# Vilaniu ## Part 20 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/vilaniu-75945/index.md Y la pobre mare, plena de pena, de temor y de dubte, embocá tota sola y tremolantli las camas la gran escala dels Galceráns. A la una, de retorn, trobá á son fill al llit, peró despert encare. --Com han trigat tant? --Es que 'l nen está pitjor. L' Albert no pogué reprimirse, s'incorporá tot esbarat. Llavors Da. Francisca procurá apayvagarlo ab seguretats de que l'havian deixat fòra de perill, y com D. Ramón estava present, tot era allargar la conversa pera que aquest se retirés y pogués ella despedirse altre cop. Peró D. Ramon, agafant la palmatoria, s'atansá al llit. --A veure cóm tens lo cap?... Déixam pendre 'l pols... Are't perdono, perque veig qu' estás molt calent, molt constipat... No't desbriguis, procura suhar forsa y no será res... Vaja, bona nit y bon hora. Aném, Francisqueta... Suha forsa ¿ho sents? suha forsa. Mes, un cop despullat lo vell Merly, sa muller trobá escusa pera tornar á eixir: volia fer una tisana pe 'l noy; d'altre modo no suharia. D. Ramón, si no ho aplaudí ab la llengua com li dictava 'l cor, no gosá á oposarshi, y la mare lo que feu es corre als brassos d'aquell fill que creya febrós y desolat perque 'ls deixava. ### IX La grogor que tants cuydados havia inspirat al doctor Roig en sa derrera visita, era reemplassada altre cop per una bermellor encesa y salpicada de gotas de suhor, mercés á una atinada aplicació de sinapismes. Lo perill de la congestió cerebral havia, donchs, desaparegut. Mes, per arribar aquí, quantas suhors, quantas angúnias, quins desficis pera la pobre mare! Da. Isabel lluytá com sols las mares lluytan, sens recordar ja més los sobressalts d'aquell dia malestatjer, entregada en cos y ánima á la salvació del angelet que veya escapárseli dels brassos en mitj de sa soletat, sens la companyia de D. Pau, son pare; y al dolor de la lluyta s'afegia l'incontrastable angunia de la responsabilitat, imaginária peró tremenda, ab que 's mortifican las mares pusilánimes en consemblant cas. ¡Qué diria en Galcerán si 'l nen se moria en sa ausencia! Estaria bén segur de que s'havian apurat avans tots los medis á que 'l seu bon talent hauria recorregut? No li quedaria l'aprensió de lo contrari? Y pensar que, per esser estació de segona la de Vilaniu, no se 'l podia avisar telegráficament, quan tan aprop lo tenia! Oh! també ella volia anarsen. Qué hi guanyava á Vilaniu? Apedassada un moment, havia tornat á perdrer la salut. Tan mala estava are com avans, sinó pitjor. Y com, en son dolor, s'esclamés aixís devant de la cambrera, y aquesta repetís las exclamacions á la cuyna, en Llebreta s'aixecá de sobte preguntant: --Peró, ¿hónt es don Pau, que diu qu' es aprop? Y enterat de qu' era á la capital, no s'hi pensá un moment: baixá al estable, ensellá un cavall y partí escapat. Lo demés servey dormia. La cambrera quedá espahordida pe 'l disbarat qu' aquell pagés, ab lo més bon desitj, podia fer. Mes com no hi havia remey, cregué mellor callarse y, mitj tremolant de sòn y de fret, se deixá caure en la cadira de l'armeria hont l'havia instalada la senyora. Aquesta seguia al capsal de son fill, abrigantlo, tocantlo, examinantli 'l color á cada instant. Y á mesura que la transpiració aumentava, allunyant lo perill y desnuhagant lo cor de l'atribulada mare, sentia ella més abatudas sas forsas y més discordants veus en son esperit. Eran dos quarts de quatre. Aquell zich... zach... zich... zach de serra anava allargantse ab repetició més folgada y calmosa. Las ombras de la nit, poch esborradas per la trista llum de la xinxeta, s'esblanquehian no més á l'apagada claror d'alba qu' apenas trasparentavan los finestrons. La nena comensava á remoures en son llitet pera empendre 'l tercer sòn. Da. Isabel compará per centéssima volta la respiració de sos dos fills. Efectivament, la del malalt anava allargantse, posantse a compás de l'altra. Llavors la mare 's