Part 3

Al moment en que perdia tota esperança, una onada, que es fa enrera, em deixa de mostra sobre la sorra, talment com un estel marí. Em redreço, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dalè per salvar la meva existència... dintre dos peus d'aigua. Me'n torno, altra vegada a peu coix; vaig a vestir-me, i arribo a casa capolat i caminant com una tortuga. Naturalment, dic que el meu bany ha estat deliciós.

* * *

Vàrem enraonar d'aquestes coses, tal com si haguéssim de pendre llargs banys cada matinada.

George: -Ja sabeu com és d'agradós, estant dins la barca, llevar-se a trenc d'alba i cabussar pel corrent cristallí.

Harris: -No hi ha res millor, abans del desdejuni, per a fer gana: aquest ha estat sempre l'efecte que m'ha produït.

George: -Si el bany ha de fer Harris més voraç, en protesto. Ja és bastant fatigós arrossegar les seves provisions de boca: si aquestes han d'augmentar-se, aleshores...

En això vaig posar-me de la seva banda. Amb tot, vaig dir:

-Farà bo de dur amb nosaltres Harris, tranquil com és habitualment; encara que ens suposi portar uns quilos suplementaris de queviures.

George convingué amb mi, i retirà la seva oposició al bany de Harris.

Fou acordat de dur tres tovalloles de bany, per no haver d'esperar.

George: -Quant al vestit, em sembla que amb dos de franel·la ja en tindrem prou: podrem rentar-los al riu quan siguin massa bruts.

Sobtadament li vàrem objectar:

-¿Ho heu provat mai, de rentar al riu la franel·la?

-Jo no: mai. Però sé d'uns joves que ho han fet.

Harris i jo tinguérem la gran debilitat de creure que George sabia el que es deia: és a dir que tres joves respectables, «sense posició ni influència», i gens experimentats en coses de neteja, podrien rentar al Tàmesis, amb una mica de sabó, llurs vestits de franel·la.

Més endavant, havíem de saber (massa tard, amb tot) que George era un miserable mentider que en tal operació no hi entenia futil·la.

Si haguéssiu vist aquests vestits, després!... Però (com acostumen a dir els novel·listes de deu cèntims la ratlla) ja ens avancem massa.

George va insistir molt que prenguéssim roba de recanvi i una gran quantitat de petites coses. En cas de naufragi, en tindríem necessitat.

Ens calia fer una gran provisió de mocadors per a poder eixugar la nostra impedimenta. Demés, ens mancava encara un parell de polaines de cuiro i sabates de canotage, per si un mal atzar feia trontollar la nostra barca, posant-la en perill d'enfonsar-se.

CAPÍTOL IV

Els queviures.--Objeccions fetes al petroli, per raó del seu perfum. --Aventatges que reporta el formatge com a company de camí. --Precaucions per al cas de naufragi.--Actuo d'enfardador.--Els raspalls de dents són uns instruments d'allò més empipadors. --George i Harris enfardellen.--Conducta deplorable de Montmorency. --Ens en anem a jeure.

Discutírem la qüestió dels queviures.

George: -Comencem pel desdejuni. (George és sempre un xicot pràctic.) Ens cal una paella, per a fregir.

Harris: -Els fregits són indigestos.

Vàrem instar-lo a no fer el ximplet, i George continuà:

-També ens fan falta una tetera, una olla i un foguer d'esperit de vi. Res de petroli, sobretot!- afegí, amb una llambregada significativa. Harris i jo fórem del mateix parer.

Una vegada se'ns acudí d'emportar-nos un foguer de petroli, però fou ben bé per primera i última vegada. El dúiem a proa, i fins a popa va expandir-se, impregnant el pis i tota cosa que trobava pel seu camí. Traspassà la ribera, i l'atmosfera en fou emmetzinada.

El vent, en qualsevol de les seves direccions, fos de l'Est o de l'Oest, del Nord o del Sud, provingués de les neus àrtiques o de les solituds de la sorra del desert, ens arribava perfumat de petroli. El maleït ens turmentà a la posta del sol i de la lluna, exhalant positivament.

En arribar a Marlow, vàrem provar de desfer-nos-en. Vàrem deixar la barca prop del pont i donàrem un tomb per la ciutat: tot fou inútil. La ciutat li pertanyia, l'aire dels carrers era viciat: Com s'hi podia viure? Qui sap les milles que vàrem empassar-nos pel camí de Birmingham, amb igual negatiu resultat: els camps eren envaïts de la detestable olor.

