# Vilaniu ## Part 13 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/vilaniu-75945/index.md Encés de rábia y plé d'estupefacció anava á rellegir l'anónim, desitjós de descubrir la má criminal que l'havia trassat, quan una veu prou coneguda l'esglayá, cridant allí, á sis passas: --Albert! Albert! ¿qu' ha trobat tancada la porta? Aixecá 'ls ulls, arrugant lo paper dins del puny per' amagarlo, y vejé á sis pams més amunt de las trohanas á Da. Isabel y 'l cotxero que venian muntats. Lo jove restá anorreat, perdut. L' havian vist llegir, y li semblava que la víctima d'aquell anónim devia haverlo endevinat de pe á pa, confegit á contra claror mentres venia. Da. Isabel, no obstant, estava radiant de goig, alenant expansivament dintre son vestit d'amassona, obrint sos ulls grossos sota l'ala del chambergo que li ombrejava suaument lo front. Sa ingénua rialla als llavis, reprengué al jove d'atolondrat y curt de memoria, mentres en Boy, descavalcant, s'acostava á la porta, la clau á la má, deixant son cavall en mans de la senyora. --Y donchs, Albert, que somia? que no 's recorda qu' ahir, sopant, varem quedar en fer una passejada á cavall aquest matí? Sòrt qu' en Boy diu que, desde l'hort, l'ha vist quan vosté emprenia aquest caminal. Y s'ha trobat tancat! Me'n alegro, me'n alegro. Ala! ala! munti. L' Albert havia vingut atansantse, tot aturdit, ensopegant en las enllassadas serments, l'arrugat anónim entre 'ls dits encare, sense atinar en qué dir, sense saber qué fer. Clavats los ulls sobre en Boy, anava á montar per la dreta, sens badar boca, quan una estrident rialla de donya Isabel lo posá sobre sí. --Qué fa, home, qué fa? No ho dich qu' encare dorm! Donchs perqué 's llevava tan aviat? Llavors advertí que duya 'l paper en la ma esquerra, se 'l ficá á la butxaca, y encare sense dir res, doná la volta al cavall, prengué las bridas y muntá. En Boy li posá 'ls espolins y obert lo reixat, esperá quadrat que passessin. L' Albert, al eixir á la carretera, resseguí d'una mirada tot lo clos de la finca, com si hagués temut veure al peu de la blanca paret lo portador del anónim. Abdós cavallers refrenaren un moment los cavalls. --Ahont aném? --preguntá la dama. La carretera presentava sa blanca faixa, polsosa, solitaria de dalt a baix; peró l'Albert, com si desitjés allunyarse de la vila, girá 'l cavall vers á la montanya, y al notar que s'amiga anava á llansarse al galop curt, eixí de son mutisme, insinuant lo desitj d'anar al pas. --Cóm! --exclamá Da. Isabel, tota alarmada.-- Que potser no 's troba bé, Albert? Díguiho, no fassi cumpliments; tornarém á casa. Potser, sense saberho, jo, pobre de mí, 'l mortifico... L' Albert s'esforsá en calmarla y lográ fins sonriure. "No hi havia res de lo qu' ella presumia. Més havia encertat avans: es que tenia encare 'l cor adormit. Lo moviment del cavall y aquell ayret l'anavan desvetllant y, més amunt, ja amo de sí meteix, podrian correr." --Vaja, vaja, Albert, desvetllis, que 'ls cavalls están frisosos --feu encare, tota complaguda, Da. Isabel, enfrenant son hermós corcer, acaronantli las crins y dantli copets al coll pera amansirlo. Mes com l'Albert restés mut una bona estona y tant distret que ni 's cuydava de mirar á sa companya, Da. Isabel hagué de creure, á la fi, que son amich anava dominat per una idea fixa que tractava d'ocultar. Cregué, ademés, que seguia á la forsa, lo qual posava á la dona en una situació embarassosa. Desitjosa d'aclarirho, pará de sobte 'l cavall al mitj de la carretera y, encarantse ab l'Albert, saltá: --A vosté n' hi passa una de grossa, vosté vé á la forsa; si no m' es franch me'n torno á casa. --Bé, donchs, sí, perdoni 'm, vinch á la forsa --gosá respondre l'Albert, abaixant los ulls, avergonyit. --Aixís m' agrada, que siga franch. Continuhi ab la franquesa: ¿per qué? --feu Da. Isabel, mitj sofocada per la declaració d'aquell jove. --No vulga saberho, Isabel. --Dispénsim, Albert; sense una explicació bén clara y convincent, la seva franquesa seria una grosseria que jo no sabria perdonar. --No me la perdoni; jo no'n soch digne: soch un grosser, un mal criat. Da. Isabel ovirá, al cap de la carretera, la boyrosa silueta d'un carruatge, y pegant ab son fuhet al cavall de son company posá 'l seu al trot. Lo fogós cavall, enquietat, s'escalivá, doná un tom en rodó al tascar lo fré ab que l'Albert lo gobernava, y en tres ó quatre salts de galop conseguí á son company. --Caminém y expliquis --feu en to imperatiu Da. Isabel.