# Un tros de paper Two Volumes ## Part 9 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/un-tros-de-paper-two-volumes-22296/index.md -¿Sap- diu la mocadera -que aquesta bèstia és molt grossa? -Cent i deu- respon el marit. -S'ha progressat molt en l'art de criar porcs- afegeix donya Tuies. -Digui-m'ho a mi, que no faig altra cosa. -I diga'ns, Gervasi: ¿no hi vols donar un cop de mà?- li pregunta la seva dona. -Amb la condició de què me'n facis d'ous i d'arròs. I nostre home es plantifica un davantal, s'arma de mitja lluna i comença a picar i repicar amb més afició que un escolanet a missa. A tot això no falten les juguesques de la neboda amb la Rita sobre quina trinxarà més; les receptes per fer el fetge amb romesco; el modo de conservar la sal morra, fer els xorissos i les llangonisses de Vich, fins que venen _tastets_. Tots, com si estessen afamolits, esperen aquest moment per menjar una forquillada de carn, servida en un plat de pisa de València i amb cullera de fusta, no perquè en la casa no n'hi hagi de plata, però és de ritual. Tots paren la mà, tots mengen, tots saboregen, i luego tots diuen: -Dolç. -Salat. -Picant. La mocadera no sap si sobren o falten espècies i acaba per dir: -A mi em sembla que està bé. ¿Què hi diu, vostè, don Gervasi? -També m'ho sembla- respon aquest, després d'escurar el plat. -Doncs deixi-ho estar- diu donya Rita: -ell és el que deu menjar-se'l, perquè jo quasi no en tasto. La taula va despoblant-se de carn per fer lloc a les botifarres que van sortint del calderó. La mocadera no s'entén de feina, perquè la caldera va forta i se li rebenten. Donya Rita s'enfada, la neboda s'entretén trinxant el sagí. Allà a les vuit del vespre, i quan ja tot toca a son termini, vénen els amics de confiança a fer la rosta. Don Gervasi excusa amb l'amoïno la falta de la seva costella i pondera la molta carn que ha dut la bestiola. La neboda cuida d'arreglar les torrades i de servir les copetes de vi d'Alella, que revifa els amics de don Gervasi. A les deu, quan ells se retiren, l'operació de matar porc està del tot terminada. He dit malament: encara li queda a donya Rita, amb dolor del seu cor, el quefer d'arreglar els _presents_ amb els quals se n'hi va la quarta part del tocino, fer la salmorra, salar la cansalada, etcètera, etc. Dos dies després passa bugada, acondiciona gibrells i ganivets, i sols acaba el tràfec quan han terminat tres dies, que per alguna raó se deu dir _tres dies com la mort del porc_. BLAI MÀRFEGUES EL GALL Demà és la festa del gall, i és del cas que ens en ocupem. És dir: la festa és pels que el mengen, no per la mocosa bèstia que es mata, es decapita, es farceix, es rosteix i es menja. Però, com nosaltres escrivim pels que mengen, i no pels que són menjats, passem per la viceversa de dir _la festa del gall_. Per lo molt senyalada que és aquesta, d'aquí ve que dura molts dies, desde la compra del gall fins que es fan amb arròs les deixes. Pels voltants de Sant Tomàs, l'Explanada adquireix una vida considerable. Els jugadors de botxes cedeixen son lloc a les manades de galls dindis. Al voltant de les canyes, que són les barreres dels ramats, s'hi forma un grupo numerosíssim de persones que peguen ullades als galls per comprar-ne algun, o per portar-lo a qui en compri, o per dir-se interiorment: -Si jo en pogués comprar! ¿No reparen al senyor Batista, amb la seva senyora i el seu nen, com miren aquell ramat? El senyor Batista és un d'aquells que se sap quants anys tenen sapent quants galls han menjat durant la seva vida. Any per gall. El ramat que ara es mira ja se l'havia mirat mitja hora abans, però en tots els altres no hi ha vist un _cap_ que li agradés tant com un d'aquest. -Veus, Quima?- diu a la seva senyora. -Fem-nos portar aquell, que en mon concepte és millor peça que el de l'any passat. -Això és molt dir, Batista: recorda't que l'any passat vas arribar a casa amb els braços trencats del pes que feia. -Veurem. Mestre!