desfogá ab un suspir, y 'l colze en lo coixí del nen, la galta ajeguda en la má, sentí l'ensopiment del vetllador á derrera hora. Tot lo pes d'un dia d'emocions gravitava sobre sas decandidas forsas, aclaparava son esperit, peró 'l meteix recort de tan sufrir privávala de conciliar la sòn. Un recort derrera l'altre, anavan desfilant y estalonantse tots: la Queta, 'l rector, l'Albert, la maynadera portantli 'l nen tot ardorós, lo metje pronosticant bé, lo metje alarmantse, aquella respiració de serra que la tenia encare á l'orella, aquella temperatura insufrible, aquella grogor esglayadora. Y després dels fets, venian las consideracións suggeridas, las vacilacións, las angúnias, los temors. Torná á pensar en sa soletat, en son marit, y d'aquí en la escena del secreter. Ah! ¿qué anava á fer allí? A traure la derrera carta de son marit pera ensenyarla á l'Albert. Per qué ferlo confident de secrets conjugals? Per ventura estava boja! Son enteniment se pará á considerar. En aquella carta hi havia burlas y reticencias indesxifrables per' ella. A qué venia sinó alló de dir que fins avuy no podia respondre (si de cás podia) á la explicació demanada sobre las causas de sa soletat, pera rompre tot seguit ab un "¿peró qué'n trauria ni perqué ho necessitas? No hi ha que fiarse dels vilatans y menos de la gent de Vilaniu. En fí, ja'n parlarém cara á cara y, llavors, entre'ls dos, ho aclarirém mellor." Encare, al recordarho no més, Da. Isabel sentí una esgarrifansa de fret. ¿Qué volia dir D. Pau ab aquest llenguatge misteriós? Per ventura aquellas ráuxas de gelosia de la Mayola havian renascut més fortas qu' avans sens la menor sombra de fonament? Nó, no podia esser. Era precís en tot cas que 'ls calumniadors haguessen inventat grans infamias y pogut portarlas fins al seu marit ab grans visos de veritat. ¿No tenia ell probas bén poderosas de sa fidelitat? ¿No havia dit ell meteix que tot alló eran murmuracions de vehinat, envejas de partit? Cóm podia dar, donchs, crédit á aquells miserables y posar en dubte las virtuts d'ella, quan ella meteixa las feya palesas ab tanta sinceritat y senzillesa? Ah! per obtenir una explicació, ó altra més clara que la seva, anava á mostrar aquella carta á l'Albert? La set de veritat, la desconfiansa de son propi criteri eran las que l'empenyian á ferlo confident d'aquell secret; res més. Y al recordar la sospita que l'assaltá al tancar lo calaix, se sentí 'ls colors á la cara. May l'Albert s'hauria atrevit á ferli una declaració amorosa, ni embossada, per molt embossada que fos. No podia esser que l'honrada amistat d'aquell jove 's tornés en passió injuriosa, ni al buf enmatzinat de la calumnia. May, may; peró menos are, devant de las tribulacións per que passava son esperit... devant lo sant respecte de que la revestia sa nova maternitat. Y l'indignació qu' en aquest moment sentí la dama s'estengué fins á son marit. Perque ¿cóm --exclamá, feta una mar de llágrimas-- cóm, oh, Galcerán, tu que sabs las sospitas que tinch de mon nou estat, cóm fins tu t' has atrevit á dubtar de ta esposa honrada? Un truch fondo en lo portal trencá de sobte sas reflexións. A la vegada, la cambrera botá de la cadira. En Llebreta no podia haver arribat ni á mitj camí; ¿quí trucaria donchs, á semblants horas? La cambrera obrí la finestra: era D. Pau; un tílbury de lloguer havia girat ja y corria plassa avall. No cal dir si tal arribada causaria sorpresa. Peró no fou menor la que sentí ell, trobant llevadas á sa muller y á la cambrera. Cóm l'esperavan? Quí havia pogut avisarlas, quan ell no havia confiat son plan á ningú? --se preguntava interiorment ab lo ceny contret y 'l posat alterós. --Quín ángel te porta? --esclamá Da. Isabel cayent en los brassos de son marit. Aquesta pregunta acabá de trasmudar lo semblant de D. Pau, ja remogut per la primera sorpresa. --Per qué? Qué passa? Qué ha ocorregut? --feu, entre contrariat y alarmat tot d'una. --Nó, no t' alarmis; afortunadament lo perill ja ha passat. Lo nen está mellor. --En Pepito? --saltá ell, desfentse de la seva dóna que 'l tenia encare abrassat, y corrent dret al dormitori.