# Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos) ## Part 5 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-homes-dins-d-una-barca-sense-comptar-hi-el-gos-29944/index.md L'home li féu travessar el magatzem i enfilar-se per l'escala de la botiga. La balustrada era una positiva obra artística bellíssima, i el mur estava guarnit, de dalt a baix, de roure entretallat, que segurament hauria fet honor a un palau. De l'escala passaren a la sala de rebre, gran i clara, decorada d'un alegre paper amb un fons que enlluernava una mica. No hi havia, d'altra part, res de particularment remarcable i el meu amic es demanava per què se l'havia fet pujar a aquella habitació, quan el comerciant anà fins al mur empaperat, i, colpejant-lo, produí un so de fustam. -És roure: tota l'habitació és de roure esculturat, fins al plafó, molt semblant al que haveu vist a l'escala. Tot estranyat, exclamà el meu amic: -Pel gran Cèsar, bon home! ¿Voleu dir que haveu estat capaç de recobrir el teginat de roure amb paper pintat de blau? -Doncs sí!- fou la resposta. -Per cert que fou feina bastant difícil, car em vaig veure forçat a recobrir primerament amb llauna tota la superficie del mur, per salvar els entrants. La sala resta així més alegre: abans era massa fosca. Jo no puc fer a aquest home cap retret per la seva feta. (Heu's ací, segurament, un gran consol per a la seva consciència.) Segons el punt de vista de la majoria dels estadants que desitgen rodejar-se de tota l'alegria possible, el comerciant té raó; però llur punt de vista no és pas el mateix d'un antiquari. El roure esculturat és ben agradós a la vista: plau, certament, haver-ne quelcom. Viure rodejat, ça com lla, de roure esculturat, és desmoralitzant (certament també), sobretot per a les persones que no són tocades d'aquesta dèria. Tant se valdria, llavors, viure dins una església. El que és trist, en el cas del barretaire, és veure'l propietari d'una sala teginada de roure que ell menysprea, quan tanta de gent hi ha que estima aquesta ornamentació i li cal pagar grans preus per haver-la. Vet ací la llei del nostre baix món: a cadascú li toca precisament allò que tant se li en dóna, i sempre són altres els qui tenen allò que faria la felicitat de llurs veïns. Els pobres diables que amb prou feines poden subvenir a llurs necessitats, obtenen vuit vigorosos rebrots, i els vells matrimonis rics, sense hereus per atènyer llurs rendes, moren sense fills (*7). No cal insistir massa sobre aquest punt! Esdevindríem melangiosos. Hi havia al nostre col·legi un condeixeble que nosaltres anomenàvem «Sandford i Merton». El seu nom veritable era Stiwings. Quin xicot més extraordinari! Jo estic que veritablement li agradava treballar. S'havia exposat moltes vegades a seriosos perills pel seu costum d'asseure's al llit i llegir grec. Tenia meravelloses idees (semblaven cosa de l'altre món) quant a voler ésser l'orgull dels seus pares i mestres: aspirava a guanyar premis, a ésser home i esdevenir capaç. En poques paraules: rumiava una pila d'idees, i tals eren aquestes idees, que palesaven la seva feblesa d'esperit. Mai no he conegut una criatura més estranya, i ensems, tan inofensiva com un infantó acabat de néixer. Amb una regularitat de dos cops per setmana queia malalt, i, per consegüent, no podia anar a classe. Segurament no hi havia ningú com aquest «Sandford i Merton», per a caure malalt. ¿Es coneixia cap malaltia, dins un radi de deu milles entorn d'ell? Doncs tot seguit l'agafava a tot agafar-la. Tenia bronquitis durant la canícula i febres per Nadal; el tombava un reumatisme, després de sis setmanes de sequedat, i, si sortia al carrer amb boira, tornava amb un cop de sol! Un any va patir terriblement dels queixals: els hi arrencaren un per un i els hi reemplaçaren per una dentadura postissa. Aquesta operació li valgué unes bones neuràlgies i forts dolors a l'orgue auditiu. Estava constipat invariablement sempre, llevat d'un cop