# Un tros de paper Two Volumes ## Part 10 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/un-tros-de-paper-two-volumes-22296/index.md Anem a la casa del difunt. La porta del pis està ajustada. En el recibidor hi ha el fanal apagat. La que es cuida d'encendre'l és la criada que hem vist en la plaça de Sant Jaume. En la saleta de la part de darrera hi ha sentada, en una butaca, una senyora que té el colze apoiat en una taula, on hi ha un vas ple, fins a la meitat, de medicina, per a sustos. La senyora, escabellada i vestida amb descuit, plora i de tant en tant fa un petó a un xicot de vuit anys que té arrimat a ella. Aquesta senyora, ja ho hauran comprès, avui ha quedat sense marit, i sense pare la criatura. Un senyor d'uns trenta anys, amb veu d'espantat, diu algunes paraules a la viuda, que és la seva cunyada. Aquest senyor fa esforços per a mostrar-se serè, però no pot dissimular l'espant que el té apoderat. Es comprèn: el seu germà ha mort del pit. I, com ja és el tercer de la família que mor d'aquest mal, li sembla ja que no pot respirar amb desahogo. Al costat d'aquest un altre senyor té a la falda un noi de dos anys, que és el seu fillol, fill del difunt, i va dient a l'un i a l'altra «-Prenguin un glopet més de medicina; és cosa que no els pot fer cap mal. No siguin d'aquesta manera.» Al mateix temps, per distreure al noiet, que els demés dies, en aquella hora, ja és al llit, li posa el rellotge a l'orella perquè escolti la rateta. Sentada en el sofà, i a prop de la viuda, hi ha la senyora del segon pis, que té, amb una mà agafada la de la viuda i amb l'altra engrandeix (sense voler-ho fer) un foradet que hi ha en el sofà. Al mig del sostre hi ha una gàbia penjada. A dins de la gàbia hi ha un canari mort, puix, atrafegats els de la casa amb la malaltia de l'amo, no s'han cuidat de dar-li menjar i ni menys s'han adonat que hagi deixat de viure. _Ja sa ve_ que qui més se'n cuidava era el mateix amo. Deixem aquest segon terme del quadro desconsolador, i anem a veure el que passa en la sala on hi ha el mort. Hi ha la criada, que ja ha tornat de can Brusi amb quatre pessetes; dos fadrins fusters que acaben de dur la caixa, i un enfermer que van llogar per descansar la senyora, però que de res no ha servit, puix el malalt no volia pendre res que no l'hi servís la seva muller. La gent que he dit i quatre ciris rodegen al difunt. -Ha quedat molt bé! Sembla que rigui!- exclama la criada. -Ai, Senyor! ¡Fa tot just un mes que vàrem anar a Montserrat! ¡Tanta broma que va fer! Qui li havia de dir! No es descuidi- diu a l'enfermer -de tallar-li una mica de cabell. La senyora m'ho ha encarregat en gran manera. -Vegi qui és el que ens té de pagar la factureta- diuen els fusters a la criada. -Ja fa una hora que ens esperem. La criada anava a contestar, però sent la campaneta de la porta i surt a veure qui hi ha. Com la porta no era més que ajustada, ja troba en el recibidor al senyor Nofre i a la seva senyora, amics de la família des del còlera de l'any 35. -Ja deuen saber... -Sí- replica la senyora; -hem trobat aqueixa tarda al senyor Agustí, i ens ho ha dit. -Si el volen veure... El senyor Nofre ja havia dit la _esse_ de sí, quan la seva senyora l'interromp dient: -No... ca... no es molesti; veurem a la senyora Llúcia. (És la viuda). -Entrin, entrin, doncs. -Sí, perquè ni els morts de la família m'ha agradat veure. Un cop morts ja no hi ha res