-- No está pas bé que la gent nos veji jugar al mitj d'una carretera. --Ni passejar junts tampoch, senyora. Per aixó proposo que'ns entorném á casa. He seguit pera no cridar l'atenció del cotxero; si nó, ja no surto. Com tocats per un meteix resort, los cavalls tornaren á posarse al pas, bé que mostrant ab llurs cabussadas y cops de mans lo dalit de corre que se 'ls reprimia. Da. Isabel, roja de vergonya, continuá: --Tot caminant, pot dirm' ho, Albert. Jo no soch cap nena, ni es lo primer dia que 'l conech á vosté pera que puga enganyarme fingintse grosser. Vosté m' estima com un parent, com un germá... vosté no pot ni sabria faltarme. Y, no obstant, fingeix desitjarho. No es la primera ni la décima vegada que vosté y jo surtím sols á passejar. En Galcerán fou lo primer, ahir, que'ns invitá á ferho, perque sab qui som tots dos. Vosté es un bon amich, com un fillol meu, ¿nó se'n ofén, Albert, no es veritat? Si segueixo mereixentli la confiansa qu' á Barcelona, pot esplayarse ab mí. Díguim que li passa?... L' Albert gayre bé plorava d'entendrit é irat alhora. --Sí, --afegí la dama.-- No he sigut la seva segona mare, la depositária de sos més insignificants desitjs y de sos més grans secrets?... Cóm vol, donchs, que jo cregui en un cambi tan radical, consumat en pocas horas y sense fonament conegut?... Albert, no siga criatura. Las sevas reticencias son mil vegadas pitjors que la explicació complerta y clara que demano, qu' exigeixo. Parli, Albert, díguimho tot. Qué passa? Escoltantla, l'Albert se detestava á sí meteix, malehia sa pobresa d'enginy, son no saber mentir; peró, tocat del cor, comprengué que calia acabar ab aquella situació pera tots dos enutjosa y visiblement humillant per aquella dama. --Y bé, sí --feu ab veu tremolosa-- fingia, per més que malament com sempre. Parlaré, donchs, ja que vosté m' ho exigeix; peró no considero la carretera lloch adequat pera fer confessions de certa mena. Aquí, á tres centas passas, trencant á l'esquerra, hi tenim la font del Roure. Esperi fins allá, y parlaré. Y en dihent aixó, picaren als cavalls, abandonant la carretera pochs moments ans d'atravessarse ab lo carruatje que, temps há, veya Da. Isabel. Era una tartana, del fons de la qual s'abalansá un cap tafaner. La tartana seguí per aixó sa via, mentres la parella devallava al pas lo coster qu', atravessant un torrentot, enmena á la font del Roure. Del peu meteix de la font arrancava un extens viver de pollancras, plantadas á dret fil en cent caminals encatifats d'herbey, un bosch-prat hermosissim que convidava á aquells cavalls de regalo á péixers un dia en llibertat com quan eran nadóns. Descavalcá la parella y soltaren las bestias, la brida arrossegant. Da. Isabel s'assegué á terra, sota 'l gran roure que dava nom á la font, esperant anguniosa las explicacions de l'Albert. Aquest permaneixia de peu dret, coto 'l cap, fuhetejantse distretament lo pantalón. Per fi, després d'un cop de fuhet més fort, acompanyat d'un suspir que revelava l'esfors vensut, comensá: --Vosté ho vol...? --Ho desitjo, exigeixo que no m' oculti ni aixís --saltá Da. Isabel, tota resolta. --Donchs bé. Vosté recorda la pintura que li feya jo de la vida á Vilaniu? Vosté 'm deya, lo de sempre, que só un criatura, un pessimista, un exagerat, y, encare no fa vintiquatre horas, al parlarli de lo succehit ab en Solá, me repetia las meteixas recriminacions. Res més injust, donchs, Isabel. Jo so