que tingué l'escarlatina durant nou setmanes. Els panellons havien fet un arrendament per vida, amb la seva persona. En el terrible flagell de còlera del 1871 el nostre barri fou particularment protegit del contagi. Un sol cas greu hi havia al veïnat: el del jove Stiwings. Durant les seves malalties li calia jeure i nodrir-se amb gallina, cremes i raïm d'hivernacle. Romania a la llarga, passant grans crisis de llàgrimes perquè no se li deixava fer els seus exercicis de llatí, i es posava la gramàtica alemanya fora del seu abast. I nosaltres, que hauríem sacrificat deu mesos complerts dels nostres cursos de col·legi per estar almenys un jorn malalts, nosaltres que no desitjàvem procurar als nostres pares cap legítim orgull pel nostre bon comportament, ¡nosaltres no podíem agafar un trist cop d'aire al coll! Prou cercàvem els corrents d'aire, però contribuïen a mantenir la nostra bona salut refrescant-nos els humors. Ens enviàvem innobles mixtures per emmalaltir-nos, i ens feien engreixar i ens augmentaven la gana. Res no venia contra nosaltres fins que les vacances arribaven. En ésser al primer dia d'aquestes, agafàvem constipats, tos ferina, i tota mena de malalties, fins al temps d'anar novament a les classes. Aleshores, malgrat tots els nostres esforços, la salut ens tornava més forta que mai. Aquesta és la vida, i ben cert que nosaltres no som altra cosa que «l'herba segada per ésser consumida a la foguera». Tornem, però, al que dèiem de l'esculturat. Els nostres avantpassats tenien, positivament, de l'art i de la bellesa un just concepte. Considereu, per exemple, tots els nostres tresors artístics actuals: una pila d'objectes vulgars, ordinaris, de tres o quatre cents anys ençà. I jo em demano si és la bellesa intrínseca dels antics plats sopers, majòliques, terres cuites i coses semblants (que nosaltres tant exalcem), o si és l'aurèola dels anys resplendint sobre aquests objectes, ço que els dóna l'encís als nostres ulls. Les plates d'antic blau o blava terrissa fina que pengem a les parets per ornamentar-les constituïen el servei usual diari en les cases de fa alguns segles. Regirà la mateixa llei, en l'esdevenidor? Els elogiats tresors d'avui ¿seran sempre els bibelots barats d'ahir, i es veuran els _willow-patern_ arrenglerats sobre els escalfapanxes de les cases bones, cap a l'any 2000 i següents? De les tasses blanques amb bordó d'or que ostenten en llur fons una magnífica flor daurada (model inconegut) i que les nostres minyones d'ara trenquen sense mirament, ¿en seran curosament recollits i enganxats els bocins? ¿Seran col·locades als prestatges elegants i servades d'espolsar a les exclusives mans de la mestressa de casa? El _guac-guac_ de porcellana de xina que ornamenta el dormitori de la meva dispesa, cap admiració nova em desperta, amb la seva blancor, amb els seus ulls blaus, el seu nas delicadament rosat amb petites taques negres, i el seu posat penós, d'una expressió bondadosa, que arriba a la imbecil·litat. Fins i tot confesso que m'empipa, si el considero sota el punt de vista purament artístic. Els meus amics se'n burlen¡ i la mateixa dispesera no en sent cap admiració, excusant la seva presència per la particular circumstància d'ésser un present de sa tia. Amb tot i això, d'aquí a dos cents anys, cosa més probable és que aquest gosset serà desenterrat de qualque recó, amb les potes escurçades i la cua desapareguda, i serà venut com a _xina antic_. Se'l posarà dins d'una vitrina, i els visitants voltaran a l'entorn, plens d'admiració, sorpresos de la brillantor del seu nas pintat, i potser discutiran sobre la boniquesa probable de la cua desapareguda. Nosaltres no podem, ara com ara, donar-nos compte de la formosura d'aquest gos: hi som massa familiaritzats. Tanmateix la bellesa del sol i dels estels no ens sorprèn gaire, perquè constitueixen fenòmens habituals als nostres ulls: així passa amb aquest gos. Però al 2288 el poble palesarà el seu entusiasme