# Un tros de paper Two Volumes ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/un-tros-de-paper-two-volumes-22296/index.md La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda, _nihil admirari_. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un adulteri acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys suïcida, i tot seguit responíem: -Oh!... ¡Això es veu cada dia! Oh, si anésseu a París!... ¡si haguésseu estat a Londres!... Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa aplicació d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llençàvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela, i exclamàvem: -Bah! ¡Sempre ens parlen de lo mateix! Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!... Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu! Ara és ben al revés! Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat infantil més extremada. Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí, que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que a un l'atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica enfarfegat ningú podria demostrar-me que la cita era esguerrada. Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb aqueixa confiança, prosseguesc. Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent de Barcelona, que estem desconeguts. Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e insignificants. Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's rodejat d'una cinquantena de curiosos, no té més que preguntar: -¿Que no saben lo que ha succeït? Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un alicient per a la curiositat pública. Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el temps i els esforços que s'empleen en combatre la pena de la vida, que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran servei a l'espècie humana. Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les ocupacions sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer, aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana d'un balcó de segon pis. Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se d'ell sense gràcia. Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós neguit. Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí. Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles de paiellas i _mam que te crió_, i feien burla de tot quant tirava a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar-se al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el temps refresca, se n'hi posen tres. Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a sopar després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper, amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors. D'ençà que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la calç; se disputa sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un dels oficials més útils a la societat. No s'hi pot fer més; no podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una ullada per a veure si està ben emblanquinada o no. Si els almogàvers nos veien! I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya, o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina ganyota ens farien! ¿No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria en la plaça? -Quina diversió!- dèiem amb escani. -¡No sé com ningú pot trobar gust en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a la Plaça Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to. Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de l'empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters. Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de... Atura't, Pau. Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable. L'anomenarem en son dia, que serà quan se canti el _Tedèum_. X. _(Robert Robert)_ LA CAMPANA Ah! No ho sabien? Donques sí, hem rebut una pila de queixes dels nostres parroquians perquè la setmana passada vam parlar poc de la Campana. Pensàvem nosaltres que parlant-ne tothom molt, es consideraria com un mèrit l'originalitat de no parlar-ne gaire, i no ens ha reeixit. No? Doncs ja els n'omplirem, les butxaques: avui quasi tot campana, i per no oblidar-nos-en, començarem ara. Qualsevol, per molt que ignori la història de Catalunya, encara que siga un mantenidor, no hi ha dubte que sabrà la importància moral i material que en totes èpoques han tingut les campanes en aquesta terra privilegiada. Potser que algú em faci notar que totes les nacions d'aquest món de mones, tenen en gran estima semblants trastos, però jo els asseguro i puc assegurar (perquè, gràcies a Déu, no só dels que han viatjat menos} que comparat amb el paper que aquí fan les campanes, el d'altres llocs és paper blau d'aquest d'embolicar troques, i encara, si massa m'apuren, els diré que és d'estrassa. Repareu-ho bé i veureu que és una cosa per demés. Remuntem-nos a lo més lluny de nostres cròniques, i es troba que ja les campanes atabalaven a nostres primers pobladors. Anem més endavant, i entre mil campanes cèlebres, que no cito perquè això fóra el _cuento_ de mai acabar ens trobem amb les dels històrics sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet ja sobreïx la _Campana de la Unió_, que, segons lletres d'impremta, va fer quasi tant soroll com la nostra _Laia_, sinó que, parlant francament, havem de dir que amb molta més honra. Més endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de campanes famoses, ens trobem amb la _Honorata_, immortal per haver tocat a sometent en la guerra que amb tanta glòria vàrem sostenir contra Felip V, i per haver-se'n, després, venjat dit rei, manant que la trossegessen només perquè va tenir la condescendència de deixar-se tocar pels catalans, sabent ella que no podia ni devia deixar-s'ho fer. Això i l'haver fet cremar el burro que va dur al suplici a un que va atentar contra la vida d'un personatge reial, són els fets que més proven la il·lustració que tant en els temps antics com moderns ha adornat els nostres governants. Altres n'hi ha que, després de la _Honorata_, han donat que enraonar; però deixem-les, i, com qui salta els pilans de can Xifré, saltem uns quants trossos d'història i fem de manera de caure de peus junts en l'època que travessem ara, amb el farcellet de les nostres penes al coll. Jo m'he trobat, un dia, que em vaig llevar de matí per anar a buscar la llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera campana). Encara no havia donat quatre passos quan... ganinc gananc, ganinc gananc... les burres de la llet. (Vagin comptant per no entretenir-nos.) Arribo a la cantonada i veig el cartell de Santa Creu _La Campana de la Almudaina_. Ho estava llegint i em sento: -Senyor, la gorra.- Passava un combregar. Em descobreixo, i estava encara agenollat quan les cabretes, venint apressuradament, em fan alçar i arreconar-me a l'altre cantó, des d'a on veig el cartell dels _Campos_ que deia: _L'Esquella de la Torratxa_, i el del Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanòlogos. Dono quatre passos i un d'aquests que venen llumeneres començà a dar cada cop amb aquella espècie de planxes de llautó, que si allavores no vaig quedar sord no hi quedaré mai. Veig la creu blanca a la porta de la llevadora, estiro el cordill d'una campana que fins molt entrat el dia penja al costat de l'escaleta, i, com si s'esperés la senyal meva, s'alcen totes les campanes al vol, perquè aquell dia s'havia mort no sé quin bisbe. Tot això en menos de deu minuts. I no penseu que així fos precisament aquell dia: jo el cito perquè, havent-me llevat de matí i no havent-hi en la ciutat altre bullici que aquell, se'm va fer notable i ho vaig observar. Els demés dies i les demés hores és lo mateix, per no dir pitjor; pareu-hi bé l'atenció i us semblarà que viviu dintre d'una regadora plena de pedres que algú fa rodolar a puntades de peu. Ja tenen raó que l'home s'acostuma a tot! Jo sé gendre que a còpia d'anys d'estar amb la sogra han arribat a viure disputant i tirant-se coses pel cap només cinc o sis vegades cada dia. Si no fos així ¿com podria compendre's que hi hagués qui pogués viure a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les orelles a prova de bomba que poden estar a prop de les parròquies i les blindades que viuen en els calderers? Desenganyeu-vos i conveniu amb mi: és el costum. A més del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les campanes: tant, que no fóra estrany que algú d'aquests que creuen en la transmigració ens sortís algun