fill d'aquí, sé la terra que trepitjo, l'he observada ans d'are, lliure de prevencions y, créguiho, la conech mellor que 'l meu pare, que 'l marit de vosté, massa obcecats un y altre per l'hábit de víurehi y pe'ls goigs que 'ls hi dona la preponderancia política. Aixó es un infern d'odis, d'envejas, de mesquinesas inconcebibles. La política, l'odiosa política de poblet ho mou tot. Hi há á Vilaniu quí comensá per odiar á don Pau y al meu pare á causa de la política, y que somia avuy en fernos pagar los plats trencats á vosté y á mí. --A nosaltres! --exclamá Da. Isabel, no sabent si riure ó posarse séria. --A nosaltres. Vosté, Isabel, es massa bona pera compendre l'enveja, massa superior pera somiar las maquinacions de que son capassos los meus convehins, quan aquella mosca 'ls pica. Y en corroboració de sas paraulas, tragué l'anónim donantlo á llegir á s'amiga. --Aixó ho he trobat al peu del reixat de la Mayola. Providencialment ha vingut á las mevas mans; perque es tan gran la maldat de l'autor, que 'l havia llansat allí á terra, desclós y sense sobrescrit, pera que, avans d'arribar á mans de vosté, pogués llegirlo tothom, un criat, un masover. Ah, Isabel! Aquí han averiguat que l'escándol es la mellor de las armas pera matar impunement. Y en la nostra amistat han trobat peu pera darne, pera desferse de vosté: vosté fa nosa, vosté fa nosa!... En acabant de llegir, Da. Isabel aixecá 'l cap, clavá una mirada tranquila á l'Albert, y sacudint l'espatlla ab menyspreu, va dir: --Y bé, qué? Aixó li dona tan mal temps? Fassis superior á las miserias, home. Aixó no val la pena de parlarne. --Y ab sos dits enguantats esqueixá tranquilament l'anónim, llensant los paperets en lo regarot per hont s'escolava la font del Roure. --Mal fet, Isabel. --No hi ha com l'aygua pera rentar la porqueria. --Ay, amiga meva, si tot se curés aixís! Aquest será 'l primer d'una série interminable. --Tots sufrirán la meteixa condemna, sense ni pendrem la molestia de llegirlos. Per ventura tractava vosté de descubrir al autor? Pera qué, pera coneixer un vil, un miserable? --L' hauria escarmentat y me'n lliuraria... --Aném, home, vosté no alsaria la má sobre un cobart. No'n parlém més, vamos; que'ns rebaixém tan sols al ocuparnos'en. Da. Isabel, qu' anava folrada ab la dura corassa d'una conciencia pura, afrontava aquellas malvestats sense la més petita alarma, maravellantse fins de que logressin capficar tant á un jove, com ella acostumat á pagar la vilesa ab lo menyspreu quan no ab la llástima. Ja esqueixat l'anónim, feya compte de no pensarhi més, y havia recobrat per complert l'humor alegre ab que s'havia llevat aquell dia. --Aném, aném, Albert, á agafar altre cop los cavalls y á férloshi empendre la correguda que no han dat per causa de vosté. No s'amohini tan aviat, home. Si no temés esser pesada, tornaria á repetirli aquells sermons. Miris --feu, posantse la má al cor y ja aixecantse --aixó net y 'l cap dret, y endevant sempre. --Isabel, tot aixó es veritat y molt pla, vist ab los ulls de vosté; aquí, no obstant, es una imprudencia. Nos rodeja gent perfidiosa que no 's cansará. Saben per experiencia que lo que 's pert ab forsa 's guanya ab temps, y contra 'l menyspreu de vosté ells oposarán una contumacia que li semblará increíble. L' únich medi de salvar á vosté es que deixém de tractarnos ó que jo abandoni Vilaniu. Da. Isabel se posá roja d'indignació, internantse ja decidida per sota las voltas d'aquell hermós viver, no sens exclamar ab alterosa veu: --Vosté es un noy; obri com vulga!... L' Albert la seguí maquinalment, mossegantse la llengua pera contenir l'exaltació qu' aquella brusca sortida li produhia. Jamay Da. Isabel l'havia tractat aixís. Peró l'exaltació de l'Albert, ab sorpresa d'ell meteix, no era d'enfado si nó d'entendriment. --Per qué li dich jo? per qué li dich, sinó pe'l bé de vosté? --exclamava, fet un xicot, derrera d'ella y en veu mitj ennuahagada. --Peró vinguim aqui --replicá la dama, agafant ja 'l cavall per la brida y revelant s'agitació d'esperit ab descompassats moviments, mentres parlava: --¿A quí dech dar compte dels meus actes, jo? A la gentussa de Vilaniu? Al primer perdut que s'ho proposi? Nó, senyor. No més qu' á Aquell de dalt y al meu marit... Un y altre... --Aquí está l'equivoca... --Deixim dir --saltá en veu imperativa.