# Un tros de paper Two Volumes ## Part 14 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/un-tros-de-paper-two-volumes-22296/index.md Entre els molts comparses hi havia cada guimbarro com un Sant Pau. Tots portaven barba llarga, qui natural, qui postissa. Els que la duien afegida, no se la tocaven mai, donant prova de prudència; els que la tenien pròpia, se la refilaven de tant en tant, fent-ne gala bissarrament. Uns quants d'ells feien de Mosso de l'Esquadra, amb barrets de gresol ribetejat de galó vermell. Els altres anaven de bandolers, amb unes cares molt pròpies i escopetes i trabucs. En sa companyia duien un estudiant encongit i greixós, embolicat amb un manteu ple de taques de tots colors i substàncies; i, per fi, el qui feia la capta anava vestit de dimoni inofensiu: cua llarga i banyes forrades d'estopa. Era un dimoni que semblava avergonyit o melancòlic. Tractava de vostè a la gent, i no va fer cap més endemoniadura que demanar diners; que en aquest temps sols al dimoni li pot acudir semblant cosa. El ball... Oh, el ball!... Se formen tots en dues files: En Serrallonga i ella, al mig. -_Serrallonga, Déu vos guard. -Qui sou vós, que no us conec?_ Música i tiros. Els que estaven a la dreta passen a l'esquerra, els de l'esquerra a la dreta. En Serrallonga i ella se'n van del capdamunt de la fila al capdavall. Diu ella: -_Jo, encara que sia dona, hi pendré la meva part_. Tiros i música. Els de l'esquerra van a la dreta: els de la dreta a l'esquerra; i els dos protagonistes passen del capdavall al capdamunt. Més parells de versos, més escopetades, més cops de bombo, més anar i venir. I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, alça la bacina i, com un mortal pobre, pregunta: «-¿Que no tenen voluntat?» III La premsa de Barcelona ha donat a entendre que no s'havia commogut d'entusiasme amb el _ball d'En Serrallonga_. Cada u pot dir lo que li sembli de les coses; mes ¿és possible que una diversió tan antiga, tan local, tan barata i tan senzilla, no hagi sigut de l'agrado d'aquelles persones que sempre estan lamentant-se de que es van perdent la senzillesa antigua, les tradicions locals, les festes que costaven pocs diners? Jo em represento el goig que els nostres antepassats haurien de trobar per força en aqueix manso espectacle en aquell temps ditxós del culot i la calça curta; quan el nois duien sivelles al barret i els homes a les sabates, i es viatjava en galera, lo qual tenia l'aventatge de donar lloc a què un, tant si volia com si no, s'hagués de enterar de tots els barrancs i fangueres i camps i vinyes d'altre que pel camí es trobaven. De vegades, fins feien el viatge sens ser robats, circumstància que per sa estranyesa era objecte de mil variades conversacions, i a l'arribar a un poble de festa major, ¿qui no es dalia per veure el _ball d'En Serrallonga?_ ¿Qui no el trobava bo, divertit, xocant i quasi quasi patriòtic, en el sentit més auster d'aquesta paraula? I ara no agrada! El _ball d'En Serrallonga_ me transporta a aquells temps ditxosos en què eren vassalls penjables i tallables els que avui venen vinagre amb un _don_ com un temple, i s'esgargamellen per fer-nos creure que tot lo nou és dolent. El _ball d'En Serrallonga_ vol dir que, aquells temps lamentats, la gent trobava gust en lo que avui fa asco. Vol dir convents i demés, mals usatges, carrers sense llums, províncies sense camins ni correus, i llumeneres de quatre brocs; vol dir que l'ociós era persona i el laboriós canalla, davant la llei. Vol dir penjats i degollats, esquarterats, llengües traspassades; vol dir mona i serp i gat, dins de la bota criminal...