dia amb que molts dels que més figuren en Barcelona n'havien portat al coll per anar a pasturar. Així com a un díputat se li fa fer el que es vol prometent-li un bon empleu, o a un gos el feu ballar ensenyant-li un os, a un català parleu-li de campanes i ja el teniu content. En prova d'això no hi ha ningú capaç de provar-me que res de lo que parli o faci olor de campana hagi anat malament. En el terreno literari; _La Campana de la Almudaina_. Furor. _L'Esquella de la Torratxa_. Furor. El senyor Balaguer va provar d'enviar als Jocs Florals _La Campana de l'Ave Maria_. Premiada. En Bofarull te en _Els Trobadors nous_ una composició de tres planes que no hi ha més que nig-nang i ning-nang. Agrada molt. I no és pel mèrit que puguin tenir les composicions: és perquè ens agraden les campanes i... ja està dit, ens agraden. Si algú vol fer glòria i diners a Barcelona, que parli de campanes; no falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he citat és capaç de fer-les el més tonto; doncs, si les voleu fer, ja teniu patró de l'èxit. I això en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els industrials de tot allò de la Bòria i Plaça de la Llana agafen les seves llibretes o comptes de les campanes que han fet o han de cobrar i les porten als Jocs Florals en forma de balada, se n'enduen els primers premis i no deixen res pels cantors de les estrelletes, les nines, els estels, i tots aquests que, si ho anéssem a esbrinar bé, a l'últim no són més que gent pagada per en Fradera, aquell home que ven grues a la plaça de Sant Jaume, i quatre o cinc fideuers, perquè cada any els hi anuncien els seus gèneros en vers. Mes, tornant al nostre assumpto, ¿què té d'estrany que cosa de deu o dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glòria, coneixent el gust de Barcelona, pensés en fer una campana? Molt natural. Es va proposar la campana i el primer propòsit va ser el de què fos una campana immensa, monumental: una d'aquestes campanes que farien perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector s'hagués de casar amb sa germana. Es va votar, doncs, la campana, ens vàrem posar a fer-la, i llavors ella va començar a fer el bot i a no voler sortir bé de cap manera. Heu vist el que són les coses! Agradar-nos tant les campanes, estar-hi tan familiaritzats, i, amb tot i això, una vegada que volem fer la francesilla de fer-ne una de grossa, no poder-ne eixir de cap manera. La primera no va servir perquè no era bona. La segona perquè era xica. La tercera perquè era esquerdada. La quarta perquè no tenia nanses. Quina humiliació! Una campana que havia de tocar l'hora als Néts dels Almogàvers, carèixer de lo que mai ha faltat a la més miserable olla, al més vil tupí. Per últim ve un, se n'encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que potser a les altres no els provaven els aires pestilents de la ciutat, l'acaba, la pugen, la pengen, i ara ens trobem amb què vol fer la competència an en Tamberlich donant el do de nansa. No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si fos una veritat lo de la transmigració, ha sigut oca. I doncs què fem? ¿Tota la vida s'han de fer monuments com els de la Plaça Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig de Sant Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com l'_Eulària?_ ¿Volen potser que el lletrero que hi ha en l'estació del ferrocarril de Mataró es canviï pel que hi ha en la d'aquí? No tracto d'analisar qui té culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant distrets, podríeu pendre per un bram, no serà la terraire que passi ni la campana que sona. Serà la veu de la vostra consciència. JAUME GIRALT BALLS _Un tros de paper_, que com les contribucions s'introdueix per totes parts, va voler, en la nit de l'últim dijous, fer una francesilla, i, agafant el gambeto nou, la barretina morada i la faixa de seda, se les planta cap a seguir balls de màscares. Començo pel Teatre Romea, on hi ha la societat de _La Mascarita_. Entro i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi! I sobretot, quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí que era un sarau que valia deu pedres! Ai Déu meu! Si no me'n vaig crec que deixo de ser viudo (perquè deuen saber que jo só