
-També ho haveu endevinat! Ja li diré!
-El marit fet un pòtul. La dona venent la llet del nadó, i ara la malaltia del pobre fill!
-Angela! tot ha anat així! Ja li diré!
-La llet de mare no es pot vendre, perquè no és nostra ni de la mare: és del fill! ¿Ho enteneu? ¿I per què no criava la senyora de Barcelona?
-No volia criar, senyor metge! Ja li diré!
-Doncs al purgatori li faran criar un dimoniet que li abrusarà els pits! La dona que pot criar i no ho fa hauria d'anar a la forca! Ves el que va passar a can Titó i can Llagosta! Les dues criatures al fossar; i ara veurem la vostra. D'ençà del fou-fou de Sant Joan ja n'he vist tres de cases esguerrades així!
L'Andreu trobava un plaer estrany en els renys del metge que li parlava enquimerat. I es posava a parlar per desfogar-se dels seus encaparraments.
-Jo no ho volia, que hi anés! Però la sogra és una dona llorda, coquina i cofinera, que va aporrinar la dona nit i dia!...
-I vós, què sou? un lirot sense butxaques? Que no maneu?
-Jo, enfurrunyat, no sabia què fer! I ara, mig renyit amb la dona, vaig perdut, corro, corro com el porc de Sant Antoni! Ja li diré!... Ara fa dos dies que treballo com abans... i he cremat una mena de bressol que va dur la dona, que tot el dia hi clapava. S'havia tornat com jo; bon xic gallofa!
Van arribar a les envistes de la casa. L'Andreu va saltar tot seguit de l'animal, l'agafà pel ronsal i va fer-lo trotar. La Tecla que de tant en tant mirava amb angoixa de la finestra estant, en atalaiar-se d'ells, va cridar amb vivesa.
-Ja és ací, mare! Ja és ací! Ve amb el metge.
-Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Què fa el meu filló?- va exclamar joiós l'Andreu, en veure la seva dona anguniosa per la seva absència.
Ningú no va respondre. L'Andreu estava confós; no sabia què fer dels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir de totes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir la porta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paorós, i va entrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silenciós; tot tenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant de l'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immòbil amb els ulls mig closos i la boca mig oberta.
El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restar en la porta i amb veu apagada va dir tremolós...
-Què fa el filló!... Senyor metge!... ¿què hi diu?
El metge no va respondre. Cercà el pols, atansà l'orella al pit de l'infantó, va mirar-li les nines atansant i allunyant una cerilla encesa.
-Que no respira?- va preguntar ple d'angúnia l'Andreu immòbil a la porta.
El silenci penetrava en les ànimes callades com una punyida dolorosa i el metge seguia explorant sense saber què respondre.
-Senyor metge! faci tot el que pugui- va suplicar l'Andreu emocionat i temerós sense gosar entrar a la cambra plena de paorositats pregones.
La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restava immòbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llança roent. La Tecla va llambregar esfereïda la seva mare. La vella va abaixar els ulls i mogué la testa contristada.
-És mort?
-Sí!- va respondre el metge amb veu apagada.
-Mort!...! mort el meu filló! ¡pobric angelicó!- va cridar l'Andreu bo i flectant-se de genolls davant del cadàver del seu fillet, i trencà en un plor brodat de sanglots i exclamacions de pena entemidora.
-L'hem mort!... L'hem mort!... com un ocell tret de sa mare, pobric filló! tan xamós! tan gemat com era!
Sobtadament l'Andreu com si veiés una visió, va posar-se dret i obrí els ulls. Sos llavis tremolaven i sa veu tenia una roncor feresta.
-Tots ací!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades. L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor, anés a revelar una veritat terrible. El metge l'observava amb sorpresa, esverament i curiositat.
-Tecla! agenolla't ací; vós, sogra, agenolleu-vos allà- i signà imperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues dones foren agenollades, féu atansar llurs testes amb ses manasses fins que els fronts bullents d'angúnia de les dones van tocar la faç glaçada del mort. Llavors ell s'agenollà com elles i plorant va fer-los dir a cor, com si fessin una oració macabra:
-Filló meu, perdona'ns!... ¡perdó, que t'hem mort!...
I la cara del cadàver va restar sembrada de llàgrimes de dolor i penediment i fins va semblar que somreia com si el darrer alè de vida fos una guspira d'amor que els perdonava.
En alçar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nines eren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dut com una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnaven reflorits de l'amor perduda.
-Tecla polida!... Tecla bonica!... ¡torno a ésser bo!... estima'm, mira'm! ¡Si no em mires sóc mort!
-Andreu! fill meu! ¡dos fills donaria perquè tornessis a ésser bo!- va dir la dona abraçant-lo fortament.
Després l'Andreu va romandre dret i amb els ulls fits al cel i els llavis immòbils...
Plorava amb els ulls i somreia amb els llavis i la seva ànima sentia tota la delícia d'una deu d'alegria abundosa que sobtadament l'amarava. La Tecla tornava a ésser seva, el mirava amorosa, va abraçar-lo. L'ànima salvadora de la muller l'emparava, i per altra part, son cor, era trossejat per la punyida cruel de veure el seu fill sense vida.