# Un tros de paper Two Volumes ## Part 11 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/un-tros-de-paper-two-volumes-22296/index.md -Dimontri de mestres, que sempre troben una excusa o altra per fer festa. En això surt la Socors tota polsosa, amb alguna terenyina i els panys del mocador lligats a sobre el cap. -Encara estem així? -Home doncs ¿com ho vols fer si la casa encara no està arreglada? -Estar-ho! I traient, el senyor Pere (aquest era el seu nom) dues pasteretes va dir: -Té: omple això de serradures i posa'n una a cada costat de sofà, mentres jo me'n vaig a posar les espelmes en els candelabros. Dit i fet. La mestressa complia les ordres de l'amo, mentres aquest canviava les espelmes dels candelabros per unes d'aquestes transparents que venen a can Fradera. Els candelabros eren dos índios que amb cada pluma de les que duien al cap aguantaven un dels sis brocs. -A mi m'agrada que tot faci goig. ¿I la noia? -Ja; ara és allí dins, que la pentinadora l'acaba d'enllestir. -Com s'entén! ¿No saps que no vui pentinadores a casa? -Bé; però ¿no saps que ella no se sap fer bé el monyo de manguito? -Saber-ne! -Mare de Déu! Per una diada així, bé és natural que es presenti d'una manera que faci goig als sogres. De repent se sent un terratrèmol espantós. La minyona que treia la pols d'un tamburet al balcó, entra corrents; la que fregava el pom de l'escala entra esbufegant. -Ja vénen! -Ja són aquí! -Cuiti! -Noia, ¿com estàs? -Acabeu d'arreglar això. -Mare, em deixa anar al terrat? -No. Tot això se sent ensopegant amb les cadires, corrent de l'un cantó a l'altre, plorant el xicot que vol anar al terrat, i anant-se'n la pentinadora corrents i arreconada, com si hagués comès un crímen, per no trobar-se amb la ferrenya cara del senyor Pere, que li diu que totes són unes bandarres i unes encobridores. De repent truquen. El senyor Pere i la senyora Socors se fiquen en un quarto per aconduir-se un xic; tanquen les vidrieres de la sala; i la criada, obrint la porta, deixa entrar al senyor Cinto i al seu fill, que són els que hi van a demanar la noia. -El senyor? -Miquela: que entrin a la sala i s'aguardin- diu des d'on s'arregla, la senyora Socors. La criada els obre la porta de la sala, i pare i fill queden esperant-se; el primer assentat en el sofà i el xicot passejant-se. El senyor Cinto havia sigut pastisser. Va arreplegar el principi dels secalls, que s'hi guanyava tant, i ara el tenim amb dos casetes al carrer d'En Llàstics, una gran panxa, cara quadrada i sotabarba. El xicot és un xitxarelo dels del dia. El seu pare va dir: -Ja que sóc un ase, no vui que el meu fill ho siga.- I el fa estudiar per advocat. El pobre senyor està admirat del luxo de la casa. -Caratsus!- pensa entre si. -Ja deuran anar bé, els capítols. El xicot, tot passejant-se, xiula per lo baix el vals de _Faust_, i s'atura a mirar els quadros, que són de la història del _Hijo pródigo_. Davant de cada un s'hi planta, i llavors, parant de cantar, llegeix: _Pide la herencia a su padre. Se entrega a la vida disoluta. Está apacentando unos cerdos_. La noia, dintre el seu quarto, aparta una mica la cortineta de la vidriera que dóna a la sala i els observa, quan s'obre la vidriera del frente i apareix el senyor Pere, mudat. -Servidor de vostè. -Com ho passa? El senyor Cinto s'alça, i, volent fer compliments, comença a fregar els peus per terra, com si volgués treure el fang de les sabates. -Seguin, seguin. -Amb permís de vostè. (Tots s'assenten). -Vaya, vaya. -Endemés... sí, sí. Ningú sap com començar. A l'últim el noi, que mal que mal és el menos tonto... -Veníem per allò que li vaig dir. -Ah! bueno: me n'alegro molt. -La de casa no ha pogut venir per la ditxosa migranya, però ja ens ho hem parlat tot i per nosaltres no hi ha inconvenient. En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la vidriera i fa: -Sit, sit... Pere, corda't la levita.- El senyor Pere, distret, s'havia posat una armilla vella de setí, i, com el setí fa allò que es talla, li penjaven tot de filagarses com si fos un gec d'andalús. -Sit, sit!