Part 9

El que va passar-li, a George, una vegada que per atzar es llevà de matí.--George, Harris i Montmorency no aprecien l'aigua freda.-- Heroica resolució meva.--George i la seva camisa: història amb ensenyança moral.--Harris, cuiner.--Ullada retrospectiva sobre la Història anglesa per a ús de les escoles.

L'endemà vaig despertar-me a les sis del matí, quan George ja estava despert. Férem tots els possibles per rependre el son, però de cap manera no ho aconseguírem. Si una necessitat o motiu especial ens hagués privat de dormir i ens hagués obligat a llevar-nos i vestir-nos, segur que hauríem resistit el son el temps just per a mirar l'hora en els nostres rellotges i tornar a adormir-nos fins a les deu; però, com que no hi havia cap necessitat de llevar-nos abans de les deu tocades, i hauria estat cosa absurda fer-ho a les sis, ens vam asseure, veient l'obstinació de la sort envejosa, pensant que anàvem a trobar la mort si de cas jèiem cinc minuts més.

George va contar-me que havia sofert la mateixa prova, encara més dolenta, divuit mesos enrera, quan vivia a casa de certa mistress Gipping. Una bona nit, el seu rellotge s'espatllà i s'aturà a un quart de nou; de primer antuvi no se'n donà compte, car va distreure's de posar-lo a l'hora (cosa ben estranya en ell) quan se n'anà a jeure. Se'l va acostar a l'orella sense mirar-se'l.

Era l'hivern, quan tingué lloc l'aventura: el temps en que els dies són més curts i la boira regna setmanes enteres. En despertar-se George, encara era fosc, i mal podia orientar-se de l'hora. Es redreçà sobre el llit i agafà el seu rellotge: marcava un quart de nou.

-Que els àngels i els sants ens ajudin!- cridà. -Si he d'ésser a les nou en punt a la banca! Per què no se m'ha despertat? ¡És massa fort, això!- I llançà son rellotge, saltà fora del llit, prengué son tub, es rentà, es vestí, s'afaità amb aigua freda (no hi havia temps per esperar l'aigua calenta) i corregué per tornar a veure quina hora el seu cronòmetre marcava.

¿L'hauria fet anar el cop que rebé en llançar-lo feia poc? ¿Com explicar-se el fet, altrament? George no ho sap pas, però és el cas que havia anat i ara marcava les nou menys vint minuts. George el va agafar i baixà l'escala. Silenci i foscor completa al menjador: ni desdejuni preparat ni foc encès.

-¡El que és Mrs. Gipping, me n'ha feta una de ben crespa!- es digué George, pensant dir-li alguna cosa en retornar al vespre. Saltà sobre el seu pardessú i el seu capell, empunyà son paraigües i agafà la porta. Era tancada amb pany i clau. George beneí la senyora Gipping, li digué vella mandrosa, i no sabia avenir-se que les persones no es llevessin a una hora convenient. Espanyà la porta (*11) i va sortir.

El primer quilòmetre de camí va fer-lo com qui diu volant. Després s'aturà, tot sorprès de trobar tan poques persones i de veure que les botigues encara no fossin obertes.

Feia un matí molt fosc, molt boirós, però tanmateix no n'hi havia per tant que fossin suspesos els quefers. ¡Ell bé hi havia d'ésser, a la seva feina! ¿Com, doncs, es quedaven els altres al llit per una simple raó de boira i de foscor?

Arribà a Holborn. Cap òmnibus a la vista! Tres homes solament es veien, allà al lluny, (l'un era guàrdia), després un carro de verdures i un cotxe miserable. Va treure's el rellotge: faltaven cinc minuts per a les nou. S'aturà, per comptar-se les pulsacions; s'ajupí per palpar-se les cames; i, amb el rellotge a la mà, envestí un policia, preguntant-li si sabia l'hora que era.

- L'horà que és?- exclamà el policia, amidant George de cap a peus amb esguard desconfiat. -Escolteu: vós mateix la sentireu tocar.

George escoltà, i la campana d'un rellotge veí sonava.

George (amb accent indignat): -Tot just són les tres!

El policia: -Quina hora voldríeu que fos?

George (ensenyant el seu rellotge): -Les nou!

El policia (rudament): -Sabeu on viviu, vós?

George reflexionà i donà la seva adreça.