A la fi del viatge, essent la mitja nit, ens aplegàrem en un camp solitari, sota un roure esberlat pel llamp, i juràrem (val a dir que havíem jurat tota la setmana tal com renega la gent del poble, però aquesta vegada el jurament fou una solemnial cerimònia) i juràrem, dic, amb paraules terribles, de mai de la vida no emprar petroli dins una embarcació, feta excepció d'un cas de malaltia.

Heu's ací perquè ens acontentàrem amb l'esperit de vi, líquid força desplaent ja per si sol, que deixa el seu regust en tots els queviures, pastissos, etc.

George proposà, com a elements de desdejuni, ous i llard (*6) (coses ben fàcils de coure), vianda freda, pa, mantega i confitures. Per a l'esmorzar: melindros, vianda freda, pit, mantega i confitures. Quant al formatge... ah, no! formatge, mai!

El formatge té certa semblança amb l'oli, i es fa dir massa «sí senyor». Li cal tota l'embarcació, travessa el cove que el serva; i encomana la seva olor particular a totes les altres provisions. No podríeu dir si menjeu tarta a la poma, o llonganissa alemanya o maduixes a la crema: tot és formatge.

Evidentment: en té massa, de perfum! Una vegada un amic meu comprà dos formatges a Liverpool. Magnífics formatges! Estaven allò que se'n diu _al seu punt!_ Apetibles de debò! Tenien una olor de la força de dos cents cavalls de vapor. Podia garantir-se que s'expandiria a tres milles i que tombaria un home a dos cents metres.

Jo era aleshores a Liverpool i el meu amic va pregar-me de fer-li la mercè de dur-los a Londres, car ell no pensava retornar a casa seva abans d'un parell de dies i dubtava que es poguessin conservar passat cert temps.

-De bon grat!- li vaig respondre.

Vaig a recollir els formatges, i me'ls emporto en un cotxe de plaça. Aquest pesseter era una vella tartana, horrible, arrossegada per una pobra bèstia asmàtica, sonàmbula, de cames tortes. En un moment de líric entusiasme, el propietari de la bèstia va decorar-la amb l'apel·latiu de _cavall_. Vaig deixar els formatges a l'imperial i marxàrem amb un dolç caminar que no excedia els mitjans del més ràpid locomòbil.

L'equipatge anava amb l'alegria d'unes campanes que toquen a morts(1), fins a tombar la cantonada. En arribar ací, el vent portà una bufada «d'aire de formatge» als narius del poltre; aquest, tot seguit, es deixondeix, rondina quelcom, i arrenca, enfutismat, a una marxa de tres quilòmetres per hora. El vent continuava enviant a la seva pituitària els mateixos efluvis, i, abans no haviem arribat al cap del carrer, corríem a raó de quatre quilòmetres per hora, si fa o no fa.

Calgueren dos homes de gran força (sense comptar el cotxer,) per poder deturar el cavall a l'estació. Val a dir que potser no hauríem reeixit si no hagués estat per un d'aquells homes que tingué serenitat d'esperit per a posar-li un mocador als narius i cremar un tros de paper d'embalatge.

Vaig treure, el meu bitllet, i vaig entrar amb el paquet al moll.

Respectuosament la gent reculava, deixant-me ben lliure el pas.

El tren era ple de gom a gom. No vaig tenir altre remei que muntar a un departament on hi havia ja set persones. Un vell senyor, tot aspre, em féu algunes objeccions; però, vulgues no vulgues, vaig entrar-hi i vaig col·locar els meus formatges a la xarxa. Aleshores vaig creure que era de bona criança insinuar-me amb un agradós somriure i dir:

-Quina calor fa, avui!

Al cap de poca estona el vell senyor s'inquietà i digué:

-Hi ha tuf, ací!

-Un tuf que ofega, certament!- va exclamar el veí. I tots dos començaren d'alenar amb força: a la tercera alenada se sentiren ferits del cor, i, sense dir paraula, s'aixecaren i sortiren a bon pas.

Una grossa dama va aixecar-se, a son torn, exclamant:

-És vergonyós, pertorbar d'aquesta manera una dona decent, en estat de merèixer!

I, agafant un sac de viatge i vuit petits fardells d'entorn seu, marxà.

