# Un tros de paper Two Volumes ## Part 8 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/un-tros-de-paper-two-volumes-22296/index.md Ara afegeixin la misèria a tots aquests inconvenients i tindran una idea de les amargures de l'hereu pobre. A pesar de tot això, com mai he tingut la pretensió de convèncer a ningú, ja em sembla que sento els fadrins externs que m'han llegit, que diuen: -Aquest senyor dirà el que vulgui, però ditxós del que és hereu! SISTACHS MODES A UN ANY La principal moda de les criatures a tal edat és semblar-se a sos pares. Les senyores com cal vesteixen els seus pimpollos de blanc, color en què hi ressalten molt més les taques. Els barrets es fan amb vel per millor dissimular les lleganyes i altres debilitats dels angelets. Algunes mares devotes de l'economia i encara més de la seva comoditat, abans del part prometen vestir d'hàbit... a les criatures. Lo acostumat en semblants casos és el de la Mercè, que és del color de la llet que vomiten els querubinets a dida. L'experiència té demostrades les ventatges de la bossa. Les mares que no tenen nyinyera deuen prevenir-se de butxaques per les bosses buides i d'amagatall per les plenes. A DEU ANYS Vestit curt d'aprofitadures, amb sacsons per la creixença. S'ensenyen els peus i les pantorrilles, i es fan petons als senyors de certa edat. Gorra de bordegàs amb plometes de colomí xarel·lo. El mirinyac se sol portar un poc més llarg que el vestit perquè es vegin els acers i algunes voltes el pany de la camisa. El passeig es fa a camades per la Rambla, i el to superfí el dóna un sèquit no menos numerós d'estudiants de primer any d'Institut, fumant cigarros de matafaluga lligats amb paper de regalèssia. A VINT ANYS Vestit de vesta amb penjarelles d'immundícies vàries i forros de ca l'esparter. Botines amb ullets, com abans se duien les cotilles. Camisons amb trampa i en la ratlla del mig el retrat d'un botifler, que té donada paraula de casament amb paga i senyal. Mig barret amb un jardí de flors i flocs, i en el cim un ànec lloca amb sos pollets. Cotilla amb eixamples. Les molles d'ulls, o les que tinguin algun defecte en l'hermosura de la vista, podran usar ulleres, tenint molt cuidado de mirar descaradament als homes, gràcia que dóna cert aire de vencedor d'Àfrica. A TRENTA ANYS El mateix de l'edat anterior, portat amb algo més de descuit. A primera hora del matí senta molt bé el vel a la cara i el llibre de missa. A QUARANTA ANYS És de gran moda tenir una filla de quinze. Però que no passi de quinze. Que sempre en tingui quinze. Si en té setze ja no en fem res. A CINQUANTA ANYS Les modes de vint, restaurades per la tintura Padró i les potingues de casa Roviralta. Quan se tenen diners és de gran to fer-se l'amiga i segona mare d'algunes polletes. A SEIXANTA ANYS Tururut dotze hores. L'ORFANETA DE MENARGUES EL DIUMENGE... A FORA! Me sabrien dir què hi fa la gent, a fora? I Jo no he nascut insensible als atractius de la naturalesa. No, senyor. Molt al contrari, m'agrada la bravesa del torrent, l'ímpetu de ses aigües bramadores; me complauen els diversos graus de color verd que a la vista presenten les airoses espigues del blat tendre, els pàmpols de la vinya entre oliveres i els quadros d'hortalisses, i encara, encara!, me sento l'ànim penetrat de melancolia, si a la silenciosa vesprada, allà en la vall tranquila i solitària, sona lluny el rústic fluviol, repetint una d'aquelles follies senzilles i gemegoses, com la que diu: «Adéu-siau, mon pare. Adéu, mare i germans...» que sempre l'escolto amb esgarrifances mentres dura la llarga modulació de l'última nota. II Però vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran amb aigua viva a Barcelona... ¿com és que va a fora els diumenges? Li demano per favor, home: ¿què hi fa, vostè, al Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de l'estanc i de la iglésia; que no pot donar un pas fora de casa sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot passejar-se, perquè el sol estabella, i de nit tampoc, per mor de la fosca i la serena? Vostè se'n va a fora amb la fresca i ha de carregar amb les claus de casa, amb la xacolata, amb ciurons, i fins peix... (no m'ho negui!) i fins llard... ho sé de cert... Vostè ajuda a buscar estelletes per a fer foc; pren xacolata en una cadira coixa, menja figues... i ja pica el sol. Vostè ajusta els porticons i obre de bat a bat les portes del corredor... jo ho he vist. Vostè va a missa torrant-se i en torna rostint-se. Treu el mocador d'herbes, se'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la levita, i diu allò de «és un gust estar a la fresca!» Però ho diu bufant. -Noia: que no està el dinar? Vostè dina pitjor que a Barcelona, per aquella bàrbara costum de què «a fora com a fora», «aquí de qualsevol modo»; i, abans d'acabar de dinar, ja no pot més de son, de mosques, de burgit de criatures d'altre, i vostè, home panxut, entre mig de la florida i pròvida vegetació, símbol universal, immens i solemníssim del misteri de la vida, vostè es tira a jeure com un fardo i ronca i put a suor, i ¡ni sisquera s'adona de què li ha caigut un sabatot! S'aixeca amb la cara embotornada, se grata tot l'enorme cos, i dóna quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria i notant a les veïnes. Ja ha passat el dia! Perquè entre sentar-se i allò de: -«nos en haurem d'anar»; -«diumenge hem de dur tal cosa»; -«ei, tanca bé!»; -«no et descuides pas res?»- s'acaba la tarda, i abans d'arribar a mig camí, comença a dir: -«Ja voldria ser a casa.» Suposem que ja hi és. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi troba, a anar a fora? -Jo l'hi diré: el meu pare... -No ho agafi tant per amunt. Vostè ¿com és que hi va? -Home, jo veig que tothom fa lo mateix... -Basta! M'ho havia figurat. Obeeix maquinalment a la pressió de la costum que no comprèn, i per disculpar sa ridiculesa gosaria dir que rendia homenatge a la memòria de son pare... Home panxut: tu ets elector, alcalde de barri, obrer de la parròquia, clavari de germandats; però... -Què vol dir? -M'alegro que m'interrompi, perquè anava a dir: -Però, ase. III -Déu los guard. ¿Que no hi és el senyor Andreu? -Són a la torre tots. -Bé, tornaré un altre dia. Recados. Truco un altre dia. Ningú em respon. Torno a trucar i una veïna surt a dir-me: -Si busca els senyors d'aquí davant, són a la torre. -Mil gràcies.- Ja que tinc temps, arribaré a veure en Fèlix i la seva dona. No tinc avui bon acert. -Són a la torre. Trobo un conegut, i, tot saludant-me, em diu; -Adéu: me'n vaig a la torre. -Alto!- dic jo. -¿Aquest també té una torre?- I tot passant, sento que una senyoreta diu a un jovenet: -Demà serem a la torre. ¡Es dir que tothom va a fora... i tothom té torre! Me'n vaig a fora. Central cap a Gràcia? Pujo. Quina sort! Al baixar trobo en Fèlix. Me porta a la torre... Hi té la meitat del mobles que ja escassejaven per la casa de Barcelona; la torre és un primer pis que rep tota la pols dels carruatges, i per això diu que és alegre; no es cap en el menjador, i per això diu que és mono; no dona al camp, i per això diu que és en el millor puesto. I tot explicant-me l'excel·lència de la _torre_, m'acaba d'apesarar dient-me: -És molt millor aquesta que la de l'Andreu! I són pocs els que van a patir a fora sols perquè els que els coneixen sentin dir: són a la torre! IV No puc sofrir la vanitat dels altres; prou càstig tinc amb la meva, i per no patir, surto de casa en Fèlix. Ja que també só a fora, vull gosar-ne; me'n vaig camps a través. Fa fresqueta. Oidà! El sol ja és baix: per aquí hi ha d'haver una font: me ve com l'anell al dit. Ja tinc fet un programa: un quart de de seure, cigarret i trago d'aigua, i ¡que m'empetin la basa! Ajà! seiem-hi. ¡De tant en tant hi cau bé, un xiquet de soledat!... Sento gatzara. S'acosten, corrents i cridant, quinze o setze minyons de l'edat que jo tenia quan no la volia tenir. Bones cares! bon color! Els bull la