- crida al venedor -acosteu-me aquell que ve darrera d'aquella polla. -No té mal ull, vostè- diu el venedor portant el gall. En efecte: tant el senyor Batista com la seva muller sospesen el gall i semblen quedar satisfets del pes. Li busquen la ploma de la cuixa i es confirma l'acert del bon senyor. Regategen el preu, i, després d'algunes paraules i haver fet, el comprador, com qui se n'anava, parteixen la diferència, i el senyor Batista queda content amb el gall, si bé a la senyora Quima li sembla que es podria trobar un vint-i-dos més barato. Alguns xicots s'ofereixen a portar l'animal, però el senyor Batista, sense tornar-los resposta, agafa el gall, s'embossa la capa, dóna el braç a la seva esposa, i així se'n va cap a casa amb la pobra bèstia condemnada a mort, que es despedeix del món traient el cap per sota l'abric del que la porta. A l'arribar a casa, lo primer que fa la senyora Quima és degollar la bèstia i plomar-la, perquè conservant-la viva s'amagriria, i, a més, perquè és més tendra morta d'uns quants dies abans. Després de plomada la baixa a ca l'adroguer, demana per pesar-la, la pesa i veu que fa tres unces més que la de l'any passat. La fama que té el senyor Batista per comprar galls, creix als ulls de la seva muller. A les poques hores tot el veïnat sap el preu i el pes del gall de casa la senyora Quima. Vé la vigília de Nadal, dia esperat amb ànsia per la senyora Quima. Aquesta talla el cap en rodó al gall i el guarda per la germana de la dida del noi, que és una pobra dona que cada any va a buscar-lo. Aquí se'ns ofereix una observació. Així com de totes les bèsties la part preferida és el cap, no succeix així amb el del gall, i això que no té res de dolent. Els caçadors donen el cap del senglar al primer que l'ha ferit, com a mostra de deferència; del porc també es té el cap en més estima que les altres parts; el mateix passa amb la llebre. En fi, de totes les bèsties que es mengen, sols al gall se li desprecia el cap; no se trobar-hi la raó. Tornant a la senyora Quima, ja està farcint el gall amb orellanes, prunes, pinyons, tocino i una poma que li posa al pap. Un cop farcit, el cus i el deixa com un tap de gaseosa: que, si es tragués el farciment, no costaria poc tornar-lo a col·locar dintre el gall! Per això es diu en veritat que _puja més el farciment que el gall_ La senyora Quima cobreix tot el gall de llard, sense plànyer- l'hi, perquè creu que la meitat se li quedarà el forner; el posa en la greixonera i el dóna a la criada perquè el porti al forn, encarregant-li digui al forner que no el deixi sobtar. La criada del senyor Batista no toca el gall més que per portar-lo al forn i anar-lo a buscar el dia següent mitja hora abans de dinar. Arriba el dia de Nadal, i el senyor Batista, amb la família, s'assenta a taula; i després de l'escudella, olla i un entrant, és dir, quan ja ningú té gana, porten el gall a taula. Si el gall és dur, o el farciment poc cuit, o un altre sis o as, la culpa és del forner que n'ha tret el llard, o que l'ha cuit amb massa foc, o que no l'ha girat a temps. De totes maneres el gall es menja poc el primer dia; més el segon, que no hi ha altre entrant; i el tercer dia es fa la carcanada, i una mica de farciment que ha quedat, amb arròs. No tenen fi ni compte les coses que passen entre el senyor Batista i la senyora Quima per celebrar el naixement de Jesús amb el _gall_. PAU BUNYEGAS PESSEBRE No sé per què detràs d'aquesta sola paraula se m'afigura veure un home de certa edat, de costums patriarcals, fet i xapat a l'antiga, molt amic de sa casa, pare de dos filles casadores, i avi de dos nois en disposició de combregar en aquell any. I serà, aquesta figuració, perquè és per a mi tan innocent, honesta i fins, si voleu, santa en sa forma, la diversió de fer pessebre, que no la comprenc en qui no reunèsquia una gran dosis d'aquella bona fe que avui no en corre, com ho justifica la desaparició d'estos espectacles i el curt número de pessebristes. No incloesc en el mot de pessebristes aquells que, amb totes les regles de la pintura i la