# Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos) ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-homes-dins-d-una-barca-sense-comptar-hi-el-gos-29944/index.md El dormitori és a la banda de fora, però cal dir que de vegades Harris arriba tan... fatigat, que no té forces per a ficar-se a l'interior del llit i es conforma amb jeure a l'exterior. -Generalment prefereixo l'interior- li vaig respondre. A la qual cosa objectà Harris: -Sóu ben fet a l'antiga, vós. -A quina hora se us ha de cridar?- ens demanà George. -A les set- digué Harris. -No, a les sis- vaig replicar. -Hauré d'escriure unes cartes. Vàrem entaular una discussió, rera la qual acabàrem per acordar el terme mitjà de dos quarts de set. -Crideu-nos a dos quarts de set- diguérem a George. George no respongué paraula. Ens hi acostem i veiem que dorm. Li deixem el vas de nit d'una manera que forçosament hagi de ficar-hi el nostre amic els peus a dins, l'endemà, quan se llevi, i també nosaltres ens en anem a jeure. (1) Hi ha un proverbi anglès que diu: «Alegre com les campanes que toquen a noces». L'autor refà la frase per remarcar la situació. (2) Per aquest preu se'n pot pendre una bona ampolla. CAPÍTOL V La senyora Poppets ens desperta.--El mandra de George.--Una grossa mentida que es titula: Pronòstics meteorològics.--El nostre equipatge.--Depravació dels bordegassos.--El baix poble s'acobla entorn nostre.--Sortim entre ovacions i arribem a Waterloo.-- Ignorància dels empleats del South Western en coses tan poc dignes d'interès com són els trens.--Per sobre l'aigua, dins una barca. La senyora Poppets va ésser qui ens despertà, l'endemà al matí. -Sabeu que són prop les nou?- ens cridà. -Nou... què?- vaig exclamar, llançant-me fora del llit. -Hores! Que són les nou!- replicà ella pel forat de la clau. Desperto Harris tot seguit, assabentant-lo de la situació. Harris: -¡Jo em creia que us havíeu de llevar a les sis! -Tanmateix aquesta era la meva intenció- li vaig respondre. -Com és, que no m'heu cridat? Harris: -¿I com podia cridar-vos, sense haver-me despertat? Ara ja és ben segur que no ens trobarem sobre l'aigua abans de migdia: tant se valia no haver-vos aixecat. -Tanmateix ho sou, de feliç! Si jo no us arribo a cridar, d'aquí a quinze dies encara dormiu. D'aquesta manera seguírem rondinant uns quants minuts, fins que una ronquera provocadora ens va interrompre, fent-nos recordar que existia George, amb qui no pensàvem pas des que havíem deixat el llit. Allà el teníem estès, l'home qui sabia l'hora en que ens calia haver estat llevats: de cara al sostre, la seva gran boca oberta, i els genolls en flexió. No sé per què, però m'enfurisma de veure, quan jo estic desvetllat, un home submergit en el son. ¡Que malaguanyades són, les preadíssimes hores d'una vida humana (moments que no en tenen, de preu, i que mai no tornaran) perdudes en un repòs embrutidor! ¡Heu's ací ara George menyspreant així aquest tresor inestimable que se'n diu _el temps_, i la seva existència, de cada segon de la qual li caldrà donar compte, més tard! ¡Si fos despert, podria regalar-se amb ous i pernil, fent fer denteta al gos, en lloc de romandre enfangat dins l'oblit complet i condemnable de l'anima seva! Quins pensaments més terribles! A un mateix temps ens acudiren a Harris i a mi, i determinàrem de salvar del perill el nostre amic. Tota discussió fou acabada, davant aquesta noble resolució, i ens llançàrem sobre George arrencant-li el cobrellit, la flassada i els llançols. Harris _l'acaronà_ amb una sabatilla i jo vaig cridar-lo fort a cau d'orella. Es deixondí, i, redreçant-se sobre son seient, demanà: -Què hi ha? -Voleu aixecar-vos de seguida, mena de... alló?- cridà Harris. -Són tres quarts de deu! George: -Quina hora dieu? (i saltà, llit enfora, sobre son vas de nit). Maleït siga! Qui ha posat això ací baix? -On teniu el cap! Qui no us fa anar amb compte!