sang, els surt pèl moixí; esbotzen les camises, festegen, fan campana... Quin gep ha rebut, un! I que bé el torna! No són mancos! Ola! ¡Diu que han fet gimnàstica! Això m'agrada. S'han cuit ells el dinar i l'han fet massa salat... Bona senyal!... El jove deu ser capaç de fer un dinar; deu esguerrar-lo per gallarda ignorància d'aquest art, propi de dones, i deu tenir la valentia de menjar-lo encara que salabregi una miqueta massa. La joventut és imprudència, passió, força, temeritat... Ai! Massa poc que en queda, després, de tot això. Oh! Me n'alegro, de què aquests minyons vagin a fora, els diumenges, en lloc de migrar-se en un cafè malsà o en pitjor siti! ¡Com se robusteixen! Corren, salten, se duen a cavall!... Què ajogassats estan! Tot això no ho podrien fer a Barcelona, i, no hi ha remei!, la naturalesa els hi obliga. Comprenc amb gust que aquests minyons vagin a fora. Se'n tornen cantant desentonadament... s'allunyen les rialles: m'han donat un bon ratet. Anem-se'n. V Mes veig caminar allí, de bracet, dos que semblen nuvis o promesos... S'aturen. Se parlen a l'orella, ¡com si algú pogués sentir-los! Tornen a caminar: ella repenjant-se en el braç d'ell, i ell portant-la airosament, que no li pesa una palla. Van cap a l'arbreda... Ella el fa aturar posant-se el dit en els llavis... Ah! Escolten un rossinyol, i per sentir-lo millor, se donen les mans. Misteris acústics! La sombra creix; el temps passa, i ells no se n'adonen. Calla el rossinyol; ella aixeca el cap i està tota plorosa i fa al mateix temps una rialleta i es burla de si mateixa perquè plora sens saber de què. Ara, de prompte veu que és fosc; sent una por infantil; de bona gana se n'aniria i no se'n sap anar d'aquell siti tan callat. Per fi se'n van fent bracet, donant-se les mans, reposant el cap d'ella en el d'ell. Quina estranyesa! M'han fet sospirar al mateix temps que sospiraven ells dos... Jo també me'n vaig. A vosaltres, ditxosa parella, no us preguntaré per què aneu a fora... Ja ho sé, i... ben fet. VI No em parleu d'aquella gent que us convida un diumenge a la seva torre. Vos dóna la sopa crua, vos condemna a martiri de mosques i vos fa passar el dia explicant-vos la història de tres gallines, les vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos abercoquers, el preu del terreno i les picardies de l'Ajuntament. Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia per a caçar coneguts. ¡Pobre del que hi cau! VII Cap al tard torno a Barcelona, entremig d'una multitud avinada. Veig homes que van fent tentines; les seves mullers els guien amb un cistell al cap i les criatures entre peus. Han anat a beure vi, molt vi: vi barato, vi sol... Hauran passat tota la setmana treballant, i son premi, son goig, son ideal, era beure vi... Vaja, que tant mateix el cristianisme, en divuit sigles i mig, ha fet ben poca feina! Aqueixa gent, per què va a fora? Si aqueixa gent no va a fora, a on anirà? VIII Parleu-me d'una casa espaiosa, a fora; d'una casa gran, ventilada, amb un jardí, amb una font, amb sombra d'arbres, amb soroll d'aigua, amb aucells que volin per on vulguin; però, ei, amb butaques, amb llibres, amb mosquiteres, amb bustos o estàtues que no sien de gerrer, amb totes les comoditats que la cultura i la civilització fan indispensables, sobretot a fora; però ¿piset llogat? veïns? carros? pols? poc siti? sol? burgit?... Fugiu-me d'aquí; per això no hi aniré mai, a fora. X. _(Robert Robert)_. FI DEL VOLUM PRIMER * * * * * UN TROS DE PAPER VOLUM SEGON INDEX COMPRAR UN MELÓ! UNA MORT! EL GALL. PESSEBRE. HI HA UN MALALT. HI HA UN MORT. HI HA UN ENTERRO. DOS ENAMORATS. HI HA UN PROMETATGE. LA VETLLA DEL SANT. A SARAU. LA REBOTIGA. AL MIG DEL CARRER. DE BALCÓ A BALCÓ. AI, QUE HAN MORT UN NOI! EN UN CELOBERT. DUES CRIADES. UNS HÓMENS DE BÉ. POBRE LLÀTZER. EL BALL D'EN SERRALLONGA. ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SÓN DEU. FÓRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS. COSES QUE ES DIUEN SEMPRE. EL NAS. DE MATINET. * * *(DE LA TRISTESA) L'ANY NOU. SANT JORDI, ROSES. RECORDS DE CORPUS. COMPRAR UN MELÓ! ¿Que es pensen que no hi ha més que comprar un meló? Ara vostès diran: «Vaia una gran cosa! s'agafen deu o dotze quartos i se'n pren un!» Deixem-nos de bromes, que va formal. Ningú es proposa comprar un meló dolent i el fet és comprar un meló bo; i si no ho sabien, jo els ho dic; aquest és un assumpto sèrio. Vostès posin-se sobre si, i contemplin-se una pila de melons. Veuran com hi va la gent a triar; tothom sospesa, ensuma, fa ganyotes, clava l'ungla, i els que s'emporten algun meló, ho fan amb el dubte i la desconfiança estampats en la cara; prova evident de la dificultat de encertar-ne un entre mil. Reparin-ho: generalment així que en una casa de família s'enceta un meló, o bé criden tots: ¡carbassa! o bé criden: sopes! Què vol dir això? Que el meló té una bondat efímera i que les seves qualitats distintives sols es manifesten a ulls molt experts. Regla general; vagin a una casa d'aficionats a meló, i quan els vegin menjar-lo, preguntin-los què tal? «Aquest meló menjat ahir hauria estat riquíssim», o bé «aquest meló hauria d'estar un dia més a la planta». ¡Com es coneix que no tenen idea de lo difícil que és ensopegar-los! Jo que sé la ínfluència del meló en certs aconteixements, m'horrorizo sempre que passo per un puesto de melons, perquè hi veig mil disgustos. No parlo dels mals de ventre que ocasionen; perquè, encara que són molts, no valen res, comparats amb altres efectes que produeixen. Mirin-se; la química, la fotografia, l'electricitat, són avui dia grans dominis de la intel·ligència humana; estudiades les seves lleis respectives, l'home les aplica amb tota seguritat. Mes, ¿hi ha regla encara per a distingir el meló bo del dolent? Ai! en aquest terreno tot és miserable empirisme. L'un compra els més llissos; l'altre els que tenen una taqueta groga a prop de la cua; l'altre, els llistats; l'altre els lleugers; l'altre els que pesen molt... i tots s'equivoquen de cent vegades, noranta nou. Crèguin-me; el meló és com la dona (i perdonin), que per ser blanca, morena, prima o grossa, no es pot dir que siga bona. Jo conec una senyora... Quin exemple per les cases! Era una senyora que estimava molt al seu marit. Era neta, endreçada, poc gastadora, amiga d'estar-se a casa; en compte de passar la nit al cafè, apedaçava la roba, o dava una remenada a l'olla, o mirava si faltava algun botó a les camises o calçotets. Era una bona senyora, però... Li agradaven molt els melons, i el seu marit li dava un mal rato sempre que es proposava obsequiar-la; perquè li portava unes plepes!... Amigo de Déu, vel'hi aquí que un dia, un company del seu home li regala un meló... era per Sant Domingo; però un meló que estava en son punt; no tenia un dia més ni un dia menos; era gran, amb una olor! ¡amb un coloret entre groc i vermellenc! La senyora, puticas! tot era: «Ai, quin meló! això és meló! ¡en ma vida havia menjat un meló com aquest!» en fi, que al cap de mig any, encara a cada punt deia: pel que toca a melons, cap com el del dia de Sant Domingo. I... no va avorrir al seu marit; però ja va començar a trobar-li una falta. «Bon home, deia; ja m'estima, però, en quant a comprar melons, no hi entén res: és un zero a l'esquerra.» Aquell amic se'n va anar a València, ¡ni mai que hi hagués anat! i va tenir la humorada d'enviar a son amic uns quants melons d'hivern. Quan ella els va veure, ah germans! no hi havia qui l'aturés. En va tastar un per postres... Si bo havia estat el de Sant Domingo, remillor era l'altre. Quin meló! Quina cosa més delicada, més fina, més assahonada... Vamos, es tornava boja. Tornà el senyor a l'estiu, començà a visitar amb freqüència la casa, i de tant en tant, pam! meló de regalo, com sempre excel·lent, com sempre deliciós... No vull ser pesat en la relació: al cap de un quant temps el marit es veié obligat a reflexionar sobre la influència del meló en el hogar domèstic i li va semblar funesta. Un dia surt de casa, avisant abans a la criada que al cap d'un quart tornaria d'amagatotis. Torna, en efecte, entra silenciós i de repent en el quarto de la seva dona i ella així que el veu, tota groga i tremolant, exclama: -No siguis mal pensat... parlàvem de melons! -Amb qui?