# Un tros de paper Two Volumes ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/un-tros-de-paper-two-volumes-22296/index.md Ja m'afiguro que no eixiràs de casa, perquè ben bé sabem que pels carrers no s'hi troba una ànima, i que tot està ple d'herbes. Veig que et deus consumir, però pren paciència. Alguns veïns m'encarregaven que et digués que els enviesses certes coses; mes ja els he desenganyat; que, fora de lo més indispensable per menjar i remeis, a Barcelona no hi ha res. Aquí no deixem de distreure'ns algun rato. Anem totes les tardes a una font, i el dia que menos, nos hi reunim vuit o nou persones i de tant en tant hi fem taral·la. ¡Quina diferència entre la nostra distracció i la soletat d'eixa capital! Anem; no et vull entristir contant-te que cada dia sens falta juguem a dames i gosem d'altres diversions, per no augmentar la teva melancolia. Escriu-me, que en mig de ta tristesa pot ser per tu un entreteniment agradable. Conserva't bo, anima't i mana i disposa de ton segur servidor. -A. L'ALTRE AMIC A L'UN Amic Fèlix: Veig que us la passeu tal qual, i me n'alegro. Nosaltres, els que nos hem quedat a Barcelona, la passem molt tristament, en efecte. Som molt pocs, i així és que a penes se troba ningú pels carrers. L'explanada està plena d'herbes i fins n'hi ha en el pla de la _Catedral_. Has fet bé de no voler encarregar-me de les comissions de tos veïns, perquè aquí ¿que vols que hi hagi? Fora dels articles de menjar, beure i apotecari... res més. A no ser que volguessin coses d'argenter, o de quincalla, o de blondes, que això ho podríem comprar fàcilment, lo demés és impossible, perquè no hi ha més que fusters, manyans, sabaters, sastres, sombrerers, algunes rellotgeries, confiteries, llauners, matalassers, fotògrafos, etc. De guants, pomades, camises i corbates, tal volta podríem adquirir-ne, perquè un parell de dotzenes de botigues de cada mena, bé les trobaríem obertes, encara que fos menester, per això, recórrer tota la Rambla. Lo que encara no s'ha perdut del tot, són: beta i fil, redolins, llimpia-botes i coses així. Cases de comerç ne queden algunes, i lo que és cafès i casinos tenim la sort que no s'han tancat, lo mateix que les botigues de paper, panyo i altres frioleres, com mobles, calderes, pells, fundició i agulles de ganxo. Te dic que, en efecte, ens avorrim. De bon matí obrim la botiga, i fins al migdia passem llegint els diaris i tractant amb els compradors que tot ho voldrien de franc. Esmorzem i anem al cafè, on mai hi veus ni cinquanta persones reunides, i allí no parlem més que del còlera, d'Europa, dels Estats Units, res: tonteries. Després juguem un rato al billar per fer algo, i sortim a dar un passeig. Dinem, i ara és un fàstic; mai podem menjar porqueries, sinó sopa caldosa, olla, rostits i bestieses així. Després de dinar, què faràs? Un rato al cafè, a veure les mateixes cares; un rato al casino, a fullejar quatre revistes, llegir els últims despatxos telegràfics i sortir a la Rambla o a la Plaça Real. De vegades, per variar una mica anem a veure algun ball dels que han armat la gent dels barris. De vegades, anem a pendre xacolata als Campos o al Tívoli; res, matar hores. Els dies de festa solem anar al teatro, i vet-ho aquí. No sé com ho podem aguantar. Comprenc que ens planyis, i t'ho agraeixo molt, perquè veig que, entremig del bullici en què vius, encara et recordes de ton desconsolat amic i S. S. que se'n va al cafè de Cuyàs. -B. UN AVARO A SON FILL Noi: Veig que les calces que me'n vaig endur son massa bones per estar a fora: se farien malbé i no estem per gastos. Envia-me'n tot seguit unes i entrega-les al barraloner, que ell me les portarà de franc. En ta última carta me vas enviar quatre cares de paper i només n'hi havia dues d'escrites: una altra vegada guarda't les altres dues cares o tanca la carta sense posar-hi sobre postís. Ja saps que et tinc dit que per la salut no et planyis res. Obre la botiga dejorn, que així te distreuràs; i al mateix temps, si passa un