Part 2
_«Confessor de reis,--de reis i de papes.»_ _La canta d’aprop--i sembla llunyana._ _Llunyana la veig--i encara allunyar-se._ _La veig que sen va--per l’estepa blanca,_ _cantant Sant Ramon,--fill de Vilafranca._
_«La Mare de Déu--un roser plantava.»_
_Setembre 1895_
_En la mort d’un jove_
_Ten vas anâ amb aquell ponent dolcissim.…_ _Caigueres, lluitadô, al marxâ a la lluita._ _Somreies a la força dels teus muscles_ _i glaties per guerres i corones,_ _i tot de cop t’has esllanguit per terra_ _amb els ulls admirats.…_
_Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!_ _Aquell teu primer vel, quan el llençares_ _damunt de l’heroe en flor, tots somriguerem_ _sota ls plors estroncats, que una serena_ _va començâ a regnâ en el pit i el rostre_ _del moribond. L’halè anava i venia_ _suaument emperesit, fins que esperàrem.…_ _I no tornà.… Llavores esclataven_ _més alts els plors al Cel.… Ell ja no hi era.…_ _Prô a fòra, al camp, era un ponent dolcissim.…_
_Octubre 1895_
_Els Reis_
_Aquesta nit han passat_ _i han posat la mà als balcons.…_ _Els somnis dels infantons_ _han granat._
_Cap a Orient sen van tornant_ _a llur reialme confús,_ _a regnar-hi tot pensant_ _en Jesús._
_Heu sentit avui el chor_ _matinejador dels nens?_ _Heu sentit el rastre d’or,_ _mirra, encens?_
_Sol solet…_
_Quan jo era petit_ _vivia arraulit_ _en un carrer negre._ _El mur hi era humid,_ _prô l sol hi era alegre._
_Per’llà a Sant Josep_ _el bon sol solet_ _lliscava i lluïa_ _pel carreró estret._
_En mon còs neulit_ _llavors jo sentia_ _una esgarrifança_ _de goig i alegria._
_Dimecres de Cendra_
_A una noia_
_No t facis posar cendra,--no t facis posar cendra,_ _patró de joventut,_ _que no té res que veure--la mort, la cendra, am tu._ _No entelis am_ mementos _ton front rosat i pur._
_Tu no has pas d’havê esment--de la trista paraula_ _que diu el sacerdot_ _girant-se de la taula._
_Que aquest color rosat--que duus al front i als llavis_ _no t’ha sigut donat--per cendrosos agravis,_
_que t’ha sigut donat,_ _verge de la sang tendra,_ _per uns altres esblaims--que no són pols ni cendra._
_1896_
_Lo Diví en el Dijous Sant_
_En memoria d’un amic_
_Avui he sentit lo Diví_ _en el camp, en el vent i en les plantes,_ _i en la majestat--de les pedres santes_ _que s’alcen en temple--al mig del camí._
_Avui he sentit--que dura la vida_ _més enllà dels còs--i dels seus sentits:_ _he vist un vellet--am cara entendrida_ _i alegres infants--de sobte entristits._
_He vist uns guerrers--armats punta en blanc_ _davant d’un anyell--rendir les espases,_ _he sentit les brases_ _de l’Amor Diví--en el Dijous Sant._
ENDREÇA
_Senyor! Deu consol al qui plora_ _i torneu-li l plô al qui no pot plorar,_ _i doneu-li pau a l’ànima inquieta_ _perquè us sapiga esperar._
_1897_
_L’aufabrega_
_Aquesta mata olorosa_ _de la nit de Sant Joan_ _llença flaira, silenciosa,_ _entremig de la bravada_ _de la nit incendiada_ _per tants focs que s van alçant._
_Entremig dels nuvols roigs,_ _el cel blau i les estrelles;_ _entremig dels crits de goig,_ _remoreig de fontanelles,_ _i entre l baf esbojarrant,_ _una flaira s va escampant_ _fresca, suau i candorosa:_ _les aufabregues la fan:_ _són les mates oloroses_ _de la nit de Sant Joan._
_Donzelles enamorades_ _d’un nuvi esdevenidor,_ _escabelleu les aufabregues_ _perquè facin més olor._
_L’aufabrega escabellada_ _és un encenser violent_ _que al llençar la flaira enlaire_ _augmenta l’encantament._
_Quina olor més fresca i forta,_ _ara que ls focs ja sen van!_ _Sant Joan, obriu la porta_ _perfumada del Llevant!_
_I en el mati d’aures blanes_ _l’aufabrega trobarà_ _altres aromes germanes_ _que la nit fan oblidâ._
_1897_
_A montanya_
_M’agrada l balcó gran de la muralla_ _quan la gent de la vila hi va a badar_ _i amb ull ja quasi incommobible aguaita_ _el pas de la llunyana tempestat._
_Passa la tempestat esgarrifosa_ _per damunt de la serra allà al davant,_ _tremolant de llampecs, silencïosa_ _per la gent de la vila i la del pla._