- preguntà el marit. -Amb el senyor, que ho digui ell mateix. _Ell mateix_ s'estava amagat a l'arcova. -Ah! va dir l'home enganyat, ¿per parlar de melons és menester agenollar-se i posar-se de cara a la paret detràs d'una cortina? En fi, que marit i muller es van separar. I ella es va entregar amb tal frenesí a menjar meló, que ha acabat per avorrir-los. Ara diran vostès: Bé, això no és més que un cas. És cert: però al cap i a l'últim és un cas; i per un cas pengen a un home. Tornant a les generalitats. El comprar un meló és cosa tan difícil, que per relacions que tingui una persona, coneixerà molts metges, molts advocats, molts comerciants; però no coneix més que un que entengui en melons. ¡Que poques en veuran de pomes, de peres, de sindries llançades pel carrer! i en canvi, ¡que en veuran de melons! mostra eloqüent dels nombrosos xascos que se n'emporten els que anaren a comprar-los. Vostès mirin-se bé els aficionats a l'acte de menjar meló. Si és dolent, el veuran aixecar-se de la taula de mal humor, posar cara de gos a tothom, queixar-se del govern, de la criada, de que els seus xicots l'atabalen... Però mirin-se quan té la sort de topar amb un meló bo. L'apura fins a l'escorxa; buida les dues corones amb la punta del ganivet; li suquegen les vores de la boca, i ell xucla de pressa perquè no se'n perdi borrall... Ja li pot preguntar si va millor el seu pare que està malalt; no tinga por que li responguí fins que llepats llavis i genives i passat el tovalló, no hagi fet un sospir de gust, i després encara li preguntarà: què em deia? En un dia així, per més que la criada tardi, trenqui o respostegi, ell la defensa a capa i espasa, i a les queixes de la seva muller, només respon: -Bé, bé, despatxa-la; a veure a on en trobaràs un altra com ella. El cert és que avui ha portat un meló que no n'hi havia d'altre a Barcelona. Això sí: també si té una criada neta, fiada, que es deixi reptar, llesta, tot el que vulguin, però que no sàpiga comprar melons com generalment succeeix, a cada pas surt ell dient: -Aquesta xicota no és bona per res. Desde que la tenim, ni un dia he pogut menjar meló a gust. No sóc envejós; confesso que hi ha persones (molt poques), que tenen una ullada que no s'erra, i que quan posen la mà en un meló ja poden dir que allo és bé de Déu. Però és precís que es persudeixi el públic de que no exagero al proclamar davant de l'Europa, que el comprar un meló és un dels actes en que més vegades es veu burlada la perspicàcia de l'home, fet a imatge del Criador. Què importa que els venguin a tatx! ¿Per ventura té cap gràcia dir: aquest meló és bo, després d'haver-lo tastat? El fet és conèixer-lo de part de fora. Ho repeteixo: hi ha homes privilegiats per la naturalesa, que tenen l'instint del meló, així com el porc (mal comparat) té l'instint de les tófunes. Mes ai! són escassos. Jo els admiro aquests homes, de qui el públic en fa poc cas, sempre que en trobo un. Jo els veig acostar-se amb pas segur a la pila dels melons, pegar llambregada a ells i a l'home que els ven; obrir-se de cames, amb el bastó sota l'aixella, ajupir-se traient un xic de llengua per un cantó de boca, i adreçar-se al moment amb un meló que fa saltar amb les dues mans. La intel·ligència sempre modesta, es veu brillar en el front del comprador. No en tria cap més. Tant en vull, tant te'n daré; el paga, se l'emporta, i qui el vegi anant cap a casa seva, amb el meló al braç, compendrà en son aire triomfal que ha fet bona compra. Des del balcó l'ensenya als veïns; el fa tastar al sogre o a la cunyada que l'han anat a veure i cada vegada que passa a prop de la