Part 15

El riu travessa pels carrers d'Abingdon, tipus de poble provincià modest, tranquil, mereixedor de tota estima, però horriblement trist. El poble s'enorgulleix del seu antic origen, malgrat no pugui, en aquest aspecte, comparar-se amb Wallingford. En altres temps s'aixecava per aquests indrets una famosa abadia; avui, en les seves runes santes, es despatxa cervesa forta. A l'església de Sant Nicolau s'admira la tomba de John Blackwall i de Joana sa muller, els quals moriren el mateix dia 21 d'agost de 1625, després d'una vida de feliç matrimoni. En una altra església, la de Santa Elena, es diu si W. Lee, que morí el 1637, donà a llum dues centes persones, fora tres. Si sabeu desxifrar aquest problema, trobareu que la família de W. Lee l'havien formada 197 persones. W. Lee, cinc vegades batlle d'Abingdon, va ésser, indubtablement, un benfactor per a la seva generació, i estic segur que com ell no en trobaríem gaires en el populós segle dinou.

D'Abingdon a Nuneham Courtney el riu és veritablement agradós. Nuneham Park mereix una visita en dies fixats: dimarts i dijous. Hi ha una bona col·lecció de quadros i curiositats. L'estany que hi ha sota el desembarcador de Sandford, justament darrera la resclosa, és un lloc magnífic per a negar-s'hi. El corrent és d'una extraordinària violència, i el que hi caigui no es faci pas la il·lusió de tornar a sortir-ne. Un obelisc assenyala l'indret on dos homes van negar-se prenent el bany. Els esglaons que hi ha al peu de l'obelisc serveixen generalment de tràmpol als joves banyistes que volen fer-se càrrec del veritable perill del lloc.

Iffley Lock i el seu molí, una milla abans d'arribar a Oxford, són el motiu predilecte dels de la _Confraria del pinzell_ que freqüenten el Tàmesis. Quan ja s'han vist els quadros, sol passar que l'original no plau tant.

A dos quarts d'una de la tarda passàvem per Iffley Lock, i, en tenir-ho tot a punt per al nostre desembarc, començàrem la nostra darrera milla.

El passatge més difícil que conec del riu és aquest d'Iffley a Oxford. Penso que únicament els que hi foren nats poden seguir endavant. Jo hi he passat qui sap les vegades i mai no he sabut trobar la bona direcció. Aquell que pugui remar d'Oxford a Iffley sense aturar-se ja podria viure, sota un mateix sostre, en bona intel·ligència amb sa muller, sa sogra, sa germana gran i la vella minyona del temps de sa infantesa.

El corrent se us emporta, adés a la dreta, adés a l'esquerra; us fa anar al bell mig del riu, us fa fer tres voltes seguides i us torna a xuclar, posant-vos a risc, a cada operació, de quedar-vos fets una coca, xocant amb una altra barca.

Pel que acabo d'explicar compendreu que estiguérem a punt d'abordar moltes barques durant aquesta milla, com d'ésser abordats per moltes d'altres. Resultat: una salsa de paraules... verdes.

No sé pas per què, però el cert és que, mentre un hom és al riu, té sempre l'humor d'allò més irritable. Petiteses que en terra passarien sense concedir-hi la menor importància, us fan enfurismar bojament quan sou per sobre l'aigua. Quan Harris i George estaven fent beneiteries amb les vaques, jo somreia amb indulgència; però, quan feien el tarambana estant dintre el riu, jo utilitzava un vocabulari que faria glaçar a les venes la sang de qualsevol. Si una barca se'ns posa entremig en la nostra ruta, em cal fer grans esforços per contenir les ganes d'agafar un rem i matar tot el passatge.

El caràcter més dolç es torna violent i bevedor de sang en trobar-se sobre una barca. Una vegada va escaure's de navegar jo uns instants amb una noia: en terra tenia un gènit encisador, i a sobre l'aigua feia fredat escoltar-la:

-Així el dimoni se l'emportés!- cridava quan un dissortat remer se'ns posava al mig del pas. -No podria mirar on va, aquest imbècil?- O bé: -Quina poca solta d'aparell! ¡Quina cosa més ridícula!- quan la vela no s'enrotllava com calia. I la noia s'hi feia brutalment a cops de puny.

Però en terra era, com he dit, adorable.

L'aire de riu té un efecte desmoralitzador sobre el caràcter. D'aquí ve aquesta grosseria dels mariners, entre ells, quan són dintre l'aigua, i que usin un llenguatge que ells mateixos condemnen en llurs moments de tranquil·litat.

(1) Un temps eren simpàtiques persones, etc. La _Conservancy_ sembla haver-se constituït en societat per a la col·locació d'imbècils. Una part de nous guardes, principalment als indrets més freqüentats del riu, són vells rondinaires, irritables, veritablement inadequats a llurs funcions. (Nota de l'autor).