-- ¿Cóm no m' havias escrit res? --Si está aixís desde ahir á las quatre de la tarde. --Peró, dóna, un telégrama --replicá D. Pau ab sequedat. --Si quan lo nen m' inspirá cuydado ja estava tancada l'estació. Ay! prous angúnias he passat pensant que se 'm podia morir sense tu. Las mevas oracións t' han il·luminat, y t' han fet venir. Ay, gracias, Deu meu, gracias! --Nó, donchs, mira; me portavan assumptos ben diferents. Da. Isabel cregué que 's referia á cuestións políticas. Peró don Pau estava ja examinant al nen ab l'atenció d'un pare que reb á son fill malmés de sobte. Lo nen suhava copiosament, tenia ja casi la respiració normal, y dormia ab la són reparadora dels convalescents. Derrera del exámen, D. Pau se deixá caure en la cadira del capsal, exalá un suspir, y escoltá dels llavis de sa muller l'historia d'aquella malaltía sobtada y curta. Mes al veure com tenia, durant la explicació, clavats los ulls en donya Isabel, com se trasmudava sa cara als cops d'ingenuitat, á cada consideració dolorosa sobre sa ausencia y á las menos perceptibles modulacions de carinyo de la narradora, s'hauria dit que D. Pau estava fent un altre exámen no menos atent y profon de sa muller. --Bé --acabá ell-- gracias á Déu, aixó no será res; un causon com lo que'ns tingué l'Anita l'any passat. Vesten á descansar. Jo 'm quedaré fins qu' haja vingut lo metje. Da. Isabel se resistí á obehirlo. Ell, que vindria cansat del camí, havia d'anarhi. No faltava més! Ella tampoch dormiria, d'angúnia; ja havia fet propósit de no ajaures fins á saber lo parer del Sr. Roig. --Peró, dóna ¿per qué tots dos? Encare que no hi vajas tu, tampoch me mouré d'aquí... Jo vinch, molt desvetllat --afegí ab aspresa ben marcada. --Donchs ab major motiu --objectá amorosament l'esposa, acostantse á son marit y passantli 'l bras pe'l coll.-- Ja que't puch tenir al costat, després que tan t' he suspirat tota la nit... Peró D. Pau, recobrant la contracció de rostre ab qu' havia entrat, lluny d'entregarse al entendriment amorós á que se 'l convidava, s'arrancá de sobre, lo menos bruscament que pogué, 'l bras de Da. Isabel, y s'aixecá ab la major fredor tan alt com era. La pobre muller restá parada. ¿A qué venia aquell desayre? Per primera volta comensá á recelar que no tot lo malhumor de D. Pau obehia á la desagradable sorpresa qu' acabava de sofrir. Pensá en la carta, y desitjant promoure las esplicacións: --Peró, Galcerán, qué tens?... Tu meteix ho dius, lo del nen no será res... Per qué t' apartas tan malhumorat? --Malhumorat? --exclamá ell, allunyantse sens tombar lo cap y fingint la major calma.-- Nó; si lo que faig es anar á obrir un xich lo finestró. ¿No veus que 'l sol ja surt? Y en efecte, D. Pau badá reposadament un finestró per hont s'abocá una resplandor rosada. Da. Isabel no gosá advertirli que podia despertar al malaltet, á qui palpá y observá una vegada més. No bén persuadida encare de l'afectada tranquilitat de D. Pau, sospitá qu' aquella estravagancia era sols un pretext per amagar la cara, potser avergonyit ja de sos recels, y'n quedá ben convensuda al veure qu' aquell seguia d'esquena, clavat á la finestra, teclejant sobre 'l vidre. Hi hagué un silenci de dos minuts, durant lo qual marit y muller se perdian en tristas consideracions. _El Huracan_ havia enconat en lo cor de D. Pau la punxada d'algun dia, ferint tot ensemps son amor propi y sa superbia. Qu' aquell diari obehía á suggestions de son rival vensut, no'n dubtava; peró quan ell meteix havia concebut sospitas ¿per qué no creure qu' al fons de tot alló hi havia alguna engruna de veritat, l'engruna suficient á alarmar lo pundonor d'un marit y á obligarlo á pendre midas rigorosas? D. Pau venia per sorpresa, disposat á indagar, á cridar fort, á acabar d'una vegada ab las franquesas dispensadas á