que fer-hi, i... La criada obre la porta de la saleta i la viuda es gira, i, al veure al senyor Nofre i a la seva muller s'aixeca de la butaca, torna a plorar, i diu: -Ja ho veuen, pobra de mi! Ja ho veuen! Son cunyat, el padrí del noiet i la senyora del segon pis calmen a la viuda. -Ja hi tornes! -Per Déu, Llúcia! -Però, bona senyora! -No es desesperi- diu el senyor Nofre. -Tingui una mica d'enteniment- diu sa muller. -Faci-ho al menos per aquests dos angelets que li queden. No en caldria d'altra que ara vostè, amb el disgust, es morís i deixés sense mare aquests pobrets. -Si jo sense ell... -No s'hi ha fet tot lo que s'hi ha pogut? ¿I doncs? -Això sí; metges, curanderos, vaig fer venir aquella dona de Badalona, i fins hem provat allò dels anissos. Aquí hi ha un potet de pomada que ni menos ha servit; tot just es repara, i val set pessetes i mitja. Li dic que no he deixat res per a provar. -Res! Es valen de l'ocasió. ¡A on s'és vist fer pagar set pessetes i mitja d'un pot tan petit! Jo no sé com el Govern tolera aquestes coses! -¡Desgraciat del que ha de raure amb aquesta gent! -Miri, a casa- diu la senyora del segon pis -estàvem d'allò més bé, mal m'està el dir-ho; i, amb dos anys que el pare va estar malalt, tot se'n va anar a rodar. I no es pensin que es curés! Ca! Jo estic amb el fi i efecte de què els metges el van matar. En aquest punt s'anima la conversació. Tot-hom diu mal dels metges. Es parla d'un que, essent fill d'un fuster, avui és propietari. L'última casa que ha comprat és la d'un jove que tots els de la tertúlia coneixen. Es parla del jove i de com s'ha fet malbé la fortuna que li varen deixar els seus pares. És dir que de tot es parla menys del mort. La viuda, naturalment, es distreu i no pensa més en plorar fins l'endemà, quan s'emporten al seu marit. El que passa allí ho dirà qui sàpiga lo que passa allí on hi ha un enterro. ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_ HI HA UN ENTERRO L'escena té lloc en un carrer decent. La part xismosa del veïnat està representada pel fideuer, el marxant de vetes i fils, l'ataconador del portal de casa el conde, i la planxadora de les albes de la parròquia. Una porta mig tancada va dient el que tots sabem prou, o sia que s'ha mort un veí. A les deu menys quart arriba el cotxe dels morts amb tiro de quatre cavalls. Un moment després es presenta la comunitat, i aquí comença la gran tabola. La viuda fa trenta mil esforços per desfer-se d'aquells amics que la retenen; i, consentida de que ja mai més veurà al seu espòs, posa el crit en el cel. Els amics íntims de la casa es fan mútuament una senyal i surten del quarto sense despedir-se. Les veïnes invadeixen l'estància atropelladament; i, tractant d'ocultar que s'enduen el cos, són les primeres que ho donen a entendre. Així arriba el mort al carrer i és colocat en el carruatge. -Quin bagul tan llarg!- diu un dels mirons. -I que no s'hi ha plangut- respon la planxadora. -Vegin: fins una creu de tatxes daurades. -I cotxe dels morts amb quatre cavalls. -Oh!... és que ell estava molt bé... Lo que és la viuda, ja li ha trobat bon recó. -Es deurà tornar a casar prompte... Em sembla que terminat l'any del dol fort... -Vol dir?.. -Jo no tinc cap antecedent; però... ja sap lo del refran : _A muertos i a idos..._ -I les criatures?... -Les criatures?... Jo suposo que el difunt haurà fet testament. -Té raó; com que a la criada, que setze anys ha que els servia, li ha deixat nada menos que tres lliures per una sola vegada. -Molt ben fet: un servei bo, amb res és prou pagat. -I el difunt que era un excelent subjecte, sense voler ofendre als parents. -I es diu de què ha mort?... -De què vol que sia...