-- Un y altre están segurs de la puresa de mas intencions, de ma honestedat y de l'honrada amistat de vosté. --Dispénsim, Isabel, vosté está exaltada per una honrada convicció qu', ab dolor de la meva ánima, tinch de destruhir. --Albert, no sigui criatura! --Per l'amor de Déu, escoltim. Respongui de Déu, sí; peró no respongui dels homens, no respongui de la serenitat del seu marit. No hi ha dubte qu' avuy pensa aixís, qu' está segur de vosté, que no malfia de mí, que creu en la nostra amistat honrada... peró, ah, si l'anonim cau á las sevas mans! ah, si 'l corch del dubte arriba á mossegarlo! Com una flamarada neix la gelosia!... --En Galcerán no pot dubtar de mí; 'm coneix massa, m' estima, de banda la modestia, per lo que valch; primer dubtaria de... --Calli, no digui disbarats. La gelosia cega: dubtaria de voste, de mí, de tothom, ans que del autor del anónim. --Finalment --saltá Da. Isabel-- aixó vol dir qu' aquí la franquesa es impossible; qu' aquí la honrada expansió es un perill; qu' aquí l'amistat no 's comprén, qu' aquí no s'hi pot viure? --Sí, sí, sí, --aná refermant l'Albert ab moviments de cap, los ulls á punt de saltarli. Y regná una pausa, durant la qual abdós restaren com aclaparats pe 'l pes d'una gran desgracia. Da. Isabel arribá á mossegar ab rabia lo puny de son elegant fuhet, mentres ab gran esfors tractava de xuclarse las llágrimas que li enterbolian los ulls. Una turbonada de pensaments, plens d'indignació, atravessá per aquells esperits honrats, víctimas desitjadas de l'enveja. --Acabém --feu Da. Isabel, en veu defallida y com exposant la solució de sos secrets rahonaments-- resulta de tot, qu' estich á mercé d'uns enemichs tan temibles com perfidiosos, no es cert? Vosté ha dit que jo, pobre de mí, los hi faig nosa, que no pararán fins á desfersen. Donchs 'l blanch del foch so jo, no vosté. Si vosté se'n vá, la desgracia no s'evita, la calumnia llavors me buscará un altre cómplice, baixará potser fins á junyirme á un criat, á un mosso de mulas, si tant convé... Donchs, per Déu, vosté no 'm deixi, si m' estima, no m' abandoni á las urpas d'una calumnia disposada á arrossegarme pe'l fanch. Y digué las derreras paraulas plorant, tan fora de sí y presa de tal tremolor, que son company s'apressurá á reconfortarla, fingint una calma que certament no tenia. "No n' hi havia pera plorar ni desesperarse d'aquella manera: ell havia exagerat, portat de massa bon desitj, peró sense fonament prou sólit. ¿Que no coneixia la seva imaginació? Potser veya visions. Potser l'anònim ni 's referia á ella. Potser era una senzilla broma. ¿Quí sab si havia sigut un acudit del meteix don Pau?..." Y després de soltar tots aquets disbarats y d'altres encare més extravagants, qu' als ulls d'una persona serena haurian posat en tela de judici l'enteniment de l'Albert, afegí, mudant de to, aplacat ell á la vegada: --Sí, Isabel, perdónim: vosté tenia rahó, la cosa no val la pena. Muntém y no'n parlém més. Y abatuts y defallits, muntaren com qui diu maquinalment, deixantse portar pe 'ls enjogassats cavalls, fins á la carretera, sense dir una paraula. Un cop á dalt, per misteriós instint, encare sense dir res, llansaren los cavalls á tota brida en direcció á la montanya, desapareixent bén prompte dins d'un núvol de pols. ### III Quan de retorn á la Mayola, al peu del magestuós noguer descavalcaren dels suhats cavalls, contrastava la tristesa, que duyan pintada á la cara 'ls cavallers, ab la radiosa alegria dels de la casa que sortiren á rodejarlos, cridant, rihent, marejantlos á preguntas y acudits. Da. Isabel besá