Part 6

Heu's ací un adorable panorama, que m'inspirava un poema, un idil·li. Em sentia noble i dignificat, inclinat a rebutjar el mal i enlairar-me per damunt del segle. Hauria volgut estatjar-me i viure allí, i mai més no cometre futilitats, observant una bella existència, sense reprotxe, fins a tenir els cabells blancs com l'argent en arribar a vell, etc., etc. En aquell moment oblidava les accions dolentes de tots els meus amics i coneguts, i els beneïa.

Tant se me'n donava, d'aquests, ocupats com eren a portar una vida frívola i indiferent, ben lluny de pensar el bé que feia per ells en aquell plaent indret. Jo el feia, però, i hauria estat content de poder fer-los tan feliços com desitjava.

Quan més capficat estava, meditant entorn d'aquests enlairats i dolços pensaments, vaig ésser retornat al món per la veu agra i vella que em cridava:

-Molt bé, senyor, molt bé: ja va, ja. Ara mateix, senyor: no en passi ànsia!

Em giro i el veig al mig del cementiri un bon home, calb, que, coixejant, venia cap a mi. Duia un gran manyoc de claus, que feia sorollar a cada pas.

Amb una digna mirada vaig indicar-li que volia estar ben sol. Però l'home seguí aproximant-se cap a mi.

-Ja vinc, senyor, ja vinc! És que vaig una mica coix: veu? No vaig tan lleuger com altres vegades. Passi per ací, senyor.

-Aneuvos-en! ¡Deixeu-me tranquil, vell miserable!- li vaig dir.

-M'he donat tota la pressa possible, així que la meva dona l'ha vist. Segueixi'm, senyor, si li plau.

-El que heu de fer és anar-vos-en, abans no m'enfili dalt del mur i no us digui dos i dos quant fan.

L'home semblà sorprès.

-No vol pas veure les tombes?

-No. No en tinc pas ganes, de veure-les. Vull únicament romandre arrambat a la tàpia. Aneu-vos-en i deixeu-me en pau. Sóc ple de bells i nobles pensaments que em produeixen un efecte sanitós i dels quals voldria servar la impressió. ¿Què veniu a parlotejar, ací, i per què em feu perdre l'oremus, en fer-me voleiar les meves millors idees amb la vostra estúpida proposició de pedres mortuòries? Deixeu-me en pau, us torno a dir, i vegeu de trobar qui us enterri a poc preu, que jo pagaré la meitat del que costi.

L'home restà una mica sufocat; es refregà els ulls i em mirà fit a fit. Jo tenia, malgrat tot, l'apariència d'un ésser humà, i ell no podia dubtar-ne.

-Tal vegada és estranger, vostè? No és d'ací?

-No que no en sóc, d'ací. Si ho fos, vos no en seríeu.

-Així, doncs, vostè vol veure les sepultures, les tombes, la gent que hi ha enterrada... Ja em comprèn, vostè: els fèretres.

-Mentiu!- vaig cridar. -Jo me'n ric, de les tombes, de les vostres tombes! Per quins set sous les hauria de voler veure? ¿Per ventura no tenim les nostres, les de la nostra família? El meu oncle Podger té, al cementiri de Kensal Green, una sepultura que és la joia de tota la contrada. El monument fúnebre del meu avi Bow pot rebre vuit visitants. La meva tia Susanna té, al cementiri de Finchley, una tomba de rajola amb tot d'ornaments d'una pedra tumulària i amb una mena de cafetera en lloc de baix relleu. Demés, aquest monument té un cimbori rodó de quinze centímetres, del millor marbre, que ha costat a pes d'or. Si alguna vegada desitjo veure tombes, és per aquells indrets on em plau d'anar. ¡No m'interessa cap altra sepultura! Quan vós sigueu enterrat, us vindré a veure: és tot el que puc fer per vós.

L'home es desfeia en llàgrimes. Em va semblar que una de les seves tombes tenia, a dalt de tot, un tros de pedra que deien si era la resta d'una estàtua d'home; una altra tomba oferia una inscripció que ningú no era capaç de desxifrar.

Jo seguia sense commoure'm. L'home insistí, amb el cor nafrat:

-No vol veure les vidrieres commemoratives?