perspectiva del dibuix i de l'òptica, guarneixen un ben combinat i hermós paisatge, a on lo que menos hi destaca és el tradicional i deliciós portal de Betlem, amb el _Niñu_, el bou i la somera. No. Aquests són pessebristes degenerats, indignes de merèixer tan candorós nom. El verdader, el genèric, el típic és aquell que no té més món que la família ni més glòria que sa casa, de la que en diu la sepultura de la vida, ni més amics que dos o tres companys dels que amb ell aprengueren les beceroles amb el P. Joaquim, frare franciscano, ni més diversions que els coloms, les quatre gallines que cria en una eixideta de què disposa a peu pla, els canaris que aparia en arribant Sant Josep, i l'esquirol que fa ses delícies amb ses postures i lleugeresa. El veritable pessebrista té, a més, torns per fer gàbies, sap teixir unes teles per caçar amb les muntes, bagarelles per pescar al riu, filats per anar a les guatlles, fer botets, armar una canya de pescar, fer sombres pels seus néts, guarnint-los la capella i fins si convé un teatre de ninus amb les figures dels vanos vells. Sap compondre una sombrilla i un paraigua, fer capsetes, motllos per flors i fruites de guix, quan els hi convenen a ses filles, i totes aquestes coses, finalment, que valen a un home el dictat d'inginiós. Però a on deu veure's el pessebrista és fent la gran obra del pessebre. Principia per convertir en tablado els bancs dels torns i els banquillos i capitells de quan ses filles brodaven punt; i amb uns quants taulons que baixa d'uns permodos, i que durant l'any fan taules a les gàbies, arma un empostissat a on s'hi podria fer un sarau si convingués. Comença les muntanyes amb els suros, gavelles i paper d'estraça mullat, que guarda d'un any per altre i estén una capa d'arena fina, i quan té lo principal fet, com diu a aquestes operacions, comença la colocació de les cases, arbres de molsa, pinetell, mata, savina, boix i romanins, que ell mateix ha tingut bon cuidado de triar en les fires precursores a Nadal; combina els camps de veces i mill, que amb temps havia sembrat, a on pasturen cabres i tocinos més petits que les plates; i, per fi, arriba el gran dia en què convida els seus amics per ensenyar-los, per vuitena vegada, el pessebre que vénen veient vuit anys fa. L'escaleta és estreta; la iluminació, una llàntia d'oli que l'estadant encarregat de la setmana s'ha oblidat d'encendre. -¡Vaia una porqueria, fer-nos pujar a les fosques!- diu un senyor de certa edat, acompanyat de quatre senyoretes, dos joves que festegen amb les més grans i sis o set criatures parents o coneguts d'un o altre de la colla. -Noies, poc a poc. Enric, encén mistos. En tant les noies pugen; els nois ensopeguen, els joves callen i no troben les capsetes de cerilles, i el vell rondina. Però lo pitjor és que els que ja han vist el pessebre, baixant i no comptant amb els que pugen, ensopeguen a mitja escala. -Què no hi veu?- diu el que puja. -No, senyor; com que és fosc. -Vaya un fàstic! Llum!- I comença un coro general de: -Llum! llum! llum! -A on va, això!- diu una veu de dona, i a continuació la pregunta, sense resposta, de... -Què tens, Tresona? -Ai que m'enpenyen! -Esperi's, home: no vagi de pressa, que ja hi serà a temps. ¡Ai, que em trepitgen! -Atura't, que baixo!- I mil altres exclamacions, fins que un que ha reculat pica tres pics i es repeteix el chor general de: -llum! llum! llum!- que continua fins que surt una llumenera i una veu: la de la senyora de la casa, que crida admirada: -Ai, ai! Que han apagat la llàntia? Pugin poc a poquet, que l'escala és estreta. Per fi els que ascendien arriben a dalt; després de mil compliments que fa el senyor de certa edat per tots els de sa colla, i especialment pels dos joves, que prou feina tenen a festejar, entren al pessebre. Com un guarda constant, el primer que es troba és el pessebrista, que cuida de colocar-los: -Els noiets davant, que ells són petits i no priven. Vostès, senyoretes, posin-se aquí, que ho veuran bé. I tu, estrofa! Que tal? t'agrada?