Part 2

Nosaltres espiem el riu, que fuig remorejant fins a retrobar-se amb la mar, sa mestressa. De mica en mica les nostres veus van apaivagant-se, les pipes s'apaguen, i nosaltres, gent jove, poc donats generalment a sentimentalismes, ens sentim envaïts estranyament per una mescla de pensaments tristos i alegres: no teníem desig ni interès d'enraonar més... Ens aixecàrem, doncs, tot fent fortes riallades, i espolsant les nostres pipes ens donàrem la «bona nit!» per adormir-nos al gronxament de l'aigua que colpeja i dels arbres que murmuregen, sota els ulls dels innombrables i silenciosos estels.

Somiem que el món és esdevingut novament jove i suau! Jove com en el temps que no li havien encara fet arrugar el rostre els segles de lluites i d'interessos, ni li havien fet envellir el cor els crims i les follies dels seus fills. Suau com quan, així una bona mareta, ens duia al pit grandiós, com abans que les burles emmetzinades d'una societat corrompuda no haguessin fet enrojolar-nos de la simple vida que dúiem, sota la seva llei, i renegar de la llar digna i modesta on, d'ençà de milers d'anys, es reprodueix el gènere humà.

Harris exclamà:

-¿Com s'ho farien, en aquells temps, quan plovia?

Mai no es pot commoure, aquest Harris! No té cap corda poètica, i és incapaç de sentir un sol entusiasme per les coses intangibles. Mai Harris «no pot plorar, i no sap per què». Si els seus ulls llagrimegen, podeu fer una juguesca: que menja ceba crua o que ha ficat al seu cos massa salsa Worcester.

S'escaurà de trobar-vos una nit en companyia seva, vora mar, i dir-li:

-Silenci! No sentiu? ¿No és això el cant de les sirenes que puja del fons dels abismes a través de les ones brincadisses? ¿O serà, potser, el ressò de lúgubres fantasmes que salmodien fúnebres càntics sobre els blancs cadàvers embolcallats d'herbes marines?

I veureu com Harris us agafa del braç, bo i dient-vos:

-Ja sé el que teniu, amic! Haveu agafat un refredament. Féu el favor d'acompanyar-me. Conec, per ací a prop, en girar la cantonada, un lloc on podreu trobar un glop del millor whisky escocès com mai no haveu tastat; amb un dir Jesús, restareu més trempat que un orgue.

Harris sempre coneix un lloc, «per ací a prop, en girar la cantonada», on pot trobar-se alguna cosa especial per aixecar el colze. Si el veiéssiu al Paradís (suposant que semblant cosa pogués esdevenir-li), tot seguit us saludaria dient-vos: -¡Què content estic de trobar-vos ací, company! He descobert un magnífic reducte, «un poc més enllà, en girar la cantonada», on hi ha un nèctar de _primo cartello_.

En qüestió d'acampar al ras, l'observació pràctica de Harris sobre la pluja era ben justa. Acampar així, en semblant cas, és tanmateix una cosa ben poc divertida.

Som a la nit. Esteu tot mullat; hi ha dins la barca dues polzades d'aigua; tot és inundat. Veieu sobre el marge un lloc menys fangós que els altres, i desembarqueu per anar a la tenda que dos companys procuren d'aixecar.

La tenda, empapada d'aigua i bambolejada durament, cau i s'enrotlla al vostre cap. Us enrabieu. La pluja segueix a torrents.

Aixecar una tenda quan fa el temps sec, ja és una cosa empipadora; però al mig de la pluja esdevé un treball herculi. El company, en compte d'ajudar-vos, sembla bellugar-se com un ximplet. Quan haveu fixat convenientment la vostra part de tenda, ell, amb una forta empenta, fa malbé l'obra.

-Què feu, vós, allí?

-I vós què feu?- respon. -Deixeu anar-ho tot!

-No estireu d'allà! Això va de l'inrevés, ara. Sóu un poca-solta. Torneu a començar.

-No ho he fet pas jo- crida l'altre. -Deixeu anar la part vostra.

-Us torno a dir que ho feu tot malbé- brameu, picant de peus a terra. -Ho aneu a desballestar tot.

Ensems doneu a los cordes una bona empenta, i féu sortir de lloc les estaques que havia clavat l'adversari.