quan el vegi. El secret de fabricació de semblants gossets serà considerat com un art perdut. Els nostres descendents, enlluernats davant el nostre geni, ens proclamaran mestres habilíssims. Es farà al·lusió a les nostres persones amb aquesta amable frase: -Aquells grans artistes antics que floriren en el segle XIX i que produïren els xamosos gossos de porcellana xinesa. Els transparents brodats al pensionat per la més grandeta de les deixebles, esdevindrà la tapisseria d'època Victòria, i no tindrà preu. Aquests gerros per a cervesa, blaus i blancs, que avui es fan servir pels hostals, seran cercats d'ací d'allà, àdhuc badats o trencats, per molt que ho siguin; seran pagats a pes d'or, i els rics els usaran com una copa de Borgonya. Els viatjants japonesos compraran tots els presents de Ramsgate i records de Margate que es lliuren de la destrucció, per enviar-los a Yeddo com antigues curiositats angleses... * * * De cop, Harris abandona els rems, s'aixeca bruscament, deixa el seu lloc, es tomba d'esquena i enlaira les seves grans cames. Montmorency lladra amb tota la seva veu, fa un bot perillós i el cove de damunt de tota la pilera d'equipatge ve al dessota, fent escampadissa de tot el que contenia. Vaig esdevenir molt sorprès, però sense enfurismar-me gens ni mica, i vaig demanar alegrement: -Què hi ha? Ha passat alguna cosa? -Que si ha passat? ¿Sou vós, qui ho pregunta? Per poc que reflexionés, de cap de les maneres repeteix Harris el que va dir (*8). Jo era culpable (ja passo per això), però res no pot excusar la violència de llenguatge, la grolleria d'expressió: sobretot tractant-se d'un home ben educat com Harris, segons he pogut comprovar des que hi vaig fer coneixença. Anava jo capficat en altres coses, i havia oblidat (cosa fàcilment comprensible) que portava el timó. Resultat: coneixença íntima amb el viarany de vora el riu. De primer antuvi hauria estat difícil, distingir la barca (amb el seu contingut) del ribatge Middlesex del Tàmesis. Una estona després, l'assumpte resta resolt i ens retrobem cadascú al seu lloc. Harris, però, deia que ja en tenia prou, i em va proposar de rellevar-lo. Com que érem bastant a prop del ribatge vaig agafar la corda i vaig menar la barca fins a Hampton-Court. Hi ha, ací, un antic mur que estimo de debò. S'estén al llarg del riu, i jo no hi passo mai per devora sense sentir una influència sanitosa. ¡Què ho és, de dolç, de polit, de suau, aquest mur antic! Hom podria fer-ne un quadro deliciós. Els seus liquens rastrers, el verdet que el revesteix, la vida jove que traspassa porugament son cim per veure el riu bellugar-se afanyosament, i l'eura vella, que s'escampa per son flanc... Oh, si jo pogués dibuixar o pintar aquest mur! Estic segur que en faria un delitós bosqueig. Sovint he pensat com em plauria de viure a Hampton-Court. Talment s'hi respira la calma, la pau, i el lloc és tan encisador per passejar-s'hi de bon matí, abans que la gent no l'envaeixi! Dubto, però, que el projecte m'atregui a bastament per a realitzar-lo. ¡Deu ésser tan sepulcral, Hampton-Court, en arribar l'hora de posta! La llàntia projecta fantàstiques ombres contra les parets ornamentades de fusta entretallada; a través dels freds passadissos de pedra arriba el ressò de passes llunyanes... Us sembla que algú s'apropa... Després el ressò de les passes s'és afeblit, i un silenci de mort s'estableix: sols sentiu el batre del cor vostre. Nosaltres som criatures de sol; homes i dones amem la llum, la vida. Vet ací la raó per la qual ens apleguem en les ciutats i que fa augmentar en el camp, cada dia més, la despoblació. Tant com el sol ens il·lumina, tant com el dia lluu i la naturalesa treballa i palpita entorn nostre, amem els ribatges a ple aire, els boscos espessos; però durant la nit, quan la nostra mare Terra dorm, deixant-nos desperts, oh, que solitari és el món! Ens trobem espaordits, com uns infants dins una casa silenciosa. Ens asseiem planyent-nos, i