# Vilaniu

## Part 3

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/vilaniu-75945/index.md

Donya Francisca, de mellor instint, comprenia mellor qu' ell meteix lo que passava en l'esperit del seu espós, y com no veya en sos actes la més petita intenció d'egoisme conscient, lo deixava fer sense exasperarlo ab contradiccions intempestivas. Dona de carácter pacient y de talent tan modest com práctich, se permetia sols avisarlo de quan en quan, pera lliurarlo dels perills á que l'exposava son desmesurat entussiasme, y, encare, buscant sempre la forma més suau y tortuosa pera qu' ell no cregués que 'l volia dominar, á lo qual jamay s'hauria avingut á ciencia certa lo satélit de 'ls Galceráns. L' únich que no havia pogut lograr d'ella don Ramon era que, com ell, se desvisqués, com ell ho deixés tot per aquella familia, á la qual, no obstant, estimava de debó y estava disposada á servir sempre que per aixó era buscada. La meteixa condició de superioritat qu' atreya á don Ramon pera rabejarse en sa llum y resplandirla després com si fos propia, tenia sempre al aguayt la susceptibilidad de donya Francisca fins al punt de ferli contenir certs moviments de coral simpatía per por de que fossen traduhits á adulació. Si la vanitat, donchs, atansava al un, una altra especie de vanitat allunyava al altre; y era curiós observar com marit y muller descobrian l'un del altre aquest secret ressort de llurs actes, y cap dels dos se notava l'existencia del seu propi.

Per lo demés, abdós coincidian en un sentiment, en un amor intensíssim per llur fill, objecte y fi de tots los sacrificis que s'imposavan y de totas las aspiracions més altas d'aquell matrimoni. De cinch fills sols havian pogut salvar de la mort á l'Albert, y quan á llurs vellesas, D. Ramon tenia 60 anys y 48 donya Francisca, lo veyan en camí d'esser lo que se'n diu un home, perque aixís ho prometian son carácter estudiós y 'l seny que en sas conversas revelava, los pobres pares s'aconortavan d'haver perdut los altres fills del cor, pensant que, si 's veyan privats de la llur companyía, l'Albert quedava mes acomodat sense perjudicar per aixó á sos germans que de segur eran al cel.

En quant al pervindre é inclinacions del Albert, si bé convenian tots dos que per son talent podian augurarli dias de gloria, dissentian, no obstant, al escullir los medis ab qu' aquell podria mellor desenrotllar sas facultats. La mare havia observat que son fill tenia un geni sufert, reservat, y que, lluny d'esser fret ó indiferent com semblava, perque en las cuestions de poca importancia jamay prenia calor, tenia un caliu vivíssim de passions y una sensibilitat extremada que no podian excitarse sense corre 'l risch de promoure un gran incendi. Havia notat, ademés, que 'l noy, com ella li deya, de tres anys ensá venia tot malcontent á Vilaniu, qu' un cop aquí, s'amagava de tothom y devorava llibres y més llibres ab tot l'afany ab qu' un malalt s'engorja la medicina qu' ha d'aplacarli 'l dolor. Y en sas discretas exploracions, havia arribat á descubrir aquella mare que la causa del malestar del Albert no era pas anyoransa d'amor, com ella havia sospitat primerament, sinó aversió irresistible al tracte y mena de viure dels vilaniuenchs. De tot aixó deduhí ella que, ó la familia havia de trasladarse á Barcelona hont lo noy se desplegaria á son pler, ó que, quan menos, haurian de deixarlo instalar allí, fent, en aras de son benestar, lo sacrifici de viure separats, mentres vindria un desencant ó 'l cansament á tornarlo á casa com altre fill pródich.

Pera don Ramon tot aixó eran fantasmas, falornias de l'imaginació de mare, sempre dubtosa de la felicitat del fill. Estava seguríssim de qu' aquest tindria la mellor clientela de Vilaniu, y "com lo travall es la clau del benestar y 'l remey mellor contra l'aburriment," digué de bon principi y resolgué després, que l'Albert havia de viure á casa seva, la casa de sos avis, y fer d'advocat á la vila hont ben prompte 's crearia una reputació y un nom envejables.

