# Un tros de paper Two Volumes ## Part 5 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/un-tros-de-paper-two-volumes-22296/index.md Un company meu diu amb tota formalitat que _això s'acaba_. Tan de bo! ¡Així fos tan fàcil acabar el còlera com aquest article!... Ja s'ha acabat. X. _(Robert Robert)_. TEDÈUM Bom! Bom! Nang! Nang! Pim! Pam! Vivaaaaa!... Pum! Pum! Viva la Salut! ¡Fora potingues! No més làudano! Mal viatge! ¡Al·leluia!... Nan! Nan! Nan! Bum! Bum! Booooom! Reteplem, plem, plem! Catatxim Catatxim! Alça, malalts, a vestir-se! Xivarri! Xefles! Tiberis! Al Teatre! ¡¡¡¡TROS DE PAPER!!!! A casar-se! Carrer de Fernando! Mongetes amb llomillo! Matar porc! _Comedere et bibere usque ad satietatem! Lasciate ogni paura o voi ch'intrate! Amicus Plato, sed magis amica sanitas! Honni soit_ qui no està alegre! _Hosanna!_ ¡Torrons de can Massana! _Eureka!_ A can Vilaseca! _Très bien! Fort bien!_ A can Justin! Més música: Retexin, Reteplèn! Més salves: Bum Buuum! _«Respirad, oh tebanos! Ya los dioses...!»_ Quina sort! Ja era hora! Obriu les portes! ¡El gall, el gall de la Passió! Juliiiiiii! L'anada del fum! ¡Arri a la Meca! A pendre cafè! Tercerilles! Visca l'avi! Volta'l! Broma _ca ta crió!_ Fugin, que porto oli! Passi-ho bé, senyor Marquillas! A la Catedral! Ja canten! Ja toquen! Ja tiren! Vivaaa!! ¡Qui la peta! TOT BARCELONA VAL MÉS UN PUNT QUE MIL LLIURES ¿Quantes vegades us han contat cuentos d'aquells en què un espanyol s'ha contrapuntat amb un inglès (quasi sempre és un inglès) sobre qui fóra més esplèndid? De segur que n'haureu perdut el número. És per demés dir-vos que, com que és un espanyol el qui el conta, sempre l'espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que guanyi l'inglès quan el conten ells. Dic això, perquè el que jo vaig a contar-vos també és una aposta d'un espanyol amb un inglès, i antes que em diguésseu lo que acabo d'observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento. Un burro carregat de pessetes, o millor dit, un català que havia fet la fortuna a l'Havana, avorrit dels empedrats de Barcelona, de la mala claror del gas, de campanes i de Jocs Florals, va determinar empendre un viatge. Va passar uns quants dies no podent-se decidir sobre si aniria a London o a Londres; però li va dir l'advocat que, un cop a Londres, fóra en quatre passos a London, i sense pensar-s'hi més, se'm planta a la capital d'Inglaterra. Com que l'home verdaderament tonto no ho era, o, millor dit, no ho hauria estat si hagués rebut la corresponent instrucció, va resultar que, no sent dur de closca, al cap d'un mes de ser a Londres ja mastegava l'inglès tan bé com un biftec amb patates. Una nit que en el teatre de la Reina feien el _Faust_, ell hi era. En un palco hi havia una inglesa d'allò que no en corren: la veu; li clava uns gemelos que duia com dos tinters de banya; li agrada; l'endemà la demana, i els inglesos, que es veu que encara no en tenen prou amb Gibraltar, li diuen que sí; arreglen els tractes, i se'l queden. La xicota tenia pare, mare i una germana que a la cuenta festeja amb un milord. Com que el nostre home va entrar a la casa per festejar i l'inglès ja hi anava per lo mateix, va resultar que cada dia es veien, es parlaven, estaven junts, i veu's aquí un bon títol per un drama: _Los dos cuñados o la estrella del destino_. El català és veritat que tenia quartos; però el milord ne tenia tants, que la gent no sabia a on tirar-se: venia a ser com si diguéssim en Xifré i en Fontanelles deu o dotze anys atràs. Un dia que estaven tots dos amb les seves xicotes, es va començar a parlar de parar la casa, i l'inglès, que era molt _bufado_, va dir que posaria un pis que no vacil·lava en assegurar que fóra el més sumptuos i ric que es pogues veure en aquest món. El català, al sentir això, tant per deixar el pavelló ben parat com per compensar als ulls de la promesa lo vellot i lleig que era amb la generositat que anava a demostrar, va dir que millor pis posaria ell i... _aquí te quiero