- tornava la seva dona; però, ca! ell no ho va sentir, i, cansada, ho va deixar córrer, tornant-se a ficar dins. -Bueno, doncs, tindré un gran gust...- diu el senyor Pere. -Perquè jo... m'enten?... no vull escalfar cadires a casa i... de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vostè va amb bon fi, faci venir a parlar al seu pare. -Sí, senyor, doncs. -Vaya, vaya. -Vaya, vaya. I ningú sabia què dir altra vegada. -Ja veurà, que coneixerà a la noia- diu el senyor Pere. I te m'apareixen per un cantó la senyora Socors i per l'altre la Tereseta, que donaven gust de veure. Aquí ja poden pensar quina expansió: -Com va! Com ve? Per ara!...- i totes aquelles coses. La mare, elogiant les bones circumstàncies de la noia, ensenya uns punys de camisa que estava cosint. A l'últim, com a mostra de la seva gran instrucció, entra en una saleta on en un quadro hi havia un lloro brodat amb felpons i a sota un lletrero que deia: _Teresa Pasquets lo dedica a su señor padre a los 17 años de edad._ El senyor Cinto queda parat de la sort que ha tingut el seu fill. Queden en què dins pocs dies les darà l'anell, i no es parla d'interessos, perquè això és cosa d'hòmens, i els dos pares ja han quedat en què es veurien un vespre per tractar-ne. Tothom queda que no hi veu d'alegria. La noia ja diu papà al senyor Cinto. El promès ja podrà anar-hi cada vespre. En fi: va ser tal el contento, que el xicot va demanar altra vegada per anar a fer volar l'estel, i sa mare, distreta, l'hi va concedir. A l'últim van quedar en que es farien els mobles i que per Nadal fóra el gran dia. Avui som a Nadal. Ahir vespre, al camaril de la Mercè hi havia un casament. ¡Què m'agradaria de veure ells dos quina cara fan! ANTON RABASSA LA VETLLA DEL SANT Avui sí que a casa del senyor Vintró no hi ha _quinto_. Aquella tertulieta de cada vespre, que dóna tant de gust, està ocupada o, més ben dit, embargada per un altre objecte més important. _¡Nada menos_ que és el Sant de l'amo i del noi gran de la casa! De dies hi ha hagut la gran visita, s'han rebut targetes de coneguts peresosos, s'ha fet un bon dinar... Però al vespre és l'hora ja senyalada per celebrar la diada. Tots els que han anat de dies a donar-los bons al senyor Vintró i al seu noi, han rebut la mateixa invitació. -Vinguin al vespre, que els farem dejunar amb una mica de xacolata. -Ca! gràcies!... -Com, gràcies? Miri's que l'esperem... -Porti els nens... I ve'ls aquí que els uns hi han anat i els altres han deixat d'anar-hi. Els de la reunió del _quinto_ hi són tots, no n'hi falta ni un: ¡fins hi ha hagut sorpreses! Home! La senyora Mariagna, la veïna de l'entresol, ha arribat tan satisfeta, sense somiar que hi hagués festa aquella vetlla. -Vostè no ha pujat, avui!- li diu l'aconduïda muller del senyor Vintró, per fer-la caure en el cas, sense dir-li expressament. -Ja me'n recordaré, ja...- diu ell, fent la brometa. -Després me vindrà a buscar el cos i a fer-me la _gara-gara_. -És el seu sant, filla!...- diu una senyora, signant al Sr. Vintró. -Ah, caramba!... No ho entenia... Perdonin... que per molts anys... -En vida seva... -Gràcies... Doncs miri... no és perquè no hi hagi pensat, però m'he cregut que vostè el feia pel febrer. Com n'hi ha tants... I arriba! Tothom se posa a explicar casos semblants que els han passat. Però, com que entra una minyona amb la safata de les xicres i un munt de plats, la conversació es talla i tothom es posa a olorar. El Sr. Vintró i el noi, que ja és grandot (com que ja va a tercer any de Filosofia), comencen a repartir plats i xicres de xacolata; cadascú es pren els secalls, del Forn de Sant Jaume, la senyora davant mateix de tothom s'està mesurant l'orxata a cullerades i tirant-la als vasos que ja té amanits. I ve'ls aquí per què s'hi estan tots fent rodona, en el menjador, amb el plat i la xicra sobre la falda, l'un acabant de rosegar l'últim secall que li sobra i