¿I voleu que no m'alegri de veure'l? Bah! A mi m'agrada veure lluquets i esca, cogulles, tartranes, rems, ciutadeles i _balls d'En Serrallonga_ per poder dir amb gust: -No n'hem de fer res, de tot això. X. _(Robert Robert)_ ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SÓN DEU El primer, estimaràs el diner més que totes les coses. El segon, demanaràs un bon govern en va. El tercer, pagaràs tu els gastos de totes les festes. El quart, tindràs misèria i disgustos que n'hi haurà pel pare i per la mare. El quint, et quintaran. El sisè, no votaràs. El setè, t'embarcaran. El vuitè, no et llevaràs mai tard perquè hauràs d'anar a treballar a les cinc. El novè, no desitjaràs la muller de ton pròxim, perquè pel pobre no hi ha pròxim. El desè, no desitjaràs els béns i els pollastres de ton pròxim: menjaràs arengada i gràcies encara. Aquests deu manaments s'enclouen en dos: desitjar totes les coses i no ser amo ni de tu mateix. FÓRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS -Què em farà el favor de ballar amb mi? -Senyoreta, tinc l'honor de sol·licitar-li l'obsequi d'aquest ball. -Mestressa, que anem a fer tamborelles? -Marieta... au! -Què estàs compromesa? -Alça, que ja toquen, Flàvia. -Tu, apa! COSES QUE ES DIUEN SEMPRE Quin fred! Quina xafogor! Aquesta criatura és tan viva que no viurà. El bacallà quan és bo, és millor que el peix. -La seva noia és molt guapa! -És dreta i igual, gràcies a Déu. EL NAS Han vist mai dos nassos iguals? Oh, ca! Ben mirat, l'aspecte general dels homes és monòtono, comparat amb el miserable insecte, que és riquíssim, en punt a varietat de forma; però també, ben mirat, totes les espècies anomenades irracionals són pobríssimes en matèria de nas, comparades amb l'home. Sabeu dibuixar un nas de lleó? Doncs emproveu-lo a tots els lleons i veureu que els escau bé i en tots semblarà que sigui el que per força havien de tenir. Haveu vist un nas de mico o de llebra? Doncs com si ja els haguésseu vist tots. ¡Quina diferència entre això i el que succeeix amb el nas de l'home! Contempleu el Dante, imagineu-li un nas diferent, i ja podeu triar; no serà possible trobar-n'hi un altre que li estigui bé. Us resultarà una fisonomia incompleta, contradictòria, inconvenient, falsa. Ja li podeu suposar el que més se sembli al seu: mai en trobareu un que tingui les condicions de identitat que podrien controvertir el meu principi. Dat l'home és conegut son nas. El nas és fatal: és el signe caraterístic de l'individuo, és la rúbrica de son geni, temperament, intel·ligència i aptituts especials. ¿Admeteu com verossímil un poeta melancòlic amb el nas arremangat? De cap manera. ¿Creureu mai en el misticisme d'una dona des del moment en que li haureu vist un nas recte, de llom arrodonit, forats llargueruts, bellugadís i que no està enfonsat per la part de l'arrel? Tampoc. ¿Serà possible que mengi poc la persona que tingui un nas prim, algo corvo, de punta rodona, que s'enfila per munt al tocar el llavi i mou els tendrums com si fossin ales, olorant per tot sense adonar-se'n el mateix que el porta? És clar que no. ¿I no serà naturalment burleta el que naix amb un nas que a l'arribar a la meitat treu la punta del cap a fora, forma una espècie de porra, i és tot esqueix per sota? Ja veieu que el nas ningú se'l porta al seu gust; que la major part dels homes el portem tota la vida amb la forma que tenia quan vàrem nèixer: i per això dic que el nas és la fatalitat: perquè si revela les qualitats que han de caracteritzar a la criatura, senyal és que aquestes qualitats les portava ja en llavor des del ventre de sa mare. No per això, amats oients, nego la doctrina de la gràcia: ans bé, la reconec, sobre tot quan veig persones de forma desagradable en conjunt i plenes de gràcia en el nas. Pinteu una cara, esborreu-li els ulls i després poseu-n'hi uns altres, diferents, i aquella cara podrà existir realment en la naturalesa. El mateix es pot fer respecte a la boca, el front, les orelles... mes amb el nas no pot ser! Cada ú té el nas que irremissiblement ha de tenir, i quasi m'atreveixo a assegurar que la base i fonament de l'home és el nas, i que tot el demés depèn del nas i s'adapta a la força de la seva llei. La blandura i afeminació de Ovídio i Petrarca, descollen en sos nassos