parroquià, l'arreplegues, sense valer-ne de menos. No facis excessos en el menjar: l'olleta cada dia, i no abusis de la gallina: que tu tens una naturalesa molt forta: massa sang, sempre ho he dit. Porta't bé, que a la tornada t'asseguro que estrenaràs el meu barret de l'hivern passat: t'ho vaig prometre, i no me'n desdic. Per a mi no gastis, que ara és tot malaguanyat: no em tornis a enviar boles de goma en tota ta vida. ¡Vuit quartos una paperina que a la butxaca del leviton a penes s'hi coneix! És un robatori i és cosa pròpia de xitxarellos. La tos se m'ha calmat molt, i, si vols veure'm curat com dius, encomana'm a Déu, que és el remei més bo i no costa res. El dia que ens en vàrem anar, va quedar en el rebost un tall de cansalada. Jo en tot el mes passat no me'n vaig recordar; però, rumiant, rumiant, hi he caigut ahir vespre. Vol dir que ja en tens per un dia a lo menos: era d'una dona que la ven molt excel·lent, que ja en temps de ton avi (que al cel sia) l'hi compràvem. Sobretot enteniment. No retiris tard, que la serena fa mal al cos i espatlla la roba, i no facis com antes, que cremaves llum fins a deshora: si vols llegir, lleva't de matinet, que és sa, i més barato. Tanca bé quan vagis a retiro, i en quant a lo que em dius del setrill, com ha de ser! Me sap greu perquè feia set anys que ens en servíem. No en compris d'altre, que quan jo vinga ne compraré un d'igual i ben bo a l'encant, que si un hi és _perfidiós_, un dia o altre hí troba lo que necessita. Déu te faci bo, per no dir res més: ¿no et fa vergonya no saber-te afaitar sol i haver d'anar cada dissabte a gastar un ral? No hi ha barber en el món que hagi tocat la cara ni la moneda de ton pare: me'n puc alabar, i això que tinc la barba forta; i tu per quatre pèls... Amb lo que et costa el barber, d'aquí a uns quants anys te podries comprar un bon rellotge de plata venturer. Per fi, quan jo torni, posarem esmena en tot, i bé caldrà; perquè gastem molt i no guanyem res. Aquí tot és tan car com a Barcelona, fora de la casa i el menjar. Un sello de cartes me costa quatre quartos i el rapè al mateix preu: algú hi deu traficar. Sobretot no et descuidis d'anar cobrant els lloguers amb puntualitat, i no et deixis pagar amb raons. El músic del quint pis, sempre procura endarrerir-se; no el deixis de mà: digues-li que ets persona manada i que no t'entens de brocs. Bé: ara cuida't; no facis excessos en el menjar, sies diligent en obrir i tancar ben bé quan te'n vagis al llit. Ton pare no vol més que veure't bo i home com cal. Repetesc que lo del barret està dit i és teu des d'ara; però no te'l posis fins per Sant Tomàs, que no som cap marquesos. Nostre Senyor t'il·lumini com te beneeix ton pare. -C. P. D.-Si et sobrés una mica de cansalada, per poca que siga, me n'untaràs les botes, que estan penjades i embolicades en un drap de quadros blaus, en el requartet dels mals endreços. Déu te beneesca. Si et determinaves a comprar te, no el prenguis al costat de casa, que tot ho venen com foc. Ves-hi al capdavall dels Flassaders, un diumenge, tot passejant; que en un quart hi ets, i per dos quartos te'n donaran per fer-ne moltes tasses. No n'abusis, que tu ets nerviós i el te és d'aquelles coses que s'han de pendre amb mida. UNA ENAMORADA A ELL No sé què hi fas en aquest Barcelona. Jo em floreixo. Sempre estàs que avui que demà, i així hem passat ja trenta dies. ¿Saps que diu ma cosina? Que si no hi tinguesses objecte ja fores fora; i com diu la Mariagneta que no s'ha mogut i s'alabava de què mentres ella no se n'anés tu tampoc te n'aniries... T'asseguro que entre ella i la mare em posen un cap com uns tres quartans. Jo em consumo. Has estat dos dies sense escriure'm, i t'asseguro que he passat mil angúnies. La trinxa del vestit m'era estreta i ara m'hi cap un pa de crostons. No sé com és que em neguitejo tant veient la teva calma; però no puc fer-hi més. Adéu. Fins que et vegi, estaré sense poder _habitar_. Vina aviat, que m'anyoro molt de veure't: no t'enganyo. Voldria estar enfadada amb tu, i... Ja penses en mi quan treus la petaca? Cuida't molt, no t'acaloris; procura suar. Adiós, vina aviat; per mor de Déu no t'estiguis a Barcelona. Ahir cinquanta set: ja ho sé. Vamos: si no véns cauré malalta. Vés ben abrigat. Adiós. P. D.