ver, escopeta_. Que si guanyaré jo, que si guanyaràs tu, que cesta que ballesta, _que esto que lo otro_, les disputes van arribar a tal punt, que el sogre, que era un inglès roig com una remolatxa i amb unes patilles com dues panotxes amb cabellera i tot, s'hi va haver de ficar i arreglar-ho del modo següent: Cada un dels nuvis havia de llogar un pis, parar-lo sense que l'un sapigués res de l'altre, nombrar un jurat de gent competent, i, el dia que els pisos estiguessen llestos, el jurat havia de judicar qui havia guanyat o perdut, sense apel·lació de cap classe. Van convenir-hi: es nombrà el jurat, i els dos nuvis, rebent cada u com memòria una grenya de la seva xicota per fer-se un cordó de rellotge, se'n van anar a recórrer les principals ciutats de l'univers pels mobles o objectes que poguèssen convenir a son grandiós propòsit. Al cap d'un mes ja tornaven a ser a Londres; van llogar dos pisos l'un al costat de l'altre, es va procedir a les obres i col·locació de mobles, i en mig any la cosa va quedar llesta. El jurat, la família, el sogre, els nuvis i totes les persones interessades en l'assumpto, se van reunir en un punt que hi ha a Londres, que ve a ser com si aquí diguéssem la pega del mig de la plaça de Sant Jaume, i, formant-se en comitiva, se van dirigir a visitar els dos pisos, començant pel de l'inglès. Entren a l'escaleta i lo primer que veuen és una companyia de tropa guardant la casa, i a fe que hi havia motiu. Quin bé de Déu i quina riquesa! L'enrajolat era tot d'unces espanyoles, la barana de dobletes de cinc duros foradades i enfilades amb fils d'or que feien de ferros. Els poms de la barana, copes plenes de brillants, topacios, esmeraldes i les pedres més precioses; les bigues, corals anats a pescar expressament; les parets, de mà de perla, i tot amb una riquesa tan extraordinària, que el jurat i tots els demés, muts de sorpresa, ja pensaven que ni calia anar a veure els salons per assegurar que l'inglès havia guanyat. Figureu's, doncs, quin seria l'assombro d'aquella gent al veure que l'entrada no era res en comparació del pis. El menjador empaperat amb bitllets de mil duros del Banc de Londres, la sala amb pagarés de dos mil, els salons amb lletres girades a favor dels primers comerciants, que formaven, juntes, milions de milions...; vamos, era una cosa tan immensa, que es va determinar deixar córrer l'anar a veure el pis de l'espanyol per no escarrassar-se i deixar sentat que havia guanyat l'inglès sense cap classe de dubte. Però el jurat, que es componia de set inglesos i catorze patilles com garbes d'aufals, va exigir, per fer la cosa amb la formalitat deguda, que es veiés el pis del català; i la comitiva, formant una processó que es veia cada punt trencada pels tramvays i les centrals de Londres, es va dirigir al punt designat. A l'últim hi va arribar. Entren a l'escaleta, que era encatifada de vellut blanc del més fi; com que aquell dia hi havia molt fang i ells eren tot una colla amb les trepitjades van deixar la catifa que no era bona sinó per llençar; s'agafen amb la barana, que era d'un treballat de cristall preciosíssim, i se'ls trenca a trossos, saltant esglaons avall; les rajoles eren totes de marfil amb precioses miniatures de Mirdier, que s'esborraven, amb les trepitjades, d'una manera que condolia de veure; i tot per aquest estil delicat, trencadís, riquíssim, esplendent; però son valor no arribava de molt a lo de l'inglès. El jurat va dar aquesta, sentència: El pis de l'inglès és més esplèndid, però l'or es pot vendre, els bitllets de Banc es poden arrencar i fer-los servir: no és tot perdut. El pis de l'espanyol és menos ric, però tot és de cristall. Res té valor intrínsec; tot és delicat i trencadís. Si es treu del lloc no hi ha ningú que en doni un quarto: tot és perdut. L'espanyol va guanyar. S.P. UN QUE NEDA BÉ Amb el nedar succeeixen dues coses, que són: saber-ne i no saber-ne. Jo no puc ficar-me en les regles d'un art que té molt de gimnàstic, conseqüentment