respectius, llargs, acavallats, blanquinosos, prims i decaiguts. L'energia i severitat de Sèneca estan patents en son nas rodó, ample, curt i fet d'un cop. El geni del primer Napoleon té manifestacions en tots i cada un dels seus rasgos fisionòmics; mes encara que en la mirada i en a forma i disposició dels ulls trobeu molt ben indicada sa intel·ligència, vos semblaran poca cosa si us entreteniu una estoneta a estudiar-li el nas, a on no solament s'hi coneix percepció delicada i prompte, sinó resolució, envit, confiança en si i desconfiança dels altres, sobrietat, activitat, i per més prova compareu el nas de Napoleon en la glòria de l'imperi, amb el nas de Napoleon en Santa Helena, i de segur us semblarà comprovada ma teoria. El nas d'Austerlitz ha acompanyat sempre a un home que anava pel mon batallant, vencent i ensumant per tot glòries segures; el nas de Santa Helena és nas de vençut; és nas a on s'hi veuen llargandeixades de llàgrimes; aquell nas, a pesar seu i de la distància, flaira la restauració. Talleu-lo, poseu-lo sol en un camí i el primer francès que hi passi es llevarà el barret i cantarà alguna cosa de Beranger, que li sembli trista. Mireu-se bé el nas de Carles V d'Alemanya, I d'Espanya, i si sou entesos, hi podeu llegir tota sa història; aquell nas comença enèrgic i amic de bronquina, és desvergonyit e intolerant al mig i acaba amb la malignitat del frare i la solemnitat del claustre. És dir que si no fos el nas, foren molt fàcils els enganys entre els homes, i costaria molt formar judici del present i l'esdevenidor d'una persona. Ara, no. Tot home estafat dóna a compendre que no va mirar bé el nas del burlador. Tot marit enganyat, prova que es va casar sense fixar-se detingudament en el nas de la cònyuga. Tapin el retrat de Voltaire, deixin només que se li vegi el nas i tothom dirà: aquí sota hi ha un geni i un incrèdul fosos en un sol home. Ara potser vostès preguntaran: -I tot això, a què treu nas? -Treu nas a nas. ¿Què es pensen que en UN TROS DE PAPER sols hem de parlar de ximpleses? Oh, ca! X. _(Robert Robert)_ DE MATINET Ara és el bon temps, ara! La riallera aurora ens brinda amb mil delícies; cel serè, ombretes fresques, aire suau... ¡Ai, que n'és de plànyer l'home insensible als exquisits presents de la naturalesa! El sol rogenc alça, pausat i magestuós, son disc per darrera del mar, que li balla l'aigua davant dels ulls. Les onades, encara joves i ajogassadetes s'entretenen en fotografiar-lo. Tot és gust i calma... ¿Què me'n diu d'assentar-se en el llit amb rebolada i trobar-se ja al costat el xocolata i l'aigua fresca, eh? Tira peixet! En mig de l'alegre silenci considera un home les meravelles de l'univers, i sense adonar-se'n, arriba al fons de la xicra, i si té criatures es complau de goig paternal en veure com s'enginyen per a escurar-la. Mentrestant, glop a glop s'acaba l'aigua, que regaladament li va apagant la set, i si per sort sent piular a prop els aucellets del cel, procura tornar-se a jaure sense fer remor, per no esporuguir-los i no perdre'n una nota. L'ocasió no pot ser més a propòsit per a rumiar sobre els perfectes instints de què la Providència dotà a aquells fràgils organismes. ¿Qui no fixa el pensament en els delicats colors i en les valentes picades del lloro? ¿Qui no se sent inclinat a penetrar el misteriós atractiu del pardal que, essent el volàtil que més put és el que gosa de mes simpaties entre els pàrvuls? I tot cavilant com diantre s'ho deuen manegar per fer les coses que tan ens costen a nosaltres, entra sútil i de puntetes una son tan dolça i carinyosa, que a mitges escuses s'hi deixa caure tot home imparcial, que no tracti de fer-li una oposició sistemàtica. Encara és fresc l'aire; encara bellugadisses i entremaliades de mena, revolotegen les papallones blanques i se sostenen en el tènue borrissol de les fulles més tendres: la boira del riu tot just comença a desvaneixe's; la rosada emperla el cim dels pins