-Embriagós del dimoni!- sentiu que reganya l'altre. I, amb un cop furiós, arrenca les estaques de prop vostre. Llavors agafeu el martell i us precipiteu entorn de la tenda per dir-li el que penseu de l'operació. El vostre adversari fa el mateix, voltant en el mateix sentit que vós, per expressar-vos tota la seva opinió, i comenceu de girar i renegar tant com podeu, fins que la tenda se'n ve a terra en un munt i us encara l'un a l'altre, i, plens d'indignació, crideu tots a un temps: -Veieu? El que us havia dit que passaria.

Arriba el tercer company, fins aleshores enfeinat a treure aigua de la barca. Ha omplert la seva manguera moltes vegades, i en deu minuts no acaba de maleir-vos.

-I ara! Quin dimoni de joc esteu fent? ¿Per què aquesta tenda no és aixecada?

A la fi, bé o malament, està enllestida i podeu desembarcar tot el vostre equipatge. És inútil provar d'encendre foc al bosc: agafeu, doncs, el vostre foguer d'esperit de vi i us hi arrupiu a l'entorn. L'aigua de pluja és el plat principal amb que aneu a delitar-vos; el pa és remullat en tres quartes parts; el pastís de carn és copiosament ruixat; les confitures, la mantega, la sal i el cafè s'han barrejat, i el conjunt sembla una sopa.

En havent sopat, trobeu el vostre tabac en remull: impossible fumar. Per sort teniu una ampolla del líquid que reanima i enerva... segons la dosi que se'n pren. Amb tal líquid us arriba un gust per la vida a bastament, amb la dolça perspectiva d'assolir el vostre llit.

Llavors somieu que un elefant se us ha assegut sobtadament a l'estómac, i que un volcà ha fet erupció i vos ha projectat al darrer fons de la mar, amb el susdit elefant reposant sempre beatíficament damunt vostre.

Us deixondiu amb la sensació que un terrible esdeveniment acaba de produir-se: la vostra primera impressió és d'haver arribat la fi del món. Després reflexioneu que això no pot ésser. Penseu tot seguit amb lladres, amb assassins; finalment traduïu les vostres sensacions mitjançant el mètode habitual, però res no se us acut. Tot el que imagineu és que, per exemple, milers de persones us escometen a puntades de peu i que aneu a ofegar-vos.

A prop vostre algú sembla passar un moment perillós, car sentiu com criden a sobre del vostre llit.

Determinat a posar a bon preu la vostra vida, lluiteu frenèticament, colpejant a dreta i esquerra amb els braços i les cames, i cridant a ple pulmó; a la fi, qualque cosa es demoleix i vos trobeu amb el cap a la fresca, entreveient a dos peus de distància un lladre encongit, a punt de ferir-vos, i us prepareu a sostenir-hi un combat a mort, fins que... de cop i volta reconeixeu Jim.

-Sóu ben bé vós: eh?- diu Jim, que us reconeix al mateix moment.

-Sí- responeu, refregant-vos els ulls. -¿Què passa?

-Aquesta miserable tenda, em sembla que ha caigut.

-On és Bill?

Tots dos comenceu de cridar Bill, mentre el pis s'aixeca i es balandreja sota els vostres peus, i la veu sorda que abans escoltàveu exclama al mig de la tenda enrunada:

-Eh! Fora d'aquí dalt! ¡Fugiu de sobre el meu cap!

Bill surt, amb prou treballs, de dintre els plecs de la tenda: sembla una vella, i té el cos tot ple de fang trepitjat; a més a més, el veieu amb una disposició d'esperit massa agressiva, persuadit d'haver estat tot una broma premeditada contra seu.

L'endemà un hom és afònic, formidablement constipat i amb un humor de diables. Les frases surten, de les goles ronques mentre us desdejuneu.

* * *

Vàrem pendre el determini de dormir al ras, les nits que fes bo; i aixoplugar-nos en un hotel, com les persones dignes, les nits de pluja.

Montmorency va saludar aquest compromís, aprovant-lo enterament: mai no ha estat molt partidari de les poètiques soledats. Doneu-li una diversió sorollosa, i aleshores, per vulgar que sigui, no el fareu menys feliç.