cridem fort demanant els carrers resplendents de llum de gas, el so de les veus humanes, el bategar d'una vida que respongui al batec nostre. Un hom es veu massa abandonat, massa petit, dins la immensitat tranquil·la, mentre el vent de la nit fa bellugar les negres siluetes dels arbres! Una innombrable quantitat d'esperits s'esbargeixen ça i lla, portant la tristesa amb llurs gestos silenciosos i impressionants. Apleguem-nos per les ciutats; encenguem els grans focs d'alegria que són un milió de llums de gas, i cridem, cantem a chor! Fem posat de valents! * * * Harris em preguntà: -¿Haveu estat mai al laberint de Hampton-Court? Jo vaig ser-hi una vegada, per guiar un amic. Havia estudiat la topografia del lloc amb un mapa, i vaig sofrir una desil·lusió: era una cosa tan senzilla que semblava una estupidesa. Gairebé no val els 25 cèntims que fa pagar l'administració per entrar-hi. Es veia que el mapa era ben bé una broma, una farsa vulgar que en res no reproduïa el laberint tal com realment era; Harris havia dit al cosí de província que pilotava: -Hi entrarem, sols perquè pugueu dir que hi heu estat. No hi ha res més fàcil al món. És una ximpleria dir-ne laberint. Cal, des de la primera volta, tenir esment a servar sempre la dreta. Anem a donar un tomb de deu minuts, i cap a dinar tot seguit. Feia poc que havien entrat, quan trobaren algunes persones que els varen dir: -Fa, que som ací, tres quarts d'hora, més i tot, i comencem d'estar-ne tips. Harris els respongué: -Segueixin-me, si els plau. Jo no faig sinó entrar i sortir. Aquelles persones se n'admiraren, i afegiren: -És molt amable, vostè!- I ajustaren llur pas al de Harris. A mesura que avançaven, anaven trobant altres visitants desitjosos de sortir del laberint, fins que van aplegar-se gairebé tots els que hi eren. En veure Harris i el seu acompanyament, aquells que havien abandonat tota esperança de sortir-ne i de reveure llur casa i llurs amics, cobraven ànim, i, expressant llur gratitud, s'ajuntaven a la processó. Segons opinió de Harris, eren almenys vint persones. Una dona que tot el matí havia romàs allí dintre amb el seu nen, havia insistit a agafar-se al seu braç, de por que tenia, encara, de perdre's. Harris avançava servant sempre la dreta. Però el camí semblava llarg, i el seu cosí va ,dir-li: -Tanmateix ho és, de gran, aquest laberint! Harris: -Ui, si ho és! Un dels més grans de tot Europa! El cosí: -A la força ha de ser-ho, perquè havem caminat dues milles ben bones. Allò, a Harris, començava de fer-se-li estrany, però seguia amb bona fe, fins que, veient a terra un tros de pastís de deu cèntims, el cosí jurà que l'havia vist allí mateix set minuts abans. -Això no és possible!- digué Harris. -I tant, si és possible!- cridà la dona que anava amb el nen. -Jo l'he tret de les mans del meu fill i l'he llençat a terra. Ni mai que m'hagués ensopegat amb vós. Veig que sou un trapella. Harris aleshores es va indignar, i, amb el seu mapa al davant, volgué desenrotllar la seva teoria. -Si el mapa és tan bo com diu- va fer un dels que el seguien, -vejam, doncs, si endevina a quin punt ara som. Això Harris no ho sabia, i proposà, com el millor partit que es podia pendre, tornar a l'entrada i recomençar el passeig. Això últim fou acollit sense entusiasme, mentre que la proposta de tornar a l'entrada va obtenir la unanimitat. Es posaren tots en marxa darrera de Harris, justament amb direcció oposada a la precedent. Passaren deu minuts i es trobaren al bell mig del laberint. Harris volia fer entendre que era allò el que s'havia proposat; però, davant l'actitud amenaçadora de tots, es decidí per reconèixer la seva errada. Amb tot, s'havia trobat un punt cert de partida: sabien on eren. El mapa fou consultat de nou, i la qüestió es judicà més senzilla que mai. Reprengueren la marxa per tercer cop. Al cap de tres minuts, tornaven a trobar-se al centre del laberint, i totes les temptatives següents, qualsevol que