# Vilaniu

## Part 12

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/vilaniu-75945/index.md

La veu ab que eran dadas las ordres no admetia réplica; lo masover eixí mitj botit. "Tan meteix lo senyor no'n perdona cap; bé podia callars'ho devant del gobernador y del general. Y perqué? Per un cau de jardí. Ves que l'hi dará 'l jardí! ¿No li menava bé las terras, que las hi tenia netas com lo palmell de la ma? Donchs aixó es lo qu' interessa."

Eran ja quarts de set: los senyors entraren al mas á pendre alguna cosa.

Envers deu horas arribá Da. Isabel ab los nens, mossen Magí, la cambrera y la maynadera. En la plasseta hi hagué un esclat d'alegria. Lo gobernador oferí la má á Da. Isabel, l'avi s'apoderá dels néts, D. Pau rebé al capellá, y tot un aixám de servey y la familia dels masovers contemplavan l'arribada ab la rialleta als llavis, á poca distancia. Ja tots á terra, hi hagué un moment de confusió: "cóm vá? cóm vé?" encaixadas, abrassadas, petóns, lo Rustán tremolant sa frondosa cúa, ficantse entre 'l remolí de gent, saltant al pit de Da. Isabel, espahordint als menuts; tots aixecant la veu fins á aquell diapassó á que convidan l'ample espay, los piulets d'aucell, lo cant dels galls per assí y per allá escampats.

Lo sol, que picava ja de valent, lográ bén aviat restablir la calma, desbandant á la gent en petitas collas. Da. Isabel, seguida dels criats, entrá á la casa á treures lo sombrero, y cinch minuts després, la cridanera campana torná á acoplar á tothom dins de la capella.

--Se coneix que mossén Magí du gana --feu D. Pau, al eixir de missa, tot acostant al capellá la cadira pera que prengués xacolata.

Y es clar que'n tenia 'l bon capellá. Eran quarts d'onze! Quan ell era mosso d'aquella casa no havia pas esmorzat may á semblants horas! D. Joseph l'havia fet apendre, li pagá la carrera, 'l feu almoyner de la familia y en cambi de tot aixó li imposá sols l'obligació de dírloshi missa al mas. Com negarshi? Peró com los hábits no li havian tret la gana ni trastornat dins de casa las horas d'ápat, ell deya, ab un candor que feya esclafir lo riure á aquells senyors, "qu' en dias aixís, los budells li roncavan."

--Es massa senzill aquest bon home --havia dit varias vegadas Da. Isabel qui, tenint un alta idea del sacerdoci, veya sempre ab greu á aquell capellá de missa y olla inferior á ella meteixa y donant contínuament pábul á la caricatura del clero.

--Y qué hi farás? --responia D. Pau, qu' en aquestas materias sols mostrava son cinisme dins de casa.-- Tan bona es la seva missa com la del Sant Pare. ¿Te sembla que jo encare 'l veig com un mosso disfressat? qu' ab la teva sola educació l'humillas? Y no t' apuris, dona. Ell meteix no ho coneix y es felís.

D. Pau, no obstant, á la Mayola, feya la pantomima de tenirlo á dinar y 'l posava á cap de táula ab l'intenció política de predicar ab l'exemple lo respecte al clero, tan amenassat ja llavors pe 'l partit lliberal. Y á fé qu' aquell bon reverent se n' hauria passat bén bé de bona gana, perque, en sa natural humilitat, veya encare, als Galceráns com á sos senyors, y no sabia menjar ab ells sens violentarse.

Aquell dia, devant d'un general, devant d'un gobernador, son embarrás hauria sigut tot un torment! Per aixó 'l bon home s'atreví á demanar comiat á D. Pau, encesa de vergonya sa cara ja de sí vermella. En Galcerán li negá de bon principi, peró á la fi li doná. Y en Llebreta, en la tartana, acompanyá á la vila á mossén Magí qui, de goig, no hi veya de cap ull. Da. Isabel respirá. Son marit, en cambi, agafant del bras al gobernador, va dirli á l'orella:

--Ho sento. Nos perdém una diversió, á táula.

Y abdòs s'internaren en lo caminal de plátans per hont la tartana havia desaparegut, conversant primer de las delicias d'un dia de soletat, explicant lo diputat lo projecte que presentaria al Gobern pera regar tota l'ubaga d'aquell país ab los sobrants de la riera Blanca.