El policia: -Així, doncs, seguiu el meu consell. Aneu-vos-en tranquil·lament a casa vostra, emporteu-vos aquest fòtil, i deseu-vos: que no se us vegi mai més.

George va tornar-se'n a casa, sense obrir boca durant tot el camí.

Un cop a casa, pensà despullar-se i tornar a jeure; però, reflexionant, va veure que una i altra vegada s'hauria de llevar, rentar-se, vestir-se, etc. Hi renuncià, i va asseure's al seu silló amb ganes de fer-hi un son.

No li havia passat mai, allò de trobar-se tan desvetllat. Llavors encengué la llàntia, prengué els escacs i provà de jugar una partida. Aquesta distracció no la trobà gaire atractiva. Abandonà els escacs i provà de llegir, però de cap manera no sabia interessar-se gens ni mica en la lectura. Agafà el paletot i sortí a donar un tomb.

Pertot la tristesa i la solitud regnaven. En veure'l els policies, no els feia gaire goig, i el vigilaven, li enfocaven les llanternes, no el deixaven de petja. Per altra banda, anava George tan esverat que arribà a imaginar-se si realment seria culpable d'alguna malifeta, i es ficava per tots els carrers, i mirava de fer-se fonedís per les reconades fosques cada vegada que oïa el pas regular dels agents.

D'aquesta manera, naturalment, encara havia de fer-se més sospitós a la força pública, la qual va envestir-lo, el féu eixir del seu amagatall i li preguntà:

-Què hi fa, V., per ací?

-He sortit- responia -a donar un tomb. (Noteu que eren les quatre del matí.) Se'l miraven, i no se'l creien. Una parella va acompanyar-lo fins a casa seva, per tal de comprovar si efectivament vivia allà on deia. Van veure com obria amb sa clau i com entrava, i es posaren en disposició d'observar la casa.

Se li acudí la idea d'encendre foc i fer-se el desdejuni, per a matar l'estona; però, cada vegada que agafava un objecte (la paella, el carbó, una cullera, etc.), se li escapava de les mans, fent un soroll que li donava una mortal angúnia. Tenia por de fer despertar Mrs. Gipping, i que aquesta, creient que s'havien ficat lladres a la casa, no li passés pel cap cridar la policia. Ja es veia agafat del coll pels dos guàrdies i conduït a la caserna.

Amb una gran excitació nerviosa, malalt, es representava el seu procés, els seus esforços per explicar els fets al Jurat, que no el creuria, i la seva condemna a vint anys de treballs forçats! La seva mare moriria del disgust!

Deixà de preparar el desdejuni, i esperà fins a dos quarts de vuit, enfonsat en el silló i embolicat amb una flassada, la vinguda de la senyora Gipping.

D'ençà d'aquella nit, ja mai més no es volgué llevar massa d'hora. Tanmateix allò li havia servit de lliçó.

* * *

Mentre em contava George aquesta veritable història, estàvem asseguts i embolicats amb els nostres cobertors. Quan hagué acabat, vaig esforçar-me a despertar Harris a cops de rem: el tercer cop produí el seu efecte. Harris es girà de l'altre costat, murmurant:

-Sí, sí: vaig a llevar-me de seguida. Doneu-me les sabates de cordons.

Ràpidament, servint-nos d'un ganxo, li férem recordar el lloc on es trobava. De sobte, va redreçar-se sobre el seu seient i envià Montmorency (que dormia el son del just sobre el seu estómac) a través de la barca mateix que una bala.

Tot seguit vam desfer l'envelat i anàrem tots quatre a examinar l'aigua per la part ampla. Ens esgarrifàrem. El dia abans havíem projectat de llevar-nos ben de matí, llançar qui sap a on els cobertors i les flassades i pendre un bon bany al riu per restablir-nos; però, ara que el dia s'aixecava, la idea semblava menys temptadora. L'aigua devia ésser glacial i el vent bufava del Nord. Harris digué:

-Apa! Qui és el primer de picar a dins?

No hi hagué pas empentes per la prioritat. George donà la seva opinió baixant a l'interior de la barca per posar-se els mitjons; Montmorency udolà, gairebé involuntàriament, demostrant que la sola idea del bany li feia molt d'escrúpol; Harris observà que fóra difícil tornar a entrar a la barca, i, tombant-se, va posar-se a cercar el seu _inexpressable_ (*12).