- respon una senyora molt atrafegada que ix de la casa del difunt. -Els metges... els metges que l'han precipitat. Ell tenia vida per cent anys; però com no li han entès la malaltia... A tot això el cos ha sigut introduït en la iglésia i comencen els oficis divins. En la secció d'homes, un amic de la casa diu al senyor del costat: -Però, home, qui ho havia de dir. -No me'n parli, que ho veig i em sembla impossible. Figuri's vostè que no fa un mes el vaig veure, un dia d'encant, tan sa i guapo com vostè i jo. -I a mi què em dirà?... Calculi que quan va començar la guerra sortírem tots dos en la columna del general Llauder... ¿Com vol que no m'hagi deixat de pedra?... -_Con que_, ell ha servit? -Li diré: nosaltres fórem dels mobilitzats i ens feren córrer món amb la filosa a l'espatlla. Precisament en una d'eixes expedicions conegué el difunt a la que després fou la seva dona. -A la viuda? -Sí, senyor: en aquell temps tenia taula de torrat a la fira de Riudevitlles. I per senyes que alguns maldients suposaven si tenia o no tenia amb un mestre que se n'anà amb la primera carlinada... A tot això, diu el celebrant des de l'altar: -_Requiescat in pace..._ I continuen els assistents al funeral: -Home, mai ho haguera dit... -Sí, senyor; però com ella tenia algun quartot arreplegat i ell (Déu l'hagi perdonat) era un poc taujà... Vamos, va ser una cosa criticada de tot l'exèrcit. Més endarrera es parla de si l'enterro de vuit atxes és prou o massa pel difunt i de si el rector s'hi deu ficar tant o quant a la butxaca; en un altre siti es discuteix respecte del _terremoto de la Martinica_ entre dos habituals concurrents de l'Odeon; i, per fi, un vell avaro apaga la cerilla d'anar a oferir i es retira del funeral per tenir temps d'anar a fer el mateix guany en el d'un altre conegut. I, a tot això, per l'animeta del difunt... _naranjas_. En el lloc de les dones no té més que agrair-hi. Un diàleg per mostra. -Però digui'm, amiga: ¿no ha vist entrar la filla de la senyora Manela? Quin ringo-rango!... -Porta els drapets de núvia. M'han dit que l'havien molt ben vestida. -No ho cregui: _mucha planta y poca uva:_ em comprèn? Gran vestit de seda endomascada, i potser no arribin a sis les camises que li donaren. No ho vaig fer jo així per la meva noia. Filla meva: si vostè veiés aquell bé de Déu de roba blanca... Perquè, això sí, jo só d'aquelles que creuen que de roba blanca i plata llisa mai se'n té prou. -El mateix li dic: jo a penes em mudo el vestit; aquí em té que he vingut feta un pellingo. -Res d'això... -Però els meus dintres es poden llepar. Filla! jo passar una setmana sense mudar-me?... -No ho fa així tothom: sense anar més lluny, la viuda del difunt. Si vostè hagués vist quins garrons portava a la Festa Major de Sant Quirze... -Crec que és una mala endreçada... -El seu home no ha mort de res més que de mal cuidat... -Però ell tenia un gènit del botavant; jo mateixa... vamos el tono que ultimament es dava... -Què vol que fos! Ell al fi de sos principis havia sigut Miquelet... I el celebrant des de l'altar: -_Pater noster..._ Altre enraonament entre dames, després d'haver anat a oferir: -Quanta de