-Sobretot vina aviat. Adéu. Cuida't. Adiós. -D. MITJA FAMÍLIA A L'ALTRA MITJA Nos alegrem molt de què no tingueu novetat en mig dels desastres d'aqueix Barcelona. En aquest poblet no ens hi entenem, perquè estem com les sardines al barril. Molta pols, molta calor, mosquits, i sempre pensant en vosaltres: ai què faran, si estaran bons, si això, si allò. Digueu a la minyona que oregi la roba per mor de les arnes. Les claus de l'armari gran són a la tauleta petita, i en una repisa de la sala hi ha la del rellotge. Per dar-li corda es dóna la volta, no cap al recó, sinó cap a la finestra del quarto de la dida. Quan vos vinga bé, envieu-nos la capsa de la noia per fer filoja, i fiqueu-hi dos parells d'estrenyacaps, que són al calaix de baix. -E. UN COMPANY A L'ALTRE Mai aprovaré que t'hagis quedat a Barcelona, i me sembla que a l'últim te'n vindràs. Aquí no hi ha grans diversions ni comoditats, però a lo menos estem tranquils i no temem per la salut, que en aquest món és lo principal. Hem combinat un modo de passar la vetlla deliciós. Nos hem de reunir alegrement... Escrites aqueixes ratlles, torno a agafar la ploma per a dir-te que s'acaba de declarar el còlera en el poble. No hi ha apotecari, i l'únic metge viu dues hores lluny. Vaig a fer un farcell i fujo a un altre poble: encara no sé a on. Ja t'escriuré el meu paradero. No tinc més que un xic d'or i ningú me'l vol canviar. Dispensa la brevetat. Adiós. P. D.-No me'n podré anar fins demà, perquè tots els assientos estan presos. Tothom fuig desesperat i ningú sap lo que es pesca. L'apotecari ha acabat el làudano, la càmfora i la camamilla. Ja et dic jo que estem frescos! Amb la torbació no m'havia recordat de fer-te saber a on anava, i torno a obrir la carta per a dir-t'ho. Afigura't com dec tenir el cap. Me diuen que és poble sa i me n'hi vaig. Dirigeix-m'hi les cartes des de demà mateix; i mana a ton amic. -F. X. _(Robert Robert)_ SI QUE ESTEM FRESCOS! El fred dorm, el sol fa ganyotes, el còlera sembla un esquirol, enjogassat, que puja, baixa, va i ve i mai està quiet: amb una cama ací i una a Madrid, aixarrancament indecorós i propi sols de semblant personatge, ens té com la criada de Santa Anna. De veres estem frescos. Els dos teatres pricipals de Barcelona són tancats i barrats; els casinos i ateneos, deserts. La gran munió d'estudiants que altres anys freqüentaven les aules i els billars, l'havem perduda de vista. A la Universitat, les rates en les classes de medicina fan ballades i corredisses, celebrant amb escarni la impotència de l'art de curar; en les classes de dret, proclamen desvergonyidament el principi del _sulf geberment_, i en la d'economia política dinen i sopen sens recordar-se mai d'alabar a Déu que les ha eximides de pagar drets de consums. Les botigues que havien tancat en lo fort de la passa, no s'han tornat a obrir encara, tothom està fins a la punta dels cabells, de cafè, Plaça Real i Riera d'en Malla. Ja torna gent que havia anat a fora; mes no per això torna Barcelona a les seves habituals costums; abans al contrari, es pot dir que les ha perdudes totes. Octubre és mes de caça; però ¿qui és el maco que s'arrisca a pendre una soleiada que l'estabelli o a caregar-se d'una mullena mortífera en aquestes presents circumstàncies? És temps de tenques, llussos i llagostes; però com qui més qui menos tots portem el corcó de si això et pot fer mal, de si allò és indigest, cada dia el mustafà fa llançar peixos que es podreixen en públiques exposicions, mirats de reüll amb dalit, sí; mes també amb desconfiança pels gastrònoms més afamats. Els únics que en compren són els que no tenen diners, i els que no tenen diners són quasi bé tots els barcelonins menos dotze o tretze. Una pobra família