_Com hi deu ploure en les profondes gorges_ _i en els plans solitaris de les valls!_ _Prou l’huracà ls açota aquells cims nusos_ _i peta l’aigua en aquells rocs tant grans;_ _s’astoren els remats, el pastor crida,_ _i algun abet cau mig-partit pel llamp!_
_Però en el balcó gran de la muralla_ _no se sent res: la gent hi va a badar,_ _i amb ull ja quasi incommobible aguaita_ _el pas de la llunyana tempestat._
_Puigcerdà, 1897_
_Després de la tempestat_
_Quan s’esqueixen els nuvols sobre l cel_ _la ciutat surt rient de la tempesta,_ _regalant d’aigua lluminosa arreu,_ _remorejant de nou en sons de festa._
_Recomença l remor en la ciutat_ _i en el rostre dels homes l’alegria:_ _els nuvols sobre l cel s’han esqueixat,_ _la tenebrosa nit torna a ser dia._
_Cadascú alça ls ulls per si retroba_ _la gran blavor del cel, tant oblidada!_ _Beneita sies, tempestat passada,_ _perquè fas alcà ls ulls a la llum nova!_
_1897_
_La nit de la Purissima_
_Quin cel més blau aquesta nit!_ _Sembla que s vegi l’Infinit_ _en tota sa grandesa,_ _en tota sa dolcesa;_ _l’Infinit sense vels,_ _més enllà de la lluna i dels estels._
_La lluna i els estels brillen tant clâ_ _en el blau infinit de la nit santa,_ _que l’ànima s’encanta_ _enllà…_
_Aquesta nit és bé una nit divina:_ _la Purissima, del cel_ _va baixant per ’quest blau que ella il·lumina,_ _deixant més resplendors en cada estel._
_Per la nit de Desembre ella devalla,_ _i l’aire s’atempera, i el món calla._ _Devalla silenciosa…_ _Ai, quina nit més blava i més hermosa!_
_1897_
_L’ànima de les flors_
_Aquelles dues flors que hi ha posades_ _al mig del caminal,_ _qui és que les hi deu haver llençades?_ _Qui sia, tant-se-val._
_Aquelles dues flors no estan pas tristes,_ _no, no: riuen al sol._ _M’han encantat així que les he vistes_ _posades a morir, més sense dol._
_«Morirem aviat, lluny de la planta,--_ _elles deuen pensâ;--_ _més ara nostre brill al poeta encanta,_ _i això mai morirà.»_
_1898_
_La Dòna hermosa_
_La presencia de la Dòna hermosa_ _te fa humil i devot contemplatiu._ _En la presencia de la Dòna hermosa_ _hi ha quelcom d’un repòs definitiu._
_La partida de la Dòna hermosa_ _te deixa il·luminat hermosament._ _En la partida de la Dòna hermosa_ _hi ha una estela de llum que s va perdent._
_El record de la Dòna hermosa_ _te fa trist i anyorat somniadô._ _En el record de la Dòna hermosa_ _hi ha una forta i suau meditació._
_L’oblit de la Dòna hermosa_ _és mort, resurrecció i deslliurament._ _En l’oblit de la Dòna hermosa_ _hi ha l’etern recomençament._
_1898_
_L’esposa parla_
_--Quan te parlo i l’esguart se t’esgarria_ _i escoltes i em mig-rius, però no m sents;_ _quan, fugint d’aprop meu, sen va fent via_ _el teu esprit al bell atzar dels vents,_
_jo veig la nau del pensament que t porta_ _navegâ al lluny de l’horitzó marí._ _L’empenta de l’amor també és prou forta_ _per dur-me al teu costat fins an allí._
_Navego al teu costat com encantada,_ _empesa per l’amor que se m’endú._ _La via no conec ni l’encontrada:_ _sols sé que soc l’esposa enamorada,_ _que avanço a vora teu i vaig am tu._
_El Poeta_
_--Més tu ets la guïadora, tu la forta,_ _perquè en mig de la calma o la maror_ _saps que la nau del pensament que m porta_ _sempre retorna al port del teu amor.--_
_1900_
CANTS
LA SARDANA
_Ceres._
I
La sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan, és la mobil magnifica anella que am pausa i am mida va lenta oscil·lant. Ja s decanta a l’esquerra i vacil·la, ja volta altra volta a la dreta dubtant, i sen torna i retorna intranquil·la, com mal orientada l’agulla d’imant. Fixa-s un punt i es detura com ella… Del contrapunt arrencant-se novella, de nou va voltant. La sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via, ardits la puntegen; les verges no tant; més, devots d’una santa harmonia, tots van els compassos i els passos comptant. Sacerdots els dirieu d’un culte que en mistica dança sen vénen i van emportats per lo simbol oculte de l’ampla rodona que ls va agermanant. Si l contrapunt el bell ritme li estrella, para-s, sospesa de tal meravella… Lo ritme tornant, la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan.