gent! Li dic que la casa pot haver quedat contenta... Jo ho crec... Mes de trenta persones han anat a besar l'estola de mossèn Guix. -Senyora, els amics són per les ocasions; i quan una calcula que amb sa assistència pot treure una animeta del Purgatori... Miri, el que vulguis per tu, vulgues pels altres... -I quin luxo!... No hi ha més que vestits de tafetà... -No me'n parli, que això esgarrifa. Jo no puc entendre com s'ho fan. Aquí té vostè la muller del senyor Tòfol. Ell guanya catorze rals escrivint en un magatzem de la riba, i ella gasta que és un primor. Vestits de seda, mantellina amb puntes; les nits de les festes vagi a l'Olimpo, que sempre els veurà amb llunetes. -Miracles, senyora, miracles!... El meu marit té una casa al carrer d'En Cuch que li dóna quatre pessetes diàries i luego, uns camps a la Bordeta que estan molt ben arrendats; és enfermer de tres confraries; i, amb tant bé de Déu ¡que és cas de gastar com la muller del senyor Tòfol! Entre enraonaments d'aquest gènero, termina l'Ofici. Cap persona s'ha recordat de dir un mot de bé; però han complert amb la família. Alguns troben que el difunt farà molta falta en aquest món. Ell era qui organitzava tots els Montepios. Ell qui dirigia les enramades del seu carrer i disposava les sortides dels xicots del barri. Ell qui contribuí al restabliment de la professó del Dijous Sant. En fi, els capellans es retiren resant entre dents. El mort és portat altra volta al carruatge. Formen la comitiva dos mitges fortunes, on hi van els íntims del finat parlant de política i del preu del tocino fresc. Una hora després tot ha conclòs, i als tres dies ningú es recorda de la llunyana existència del senyor Ventura. L'ORFANETA DE MENARGUES DOS ENAMORATS (Preludi a la Rambla) Ell. -Doncs, ja que li agraden els clavells, n'hi puc donar un esqueix. Ella. -Ai, gràcies! Clavells i pensamenteres m'agraden molt. Ell. -Pensamenteres? N'hi puc donar llavor, que en tinc tot un paper. Ella. -Sí? Doncs me farà molt favor. La mare. -No sies amoïnosa, dona. El faràs anar carregat. Ell. -Això rai... Ella. -Té raó, li enviarem la criada, i al mateix temps faci el favor de dar-li el llibre d'_Estela_, que em va prometre. Que fa plorar? M'agraden, tristos. La mare. -Però, noia, no et canses de demanar. Això no està bé... Ell. -Senyora, no sia així! Jo li portaré tot amb molt de gust, d'aquí a tres dies; perquè demà i demà passat seré a Girona, que són festes i hi tinc el padrí. Ella. -Nosaltres, demà i passat demà, tampoc vindrem a passeig. Jo, ni sortiré de casa, perquè... vull acabar un mocador que brodo. Ell,(fent l'orni). -I... dijous ¿tampoc vindran? Ella (com un llamp). -Dijous sí. La mare. -Dijous? Potser sí. _Se despedeixen. Llambregada d'ell; llambregada d'ella; estreta de mà; barretada a la mare. Als quatre passos, se giren tots dos i es fan la rialleta..._ Ai! Ja hi som! _Tant hi som, que ell, en arribant a casa escriu:_ «Querido padrino: Sabrà como tengo el sentimiento de decirle que no puedo venir a Gerona _per_ la fiesta mayor _de la misma._ Tengo una cosa _al ojo_ que dicen si será _un mochuelo_ y he tenido que dejar el vino que no _me prueba_ y también tengo que quedarme _a casa mi tio Quirse_ que está muy _enfermo de la rompedura_.» «Sin màs per _aoy_ mande y disponga de S. S. S. q. b. s. m. -N. N.» I TOT JUST COMENCEN _Som al vespre al carrer de Fernando, mirant un aparador de vanos. Hi ha un país amb un pastor assentat tocant la cornamusa i una pastora al detràs coronant-lo amb flors. -Ella l'hi fa reparar an ell i li diu baixet:_ Ella.