--Espera --afegia-- que comensi á guanyar quartets y anomenada, que sont los esperons principals pera fer travallar al home, y tú veurás com l'anyorament de la vida agitada y tonta de ciutat se li passa. Y en quant á guanyar, no tingas por. ¿Te sembla si no haig de portar jo á son despaig tota la gent que duch á las urnas? Per altra banda, ell té prou talent y saber pera aixafar desseguida á sos tres pobres companys d'aquí y ferse 'l primer advocat en quatre dias. Lo senyor Olivó 'm deya que té tals disposicions per la carrera, que sentia molt pérdrel del seu costat. Lo farém afiliar al partit; los travalls qu' aixó li portará també 'l distreurán y 'l prepararán per un cas que jo espero... que no li agradará pas poch. --Y acabava tot baixet.-- Primer lo farém diputat provincial; després, quan ja don Pau estiga cansat d'esserne, ell será 'l diputat á Corts, y passará hiverns á Madrit, y fará discursos al Congrés y... figúrat!... Si ho tinch consultat ab l'hereu Galcerán y aném d'acort. ¿Pensavas per ventura que jo m' adormo en preparar lo pervenir de l'Albert? ¡Qué sabéu las donas, qué sabéu!

Donya Francisca havia rebut aquesta conclusió ab un cop d'espatllas que demostrava massa bé la desconfiansa que quedava en son esperit al resignarshi; peró 's deixá ajupir á la voluntat de son espós, exclamant entre sí: "será lo que Deu vulga."

Resolta la cuestió tres mesos avans d'acabar l'Albert la carrera, pensaren abdós pares en preparar lo més dignament possible l'escriptori del futur advocat. L' elecció del local, aixís com son ornat, los ocupá sériament molts dias. Per fi convingueren en apariar pera tal objecte la sala y alcova qu' ells dos havian sempre ocupat, tenint en compte qu' era la pessa mes quieta, assoleyada é independent de la casa, com que donava á mitj dia y queya sobre l'hort. Cridaren al mestre-de-casas, al pintor y al ebanista mellor de la vila y 'ls hi encarregaren l'obra, dihéntloshi que volian una cosa bona; expressió bastant pera que aquells artistas entenguessin que podian travallar sense perdonarhi res, y lluhir tot lo gust y destresa que tenian. Pochs dias ans de l'arribada, l'escriptori del Albert quedava terminat á gust d'aquells pares y arrancant grans alabansas dels vilaniuhenchs qu' anaren á admirarlo.

La saleta y alcova havian sigut convertidas en una sala rectangular de bonas proporcions pera quedar prou clara ab la llum que rebia del únich balcó obert en un de sos extrems, sobre la galería ó eixida. Adornava l'oposat una gran llibreria de caoba de tres cossos verticals; dividits per robustas pilastras estriadas que rematavan en ménsulas d'estil Lluis XVI; sobre las ménsulas corria una cornisa renaixement, y del mitj d'aquesta s'aixecava un grupo d'atributs, format per un llibre obert, unas balansas y la consabuda espasa de la lley. Lo cos inferior formava armaris tancats ab plafons, y, á lo llarch de dalt, corria una vidriera sense deixar cap corrent d'ayre, pera la conservació dels llibres. Tot lo fustám estava barnissat, estrías inclusive, y 'l grupo d'atributs, sobre resultar petit, (l'autor ne deya una monada) deixava, com travall de talla, bon tros que desitjar. Tapava las vigas del sostre un aplafonat de guix, y, al centre, un botarut floró qu' era un pá d'or. Trencant lo dibuix de grá d'ordi vermell y daurat que decorava las parets campidas de color de perla, penjavan á dreta y esquerra un planisferi, 'l mapa d'Espanya y mitja dotzena de quadros bíblichs entre 'ls quals 's distingia una composició teatral del judici de Salomó. Duas otomanas de reps llampants, y cadiras ab assientos de la mateixa roba esperavan als clients arrengleradas. Prop del balcó hi havía una taula ministre, també de caoba, ab sa corresponent cadira de brassos encoixinada y giratoria, y adornava lo pany de paret á ella corresponent un grabat del Cristo de Velazquez, significatiu present de donya Francisca, com lo rellotje, un termómetre y un barómetre metálich eran regalo de don Ramon.