d'higiènic, perquè després d'haver-me examinat tres i quatre vegades en presència de persones tan competents com numeroses, he averiguat que no hi entenc pilota. Parlo amb aquesta franquesa perquè respecte a l'assumpte que vull tractar, tant se val que jo sàpiga nedar com que no en sàpiga, que si el no saber-ne hagués d'ésser causa de que vostès fessin poc cas d'aquest important escrit, prou cuidado tindria jo de fer veure que ell sabia més que Brican. Vaja, menos brossa i anem al grà. El grà és un home que neda bé, i de qui, en general, no se sap l'ofici, la terra, ni l'apellido; no se sap sinó que neda bé. Jo no vull dir ni donar a entendre que tots els que saben nedar, sigan idèntics ni semblants al subjecte de qui parlo; mes el subjecte existeix, i jo amb això en tinc prou per descriure-ho imparcialment, sense por de crear-me enemics en la platja, l'olla, ni la mar vella. L'home que neda bé... Mireu-lo; fins en el mes de desembre, embolicat en la capa, en el modo de caminar li coneixereu que enyora l'aigua. Sempre que l'ocasió es presenta, mou brassos i cames; en el llit es tira com si el seu cos hagués de topar amb les flexibles masses líquides; dorm en actituts natatòries i somiant dóna braçades a dreta i esquerra, comunicant de vegades tal moviment a son cos, que el desperta un nyanyo que s'ha fet amb la capçalera. D'aquest home, quan ne parlen els seus coneguts, no diuen fulano, ni mengano; sinó aquell que neda bé. Si per casualitat li saben el nom, per a distingir-lo d'altre que s'anomeni com ell, diuen fulano el nedador. Ell no va a teatres, passeigs, ni cafès; passat el temps dels banys, que per ell no tarda molt a passar, es floreix, es consum, perquè no troba gust en cap de les moltíssimes frivolitats que serveixen de recreació o sisquera distrauen als demés mortals. Nedar, o parlar de nedar... i res més. El teatre per ell és ximplesa... el cafè malsà i fastigós; el passejar fer el tonto; la política, una farsa; l'amor... Jo els diré. Aquest home va a una casa on hi ha minyones, més o menys senyoretes, com es diu ara. Totes li són indiferents. Per hermosura, per gràcia, per bones prendes morals que les adornin, ell no les hi veu o no les hi aprecia. Cent vegades estará en conversació amb elles, mil vegades tindran conjuntura propicia per a revelar son mérit i l'aprofitarà per lluir-lo (¡endemés elles!); però el nostre home, insensible a sos atractius i fins a sos agasaigs, permaneixerà fred e inexpugnable. Mes si algun dia la més lletja (si és que hi ha minyones lletges), la menys agraciada, la menys viva, li diu, per exemple: -Ja ens ho han dit que vostè neda tan bé. ¿Què es pensa que no ha arribat a les nostres oïdes? Tot se sap, home, tot se sap!... Veu's aqui l'home que comença a estufar-se i a descobrir repentinament en la xicota una pila de bones circumstàncies que ni ell les havia reparat mai, ni ella somniava tenir. -De totes aquelles mosses- diu amb el deix que li és natural quan es troba en terra, -no n'hi ha cap que tingui solta sinó fulana. És d'allò més agradosa i té un no sé què que m'encera. Si jo mai per mai havia de fer un pensament i ella s'hi deixava caure, em sembla que no fóra mal negoci, perquè congeniaríem. Sempre se m'havia figurat que valia més que les altres; però no sé perquè no m'hi enfondava gaire. Al cap d'uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda minyona i sols posa atenció en el que ella fa i diu. La pobra noia, ignorant lo fàcil que li fóra captar-se les simpaties del que neda bé, o per millor dir, consolidar la inclinació que ell li porta, li parla d'aquelles coses que solen ser objecte d'agradable conversació entre joves, i fins potser de bona fe celebra son caràcter, sa figura i son modo de vestir. El nostre home es queda admirat de que un sol moment hagi pogut sentir la més mínima inclinació a una xicota tan sense cap ni centener. -Jo crec que no hi era tot (diu entre sí), el dia que me'n vaig anar mig prendat d'ella. ¡quina conversa més sosa! quin