Els altres quatre viatgers romangueren covards fins al moment que un home de gest solemnial (que pel seu posat i el seu vestit semblava pertànyer a pompes fúnebres) entrà i seié a un angle del departament, dient de sobte:

-Diria que ací s'hi sent olor de mort.

Digué, i els altres viatgers es precipitaren a la portella per fugir, trepitjant-se els uns als altres.

Jo vaig somriure al negre personatge.

-Tindrem el departament per a nosaltres sols- vaig dir-li. Ell esclafí una riallada.

-Hi ha molta gent faltada de traça en coses insignificants.

Durant el trajecte va romandre absort, i, en arribar a Crewe, vaig creure fer bé de convidar-lo a pendre un refresc. Acceptà i ens obrírem pas fins al taulell de la fonda. Allí cridàrem, picàrem de peus, colpejàrem amb els nostres paraigües per espai d'un quart d'hora. Una mossa vingué, llavors, i ens preguntà si «per casualitat» volíem alguna cosa.

-Què vol pendre?- vaig demanar al meu amic.

-De bon grat pendria mitja corona d'aiguardent (2), si us plau, senyoreta- respongué. Després va marxar i muntà a un altre departament. El seu procedir va semblar-me deficient.

A partir de Crewe, restava sol al departament, malgrat anar el tren atapeït. En aturar-se en les diferents estacions, els viatgers, veient el meu departament buit, venien precipitats.

-Ací, ací, Maria!

-Veniu, que hi ha lloc de sobres!

-Apa, Tom: pesquem-lo!- es deien. Corrien, arrossegaven llurs sacs i es barallaven davant la meva portella per muntar primer. Algun obria, pujava i, vacil·lant, queia d'esquena als braços dels altres. Tots s'abocaven, sentien l'olor i reculaven mig asfixiats, corrent a amuntegar-se als altres vagons i pagant suplement de primera classe.

Arribat a terme, vaig dur els formatges a casa del meu amic. Quan la seva esposa entrà a l'habitació on jo l'esperava, alenà fortament i cridà tot de sobte:

-Què hi ha? Què passa? Digui-m'ho tot! ¡No m'amagui res!

-Són uns formatges. Tom els ha comprat a Liverpool, i m'ha demanat de portar-los ací. Comprengni V. que no hi ha, per la meva banda, cap responsabilitat.

-N'estic convençuda, però ja enraonaré jo amb Tom aixi que vingui.

El meu amic prolongà l'estada a Liverpool més del que pensava. Tres dies passaren sense veure'l retornar. La seva esposa vingué a visitar-me, i sostinguérem el següent diàleg:

-Què és, el que va dir d'aquells formatges?

-Ha recomanat de posar-los a la fresca i que ningú no els toqui.

-Ningú no els tocarà: ben segur. I... els ha olorat, ell?

-Suposo que sí. Em va semblar que tenia per ells un gran interès, que se'ls estimava d'allò més.

-Creu V. que s'emmalaltiria si jo donés una propina perquè se'ls emportessin i els enterressin?

-Penso que no riuria mai més.

De cop i volta tingué el següent acudit:

-Voldria servar-los, V.? Permeti que els hi envii.

-Senyora;- vaig respondre, -molt em plau l'olor de formatge, i el viatge que he fet amb aquells vostres el tindré sempre com el feliç coronament d'un dia d'agradós esbarjo. Però, en el baix món que som, ens cal tenir compte del nostre pròxim. La dama sota el sostre de la qual tinc l'honor de residir, és una vídua, i potser és també òrfena. Té una aversió marcada, una aversió que explica eloqüentment, per ço que ella en diu «anar-li sobre el peu». L'estada dels formatges de l'espòs de V. serà vista per ella com una temptativa de «anar-li sobre el peu». No hi ha necessitat que pugui dir-se que jo he turmentat la vídua òrfena.

-Molt bé- replicà la dona del meu amic. -Tot el que puc dir-li de ma part, és que vaig a arreplegar la canalla i ens en anirem a viure en un hotel, tant i mentre els formatges siguin menjats. Refuso de viure més temps en llur companyia.

És dona de paraula, i va deixar la casa a càrrec d'una minyona, a la qual preguntà si podia sofrir l'olor.