Per la meva part, em dolia d'abandonar el projecte, malgrat no fer-me goig un cabussó. De segur que hi havia arrels i herbes, i vaig pendre la decisió de recórrer a un terme mig: anar a ablucionar-me vora l'aigua. Agafo una tovallola, m'enfilo al marge i llisco com una serp per una branca que penjava damunt del riu.

Feia un fred dur: el vent tallava com un ganivet. Acabava de perdre les ganes de fer una aspersió, i em dic: -Me'n torno a la barca, i em vesteixo.- No faig sinó girar-me i la maleïda branca se'm trenca i caic de cap, amb la meva tovallola, fent un formidable soroll. Vaig ésser arrossegat al mig del corrent, amb un litre o dos de Tàmesis a dins de la gola, abans no vaig poder compendre el que havia passat.

Harris: -Per Júpiter! El vell Jerome a dins! (Amb aquestes paraules em saludaren, al moment que jo reapareixia escupinyant.) No el creia pas tan valent. I vós?

George: -És bo, això?

-Deliciós- vaig respondre, bufant fort. -Ni per un imperi voldria haver-ho deixat. ¿Per què no ho proveu, vosaltres? Cal només una mica de decisió: vet ací.

No em fou possible de persuadir-los. Després, mentre ens vestíem, va passar-me una cosa molt divertida.

Tot jo, en entrar a la barca, tremolava de fred, i, amb la pressa d'agafar la meva camisa, la vaig deixar caure al riu. Allò sí que va enfurismar-me: sobretot en veure George fent grans riallades. Tanmateix no n'hi havia per riure! Vaig dir-li que no rigués tan fort, que mai no havia jo vist cap home rient d'aquella manera.

Li vaig declarar, perduda la meva sang freda, que el considerava un estúpid maniàtic, un imbècil, un idiota, etc. La seva joia no tingué límits. Aleshores, al moment mateix en que pescava la camisa, vaig descobrir que era la de George: jo l'havia presa equivocadament per la meva. El cas em semblà molt distret, i ¡em vingueren unes ganes de riure! Veia jo la camisa mullada de George i el seu propietari mig partint-se de les riallades que feia. Allò em posà de bon humor: tant, que novament vaig deixar caure la camisa a l'aigua.

George (fent crits inarticulats): -Que no aneu a buscar-la?

Impossible de respondre, però a la fi vaig poder pronunciar, en mig de les meves contorsions:

-No és pas la meva. És la vostra!

Mai no he vist la cara d'un home passar del goig a la gravetat amb tanta de rapidesa.

-Com?- cridà, aixecant-se d'un bot. -¡Quina mena d'animal més ximplet que sou! ¿Qui no us feia anar amb més compte? Mil dimonis! ¡Bé podíeu haver-vos vestit al marge! Vós no sou digne de viure en una barca! Doneu-me el garfi.

Vaig provar de fer-li veure com era de còmica la cosa, però inútilment. George, de vegades, és refractari a fer-se càrrec d'una broma.

Llavors, passant a un altre assumpte, digué Harris:

-Proposo de fer ous remenats, per al desdejuni. Els faré jo mateix. És una de les meves especialitats en les excursions.

Segons ell, tota persona que en menjava un cop, ja no podia passar sense: moriria si no pogués tornar a menjar-ne. Nosaltres, només de pensar-hi, ja la boca se'ns feia aigua, i li donàrem el foguer, la paella, els ous que s'havien escapat de la batalla, i tot el que hi havia d'utilitzable dintre el cove, demanant-li per favor que posés mans a l'obra.

El trencament dels ous el contorbà una mica; però, més encara que de trencar-los, va preocupar-se de ficar-los a la paella i, després, de presservar els seus pantalons i de procurar no tacar-se les mànegues. En ficà mitja dotzena a la paella i s'acostà al foguer per a remenar-los.

Pel que nosaltres podíem judicar, era aquell un treball fatigós. Quan s'acostava a la paella, es cremava, llançava el que tenia a les mans, s'espolsava els dits i injuriava el material. Cada vegada que ens el miràvem, li vèiem practicar aquestes operacions. Nosaltres, naturalment, pensàvem que tot allò era necessari: ignoràvem el que eren ous remenats i vam suposar que era un d'aquells plats dels pells-roges, o dels salvatges de les illes Sanwich, la confecció dels quals demana danses i càntics per reeixir.