- li diem. Ens posem a fer la nostra toilette i ens recordem que els raspalls de les dents, els del cap i les pintes són dins el bagul. (Ja us dic jo que aquest raspall em matarà a disgustos!) Hem de baixar a pescar-los al bagul. Després George reclama la màquina d'afaitar. Li responem que es passarà sense i que no tornarem a desfer l'equipatge per ell ni per ningú del món. George: -No sigueu absurds. ¿Com voleu que vagi amb aquesta barba per la ciutat? Certament, deixar-lo anar així és una mica depressiu per a la ciutat; però ¡també és cosa, la pila d'inquietuds que ens pervenen de les conveniències humanes! Com Harris li diu amb l'estil barroer que li és propi, «caldrà que la ciutat s'empassi el cas». Baixem per desdejunar-nos. Montmorency havia invitat dos gossos (entre els seus amics íntims) per assistir a la marxa, i esmerçàrem el temps d'espera lluitant amb eines curtes davant la porta. Vam calmar-nos amb paraigües, i tot seguit ens vam asseure al bell mig de les costelles i la vedella freda. -La cosa més important- digué Harris -és fer un bon desdejuni. I començà havent-se-les amb un parell de costelles, bo i dient que se les menjava abans no fossin fredes, ja que la vedella podia esperar sense cap inconvenient. George agafà un diari i en llegí la secció de sinistres marítims. Després passà a la secció de pronòstics del temps. -S'anuncia pluja, fred, baròmetre oscil·lant de pluja a bon temps. (¿Quina cosa pot anunciar-nos més dolenta que de consuetud?) Tempestes locals possibles. Vent de l'Est, amb depressió general sobre els comtats del centre (Londres i la Mànega). Descens del baròmetre. De totes les ximpleries que ens importunen, trobo que és aquesta gran farsa dels pronòstics meteorològics la més estimulant: anuncien ço que ha tingut lloc ahir i despus-ahir, i precisament la cosa contrària de ço que ha de succeir avui. Recordo, a propòsit d'això, que les meves vacances a la fi d'una tardor estigueren totalment perdudes per haver cregut el butlletí publicat en el diari de la localitat on ens trobàvem. «Grans ruixades, amb tempesta, són esperades avui», llegíem el dilluns. Així, retiràrem el que cadascú, a proporció, havia posat per a les despeses de l'excursió, i romanguérem tot el dia a casa esperant la pluja. Als qui havien sortit a passeig els vèiem passar per davant del nostre estatge amb tota mena de vehicles, joiosos, amb posat de satisfacció. El sol resplendia i cap núvol no hi havia al cel. -Oh! ¡Aquests volen retornar a casa llur ben mullats!- ens diguérem nosaltres, veient passar, de la nostra finestra estant, tota aquella gernació. Aquest pensament ens alegrà, i tornàrem a pendre els llibres i classificar les nostres col·leccions d'herbes i petxines. Cap al migdia el sol enviava els raigs a dins de la nostra cambra: la calor esdevingué intolerable. Nosaltres ens demanàvem quan començarien aquelles «ruixades» i aquelles «tempestes». -Serà a la tarda: ja veureu- dèiem. -Tota aquesta gent vindrà ben remullada. ¡Ens divertirem de veure-la! A la una entrà la propietària de l'hotel, dient-nos: -¿No surten a fer una passejada, emb el bon temps que fa? -No, no! Ca! No sortirem pas! ¡No tenim pas ganes de mullar-nos!- responguérem amb un fi somriure. Erem ja cap al tard, i ni el més petit senyal de pluja es deixava veure. Nosaltres ens sentíem joiosos de pensar amb el diluvi que es produiria al precís moment que els passejants, de retorn a casa llur, es trobarien fora de tot abric i serien horriblement mullats. Però ni una gota no queia, i aquell esplèndid dia transcorreguè seguit d'una nit magnífica. L'endemà llegim en el diari: «Bon temps, bon temps fix, amb molta de calor». Ens posàrem uns vestits lleugers i sortírem. A la mitja hora, escassa, de la nostra marxa, començava de ploure a plom; un vent fred, acre, s'aixecà. Tots dos, el vent i la pluja, persistiren fermament durant tot el dia i retornàrem a casa amb constipats i reumatismes, cosa de no dir. Fórem obligats a ficar-nos al llit. El temps és una cosa fora de la meva competència: mai no l'he pogut compendre. Tinc el baròmetre per una inutilitat, una equivocació