III
El botó d’eixa roda, quin era que am tal simetria l’anava centrant? Quina mà venjativa i severa buidava la nina d’aquest ull gegant? Potsê un temps al bell mig s’hi apilaven les garbes polsoses del blat rossejant, i els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant… Del contrapunt la vagant cantarella és estrafeta passada d’aucella que canta volant: la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan.
IV
No és la dança lasciva, la innoble, els uns parells d’altres desaparellant: és la dança sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans. La garlanda suaument se deslliga; desfent-se, s’aixampla, esvaint-se al voltant; cada mà, tot deixant a l’amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella! Tota ma patria cabrà en eixa anella! i els pobles diran: la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan.
EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que ls farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat! Que voleii! Contemplem-la en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!, nostre cor t’és ben fidel: volaras com au galana pel damunt del nostre anhel: per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire, et durem, i tu ns duras: voleiant al grat de l’aire, el camí assenyalaras. Dóna veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç.
CANT DELS JOVES
L’hora nostra és arribada: tots ens hem desensonyat amb el front il·luminat per la llum d’una altra albada.
I esperem que surti l sol per cantar-ne l’alegria: quan veurem que s’alça l dia, alçarem, cantant, el vol.
Com aucells ens alçarem, movent l’aire am la volada; com a nuvols creixerem, am remors de pedregada.
I en les serres avials remourem la gran tempesta, fins que l sol, veient-nos alts, ens vesteixi am llums de festa.
I per l’aire, llavors pur, de la patria rabejada, baixarem am vol segur a repòs de mig-diada.
CANT DE MAIG
CANT D’ALEGRIA
Cantem l’entrada del temps clar am clara veu i rialles clares. Tornem-nos ben cantaires, que ara és el temps--de fer ressonar alegrament els aires.
Passen nuvols corrent i somrient, regalant aigua i raig de sol lluent damunt les roses vermelles, ja totes badades. Sobre ls plans reverdits hi corre l vent i es mouen els blats verts i les gentades cridant coses alegres i furioses… Costes avall degoten les neus fóses.
Sadollem la mirada de verdor enfonzant-la en el tou dels grans herbatges; sadollem les orelles de remor enamorant-les dels bells crits selvatges; i sadollem el pit d’aire del cel per cantar l’alegria de la terra, tant si n surt un mistic bèl com si n surt un crit de guerra.
Tornem’s soldats lluents i ben armats, o tornem’s serafins d’ales de plata… Correm alegrament a tots costats, correm, que l Maig esclata.
Riem, riem entre les flors i el vent l’emmajada alegria; plantem arbres de Maig desaforadament davant la porta d’or de cada aimia.
Prompte ls arbres de Maig s’assecaran… la llenya sols destorba: la tirarem al foc de Sant Joan i saltarem per sobre.
CANT DE NOVEMBRE
El vermell dels arbres, encès per la posta--dels sols invernals, delita i penetra lo mateix que aquells verds primaverals. Germans, alcem els cors, que tot és bell, el verd i el vermell!
Alcem els cors cantant la vida entera amb els brots i am les fulles que sen van; gosem el dia séns mirâ endarrera, sense pensâ amb els dies que vindran. Gosa l moment; gosa l moment que t convida, i correras alegre a tot combat: un dia de vida és vida: gosa l moment que t’ha sigut donat. No t’entristeixin, doncs, els funerals Novembres, ni planyis mort lo que ha tingut ple ser… De planye és el donzell que ageu sos membres ans d’haver-los cançat en el plaer.