Montmorency anà a voltar el foguer i ficà el nas a dins: el llard saltà i l'esquitxà, i ell va posar-se també a dansar i rondinar. Fou aquesta, certament, una operació de les més interessants i emocionants: George i jo restàrem tristos en veure-la acabada.

El resultat no fou l'èxit que Harris ens havia anunciat: ¡hi havia ben poca cosa per a mostrar com producte de la seva tasca! Sis ous havien estat tirats a la paella, i d'aquesta va sortir-ne, total, una cullerada de mixtura cremada i no gaire apetible. Harris ens ho explicà.

-És per culpa de la paella. Si haguéssim tingut una mica de brou i un foguer de gas, tot hauria anat com una seda.

Decidírem no confeccionar més aquest plat, mentre no tinguéssim a mà aquests poderosos auxiliars culinaris.

Quan acabàvem de desdejunar-nos, el sol començava a cremar, el vent havia passat i el matí era esplèndid com no podia demanar-se. Res, o gairebé res, no ens podia recordar el segle XIX. Tot esguardant la naturalesa que ens rodejava, plena de sol, podíem creure que la successió de segles lliscats entre aquell matí i l'altre matí de juny de 1215, eternament memorable, era envaïda, i que nosaltres, fills dels yeomen (1), vestits de _homespun_ amb el dirk (2) a la cintura, ens esperàvem allí per a llegir aquesta sorprenent pàgina històrica, el sentit de la qual devia fer compendre a tots els mortals, quatre cents anys després, un tal Olivier Cromwell, que va estudiar-la a fons.

Era un bell matí d'estiu, ple de dolça i reposada llum, amb tot i fer un aire precursor de tempesta. El rei Joan ha dormit a Duncroft-Hall, i ja tot el dia abans han fet retrunyir la petita vila de Staines les armes dels soldats, l'eixordador pernabatre dels grans cavalls, les veus de comandament dels oficials, els renecs salvatges i les paraules esgarrifoses dels barbuts arcabussers, dels que duen destrals i piques, i dels llancers de parla estrangera.

Llargs seguicis de cavallers i gentilshomes, amb esplèndids abillaments, han descavalcat per la vila, bruts i empolsegats del viatge. A la nit les portes del veïnat, tot esporuguit, s'han hagut d'obrir al primer requeriment dels guerrers que grosserament reclamaven l'allotjament i el menjar que de dret els pertoca, i exigien que l'una cosa i l'altra fossin com cal, sots pena de portar el dol als estadants de les cases. En aquests temps de revolta l'espasa és jutge i jutjat, demandant i botxí, i ella és qui paga.

A la plaça del Mercat s'hi són aplegades, entorn d'una gran foguera, les tropes dels barons. Mengen i beuen a desdir, bramen cançons bàquiques, juguen i es barallen, mentre la nit avança. L'abrandament del foc estén estranyes ombres sobre el munt d'armes apilades i les salvatgines siluetes dels soldats.

La mainada de la vila els rodeja, els examina, esparverada, mentre algunes dones entaulen col·loquis i garlen, enriallades, amb la soldadesca ardida, que tan poc s'assembla als fills del poble. Aquests se'n són allunyats, portant a la cara l'expressió d'aturdiment que els és pròpia.

Al lluny, venint dels camps que rodegen la vila, resplendeixen, afeblides, les llums dels campaments on s'han acoblat nombroses tropes entorn de llurs senyors, o els mercenaris francesos de l'hipòcrita Joan vagaregen mateix que llops devoradors.

Els carrers són ocupats pels sentinelles, els focs flamaregen sobre les altures veïnes, i la nit transcorre. Finalment el dia s'aixeca sobre la vall del vell Tàmesis: som a la matinada d'aquest gran jorn que ha d'afermar amb esclat el destí de les generacions venidores.

Quan s'ha fet dia, de l'illa de més avall (més enllà de l'illa on som nosaltres) puja la remor del tràfec d'un gran nombre de treballadors. Aixequen el gran pavelló que l'altre vespre portaren: els fusters s'afanyen a clavar llargues rengleres d'esglaons, mentre els tapissers vinguts de Londres preparen les sedes tornassolades i la draperia d'or i d'argent.