l'Albert, y, en cas necessari, á venjar l'ultratje de sa honra. Tot ho faria á la quieta, peró estava resolt á ferho. La derrera conversa ab son amich Dominguez acabá d'omplirlo de recels. Aquest bon amich, endevinant bé qui seria aquell "Pablo", ficá en la redacció d'_El Huracan_ un espía pera trobar la font de tanta injuria. L' espía portá una carta sustreta de la redacció, en la qu' en Rodón censurava durament aquella guerra de mala lley, pregant al director qu' abandonés semblants medis que li repugnavan tant més, quant de segur li foran injustament atribuhits. L' espía havia afegit que tots aquells _Tumbos_ venian ja fets de Vilaniu. No naixent del odi del vensut, d'hont eixia, donchs, aquella guerra encarnissada y perfidiosa? Y per qué la soletat de que 's queixava Da. Isabel? ¿No podia aquesta queixa esser una hipocresia de dóna pera ferse mellor la mártir avans de qu' ell vejés ab sos propis ulls y plé d'alarma aquell retrahiment? Y aixís, ab la ceguera de la gelosía, comensá D. Pau á entregarse á confusións tan desbaratadas com la d'arribar á sospitar á moments si l'autor dels _Tumbos_ seria un amich vergonyant. En aquesta disposició d'esperit havia arribat sens toparse ab en Llebreta qu' emprengué la dressera, y una sorpresa derrera l'altra desballestavan sos plans y 'l tenian capficat y malmirós al peu de la finestra. Perque, pensava allá, recordant la conversa llagrimosa de sa muller; ¿es possible tant fingiment, tanta hipocresia? Si capassa fos d'aixó, n' hi hauria pera matarla! Oh, no pot ser, es impossible! No tenia més remey qu' aguantarse, dissimular y estar á l'aguayt dels actes més insignificants. La soletat del camí, la meteixa fosca havian ajudat á exaltarlo, segurament. Calma, calma... Mes, de sobte, D. Pau s'enretirá mitj pas ab lo cap abalansat al vidre, los ulls com dos mistos, fits en un punt de la plassa. Sa actitut era la del assalta-camins que vol assegurarse de qui vé; la tensió nerviosa de tota sa figura, amenassant. A Da. Isabel, que, de son recó, no 'l perdia de vista, l'assaltá 'l pressentiment d'una gran desgracia. Plena d'esglay abandoná la cadira y cridá: --Peró, Galcerán, qué tens? Ell no respongué. Tot son esperit estava allí, en aquell punt de la plassa, que fitava ab ulls mitj cluchs. Peró de repent se li obriren un pam, injectats de sanch, plens d'ira. La vena li havia caygut, ja ho havia vist tot. ¡Oh infames! Traydors! Y dant un bot de fera abordada, saltá á l'armería. L' espant que causaren á Da. Isabel aquets moviments descompassats li segá las camas. Tingué de sostindres al petje del llit de l'Anita. ¿Peró qu' era tot alló? Lo cor li glatia desbocat. ¿Qué havia vist aquell home, qu' aixís lo posava foll? Feu un esfors y arribá al vidre. La plassa estava deserta; peró abaix, á deu passas, fixant la vista á la finestra ab ulls esbrinadors é interrogants, la faç trasbalsada de dolor, una cartera de viatje al coll, estava l'Albert. --Al... --anava á cridar ab un xiscle Da. Isabel, la má ja en la lleva per' obrir la finestra. Peró, tot á un temps, trontollá la del costat, retrunyí una detonació, y aparegué D. Pau, blanch com la cera, la pistola de níquel á la má, dihent: --Allá 'l tens, dóna hipócrita. Era inútil; Da. Isabel havia caygut á terra sens sentits. Al meteix temps, los nens, despertats de sobte, desfogavan l'espant agenollats demunt del llit, la cambrera entrava corrent al quarto, y sorolls fondos revelavan que 'l demés servey s'aixecava á corre-cuyta. Lo temor del escándol infundí á D. Pau una serenitat espantosa. --No es res, no es res --feu á la cambrera-- treya las cápsulas del revolver y se m' ha aviat. Sòrt encare de tenir la finestra oberta... Are veyéu com s'han esglayat aquestas criaturas!... Y 's doná manya á penjar la pistola que duya amagada en l'infern del jaqué, y á tancar la finestra, á la qual no s'atansá sense 'l terror y la curiositat del assessí. Peró sos ulls escorcollaren en va tota la plassa; l'Albert