La bona senyora havía, ademés, posat un transparent de paisatge inverosímil, al balcó, y unas cortinas que feyan joch ab lo moblatje. No cal dir si havia procurat que traguessen del enrajolat las crostas de guix y tacas de pintura, ni si tindria brunyit tot lo barnís de la fusta y arregladets tots los objectes d'escriptori que flamejavan demunt la taula al entorn de l'escribanía d'argent que regalava al Albert la familia Galcerán.

Las melloras á que 's referia don Ramon, tot encaminantse á casa seva, eran aquestas. Pera que causessen tot l'efecte á l'Albert, res n' hi havian dit sos pares. Quan arribá s'ho trobá tot fet. Donya Francisca, la Pepa, cuynera de la casa que havia dut al Albert á bras, y en Martí, lo fuster del devant, que havia fet la mampara de bayeta y claus daurats ab que 's tancava aquell tribunal(aixís havian batejat l'escriptori alguns entussiastas) acompanyaren al nou advocat fins adalt pera presenciar la sorpresa.

--Puja, puja, que't mudarás, deya Donya Francisca ab la rialleta del més seráfich candor, tot guiantlo cap al primer pis. Y l'empenyian també ab no menos candidesa la bona cuynera y 'l fuster del devant, tot recomanantse mútuament silenci ab lo dit als llavis.

--Peró, que m' han mudat de quarto? --exclamá l'Albert, observant que l'encaminavan cap á las pessas del derrera.

--No, home, vina; te rentarás en lo nostre --responia la mare, esforsantse en dissimular, mentres los altres dos acompanyants s'esclafian de riure.

Y ja anava la bona senyora á tirar de la mampara, quan lo fuster saltá á son costat y, prenent de la má 'l llum que la criada duya, feu examinar á l'Albert aquella obra en tots sos detalls y conjunt, com si 's tractés d'una preciositat. No deixava d'esserho per aquell pobre home que no havia fet jamay una obra tan fina y de tanta paciencia, segons propia confessió.

L' Albert, que no comprenia encare lo perqué de la substitució d'aquella porta, y á quí, per altra banda, no podia sorpendre la senzilla obra de son vehí, procurá, no obstant, acontentarlo, alabantli tant com li permeté son poch hábit de fingir.

--Ja veus com avansa en Martí, eh? --digué la mare, desitjosa d'obrir l'escriptori.

Y per últim estirá la mampara y feu entrar á son fill. Un esclat general de riallas acompanyá son primer pas. A la llum de la lámpara de petroli, encesa ja á prevenció, passejá l'Albert la vista per tots los objectes que l'amor paternal havia allí acumulat á fí d'instalarlo dignament y ferli agradosas las horas del travall que l'esperava. Tots lo seguian ab la mirada plena de goig y oberts los llabis en demanda d'aprobació.

Aquesta no 's feu esperar.

L' Albert comprengué ben prompte la tendríssima proba d'amor qu' alló enclohia y, si gens admirat, perque prou sabia quant sos pares l'estimavan, fondament conmós, doná á sa mare una estreta abrassada en la que volgué esprémer tot l'agrahiment que sentia, ofegant d'un cop l'ingrata veu de m' han daurat la presó qu' en son interior aixecá l'impresió primera.

--Massa, massa pera mi! --exclamá després. Y coneixent que s'esperavan d'ell més elogis, comensá á esmersarlos á cada cosa sobre la qu' era cridada sa atenció, fent aixís vessar de goig á tots los presents.

La Pepa, ab la candidesa d'un noy, tocava 'l timbre de demunt de la taula, recullint una rialleta de bénevola admiració qu' ella cregué de natural sorpresa; en Martí tombava y retombava la clau de la taula-ministre pera sorpendre 'l ab lo descubriment de qu' ab un sol pany s'obrian y tancavan tots nou calaixos. Y arreu afegia: pero potser l'Albertet ja n' ha vist á Barcelona. Es clar, las modas, totas passan primer per llá baix.

Peró --seguia encare, desitjós d'arrancar una alabansa pera sos vehins,-- lo qu' has de mirar es que l'ha colocat en Jepet, aquest pany; es á dir, que l'hem clavat aquí, y es el primer que hi há al poble, y que, no't pensis, que vol la seva destresa, la seva instrucció, saber manegar aquest joch conforme veus.

Al fuster li era impossible no tutejar á qui havia vist creixer de noy.