composta de gent enginyosa s'havia proposat, per a no estar en vaga, fabricarse ella mateixa moneda semblant a la d'or, i quan ja havia lograt fer-la quasi igual a la del govern, va la justícia i els agafa a tots i i encara els pren les eines! Fent-ho així és impossible que mai ningú arribi a tenir un quarto. Creguin-ho no es fa res, i lo poc que es fa surt tot tan malament com lo que acabo de contar-los. Per això no és d'estranyar que la gent es desesperi i faci disbarats. Fa pocs dies que un ataconador tenia la dona malalta. Afigurin-se vostès si en aquest temps, una ataconadora ho ha de passar bé encara que estigui bona i sana, i després facin-me el favor de dir-me amb franquesa què tal li anirà quan la pobra tingui la més mínima causa que l'obligui a ficar-se al llit. Doncs el pobre ataconador devia haver sentit dir mil vegades allò de que, en aquest món, per haver de patir, més valdria no ser-hi, i va guarnir un got amb aigua i fòsforos, que segons diuen, si la malalta se l'hagués begut, mai més li hauria fet mal res. Però com sempre hi ha males ànimes, l'inventor d'aquest medi infalible per a deslliurar-se de tota enfermetat, està pres per haver-se volgut ficar en coses de medicina. ¡Desgraciat del que no té diploma de metge, exclamava la gent amb raó, que ni siquiera li permeten cuidar a sa manera, de la família! Ara bé : el cert és que cau la fulla, i els vellets es desperten estossegant, i el temps és insegur, i ni gosem dels aventatges de l'estiu ni dels de l'hivern. Tothom viu amoïnat, i solament els porcs s'engreixen, i això no sols ens obliga a estar magres per a no semblar-nos a tan asquerós animal, sinó que ademés ens entristeix, recordant-nos que aquest any ningú disfruta d'aquelles sensacions que proporciona la pròxima esperança de matar porc. Molts se'n salvaran aquest hivern, desmentint l'adagi que diu «Quan fan goig, es moren.» Parlant amb perdó, els porcs tenen més sort que les persones: per això no deuen estranyar que els tingui tan presents; no me'ls puc treure del cap d'ençà que he vist que mentre alguns pobres pateixen fam, els senyors porcells, godaiets, garrins i porcs, s'estan menjant el blat d'Urgell, que per mor de les humitats s'ha podrit a la planta. Ara, ¿no és una vergonya que tenint ànima immortal i essent espanyol i batejat, hagi un d'envejar la sort de l'animal menos escrupulós de la creació, que es renta la cara amb fang i és incapaç de fer la _o_ amb un got? Aquesta és una de les moltes que ens passen, mentre el temps ens balanceja entre l'hivern i l'estiu, entre els números 3o i 6o de defuncions, entre la por i l'esperança, sense arribar mai a res definitiu. Després, li diuen a un que se li acaba l'humor. No es que l'acabi, és que el més guapo es mareja i torna tarumba amb les coqueteries i rampells d'una temporada com aquesta. Hi ha periòdics que es burlen del rellotge del Teatre de Santa Creu, perquè un dia ha caminat mitja hora. Jo no me'n burlo; ans bé el planyo, i encara no sé com aquesta mitja hora no l'ha caminada cap endarrera. Quan fins les Quaranta Hores varen haver-se de mudar d'església el divendres, ¿què volen que els succeeixi a les pobres hores d'un rellotge de teatre, criades entre gent informal i acostumades a pendre-s'ho tot com a cosa de comèdia? Els repeteixo que estem frescos. Mai havien tingut més raó que ara els que diuen que no es pot fer cabal de res d'aquest món. En les coses més senzilles està un exposat a fer judicis temeraris. El dimarts passat, per no anar més lluny, va caure un manobra de dalt d'un terrat del carrer de Jerusalem, i a l'arribar a baix ja era cos. Generalment en un cas així se sol exclamar: -Quina desgràcia! Però ¿qui és prou per assegurar que siga una desgràcia? ¿Qué sé jo si li ha convingut més morir-se de repent, que viure en pobresa incurable, o morir patint dies i mesos? Fins em guardaria bé d'assegurar si va caure, qui sap?... Mirin: moltes famílies de Badalona, al saber que aquí el còlera baixava, se'n varen alegrar molt