fos la direcció, no donaren altre resultat. Allò esdevenia tan exacte, que la meitat de la gent s'aturava esperant que l'altra meitat fes la volta, segurs d'anar a parar al mateix punt de partida. Harris, dubtant, tornà a treure el mapa; però la gent, de veure només aquell objecte, es va irritar. Li aconsellaren de fer-ne bocins, i forçosament hagué de reconèixer que s'havia fet impopular. Finalment la colla, ja enfuriada fins al capdamunt, va reclamar amb grans crits el guarda. L'home va fer-se visible, s'enfilà per l'escala i donà instruccions a plena veu. Dissortadament els cervells eren tan contorbats que fou impossible, en absolut, entendre el que deia. L'home els recomanà que s'aturessin allà on eren, per tal de poder arreplegar-los. Ells es tiraven, mateix que pilotes, els uns contra els altres, tot esperant el guarda, qui, baixant de l'escala, va entrar al laberint. Es tractava, com per fer més completa la tabola, d'un guarda novell en el seu paper. En ésser dins del laberint, no sabé trobar la colla perduda; va recórrer tot el camp cercant-los, i acabà per perdre's ell i tot. Se'l veia córrer d'ací d'allà, procurant reunir la gent, que el sentien a cada instant. Esperaven cinc minuts, i després el veien reaparèixer exactament al mateix lloc que abans. I el desgraciat guarda cridava: -On diable s'havien ficat? No tingueren altre remei, per poder sortir, que esperar que tornés de dinar un altre guarda ben capacitat del seu paper. En opinió de Harris aquest laberint és molt atractiu, i determinàrem fer tots els esforços per persuadir George de visitar-lo en retornar. CAPÍTOL VII El Tàmesis endiumenjat.--La indumentària que ha d'usar qui vagi per sobre l'aigua.--Bona ocasió per als homes.--Harris no té gust en el vestir.--El jaquetó de George.--La tomba de la senyora Thomas.-- L'home a qui no plauen les tombes, fèretres, cranis, etc.--Harris enfurismat.--Les seves opinions sobre George, els ribatges i la llimonada.--Esforços de Harris. Harris havia anat contant-me el seu passeig pel laberint, mentre anàvem travessant la resclosa de Moulsey, que per cert és ben gran i esmerçàrem força temps a passar-la. No hi havia altra barca que la nostra. Ha estat, del meu record, l'única vegada que he vist una barca sola dins la resclosa de Moulsey, més animada que cap altra (més i tot que la de Boulter). De vegades m'he aturat per contemplar-la, en moments que era impossible de veure l'aigua, que talment desapareix sota el bellugadís i confús vaivé de robes de vives tonalitats, gorres clares, albiradors capells, ombrel·les multicolors, domassos brillants, mantells i llistes de sedes onejant al vent, blancs vestits... Davant d'aquest bigarrament, un hom es fa la il·lusió de veure una grandiosa capsa plena de flors de tots colors, raigs de tots els tints, irradiant dins la resclosa com un arc de Sant Martí. Els diumenges que fa bo, aquest espectacle dura tot el dia. Ça i lla s'aturen, esperant torn per entrar a la resclosa, llargues rengleres d'embarcacions. Es veu com avancen, passen i desapareixen al lluny. El riu, a ple sol, és cobert, des del palau de Hampton fins a l'església, de groc i de blau, de taronja i blanc, de vermell i de rosa. Tots els habitants de Hampton i de Moulsey, amb vestit de canotage, vénen a vagabundejar entorn de la resclosa acompanyats de llurs gossos fumant i contemplant les embarcacions. El conjunt de les gorres i els vestits dels homes, els abillaments de les dones, els gossos excitats, els petits vaixells amb les blanques veles, el paisatge tan agradós i l'aigua escumejant, componen un dels espectacles més alegres que conec en les contrades de la negra i antiga ciutat de Londres. El riu és un bon pretext per a lluir l'abillament. Els homes podem palesar, allí sobretot, el nostre gust pels colors, i, segons el meu humil parer, sortim de la prova amb èxit. Quant a la meva persona, m'ha plagut sempre una mica de vermell en la indumentària: vermell i