Part 2

La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb grans llaços de seda al coll com si tinguessin angines. Estàtues orientals amb bombetes elèctriques que s'encenien, ídols, vanos, ombrel·les del Japó i moltes pells; pells de tigre, d'ós blanc, d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia una pianola amb tot el repertori vienès d'operetes mortals de necessitat, i un gramòfon amb totes les cançons de moda cantades per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven fent escola d'immortalitat pels teatres de varietés. Al despatx de l'amo de la casa hi havia una al·legoria de l'amor que figurava en un cert piset que tingué en la seva joventut. Les cortines eren abundoses i totes de seda, la calefacció sempre encesa... però la casa era una casa freda, trista, sense ànima i sense el caliu que dóna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia biblioteca!

L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operació comercial que ell anomenava _de viu_. L'operació fou senzilla. Un vaixell arribava carregat d'una substància de què ell tenia el magatzem ple. Amb la seva influència, el vaixell no pogué descarregar perquè els papers no van ésser despatxats. El vaixell tornà després d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la substància al preu que li semblà. Ara, enriquit, gastava els diners a gratcient, i la vanitat li feia somniar glòries populars. Anhelava ésser diputat i el ventre li esdevenia voluminós. Era baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials grosses i cargolades, i una rúbrica on tot eren onades, llamps i corbes que semblava un temporal desfet.

La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovençana que no perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on pogués emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia perfums penetrants. A poc a poc anà encoratjant-se en els empolainaments artificiosos de les dones i començà per l'ondulació i finí per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No criava per no fer-se malbé i s'avorria eternament per tot arreu. La Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! ¡Rei de la vida!

El servei era nombrós i poc fael.

-Mireu, dida, aquí estareu molt bé. Són uns senyors molt bons. No miren res ni compten mai; el rebost sempre és obert. El senyor és molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perquè és més viu que els altres. Vós, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida, entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.

-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn eslamacions d'admiració i adulacions agradoses a la seva vanitat, -aquest piano costa tant com una parella de bous.

-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ¡quina riquesa!

-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.

-Ma! quins vidrets tant lluents!

-Oh! són brillants de tres quilats cada un!

-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el cap i mirant el cel...

-Ui! això la fa quedar parada? ¡Ja li ensenyaré els rosetons que tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui érem nosaltres- exclamà la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cantó a l'altre davant el mirall que tenia més a prop.

-Olori, dida, quin perfum.

-Noi, quina flaire... retorna!

-Aquesta ampolleta costa vuit duros.

-Rei de la vida! com vuit gallines!

-¡Miri, veu aquests mobles són... són... sistema Napoleón quinze! tenen molt mèrit!

Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressió. Per son pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques, maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb el munt d'unces que costaven els _vidres esquilats_, el piano, els rosetons i els perfums de la senyora presumida.

-Què pensa, dida, tan callada? miri, ¡ara li faré un vestit de vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costarà?... estarà contenta?

-Rei de la vida! això és massa!

La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glòria. Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a poc anà comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li havia apreciat. Aquest engreïment va fer-li enxiquir la flama d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de l'enyorança no li escalfava el pit. El record del seu fill no li enaigava els ulls. Complia serena la missió de dida i fins trobava que la seva mare tenia raó.

I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua entenimentada en qui ella posà tota la confiança. Cada carta era un garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia saber a l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella estava.

Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a rentar la roba. La dida va alçar-se amb recança, prengué el cove i va dir amb posat maliciós:

-¿Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet?

La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La Tecla va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes avergonyida. Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota l'encontrada, de les anades a vila de bon matí, per florejar els coves de les firaires, d'aquelles tardes en què anava a la terra amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens d'astorament i condol.

-Rei de la vida! què sóc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant els ulls, i entonà una cançó de bressol per adormir la criatura que alletava.