En esguardar Montmorency es pot creure que és un àngel enviat a la terra sota la figura d'un petit fox-terrier: un àngel que no sé per quina raó no havia d'ésser admès dins el gènere humà. Té una expressió que sembla dir: «Oh, quin món tan pervers és aquest! ¡Com em plauria millorar-lo, ennoblir-lo!» Pobre Montmorency! La seva mena de gest ha omplert sovint de llàgrimes els ulls de moltes velles persones devotes: fins de _ladys i gentlemen_.

Quan començà de furejar pels marges (a costes meves), vaig creure de primer antuvi que no podria persuadir-lo de restar amb mi. Vaig pendre el costum d'asseure'm i examinar-lo quan s'estenia sobre la catifa, davant del foc, examinant-me ell a son torn. I jo pensava: "Segur que no viurà gaire temps ací baix aquest gosset. Qualsevol dia serà aixecat amb un carro vers el cel rutilant: aquest serà el seu destí!"

Però així que he pagat per culpa seva cap a una dotzena de gallines escanyades; quan, agafant-lo de la cua, l'he deslliurat de mil combats de carrer; quan una dona enfurismada m'ha presentat, perquè el veiés, el cadàver del seu gat difunt, bo i tractant-me d'«assassí»; quan m'he vist demandat als tribunals pel meu veí del costat, per haver deixat en llibertat un gos ferotge, un gos que havia muntat la guàrdia davant el seu magatzem de ferramentes durant dues hores, una nit de fred, sense poder el veí treure ni la punta del nas; quan he sabut que a espatlles meves el jardiner havia guanyat 30 xelins apostant per la destrossa de «tantes rates en tant de temps»... des d'aleshores he començat de creure que potser se li permetria de romandre en el nostre planeta una temporada més llarga.

Vagabundejar entorn de les caneres; aplegar la canilla més desqualificada que pugui proveir la ciutat, i disposar-la, en ordre de batalla pels carrers, per a combatre altres gossos de semblant ganduleria: heu's aquí la idea que Montmorency es feia de _la gran vida_.

Dit tot això, es comprèn la seva completa aprovació al nostre projecte de dormir als hotels, hostals o paradors.

* * *

Les nostres disposicions d'aquella nit foren preses a grat de tots; mancava a decidir la tria dels fardells que ens calia dur. Però, tot just començada la discussió, Harris fou del parer «que s'havia emprat eloqüència a bastament» per una sola nit i proposà d'anar per alegrar una mica el cor en «un bell recó, prop d'allí», on era a la nostra disposició una glopada de _Irish_, responent de la classe.

George es trobava alterat (mai no l'he conegut d'altra faisó); i, com que per la meva banda tenia el pressentiment que una mica de whisky calent amb un tall de llimona aniria bé per a la meva malaltia, s'ajornà, de comú acord, el debat fins al vespre vinent.

I, prenent els barrets, s'aixecà l'assemblea.

CAPÍTOL III

Anem reglamentant els nostres preparatius.--Mètode de Harris per a treballar.--Com un pare de família, home de certa edat, penja un quadro.--George fa una observació de bon seny.--El plaer de banyar-se a trenc d'alba.--Precaucions per al cas de naufragi.

L'endemà, al vespre, ens aplegàrem per rependre la discussió dels nostres preparatius.

-Vejam- digué Harris. -Ens cal determinar el nombre d'objectes que hem d'emportar-nos. Jim: preneu un full de paper i prepareu-vos a escriure. Vós, George, preneu un índex de coses. Si em podeu donar ara un llapis, estic disposat a fer-ne una llista.

Heu's ací com és Harris: sempre està disposat a carregar un fardell i posar-lo a l'esquena d'un hom. Em recorda sempre el meu pobre oncle Podger...

Mai de la vida no heu vist un enrenou semblant, de cap a cap d'una casa, com en empendre mon oncle Podger qualque feina personal.

Havien dut un quadro de la botiga de marcs i es deixà provisionalment dipositat al menjador. La meva tia Podger demanà què pensava fer-ne, i l'oncle respongué vivament:

-Deixeu-me fer! No vull que us doneu mal temps. Vull encarregar-me jo de tot: jo tot sol!