--Véu? pendrém l'aygua més amunt d'aquell bosquet, de Salbatent la baixarém á redós d'aquella serra de l'esquerra fins allá baix á Benitarik. Se regarán més de dos mil jornals. L' espropiació costará poch; jo 'ls hi dono més de dos kilómetres de pas. Procuraré que d'altres m' imitin y sols s'haurá de pagar als més mesquins.

--Molt bé, molt bé --feu lo gobernador tocantli l'espatlla.-- Mentres vulgan secundarlo... La gent d'aquí 'm sembla molt tossuda... Potser no sabrán compendre 'l seu projecte...

--Oh, sí, lo que 'ls hi convé per la butxaca ja ho entenen.

Y la conversa relliscá arreu á parlar de la reforma del reglament interior qu' acabava d'aprobar lo Congrés, y del cambi parcial de ministeri que s'havia efectuat dos dias avans. Un y altre defensavan al gobern per compromís de partit, per esperit de conservació, peró veyan lo carro pe'l pedregal. "Era trist considerar que, quan precisament acabavan de constituhirse ab forts fonaments la Confederació germánica y 'l Reyne d'Italia, y á Suecia s'inaugurava 'l sistema constitucional, y l'Europa entera semblava reposar ab satisfacció de sas passadas lluytas, l'Espanya, la nostra Espanya, presentés síntomas evidents de descomposició." Y abdós convenian en la necessitat de desplegar energia posant fre á las concupiscencias del element militar, veu y bras de totas aqueixas revoltas, fusellant generals y aixecant cara á cara del exércit un' altra forsa dependent del ministeri de la Gobernació, tal com ho somniava en Gonzalez Bravo.

--Ay, si'ns sentís el papá --acabá per dir don Pau, ab la rialleta que 'l caracterisava.

Y al tombar lo cap, vegeren que venia ab son nét á la má y 'l colossal gos derrera, respirant satisfacció, tot cridant enardit de joya:

--Y donchs, en qué pensan aquestos senyors? que no volen dinar? A táula! á táula! que tením gana! Digas, Pepito: á táula, papá, que ja es hora.

La familia 's reuní en l'espayós menjador, amarat de llum per las duas finestras que tenia obertas de bat á bat. Desde la cadira, veya la meytat dels comensals penjar las ufanosas brancas del noguer que llansavan á terra un inmens purgador d'ombra regalada, lo passeig circular de las acacias enfosquint lo clos d'enredaderas y la blanca taca de sorra hont reposava 'l sol ab enlluhernador esclat. Una corrent d'ayre, boy imperceptible, movia lleument las fullas, entre mitj del ensopiment qu' anava apoderantse de tota la naturalesa. En la táula, no obstant, regnava extraordinaria animació. Se parlá de l'Exposició universal de Paris, visitada llavors per monarcas de tota la terra; de la gran festa qu' aquell meteix dia celebrava á Roma la cristiandat ab motiu del divuyté centenari de Sant Pere y Sant Pau; y en mitj de sa creixent expansió, 'l general abogá perque s'establís aqui tota la familia durant l'estiu.

--Y ab més rahó encare --afegí-- quan convé á l'Isabel y penséu fer obras á Vilaniu. Las podréu veure cada dia, si vos convé, y no sufriréu las molestias de la pols y la bruticia.

Se discutí aquest punt y 's resolgué favorablement ab picaments de mans de grans y petits.

Pres lo café, 'l gobernador y 'l general pujaren al primer pis á fer la mitj-diada, y 'l matrimoni y sos fills se trasladaren al jardinet, hont D. Pau repetí son desitj de tindre cria de pavos reals.

--Veuréu, --digué á la masovera, á qui havia cridat á capítol-- no hi ha res més senzill. Los ous de pavo real han d'esser covats trenta dias, aixís com los de gallina sols vint. Pera conseguir, donchs, pollets de pavo, cal que la lloca comensi á covar aquets ous deu dias avans, y després n' hi afegíu dels altres. Al trencar la closca 'ls de gallina, la trencarán los primers. Aixó es tant més necessari, en quant los pavos petits son tan badochs, que no saben plegarse 'l menjar sense l'exemple dels altres pollets. Féuho aixis y veuréu quina llocada.

Doná algunas ordres més sobre l'arreglo d'aquell jardí, y deixant á Da. Isabel qu' ab un llibre á las mans vigilava als nens, molt entretinguts terrejant, eixí en busca de l'escopeta y del gos.