l'altre passant un xiquet d'orxata pel xacolata que li ha quedat, l'altre xarrupant la xicra i picant el cul perquè acabi de baixar la que xarrupa... És a dir, cada qual fent la seva. I són una pila! El que fa companyia al senyor Vintró i la seva noia gran, que ja és casadora; la veïna de l'entresol; la del pis del davant; parents de la família; dos o tres nois ja grandets convidats pel xicot; senyors de la tertúlia. Ja dic, una pila. El nebot de la senyora també hi és!... Jo us diré: ell bé tenia el compromís d'anar a dar els dies a l'oncle, però s'ha aguantat tot lo dia per no trobar gent, que ell amb tot atina. Diu: -Hi aniré al vespre i de seguida estic.- Ja hi ha anat al vespre, però res _de lo dicho_: s'ha trobat amb la reunió de convidats que no l'han deixat moure, que l'han fet seure, que li han donat xacolata i secalls i orxata... I ell... pobre xicot!... qui sap si aquest vespre tenia que ajuntarse amb la conquista... Mentrestant cada qual ha anat quedant llest i el senyor Vintró desocupant a tothom del plat i la xicra escurada, que ja no els servia de res. -Ah!...- diu el noi, que és més llarg que una forqueta i més pampana que en _Calces_. -Ara no es moguin, que aviat se'ls cridarà per la gran funció. -Vamos, vamos... vamos... -Ja els has dat les targetes? ¿Ja els has dat targetes?- diu el seu pare... allò... volentse'n mig burlar, però en realitat tot content. -Jo no en tinc... -Ni jo... -Ja els en donaré!... I el noi comença a repartir unes targetes brutes que diuen: «_Entrada del dador al obrador de Juan Pi_». El senyor Vintró les tenia molt temps ha, sense saber d'on les havia tretes: tot ve un dia que fa servei. -Bueno, ara ja els cridaré. -_Con que_... hi ha funció? -Sí, senyor: ha après de fer quatre jocs de mans que ja els ha guardat expresament per avui. -És a dir que a l'últim no hi ha _quinto?_- diu un senyor que és l'encarregat de cantar les boles de la loteria. -Endavant... -Lluiset, estàs molt callat... -Què vol que digui?- diu el pobre nebot, avorrit, fastiguejat i no sé què més. -Ara, ara: aviat el noi ens cridarà i et distraurà una mica. El noi ha anat passant i traspassant amb coses amagades sota el gec i portant-ho tot a la saleta que fins ara ha sigut tancada. -Quan tinguin gust- diu el noi, a l'últim. -Ajà! anem-hi... -Endavant. Tothom s'aixeca per anar cap a la sala. El nebot pensa: -Bona ocasió!...- i diu: -Jo me'n aniré... -Què és això d'anar-se'n? Ara que ve lo millor?... No, home, no: et dic que t'agradarà... no te'n vas... L'agafen pel braç, el fiquen a la saleta i el fan seure al davant de tot. Paciència. La sala està tota guarnida. Hi ha cadenes i penjarelles de paper blau i de diari, que passen de l'un cantó a l'altre i una bomba de colors al mig amb un llumet a dintre i quatre fanalets de paper, també de colors, i sobre la calaixera el ram de flors que la senyora ha regalat al seu marit, aquell mateix matí, i un gran cartró penjat que ha pintat el noi, i que diu: DIA DE SAN FRANCISCO, GRAN FUNCIÓN. Al capdavall hi ha desplegada la tauleta de panyo verd, sota d'un doser fet amb una cortina del balcó de l'eixida i cobert amb un cobrellit tot de xinos, barquets i cases amb campanilles i sobre la taula... ja s'ho poden pensar: vasos de llauna abocats, la vareta de virtuts, una ampolla màgica, un joc de cartes, i etc., etc. La saleta està plena de totes les cadires de la casa. El Sr. Vintró, amb tota formalitat, recull les targetes que el noi ha repartit i va acomodant la gent. -Vostè estarà millor aquí davant... Vingui, senyora Pepa!... Com la senyora és curta de vista... Ei, senyor Joan! en aquesta cadira hi tinc de seure jo precisament; veu que ja està estudiat per la funció!... Els nens al davant... Noi!... porta cadires mitjanes... Ja hi aniré jo... Quan arriba a en Lluïset, el seu nebot, aquest es troba que ha perdut la targeta... Vet aquí tota la formalitat a terra, perquè la sala no el pot pas treure. -I vostè, senyora Mariagna? La targeta... -Fugi, home!... No en necessito, jo, de targeta. Bé soc prou entrant de la casa. -Bé... Mare de Déu, dona!... dongui-me-la... -Ai, fill!... ni menos sé què me n'he fet!... I coses així. En la casa hi ha una criatureta, un angelet que plora, que fa el raro, que ho espatlla tot: i comença a córrer per allí, estira una cadena, toca els fanals, desarregla la taula. -Noi!... -Mamà, aguanti aquest xicot! -Vina aquí, fill meu, vina aquí... L'agafen i el noi crida; i el Sr. Vintró es fon, perquè la funció ja no va tan formal com ell desitja. -Que tardarà gaire, a començar-se això?