i l'envellutada molsa de la vall més fonda; i com un a certa edat ja sap que tot això succeeix cada dia del mateix modo, ronca tranquil i sense recel de que pugui trastornar-se l'ordre de la sàbia naturalesa. Si l'home es desperta i encara és de jorn, hi fa un badall i una estiradeta de braços, i pensa: Ara és quan un està millor; de dia, la calor no em deixarà dormir; ja que hi som, profitem-se'n, que la vida passa com un buf _(vita brevis)_. Fa una giravolta i, com aquell que no vol la cosa, se'n va a l'altre cantó del llit, que enamora de fresc. Allí, rabejant-s'hi, ara arronça una cama, ara arronça l'altra, reflexiona piadosament sobre el mal rato que a la tornada, quan ja el sol pica, hauran de passar els que s'hagin llevat de matí per a anar a Gràcia o a la mar vella, i si en aquell ratet l'enfila per la compassió i té un bon cigarro, a cada xuclada s'enterneix més i més, recordant els molts que caminen pels rocs o trepitjant sorra, omplint-se de pols, espatllen roba i exposant-se a una soleiada que els estabelli. ¡Sí, que se'n moren pocs d'aquests cada any! ¡Quant més valdria que admiressin l'univers amb tota tranquilitat, mirant per la salut i estalviant el que gasten fora de casa! ¿Que es pensen que llevant-se de matí han de veure algun ase volar? ¿Que es pensen que trobaran las muntanyes fora de lloc o els peixos amb paraigua? No es cansin que per de matí que es llevin no hi trobaran res de nou en el món. El gran aventatge està en despertar-se a l'auba, fent com jo; no moure's del llit. Què posem que jo no em cansaré i vostès sí? X. _{Robert Robert}_ * * * (DE LA TRISTESA) La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si l'home en tingués la clau, en el més fondo de la mar la llançaria. Tal volta s'adormi alegre el qui es desperta desassossegat i neguitós i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber perquè, té fam de llàgrimes. L'ànima no entén el llenguatge de la raó, ni la raó és senyora dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han sigut posseïdes, ni tampoc anomenades ni vistes. Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so d'instruments tristos i els hòmens d'aquells pobles, fora de sa pàtria, s'emmalalteixen de mal d'ausència, i sols s'atura sa pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels altres que no les entenen. En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes. La posta de sol, que és un fet diari que no ens pronostica desgràcies, que no ens amenaça, que sabem tots que és indispensable en els armoniosos moviments de l'univers, amb més gust la contemplem quant més melancòlica és la sensació que ens produeix. Per què? Les grans catàstrofes, les penalitats que han amargat la vida de l'home intel·ligent i perseverant, com per exemple en Colon i en Cervantes, no ens alegren, però ens encisen fins al punt de fer-nos oblidar que en el món hi hagi goig i frivolitats falagueres, i quan més gran és el dol que ens fa la relació del que aquells hòmens patiren, quanta més compassió ens inspiren, i més ens esgarrifem de sos torments i misèries, més captiu es fa el nostre cor i més es gosa en sentir poc o molt dolor del que ells passaren. De vegades la nostra imaginació ens enganya. Ens pensem que l'espectacle de coses alegres ens alegraria, correm a buscar-lo i el cor no'n vol. De vegades pensem que donant la veu al vent esclafaríem en cantars riallers, i el cor ens mostra engany, perquè només exhalem tonades tristes que semblen queixes d'un ànima apesarada. És que el cor s'empapa de tot el que a la humanitat pertany i en pren el sabor que la memòria no sap guardar, quasi sempre plena de petiteses engrandides, aparentment per nostre egoisme. No us facin mai por aquestes tristeses, perquè quan més llunyana és la causa, més preciós i estimable és tot home que les pateix. Abans tinguem por de que siga incapaç de tenir-ne. L'aucell que fins per a enamorar a sa femella treu cantars plorosos, és manso