semblant als pronòstics dels diaris. Recordo haver vist un d'aquests instruments a l'hotel on parava, a Oxford, la darrera primavera. A la meva arribada marcava «bon temps fix», i no cal dir que la pluja queia des de bon matí: allò era incomprensible. Vaig donar un cop al baròmetre, i l'agulla féu virada i marcà «molt sec». Passa un cambrer, s'atura i diu: -Em sembla, senyor, que el baròmetre indica el temps per a demà. -A mi em sembla- li vaig respondre -que es capfica pensant amb el temps de la penúltima setmana. -No sóc d'aquest parer, senyor- respongué el domèstic. L'endemà torno a colpejar l'instrument, i puja encara més que el dia abans. L'aigua seguia rajant a fora, més impetuosament que mai. El dia següent (un dimecres) vaig fer-li una nova consulta, i, per resposta, l'agulla va descriure un cercle fins a «bon temps fix; molt sec; molta de calor». No s'aturà fins que la clavilla no la deixà pujar més. L'instrument prou hi posava tota la voluntat, però la seva construcció l'obligava, si no volia fer-se malbé, a anunciar el bon temps de la faisó més ferma. Ell no volia sinó avançar per pronosticar «sequedat, sol xardorós, simoun», etc., etc., però la clavilla s'hi oposava i s'havia d'acontentar marcant un senzill «molt sec». Mentrestant, la pluja queia a torrents, i la part baixa de la ciutat desapareixia sota l'aigua del riu que s'havia eixit de mare. El domèstic assegurava, per la seva part, que «un d'aquests dies» tindriem, seguit seguit, un temps magnific. I declamà l'oracle següent, que era inscrit a la part superior de l'aparell: «Tota cosa que s'anuncia molt, sol durar. Tota cosa breument anunciada, passa aviat.» El bon temps no va arribar en tot aquell estiu. Jo penso que el susdit instrument anunciava el temps de la vinent primavera. ¿Qui pot desitjar conèixer per endavant la temperatura? De consuetud, és ben dolenta quan arriba sense que nosaltres la vulguem pressentir. El profeta que ens plau és el bon vell que esguarda, amb un posat especial de gran coneixedor, els quatre punts de l'horitzó, un negre matí que nosaltres sentim el desig del bon temps. El vell ens diu: -Ah, senyor! Em sembla que això s'aixecarà i farà bo a pleret. -Prou que es coneix!- diem nosaltres saludant-lo amb un «bon dia» (això és un dir). I pensem: -Com saben les coses, aquests bons vells! I no cregueu pas que el veritable afecte que sentim per ell ja l'hàgim de perdre en el cas de no aixecar-se i de seguir plovent tot el dia sense parar. -Tant se val- pensem nosaltres. -Ell ha pronosticat amb bona intenció. Ben altra cosa ens passa amb un que ens predigui mal temps: sembla que ens hagi agreujat, i ens inspira com un sentiment de rancúnia i desigs de venjança i tot. -Sembla que escamparà: veritat?- li diem joiosament, en creuar-nos-hi pel camí. -Ah, senyor! No crec pas que s'aguanti tot el dia- respon, girant el cap. -Estúpid! Vell boig!- rondinem nosaltres. -Què sap, ell! Si reïxen els pronòstics, nosaltres ens sentim encara més empipats envers ell, pensant que ha contribuït al resultat. * * * El sol resplendia massa, aquell mati de la nostra partida, perquè ens poguessin impressionar les lectures espaordidores de George: «descens del baròmetre, tempestes amb direcció obliqua sobre el Sud d'Europa», etc. I George, tot veient que no aconseguia inquietar-nos i que estava perdent el temps, agafà la cigarreta que havia jo feta per a mi, i se'n va anar. Harris i jo donàrem compte de les despulles del festí que restaven sobre la taula, vàrem dur els fardells fins a la porta, i esperàrem un pesseter. Quin munt que feia, el nostre equipatge, apilades les coses, les unes damunt les altres! Hi havia el bagul Gladstone, el petit sac de mà, els dos coves de provisions, un enorme rotlle de flassades i cobertors, quatre o cinc pardessús i mackintoshes, alguns paraigües, un meló tot sol dins d'un sac (que per sa rodona grossària no havia pogut ficar-se enlloc), dues lliures de raïm a un altre sac, una ombrel·la japonesa, de paper, i finalment una