- pregunta la de l'entresol, a qui sembla que se n'ha de riure, sense saber per què, puix mai ha estat en funcions millors. -Calli, que ara el noi es vesteix- respon el senyor Vintró. -Doncs serà cosa bona. -Senyor Joan... aquí estarà millor... Això l'hi diu perquè el veu al costat del seu soci, i recordant que a tots dos els agrada _arreglar l'Espanya_, ja tem que no prestin a la funció tota l'atenció que es mereix. -A mi se'm fa tard- s'atreveix a dir el nebot. -Ca, home!... mig quart de nou... El nebot es queda. -Fa calor!- diu un altre convidat. -Quan el noi acabi obrirem el balcó; no s'espantin. -Veiam, veiam què serà?... -Oh, ja pot pensar-s'ho! Per aquell que ha vist en Canonge... -Bé, aquell ja és un mestre. -El noi és tot d'afició- adverteix el senyor Vintró. -Noi!- crida la senyora acostant-se a l'arcova -què fas... mira que la gent s'està esperant. -Bueno, dona, bueno... aviat es començarà. El públic s'espera fins que els còmics volen. -Mira, dona, mira! Aguanta el noiet, que tot li desbarata... -I bé... pobret... deixa'l fer. La senyora Tona s'assenta. Se sent una campaneta i es presenta l'hereu Vintró, vestit de màgic, amb una bata que li han deixat, un turbant fet amb tovalloles, i la gran barbassa de cabelleres de blat de moro. -Ajà!... Xiton!...- diu el senyor Vintró. -Ola, ola!- observa la veïna del pis del davant. -Mira, mira el senyor de la festa, com s'ha triat el bon puesto al costat de la Marguerideta... Senyora Tona!... Ja cal que vigili. -Ves amb què surt, aquella bona dona!... Tot justament ara que es comença la funció!... -_Se comienza la función_- crida el noi. -Gran silenci... sinó que al senyor Mariano, el soci de l'amo, li ve un xic de tos i tothom ha de dir la seva. -Sembla que s'ha refredat... -Xiton!... Escoltin!... -Sí... m'he llevat el sombrero estant suant... -Més aviat seran sangs... -_Señores!_- diu el noi. -Prengui la sanguinària. -Xiton!... ¿Que no veuen que s'ha començat? A l'últim tots callen després d'haver trobat que el noi feia fatxa de moro. El noi fa un discurs en vers, que no em recorda, i comença a fer els jocs de mans. -Aquí tenim un joc de cartes... -Hi deu haver trampa!- diu la de l'entresol, que vol fer l'eixerida. -Dona!... és clar... _no hay juego sin trampa_. -D'aquestes cartes... vostè faci el favor de pensar-se'n una. -No, jo no!- diu el nebot, que és a qui s'ha dirigit. -La senyora. -Ai, no, no!... fóra capaç d'embruixar-me- respon la veïna fent la brometa. -Ba, dona!... doncs vostè, senyor Mariano!- afegeix el senyor Vintró. -Pensi-se-la vostè, home, que ho farà millor. -Vamos, el papà...- diu el noi presentant-li les cartes fent un vano. -Ja està pensada. Naturalment, el noi l'endevina. El senyor Vintró aplaudeix i tots els demés també. Dóna gust veure al bon home amb l'afició que s'ho mira: llàstima que tingui al costat la veïna del davant, que mai li calla amb la brometa de la Marguerideta... i dient a la senyora Tona que vigili. Ell prou li diu: -Escolti, dona! No pot fer net. -Vamos... ara passarem a un altre- diu el màgic. -Aquí tenim una bola: la veuen bé? -Sí, vamos, sí...- s'encarrega de dir el pobre senyor Vintró. -Que farem el _quinto_, en acabat?- diu el senyor que canta les boles. -Ca!... no tindrem temps... Calli, calli! -Bueno, aquesta bola ara me la menjaré... Ja està. -Fill, no t'empassis el paper, que fa mal,- surt una senyora d'edat. -No tingui por. Bueno: ara, picant amb la vareta de les virtuts, sortirà aqui dintre... Bufi vostè... aqui està... -Veiam, obre la boca ara...