-Aquests sí que s'estimaven! * * * _Són al teatre. Estan costat per costat, xiu-xiu tot el vespre. De tant en tant escolten l'òpera. El tenor i la tiple canten amb molts escarafalls:_ Anguiol sarai per me... Anguiol saró per te... per me-per te- per te-per me- si... si per me-si... si per me- Anguiol si si... peeeeer... te! peeeeer me! _(Eixamplen els braços, se posen les mans al cor, sacudeixen el cap i acaben abraçant-se.)_ Ella (baixet). -Aquests sí que s'estimaven! _Surten de casa d'una núvia. Ja s'han despedit i, a mitja escala, ella s'eixuga els ulls de pressa. Ell ho veu, se li acosta i li diu amb dissimulo:_ Ell. -Què té? Ella (mig rient). -Res... Ell (picat). -Ah! res? Ella (confosa). -No s'enfadi... no sé, m'ha agafat una cosa... per mi és de la cotilla. La mare. -Déu els faci ben casats. Si tenen enteniment poden ser ditxosos: perquè ell té alguna coseta, ella no va despullada i ¡lo que és estimar-se!... Ella. -Oh! ¡Aquests sí que s'estimaven de petits! II MÉS ENDAVANT _Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica separats._ Ella (amb molta animació). -Doncs ¿per què se la mirava, si diu que tant se li endona? Ell. -Però que no puc mirar enlloc? Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè... no digui... que per Carnestoltes sempre anava amb ella. Ell (molt suau). -I bé, ara no hi vaig mai. A qui estimo, jo? Ella (tota roja). -Jum... Vosteees... Ell (molt mino). -I a mi, qui m'estima? Ella (rendida i ennuegada). -Que no ho sap? Ell (amb el cap tort). -De veres? La mare. -Nois, nos en haurem d'anar, que són les deu. Ella (an ell). -De veres? (A sa mare.) Bé, quan vulgui. Ell (enlluernat). -Sempre, sempre? _(Ella li dóna una mirada; però mirada llarga, llarga, llarga)_ La mare. -Vamos, passi-ho bé. Ell (a ella). -Digui: sempre? (A la mare.) Als peus de vostè. Ella (amb veu alta). -Que descansi. (A part a ell). -Sí! I vostè? _(Tota la parentela se'ls posa entremig.)_ Vàries veus. -Bona nit.-Boranit.-Estigui bo.-Estigui bona. -D'aquí a demà.-Si a Déu plau. Ells dos (aprofitant el soroll). -Sí? -Sí. -Sí? -Sí. -Sí? -Sí. Coro general. -Bona niiiiiit! * * * _És un altre vespre. Al mateix siti. Els mateixos personatges._ Ell (cremadís). -Però no em negarà que aquell subjecte ha passat avui dos cops per sa casa i vostè s'estava al balcó. Ella. -Però, si ell hi passa, què hi faré, jo? Ell. -És que hi ha passar i passar; i com a l'hivern sempre se'l veia al seu costat... Ella. -Bé; no l'hi veuen pas mai, ara. Si vostè m'estimés com jo, no pensaria tan mal. Jo sí que d'allò... però vostè... Això que vostè diu fóra suposar que no l'estimo. Ell (cortat). -Jum... Vosteeees... Ella. -Quan veig que em posa aquesta cara... (Amb mel a la boca.) Ja no m'estima? Ell (engelosit). -Més que el món! (Ara torna allò): -De veres? -Sempre? -Sí. Els altres. -Bona nit.-Passi-ho bé.-Abur, etcètera, etc. _Aquesta escena se repeteix moltes vegades._ III VA DE VALENT _Dia de parada_ La gent. -Ara ve el general! ¡Ara ve el general! Ella (a ell). -Aquest pentinat que porto ¿és el que a vostè li agrada? Ell (engrescat). -M'estimes? Ella (espantada). -No cridi, qne ens senten! Ell (ferm). -Diga'm si m'estimes. _(Estruendo de música i cavalls; poden dir lo que vulguin; ningú els sentirà.)