havia desaparegut. Després d'una nit de lluytas dolorosas, no havia sabut aquell enamorat empendre 'l camí sens tentar la casualitat d'una entrevista, d'un derrer adeu, sense grabarlo, al menos d'una ullada, en aquellas parets volgudas que li parlarian al cor lo dols llenguatge dels objectes pertanyents al ser estimat, que li revelarian ab un llum, ab una finestra més ó menys badada, còm seguia 'l nen, causa dels presents afanys d'aquella dóna estimada per la qual anava á sacrificarse ab una generositat tan heróica com secreta. Lo cor partit y pantejant, arribá allí com tot enamorat, cego, sens somniar perills ni emboscadas, empés pe 'l amor, per l'ánsia devoradora de consol. Los reflexos que 'ls moviments de D. Pau promogueren en los vidres, que la claror de fòra opacava, l'atragueren més y més; aná acostantse, acostantse maquinalment. Un raig d'esperansa consoladora li aixamplava 'l pit: "Da. Isabel l'havia vist, la finestra de l'armería tremolava, s'obria, ella eixía á darli gracias de sos cuydados, á dirli adeu"... quan la detonació li glassá las sanchs y 'l bolet li caygué á terra atravessat per la bala. L' instint de conservació li feu empendre vergonyosa fuga, que sostingué tant com, tombant lo cap, ovirava la casa Galcerán. Per fí, un panteig insoportable 'l feu parar, y, arredossat á una casa, tot revenintse, comensá á considerar sa situació. No podia haver descarregat contra ell més que 'l hereu Galcerán. La campanya d'_El Huracan_ li havia d'enfornar la gelosia al pit, y aquell home degué arribar de sobte, assedegat de venjansa... Oh! qué havia fet? Quína imprudencia més espantosa! Tot ho havia perdut ell. La tranquilitat d'aquell matrimoni era ja impossible; inevitable la desgracia de l'Isabel! Y al considerarse principal autor de la desventura d'aquella dóna, cregué que se li esberlava 'l pit, s'execrá á si meteix, malehí la propia existencia y envejá la mort, únich refugi contra la persecució de la fatalitat que 'l oprimia. Una forsa secreta l'empenyé altre cop carrer avall. Tot estava solitari; lo cel, d'un blau desesperador, anava inundantse de llum, d'una llum espansiva y riolera que contrastava ab la quietut d'aquellas casas tancadas de dalt abaix. L' Albert sentí una esgarrifansa de repulsió; alló era Vilaniu, aquell gran cau d'escorsóns tan afavorit per la naturalesa, tan acaronat pe 'l sol. Nó, ni un moment més. Son bau l'havia enmatzinat; mentres fora allí no faria més que mal. Evitar las consecuencias del que ja havia fet era impossible. Si hi havia una Providencia, y aquesta s'apietava d'aquella pobre víctima, fora l'única que podria salvarla. Potser la trauria de Vilaniu,... Potser... --sa imaginació febrejava-- potser... fins la llensaria en brassos de son amor... Sens adonarsen, havia arribat l'Albert al portal de Baix. Un soroll de picarols trencá son desvari: era la diligencia qu' anava á eixir de la vila. --Y donchs, que s'es adormit? --preguntá 'l majoral, parant los animals-- ¿Qué no vol venir? L' Albert respongué ab lo cap, se ficá en lo carruatge sens badar boca, y, desde son recó, al arrancar los cavalls, llensá á la vila que 'l vejé naixer un esguart de fástich y odi. Després se tombá de cara al encoixinat, y llágrimas ruhentas li escaldaren la vista. ### X Quan, aquell dematí, 'l senyor Merly entrá á la cambra de son fill y, en lloch d'aquest, se trobá ab una lletra de despido, de poch se fereix. --Francisqueta! Francisqueta! ¿qué vol dir tot aixó? L' interpelada entrá, tremolant com una fulla al arbre, los ulls encare roigs de tant plorar. --¿Qué significa tota aqueixa comedia? Es á dir que tu ho sabias, no me n' has dit res, y encare l'has ajudat á fugir? --Nó, home, nó; no'n digas fugida. Es qu' á tots dos nos ha faltat cor pera dirt'ho. Com qu' aviat t' enfadas tant, tu mateix t' ho perts --respongué ella, deixantse caure en la primera cadira. D. Ramón se posá furiós; las mans plegadas al derrera, los ulls fora del cap, son