paella de mànec massa llarg per a ésser enfardada i que haviem embolicat amb paper gris. Era un veritable munt. Harris i jo estàvem una mica avergonyits i capficats, sense que realment en tinguéssim raó ni motiu. Cap cotxe de lloguer no passava, però en canvi vèiem passar molts xicots vagabunds, que s'aturaven interessats segurament per l'espectacle. Fou el minyó de Casa Biggs el primer que veiérem vagarejar prop nostre. Biggs és l'amo de la fruiteria que ens proveeix a nosaltres: el seu principal talent consisteix a pendre al seu servei, per fer els encàrrecs, els petits comissionistes més grollers, els més desvergonyits que la civilització hagi pogut mai produir. Si algun petit vagabund, encara més insuportable que els de consuetud, sobresurt entre la pilleria del nostre veïnatge, estem ben certs que es tracta de la darrera creació de Biggs. Es conta que, en ocasió de la mort del Great Coram Street (tot passat al carrer nostre), el noi que aleshores servia a Casa Biggs estigué embolicat en l'assumpte. L'endemà del crim, en presentar-se a casa del mort per pendre els encàrrecs, li hauria anat ben malament si no troba una bona coartada en l'interrogatori a que el sotmeté el número 19, assistit del núm. 21, que per atzar s'esqueia al costat del seu confrare. (Els núms. 19 i 21 corresponen a dos policies. El núm. 21 hauria d'haver estat al seu lloc, en compte de trobar-se per atzar a la porta de la víctima.) Jo mai no he conegut l'honorable empleat de Biggs que fou incriminat; però, amb el que he vist després en els seus confrares, ja no m'estranya tant la seva coartada. Doncs, com anava dient, el noi de Casa Biggs fou el primer de comparèixer. De moment semblava fer-se-li tard, però així que s'adonà de Harris, de mi, de Montmorency i del nostre acompanyament, ja no portà tanta de pressa, i féu uns ulls com unes taronges. Harris i jo arrufàrem el nas en adonar-nos de la seva presència. Aquest gest nostre hauria bastat per impressionar un esperit sensible; però els nois de Casa Biggs no són pas susceptibles de semblant sensibilitat. Va aturar-se a un metre de la nostra escala, s'arrambà a la reixa, collí (fent el distret) una palleta que va posar-se a la boca, i restà ullant-nos fit a fit. Bé prou es comprenia que volia veure tota l'operació. Una estona després el dependent de l'adroguer passà per l'altre costat de carrer. El noi de Casa Biggs el cridà: -Ves, tu!... ¡Que al pis de baix del 42 desembarassen! El dependent creuà el carrer i prengué posicions a l'altre cantó de l'escala. Amb això, el jove cavaller de la sabateria s'ajuntà als precedents, alhora que _l'inspector general de les ampolles buides_ de l'Hotel dels Pilars Blancs es posava ran la vorera. -Es veu que no volen patir gana- digué el jove cavaller de la sabateria. -Amb el que porten- afegí el de l'Hotel dels Pilars Blancs -no et caldrien més municions si et preparessis com ells per a creuar l'Atlàntic amb canoa. -No van pas a creuar l'Atlàntic- digué, a son torn, el bordegàs de Casa Biggs. -Marxen a la recerca de Stanley. Segui un col·loqui, qüestionant sobre el nostre trasllat. Una part del públic, xicots tocats del cervell, afirmaven que es tractava d'un casament i que Harris era el promès. L'altra part, gent de més anys i més enteniment, opinaven per un servei fúnebre, i em designaven a mi com el germà del mort. A la fi passà un cotxe de lloguer buit. (Cal dir que acostumen a passar-ne tres per minut, si fa o no fa, que vagabundegen i embussen el nostre carrer, quan no són necessaris.) Amuntegàrem el nostre equipatge i les nostres persones, després d'haver expulsat els dos amics de Montmorency, que evidentment havien jurat no abandonar-lo mai. Aleshores marxàrem, saludats pels aplaudiments del públic i una safanòria que ens va llançar com a _porte-bonheur_ el marrec bocassa de Biggs. Arribàrem a l'estació de Waterloo a les onze, i demanàrem de quin indret sortia el tren de les 11'5. Naturalment, ningú no ho sabia. A l'estació de Waterloo mai no se sap de