i benigne. L'home és feréstec fins que arriba a conèixer la tristesa. I és que cada instant de la vida de l'home és assenyalat per la mort i la desgràcia d'un altre, i qui no entra en torn per a pagar el tribut exigit per la naturalesa a les humanes amargures, contat deu ser entre els individus de nostra espècie. Visca com a fera qui no sàpiga compadèixer com a home; sia mirat com pedra insensible qui siga tan dur d'entranyes que no hagi sentit ressonar amb condol de morts els crits d'aflicció de sos semblants. Home de cor és aquell a qui se li encomanen les llàgrimes de penes que no el fereixen de dret a dret, sinó que sols per la força de la seva reflexió el toquen. Home es pot dir qui sent el cor nafrat amb el sol imaginar uns dolors que poden patir els hòmens. Indigne és de tota alegria qui no ha sentit mai turbada la seva, i trista mort deu ser la d'aquell que ha viscut sense adonar-se'n de tristeses d'altres. Ploren de tristor famílies encongides en fràgils barraques que la neu soterra en els erms de comarques miserables, i en la ciutat opulenta i vanitosa sonen músiques de goig i s'atropella bulliciosa la gent per a sortir d'un lloc de festa, perquè altra festa comença. Ballades es fan en la costa, mentre mar endins s'enfonsa la nau i es xuclen les braves aigües als mariners que amb desesperades veus clamen al cel assistència. El just que fou home de caritat, torna a la terra sense alabances ni companyia, i sa grollera mortalla és senyal de la ingratitud amb què els hòmens pagaren sos beneficis. I capes amb galons d'or, i estruendo d'orga sonora, i gran ostentació de lluminàries, i solemnitat d'oracions avisen a l'univers de la mort del potentat avariciós que mai eixugà una llàgrima, i veié impassible la fam, i el fred, i el desamparo dels òrfens. Benvinguda sigas a nostre cor, ¡oh tristesa que em fas present que som hòmens! Qui sap gosar de les glòries humanes, ¡sàpiga recordar-se de les penalitats mai acabades! Cada generació troba en el món realitzades noves conquistes de la intel·ligència ; canti-les en hora bona, ensalsant-les, mes planyi als que no les han gosades. Cada generació celebra victòries, que foren guanyades per armes glorioses, ¡ai de qui no s'entristeixi pensant en la sang que costaren! No sempre estan plens de ferocitat els mateixos tigres; que també llepen carinyosos a sos fills i ploren a sa manera si troben robada la cova a on els deixaren. I quan l'home només s'apesara pel que sos cegos instints contraria, ¡què poc va d'un home a un tigre! Deixeu-nos, doncs, mostrar una volta sisquera, que som capaços de dol i que si tractem en general d'excitar el riure, no és perquè siguem corsecats, sinó perquè no sempre escau a la fortalesa varonil anar-se planyent dels hòmens, i fer escàndol d'afectes que, per ser de naturalesa molt alta, deuen anar rodejats de respectuosos miraments. ¡Ridiculeses humanes, menudes mesquindats, gelosies vanes i petiteses d'esperit, passau que no us veig ni us sento! ¡Tinc la bona sort d'aposentar per un moment la tristesa en l'ànima meva! ¡deixeu-me sol amb ella i no turbeu la ditxa de trobar-me amb tan excelsa companya! X. _(Robert Robert)_ L'ANY NOU No el demanaven tots? ¿No l'esperaven tots amb candeletes? Doncs aquí el tenen, l'any nou. Ja ha fet sol, ja ha plogut, ja hem mudat la fetxa, ja hi ha hagut allò dels Reis... Estan contents? ¿Què s'hi juguen que la major part dels que esperaven aquest any ja esperen l'altre? Ara tinguin-ho per cert, en arribant a l'any que ve, esperaran l'altre i així ho aniran fent tota la vida. No em vinguin a dir que això ja ho saben tots i que me'n porto xasco si em penso dir-los alguna novetat. Aquesta és una malícia pròpia dels lectors, que ja em té escarmentat. Solen llegir un paper i el llancen dient: ¡Quin fàstic, ja ho sabíem això! Si vostès ho sabien jo també, i en prova d'això ho escric abans que vostès m'ho hagin dit. Bé; enraonem-s'ho això de l'any nou. Què hi creuen