poc senderi! ¿Què es pensa que sóc ximple per venir-me a retreure si tinc tal caràcter i si sóc alt o baix? ¡Potser sí que s'ha pensat pescar-me i que jo no veuria l'am! ¡Vaja, no sé com he estat tots aquests dies figurant-me-la tan diferent del que és! En efecte, ell no sap que la minyona li havia agradat perquè casualment i sense sospita de la seva presumpció, li havia tocat la corda sensible. Ben segur que si aquella criatura, amb un xic més de malícia, hagués sabut atinar en tirar-li cada dia un entretoc respecte al nedar, i a la fama de nedador que ell gosava, s'hauria casat amb ell i hauria estat ben peixada; perquè ell, fóra d'aquesta mania, és un tros de pa i una dona que li donés per la banda en faria el que voldria. Aquest home que neda bé, és de poques paraules, desmanyotat i no s'ocupa del que passa pel món. Quan s'ha acabat el rigor de l'hivern, llavors que ja tothom pot fer l'ou, però que encara hi ha molts que porten capa, ell se la treu com si alleugerint-se de roba precipités la vinguda de l'estiu, i al trobar a un amic o conegut, la seva primera frase és: -Ja s'acosta el bon temps! Pel mes d'abril, desitjós i impacient de l'època dels banys, sol anar molt sovint a guaitar per la muralla de mar a veure com està l'aigua, com si en treure un pronòstic de si l'estiu vinent serà més o menys convenient el banyar-se. En aquesta temporada ja diu amb certa complascència a tots els coneguts que troba: -Aviat hi serem. I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s'arma de toballola i sense piular se'n va a la mar vella. Arribat allà, mira a tot el seu voltant amb la esperança de que cap nedador se li haurà anticipat, i en efecte, sol tenir el gust de que en aquella matèria ningu li ha passat la mà per la cara: ell és el primer que es fica a l'aigua: ja voldria tornar a ser a Barcelona per fer-ne gala. S'assenta amb la satisfacció de l'home que se sent superior; es despulla amb tota calma i amb certa solemnitat pròpia d'un acte tant important en la seva vida, s'entreté el ratet de rúbrica per dessuar-se i amb un mètode i una parsimònia admirables, es frega amb arena les aixelles i es mulla el cap. Prèvies aquestes dues libacions i arrebatat per l'atractiu del nedar, dóna quatre passes de frente i va augmentant ràpidament son plaer amb la mateixa gradació que va sentint pujar-li l'aigua cames amunt, i apenes se la sent als genolls, aixeca els braços sobre el cap, junta les mans, es deixa caure de cara i desapareix en les profunditats del sagrat pèlag, d'aquell Tirreno de florides, de rialleres costes, com diria en Castelar. El que passa en l'interior del que neda bé, durant el primer cabussó de l'any, és una cosa tan íntima, tan gran... és una fruïció tan profunda i immensa com el mateix mar, i no seré jo qui m'atreveixi a contar-ho. Mireu-se quan al cap d'un bon rato treu el cap a gran distància del siti a on s'havia sumergit, traient-se l'aigua dels ulls, tirant-se els cabells endarrera, i després de quatre airoses braçades, ara fa el mort, ara s'assenta, ja està de boca terrosa imitant el moviment de la tortuga, ja s'acosta a la platja nedant amb la mà dreta, ja de repent es gira i torna mar endins movent sols la mà esquerra. Durant els primers dies d'estiu, quan els aficionats poc entusiastes estan indecisos sobre començar a banyar-se, ell saluda als seus coneguts amb la significativa frase: -Ja n'he pres quatre. -Ja n'he pres cinc. -Ja n'he pres sis. Vol dir banys. ¡Amb quin aire de superioritat contempla als nedadors poc esperts! ¡Amb quina malícia més innoscent els deixa ficar-se a l'aigua, adelantar-se nedant i de prompte s'hi tira ell, neda bon rato per sota i se'ls apareix davant havent-los guanyat aventatge! En l'arena de la mar vella és a on troba ell coneixements i amistats, advertint que únicament li són simpátics els nedadors modestos i curts de gambals; perquè no pot sofrir que ningú es tingui per tan bon nedador com ell, i a pesar de no tenir mala índole, amb son pare renyiria