de tot bon cor i contaven que ben aviat tindrien motius d'alegrar-se'n per complet. Doncs ara el tenen ells el còlera. ¿I que no podria ser que el que ells tenen, fos el que se n'ha anat d'aquí? Hi ha gent que, segons diu, ha observat que quan aquesta malaltia baixa en un puesto, puja en un altre i, si això fos cert, vegin per quins quinze sous es deurien arrepentir els badalonins del regosig que els havia causat la millora de Barcelona. Em poden ben creure; vivim en un període de contradiccions inexplicables; el llenguatge pels fets és estudiadament amfibològic. No sabem què pensar, ni què esperar. Aquí ve com l'anell al dit allò de Quevedo que deia: «l'únic que se sap, és que no se sap res, i encara això no se sap de cert; que si fos així, ja sabríem alguna cosa.» És que ara ens passa al peu de la lletra! Ja crec que els he dit que els teatres de Santa Creu i Liceu no s'obren. Perquè? Per mor de les circumstàncies. Doncs bé: el teatre Romea s'obre avui. Mai dirian per què? Per mor de les circumstàncies. Oh! el millor del cas és que tots semblen tenir raó. Els empresaris dels dos teatres grans li diuen: -«Ja veu com està la ciutat, que hi falta la major part de les famílies que ens fan viure. Seria un disguerro començar ara a pagar nòmines, gastar amb trajos i vestits i tant per cent pels autors. Preferim tenir tancat i esperar que tothom torni i que els ànimos estiguin en millors disposicions.» I vostès pensen: Vamos, no està mal reflexionat. Val més que no obrin. Però ara venen els empresaris de Romea i diuen: -«Ja veu com està la ciutat: si la gent vol divertir-se, no té un teatre a on anar. Seria de tontos no aprofitar aquesta temporadeta que els teatres grans són tancats i que els que tinguin ganes de comèdia per força hauran de venir a veure les nostres. Ja que hem de fer gastos, fem-los ara que no tenim competidors i ens seran més agraïts, que no pas quan tothom torni i a la gent els hi sobrin diversions.» I vostès pensen, què han de pensar? que està ben reflexionat i que val més que obrin. Doncs lo mateix que passa amb això, nos passa amb les demés coses i per això crec que cap de vostès estranyarà que UN TROS DE PAPER participi un poc d'aquest estat general. És massa forta sa influència per a que deixi d'alcançar-nos a nosaltres, que som de carn i os com qualsevol lector. El nostre desig és sortir ben promptament d'aquesta situació empalagosa, tan per a nosaltres com per als que ens llegeixen; que ja estem cansats de trobar gent gratant-se el cap pensatius i exclamant: -Sí que estem frescos! X. _(Robert Robert.)_ MISÈRIA HUMANA! L'home, per diners que tinga, és ben miserable. (Que en porten de cua aquestes parauletes! Eh?) I Ara no es pensin que avui és el primer dia que me n'adono de la misèria i fragilitat humanes, sinó que ve bé recordar-se'n en l'ocasió present. L'home és esclau de ses idees i ses idees són esclaves dels fets o successos. No sé si m'explico. Ja veuran, deixin-me dir i m'entendran tot seguit. Endemés vostès per no entendre les coses! II De què parlem tres mesos ha? Del còlera. I si no n'hi hagués hagut, ne parlaríem? És clar que no. Doncs per això els deia que l'home no és duenyo de pensar en el que vulgui i que els pensaments tampoc són duenyos de triar l'hora de manifestar-se: els successos els fan nèixer, i els successos estan subjectes a la llei que domina l'univers, y la llei de l'univers és immutable... Què tal, sóc cap tonto? ¿A on volia anar a parar que ja no me'n recordo? Ah! ja sé. III Tres mesos ha que estem parlant de còlera. Home hi havia que tenia en sa imaginació un alegre i variat itinerari de festes majors. «Ballaré amb fulana -deia -dinaré a can sutano, serem quinze, dormirem plegats, farem la gran bromassa i al cap de tres dies, cames ajudeu-me cap a l'envelat de l'_ensanche_. Hi arribarem a l'hora justa, ballarem com baldufes i l'endemà dematí, altra volta a fora, a la festa major del poble de la dida.» Comitives enteres es disposaven per anar a passar a Montserrat