front y sa calva com una escarlata, comensá á passejar per amunt y per avall, esclamantse de bo y millor, sens escoltar las escusas de la seva pobre dona. "Es á dir qu' ell era un zero á l'esquerra; qu' á casa seva 's prenian las més grans determinacions sens contar ab ell pera res, com si ell no fos ningú!... Qué s'havian pensat mare y fill? Per més que l'Albert tingués vint y cinch anys, per més que fos major d'edat, no era tan amo de sos actes que pogués desconeixer l'autoritat d'un pare ni prescindir dels debers de fill. Ell volia esser respectat tan com viuria, y son fill y sa muller estavan obligats á respectarlo..." --Com s'entén? ahont aném á parar?... No sabéu qu' un pare es representant de Deu á la terra?... Estém ben guarnits de la manera que 's posa 'l mon! --Peró, home... --Qué peró home ni que més camándulas! Tant tu com ell teniu culpa, y no 'm vingas ab rahóns de mal pagador... La vostra sòrt es que jo no so amich d'escándols; que sinó, era capás de fer portar al meu fill de Barcelona fins aquí entre mitj de dos guardias civils... --Peró si... --Vols fer lo favor de callar?... No 'm vinguis ab peros ni cuentos. A mi no 'm farás veure Sant Cristófol nano, á mi no 'm desferás que l'Albert es un mal fill, que s'ha acostumat á anar per las sevas sens contar ab son pare pera res. Veus lo que 'm va passar ja ab alló d'en Solá. Ell sabia bén bé que'n Pinyol no tenia rahó, peró 'm va explicar may, per ventura, la lley en que s'apoyava?... Vol prescindir de mi, eh? Donchs ja pot comensar. Pera mi, com si ja no existís al mon. No vull saber més d'ell; no li enviaré un xavo; que s'arregli... --Si tornará, home, si tornará... --Nó; aixó si que nó. Aqui á casa que no intenti posarhi més los peus!... No está tan malament á Vilaniu? No estava tan malament al meu costat que may me comunicava res, que may m' aprobava res?... Donchs que no torni... que s'estiga á Barcelona... á veure qué li darán allí... darrera alguna donota. Ah! ja'n tinch bén bé jo la culpa de lo que m' está passant: jo no li hagués enviat may: jo hagués cregut á D. Joseph que sempre m' ho deya. --Pero, veus? D. Pau bé ha tornat... --Sí, quan? Quan la salut de la seva dóna ho ha requerit, quan no ha pogut de menos. Per que, vet aquí que 'ls hi donan á ciutat: que fins la salut hi perden. Tants escarafalls com fan dels pobles, y després, cametas ajudeume, tots hi han de venir á raure, si volen viure bons y sans... Pero vés quin goig se'n va veure D. Joseph de son fill! Y encare, allí era diferent: la casa Galcerán es una casa forta; nosaltres no podém mantenir duas casas... Peró al arribar aquí, la minyona interrompé á D. Ramón, entrant ab una carta á la má. Eran duas ratllas de D. Pau. A D. Ramón li doná tal salt lo cor, que la desclogué d'una esgarrapada ab l'intent de llegirla sens ulleras. Peró acalorat com estava y tremolós per sa excitació, tingué d'asseures, s'aixugá 'l front, s'encabalcá 'ls quevedos, llegí y, mudant los colors, esclamá: --Que diable hi deu haver!... D. Pau es aquí y't demana á tu, Francisqueta. --A mí? --A tu, á tu. --Ay, que 'l meu fill no tinga una desgracia! Jesús, Maria Santíssima! --Nó, dona, aixó nó; --més aviat será qüestió del pobre Pepito --saltá D. Ramón, més mort que viu. Pepa! Pepa! --cridá tot seguit. La minyona, que no s'havia allunyat cinch passos, entrá arreu. --Qui ha dut aquesta carta? Era 'l cotxero qu' esperava encare abaix la resposta. --Y donchs, feslo pujar. Lo cotxero aclarí 'l misteri: donya Isabel estava malalta, havia abortat. --Donchs, cuyta, cuyta, Francisqueta, arréglat y veshi. Jo comenso á anarhi. Lo cotxero manifestá que serian inútils sos passos; que 'l senyor no volia veure á ningú, á ningú absolutament; qu' estava desconsolat per creures causant d'aquell fracás. Y esplicá l'historia de la pistola tal com l'havia sentida de la cambrera. L' espant d'aquella detonació imprevista deixá á Da. Isabel sense sentits pensant que D. Pau s'havia mort.