Davant la meva negativa, lliurà una darrera escomesa, els darrers ressorts. Se m'acostà i em digué amb una veu indistinta:

-A baix, a la cripta, tinc un parell de cranis! Vingui a veure'ls! Vingui a veure els cranis! Per a vostè, jove, és ara el temps de vacances, i segurament voldrà divertir-se.

Giro esquena, i, tot anant-me'n, encara el sentia cridar:

-Vingui a veure els cranis! Torni, doncs: torni, i els veurà!

* * *

A Harris li plauen les sepultures, les tombes, els fossars, els epitafis, les inscripcions funeràries. Només de figurar-se que no podria veure el «darrer estatge» de la senyora Thomas es mig trastornava i deia:

-Des que aquesta excursió fou projectada, havia somiat aquesta visita, i per a fer-la m'he unit a vosaltres.

Vaig dir-li que havia de pensar amb George, i que teníem l'obligació de remuntar la barca fins a Shepperton per tal de poder trobar-lo cap a les cinc. Llavors les emprengué amb George.

-¿Per què vagabundeja tot el dia i ens deixa sols a arrossegar a contracorrent aquesta feixuga parroquiana? ¿No podria treballar una mica i tenir lliure el dia per passar-lo amb nosaltres? ¡Vagi al dimoni la seva banca! ¿Que hi pot fer res de bo, allí? A qualsevol hora que jo m'hi hagi escaigut, mai no l'he vist treballar. El veureu tot el dia seure darrera el vidre d'una finestreta, esforçant-se a fer veure que es troba molt enfeinat. ¿Voleu dir-me què se'n pot esperar, d'un home darrera una finestreta? ¡Ben bé que jo haig de treballar, per a viure! Per què no fa ell el mateix? ¿Per què serveixen, ell i les banques? De pendre-us els diners ja en saben; però presenteu-vos-hi amb un xec, i us el retornen ple d'inscripcions com aquestes: «¡No hi ha fons!», «¡Informeu-vos de la persona que envia!» Voldríeu dir-me a què treu nas, tot això? Poc sabeu la pila de viatges que m'han fet fer. Dues vegades, la darrera setmana! Però no estic pas disposat a suportar-ho més temps, i retiraré el meu dipòsit.

Si George fos aquí, podríem anar a veure aquesta tomba. Jo no m'ho acabo de creure, que ell sigui a la banca. Estic segur que s'està esplaiant, mentre nosaltres carreguem amb tota la feina. Doncs bé: me'n vaig a passeig, a pendre la fresca.

Vaig fer-li veure que ens caldria córrer qui-sap-lo per a trobar un hostal o una cantina. Llavors fou el riu, que tingué la culpa de tot.

-Per què serveix, aquest riu? ¿És que hem vingut a lliscar-hi per a morir-nos de set?

Quan Harris té aquests rampells, el millor que es pot fer és deixar-lo dir: vessa tota la bilis i resta tranquil tot seguit. Vaig dir-li:

-A dins del cove hi ha llimonada concentrada, i a proa teniu el càntir amb molts litres d'aigua. Barregeu aquestes dues coses i obtindreu una beguda fresca i calmant.

Aleshores s'enfurismà contra la llimonada i totes les altres begudes pròpies d'escolars: gingebre, xarop de gerds, etc., etc.

-Això són infames mixtures- deduïa -que produeixen la dispèpsia i malmeten el cos i l'ànima, engendrant la meitat dels crims que es registren a Anglaterra.

Ell, de totes maneres, volia beure una cosa o altra; Va enfilar-se al banc i va ajupir-se per agafar del fons del cove l'ampolla, que no era gaire de bon abastar. S'anà ajupint ajupint, i, obstinat a voler governar la barca malgrat el desequilibri del seu cos, agafà malament la corda i féu anar l'embarcació contra el ribatge. Amb la topada caigué i anà a ficar-se de cap a dins del cove, quedant agafat als costats de la barca i amb les cames en l'aire. Ni gosava a bellugar-se, per por d'ésser engolit, i qui sap el temps que hauria romàs en tal posició si no corro a hissar-lo agafant-lo de les cames.

No cal dir que aquest incident havia d'augmentar la seva furor.

CAPÍTOL VIII

Destorbs.--El que cal fer.--Comportament groller dels propietaris riberencs.--Defenses.--Harris canta una cançó còmica.--Una reunió aristocràtica.--Conducta de dos joves poca-soltes.--Unes informacions sense utilitat.--George compra un banjo.