Per allà baix, pel camí que serpenteja al llarg del riu, es veuen arribar de Staines una dotzena de vigorosos alabarders: són la gent dels barons. Riuen i parlotegen, amb una veu grossa; s'aturen a cent metres de nosaltres, sobre l'altre marge; reposen sobre llurs armes, i esperen.

Cada hora arriben, pel mateix camí, noves colles de gent d'armes. Els cascos i les cuirasses lluen sota els raigs del sol matinal, i aviat el cami s'omple, fins on pot allargar la mirada, d'acers espurnejants i cavalls ardents. Els cavallers galopen, cridant, de grup en grup; petits penons onegen peresosament al ventijol de la tèbia atmosfera. De tant en tant es fa com un remolí més o menys fort pels guerrers que obren llurs files: és un gran baró que, sobre el seu poltre i amb acompanyament de guardes i escuders, corre a situar-se al cap dels seus vassalls i servents.

Pel vessant de Cooper-Hill, o sia davant del campament, s'hi han aplegat els paisans esparverats i els badocs que sortiren de Staines. Cap d'ells no sap el motiu exacte d'aquest enrenou: cadascú dóna un parer diferent sobre l'espectacle que veu. Els uns asseguren que el poble en treurà bon profit, de l'obra que va a realitzar-se; però els vells branden la testa, car ja saben, d'altres vegades, el que són aquests tripijocs.

El riu, fins a Staines, és cobert d'embarcacions, petits vaixells i closques de nou que avui únicament les pobres gents fan servir. Tota aquesta flota ha estat remolcada o dirigida pels seus vigorosos remers, i s'acosta, tan com pot, als passadissos coberts, esperant el rei Joan per a transportar-lo al lloc on la fatídica carta rebrà la seva firma.

És migdia, i tota aquesta gran gentada s'espera pacientment. Ha corregut la remor que Joan _l'Anguila_ s'ha tornat a escapar de la pressió dels barons i que ha sortit de Duncroft-Hill, seguit dels seus mercenaris, per un objecte tot diferent, que res no té que veure amb la firma de la carta que ha de portar la llibertat al poble.

Però no! La mà posada sobre el seu muscle ha estat ara de ferro, i és inútil que provi de refugir-se'n. Força lluny, allà baix, sobre el camí, s'aixeca un petit núvol de polseguera. El núvol s'acosta i s'engrandeix; se senten ressonar, a cada instant més clarament, les ferradures dels cavalls, i un lluït acompanyament de senyors i cavallers, de brillants vestidures, es desplega al mig dels grups de gent d'armes. Al davant, a reraguarda i a cada costat cavalquen els cavallers dels barons. Al mig hi ha el rei Joan.

Es dirigeix el rei vers les galeres que l'estan esperant, i els grans barons surten dels rengles per anar al seu encontre. El rei els saluda, els envia somrisos i els diu paraules dolces com la mel. Diria's que va a un banquet donat en honor seu.

Però, quan està a punt de saltar a terra, llança una llambregada furtiva als mercenaris francesos, aturats darrera seu, i als braus homes dels barons que el rodegen.

És que no era hora? Un cop violent a aquest cavaller que està al seu costat sense desconfiança; una veu de comandament als seus mercenaris; una càrrega desesperada sobre aquestes files sorpreses, i els barons rebels podrien ben bé maleir el dia que intentaren travessar-se als seus plans! Una mà més agosarada hauria canviat, potser, en aquest moment, la sort de la partida empresa. Si un Ricard és allà, ben bé que el cop alliberador hauria pogut allunyar-se dels llavis d'Anglaterra, i el sabor de la independència desaparèixer per cent anys.

Però el cor del rei Joan defallí davant les baronils figures dels soldats anglesos. Abandonà els ramals del seu poltre, baixà d'aquest i s'assegué a la primera de les galeres. Els barons el seguiren, amb les mans enguantades de ferro sobre el puny de llurs espases. La veu de «Deixeu anar!» fou donada; les pesants barques, ornades sumptuosament, deixaren a poc a poc el marge de Runnymede, i, lluitant penosament contra el ràpid corrent, arribaren a tocar, carrisquejant, la ribera de la petita illa que d'ençà d'aleshores es diria Illa de la Carta Magna (Magna Charta Island).

El rei Joan ha desembarcat, i tothom s'espera, contenint-se la respiració, amb un profund silenci.