_ Ella. -Sí que t'estimo... i tu? La mare. -Noia: ¿no és veritat que el general s'asembla al oncle Ponet? Ella (no sabent què dir). -Què mana? Sí... sí, senyora. La mare. -M'ha agradat molt, aquesta parada. Ells dos a un temps. -A mi també. _(Miradeta, rialleta i copet de colze.)_ * * * _Són en una tertúlia quíria. L'amo de la casa llegeix el diari i fa cigarrillos de paper. La mestressa escorre una mitja. La germana es muda l'unguent del dit. Sa mare fa bacaines._ L'amo. -Jesús! ¡Que desgràcies en un descarrilament! Escolteu: «Con el mayor sentimiento...» _(Segueix llegint)_ Ell. -M'estimes? La mestressa. -Ai! ¡Quin desconsol per les famílies! Ella. -M'estimes? La germana. -Mirin, mirin-me el dit! ¡És tot carn viva! _Tots hi corren._ Ell. -Caramba! -M'estimes? Ella. -Ui! Fa esgarrifar! -M'estimes? _Toquen les nou. Tots, menos ells, diuen:_ Tots. -Callin! Una... dues... tres... Ell. -T'estimo més... Els altres. -Quatre... cinc... sis... Ella. -I jo! Els altres. -Set... vuit... nou. Les nou! Ell. -No sé què et faria! Ella (baixant el cap). -Mmmm! _Els altres badallen. La mare es desperta. Se'n van i després diuen:_ -Ahir vàrem anar a una casa que ens hi vam divertir d'allò més. AL CARRER D'ELLA _L'ataconador del portal a les vuit del dematí._ -Ja torna a passar aquell minyó de la del segon pis. _La criada del davant, a les nou_. -Ja passa. _El camàlic de la cantonada, a las deu_. -Volta'l! _Els xicots d'estudi, a les onze_. -¡Sempre trobem aquest senyor! _La mare, guaitant pels vidres, a les dotze._ -Avui ja ha passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntaré per què ve. IV SÓN PROMESOS. -PRIMERA PART _Van endavant de bracet. Molt secretejar. Molt fer-se ganyotes. Temps de Rambla? A la Rambla. Temps de passeig de Gràcia? Al passeig de Gràcia. Temps de teatre? Al teatre. Als monuments, a veure entrar els bens, al cementiri... Tombaga d'aquí, mocador d'allí; ara un braçalet, ara aigua d'olor; caramelets, joguinetes... ¡Va bé, la cosa!_ SÓN PROMESOS. -SEGONA PART. Ella. -Ai! Mira: a can Suñol hi ha uns adressos d'això que ara es porta... I no he vist cosa més bufona! _(La mare se'l mira de reüll.)_ Ell. -Com és que han tret el canari d'aquí? V AL CAP D'UN ANY Ella. -Aquest Nadal se'n fan molts, de casaments. Molts! Ves: la Laieta i ma cosina, que es casen al mateix dia, se van prometre cinc mesos després que nosaltres. La mare. -Oh! I que ho ensopeguen; l'una un jove molt ric, i l'altra un bon mosso i de bona carrera, i tots dos molt bons subjectes. Ell. -Me fa mal aquesta bota... ¡Demà les torno a cal sabater! La mare (apart). -Jo no sé en què pensa, aquest minyó. VI AL CAP DE DOS ANYS. Ella. -I bé, mare, prengui un xic més de paciencia. La mare. -És que jo no sé en què pensa, aquest minyó... Estic per dir-n'hi unes quantes... _(Truquen.)_ Ella. -Per mor de Déu no li digui res ¿Què em vol entristir més? _(Entra ell.)_ Ella. -Ola, bé de Déu! La mare. -Ai que bé t'està, aquesta levita! (Apart) Bonics per ell prou, però de lo demés... no sé en què pensa! VII AL CAP DE MOLT TEMPS La gent. -Mai dirien qui s'ha casat... Fulano. -Ai, ai! Sí? -Els trobo molt sovint i mai els he vist dir-se una paraula. -Vegi! Què m'arriba a dir! ¡Tan enamorats que estaven! Sembla impossible! -Ai, Senyor! Tot passa, en aquest món! -Ja ho pot ben dir... -Ja té raó... -Oi, que és ben cert!... X. (Robert Robert) HI HA UN PROMETATGE -Mare de Déu, ¡quin tràfec hi ha en aquesta