Sota els salzes ploraners de Kempton Park vam aturar-nos per fer l'àpat. És una planura riberenca, catifada de verd i guarnida de salzes que la cobricelen. Anàvem a entrar al tercer plat (pa i confitures) quan heu's ací que ens compareix un cavaller, amb mànegues de camisa i una curta pipa a la boca, i ens diu:

-¿Ja saben que estan violant una propietat privada?

-Encara no hem ben examinat aquesta qüestió, per a deduir conclusions- vam dir-li. -Amb tot, si vostè ens assegura, sota la seva paraula de cavaller, que nosaltres violem aquesta propietat, estem disposats a creure'l.

Ens va donar la seguretat que demanàvem, i nosaltres, per la nostra banda, li donàrem les gràcies. Però el seu posat era de no estar gaire content: anava amunt i avall, no molt lluny de nosaltres.

Aleshores vam preguntar-li:

-¿Podríem servir-lo en res més?- I Harris, amb la intenció de fer broma, li oferí pa i confitures. El cavaller, que indubtablement pertanyia a alguna societat els estatuts de la qual prohibien la ingestió dels susdits aliments, declinà l'oferiment amb aspra forma, i fins semblava injuriat per l'atenció que li haviem tingut.

El seu deure era treure'ns d'allí.

-Sí, aquest és el seu deure i caldrà complir-lo- li digué Harris. -Però em plauria de conèixer el seu parer sobre la millor manera de fer-ho.

Harris és un home corpulent, molt forçut, musculós, de gran ossamenta. Aquell home se'l mirà detingudament, i respongué:

-Vaig a consultar el meu superior i tornaré per posar-los en remull dins del Tàmesis.

Naturalment, no es deixà veure més. En realitat, el que volia era un xelí.

Hi ha, tanmateix, una bona colla de paràsits riberencs que fan a l'estiu bones pessetes passejant-se al llarg del riu i arrencant un tribut als que són prou babaus per a fer-ne cas. Diuen que són «enviats del propietari» i prenen nota dels noms i adreces per a passar-la a llur senyor, el qual pot fixar (si és que realment té dret a fer-ho) una quantitat justa pels danys i perjudicis causats a la propietat on heu cercat un recó que us servís de solaç.

Generalment el públic és indolent i temorenc, i prefereix suportar aquestes imposicions ans que acabar-ho d'una vegada mostrant una mica d'energia.

Cal avergonyir resoltament els propietaris dignes de vituperi. Llur egoisme augmenta d'any en any, i, si per ells anés, es prohibiria en absolut l'accés al Tàmesis. No en tenen prou amb els petits tributs i el que el riu ja per si sol representa, que han de clavar-hi estaques al fons i posar cadenes de marge a marge. Ara de poc han fet penjar als arbres uns grans anuncis de prohibicions que solament de veure'ls em desperten els instints més dolents. Em vénen intents d'arrencar tots aquests cartells i mig partir-los sobre el cap de qui els ha posat, fins a deixar-lo mort. L'enterraria tot seguit, i sobre la fossa hi clavaria el seu cartell com a làpida tombal.

Vaig dir a Harris els meus sentiments, i aquest em va respondre:

-Jo faria encara pitjor. No solament exterminaria els enganxadors de cartells, sinó que degollaria tota la família, llurs amics i parents, i després els cremaria la casa.

Això em semblà massa exagerat, i li ho vaig fer observar.

Harris: -Tal com he dit ho faria. Aquest tractament fóra ben merescut, ¡i de bona gana cantaria cançons còmiques damunt les cendres! -

Vaig restar desolat en escoltar aquesta professió de fe sanguinària. Tots hem de fer que els nostres instints de justícia no degenerin en sentiments de venjança. Llargues amonestacions em calgué fer a Harris per a conduir-lo a idees més cristianes, i, a la fi, vaig eixir-ne victoriós. Em va prometre que gràcies a la meva intervenció els amics i parents salvarien la vida, i que no cantaria pas sobre les cendres de la casa.

Si haguéssiu, alguna vegada, sentit cantar a Harris una cançó còmica, compendríeu l'immens servei que he rendit a la humanitat. Se li ha ben arrelat la idea que amb aquell particular gènere hi ha de fer sort. I els seus amics que li coneixen tals temptatives, es fan també càrrec que mai no podrà guanyar la menor glòria i que és temps perdut aconsellar-li de fer cap assaig.