--Ja ho crech! Vaya, me'n alegro qu' avanséu aixís --respongué l'Albert, arrossegant las paraulas ab un traydor badall d'esperit afadigat, que la mare traduhí á cansament del viatje.

La bona senyora, donchs, procurá posar punt á una escena que 'ls altres haurian eternisat ignocentament. Declará á son fill la procedencia de la escribanía, del rellotje, del termómetre y del barométre, á fí de que regraciés als donadors, y obrí la mampara invitantlo á que se'n anés al devant á treures la roba de camí. Da. Francisca s'havia callat lo seu regalo; pero l'Albert ho comprengué, y ans d'abandonar l'escriptori estampá un bes en lo front de sa mare.

--Vosté s'ho calla, mare: pero jo ja sé que, tractantse d'obsequiarme, vosté no podia quedar enrera. Aquell Sant Cristo déu esser lo regalo de vosté.

Y enllassats per la cintura, eixiren mare y fill cap al devant, conmosos un y altre de las recíprocas declaracions d'afecte que s'havian fet.

Sols per un estrany estrabisme moral pogué don Ramon deixar de presenciar eixas escenas qu' haurian entendrit molt més son cor de pare, que no 'l satisféu la visita als Galceráns. Passat lo primer cop, era inútil arrancar entussiasmes y admiracions de quí, á no ser per l'agrahiment que sentia hauria arrancat á plorar pensant que li "havian daurat la presó." Per aixó, quan aquell pobre pare arribá á casa y corregué á trobar á son fill, alenant de goig, pera escoltar alabansas de sos llabis, sentí ben prompte una decepció dolorosa. L' Albert li digué ab veu de mal dissimulada tristesa que l'escriptori li havia agradat, sentint emperó que l'haguessen situat allí al derrera, perque sos pares se privavan aixís de son antich dormitori. Y donantli ab una estreta de má gracias de tot, passá á ferli preguntas indiferents, relativas á la festa que la vila preparava.

Don Ramon se retirá al seu dormitori, veyent ab certa amargura confirmats los temors de sa muller. Mes, prompte pensá: "no hi ha que temer; lo faré polítich, y l'interés de la lluyta 'l distreurá de las puerils caborias que 'l capfican."

Mentrestant, l'Albert, ja endressat del tot, estirantse 'ls panys de l'armilla y aixecant lo cap com clamant auxili al cel, sofocava un' ánsia invencible de plorar.

Veus discordants dels timbals y músicas que recorrian la vila 'l posaren á punt d'arrancar lo plor com una criatura, peró redressant lo cos, com si degués afectar un valor que no tenia, sens saber perqué, obrí la porta y exclamá en veu alta:

--Anemhi.

--Que ja m' havias sentit, fill meu? --preguntá de sobte donya Francisca, desde 'l dintell.

L' Albert doná mitja passa enrera, sobressaltat per la inesperada aparició, y refet desseguida, respongué sonrisent.

--Sí, marona meva.

--Sí, fill meu; si voléu anar á Completas hem de sopar á corre-cuyta. Lo teu pare voldria qu' anessem á dar la benvinguda als Galceráns. Sempre 'ls Galceráns! ¿No't sembla més prudent esperar á demá?

--Y es clar que sí. Perqué s'ha de mortificar ab visitas á una familia qu' acaba d'arribar? No comprén lo pare que en semblants cassos la gent no está pe'ls altres, y que l'urbanitat es l'art de no molestar al próxim. Aném á sopar; ja 'l convencerém.

### IV

A las quatre y minuts de la matinada, l'endemá, diada de Sant Joan, moment per moment en que 'l primer raig de sol d'aquell dia, salvant la carena del serrat del Comte, daurava la blanquinosa penya de la Grau de Bondalit, los campaners de la vila ventaren las campanas, en la plassa de las Monjas lo pirotécnich calá la tronada, y las grallas dels castellers comensaren á refilar en l'extrém oposat de la població.

Desde aquell instant, los pochs vilaniuhenchs y forasters que ab mellor consell havian preferit lo llit á la gatzara dels carrers no pogueren ja dormir. Comensava la festa major, estava convingut que tothom devia entregarse á l'alegria, y 'ls més cansats, los més faltats de repós y d'humor, los malalts meteixos, no tenian més remey que resignarse á la dura lley d'aquell convencionalisme que, com á tal, era tirá y 's reya pla bé de las més respectables necessitats de la naturalesa.