ab singular expressió á sos fills, peró sense entretenirshi, y penjat al bras lo róssech de s'amassona, s'escapá corrents dins de la casa, refugint tota conversa. La cambrera la seguia, peró aquella la pará en séch á mitja escala, dihentli que podia retirarse. Per son cantó, l'Albert s'esforsá en aparentar tranquilitat, cambiant rialletas, responent á las preguntas del mellor modo possible á son estat d'esperit, fins que, trobant conjuntura, prengué comiat també pera retirarse á treures la pols y la calor. --Qu' acalorats venen! --exclamá 'l general, tan aturdit com sempre. Per lo que toca á D. Pau, quí, com polítich de bona fusta, tenia propensió á llegir en los semblants y coneixia, per altra banda, aixís l'inquebrantable sinceritat del rostre de sa muller, com la torpesa per dissimular de l'Albert, quan los vegé descavalcar, descubrí ja en ells una agitació que 'l posá alerta. Observá llurs moviments, percibí certa veladura en las veus, falta d'entonació en las modulacions, y vejé confirmada sa primera sospita. Per aixó, en quant l'Albert, tot caygut d'espatllas, traspassá 'l portal, D. Pau deixá á sos amichs, contemplant als fatigats cavalls que regalant escuma, sas illadas pantejant agudament com una manxa, en Boy s'apressava á desguarnir, y aná á trobar á Da. Isabel. Contra sa costúm, aquesta s'havia tancat en clau de part de dins. Ell trucá més alarmat encare, peró, anunciantse, la porta s'obrí inmediatament per' esser altra volta barrotada tot seguit. --Gracias á Deu qu' has pujat. Anava á cridarte --feu, tota plorosa y conservant encare aquella agitació, Da. Isabel. --Qué't passa, qué tens? --preguntá son marit, més alarmat cada volta. Da. Isabel l'invitá á seure ab desmayat moviment y, tot deixantse caure en un balancí, arrancá á plorar pregant: --Galcerán, per Déu, treume de Vilaniu; entornémnosen á Barcelona, portam allá hont vulguis, peró treume de Vilaniu, fugím d'aquest poblot. Un munt de sospitas las més descaminadas y contradictorias atropellaren l'esperit de D. Pau. May havia vist á Da. Isabel tan desesperada. --Qu' es aixó, qu' es aixó? Esplícat desseguida, que 'm tens en torment. L' honrada esposa, entre singlots y llágrimas, revelá á son marit tot lo secret que l'acorava, sens omitir un detall. D. Pau respirá folgadament y, en veu persuassiva, exclamá: --Ah, bah! no't donguis pena per tan poca cosa! Calumnias de vehinat. Lo que jo sento es qu' hajas llansat lo paper, perque la lletra potser ens hauria descubert l'autor y ja no hi tornaria. Besá á Da. Isabel ab una tendresa estranya en ell, l'acaroná, l'apretá contra son pit com una criatura. Veyentla més calmada, li demaná que no hi pensés més, y confirmant enérgicament la confiansa absoluta que li mereixian ella y son amich Albert, li aconsellá ab dolcesa que s'asserenés, á fí de que ningú hagués esment d'aquell disgust. --Per lo demés --afegí-- tu comprens ja, que disfrutant la meva confiansa, no corre perill la pau doméstica, y que fora brava tontuna tornar á aixecar la casa per tan nímia cosa. Pósat sobre tu, considéraho y 'm darás rahó. La teva salut ne valdria de menos. Mira, ja sembla que tens més colors. Tot aixó passará. D. Pau, realment, tenia absoluta confiansa en sa muller y, á part de la ventatjosa idea que li mereixia l'Albert, era massa orgullós pera creure en la possibilitat de que 'l desbanqués tan fácilment ningú; menos encare un jove d'aquella edat á qui la mateixa Isabel havia vist creixer y, com qui diu, acompanyat á estudi. La meteixa sinceritat ab qu' acabava ella de confessarli lo succehit, la noble indignació qu'havia encés en son cor la calumnia, aquell desfogament impetuós d'una ánima verament ofesa, los delicats propósits del jove, eran garantia prou sólida pera viure confiat y arriscarse á pagar ab humillant desdeny l'obra del calumniador. Per aixó, en Galcerán eixí tranquilament del dormitori, disposat á no dir una paraula del fet á l'Albert á fí d'estalviarli 'l