- pregunta al vell encara no hi acaba de ficar el nas. -Me sembla igual al de l'any passat. -Fuig home, no diguis això! Mira't aquell lluny dels miralls: era a l'esquerra i ara el tens a la dreta. El país nevat no hi era. -Tens raó. M'agrada! Està bé! -Mai diria què és, la neu? -Què sé jo! Paper retallat? -No... Senyorets... no toquin cap figura. Tu, vailet: que tens la vista als dits?- afegeix don Gaietano ajudant a renyar a son amic el pessebrista. -Doncs digues: què et sembla, la neu? Però bah!, no ho endivinaries: ja t'ho diré, mes no ho diguis.- I, encomanant el secret com a tots els que hi han anat diu, baixant la veu: -Cotó fluix. -I aquest vapor... Què és, el fum? -Esca mullada- continua amb el mateix. -I ara veuràs la màquina que el fa anar- I alçant la punta del cobretaules, mostra un pobre limpiabotes llogat per fer rodar un tornet que posa en moviment aquella i altres joguines. -Si haguessen vingut una mica abans. haurien vist rajar la font que hi ha en aquell riu gelat. Ja veuran, esperin una miqueta.- El senyor Aleix desapareix i al poc temps se sent xiular un canti que es buida i comença a rajar, d'entre dos trossos de suro, un rajolinet com un fil d'empalomar. A tot això el temps passa; els nous convidats empenyen per entrar. La senyora de la casa ja no sap quina conversa tocar per entretenir als que esperen. Les filles de D. Aleix s'entretenen al davant tocant el piano i fent tertúlia amb els amics de més confiança. Les de D. Gaietano no es cuiden més que dels seus xicots. -Què tal, que et sembla? Senyoretes, ¿els hi agrada? -Molt, molt- responen a coro, estufant al pessebrista. -Tornin un altre dia. Miri'n, pels Reis el torno a encendre. Allò sembla el senyal de dir a fora. Es buida la sala i es torna a omplir de nova gent, però que a qui no fos molt pràctic li semblaria la mateixa d'una hora abans. El senyor Aleix torna a fer la mateixa relació, a confiar els mateixos secrets i sigil, i d'aquest modo passa la nit, fins que els gresolets, per falta d'oli, van apagant-se; i llavors es despedeix l'última tanda, com totes les anteriors, amb les recíproques i obligades: -Que tinguin bones festes.- Com a vostès se les desitja. BLAY MÀRFEGUES HI HA UN MALALT Les malalties tenen la virtut de convertir a tothom en metge. En una casa on hi ha un malalt de cuidado, arriba un moment en què tots els veïns hi entervenen, i cada u d'ells té la sort de saber el remei infalible que pot curar el pobre que se'n va a l'altre món. Plenes estan, les cases, de gent curiosa i manifassera que, després de passar el temps tafanejant la vida de l'un i de l'altre, ni sisquera es pot lograr que el deixin morir en pau. Pugeu a la casa del que es va morint, i des de mitja escala ja us penetra de tristura l'olor de l'èter. Trobeu la porta oberta, el recibidor erm i desolat, i amb fondo recolliment entreu a la sala. Sobre el vetlladoret i la calaixera hi ha ampolles i gots tapats amb paper, un d'ells amb una cullereta a sobre. En les cares coneixereu d'una ullada qui té verdadera afició al malalt i fins a quin grau l'estima. Allí es parla baix; se camina de puntetes i es sospira sovint. Les portes del quarto s'obren i tanquen amb cuidado. Se formen diversos grupos. Escolteu lo que parlen: -Jo dic, senyora Teresa, que el metge no hi entén res; perquè, escolti: a un home de la seva complexió, a on s'ha vist sangrar-lo? -Miri, senyora Lungarda: sinó que en aquestes coses una no s'hi deu ficar, jo ho he dit des del primer dia; perquè, el vespre abans d'ajeure's, a mi la cara d'aquest bon senyor no m'agradava gens; i l'endemà, quan me van dir que estava malalt, vaig dir: -Vet-aquí: ara, si jo els digués lo que ahir estava pensant, no em creurien.