Un clam immens ressona, i sabem que la clau de la volta, la pedra fonamental de la Llibertat anglesa, acaba d'ésser sòlidament segellada.

(1) Antiga guàrdia particular dels reis d'Anglaterra; també una mena de guàrdia municipal.

(2) Punyal usat pels muntanyencs.

CAPÍTOL XII

Temps dificultosos per a la nació anglesa.--Una nit a la recerca del lloc pintoresc.--Sense casa i sense sopluig.--Harris preparant-se per a morir.--Aparició d'un àngel.--Efecte de sobtada joia en Harris.--Un ressopó.--Àpat.--Preu alçat de la mostassa.--Una batalla salvatge.--Maidenhead.--A la vela.--Tres pescadors.--A punt de marxa.

Quan les escenes precedents es desenrotllaven únicament davant dels meus ulls, jo m'estava assegut al marge. I veu's aquí que George em digué:

-Quan haureu ben reposat, espero que us dignareu pendre part en el rentat de la vaixella.

D'aquesta manera van fer-me tornar dels dies gloriosos del passat al prosaic present, ple de misèries. Vaig deixar-me portar a la barca, i vaig rentar la paella amb un tros de fusta i un grapat d'herba. La camisa mullada de George em serví per eixugar-la.

Tot seguit travessàrem la Magna Charta Island, esguardant ràpidament la làpida que hi ha al clos i que diuen si va servir per a la firma de la gran carta. Se sap del cert, el lloc on fou firmada? També es pretén que el fet s'esdevingué a l'altre marge, a la part de Runnymede. Per la meva part no vull desfer aquest nus gordià: segons el meu humil parer, estic per donar la raó a la versió popular de l'illa (*13).

Del Picnic Point al Vell Windsor Lock, el riu apareix encisador. Un camí ombrejat va, entre horts i boscatge i al llarg de la ribera, fins a _Campanes de Orseley_, hostal d'allò més pintoresc, com ho són gairebé tots, tant com va remuntant-se el riu. Altrament és un indret on es pot beure un bon got de cervesa. Prou que ho sap Harris!

Vell Windsor és també punt cèlebre. Eduard el Confessor hi tingué un palau, i fou ací, també, on el gran Earl Godwin va ésser reconegut culpable, per la justícia de l'època, d'haver intervingut en la mort del germà del rei. El comte Godwin prengué un bocí de pa, i, tenint-lo a la mà, digué:

-Si en sóc culpable, ¡vull que aquest pa m'ofegui!

Es ficà el pa a la boca, se l'empassà i morí ofegat.

De Vell Windsor enllà, el riu ja no té cap interès, i no esdevé digne d'ell mateix fins a prop de Boveney. George i jo remolcàrem la barca per sota del Home-Park, que s'estén al marge dret, des del Pont Albert al Pont Victòria. En passar per davant de Datchet, va preguntar-me George si recordava la nostra primera excursió del riu i el nostre desembarc en aquell lloc, a les deu de la nit, quan tan gran necessitat teníem d'un llit.

-Prou, que me'n recordo!- li vaig respondre. -I el temps que me'n recordaré!

Era el dissabte anterior al _Bank-Holiday_ d'agost. Tots tres teníem una gana de no dir; estàvem atuïts, i en arribar a Datchet prenguérem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades, els abrics i altres objectes, i anàrem a la recerca d'una fonda o d'un hostal.

Vam passar per davant d'un bonic hotel. El pòrtic era tot guarnit de clemàtides i plantes enfiladisses, però no hi havia mare-selva.

-Aquí no hi entrem, si us plau!- vaig dir jo. -Cerquem una mica més: Potser trobarem un hotel amb mare-selva.

Reprenguérem la marxa i en trobàrem un d'agradós aspecte, tot cobert de mare-selva per un dels costats. Però a Harris no li semblà bé: va dir que li desplaïa el posat de l'home que hi havia a la porta. Certament, no era un home simpàtic, i duia unes innobles sabates. Reprenguérem el nostre camí, sense trobar altres hotels; però ens creuàrem amb un home al qual demanàrem que ens informés.

-Van d'esquena als hotels, vostès. Tombin-se, i ja veuran com arriben al del Cérvol.

-Ja hi hem estat, però no ens agrada: no té mare-selva.

-Així, doncs, vagin a Manor-House: a l'altra banda, justament. Potser aquest els plaurà.