1895
ELS TRES CANTS DE LA GUERRA
ELS ADÉUS
Que senyals d’adéu han fet mans exteses cap al mar, vers els barcos que fugien am les cobertes massa carregades, cap allà on les onades lluïen retorcent-se i bramant assoleiades!
Quants adéus desde aquell adéu primer, quan Caí, havent fet la mort, menjà al vespre un bocí a l’endiablada, el bastó al puny, cenyida la cintura, voltat de plors de nins, i la muller, que li deia am lament: «No vagis pas cap a Ponent!»
Més ell, la cara adusta i ja fatal, girada envers la posta, marxà no fent cabal de les mans que s movien enlaire en va, sense resposta.
1896
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya,--la veu d’un fill que t parla en llengua--no castellana: parlo en la llengua--que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua--pocs t’han parlat; en l’altra, massa.
T’han parlat massa--dels saguntins i dels qui per la patria moren: les teves glories--i els teus records, records i glories--no més de morts: has viscut trista.
Jo vui parlar-te--molt altrament. Per què vessar la sang inutil? Dins de les venes--vida és la sang, vida pels d’ara--i pels que vindran: vessada és morta.
Massa pensaves--en ton honor i massa poc en el teu viure: tragica duies--a mort els fills, te satisfeies--d’honres mortals, i eren tes festes--els funerals, oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos--marxar replens dels fills que duies--a que morissin: somrients marxaven--cap a l’atzar; i tu cantaves--vora del mar com una folla.
On són els barcos?--On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes,--no tens ningú. Espanya, Espanya,--retorna en tu, arrenca l plor de mare!
Salva-t, oh!, salva-t--de tant de mal; que l plô t torni feconda, alegra i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca l front, somriu als set colors que hi ha en els nuvols.
Ont ets, Espanya?--No t veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua--que t parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!
1898
CANT DEL RETORN
Tornem de batalles,--venim de la guerra, i no portem armes, pendons ni clarins; vençuts en la mar i vençuts en la terra, som una desferra. Duem per estela taurons i dufins. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!
Pel mar se us avança--la host macilenta que branda amb el brand de la nau que la du. Adeu, oh tu, Amèrica, terra furienta! Som debils per tu. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!
Venim tots de cara--al vent de la costa, encara que ns mati per fred i per fort, encara que restin en sense resposta més d’un crit de mare quan entrem al port. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!
De tants com ne manquen duem la memoria, de lo que sofriren,--de lo que hem sofert, de la trista lluita sense fe ni gloria d’un poble que s perd. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!
Digueu-nos si encara la patria és prou forta per oïr les gestes--que li hem de contar; digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta la llengua am que l’haurem de fer plorar.
Si encara és ben viu el record d’altres gestes, si encara les serres que ns han d’enfortî s’aixequen serenes damunt les tempestes i bramen llurs boscos al vent ponentí, germans que en la platja plorant espereu, no ploreu: rieu, canteu!
1899
_INDEX_
_Pags._
_VISIONS_
_El mal caçador_ 7 _Joan Garí_ 11 _El comte Arnau_ 14 _L’estimada de Don Jaume_ 27 _La fi den Serrallonga_ 31
_INTERMEZZO_
_A la Mare de Déu de Montserrat_ 41 _La cançó de Sant Ramon_ 43 _En la mort d’un jove_ 45 _Els Reis_ 46 _Sol solet_ 47 _Dimecres de Cendra_ 48 _Lo Diví en el Dijous Sant_ 49 _L’aufabrega_ 50 _A montanya_ 52 _Després de la tempestat_ 53 _La nit de la Purissima_ 54 _L’ànima de les flors_ 55 _La Dòna hermosa_ 56 _L’esposa parla_ 57
_CANTS_
_La sardana_ 61 _El cant de la Senyera_ 65 _Cant dels joves_ 67 _Cant de Maig, cant d’alegria_ 69 _Cant de Novembre_ 71 Els tres cants de la guerra: _Els adéus_ 73 _Oda a Espanya_ 75 _Cant del retorn_ 78
OBRES DE L’AUTOR
_Pessetes_
=Poesies= (originals i traduccions de Gœthe).--1891. =Poesies= (originals).--1895 2 =Ifigenia a Taurida= (traducció de Gœthe).--1898 2 =Fisonomías de Santos= (traducción de Hello).--1899 3 =Joan Sardà=, estudi necrologic.--1900. =Visions & Cants= (originals).--1900 3