-Quina olor?- preguntà la minyona. Varen portar-la al costat dels formatges, recomanant-li de posar en exercici tots els ressorts del seu aparell olfàtic. Aleshores la serventa descobrí «una lleugera olor de meló». Deduint que l'atmosfera no podria perjudicar gaire la bona minyona, se la deixà dins la casa.

La despesa de l'hotel pujà quinze guinees, i el meu amic, després de treure comptes, trobà que els formatges li venien a sortir a raó de vuit xelins i sis penics la lliura.

-Prou que m'agraden, els formatges: bojament. Però, certament, això és massa per als meus guanys.

I vet ací que resolgué desfer-se'n.

Va llançar-los al canal, però hagué de pescar-los, perquè els barquers pretenien que allò «els donava vapors».

Una nit negra li oferí l'ocasió d'endur-se'ls i abandonar-los al cementiri del seu barri. El guarda va descobrir-lo, i armà un avalot formidable. Al seu entendre, es tractava d'un complot ordit per llevar-li el seu pa quotidià, fent que els morts se deixondissin.

A la fi, el meu amic se'n deslliurà portant-los a un poble de la costa, on va enterrar-los a la sorra de la platja. Aquest poble guanyà anomenada, gràcies a la «vivacitat de l'aire» que (segons deien els banyistes) se sentia per aquells indrets i de la qual encara ningú no s'havia donat compte. D'ençà d'aleshores els anèmics, els malalts de pit, hi anaren a gernació feta, cada any.

* * *

Malgrat la meva simpatia pel formatge, vaig compartir el parer de George de no pendre'n el més petit bocí.

-No tindrem necessitat de pendre, les tardes, el te amb pastes- digué George (i, a les seves paraules, la cara de Harris s'allargà). -Farem, a les set, un àpat abundós, i així podrem passar-nos del dinar, del te i del sopar. (Harris tornà a sentir-se feliç.)

-Proposo també de dur pastissos de carn, fruites, vianda freda, tomàquets i llegums. Per a beure, ens proveirem d'una meravellosa mixtura molt viscosa, de la composició de Harris, que barrejarem amb aigua per tal que puguem anomenar-la _llimonada_. Demés, havem de dur te a bastament i una ampolla de whisky per al «cas de naufragi».

Per la meva part em semblà que insistia massa en aquesta idea del naufragi possible. La trobava una disposició dolenta per a empendre una excursió.

Altrament era satisfet d'emportar-nos whsiky, i no cervesa ni vi (que ens estaríem prou d'usar). És una forta errada, dur en semblant cas aquestes darreres begudes soporíferes, que predisposen a la son. Per un hom beure's un bock de cervesa quan va de passeig per la ciutat, però mai no en begueu quan el sol flameja sobre el vostre cap i us cal fer una feina pesant.

La llista dels objectes necessaris era bastant llarga, abans d'acomiadar-nos aquell vespre.

L'endemà, que fou divendres, aplegàrem tots els objectes i ens reunirem a la nit per enfardar-los. Teníem un gros bagul Gladstone per a la roba, i dos cistells per als queviures, i els utensilis de la cuina. Vàrem posar la taula arrambada a la finestra, ho apilàrem tot en un munt al bell mig de l'habitació i seiérem a l'entorn per a contemplar-ho. Després vaig anunciar:

-Jo faré l'equipatge.

He de dir que jo m'enorgulleixo bastant de la meva traça a enfardar. És, aquesta, una de les nombroses coses que reconec fer millor que un altre (i tanmateix em sorprèn constatar que certes coses puc fer-les millor que un altre). Proposat el meu oferiment, vaig assegurar a George i Harris que farien bé de deixar l'assumpte a càrrec meu. Tan aviat l'un i l'altre acceptaren, que em semblà sospitós. George va omplir la pipa, i s'instal·là a un silló. Harris posà les cames sobre la taula i encengué un cigar.

No era això, precisament, el que jo esperava. Jo havia volgut dir que comptava dirigir els treballs, i que George i Harris els executarien sota les meves indicacions. Jo els empenyeria dolçament, i de tant en tant els aconsellaria així, per exemple: «Vaja, sou un... tal! Mireu si és ben senzill, això! Ara deixeu-me fer.» Realment faria de professor. Llur interpretació del que jo havia pensat, va empipar-me, No hi ha per mi cosa tan empipadora com veure algú assegut, sense fer res, mentre jo treballo i em fatigo.