si en semblant matèria tractés de posar-se-li davant. De vegades va a veure els que es banyen a l'olla o en els antics desembarcaders i allí experimenta dues sensacions molt fortes. Una li proporciona el gust que sent al contemplar-se tan superior a aquells pobrets que en mig de la civilització ignoren els més senzills rudiments de l'art de nedar, altra és la llàstima que li fa aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa quan a l'acabar l'estiu parlen d'haver anat a nedar tantes vegades, sent que el que real i verdaderament han fet, ha sigut banyar-se, com podrien haver-se banyat a casa en una immunda banyera d'estany. Mes va passant la calor i el nostre home, que ja no pot alabar-se d'haver-ne pres quaranta, ni pot lluir la seva agilitat en l'aigua, s'entristeix, torna a parlar poc, apenes freqüenta el tracte dels amics i experimenta algo d'aquella enfermetat que a tants anglesos ha fet hereus impensadament. -Ja se'ns acaba!- diu amb verdadera tristesa a tots els coneguts que va trobant. -Ja se'ns ha acabat,- i torna a entrar de ple en el període d'avorriment i ja no se'l veu en lloc. Si l'home que neda bé pogués fer-ho, crearia en mig de l'hivern calor artificial en l'atmòsfera, sols per poder fer uns quants cabussons en la mar vella. X. _(Robert Robert)_. L'HONOR NACIONAL Si se'n conten, de cuentos d'inglesos! Però cap com aquest... A Londres, i en dos balcons, l'un al costat de l'altre, antes que es privés l'anar pels carrers a les orgues i als micos dels savoians, hi havia un andalús i un inglès esperant si veien alguna pantorrilla de les miss que al pujar l'acera s'aixecaven el vestit. De prompte un savoià s'atura, toca l'orga, fa fer quatre coses al mico, para la gorra i l'inglès li tira un _scheling_. L'espanyol, que va pensar: -Ara et pots lluir,- crida al xicot i li tira cinc duros. L'inglès, que ho veu, li tira dos lliures esterlines. L'andalús, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos eren riquíssims, veu's aquí que comença un verdader combat sobre qui més valor tirarà al savoià. La gent, que a Londres és tafanera i vagamunda com aquí, comença a aturar-se, i, com és natural, quan el grupo va ser gros, se van formar dos partits: l'un dient que guanyaria l'espanyol, i l'altre l'inglès. De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit, setze; i sempre el que era últim doblava lo que l'altre havia tirat. Entre el grupo hi havia molts espanyols. Amb el calor de la cosa... _fuera_ l'inglès... _fuera_ l'espanyol... la qüestió es va fer d'amor patri i ja l'honor de les dues nacions hi estava interessat. Després del diner va baixar la roba; després de la roba els trastos; i a l'últim, quan l'inglès va haver acabat tot lo que tenia, se gira a l'espanyol, i, dient-li -¡Veiam si encara em guanyaràs!,- s'abalança i... cataplum!... s'hi tira ell mateix. L'andalús, al veure-ho, posa mans a la barana, s'aboca... i tot plegat se para... es repensa... i no s'hi tira. -Oooooh!- se sent de seguida en el grupo -l'inglès ha guanyat! l'inglès ha guanyat!- I ja els espanyols se n'anaven amb la cua entre cames, quan l'andalús crida: -Mentida, que he guanyat jo! -¿Com pots haver guanyat si l'inglès ha perdut la vida, que val més que tot? -Perquè jo he perdut la glòria del guanyar, que val més que la vida. L'honor d'Espanya va quedar triomfant. L'HOME DE BARRI Coneix tot el veïnat i el coneix tot Barcelona. En un sol dia se'l veu a l'Encant, al Padró, a ca la Ciutat quan treuen la rifa, a la parada, al _Martillo_ i a l'_ensanche_. De tots els fabricants ne sap la història, i de la gent del seu barri en té pel cap dels dits tota la parentela, vicissituds, bones prendes i defectes. Sap fer el gos, sap fer jocs de mans i versos, és d'un teatre d'aficionats; té, amb altres companys, un piset llogat a Gràcia; se la pica de bon mosso, és de moltes germandats, ha sigut oficial de la milícia un cop, i dos cops capità _Manaia_. Encara que predica l'ateisme, el veuran cada any posar cadenes de