La gent més exaltada 's tirá al carrer pera rodar tot lo dia fins á rebentarse y perdre un' altra nit ballant, apesar del rebentament, pera poder dir que s'havia divertit com cap any. Lo servey y las donas endressadas comensaren los preparatius de la feynada que sobre ells havia caygut, y 'ls pochs que 's quedaren al llit esperant moment oportú pera afegir la son tan bruscament trencada, no feren més que girarse y regirarse pe'ls llensols sens conseguir llur fí. Quan callavan las campanas, pujava pels balcons lo renou de la gent bullanguera qu' omplenava 'ls carrers, ja cantant, ja cridantse uns ab altres, ja rihent ab atronador esclat, y si quelcom apagava aquestas veus era l'espignet nassal de la gralla, 'l rebombori dels timbals.

Peró qui anava á matinejar per forsa seria la familia Galcerán. ¿Cóm no anar de bonas á primeras á casa 'l diputat? Tothom se'n faria creus. La multitut, indiscreta com sempre, no pensá já en res més desde primer' hora.

Justament, ja de temps inmemorial la tronada 's calava á la plassa de las Monjas. Y tots quants corrian pe'ls carrers se'n hi anaren. Un cop allí, tapantse las orellas y apartantse com podian del perill, resistiren l'atronador espetéch d'aquells mascles qu' al esclatar feyan tremolar las casas y omplian l'ámbit d'un fum irrespirable, pudent á sofre. Lo derrer tró fou celebrat ab gran cridoria. Peró quan menos s'ho pensava, 'l públich vejé comparéixer los castells.

Era de presumir qu' aquells senyors, poch avesats á matinejar com la generalitat, dormirian encare, ó al menos, desitjarian dormir: aixís semblavan declararho també d'un modo bastant eloquent los balcons tancats y barrats del primer pis. Prou ho veyan los castellers; ¿mes quí 'ls conté?

--Bah, bah, si no ho veuhen ells ho veurá 'l servey.

Tres ó quatre criats guaytavan á las finestras del entressol, y'l cotxero en mánegas de camisa y esclops, estava recolzat al portal, essent l'objecte de enveja d'un rotllo de criaturas qu' haurian sentit delicia en poder passar los llafiscosos ditets pel xarol del carruatge qu' aquell després espolsaria.

--Y sinó, qu' ho mirin aquellas carotas --afegia un casteller, enfilantse ja á las espatllas d'un altre y aludint á las monstruosas canals de la barbacana que semblavan contemplarlo fit á fit.

Los timbals, després d'un llarch redoble, emprengueren son cansat acompanyament com pera senyalar lo compás, las grallas comensaren á tocar y cessaren los dubtes. S' havia de fer lo castell, baldament no 'l vejessen las personas á qui dedicat anava.

Llevat d'alguns brivalls enfilats en las pilastras de la portada del Carme, y alguns forasters que 's retiraren al extrém més ubach de la plassa fugint del sol qu' anava ja invadintne un tros, los demés se concentraren devant de casa D. Pau, formant una massa atapahida de carn humana per demunt de la qual bellugavan centenars de caps y brassos, entre la colorayna de virolats justillos, gechs y gorras, que de la blancor de las mánegas de camisa sobreixian. Ben prompte, al mitj de la gentada, s'obrí un petit clar, al centre del qual se col·locá un home espitregat, ample de pit, coll robust, macís de camas, nervut de brassos y cap petitet, personificació vivent del Hércules mitológich, qui ab la major naturalitat se disposava á esser la pedra fonamental de la columna humana qu' anava á erigirse. Dos més, rivals de la seva fortalesa, se brindaren á servirli de crossas, agafantli 'ls brassos que col·locaren sobre llurs espatllas. Aixís posats, lo menos una vintena d'homens s'agarbonaren al entorn dels tres, formant un ample pedestal que, per estranya atracció de la voluntat, constituhia una sola massa tan compacta y resistent com lo meteix granet. Assí y allá, escalavan al primer home que tenian devant jovens y xicots de totas midas, y, encare no 's veyan segurs dalt de la pacient espatlla, emprenian, com per un plá pedregós, ayrós camí cap aquell pedestal, passant per demunt de las hombreras de l'apinyada multitut que 's prestava sense esfors, ni girant tan sols lo cap, á servir de camí públich. La gralla comensá la tonada del castell, lo més resistent dels que venian caminant per demunt de la gent aná á posarse sobre las espatllas del hércules, y en menos d'un Jesús se vejeren aixecarse cent brassos d'acer del pedestal, y encastarse en las pantorrillas d'aquell segon altras tantas mans ossudas y aferradissas com las urpas del lleó.