galleda, l'aixeca, se l'acosta carinyosament al nas, i quasi s'alegraria que el noi n'hi fes alguna, perquè per càstig el deixaria sense postres i li tocaria a ell una tallada més. ¡Vés de quina manera més impensada es pot endurir un cor paternal! Jo els dic la veritat; reverencio als entesos en assumpte tan dificultós; si es pensen que ho és menos, jo li dono deu, dotze, setze, vint quartos; a veure qui és el maco que em demostra que siga fàcil comprar un meló. X. (Robert Robert) UNA MORT! Perdoneu si avui vaig a parlar-vos d'un assumpte terrible. Les circumstàncies m'hi han portat i devem acatar les circumstàncies. Quan se va a un sarau, és conseqüència natural sentir música alegre que fa bellugar les cames a son compàs, animar nostre rostre, acudir les rialletes als llavis, i tots aquells preludis que ens determinen a abraçar-nos amb una minyona i a dar voltes amb aquella bogeria autoritzada que en diuen ball. Avui que l'assumpte, sento tenir que dir-ho, però que hi farem (mal camí, passa'l de pressa), avui que l'assumpte és de mort, no vos admiri contemplar sang, membres desquartisats que encara baten, mutilacions horroroses, encarnissament bestial, i tot portat al refinament més gran de la maldat, a la perfecció de lo terrible. La causa us la diré en poques paraules, pel cas que no l'hagueu endevinada. Es mata porc! Donya Rita, que és dona molt de sa casa, i don Gervasi, home molt de la seva dona, inseguint la inveterada, econòmica i sàvia costum que vénen observant des que es varen unir en sant matrimoni, que compten que fou per l'any de les bombes, mata mig tocino, sols que es queda tot el sagí i un pernil que es conserva per endur-se'n a la torre. -Diguin el que vulguin, senyora Tuyes, el tocino és el benestar de la casa: jo no em canso de repetir-ho an En Gervasi- diu donya Rita mentres para taula amb unes estovalles d'estopa teixides expressament per aquesta sanguinària festivitat. -Ja ho pot dir, donya Rita: tenint tocino es té la carnisseria a casa; i ara, amb el preu a què s'han posat els queviures, és cosa de no poder menjar. -Calli, dona, que no sé on anirem a parar: tot val els ulls de la cara; l'oli, sobretot, és cosa que esgarrifa. -I a on me deixa el carbó i la gallina i tot? -D'això, sap qui en té la culpa? Els revenedors. Agabellen tot lo de la plaça, fan baca amb les marmanyeres, i qui ho paga és el comprador. I cregui que això és l'Evangeli: fins les cols s'arramben. -Què em dirà, pobra de mi! Ahir, d'un ullet que no era com el puny me van comptar quatre quartos, dic, a menos que la criada no sisés. -També podria ser, perquè avui no hi ha de qui fiar. -Ara què em conta? Miri's: jo aguanto la Pepa, amb tot i el seu gènit, perquè és fiada... Això sí: en set anys que està a la casa no li he notat lo més mínim. Però, per lo demés, batxillera tossuda. Però això de ser fiada em fa tenir paciència. -I fa bé, cregui. L'entrada de la Pepa, que anuncia l'arribo del carro portador de la mitja víctima, posa fi a aquesta conversa. Darrera la Pepa entra la neboda de donya Rita, una amiga del seu temps, i la Llúcia, que és una criada que varen tenir catorze anys i que es va casar a la casa amb el fuster del costat. Cada una d'aquestes dones es plantifiquen el seu gran davantal blanc, s'armen del seu ganivet, es possessionen del seu tallador, i, en tant que la mocadera fa la distribució de les carns magres per les llangonisses, el blanc i greixos per les botifarres de sang, i les mitjanes per les blanques i demés, donya Rita i sa neboda, que es desmaien durant l'any de veure una rata o de sentir matar un ànec, i que no obstant en aquest dia tenen un valor antropòfic, descarnen els llomillos i costelles deixant l'os pelat. Fetes totes aquestes operacions, que són bastants per fer caure en basca l'home de més valor, paren les converses, i no sentiran altra cosa que el sanguinari xerigar dels ganivets trinxant la carn. -Com va, això?- diu el senyor Gervasi, que és bastant fresseta.