Quan es prega a Harris de cantar, acostuma a respondre:

-Amb molt de gust, per mi; però jo només sé cançons còmiques...- I que ho diu amb una entonació com volent dir que un hom ha d'escoltar-lo un cop i morir tot seguit.

-És molt amable, molt amable!- diu la mestressa de la casa. -¿Ens en cantarà una, senyor Harris?

Harris s'acosta al piano, amb el feliç gest de l'home disposat a sacrificar-se generosament pel seu pròxim.

-Silenci, si els plau!- diu la mestressa de la casa, girant-se. -¡El senyor Harris va a cantar-nos una cançó còmica!

-Oh, quina felicitat!- exclamen els concurrents.

Retornen els que eren a la _serra_; pugen els dels altres pisos; es recerca per tota la casa i s'apleguen al saló amb un somriure als llavis.

Harris comença.

Val a dir que no és cosa de demanar una gola privilegiada, per a esmenussar un couplet còmic; ni cal una frase mestra ni vocalitzacions. Tampoc no ha de fer gens estrany, sentir al cantant enfilar una nota a un diapassó massa alt i sobtadament canviar el to. No cerqueu l'exactitud del compàs, ni concediu gaire importància al fet d'avançar-se l'artista dos temps sobre l'acompanyament, o que s'aturi de cop i volta a la meitat del couplet per a discutir amb el pianista sobre aquest particular, reprenent el mateix fragment de la cançó.

En canvi, haveu d'estar disposats a sentir repetir els tres primers versos del couplet, sense misericòrdia, fins al moment de la tornada, i veure com tot d'un.plegat, el cantant deixa de cantar, per a riure burlescament i dir: «És xocant, però que em pengin si em recordo del que segueix!» Aleshores mira d'empescar-se alguna cosa, i al cap d'una mica es recorda «del tros que havia perdut», quan justament es troba en un període ben diferent de la cançó; interromp, (sense fer-ne esment a l'auditori) reprenent el couplet en la frase recordada, i el públic resta en el més greu dels desempars.

Altrament, no us cal...

Però vaig a donar-vos una idea de Harris fent de cantor, i vosaltres mateix judicareu.

Harris (dret davant el plano i parlant al públic amatent): -Em temo que aquesta cançó no la trobin massa vella. Estic segur que tots vostès la coneixen, però es l'única que sé. És la _Cançó del jutge_, treta de Pinafore... No, no és pas Pinafore, el que vull dir. Vull dir... Ja ho saben, vostès, el que vull dir: és una altra cosa. Vostès ja ho comprenen, veritat que sí? Bé: vostès han de cantar la tornada, tots a chor.

Murmuris de goig i d'inquietud per això de repetir a chor la tornada. Uns acords brillants marquen el preludi de la _Cançó del jutge_, treta del _Procés davant un jurat_ per un pianista nerviós. Arriba el moment de cantar, però Harris se'n distreu. El pianista torna a començar el preludi, i Harris es posa a cantar els primers versos de la _Cançó del primer lord de l'almirallat_ de Pinafore. El pianista s'esforça per acabar el preludi, però s'ho deixa córrer i prova de seguir a Harris amb l'acompanyament de la _Cançó del jutge_, treta del _Procés davant un jurat_. Veu que allò no va bé, i es demana on és i què és el que fa. Perd el cap, i de sobte s'atura.

Harris (encoratjador i amb to de benvolença): -Molt bé, molt bé! Ho fa meravellosament! ¡Continuï!

El pianista: -Em sembla que hi ha un malentès. Vejam: què canta, vostè?

Harris (ràpidament): -Doncs la _Cançó del jutge_, treta del _Procés davant un jurat_. ¿No la coneix, vostè?

Un amic de Harris (al fons de la sala): -No, home, no! De cap manera! No sabeu el que dieu. Cantàveu la _Cançó de L'almirall_ de Pinafore.

Segui una llarga argumentació, entre Harris i aquest amic, sobre quina era, positivament, la cançó que Harris cantava. L'amic digué, a la fi:

-Tant ens fa saber-ho com no, el que canteu: la qüestió és que canteu.