viudo, pel que els pugui convenir) i m'apario amb la primera mestressa que topo, perquè alli sí que no hi havia més que triar i remenar. ¡Totes eren boniques! Totes eren hermoses! -Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ¡ és massa de _patent_. Anem cap al carrer de la Canuda, que _La Margarita_ potser podrà convenir-te més. Però ca!..._La Margarita_ era feta i pastada a _La Mascarita_. S'assemblaven tant, aquelles dues reunions, com s'assemblen dues gotes d'aigua: són dues germanes bessones que el que no s'hi fixi amb detenció es creurà que és una mateixa. Nenes boniques com allà, cares hermoses que sembla que a un li diuen _vulgueu-me_, ullets que piquen com matafaluga, i... ai! Si no me'n vaig d'aquell sarau, jo crec que m'empasso. Allí sí que en Camprodon faria dir al seu Titó: Las hay muy saladas, muy...! Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el gambeto, que la calor m'havia fet deixar mentres menjava un bocí al restaurant i (que per cert és a comodo, si bé tenen uns mossos... ei! no de l'Esquadra... que compten un de pa i tres i mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes... diguem set, i tres i mig d'una truita onze, i etc.), i xano-xano, com aquell que ja ha sopat, me les planto cap al niu del _Gavilan_. Me n'entro cap dins i... renoi!... a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau més gavilan! ¡Però quin sarau més curro! Mentres estava veient aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comença a ballar _D. Quijote, Els reis moros, D. Re_, i fins _Mefistòfeles!_ Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa: anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla. Prou vaig tractar d'adormir-me; però no em va costar poc ni gaire! Per tot veia nimfes que em feien l'ullet, bruixes que semblaven àngels, mores que em recordaven el paradís de Mahoma, cantineres, pageses. I, això sí, tot bonic, tot hermós i tot bellugant-se al compàs de l'esbojarrat rigodon o de la _gaxonda_ americana. Quan el sol em digué _lleva't_, havia fet el ferm propòsit de no tornar al ball fins a la setmana entrant. PERE PAU PI CONVERSES (RETALLS D'«AFRICANA») I Parlem de l'_Africana?_... Ja està dit. Però, això sí, només ne direm quatre cosetes, perquè, si us ho havia de dir tot, per avui ja es podien consolar de menjar l'arròs covat. Ara no es pensin que els vulgui dir res de la música ni dels cantants, perquè això sí que... pobre de mi!... vaig apendre dos anys de solfa amb el senyor Ribes i amb prou feines sé endevinar un jeroglífic quan hi ha alguna nota. Ca! Ca! ¿Estan desocupats, que darem una volteta pel teatre?... ¡Ne sentiran, de parers i enraonaments, que els donarà gust! Si de cas encara no ho sabien, ara trobaran que és veritat allò de cada home és un món. Som-hi?... Doncs _arriba_! II (A L'ENTRAR) -Hola, Federico!... ¿A on vas, ximplet, amb americana? -Què!... encar està ben decent... -Fuig, home! ¡D'americanes ja no se n'ha de parlar més!... Ara tot han de ser _africanes_. -¿De debò, se suprimeixen ara les americanes?... -Està clar, home!... -Jo que en tenia una de compromesa amb la Ramis gran per la reunió de diumenge. * * * -Vatualisto!... ¿Tanmateix per aquí, D. Climent? -Jo ja se sap: les òperes i els exercicis del camp de la Bóta, no en deixo mai cap... Vegi si tractant-se de _L'Africana_... -¿És a dir que ja li ha passat la por de què avui cremin el teatro? -Jo li diré: la por hi és, però no me n'he sapigut estar. Sap lo què he fet?... Pago el silló i l'entrada a dos bomberos que, en cas d'incendi, els tinc compromesos perquè es cuidin exclusivament de mi. -Ah, bé!... portant-se els bomberos ja és una altra cosa. III (A DINTRE) -Sap que en fa de goig, avui, aquest Liceo?... -Massa!... Jo no hi estic pel luxo... De modo que si en l'òpera n'hi ha gaire, la xiularé... -Sembla que comencem puntuals... -Té raó: si ja estaven vestits des d'antes d'ahir... En l'ensaig ho vaig veure... Fóra de les primeres parts, tots ja estaven a punt. * * * -Ai, senyoreta! ¡Que me'n recordaré del dia de l'_Africana!