Vivia, fa temps, amb un company que m'exasperava per la seva manera d'ésser. S'ajeia sobre un sofà, mirant hores i hores com jo treballava, seguint amb els ulls les meves anades i vingudes d'un cap a l'altre d'habitació i pretenent que de contemplar la meva activitat li esdevenia un bé positiu: que aleshores es feia compte de com la vida no és pas un somni que passa per fer brometa, lliscant peresosament, sinó una noble tasca plena de deures i seriosos treballs. I afegia:

-Veu's aquí una cosa de la qual no em sé avenir: que jo hagi pogut viure abans d'haver-vos conegut, abans de tenir l'avinentesa de veure treballar!

Doncs bé: aquest no és pas el meu estil. Jo no puc romandre assegut, sense fer res, veient com els altres treballen igual que negres: necessito aixecar-me, atalaiar llurs moviments, passejar-me amb les mans a la butxaca i fer-los indicacions per reeixir més bé. És l'efecte de la meva energia natural. No puc evitar-ho.

Aleshores, sense dir ni un mot, vaig començar d'enfardar. Era una feina més llarga del que havia pensat, però a la fi vaig sortir-ne, i, seient a sobre el meu bagul, vaig lligar els cordills.

-Que no hi fiqueu les sabates?- em preguntà Harris.

Una ullada circular em féu comprovar l'oblit. Vet ací com és Harris! Va guardar-se ben bé de dir-me res abans d'ésser el bagul tancat i lligat. Per la seva banda, George esclafí de riure, amb una de les seves rialles estúpides, irritants, a gola plena, amb les mandíbules obertes de bat a bat. I allò m'enfurismà de debò.

Torno a obrir el bagul, per ficar-hi les sabates. Al moment que tanco, se m'acut un horrible pensament: havia pensat a posar-hi el meu raspall de les dents? No sé com m'ho faig, però mai no estic segur d'haver atinat amb el meu raspall de les dents.

En empendre un viatge, aquest instrument esdevé per a mi una martiritzant obsessió, que fa de la meva vida un veritable suplici. A la nit somio que se m'ha oblidat: em desperto amb una suor freda, i salto del llit per cercar-lo. En llevar-me, el fico a la maleta abans de servir-me'n, i, naturalment, em cal desfer tot l'equipatge en haver d'utilitzar-lo. És la darrera cosa que trobo. Refaig l'equipatge sense atinar amb el raspall, i al darrer moment, quan sóc a la porta per a marxar, pujo els esglaons de quatre en quatre per embolicar-lo amb el mocador i dur-lo així a l'estació.

Aquesta vegada em calgué buidar tot el bagul i no vaig saber trobar-lo. Ho vaig desfer tot, tot ho vaig trastocar, deixant el bagul, si fa o no fa, tal com es trobava la matèria abans el món no existís i regnés el caos. Els raspalls de George i de Harris, sí que vaig haver-los, divuit cops cada un; però, quant al de la meva propietat, no vaig poder posar-hi la mà a sobre. Vaig fer sonar un per un tots els objectes, vaig pesar-los, sospesar-los, i a la fi... descobreixo el meu raspall dins d'una sabata.

Torno a fer el meu bagul.

Tot just havia acabat, quan George em preguntà si el sabó era dintre. Li responc que tant se me'n dóna, del sabó.

Tanco el bagul amb violència i el lligo. Aleshores... ai! m'adono que he tancat la meva bossa de tabac. ¿Quin altre remei em queda, sinó tornar a obrir!

Finalment el deixo tancat i lligat que són deu hores i cinc minuts de la nit. Ara resta a fer els cistells, i Harris diu:

-Havem de marxar d'ací a dotze hores: ¿no és això? Penso, doncs, que ara hauríem de procedir George i jo a la nova operació.

M'hi avinc bo i asseient-me. Tots dos posen mans a l'obra i comencen amb extremada alegria, amb gestos i mirades que deixen entendre quin és llur objectiu: com si volguessin dir-me: «¡Apreneu com es fan aquestes coses!» Jo espero, sense badar boca.

Quan George hagi deixat el món, Harris serà el més dolent enfardador de la terra. Jo vaig mirant-me les piles de plats i de tasses, les olles, les ampolles, els gerros, els pastissos, els foguers, els tomàquets, etc., etc., i endevino que la sessió esdevindrà tempestuosa.