Harris, vivament ressentit per la injustícia que se li feia, demanà al pianista que tornés a començar. El pianista, llavors, toca el preludi del _Cant de l'almirall_, i Harris, veient el moment favorable per a rompre a cantar, comença:

«En fer, de jove, mon debut forense...»

És a dir, el _Cant del jutge_, del _Procés davant un jurat_.

Tothom esclafeix a riure. Harris es pren la riallada com un compliment. El pianista pensa amb la seva muller, amb la seva família; abandona la lluita desigual i se'n va. El seu lloc l'ocupa un pianista més vigorosament constituït.

El nou pianista (alegrement): -Ara, estimat company, ja pot començar quan vulgui. Jo m'encarrego de seguir-lo. Fora el preludi!

Harris (al qual les explicacions precedents han aclarit de mica en mica el cervell) diu tot enriallat:

-Per Júpiter! Els prego que em dispensin. Barrejava les cançons, però la culpa era de Jenkins. Ara, ara!...

Canta. La seva veu sembla sortir del soterrani i ofereix certa analogia amb els sords murmuris precursors d'un terratrèmol.

«Quan era jove vaig servî un trimestre com a pixatinter d'un magistrat...»

Harris (dirigint-se al pianista): -És més baix, amic meu. Tornarem a començar aquest passatge, si li plau.

Novament canta els dos primers versos amb veu de falset. Gran sorpresa d'una part de l'assemblea. Una dama vella, retornada a la infància i asseguda a la vora del foc, es posa a plorar, i se l'han d'endur.

Harris (continuant):

«Espolsava finestres; espolsava la porta i...

No, no! «Netejava les vidrieres de la gran porta i encerava l'entarimat.» No, tampoc. Em perdo. Jo els demano perdó. És una cosa xocant, però mai no puc recordar-me d'aquest vers. «I jo... i jo...» Què hi farem? Passem a la tornada, i amunt la barca. (Canta.)

«I jo tra-derí-derà, la-tral-la-la-la. Heu's ací que ara sóc ministre de Marina.»

Tots amb la tornada, eh? Aquests dos versos són els que han de repetir. Va?

(Chor.)

I ell:

«Heu's ací que ara és ministre de Marina.»

Aquest bon Harris no sap veure fins a quin punt arriba a fer el beneit i com és carregós per a molta gent que no li ha fet cap mal. S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el més gran obsequi, i afegeix:

-Després de sopar, ja els cantaré una altra cançó.

Però, ara que parlem de recepcions i de cançons còmiques, us contaré una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com el treball mental és, generalment, propi de la naturalesa humana.

Havíem format una reunió elegant, d'enlairada cultura intel·lectual; ens vestíem amb la millor roba de l'armari i sosteníem belles converses. En poques paraules: tots ens sentíem feliços, tret de dos joves estudiants vinguts d'Alemanya no feia gaire. Llur posat era d'estar en la reunió de mala gana, com si trobessin el programa enutjós. Nosaltres érem massa intel·ligents, al costat d'ells: aquesta era la veritat. La nostra brillant conversa junt amb els gustos més refinats, els aclaparava i els deixava a un nivell inferior al nostre. Tots férem, més tard, aquesta observació: que mai no devien haver-se trobat allí.

Es tocaren fragments dels antics mestres alemanys; es discutí filosofia i estètica; els homes estigueren oportuns amb les dames i es féu humorisme, sempre de bon to. Algú declamà un poema francès, després de sopar, i els concurrents van declarar-lo admirable. Després una dama cantà una balada espanyola, tan sentimental que féu vessar llàgrimes a dos de nosaltres. La balada era patètica de debò.

Aleshores aquells joves s'aixecaren i digueren:

-Vostès no han sentit mai a Herr Slossen Boschen cantar la seva gran cançó còmica alemanya!-

Aquest digne Herr havia arribat en aquell moment, i s'havia instal·lat directament al menjador.

Cap de nosaltres l'havia mai sentit. Els joves afegíren:

-És la cançó més divertida que s'ha escrit. Nosaltres coneixem Slossen Boschen, i, si vostès volen, anirem a demanar-li que vingui a cantar-la. Mirin si ho serà, de divertida, que, havent tingut Slossen Boschen l'honor de cantar-la davant l'emperador d'Alemanya, calgué portar al llit l'emperador, malalt de tant riure. Demés, no hi ha ningú que pugui cantar-la com ell: sap servar una gravetat tan gran tot el temps, que es podria creure que recita una tragèdia. I aquesta actitud fa la cosa més original. Mai no deixa suposar, ni pel seu to ni pels seus gestos, que canta una cosa còmica, puix treuria sabor a l'obra interpretada. El seu aire grave, patètic i tot, esdevé una broma irresistible.