Llavors es tragué l'americana i posà mans a l'obra. Envià la petita mainadera a comprar seixanta cèntims de claus, i tot seguit un fill seu corria darrera d'aquesta per dir-li com havien d'ésser els claus. De mica en mica l'oncle s'anava caldejant i posava en moviment tota la casa.

-Will!- cridava. -Aneu a trobar el meu martell i porteu-me'l de seguida... Tom! Doneu-me el metre. Necessitaré una escala i em caldrà pendre una cadira de cuina... Jim! Correu casa el senyor Goggles i digueu-li: «Molts saluts de part del meu pare, i que si està més bé de la seva cama, i que si farà el favor de deixar-li el nivell d'aigua...» Maria! No us en aneu: necessitaré algú per a sostenir-me el llum. Ah!... Així que vingui la mainadera, ha de tornar a marxar a corre-cuita per dur-me cordill per al quadro... Tom! On és el Tom? Veniu ací: us necessito per a donar-me el quadro.

Aleshores aixecà el quadro amb la mala sort de deixar-lo caure, anant-se'n la tela del marc. Provant de salvar del naufragi el vidre, va tallar-se un dit; fent bots per l'habitació, començà de buscar el seu mocador per tot arreu,i, naturalment, no el trobava, perquè era dins la butxaca de l'americana que s'havia tret de poc. No recordant on havia deixat l'americana, tots els altres, per dedicar-se a buscar-la van deixar les feines encomanades.

Mentre esperava, el bon oncle Podger, dansant amb un peu sobre l'altre, trepitjava a tothom, cridant:

-¿No hi ha, a casa, ningú que sàpiga on és la meva americana? En tota ma vida no he conegut un ramat com aquest, tant a la desbandada: paraula. ¡Vet aquí que sou sis, i entre tants no podeu trobar una peça de roba que m'he tret no fa encara cinc minuts! El dimoni que!...

S'aixecà, i aleshores descobrí que s'hi havia assegut a sobre.

-No cal que busqueu, no! Jo mateix l'he trobada: jo tot sol! Millor fóra dirigir-se al gat, que no esperar res de vosaltres.

Després va passar mitja hora entre curar-se el dit i agafar un vidre nou, els utensilis, la cadira, l'escala i l'espelma. A seguit l'oncle reprengué el seu treball. Tota la família (ultra la petita mainadera i la minyona) estava en semicercle, disposada a ajudar-lo. Dues persones sostenien l'escala, una tercera ajudava l'operador a pujar-hi i... a sostenir-se; una altra li donava un clau, una altra el martell. En voler agafar el clau, el deixà caure a terra.

-Molt bé!- exclamà, tot empipat. -Apa! Vinga el clau altra vegada!

I tots ens veiérem obligats a posar-nos de quatre grapes per cercar-lo, mentre l'oncle, que romania dret sobre l'escala, grunyint, preguntava si era cosa d'haver-se d'estar amb aquella posició tot el vespre.

A la fi, el clau fou retrobat, però el martell s'havia perdut.

-On és, el martell? ¿Què n'hauré fet, del martell, gran Déu? Són set a dansar al meu entorn i ningú no sap dir el que he pogut fer del martell!

També el martell fou retrobat, però per desgràcia l'oncle no va saber veure el senyal, fet a la paret, de l'indret on calia ficar el clau. Vam pujar tots, per torn, a la cadira, al seu costat, per veure de reconèixer el famós punt, i cadascú va indicar un lloc diferent.

L'oncle va tractar-nos de tocats, l'un darrera l'altre, i ens feia baixar de la cadira. Agafà novament el metre i amidà per assolir el punt que volia, és a dir, treure la meitat de trenta un més tres octaus de polzada, des de l'angle de l'habitació. I, tot provant de fer el càlcul de memòria, s'enfurismava. Nosaltres provàrem també de resoldre el problema, però arrivàvem a resultats diferents, i aviat ens escapà el riure, mofejant-se l'un de l'altre.

Amb aquell avalot general, la xifra primitiva havia estat oblidada, i per tercera vegada l'oncle Podger va veure's obligat a pendre mides.