- I li juro, tan cert com estic aquí, que mentre m'estava despullant se'm va ficar al cap que no estava conforme. Més: que el vaig sentir tossir tot espussant-me, i vaig dir entre mi: -Déu nos en guard, però em sembla que tenim senyor Ventura per pocs dies. Jo no sé com no ho veien, aquesta gent ¡Si se n'anava com una candela cap per avall! I en un cos que necessita fortalèixer's van i li treuen sang i el debiliten... Què vol que succeeixi? _(Més baixet)_ Ara, això és un parlar entre nosaltres: així que va pujar el metge, que jo vaig ser la primera de veure'l, que expressament m'estava al replà de l'escala, vaig dir: «-Oli m'hi ha caigut!» Perquè jo ja en conec cinc que n'ha mort. «-Sinó que una no pot dir res.- vaig pensar. -Això són coses delicades...» -Ah! Lo que és jo, tampoc m'hi he volgut ficar, per això mateix que vostè diu. Però l'altra tarda, la veritat, no me'n vaig saber estar, i li vaig tirar dues o tres indirectes a la seva dona. «-Escolti: el meu sogre va morir de lo mateix; la matonera de la cantonada de ca els pares també ho va tenir.» Una no és cap bèstia, i em sembla que bé hi pot entendre una miqueta. Però ella me va fer un paper tot fred. No em va respondre sinó: «-Veurem... si per cas...» Que jo, amb el meu gènit, que no m'agrada veure patir un pardal, l'hauria agafada, que no sé què li hauria fet. Però no em toca ni de prop ni de lluny, i vaig pensar: «-Ja t'he dit lo que devia: ara, per tu faràs.» -Quan jo he pujat estava ella molt de concepte amb el nebot, que ahir els va arribar del Vallès... -I bé, no veu que el senyor Ventura pot disposar d'alguna cosa... -Oh! jo ja hi vaig caure. Així que vaig veure cares noves, vaig pensar: ¡Ai, pobre senyor Ventura! ja put a mort. Perquè en set anys que visc en aquesta casa no l'havia vist ni una vegada... -Veiam, veiam; ella es pensa que la deixarà senyora i majora de tot... -Oh! això ho veurem. Si jo hagués de fer el testament, ja li asseguro... Miri que, sangrar a un home així, vol fetge! -I bé, ¿no veu que és gent que no se'ls pot dir res? No la contradiuen: però fan la seva i callen. Jo m'hi desespero, què vol que li digui? no hi puc fer més: és gènit que Déu m'ha donat. Lo que deia jo l'altre dia a sa germana, que és molt més enraonada que ella: «-El carnisser de la Bordeta és un home que en aquesta classe de malalties fa, vamos, miracles- (perquè, senyora, allò és cosa que no es creuria sinó que es veu). -Per què no l'envien a buscar? què hi perdrien? Ell, si no cura, no cobra un quarto.» I lo que ella em va dir... diu: «Jo ja l'hauria fet venir.» I ja li dic que és una xicota que dóna gust de parlar-hi. Però diu: «-Com ma germana -diu- és aixi, sap?... què farà?...» -diu.- Diu: «Per més que vosté la prediqui- diu -no es mourà de lo que li digui el metge- diu -encara que la matin.» Ai! ja li dic jo que quan a una persona li agafa una taleia, ja està fresca. Què es pensa? Ella, per més que ara en vegi l'experiència, morirà a mans d'un metge; aquesta ja li tinc pronosticada: tingui compte qui li diu; perquè la conec de temps i és tossuda com ella sola. Les senyores de la casa passen totes atrafegades. L'una porta uns draps fins; l'altra se'n duu el vas i la cullera. -No s'ofereix pas res? -Si som bones per alguna cosa... -No, gràcies. -És que ja ho saben: de dia, de nit, a qualsevol hora... Escolti, en aquest món... -Ja ho sé; jo els ho agraeixo. -Miri: si no ens ajudavem els uns als altres... vol dir que... -I què tal? que no parla? -Ara m'ha signat que tenia els llavis secs i li donaré una culleradeta d'això que últimament ha fet dur el metge. Dissimulin... -Vagi en nom de Déu. Així que la pobra senyora entra al quarto... què!... a penes gira l'espatlla, ja l'una fa l'ullet i diu: -Ja ho han sentit. El metge... i torna el metge. Res: el mataran a culleradetes. ¡Alabat sia Déu! Ja té raó el ditxo: Ves-te'n si te'n vas, Anton, que el que es queda ja es compon. ¡Ai, Senyor! I que una vegi certes coses i tingui de callar!... I no paren, sinó que segueixen amb la mateixa, mentres en un altre recó un parent llunyer, també en veu baixa, segueix una conversació amb els més pròxims del malalt, dient: -Jo, si fos sol no parlaria d'interessos, i sobretot en moments com aquests; però un hom té família i fa lo que no voldria fer. Veieu? A mi l'any passat me