D. Pau, en la Mayola, tenia una cassera tota particular. Esperava las tres de la tarde. Cayguda la marinada, aquell sol canicular escaldava las fullas dels plátans fins á colltórcerlas com orellas de perdiguer. Llavors, l'aucellada baixava al caminal en busca de fresca, jugava ab las inquietas clapas de sol qu' atigravan l'ombra, perseguia á saltirons las porugas sargantanas y, al més lleu trepitj, tot un núvol d'aucells arrancava á volar desbandantse pe'ls ayres, sens esma ni concert. D. Pau, que sabia aixó, atravessant la vinya poch á poquet, los hi sortia de tras cantó amagat per las trohanas, enjegava al perdiguer de l'Aleix, y disparava contra aquell núvol sa Lefaucheux de dos canons, un tret quasi ensemps de l'altre. Tot' una pluja d'aucellets queya á tombollons sobre la terra, alguns arrossegantshi encare, com fullas que 'l vent empeny. D. Pau eixia arreu de son amagatall, l'escopeta á la má, fendint ab sa corpulent figura aquella claror verdosa del caminal, lo sol fentli la rateta pe'l vestit y la barba. Y alli reya de la sorpresa, contava embadalit l'estesa feta, y anava omplínt lo sarró ab las víctimas que 'l gos li entregava, mentres los escapats cantavan victoria en so de mofa desde 'ls branquillons més alts. Després, tornava á casa y extenia joyós tot aquell enfilall d'aucellets sangnosos demunt del pedrís, devant dels seus fills, que s'ho miravan aclucant los ulls d'esgarrifats.

Da. Isabel ni ho volia veure, trobava aquella diversió alevosa y sanguinaria.

--Nó, no la cridi á l'Isabel --digué á son pare, qu' al tro de las escopetadas havia ja baixat-- no li agrada veure'ls així. Peró quan los té al plat, s'hi regala.

Fòra d'aixó, D. Pau no trobava en la Mayola altre atractiu que veure travallar á sos pagesos; ni realment podia oferirne cap més, á quí no sentís propensió á contemplar la naturalesa, una casa com aquella, desprovehida del més petit element dedicat á la distracció. Poch aficionats, los derrers Galceráns, á llibres, ni biblioteca hi tenian, reduhintse tot lo contingent d'aquest pa de l'inteligencia á un exemplar francés del Timón que D. Pau may havia acabat de llegir, á números vells de setmanaris ilustrats, y á alguns tomos del folletí del Diari de Barcelona que Da. Isabel havia col·locat en la táula rodona de la sala. Da. Isabel, no obstant, hi havia passat bé 'l primer estiu, veyenthi enfortir á sos fills, descansant de la vida de ciutat, y aplicant s'atenció per primera volta á las innúmeras bellesas que la naturalesa conté pera quí vol observarla.

Mes es lo cert qu' aquells altres senyors, marcadament lo gobernador y D. Pau, comensavan ja á aborrirs'hi á mitja tarde. La quietut de la festa acabava de férloshi més monótona l'estada, l'intranquilitat d'esperit en que llavors vivian los feya anyorar tota la pluja incessant de novas de qu' havian volgut fugir. Ja 'ls hi semblava que 'l mon havia dat cent voltas sens contar ab ells, abandonats sota aquell noguer secular, quan vegeren arribar altra volta la tartana y baixar d'ella al vell Merly y á son fill.

May havia estat D. Ramón tan oportú. L' abrassaren, l'estranyeren contra 'l pit, lo feren seure entre ells y pendre una cervesa sota las acacias, disposats á escoltarlo. "A las set del matí 'ls havia sabut ja ab sorpresa aqui; peró tement esser molest y, estant un poch enfeynat, no havia vingut fins are. En demés, venia molt amohinat, desitjós de que l'escoltessin, de que li dessin un camí. Un disgust de familia. Una gran ensopegada del Albert, á qui, gracias á Deu, se'n havian dut per allá 'l general y donya Isabel. Aixís se podria treure del pap, tot seguit, la pena!"

Y aqui feu una pausa per aixugarse la calva y la badana del barret y tornar á cubrirse, encesa la rodona cara com una cíndria.

Los oyents lo coneixian prou pera no alarmarse gayre, peró --digui, digui, don Ramon; aquí estém pera servirlo-- feren tot seguit, desitjosos de distraures.