vostès? Jo no. El fred que tenia quan em vaig llevar el dia primer de gener, era el mateix que ja tenia la nit del trenta u de desembre, sense haver-se interromput, adobat, ni modificat en el més mínim. Jo sentia dir: Quin fred fa aquest any! i pensava ah badocs! si aquest any ja el va trobar fet! Això dels anys nous, és com lo de les modes; és lo vell que passa per torn. Des de l'anar nuet de pèl a pèl, fins a embolicar-se la calavera amb pells i teixits de tota mena i de tot color no hi ha res per inventar. Mirin-se aquest any i ¿què pensen trobar-hi nou? No s'alarmin, que en sortiran catxifollats. Hi trobaran allò de dilluns, dimarts, dimecres... Gener, febrer, març... Sant Fulano i Sant Mengano, témpora, canícula i tot el dels demés que ja saben de cor. Alguns hi trobaran dejunis que no estàn marcats en el calendari, pèrò això tampoc és nou. Si tenen bona memòria, ja poden dir que saben tot el que ha de succeir aquest any. Tindran por del còlera, por de bullanga, por de caure, por d'arribar tard a algun siti; i tindran cadarns i panallons, ganes de treure la rifa i totes les manies de sempre; per exemple, que les criatures sigan quietes, que baixin els lloguers de casa, que baixi el preu del tres per cent i que les senyores i els quinquillaires es persuadeixin de que no tenen raó per encarinyar-se amb el luxo. Ara facin-me el favor de dir-me ¿què n'han tret d'haver-se encaparrat tant l'any passat per a aquest i què en treurien d'amoïnar-se aquest any pel vinent? Són vuits i nous això de l'any nou. És clar que a moltes noietes les vestiran de llarg i tindran gran alegria, mes ¿quantes no se'n vestiren l'any passat? Sentiran dir allò de que el Carnaval ja no val res; allò de que han abaixat la farina i han pujat el pa; allò de que hi ha un predicador molt bo; allò de que a la caiguda de la fulla hi petaran molts xacrosos i vaia! no ens cansem més: veuran, sentiran i desitjaran el de sempre i no escarmentaran de res. Vegin, doncs, per a on s'agafaria aquest any si tractés de passar per nou. Si, verbi gràcia, al cap de dotze mesos ens trobéssim que ningú s'havia tirat dalt a baix del balcó, o que la gent no es casés ni s'enviudés ni es fes moneda falsa, ni es morís cap metge... encara vaja! Mes ca! res d'això. La bola del món donarà les voltes com sempre. ¡Què n'hi haurà de minyons que després d'haver fet els primers versos somiaran que son lord Byron! ¡Què n'hi haurán de nois anant per casa vestits de generals, i de generals que sortiran pel món semblant nois! De tant en tant correrà allò de que està a punt d'armar-se la grossa. Els vells del siti de Girona, amb tota aquella formalitat que els caracteritza, seguiran endevinant que en tot rebullici hi ha amagada la mà de l'inglès. S'hi repetiran aquelles coses de: -Mare de Déu, com passa el temps! -Ai Senyor, sembla que era ahir que va entrar Carnestoltes i demà passat fem cendra! -Però que no se'n pot avenir? ¡D'avui en vuit Tots Sants! Tot això ja em sembla que ho sento dir, de la mateixa manera que ho estem sentint tota la vida. Suposin que es mori algun rei. I bé? L'any passat se'n va morir un altre. Suposin que hi hagi algun aiguat: ¿Que no es recorden del diluvi? Afigurin-se que hi hagi un gran incendi: no guanyarà al de Moscou. I en tenint coneixement de que un ha quebrat de mala fe i de que una fulana ha fugit del domicili conjugal, no diguin: tal dia farà un any; perquè de totes aquestes petiteses, no un any sinó molts se n'han complert. Es predicarà molt contra la corrupció i els vicis, es rifaran imatges de Sants a la porta de les esglésies, i molts cavallers condecorats amb grans creus, s'escandalitzaran tot sovint de les vanitats mundanes. Els rics exclamaran a cada punt: ¡Ai, ditxosos els jornalers que viuen amb poc, sense ambicions i necessitats i passen la nit en un son! Mes per això no s'alarmin: no hi haurà cap ric que llenci els diners al mar i se'n vagi a buscar feina de manobra o de fogainer.