- diu la veïna avispada. Es veu una gran remenadissa dins la boca del noi. Fa soroll amb la llengua i obre després la boca per ensenyar-la a tothom. -Ja ho veiem, ja ho veiem! -Bueno, ara la senyora em farà el favor de deixar-me el mocador. -Ai, fill!... si és tot brut!... Deixi-li vostè, senyor Joan. -Ca... no serveix, és de color... Vostè mateix, senyor Vintró. -Vamos: té, noi... -Un dels presents farà el favor d'acostar-se. -Senyor Vintró!... Senyor Vintró!...- criden tots. El senyor Vintró és el que s'hi acosta. -Mira, el petit vol venir amb tu- diu la senyora Tona. -No el deixis pas venir... -Ah! papà...- crida el noi. -Saben quina hora és?- pregunta el nebot. -De jorn, de jorn!- respon el senyor. -Bueno... aguanti aquest mocador... Hi ficaré aquest ou... -Veus?- li diu el senyor Vintró, baixet -t'havies de posar les mànigues més amples per això... -I ara el trobarem a sota d'aquest vas!... -Mal vinatge el xicotet!... ¡L'ha pegada que volia anar amb el papa!...- Sa mare l'ha deixat anar, i, així que arriba a la taula, pega cop, fa caure el cubilete i descobreix l'ou que ja era a sota mentre el noi ensenyava el de la mà. Quin disgust pel senyor Vintró!... La veïna, quin tip de riure!... El petit és portat cap al llit de seguida, els convidats s'aixequen, demostrant que ja tenen prou comèdia, i fins el senyor del _quinto_ proposa anar-lo a fer una estoneta. -No!... no!... ja tornarem a començar!- diu el senyor Vintró defensant el terreno. -Ja n'hem vist prou... El _quinto_, el _quinto_! -Jo també me n'haig d'anar...- diu el nebot. -Sentin-se, senyors. -El _quinto_, el _quinto_!... Jo amaniré la taula. No hi ha remei: cada qual agafa una cadira, surt al menjador i pren lloc. El senyor que les canta, ja remena les boles dintre del bombo, té arreglats els cartrons i comença a repartir-los. Però ca!... en ma vida he vist un _quinto_ més desgraciat. Tot de gent que els altres vespres no hi és; el quinquer, que no estava arreglat, fent mala cara; el senyor Vintró de mala lluna; la senyora Tona aixecant-se a cada punt per anar a consolar el noi, que crida des del llit com un rabiós; la veïna de baix no s'ha pogut assentar, com els altres vespres, al costat del senyor que les canta, no sap trobar les casilles dels números... Fins el bon senyor que les canta perd aquesta nit els primers sis quartos, que li costa la loteria en particular i el joc en general. El nebot... allí el tenim, encara, assentat per força, amb el cartronet al davant i dient a cada punt que se n'ha d'anar... El cas és que ja perd deu o dotze quartos. Gràcies a Déu que són les deu!... Alça! a plegar la loteria i cada qual se'n va amb molt gust pel seu cantó. Ja se sap: al despedir-se hi ha aquella cançó de: -Per molts anys... -D'aquí a l'any vinent... -Encara n'hi queden dues hores...- i així successivament. El nebot... el nebot a l'últim també se'n va avorrit... Se'n va avorrit, el tros de _quòniam?_... Jo mai he tingut la sort de què el senyor Vintró em convidés a les funcions de casa seva. ¡I no en queda poc, de disgustat, el pobre senyor! No li resta més que un consol: el de pendre demà al matí xacolata amb els secalls que han sobrat d'aquesta nit. JOSEP SERRA A SARAU Ja no se'n diu _sarao de disfresses_: ara se'n diu _ball de màscares._ Tot és u, diran vostès. No ho creguin. Abans s'anava a sarau de disfresses, i tant per anar a _Llotja_ com per anar a la _Patacada_, tothom se disfressava, ballava i esbroncava. Ara se sopa. Tot l'any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun veí, a algun regidor, etc. Arriba el temps de poder-ho fer amb comoditat, i ningú té res que dir-se. N'hi ha molts que corren atrafegats perquè no els manqui targeta; que dues hores abans de començar el ball ja estan empolainats, rissats de cap i oprimits de mans i peus; pategen d'impaciència com els cavalls, perquè mai acaba de passar