En efecte: no trigà a venir el que pensava. Varen començar per trencar una tassa, a fi i efecte de donar una mostra de llur capacitat i cridar-me l'atenció. Després Harris posà les confitures de maduixes sobre un tomàquet, que es va rebentar. Vet ací que vénen obligats a arreplegar les despulles amb una cullereta de cafè. Immediatament, George trepitja la mantega.

Segueixo sense dir paraula, però travesso l'habitació, prenc seient a sobre la taula i me'ls miro com van fent. La meva actitud els empipa cosa de no dir: confesso que me n'adono perfectament. Estan nerviosos, enfurismats. Caminen per sobre els objectes; posen els uns darrera els altres i no els troben quan van a empaquetar-los. Fiquen els pastissos a baix i els utensilis pesants a sobre, amb la qual situació els primers resten fets una coca. La sal vessa per tot arreu; quant a la mantega... ¡mai de la vida no he vist dos homes traient més partit de dues pessetes de mantega! Així que George ha pogut desenganxar-la de la seva sabatilla, prova, ajudat de Harris, de ficar-la a una cassola, però la mantega no vol entrar-hi, i el que hi ha dintre de la cassola no en vol sortir: darrerament la tragueren i la deixaren a una cadira. Harris s'asseu a sobre; la mantega s'adhereix als seus pantalons, i vet ací que els dos amics cuiten a cercar-la per tota l'habitació.

-¡Faria jurament d'haver-la deixada sobre aquesta cadira!- exclama George, amb ulls espaordits, perdut l'esguard.

-¡Jo mateix he vist com la hi deixàveu no fa un minut!- respon Harris.

Tornen a empendre la recerca i captura per tota la cambra, cada un amb una direcció, i en trobar-se al mig, cara a cara, s'esguarden glaçats.

-És la cosa més extraordinària que he vist!- crida George.

-Sí que ho és, de misteriosa!- fa Harris.

De cop i volta George passa al darrera de Harris i descobreix la mantega.

-I ara! Tota aquesta estona ha estat aquí!- cridà rabiosament.

-On és, doncs?- demanà Harris, girant sobre si mateix.

-Ep! Ara feu el favor d'estar-vos quiet, si us plau!- diu George, que va darrera seguint els seus moviments.

A la fi poden haver-la i ficar-la dins d'una tetera.

Montmorency prenia part en l'enrenou, com és natural. L'única il·lusió de la seva vida és fer-se injuriar d'un hom posant-se-li entre cames. Si pot clavar-se al bell mig, sense tenir-hi res a fer, constituint un veritable entrebanc, fent enfurismar qualsevol i rebent al cap una pluja de projectils en paga del seu treball, aleshores pensa que ha tingut un dia ben aprofitat. El més elevat objectiu de Montmorency, el seu ideal per excel·lència, és de veure com fa fer damunt seu alguna tombarella, i com estan insultant-lo tota una hora sense treva i despietadament. Quan ha reeixit en el seu desig, la seva petita persona esdevé insuportable.

Ara, doncs, s'asseia damunt cada cosa que s'anava a enfardar, ficant-hi el cap a dins; i era el seu nas fred i humit el que invariablement trobaven les mans de Harris i George, quan aquests les allargaven amb una direcció qualsevol. Ficà les potes dins la confitura, mossegà les culleretes, i, volent, tant si com no, que les llimones fossin rates, va saltar dins dels cistells i en deixà tres d'esclafades abans d'ésser Harris a temps a fer-lo desembarcar amb el mànec d'una paella. A Harris li serví això de pretext per assegurar que jo atiava el gos. ¡Com si a un gos semblant li calgués ésser atiat! És el pecat original, el que l'empeny a obrar així.

L'enfardament finí a la mitja nit i cinquanta minuts. Harris va asseure's sobre un cistell i digué que confiava que res no es trencaria. George respongué:

-Si es trenca alguna cosa, que es trenqui. Ben trencada serà: vet ací.

Ho digué amb una entonació com si ho preveiés amb gran acontentament. Després afegí que tenia ganes d'anar a dormir. Nosaltres també en teníem.

Harris havia de passar la nit amb nosaltres.

Vàrem pujar al pis de dalt i ens férem a cara o creu l'ocupació dels llits. La sort designà Harris per a compartir el meu.

-Preferiu l'interior o l'exterior?- em preguntà.