Son son, vina vina vina. Son son, vina d'un tocom. La son son se n'és anada Pel camí de Perelada I abrigada amb un llençol. Jo em pensava que era un home I era palla de fajol. Son son, vina vina vina. Son son, vina d'un tocom.

Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el fibló de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la Tecla va pagar el que devia; després, alliberat del neguit que li donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de l'hivern acoblats en un ram, assaborint les delícies del vi, les cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els diners estava com una folla.

-On és la mesada, Andreu?

-Jo la gordo!

-La perdràs; dòme-la.

-No patiu; la porto a la faixa.

-Te la robaran!

-No passeu ànsia.

-Amaga-la al graner!

-No passeu neguit!

-Ensenya-me-la!

-Prou! no sóc cap xarric escarrabillat perquè em mireu les butxaques.

-Que ets geniüt, noi! ¡Que et creus que dormo! tot ho sé! ahir vas perdre tres duros!...

I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dèria de rescabalar els diners perduts i la visió dels seus companys gallòfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el tartaner, temerós de tornar tan tard a casa seva i sentir la vella que l'esperava cloent de ràbia les dents i dient malediccions plenes de follia.

El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encís de fill sanitós i rialler. L'àvia el peixava. Havia provat tot el que li deien les dones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de cabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una color malaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.

-Feu-lo curar d'enyorament!

-Això és la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho diuen, bons plats de sopa i bastó.

-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs... poseu-li un pegat al malic.

-Això és la ferramenta, dona!

Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava amb fredor.

-¡Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ¡li haveu encomanat les ravineres!

La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i tornant-se cega.

-Em sembla que està més escotorit el noi! li faig el remei de la sonàmbula. Li faig fer dur un mitjó el va flairar i va dir tot seguit: tot és enyorament! ¡Com que la Tecla aviat vindrà! la criatura guarirà tot seguit!

Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balancí, una calaixera i una munió de regals. La visió del seu fill va fer-la trencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a la lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i es deixà caure en el balancí abatuda sense virior per a dir un sol mot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas per pas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint un desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i mirava el seu fill vençuda, aclaparada.

I el fill indiferent, sense conèixer la seva mare, estossegava com un vell, tenia un ventre gros i feia un ploricó etern. Brut, moquillós i malaltís. Les carns xuclades, la rojor esvaïda, la veu apagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguits que s'havien oblidat de besar!

L'Andreu, després de repassar tota aquesta història s'alçà com si es deixondís d'un somni ple de neguits. Ja és de nit.

Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques nues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels garrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant el ritme dels grills, el cant humil dels tòtils i la cridòria esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que han sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de recança pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de fred. Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.

Nit d'hivern amarada del silenci dolorós que entra en el cor i desperta la consciència i l'omple de basarda. Els llavis resten immòbils enyorant les paraules vivificants. Les oïdes són lasses de la quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar el vent. ¡El vent que és l'ànima de les nits d'hivern!

I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels temerós d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i omplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que graten asprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyes llumenades per la celístia amorosa. De sobte el vent s'atura i les remors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, el trepig de fulles mortes i la por que s'alça ufana dintre el cor.

L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa seva i la paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor hivernal. L'Andreu temerós va mirar-la embadalit, va trobar-la més formosa i no gosà dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avui que havia treballat, tenia més delit per encarar-s'hi, es creia més digne però encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ell volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penediment corsecador.

A la fi, avançant en les tenebres de la nit arriba al portal del mas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en la foscor i va trucar amb temença. Se sentí la remor de treure la barra i els grinyols del forrallat.

-Qui hi ha?

-Obre!

-Gràcies a Déu!

La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els ulls i tapant-se amb el mocador el coll, perquè anava un xic escarida. Dintre la casa entrà una onada de fred. Sense dir-se res l'Andreu va deixar les eines en un recó on hi havia un estol de forques, dalles i sedassos, penjà a una estaca el tapaboques, es tragué els esclops plens de palla i deixà el cove damunt el banc escon.