quin moll ha de partir un tren, ni quina és la seva ,destinació, un cop sortit, ni saben contestar a res que es pregunti. El camàlic que portava els nostres fardells assegurava que el tren partia del moll núm. 2. Un altre mosso, amb el qual va discutir el nostre, havia sentit a dir que la sortida era del moll núm. 1. Quant al cap de l'estació, aquest tenia la convicció ferma que el tren sortiria de la línia d'avantguarda. Per a tranquil·litzar-nos pujàrem a veure el director de vies i comunicacions, el qual ens va respondre: -Vinc de trobar un home que m'ha dit haver vist el vostre tren al moll núm. 3. Anàrem tot seguit al moll núm. 3, però els empleats caps d'aquell lloc ens varen dir que llur tren devia ésser l'exprés de Southampton, o, en tot cas, el comboi reservat a l'enllaç de Windsor. Allí, de totes maneres, el tren de Kingston «no hi tenia res a fer»: així ho asseguraven, encara que «no podien dir per què». Llavors el nostre mosso ens digué que el nostre tren devia ésser al primer pis i que pensava conèixer-lo. Muntàrem al primer pis i vàrem trobar un maquinista, al qual preguntàrem: -Va a Kingston? I el maquinista ens respongué: -No puc afirmar-ho, però hi ha grans probabilitats que hi vagi. Si no sóc a les 11'5 a Kingston, hi ha probabilitat que sigui a les 9'32 cap a Virginia-Water, o, potser, amb l'exprés de les deu cap a Wight i altres estacions. Vàrem donar-li mitja corona, encarregant-li: -Sigueu a les 11'5 cap a Kingston. Ningú no sabrà, en aquesta línia, el que sou ni on aneu. Vós coneixeu el camí. Llísqueu dolçament i conduïu-nos a Kingston. -Fet, senyor. No puc afirmar-ho, però suposo que deu haver-hi un tren format per anar a Kingston. Jo seré en aquest tren. Vinguin els quartos. I heu's aquí que marxàrem cap a Kingston pel London and South-Western Railway. Més tard ens assabentàrem que el tren que ens havia portat a Kingston era, en realitat, el correu d'Exeter: s'havien perdut moltes hores a l'estació de Waterloo cercant-lo, i mai no s'ha sabut el que se'n va fer. La nostra barca ens esperava a Kingston, prop del pont. Ens hi acostàrem, i, un cop disposat el nostre bagatge, embarcàrem. El mariner ens demanà: -Estan llestos, senyors? -Llestos: apa!- responguérem. Harris agafa els rems, jo tinc el governall i Montmorency fa un gest de profunda indignació. I ens abandonem sobre les aigües, que durant quinze dies seran el nostre motiu. CAPÍTOL VI Kingston.--Notes instructives sobre la història antiga d'Anglaterra. --Observacions interessants respecte al roure tallat i la vida en general.--Trist cas del jove Stiwings.--Fantasies sobre les antiguitats.--No em recordo que sóc al timó.--El que s'esdevé.--El laberint de Hampton-Court.--Harris fa de guia. Era un esplèndid matí, a darreries de la primavera, o sia al començament de l'estiu (com millor us sembli): aleshores que el tendre color del verd fullam pren una tonalitat més viva. Els carrers originals de Kingston en aquest indret per on baixen fins a la vora de l'aigua, oferien, a la llum xardorosa del sol, un aspecte força pintoresc. El riu reverberant, el caminet del bosc a un costat, les gracioses torretes al davant, Harris (amb son _veston_ vermell i groc) esforçant-se amb els rems, al lluny els contorns grisos de l'antic palau dels Tudors: tot això componia un bell quadro ple de llum, alegre i encalmat, amb tanta de vida i ensems tan apacible, que, malgrat l'hora matinera, vaig sentir-me corprès i rendit a un dolç somni. Somiava Kingston (o _Kyningestern_) del temps passat: lloc de la coronació dels reis saxons. El gran Cèsar creua per ací el riu, i les legions romanes campen allà, en aquelles cimes. Cèsar, com Isabel molts anys després, sembla haver deixat per tot arreu la seva petja. Però Cèsar tenia més respectabilitat que la bona reina Bess: mai no va fer caserna de cap hostal. A la reina verge d'Anglaterra, contràriament, li plaïen les modestes posades. A dotze milles de Londres no n'hi ha gaires (s'entén, posades que ofereixin atractiu) que la