casa! -Mira, Munda, agafa el plumero i passa'l una mica per aquests mobles, que estan que s'hi pot escriure. Miquela, vés a escombrar l'escala i frega els poms amb una mica de blanc d'Espanya. Ai, tinc un cap com un bou! -Mare, ¿em deixa anar al terrat a fer volar l'estel? -Vés allà on vulgui's, mentre em deixis estar quieta. -No, senyora: no li deixi anar, que s'enfila a la barana i pot caure. -Ai, tens raó. Noi! Noi! -Què mana? -Que no te'm moguis d'aquí. Ca... ¡Si jo no sé lo que em dic ni lo que em faig! El xicot, a pesar de ser un ganàpia de tretze anys, rebot el fil de l'estel, es posa a fer el bot en un recó del menjador, i els ulls li comencen a espurnar com un tall d'esbargínia quan el salen. -Oh, que no hi pensava i s'han de començar a treure les fundes de la _silleria_. -Mama, aquesta em pren la fira de fer coudinar. -Oi que no! -¡Ai, criatures... que sempre em veniu entre peus! Ja veuràs, lo millor serà que aneu a costura. Munda! -Estic espolsant els mobles. -Miquela! -Estic escombrant l'escala. -Mare de Déu Santíssima! ¡Donya Esperança! Anant a la cuina i traient el cap per la finestra del celobert: -Què mana? -¿Vol fer el favor de deixar-me la minyona perquè m'acompanyi les nenes a costura? -Prou. Vés, Catarina. -Ja li asseguro que tenim un dia!... Donya Esperança treu el cap per la finestra del pis de sobre i pregunta: -Què tal? Doncs que ja els té aquí a casa? -No, senyora, no encara, fins a les onze!... Ja li asseguro jo que estem... -Cregui'm, senyora Socors: ¡no es descuidi d'allò de la donació! -Oh! ca! ca! Miri... La senyora Socors va parar de repent. Havia alçat el cap per casualitat i de la finestra de cada pis havien desaparegut, com visions vàries, mestresses i criades, que, fregant candeleros de llautó amb un guant, pelant patates, fent mitja o esmocant peix, ja miraven si, amb la mà a l'orella, i abaixant el cap tant com podien, fóra possible treure en clar, per lo que sentissin, lo que ocasionava el tràfec que aquell dia hi havia al primer pis. -Ja ens veurem, donya Esperança- va dir la senyora Socors, senyalant amb un ullet lo que havia sorprès. -Ah! ja, ja; si tothom fes com jo, que no em fico en res... Ja ens veurem. Estigui bona. La minyona ja havia baixat; la senyora Socors va posar un ceferino a cada noia, i els va dir: -Vamos, aneu, filles meves. La mama ja us estima, ho sentiu? -Faci'ns venir a buscar aviat. -Bueno: vamos, aneu.- I, fent un petó a cada una de les quatre galtetes de les dos criatures, i dient a la minyona, que les duia a braç: -Cuidado que no caigui,- tanca i se'n va cap a dins a posar unes cortinetes de musselina a les vidrieres de l'arcova. El xicot, fent el bot encara i apoiant el front en els vidres del balcó del menjador, dibuixava, amb l'alè amb què els entelava, les orelles i els nassos que aprenia de fer a estudi. -Ai!- deia la senyora Socors, tot posant encara les cortinetes -amb aquelles criatures a casa no hauríem fet res de bo. De repent truquen a la porta però un truc sec com un cop de martell. La Munda deixa anar el plumero i va corrents a obrir. Amb el modo de trucar ja hauran conegut que era l'amo de la casa. -Que no heu sentit que trucava? -A fe que no he pogut pas venir més aviat! -Venir-hi! I traient-se dos bultos de sota el braç i deixant-los sobre la taula, s'assenta esbufegant de cansat, quan, veient el xicot diu: -Noi: i això, que ens hem venut l'estudi? -Han combregat el mestre.