_... Pensar que l'hauré coneguda a vostè... -Gràcies... -Que n'és d'hermosa! -Gràcies... -Si vostè em volgués dir com se diu... Ni a on està, tampoc?... Bueno... Quan sortim ja la seguiré... -Ai, no aniré pas a casa... Com s'acabarà tan tard, vaig a dormir a ca la tia per mor de què a casa no s'hagin d'esperar. * * * -Vols dir, Joan, que és el barítono, aquest?... -Mare de Déu! Que no el sents?... -Doncs no és pas el mateix que sortia a cantar el _Profeta_... Prou que el coneixeria, perquè el vaig venir a veure dos vegades... Aquell no era tan moreno... -Què saps, tu, dona!... -Prou que ho preguntaré a la senyora Rita, que té dues filles que avui surten en el barco. * * * -Home, dispensi'm: vostè que té el llibret ¿sap què hi vénen a fer aquests índios davant dels bisbes?... -Sí, senyor: prou!... A la _cuenta_, pobra gent, van arribar d'Amèrica sense batejar ni rebre cap sagrament... i ara conto que els porten aquí a confirmar. * * * -Senyora Mariagneta... Què tal! -Ai, filla!... ja ho veu a on ens hem tingut de posar... Ditxosa vostè que està bé! -Prou m'ha costat!... Miri's: a les dugues ja havia rentat els plats i a les quatre ja ens passejàvem amb en Narcís per davant de les voltes. -Què me'n diu, d'això? -Ai, filla!... que els bisbes m'han agradat molt!... Ja ha vist quines capes... -Calli, dona!... si allò és tota una crosta d'or... Jo ja ho sabia, que eren tan hermoses! -Ja es coneix, que figuren bisbes antics... No tingui por què els d'ara hi vagin, els pobres. -Ja ho pot dir: allavores ho podien fer més... Com que encara no els havien pres els béns. * * * -Déu meu!... que són pesats amb aquests xiulets... No sé què hi troben... -Calla, dona... no et facis ridícula!... ¿Què hi entenem, nosaltres? Els que xiulen són els intel·ligents, que es posen tots a dalt... ¿Te penses que tothom és com tu i com jo?... * * * -Mira quin barquet!... allí damunt de la taula... El veu, senyora Agneta?... -Ai, sí!... què mono!... ¿Què significa, Fabrés? -Dona! És el modelo del que té de sortir a l'altre acte. -No, senyor, no... i perdoni. El de l'altre acte jo el vaig veure en el _Prado Catalán_, quan el feien, i és molt més gros que aquest... Aquest barquet deu figurar que el rifen a favor del tenor que està pres. * * * -Sap que n'hi ha de gent, senyota Quica?... -Ja ho pot dir, filla... No n'ha anat tanta a confessar aquesta quaresma. -Miri'm... miri'm això, donya Poneta, en aquell palco... Misèria i companyia!... sembla la marquesa del _cuerno_. Ves aquella bona dona... que és per portar vestits escotats!... ¡Ara mateix que baixo a demanar-li les dos pessetes que em deu de la bugada de l'altra setmana! * * * -Quimeta, això és molt bo!... és molt bo!... -Bé, home; no facis extremituds...; recorda't que avui estem en palco... -Això és molt bo!... Si ho sé me'n vaig al quint pis... -Tanoca! Allí que ningú et veu. -Noia!... jo em trec els guants per aplaudir -Pobre de tu!... Torna demà si vols entusiasmar-te. -Si ho sé porto flors!... Escolta: et vols treure les del monyo i les tirarè al mestre?... -Ara hi corro... Tant que m'ha costat de ferme-les-hi aguantar... -Noia jo me'n vaig a dalt... -Al menos busca en en Carlets perque em vinga a fer companyia. * * * -Ja ha vist el barco?... -Home! Hi he trobat una cosa... així... un poc sinònima... vull dir que no és prou natural... -Ah, sí!... que no n'hi ha més que mig?... -No, no... això encara... Però no hi surt cap que figuri que es mareja... i això és imposossible... En un barco sempre s'hi mareja algú... -Bé, això és falta de ensaig... ja veurà el segon dia. * * * -Home, vostè que hi està... ¿El pla de la Boqueria, sap quants pams té d'amplària? -No, senyor: no m'hi he fixat... -És que en convé saber-ho, perquè he fet una posta amb un senyor del costat que deia que el barco d'aquest acte era tan gran com el Pla de la Boqueria... Un dinar que penso guanyar... * * * -Què li sembla, això? -Home, el barco m'ha agradat molt..., però ¿ja és prou natural, això de sortir negres en aquell temps? -Home... -És que jo estic que allavonses encara no se'n coneixien, i que si de cas tot just... tot just en començava a sortir algun... * * * -¿Ara diu que passa a l'Índia, això? -Sí, senyora... Aquests arbres se crien per allà... Tots aquests són índios. -Ditxosos ells! -Per què? -Perquè deuen menjar el gall barato. * * * -En nom de Déu!... Quanta generació!... Sembla que han deixat anar l'hospici índio! -Miri, quants boleros!...