més petit rubor, y may com aquell matí estigué deferent y xamòs ab ell y Da. Isabel. Satisfet com un triomfador --que triomf pe'l marit era aquella confessió, més qu' espontánea, desitjada-- posá fins imprudent empenyo en atansar més y més als que la malvestat feria d'un sol tret, com si desitjés á sa vegada que rebessin també junts generós premi. Y aixís, escabullintse ab delicada dissimulació, de Da. Isabel, y emportantsen d'assí d'allá al gobernador y al general ab lo més fútil pretext, obligá á l'Albert á permaneixer llargas estonas ab sa amiga, sols, complertament lliures, sens rumiar que 'ls atormentava més aixó que no pas los complavia; puig, encare sota 'l pes de l'ofensa, al trobarse sols, cap dels dos sabia pensar en altra cosa qu' en la maldat de qu' eran víctimas. Abdós la veyan redressarse devant d'ells, ofegántloshi ab l'espant la veu ingénua de l'amistat, separantlos de tothom ab sos brams de fera per' arraulirlos en una sola abrassada, fugint de sas embestidas, sens armas de defensa y en mitj d'esglayadora soletat. Altrement, l'Albert, ab sa fonda penetració, notá bén aviat en las escapadas de D. Pau una solicitut estremosa, prou mancada de naturalitat pera passar inadvertida als ulls de qui 'l coneixia íntimament. Prompte n' endeviná la causa. --Isabel, vosté ho ha explicat al seu marit?... --Tot, tot, lo cor m' ho demanava; de llavors ensá estich mellor. --Ho comprench, Isabel, peró ho judico una imprudencia. --May podré creure qu' un comportament lleal puga dur mals resultats. Y aixó no vol dir qu' ho haja fet ab cálcul; era una necessitat de la meva conciencia... En Galcerán está content de mí, odia com nosaltres al calumniador, vosté queda en son lloch als ulls del meu marit, no podém ja ser víctimas d'una sorpresa, y jo estich contenta d'haverme tret de demunt aquell gran pés. Ja ho veu, segueixi sempre las bonas inspiracions del cor, y no tinga por. L' Albert no respongué, peró en sos ulls se reflectia la trista expressió del dubte. Las ocupacions de Da. Isabel, á la fi, permeteren un moment de soletat á l'Albert. En veyentse lliure, 's recullí una estona en son dormitori, deixantse caure en una butaca, ab un llibre á las mans. Peró sos ulls passavan per demunt de las lletras com una esponja mullada qu' esborrant mots y oracions enteras, feya 'ls párrafos indesxifrables. Lo llibre l'aburrí bén aviat, deixá la butaca y, per entre la persiana, contemplá un moment la Vall de Flors. Eran las onze. Una quietut solemne, eixa quietut de desert qu' al estiu cau sobre 'ls camps, més fonda y avassalladora á certas horas del dia qu' en negra nit, dominava l'hermosa vall. S' hauria dit qu' en las insondables alturas del univers se preparava algun misteri imponent que 'l mon esperava embadalit, tots sos camps vestits de gala, lo sol fent alimárias ab una disbáuixa de llum. Lo cel era una sola planxa de turquesa brunyida, y escalavan los serrats, ab vol imperceptible, magnífichs cumulus ribetejant l'horisó d'armini, mentres una polzím argentina vibrava en tota l'atmósfera, cubrint d'un vel lila las montanyas de ponent. Vilaniu, 'ls arbres, las ayguas, tot s'amarava d'aquella boyra de sol, en la qual lo més lleu moviment encenia flamaradas de llum blanca. Era magnífich, peró l'Albert hi sentia la fiblor del contrast. Tots aquells esplendors li semblavan un sarcasme rodejant Vilaniu, cau d'odis insaciables y rancúnias. Sos ulls se clavavan en aquell feix de casetas encastelladas que finestras y balcons clapavan de negre á pichs petits com fitxas de dominó. A voltas, creya ovirar la casa payral ab la galeria hont donava son escriptori, qu' are, més que may, seria sa presó. Altres cops, sos ulls furejavan ab indomable tenacitat, com cercant entre aquella barreja quelcóm d'imperceptible y molt volgut; peró eixa mirada tossuda errava d'assí y d'allá inútilment, fins que li escaparen aquestos mots á mitja veu: --Que só boig! Com vull saber hont viu si no sé quí es?