deien: «¿Per què no baixes a Batcelona a veure't amb en Ventura i posar en net allò de la quarta part de la casa de Vich i els censos endarrerits en vida de son pare?» Jo, no m'agrada... jo no só ambiciós, i tenia un tumor a la cama que no em deixava donar un pas, i vaig respondre: «-Deixeu-me estar, no em vingueu amb amoïnos; en Ventura és home de bé...» -Això sí, pobret! -Y bé, ara em sap greu no haver pogut venir. No per res, sinó que ara s'han corregut veus... jo no ho crec. Però, si ell deixa tot lo que posseeix a la viuda... És dir... encara no som en aquest cas. Potser Nostre Senyor... qui sap? Però anem dient, que si avui per demà ell se'ns mor i no explica «tal cosa correspon a fulano., tal cosa a sutano», tindrem un disgust; perquè jo... per mi tant se me'n daria; però els meus nois hi tenen dret, que és cosa seva, guanyada pels avis, és dir, pels avis dels avis, i, pobrets, no és pas just que se'n gaudís un altre sense com va ni quant costa. Ja dic que no és ocasió de parlar d'això. I lo que toca a la viuda, vamos... An ella, en un dia i mig que só aquí, no n'hi he dit una paraula; perquè la pobra, com és natural, ¡tal me faria! Està tan trastornada... Ahir vespre fins es va descuidar de fer-me portar verdura, que a mi m'agrada sofregideta, i, com estic acostumat de tota la vida a menjar-ne cada vespre, entre faltar-me això i pensar en el trastorn de la pobra dona, he passat una mala nit d'allò més. Per supuesto que d'això tampoc n'hi he dit una paraula; perquè sé fer-me càrrec de les coses, i per un dia, ¡què diantre! Jo lo que voldria que ell s'adobés: això, això és lo que ens convé a tots, que llavors, sense gastar en advocats, tot s'arreglaria. Perquè, francament, si aquest home no ha fet les seves disposicions com devien fer-se, creieu-me, nos ne veurem un embull i tot s'ho emportarà la justícia, que mai que n'hi hagués. La criada obre la porta del quarto i diu: -La senyora diu que facin el favor de parlar un xic més baix; perquè se sent des de l'arcova i el silenci és lo que més ha encarregat el metge. Calla el parent; callen les veines; però al sentir la paraula _metge_, una d'elles en particular fa una ganyota despreciativa, i les altres, qui més qui menos, arroncen les espatlles. -Jo estic per anar-me'n...- diu l'una. -Veig que no ens diuen res...- replica l'altra; -si volen res ja avisaran. Una ve carregada de bones intencions... El parent, que fins allavors callava i s'entretenia a tocar el timbal amb els caps dels dits sobre la calaixera, s'acosta a sos interlocutors, i, molt baix, diu: -Veuen? Si Déu fes la gràcia que aquest home s'adobés, jo me'n podria tornar a casa aviat... Entra el metge. Les veines li vibren mirades de basilisc, i l'una a l'altra s'estiren les faldilles ensenyant-se'l. El metge saluda i es fica al quarto. La senyora Teresa creua les mans i, mirant al sostre, exclama sospirant: -Déu los faci bons! Però el mataran. Una altra s'acosta a la porta del quarto amb dissimulo per a escoltar. Se sent dintre un gran xisclet i plors. La criada surt corrents cridant: -Ai pobre amo! Ai pobret! ¡Se'ns ha quedat a les mans! La senyora Teresa, tota roja, es gira a les altres, i amb els punys a la cintura i bufant de satisfacció per haver acertat, diu: -Què els deia, jo? ¿No els ho deia ara, ara mateix? Responguin. El parent, tot embadalit, mira per tot i pregunta amb el cap en l'aire: -Bé; però aquest testament a on deu ser? Creixen, a dins, els plors i els gemecs, les veïnes se n'hi entren... Però... ja hem acabat: ja no hi ha malalt a la casa. Lo que succeeix després, ho dirà qui sàpiga lo que passa allí a on hi ha un mort. X. (Robert Robert) HI HA UN MORT És ja vespre quan, una criada, que acaba de preguntar a un senyor quin és el carrer de la Llibreteria, travessa la plaça de Sant Jaume. Aquesta criada porta en una mà un paperet i en l'altra vuit duros. El paperet diu: «D. José Xinachs y Serra ha fallecido esta madrugada. E. P. D. Su esposa, etc., etc.» Els vuit duros són per pagar l'anunci.