Y D. Ramón parlá mitj' hora, compungit de debó, pera explicar que son fill havia errat lo primer consell que com advocat dava. Lo client, no ben convensut, havia anat á trobar al advocat Pinyol, y tot lo jutjat en massa havia fet riota de l'Albert. "Una cosa horrible. Lo primer client! lo primer consell! Un descrédit, la carrera perduda!"

--Mes --obgectá 'l gobernador-- de qué 's tractava, á veure? Lo mellor dels advocats n' erra de consells. Cal saber si la consulta era difícil ó senzilla.

--Senzilla, senzilla, senyor gobernador! Veurá: don Pere Molés casá duas fillas fa vint anys. Tenia vint mil duros de capital y dotá á cad'una ab cinch mil lliuras, fentlas jurar en capítols que 's davan per pagadas y satisfetas dels drets llegitimaris y que renunciavan per sempre á reclamar un céntim més. Don Pere Molés, temps á venir, guanyá ab sa farinera fins á cent mil duros de que l'hereu, son fill, s'ha incorporat á la mort de don Pere. Ara bé: un gendre del difunt, en Solá --á quí vosté ja coneix, don Pau-- suposa que la seva dona té dret á demanar al hereu suplement de llegítima, ho consulta al meu fill y aquest li diu que sí. Peró en Pinyol y demés diuhen que nó, ab molta rahó, al meu entendre, perque ¿y donchs lo jurament y la renuncia que no han de servir pera res? Ahont aniriam á parar! Aixís se trenca un sagrament, lo pactat en una escriptura?... En Solá s'ha convensut, y va dihent pe 'l mon que l'Albert no sab de qué se las heu, ó bé que 'l volia fer pledejar pera omplirse la butxaca, que será un enredayre de marca, que sé jo? Cosas que, un dia ó altre, las hi faré menjar; perque lo qu' es maldat, l'Albert, já 'ls hi abono jo que no'n té.

--Y qué ha de tenir, home! --feu lo gobernador tot sonrisent-- Si l'Albert es qui té rahó en aquest cas, y no'n tenen los altres.

--Qué diu? --exclamá D. Ramon, plé de sorpresa y reproduhint sas objeccions, desitjós de véurelas desfetas tot seguit-- Peró y 'l jurament? Y la renuncia?

--Lo jurament l'Iglesia l'absol; la renuncia queda destruhida per la lesió enormíssima. Aquí hi ha lesió enormíssima, don Ramón.

Aquest, sense esser advocat, capí desseguida la solució que sentia, per aquella forsa que té 'l dret fonamentat en los ferms principis de la rahó natural. Y soltant un gran suspir, ab la copa á la má hont tremolava l'ámbar fosch de la cervesa, comensá á desferse en exclamacions contra 'l geni reservat de son fill. "¿Per qué no m' ho explicava ell aixís? Per qué s'ho ha de guardar tot al pap? ¿Que 's creu que no l'hauria entés? Ja ho veyan si ho havia penetrat arreu! L' Albert no l'estimava, lo prenia per un tonto! May, may li comunicava res!"

Sos oyents l'aconsolaren, exposantli 'l gran concepte que tenian de son fill á qui culpava injustament. Callava, no per menyspreu á son pare, sinó als curials que, per enveja, tractavan d'enfonzarlo de primer cop y volta. Ell se sentia superior y no volia rebaixarse á discutir ni á esplicar lo que tan clar era.

Llavors, D. Ramon, humits los ulls de satisfacció, begué d'una glopada la cervesa, y las emprengué ab un' altra carretilla d'exclamacions contra 'ls detractors del Albert. Miserables! ignorants!

Y ja sentí frisansa de tornar á la vila pera encararse ab en Solá y desafiarlo á qu' anés á consultar lo seu negoci á Barcelona. "Ala! doble contra senzill; anéu á trobar al advocat de més anomenada! Ja veyéu que vos convé. Es lo parer d'un gobernador!"

Peró la conversa girá, llavors, sobre la sublevació passada, y D. Ramon pogué esplanar ja totas las novas qu' havia comunicat en son temps á D. Pau de las anadas y vingudas, preparatius y resolucions dels partits lliberals de Vilaniu.

En aquell moment aparegueren, pe'l cantó de la capella, Da. Isabel, lo general y l'Albert. Derrera d'ells, la maynadera ab los nens. Venian tots ells animats, lo general talarejant una barcarola, ab una mocadorada á la má com l'Albert. Da. Isabel, ab la fandilla arremangada ab gracia sobre la falda y apuntada al cinturó, son mocadoret blanch al coll, posat de gayrell com si li hagués caygut del cap, lo cabell lleugerament esbullat frisant al buf de l'ayre.