paper, mata i canyes verdes de l'un cap de carrer a l'altre, i fa la capta pels ciris del Sant de la cantonada. Els dies que la professó no passa per casa seva, hi sol anar ell, perquè tot son gran delit consisteix en què no es faci cosa en què ell no hi sigui. Quan l'empedrat del barri s'espatlla i els veïns ne parlen entre si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari. I no tingueu por que hi faci falta; perquè el posar un comunicat és la seva menja. Molt sovint hauran vist vostès en els periòdics certs escrits molt formals sobre si un carreter ha estat a punt de matar un gos que costava tretze duros; sobre el lluïment d'uns exàmens de nois que varen dir de cor el compendi de la _Historia de España_ del pare Isla, sobre el mal modo d'un agutzil a l'anar a cobrar una multa, sobre un piano que se sent tocar a deshora. Aquests _remitidos_ o articles comunicats solen dur per firma _«¡Unos testigos imparciales!» «Un amigo de la verdad...»_ Tots són fets d'ell. I ja té prou cuidado en preguntar a tothom que troba si els ha llegit, i no es descuida tampoc de llegir-los a casa seva i en el cafè, fent constar que ell és qui ho ha fet posar. Els gasetillers li deuen molt agraïment, perquè sempre que el troben li pesquen alguna notícia; de manera que es pot atribuir amb raó el títol de col·laborador honorari i eficaç de tots el periòdics de Barcelona. «Home, vostès no diuen mai res de la carretera de Sant Andreu, que és un fàstic. En particular hi ha un tros de trenta cins metres (els vaig comptar), tan ple de sots, que no sols fa vergonya, sinó que pot ser causa de moltes desgràcies» «Home, fa avui disset dies que a les nou en punt s'apagà el fanal de la cantonada del carrer dels Canvis. No sé si deu estar embussat el conducto o què; però lo cert és que ningú l'adoba. Digui'n alguna coseta» «Home, ara tiren a terra una casa vella de davant de la meva, i en un tronc d'un arbre del jardí hi varen trobar una niuada de nou rates grossíssimes. Posi-ho en el diari, que és curiós. Ah! Escolti: els manobres ne van matar cinc i en va quedar una de mal ferida.» «Home, en un any el número 14721 ha sortit premiat 5 vegades en la rifa dels Empedrats i el 14722 fa quinze anys que no ha sortit.» En època d'eleccions, ell no para ni assossega. El veuran anar d'aquí, d'allí, animant als tebis, entusiasmant als calents, escalfant als reacios, comprometent a tots i repartint candidatures per tot a on arriba sa influència. Per Nadal ell és el cap de colla que juga un bitllet enter de Madrid. Roda tot Barcelona buscant còmplices per veure si els toca la grossa, i fins escriu cartes a amics que té en certs poblets perquè s'hi interessin. Ell dóna recibos firmats a tots quants contribueixen a fer el computo i és el primer que mira el parte telegràfic que dóna raó del primer premi. Sol tenir a casa seva un test amb bàlsam del seu, que serveix per tots els talls de veïns, parents i coneguts. Mes no sols té el bàlsam, sínó que sap mil remeis casolans i els ofereix gratis, tant si els hi demanen com no. Sap fer el remei que ell ne diu _Larruà_ i en regala ampolles plenes; sap de memòria en Raspail, sap fer grues i té una recepta, feta d'un frare, que és infal·lible per a curar penellons. Home servicial com ell, no hi és en la terra. A voltes el sentiran parlar de persones molt encopetades. Algú s'afigurarà que les anomena sense haver-hi tingut tractes i sols per a donar-se importància: doncs s'equivoquen: en això si acàs exagera, no ment. Jo vaig averiguar casualment que la duquesa de N. li estava molt agraïda i l'estimava molt perquè una vegada va remoure mig món per a fer-li venir de Paris un gerro de porcel·lana igual a un altre que ella tenia despariat; i més endavant li va atrassar una dida tan bona, que s'ha quedat a la casa de cambrera, i al cap de set anys que la tenen, n'estan tan contents, que no saben a on posar-la. Per aquests i altres mèrits té més coneixences i simpaties de les que a primera vista podrien atribuir-se-li.