Aquesta vegada volgué fer-ho amb un fil d'empalomar, i, al precís moment crític en que el vell, mig boig, se sostenia penjat dalt de l'escala fent un angle de 45 graus, esforçant-se per assenyalar un punt alguns centímetres més enllà d'on el podia aconseguir, el fil va lliscar, i el _canari vellot_ caigué, fent tombarelles damunt del piano. Amb el cap produí un efecte musical esparverador, per la instantaneïtat amb que el seu cap i el seu cos tocaren alhora tot el teclat. La tia Maria digué aleshores que de cap de les maneres consentia als nois de romandre allí, escoltant el monòleg que seguí a la descensió de l'oncle...

A l'últim pogué retrobar el famós senyal, i col·locà el clau, sostenint-lo amb la mà esquerra, agafant el martell amb la dreta. Al primer cop va xafar-se el dit polze i llançà el martell... que anà a parar sobre el peu d'algú dels qui érem allí presents, fent-lo xisclejar.

Aquí la tia Maria va observar dolçament:

-Una altra vegada que vulgueu clavar un clau a la paret, espero que m'avisareu per endavant: aíxí podré fer els preparatius que calguin per anar a passar una setmana a casa la meva mare, mentre duri la vostra operació.

-Oh, vosaltres, les dones! ¡No serviu sinó per entrebancar-ho tot!- replicà Podger redreçant-se. -Em plau, a mi, de fer aquestes petites feines.

Reprengué la tasca. El clau travessà tot el guix, i la meitat del martell desaparegué: el pobre oncle fou precipitat contra el mur, amb prou força per desfer-se el nas. Resultat final: recurs al fil d'empalomar i al metre; obertura, després, d'un nou forat a la paret. De seguida, amb cosa d'un minut, el quadro era penjat... de través, d'una faisó absolutament inestable. La paret semblava treballada per les dents d'una rella de llaurar. Tothom se sentia fatigat, aixafat, mort de cansament: tothom, llevat del meu oncle.

-Vet aquí: ja està tot llest!- deia, baixant a poc a poc de l'escala, apuntalant-se amb la minyona í esguardant la desfeta amb visible orgull. -¡Hi ha persona que, per una petita feina així, hauria cridat un obrer!...

* * *

Harris, quan sigui entrat en anys, serà d'aquesta mena d'homes. Jo me n'adono perfectament, i li ho tinc dit.

Vaig fer-li avinent que no consentia de veure que es prengués ell per si sol una atenció que ens atanyia a tots per igual.

-No, Harris: preneu el paper, el llapis i l'índex. George escriurà i jo faré el treball.

Deixàrem de banda la nostra primera nomenclatura. Era evident que el corrent superior del Tàmesis fóra estat migrat per al vaixell que ens caldria, d'haver hagut de contenir tot el que haviem assenyalat com a indispensable. Ho vàrem decidir després de rumiar molt.

-No anem per bon camí- digué George. -No hem de pensar en les coses que ens poden servir, sinó pendre les absolutament necessàries.

De vegades George és home de veritable seny. Us deixaria parats si tinguéssiu la sort de conèixer-lo.

D'això jo en dic pura saviduria, i no tan sols per al cas de que es tracta, sinó referint-me i tot al viatge pel riu de la vida, en general.

Mireu quantes de persones carreguen llur embarcació de coses inútils: les creuen essencials al plaer, al confort del trajecte, i, realment, no són sinó puerils futilitats. Es carrega la pobra petita barca, fins a l'alçada de mitja antena, de bells vestits, d'innecessari personal per al servei; es fa reunir una gran colla d'amics, gent elegant, abillada a la moda, els quals no s'interessen gens ni mica pel senyor que els ha rebut, fent-ne tant de cas com d'una peça de dos rals, el qual senyor fa d'ells el mateix cas; es fan costoses recepcions, que no plauen a ningú, tot cerimònies i etiquetes, pretensions i tentació, i, demés, aquesta carregosa ximpleria, la més faltada de raó: ¡la preocupació del que pensarà el veí! S'acumulen el luxe que fatiga, els plaers que enutgen, els espectacles de fingiment semblants a la corona de ferro dels criminals de l'antiguitat, la qual corona feia rajar sang del front adolorit del pacient.