els tres dies clàssics. Ja tenien distribuït el temps per visitar ermites, degotalls i grutes, i per a pujar a Sant Jeroni, sometent-se a l'ordre que senyala en Cornet, autoritat reconeguda en la matèria. Altres s'havien compromès per a assistir a solemnes i nutritives pollastrades: qui ho tenia tot disposat per pendre banys, qui per pendre aigües... A tot això, se sent la ronca veu del còlera, cridant; per tot te deixo! i de seguida ve aquell gran esgarriament d'homes i dones, vells i criatures; bagul d'aquí, maleta d'allà, cotxes, tartanes, carros, carretons, òmnibus i ferrocarrils, tot en doina. Els que havien d'anar a pendre aigües, demanen rom; els que somniaven mam i pollastre, demanen caldo i carbòniques; els que ja es veien enfilant-se per les altíssimes crestes del Montserrat, es deixen caure en una vall ben fonda, i els balladors infatigables són quiets i arrupits, procuren suar i demanen flassades. IV Ara diguin-me vostès: ¿com és que els que no tingueren por ni malaltia, ni trastorn a casa seva, varen haver de canviar de pensaments? Vòstès diran: home, perquè si uns, per exemple, volien anar a festa major i la tal festa major no va celebrar-se, per força tingueren de pensar en altra cosa. I jo replico: Angela! Aquí tenen com és veritat que l'home no és duenyo de son modo de pensar, i tan gran és la seva misèria, que successos enterament estranys a la seva personalitat, lo dominen i li torcen les idees, li esborren les que tenia i n'hi escriuen unes altres en son cervell. De lo qual podria jo treure un bon pretext per a afirmar la solidaritat entre l'home i l'home, i entre l'home i la naturalesa; mes jo sóc persona molt considerada i no faré semblant mala partida. Ja veuen que si em fiqués al cap amoïnar-los sobre aquest tema, qui me'n privaria? V Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de l'Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades. Imaginin vostès, que és cosa fàcil, quantes il·lusions s'haurien forjat aquells botiguers. Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla, que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s'hi deixen caure. Després contaven amb Tots Sants, que sol ser festa d'omplir calaix. Després tot fregant-se les mans i amb codiciosa solivera, deien: «Vindrà Sant Tomàs, vindrà Santa Llúcia, vindrà Nadal, vindrà Cap d'any...» Sí que vindran, sí; però vindran tots amb uns estalvis més grans que rodes de carro... I tots los plans i projectes i càlculs dels botiguers s'han anat tornant tan diferents, que a les hores d'ara ja no els coneixen los mateixos que els varen fer. ¡No els dic res de músics, ballarins, cantants i còmics! Si anéssim a comparar les reflexions que fan avui amb les que feien tres mesos ha, ¡que n'apendríem de coses! I si poguéssim veure part de dins el cap dels empresaris de teatre de tota Espanya, altre tant ens passaria. VI Ara bé: ¿no és cosa trista el pensar: «Jo estic bo i sa; no tinc por, no perdo interessos, no pateix ningú dels meus, i no obstant em veig obligat a procedir com si el meu ser hagués experimentat alguna alteració? ¿Com és que tinc de pensar si la gallina va més cara? ¿Com és que no hi ha sarau ni teatre? ¿Com és que tinc de pensar en morts, en malalts, en metges? ¿Cóm és que no puc ignorar coses que no voldria saber? ¿A on és, o en què consisteix la llibertat humana? Si jo sóc lliure, cóm és que... VII El que menys s'afigurava UN TROS DE PAPER era que tingués de passar l'estiu parlant d'emigració, de fossers i de potingues. Els meus companys i jo dèiem: escriurem articles de teatres, de modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a raure a còlera i a difunts, com si la mort fos comèdia, com si el tenir rampes hagués sigut moda alguna vegada i com si fos costum catalana l'anar a passejar en cotxe ficat dins d'una caixa llargaruda. ¡Ah si avui fos l'últim dia que la fatalitat ens obligués a tractar d'aquestes coses!... Prou ganes en tenim i, parlant amb franquesa, també en tenim algunes esperances.