Part 22

Lo portal de Baix s'omplí de gom á gom. Centenars d'amichs y tafaners qu' hi feren cap, seguiren ab la vista 'l trist convoy, clavats al peu del portal, muts y pensívols com si presenciessen l'emigració d'una época. Mes, en mitj del silenci, dos obrers, pegantse y empenyentse com payassos, s'obriren rotllo. Lo més barbut y desfatxat d'ells, una blusa de teixidor á l'espatlla, una catxutxa aixafada al front, avansá devant la multitut, s'aixancarrá cómicament, y fent corn de la má, cridá en veu grossera y forta:

--Bon vent... madur!

Y tot ensemps, aixecant lo bras esquer, se pegá en la font del meteix un cop ab lo cantell de la má dreta. La vara de D. Ramón no fou prou amatent per' assolirlo quan fugia. Alguns sonrigueren, d'altres condemnaren la grosseria ab una mirada reptadora. Hi hagué filosop que prengué aquell obrer per heralt de la revolució triomfant.

Peró tots los ulls convergiren altre cop á la carretera, que sols aquell convoy trepitjava. Lo trist corteig aná enxiquintse, enxiquintse, fins presentar tan sols la negrosa esquena d'un cotxe, suspesa sobre 'l perfil de duas rodas. La vista escorcolladora s'enterbolia quan aquella taca negra 's redressava dalt del serradet. Per fí un llens cendrós ho esvahí tot. Llavors, aquella gentada, amarada d'humitat, plegá 'ls brassos ab esgarrifansas de fret, y sens comunicarse cap impresió 's destriá, apretant cada qual lo pas vers casa seva.

En Llebreta y D. Ramon pujavan per senglas aceras del meteix carrer; lo primer ab las mans á la butxaca y 'l cap cot com un mort de fam; lo vell Merly, encaparrat y encés de cara. Ni un ni altre badavan boca. Al pobre vell, la vara d'alcalde li caygué dos cops al fanch. A la fí, pera dar l'adeu á son company, sos llavis mormolaren:

--Es massa fort aixó, es massa fort...

Mes ho era pòch, ho era pòch! Sos ulls, fits en aquell trist corteig, no 's pararen un moment en los primíssims fils del telégrafo que s'extenian á un cantó del camí, muts y quiets com materia inanimada, servint de pujadors als enjogassats pardals. Y no obstant, al arribar á casa seva, vejé qu' aquells fils l'havian cridat, fent estampar son nom sobre una cinteta cendrosa y al peu molt pocas paraulas més: Urgeix vinga. Albert en perill. Olivó.

Era inútil. L' Albert, enterat del desastre Galcerán pe'ls diaris, havia caygut impensadament mort en un Tiro de pistola. Llavors sí que 'l pobre vell no pogué sostindre més ab seguretat la vara. Tot Vilaniu lo vejé alguns mesos anant y venint de missa d'onze, arrossegant una cama, 'l cap y 'l bras esquer penjant, la boca tòrta y babosa, plorant á cada amich que l'aturava, sempre de brasset d'una dolorosa envellida que tothom saludava ab lo nom de Da. Francisqueta.

Fi.