Després pujà calmosament l'escala de fusta.

-Què fa el noi?

-M'apar que té febre!

-Què li heu fet?

-La mare li ha fet unes untures.

L'Andreu va esdevenir tremolós com si la ventada el somogués. Entrà en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els ulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia amb desfici tot el que li donaven.

-De quan ençà que està així?

-Tot just tu marxaves ha començat a posar-se calent, calent, tot pioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!

-I què espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.

-Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a fit amb altivesa.

-Per què són els metges?- exclamà amb indignació.

-Que et creus que vindrà el senyor Celestí! li devem dues anyades!- va gorgolar la vella.

-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.

L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents. Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós! La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa i l'Andreu es fonia d'angúnia en aquell silenci que li entrava a l'ànima com una punyida roent. L'eura el corsecava.

-Què faig, doncs?

-¡Tu vés a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celestí!- va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.

L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baixà com un llamp l'escala de fusta que cruixí cuidant a trencar-se, agafà l'aixadó, esmicolà amb rancúnia el balancí que llançà a la llar encesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant va dir-li cridant i posant-se la mà damunt del pit.

-Jo et portaré el metge! costi el que costi!- agafà un coltell, prengué d'una revolada la manta, la bóta; llençà amb fúria la barra de la porta, l'obrí i la tancà amb una gran embranzida. Se sentí remor de les claus que queien per damunt les llambordes.

-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esfereïment i angoixa.

La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un esperitat es posà a córrer entre conreus i boscatges com un Caïm ple d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son germà.

Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga, l'Andreu va aturar-se damunt d'un mulladís glaçat que creixia sota sos peus neguitosos.

-On sóc! això deu ésser el reixorc de can Massot- va mormolar l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i respirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns núvols que colgaven els estels un a un. El magí de l'Andreu se li entorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i no ho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cercà un tocom per escarquillar-se. Es palpà el xixó que duia a la testa i se'l trobà sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentiren lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangué dret immòbil, i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.

-Quillu!... té!...- un gos va callar tot d'una i ruflant amb desfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va exclamar: -Ja sé on sóc! són els gossos de cal Gabaix!...- i va astorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiat per la seva geniada d'orat.

Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una llosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes que cossaven la seva ànima. Si tornés a casa!... Va semblar que la Tecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser el renyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat, li demanaria perdó i s'hauria fos per sempre aquell silenci aclaparador que per tot l'encalçava com una ombra eterna. I si se'n tornava? I altre cop desfer el camí i no dur un remei per al seu fill!... I si la Tecla no el reptava! ¿què faria allà altra volta en mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridora penitència?... Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sense cercar un bàlsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fos vessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller i endolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada per les arrugues dels greuges.

Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals amaraven son ànima contorbada. Sobtadament, com el llampec que esclata en una nit tenebrosa, son ànima fou il·luminada per un goig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu va sospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitança que donen les bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nit esperant que llustregés per sotjar la sortida de la fera que amb més braç que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fent la capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar a cercar el senyor Celestí amb la pega a les mans, la serenitat als ulls i son ànima guarida d'aquells pesars torturadors.

Però ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament. Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la seva ànima afligida. Tindrà por que faci una malifeta i passaran les hores paorosament calmoses i la nit serà llarga com una dolor i la mirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llàgrimes que ell volia estroncar, perquè les sentia caure dintre el silenci de la consciència com un degotall mortal que li donava un lassament i una feblesa malaltisses.

-Tot just és mitja nit! aniré a casa, avisaré la Tecla i marxaré al amagatall!... Li parlaré de lluny. Em fa por veure-la de prop!

Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. No tenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupia el cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alçaven cobertes de neu prop de l'era i agafà un roc i va llançar-lo amb destresa de pastor contra la porta de casa seva. El cop retrunyí en la nit feréstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com si els requés arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a la casa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervell encaboriat i les galtes li bullien.