Davant aquestes explicacions expressàrem el nostre viu desig d'escoltar aquell estrany ocell i poder judicar bé.

Els joves anaren a fer la petició a Herr Slossen Boschen.

Probablement fou satisfet del requeriment que li portaven, car vingué tot seguit i seié al piano sense dir una sola paraula.

-Oh! Es divertiran d'allò més! ¡Riuran de debò!- deien amb veu baixa els joves, travessant el saló per pendre lloc modestament darrera el professor.

Herr Slossen Boschen s'acompanyava ell mateix. El preludi no feia pressentir una cançó còmica, certament: era d'un to brillant, ple d'ànima, i ens va posar la carn de gallina.

-És el mètode alemany - ens dèiem nosaltres. I ens disposàvem a la fruició.

La llengua alemanya jo no l'entenc: malgrat haver-la apresa en el col·legi, no en recordava ni un traïdor mot dos anys després de sortir-ne.

En el moment que dic, no vaig deixar de veure la meva ignorància i vaig practicar una estratagema que tinc per genial. Vaig començar de fixar-me en els dos joves alemanys, no traient-los mai la vista de sobre. Quan en llur cara es dibuixava un somrís, jo també somreia; quan s'esforçaven a contenir la rialla, també feia jo els possibles per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit cloc-cloc de satisfacció, com si fos percudit d'un dard espiritual que als vulgars mortals escapava.

Em considerava, senzillament, molt hàbil, operant així.

A mesura que la cançó seguia, vaig observar que la major part de l'auditori tenia, com jo, fixa la mirada en els joves alemanys. Es retorçaven, en riure, i s'estiraven en convulsions com ells, i com ells es donaven de tot cor a l'alegria, exposant-se a rebentar, per dir-ho així, a cada moment. Se'n podia dir un èxit complet.

Però el professor alemany no semblà pas estar satisfet del tot. A les nostres primeres riallades, la seva fisonomia va palesar una sorpresa extrema, com si les rialles haguessin estat el darrer dels compliments que esperava. Nosaltres trobàvem que aquesta expressió era el súmmum de la bufonada, i ens dèiem: -Verament, aquesta gravetat ja constitueix la meitat de la broma.- La més lleu manifestació, per la seva part, fent veure que es donava compte de la seva pròpia broma, desfaria l'efecte.

Com que les rialles continuaven, el seu posat de sorpresa va tornar-se enuig, i després indignació, i ens llançà unes ullades ferotges. (Els dos joves qui eren darrera seu i no podien ésser dins el seu radi visual, foren exceptuats). Aquella mímica ens produí escomeses convulsives. Certament, aquesta cançó podia fer-nos morir. Les paraules, per si soles, podien ja emmalaltir-nos, però tanmateix aquesta serietat, aquesta burla, era massa.

A la darrera estrofa, l'artista es sobrepassà a si mateix, i féu espurnejar sobre nosaltres els seus ulls, plens d'una furor que ens hauria contorbat d'allò més si per endavant no haguéssim estat previnguts que allò formava part del mètode còmic alemany. Per acabar-ho d'adobar, llançà al mig d'aquella estranya música un crit d'agonia tan dolorit, que, de no tenir la seguretat que es tractava d'una cançó còmica, hauríem plorat.

La cançó acabà entre una cascada de rialles.

-Oh!- vàrem dir a chor. -¡Mai no havíem escoltat una cosa tan divertida! Certament és estranya la idea (general arreu del món) que els alemanys no posseeixen el sentiment humorístic. ¿Per què no han traduït llur cançó a l'anglès, per a major joia dels mortals?

Aleshores Herr Slossen Boschen s'aixecà, invectivant-nos terriblement. Per la col·lecció de lletanies alemanyes que ens adreçà vaig deduir que la seva llengua és verament privilegiada per a fer-ne semblant ús. Dansà, féu tremolar els punys, i ens serví tot l'anglès que sabia. Talment semblava que mai ningú l'hagués insultat fins aleshores.