negre, s'entén. Heu de saber que els meus cabells són d'un fosc daurat (un bonic matís, segons m'han dit), i el vermell hi harmonitza d'allò més. També penso que una corbata blau-clar hi ha d'escaure molt. Afegiu-hi un parell de sabates de cuiro de Rússia i una faixa de seda vermella rotllada a la cintura (la faixa afavoreix més que el cinyell). Harris és massa aficionat a la mescla de groc i ataronjat. Ho tinc per una errada gran. És massa bru, per a portar el groc: no li escau del tot. Jo li he aconsellat d'usar el blau amb mostra crema, però cap persona no té la seva falta de gust en el vestir. Demés, Harris és obstinat en les seves idees, i això és veritablement fastigós: enfardat com sol presentar-se, impossible que pugui mai tenir èxit. I és una gran llàstima, perquè hi ha un o dos colors que no li farien fer cap lletja figura, sobretot si mirava de portar sempre el barret ensorrat fins a les orelles. George va fer algunes compres per a l'excursió, i he dir que d'aquestes compres no en vaig quedar pas content. El jaquetó és de color _criarda _. No voldria pas que George sabés el meu pensament, però, si he de dir la veritat, no sabria trobar jo cap cosa a la qual s'assembli. Fou el dijous a la tarda quan el va portar a casa nostra per ensenyar-nos-el. Reprodueixo el diàleg que tingué lloc: Harris i jo: -Quin nom té, aquest color? George: -No ho sé pas. Em sembla que per una tonalitat com aquesta no s'ha reservat cap nom. El botiguer m'ha dit que respon al gust oriental. Aleshores ens demanà el nostre parer. Harris: -Considerant-lo com un objecte que hagi de posar-se sobre una toia de flors o que s'utilitzi per espantar els ocells en començar la primavera, és de la meva absoluta aprovació. Ara, si es considera com article de vestir per a una criatura humana (a no ser que es tracti d'un negre de Morgate), no puc, de cap de les maneres. Em pertorba. George, amb aquestes paraules, va picar-se una mica. Harris va objectar: -Si us desplau el meu parer, compteu que no calia demanar-me'l. Tant a Harris com a mi, el que ens empipa, d'aquesta peça de vestir, és que ha d'atraure l'atenció vers nosaltres (*9). * * * Harris estava frisós per arribar fins a Hampton-Church i visitar la tomba de Mrs. Thomas. -Qui és Mrs. Thomas?- vaig demanar-li. I ell em respongué: -Com he de conèixer-la, jo? Es tracta d'una dama que s'ha ofert a si mateixa una tomba humorística, i aquesta tomba jo la vull veure. Vaig fer-li moltes objeccions. Jo no sé del cert si particularment sóc home de mala fatxa, peró mai no he tingut aquest gust d'anar a sospirar sobre les tombes. Ja sé que és convenient, en arribar a una ciutat o vila, anar a corre-cuita al cementiri per a divertir-se; però jo he estat sempre abnegat, fins i tot en contra meva, amb aquestes ocasions. Jo no tinc cap interès a examinar les fosques i fredes esglésies, amb l'acompanyament d'un vell conserge asmàtic que va llegint els epitafis. La vista d'un tros de bronze fos, col·locat sobre una làpida, no em produeix allò que en diríem una real felicitat. Sovint faig indignar els respectables _rates d'església_ quan veuen la meva impertorbabilitat davant les inscripcions sensacionals, i el meu migrat entusiasme per la història de la família de més relleu de la localitat. El meu desig, no gaire dissimulat, de fugir al camp fereix llur sensibilitat. Un matí daurat d'un sol brillant, jo era prop la muralla de pedra que enrotllava la petita església d'una vila. Fumava, en mig d'una profunda i deliciosa tranquil·litat, tot corprès del paisatge plàcid i dolç que s'oferia als meus ulls. L'antiga església, tota grisa, amb la seva eura enfiladissa i el seu pòrtic de fusta teginada; el caminal, tot blanc, que serpentejava al peu del turó entre dos rengles de grans oms; les torretes, amb teulada recoberta de palla, deixant albirar llur perfil més enllà del graciós i presumit esbarzerar del clos; al fons, la cinta argentada del riu, i al costat el bosc...