-No ho han sentit!...- i torna a tirar un altre roc.

Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i la teulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessin por d'aixafar-se els uns amb els altres.

A la fi, la finestra va obrir-se, la claror va il·luminar la neu. Una testa blanca va mirar després de passar la mà tremolosa pel vidre entelat i l'Andreu enquimerat en comptes de dir: -Vaig al senglar! No passis ànsia!- va alçar el puny clos amb follia i exclamà irat: -Mira la vella renyoca!- i plorant de ràbia va marxar tot abatut. La finestra va tancar-se com un ull que torna a adormir-se després de donar un esguard d'ensunyat. Nevava a pleret.

L'Andreu ja és a l'amagatall dalt d'un espadat i amb les pedres al seu devora i el ganivet. Sota mateix hi havia el corriol estret on passaria el senglar amagat entre els matolls atapeïts d'aquella gorga. Ell en sabia una nierada en aquell indret de la muntanya i la única eixida era aquella. Si tenia sort com les altres vegades! Per això li deien l'_Esparver_ perquè caçava el senglar a l'aguait d'un cim estant i un cop ferit s'hi llançava com una fera. Tota la contrada el coneixia i ell comptava les morts dels senglars amb tota la delitança amb què un compta les victòries més glorioses de la vida.

Aquella nit tenia por d'ell mateix. Arrupit dejús els abrigalls, sentia caure la neu al seu damunt que de tant en tant s'espolsava. Estava desficiós glatint per arribar a la matinada. I el temps semblava que s'havia aturat i que la neu havia fet pacte de caure eternament.

Gitat a terra, mirant la fondalada, l'Andreu va abaltir-se i somià que queia en la pregonesa paorosa de l'abisme, i tot caient va pensar que si moria del cop mai més no fóra trobat, i si vivia la seva veu no fóra mai sentida... es perdria en la solitud com les remors d'un degotall ignot! En el tràgic somieig l'Andreu es veia allí al fons, immòbil, de cara al cel, veient a cada matinada baixar brunzents les pedres que els pastors llançaven a l'abisme escoltant amb delícia les remors infernals que feien en sa davallada boja. Ell morint-se a poc a poc veuria atansar-se i fer-se grossa la pedra fatídica que li duria la mort... després una veu s'alçaria triomfal en sentir l'espetec del seu crani esmicolat i escolada sa vida mai més fóra trobat, mai més fóra sentit i les pedres que davallarien brunzents l'anirien colgant entre els ossos dels animals llançats en la buidor sinistra d'aquella gola famolenca i muda. L'Andreu es deixondí més fadigat encara, i respirant amb un neguit febrós mirà la foscor amb faç espaventable i ulls dolorits. Com havia patit! La dolor minvava en son cor domenyat i començava el gaudi de la penitència purificadora que tant desitjava per a guarir dels penediments que li havia dut l'afrosa vida que féu tot l'hivern.

I el silenci que ell tant temia tornà a voltar-lo com si tot el món fos conjurat a callar. Sols de tant en tant una branca que cruixia abatuda pel pes de la neu, trencava la tranquilitat augusta de la nit. L'Andreu tremolava de fred; tenia les mans balbes i els ulls neguitosos d'alliberar-se de la tenebra glaçada que el colgava. Havia begut tot el vi de la bóta i va rosegar un mos de pa que va trobar butxaquejant allà ajagut bocaterrós. I es removia en la foscor, com una cabellera de dona desesperada.

-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podrà guarir-se. Quan el senyor Celestí treballa de gust, cap pastor de la rodalia no el guanya. Pobre filló! quina gemegor feia! Està ben atrapat! aquelles galtes de farro que tenia quan el deixà la Tecla i ara està esbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp! Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures i tot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara es mor d'aflaquiment! Si puc caçar un senglar! no n'haurà cap de diner la vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celestí i l'altre pels remeis!... La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimació, fillet meu! Ara ni té força per fer mig petó!