Ben bé que en són, de futilitats! Llança-les per la borda, pobre home! El teu vaixell, carregat així esdevé tan pesant, que tanmateix pots tu defallir. Aquests destorbs t'entrebanquen, fan perillosa la maniobra. Ni un sol instant exempt d'ansietat i de neguit pots tenir, ni un moment de repòs per a somiar a ton grat; impossible, per a tu, atalaiar els núvols lleugers que el vent sembra i fa lliscar a les altes profunditats.

El sol envia els seus raigs enlluernadors sobre els remolins de la ribera; els grans arbres se'n munten pels marges reflectint llur silueta dins l'aigua. I tu no ho pots pas veure! No pots gaudir dels lliris grocs i blancs, ni dels rosers que fa onejar el zèfir, ni de les blaves floretes _no m'oblidis_.

Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de la vida i abasteix-la només de coses escaients: l'interior senzill com els gaudis; un o dos amics, dignes d'aquest nom; algú que t'estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa terrible.

Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona mercaderia resisteix l'aigua. Et serà permès de pensar, de treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del cor humà; podràs...

Perdoneu, perdoneu: m'he distret.

* * *

Vàrem donar la llista a George, qui la començà tot seguit.

-No en pendrem pas, de tenda- digué, -sinó una barca que puguem cobrir. És una cosa més senzilla i més confortable.

Ens semblà just el pensament, i vàrem aprovar-lo. El que no sé és si l'heu vista mai, una semblant cosa.

Es claven uns arcs de ferro, a certa distància, sobre la borda, i a sobre s'hi estén una llarga tela que després se subjecta de popa a proa. La barca esdevé una casa petita bastant confortable, encara que una mica privada d'aire. Però «cada cosa, ací baix, és de l'inrevés» (*5)--com deia cert individu després d'haver-se-li mort la sogra, quan bruscament varen presentar-li la nota de les despeses de l'enterrament.

George proposà encara dur-nos:

Una manta de viatge per cada un.

Una llàntia.

Sabó.

Un raspall.

Una pinta. (Tot això en comunitat)

Un raspallet per a dents (individual).

Una galleda.

Pólvors dentífrics.

Una màquina d'afaitar.

Tres tovalloles de bany.

(Veritat que sembla, la llista, un exercici d'idioma?)

Una cosa tinc observada de tota persona que se'n va a un indret, qualsevol, on hi ha aigua: tot és fer grans preparatius amb la idea dels banys que es proposa de pendre. (Val a dir que després, quan és arribat a lloc, no es banya gaire sovint.)

Això mateix a mi em passa en ésser vora mar. Quan sóc a Londres i penso en el viatge, sempre resolc de llevar-me ben de matí per a fer un cabussó abans del _breakfast_. Faig acuradament un paquet contenint els calçotets i la tovallola.

En ésser vora mar no arribo a fruir la realització del foll desig tan imperiosament sentit en la capital. Al contrari: m'envaeix el desig, aleshores més que mai, de romandre al llit fins al darrer moment de l'hora del desdejuni.

Una o dues vegades ha estat més forta la virtut: M'he llevat a les sis del matí, i, mig vestit, he pres, vacil·lant i amb pena, els meus calçotets i la tovallola. Mai no he tingut ocasió de felicitar-me. Es reserva especialment per a mi (almenys aquest és l'efecte que em produeix) un vent de l'Est, que talla d'allò més i que per tot em llisca quan vaig darrera l'ona amarga. Són recollits tots els rocs tallants, per mostrar-los a la platja; s'esmolen les pedres i se me'n dissimulen els caires sota la sorra, per tal que no pugui adonar-me'n.

Altrament, em sembla que se m'emportin la mar dues milles lluny, per obligar-me a botar a peu coix, tremolant dins sis polzades.d'aigua, havent-me d'estrènyer amb els meus propis braços.

A la fi, en arribar a ço que en diuen _la mar_, la trobo insolent, brutal.

Una enorme onada m'agafa i em projecta, amb tanta força com pot, contra una pedra; caic, i abans no he tingut temps de dir (Oh! hem...», i sondar... les meves avaries, l'onada retorna i m'arrossega en ple oceà. Faig esforços desmesurats per guanyar la vora, i em pregunto, ple d'ansietat, si tornaré a veure _mon home_ i els meus amics; em faig retret de la meva migrada amabilitat vers la meva germaneta, essent jo xicot (vull dir quan jo era xicot).