susdita reina no hagi visitat, que no hagi habitat o no hi hagi fet nit. Ara jo em demano, suposant que Harris, tombant una nova pàgina del llibre de la seva vida, esdevingués un gran home, important i savi (primer ministre, per exemple) i morís, jo em demano si es posarien pedres commemoratives als hostals de tota mena que assolien relleu pel fet d'haver-los ell visitat. I penso que podrien ésser redactades així: «Harris begué en aquesta casa un vas de bitter.» «Harris va pendre en aquest lloc dos grogs amb aiguardent, l'estiu del 88.» «Harris fou plantat a la porta de la casa, el desembre de 1886.» No, no, impossible. El nombre d'aquestes làpides fóra massa considerable. Serien els establiments on no ha entrat, els que esdevindrien cèlebres. Vegeu-ne una mostra: «Unica casa de Londres en la qual Harris no ha begut mai.» I la gent faria cua per voler descobrir el misteri. Quant al pobre rei Edwy (que, com sabeu, era una mica boig), degué tenir una veritable horror per Kyningestern. El banquet de la festa de la coronació l'havia afectat violentament: potser aquell senglar amb prunes confitades no li hauria provat gaire. Segurament amb mi no hauria fet negoci. Potser hauria begut massa hidromel i xereç. Sigui el que sigui, el cas és que sortí de la sala del sorollós festí, per a passar una hora tranquil·la, al clar de lluna, amb la seva Elgiva benamada. Els haguéssiu vist tots dos, prop de la finestra, agafats de les mans, contemplant la pàl·lida llum de l'astre rei de la nit jugant sobre l'aigua del riu, ensems que dels salons arribaven, afeblits, els esclats i l'aldarull del banquet. Aviat el salvatge Odo i Sant Dunstan feren brutal irrupció a la cambra tranquil·la, i, proferint grollers insults davant mateix de la dolça reina, obligaren el pobre rei Edwy a tornar a la sala, en mig dels clamors i les baralles dels embriagats comensals. Més endavant, al so de músiques bèl·liques, els reis saxons i les reines saxones eren enterrats a Hastings, i la grandesa de Kingston s'eclipsà per llarg temps. Quan Hampton-Court esdevé palau dels Tudors i els Stuarts, aquella grandesa refloreix: es veuen els petits vaixells reials balandrejar-se sobre llurs amarres al llarg del riu, i els elegants cavallers, vestits de seda i or baixen gentilment la graonada de l'embarcador, cridant: -Eh! Vinga una barca! Bon nombre d'antigues cases parlen clarament del temps en que Kingston era vila reial, habitada per l'aristocràcia i la cort agrupades entorn del rei. La gran avinguda que condueix a les reixes del palau, oferia contínuament una bella visió amb les curses dels cortesans cavalcant magnífics poltres, i amb la brillantor de sedes i velluts, el dringar dels cinyells d'or i pedreria, i cares radiants de joia per tot arreu. Aquestes grans i llargues cases, amb llurs finestrals ogivals, llurs enormes cossos de xemeneies i llurs teulades característiques, fan reviure el temps dels gipons i les altes polaines, les goles brodades amb perles, i els juraments complicats. Foren edificades, aquestes cases, (els dies que els homes sabien edificar) amb fermes rajoles rogenques, immutables al pas dels segles, i llurs escales de roure que no rondinen ni es queixen quan un hom les baixa dolçament. Parlant de les escales de roure, recordo haver vist uns magnífics platonats en una de les cases de Kingston. Es tracta d'una botiga (establerta a la plaça del Mercat) que en altre temps hauria segurament estat palau d'un gran personatge. Un dels meus amics, que viu a Kingston, entrà un dia a la susdita botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de distracció, es ficà la mà a la butxaca i pagà encontinent, al comptat rabiós. El comerciant, que coneixia el meu amic, s'esparverà, de primer antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat d'estimular aquesta bona habitud, oferí al nostre heroi, per tal d'afalagar-lo, mostrar-li unes antigues entretalladures de roure, si li plaïa de veure-les. -Amb molt de gust, que les veuré- respongué l'altre.