--Mirin, mirin qué portém.

Y Da. Isabel abocà damunt del pedrís una gran faldada de viroladas flors que comensá á apomar en ram. Lo general portava tot un munt d'avellanas en floch, y l'Albert una mocadorada d'arbrecochs y cervas. Venian de qui sab ahont, de recorrer las voras del torrent, ahont havian baixat, relliscant pe'ls códols, mullantse las puntas del calsat. Totas aquellas flors qu' omplian lo pedrís de fragancia, eran boscanas, cullidas entre relliscadas y topetóns que 'ls feyan morir de riure. Havian sorprés una llebra que corria com un llamp, y un niu de rossinyolets entre una mata de jonchs, que no havian volgut tocar; l'Albert s'havia enfilat pe'ls arbres, y'l general sostingut batussas ab las brancas dels avellaners que, un cop assolidas pera péndre'lshi 'l fruyt, se li escapavan dels dits com arch d'una ballesta mal enjegada.

--Y vostés per aquí, fets uns vells!

Lo sol comensava á caure entre una boyrina de blanca llum qu' esblaymava la blavor del cel, pe'l cantó de llevant intensíssima: la serralada ponentina se tenyia d'un color aviolat, y la vegetació de la plana perdia tot l'esplendor de son brill com si de sobte haguessen corregut un vidre fumat devant de 'l espectador. Y al girar lo cap á llevant hont lo sol abrusava de dalt á baix la montanya ab una pluja d'or, eixa ilusió 's completava. Eran las set; hi havia encare bén bé un' hora de crepúscol; mes D. Ramon parlá d'entornarsen xano, xano.

--Cóm! A peu? De cap de las maneras, Llebreta: enganxéu la tartana --cridá D. Pau.

Peró arreu se parlá de que l'endemá era festa també, y tots demanaren que 's quedés l'Albert, qui 's resistí llarga estona inventant excusas de mal pagador. Son pare, tot tou del afecte que li mostravan aquells senyors, y desitjós per altra banda d'esborrar ab un acte de complacencia l'injusticia que poch ans feya á l'Albert, lo persuadí á aceptar l'obsequi, y 'l bon home arribá tot sol á casa respirant satisfacció pe 'ls quatre costats.

--Tinch encárrech --digué á Da. Francisca-- de portarthi demá ab las senyoras Montellá, si volen venirhi. Son uns grans senyors, uns grans senyors!... Ah! sabs qué diu lo gobernador? Que qui té rahó en alló d'en Solá es lo noy. Ja veurás aquest vespre com me l'emprench al tal Solá.

### II

Densá de la seva instalació á Vilaniu, notava l'Albert que se li escursava la son, sense poguer esbrinarne la causa. Mancat d'ocupació entretinguda, puig l'únich client qu' havia trepitjat son escriptori havia sigut en Solá, aburrit la major part de las horas per l'indiferencia que li inspiravan cosas y conversas, se passava 'l dia badallant, sense dalit de caminar ni fer res. Y malgrat aixó y 'l no ficarse al llit fins á la una de la matinada, quan s'havia esplayat un parell d'horas escribint als amichs, en tocant las set ja no podia dormir. Temorós de posarshi malalt, procurá cansar l'inteligencia estudiant. Tancava herméticament los finestrons; peró res, una veu maléfica y misteriosa l'havia de despertar á las set pera allargarli de duas horas aquells dias de torment. A la Mayola, l'esperit maléfich lo trucá encare més dejorn. Quan l'Albert obrí la finestra, no eran bén bé las cinch. Menos mal --pensá-- aquí no ho sento tant: are que 'l sol no pica, me'n aniré á fer una passejada.

Se vestí á la quieta, baixá l'escala de puntetas, y, obrint ab molt de compte la porta forana, eixí de la casa quan senyors y servey encar dormian. Lo sol tot just enllustrava las fullas més altas del gran noguer. Una claror fresca com la de persiana queya demunt de la petita vegetació qu' anava deixondint lo ventet del matí. La terra semblava regada, una atmósfera perfumada de flayres vegetals dava dalit de caminar.

La nit avans havian concertat ab Da. Isabel un passeig á cavall, peró dihent de matinet, no havian quedat en hora fixa. Mentrestant donchs, l'Albert faria temps per aquells encontorns.