Sota d'aquella pirámide de brassos tibants desaparegueren los caps dels que formavan fonament. Un no sabia qué admirar més de aquells titans: si la forsa muscular de qu' anavan á dar prova, ó bé la resistencia de llurs pulmons que, durant tant de temps, lluytarian ab la asfixia. Mentres tant, lo segon extenia 'ls brassos mantenint ab ells l'equilibri com un funámbul ab lo balancí, y 'l tercer, al só de la gralla qu' havia emprés la segona estrofa de son cant, escalava sas espatllas pausadament. Al posarse dret en ellas, sentí las urpas del segon com se li aferravan á la corva dels genolls pera apuntalarlo, y esperá, estés de brassos, al quart que ja anava trepant per sa esquena mentres la gralla tocava la tercera estrofa. Tocá després la quarta y la quinta, á mesura qu' anavan escalant y aumentant la columna lo quart y l'aixecador ó penúltim. Llavors era de veure com, al compás del castell, creixian l'entussiasme y espectació de la multitut. Lo segon podia apenas sortejar ab son enginy de casteller las convulsions que la pujada de nous indivíduos produhia al castell cada cop més alt. Aquell feix de brassos més forts que 'l ferro li sostenian sas camas en la més absoluta inmovilitat, peró, dels genolls amunt, lo cos brandava de devant á darrera, y sols ab sa voluntat, més potent encare que sas hercúleas forsas, podia dominar la tendencia á aclofarse qu' á genolls y cintura imposava l'enormitat de pes y de balans.

--Ay, ay, ay! --esclamavan los més llechs, al veure la tremolor que ocasionava á tot lo castell la pujada del enjaneta.

--Ánimo, avant, avant! --cridavan los altres.

Y l'enjaneta, nen de nou anys, angelet que devia coronar aquella columna de la superbia humana, seguia sa penosa ascensió, com un gat de mar per l'antena d'un barco fuetejat pel vent, sens mirar abaix, hont tenia 'l perill, sinó adalt, hont tal volta veya l'esperansa allargantli aquella má invisible á que deu l'home sas majors empresas. Cada balanseig del castell, la més imperceptible genuflexió d'un casteller, produhia en aquella mar de gent una corrent secreta qu' esglayava 'ls cors y acabava esbravantse pe 'ls llavis en una remor sorda y prolongada com la de las onas.

--Avant, avant y fora! --cridavan d'abaix. Y la gralla ajudava al encoratjament estirant la cadencia de sas derreras notas tant com ho consentia 'l pulmó.

De sobte, esclatá un picament de mans universal; l'enjaneta estava de peus á dalt del aixecador, y mitj aclofat encare, feya ab los brassos aquell moviment d'alas qu' entre 'ls del ofici s'anomena l'aleta. La gralla, ab una nota prima, prolongada y estrident com lo gemech suprem d'un gran esfors vensut, acompanyava á aquella senyal de triomf. Lo castell estava fet; calia no més restablír l'equilibri, posarlo á plom, y dret, enterch ja l'enjaneta ab sos brassets en nansas, calgueren sols petitas inflexions de cos, imperceptibles al espectador indocte en la materia, pera lograrho.

En aquell moment s'obrí 'l balcó del mitj y aparegueren D. Pau y 'l general. Un espetech atronador de mans coroná l'aparició. La mar bramulá més fortament que may, y la curiositat y 'l goig promogueren veritables onadas en la multitut.

--Al balcó, al balcó! --cridaren los castellers.

Y 'l castell, ferm llavors, com un estrany pilar barroch format per un enfilall de caríatides, comensá á navegar cap al balcó per entre aquellas onadas de caps qu' ab éll avansavan compactas y sorollosas com avansa l'aygua per la platxa.