el temps, se cremen las sangs perquè mentrestant se'ls desfà el llaç de la corbata; no assosseguen... I bé, ja és arribada l'hora. És un fàstic, això d'haver de ser els primers. I deixen entrar gent. Per últim no poden contenir-se més, i avant. Quina cosa! Els que van a balls públics, quasi bé sempre hi troben més o menos concurrència de la que voldrien; i quasi bé tots, la segona volta que hi van, diuen: «-L'altra vegada estava millor.» Eh, que estrany? Doncs, tornant als balls d'ara, els que volen fer-hi el graciós, fan fàstic, i els que són naturalment graciosos, per miracle troben un ditxo que faci riure. Aquí hi ha un rotllo. Passa una bolera petita i gruixuda, un xic despitregada, i un tros bruta. És ampla de cintura, no duu cotilla i sua. La veuen venir i diuen: -Noi, mira, mira, quina una! Calleu que ens divertirem. -D'a on surts, pilota? -Qui t'ha enganyat? -A on vas, amb aquest nas? -Tu, a on tanques? Un se li posa al davant, per a no deixar-la passar, i li diu una indecència a l'orella. La bolera li dóna una revolada, li diu _ladron_ poc més o menos; fa son camí i tots els de la colla esclafen la rialla. -Què li has dit? què li has dit?- pregunten al valent. Ell respon, i se'n riu un; i els altres, com han anat al ball, riuen també. Entengui's ara que aquesta colla és dels que s'han divertit més. No els torna a succeir res; se miren a totes les dones que van passant esperant-ne una broma, tirant ulladetes a totes per a incitar-les, mes és en va. Un d'ells fa un badall. -Quina hora deu ser? -De jorn. Jo ja voldria que fos més tard per anar a sopar. -Jo també, perquè veig que aquí no hi ha la vida. Sentades en els sillons hi ha dues dones disfressades. Són primetes, parlen baix. Un jove amb el barret a l'orella i una gran tufa de cabells que de tant en tant ell aixeca, se les mira d'un tros lluny. -Si serà ella? Si no ho serà? Passa una hora, passa una hora i mitja... L'home, tot passejant, passa ben arrimat per la parella, s'hi frega perquè s'adonin d'ell, i tan fort ho fa, que la més prima aixeca el cap. -Jo ho sabré. Elles s'estan a sota d'un palco. Si? Ell que lloga el palco i se n'hi entra sense fer remor, i escolta per darrera, a veure si la coneix per la veu. Mentres sona la música, no pot sentir-la; mes, així que para, posa l'orella i sent una veu esquerdada que diu: -Jo hi poso escalunyes i moixarnons, i cregui'm que és cosa d'aferrussar-s'hi. -Malvinatge la vella!- diu l'home. Ell se pensava que era una pèrfida voluble, i es troba amb una dona inhibida, pel tribunal dels anys, de tota infidelitat. Una pastora tota plena de penjarelles retenyides s'acosta a un dels que encara van al ball per a tenir una excusa per portar guants blancs, una volta a l'any. -Ola, Jaumet! Adiós, adiós! La fila de la pastora és de poc tono. L'enguantat li fa mala cara, i només li diu: -Adéu. Ella coneix que el mortifica, i se li atura. -Què tal; encara guanyes vint-i-cinc duros? Ell, amb una mirada s'entera de si algú els escolta, i, acostant-s'hi, li diu baixet: -Sí, doncs, sí. Qui ets? Però ella li respon cridant: -Sóc una que l'any passat cada dia et veia quan te feies la truita al dematinet per endur-te-la a l'escriptori. Escolta: ¿que encara tens qui et renta de franc? Ell està cremat: fins fingeix una rialleta i respon: -Sí, encara, encara. Que coses saps! -Oh, si te les deia totes. Adéu, adéu, adéu, adiós, adioooos!... L'home no es diverteix. Rumia, i diu: -Si molt convé, és la germana de la dispesera. Si ho sabia de cert, demà em buscava dispesa nova. Se li acosta un company. -_Aire amigo_! És dir que tenim pastora, eh? Ell fingeix que vol fingir, i respon: -No sé qui deu ser, i daria quatre duros per averiguar-ho. Noi, no es pot dar un pas que tot seguit no se sàpiga. -Que t'ha dit coses fondes? -Poc m'ha dit; però jun... Lo que més me crema és que, si és cert lo que presumo, es capaç de comprometre... Entens? Això va de tu a mi. És qüestió d'una dona honrada, i la veritat, com és casada...