Se pará un moment dessota las acacias que la rosada semblava haver repintat, rumiant pera hont aniria. --Tant se val, tots los cantons son prou bonichs --digué tot baixet. Y al mormolar aixó, volia dir que li eran indiferents, que no'n veya bén bé cap. No hi havia dubte que duya 'l cor adormit. Per fi l'emprengué pe'l caminal dels plátans, atret probablement per la piuladissa extraordinaria que hi movian los aucells en aquell hora.

Qué pensava? Res. Caminava, escapsant ab un vímet herbas á dreta y esquerra, moventse com una máquina, son esperit dormint estúpidament encare, en lo recó més fondo del cos. Ab aquell vímet brandejant hauria fustigat á una criatura lo meteix qu' á una herba; á voltas topava ab la soca d'un arbre y, per l'altre cantó, ab l'ombra del meteix, gran ditada negra, paralela á altres cent ab qu' aquella columnata vegetal llistava l'arena, llavors color de rosa. Mes, l'Albert anava distretament, pegant á tort y á dret, avansant al costat de sa propia ombra unas voltas beguda per la dels arbres, altres cops destacant bén perfilada demunt la terra enrojida pe 'l sol, com una llarga caricatura de son cos.

Feya un quart que caminava en aquest sonambulisme, quan devant de sos ulls se presentaren, primer, las barras negras del reixat privantli 'l pas, després, una taca blanca, una carta, á terra, á duas passas del negre massís d'aquella porta. L' Albert se despertá com si li haguessen sacudit un bras. Un moment restá sense saber qué fer, obrint desmesuradament los ulls, mirant assí y allá com pera pendre esma. A la fí cullí 'l paper. Era realment una lletra plegada, peró desclosa y sense sobrescrit. Aixó 'l tingué dos minuts rumiant.

¿Qué significava aquella carta allí? Tan prop de la porta, més que perduda, podia haver sigut tirada á través del reixat desde la carretera. No estava masegada, ni tenia 'l paper altre senyal d'us descuydat; al contrari, á la llegua 's veya qu' era fresca, que ni havia aguantat la rosada de la nit. ¿Peró aquell sobre en blanch? Aquell sobre en blanch li dava un aspecte misteriós que glassava, anunciava una sorpresa alevosa que l'Albert sentia peresa d'experimentar. ¿Quí sab si era alló la preparació d'un seqüestre, si demanavan diners á D. Pau, si s'amenassava la vida del gobernador? L' Albert recapacitá encare un moment. Y si fos aixís ¿per qué no evitárloshi la sorpresa y potser fins lo disgust? Y, en aqueix cas, no duria adressa? Y clar que sí; ¿per qué arriscar l'amenassa á mans d'un desconfiat ó d'un amich prou fervent que podria callar y obrar per sí sol? L' Albert se sentia capás de ferho; aixó 'l criminal ho podia preveure... Llavors l'assaltá un altre pensament que 'l feu sonriure: ¿per qué creure qu' alló era una carta? Efectivament, si no'n tenia cara, si li mancava 'l sobrescrit, la fesomia! ¿Per ventura dintre una carpeta no s'hi fica un compte, una recepta, una apuntació, una mostra? Aixó y res més contindria aquella y, sinó, no iria desclosa, qu' una lletra may hi va.

Sense titubejar més, lo jove obrí 'l plech, ó més bé, estragué del sobre 'l paper que contenia, y llegí la paraula "Señora" que destacava, sola, al mitj de la primera ratlla. Los ulls de l'Albert lliscaren fins al derrer punt del manuscrit cercant la firma. No n' hi havia, era un anónim. Ah! son pressentiment! una alevosia, una malifeta! Y contra sa excelent amiga! La falta d'adressa feya més grossa la maldat. Se desitjava que caygués á mans de tothom avans qu' á las d'ella. L' Albert no pogué contindres més, atravessá 'l voral de trohanas, y pera que ningú 'l vejés, s'assentá á redós de la paret dins de la vinya, llegint aquell document escrit en castellá, que, traduhit, deya aixís:

"Senyora: Mentres vosté fa cas, y d'un modo prou imprudent, de l'Albert, qu' es noy bén capás de comprométrela, hi ha aquí un home molt formal que 's mor d'amor per vosté, sempre disposat á consumir en silenci sos desdenys, ab l'esperansa de qu' un dia los hi recompensará tots, llansantse á sos brassos. Ho espera confiat, perque de Penélope no n' hi ha hagut més d'una."