CAPÍTOL XIX

Oxford.--Montmorency es creu que és al cel.--La barca llogada en l'Alt Tàmesis: bondats i aventatges.--L'orgull del Tàmesis.--Canvi de temps.--El riu sota diferents aspectes.--Vetlla poc divertida.-- Sospirs vers l'Intangible.--Conversa animada.--George executa variacions amb el banjo.--Una lúgubre melodia.--Un altre dia de pluja.--Fugida.--Un ressopó i un brindis.

Vam passar dos dies, molt agradables, a Oxford; però hi ha massa gossos, ací. Montmorency va tenir onze duels el primer dia i catorze el segon. Es creuria que era al cel, segurament.

Les persones de feble constitució o de no gaires ganes de treballar tenen el costum de llogar una barca a Oxford i deixar-se lliscar a flor d'aigua; però les persones d'energies han de donar-se aquesta diada de lluita a contraorrent, experimentant la positiva satisfacció de caure d'esquena i d'esgargamellar-se cridant, uns i altres. Jo vaig provar aquestes sensacions quan Harris i George remaven i jo duia el governall.

Als que fan la sortida des d'Oxford, jo els aconsellaria de pendre llur pròpia barca (fora que puguin pendre la d'un altre, procurant no ésser descoberts). Les barques de lloguer que es troben al Tàmesis més enllà de Marlow, generalment són bones barques, suficientment calafatejades i resistents al naufragi, mentre siguin ben menades: tenen llocs reservats per a seure i van proveïdes de tot el material necessari de rems i governall.

Val a dir que de boniques no ho són gaire: són d'aquella mena d'embarcacions amb les quals un hom no pot ufanar-se i donar-se importància. El barquer que les mena és modest, reservat: prefereix anar per la banda de riu ombrejada pels arbres i fer la major part possible del trajecte de bon de matí o a les primeres hores del vespre, quan creu que ningú el pot veure. Quan veu, de la barca estant, una persona coneguda, s'arramba ràpidament al marge i s'amaga darrera un arbre.

Un estiu vaig anar amb una colla que havia llogat una d'aquestes barques per alguns dies d'excursió. Cap de nosaltres no sabia què era això que se'n diu _barca de lloguer:_ ni quan ens la vam veure al davant vam saber-la distingir. Per endavant havíem escrit demanant un doble esquif.(1) En arribar amb els nostres sacs de viatge, donàrem els nostres noms, i l'home ens digué:

-Sí, sí, perfectament: vostès són la colla que ha escrit per a un doble esquif. Molt bé. Jim: porteu _L'orgull del Tàmesis_.

El noi marxà, i cinc minuts després tornava amb una peça de fusta antidiluviana, desenterrada d'algun cau, d'on l'haurien treta amb el menor perjudici possible. La meva idea, al primer cop d'ull, fou que es tractava d'una relíquia romana qualsevol. Relíquia de què? No ho sabia. Potser d'un bagul de mort. Les encontrades de l'alt Tàmesis són riques en relíquies romanes, i per això vaig creure versemblant la meva idea. Però l'home més seriós de la nostra colla, no gaire geòleg, menyspreà la meva _relíquia romana_ i proclamà que per a la més migrada intel·ligència (i semblava apenat de no poder considerar-me de tal categoria) la cosa portada pel minyó era evidentment una balena fòssil. I ens féu remarcar una pila de senyals per a provar que aquell cetaci devia haver pertangut al període preglacial.

Per a resoldre les dues opinions demanàrem al minyó (recomanant-li que no temés de dir tota la veritat) si era una balena fòssil preadamítica o un fèretre romà de les primeres edats. I el minyó respongué:

-És _L'Orgull del Tàmesis_.

Aquesta resposta ens semblà escaient i vam donar-li dos penics com a recompensa pel seu acudit. Però, en veure que persistia a prolongar la broma, ja massa llarga per al nostre gust, acabàrem per empipar-nos.

-Apa, noi, apa- digué, amb veu grossa, el nostre capità. -Ja n'hi ha prou, de contar coses absurdes. Emporteu-vos-en a casa aquest bugader de la vostra senyora mare, i torneu amb una barca.

El propietari en persona vingué, mentrestant, i ens assegurà, sota la seva paraula «d'home competent en la matèria» que allò era una barca de debò: el doble esquif triat expressament per a la nostra excursió.

Rondinàrem tant com poguérem. Almenys l'hagués emblanquinada amb calç, o l'hagués enquitranada, o hi hagués fet quelcom per a distingir-la d'un malendreç. Ens digué que _L'orgull del Tàmesis_ servia tal com estava; que ningú, en quaranta anys, n'havia tingut la més petita queixa i que no veia per quin motiu havíem d'ésser nosaltres els primers.

No vam dir res més. Reforçàrem la barca(?) relligant-la amb cordills, i als indrets d'on més atrotinada es veia vam enganxar-hi paper pintat. Després resàrem les nostres oracions, i embarcàrem.

Trenta cinc xelins va costar-nos el lloguer, per sis dies, d'aquell invàlid, que hauríem pogut comprar per quatre xelins i sis penics a qualsevol mercat d'encants.

El temps canvià al tercer dia (parlo del nostre viatge actual). El retorn des d'Oxford el començàrem que plovia a bots i a barrals.

El riu sembla un raig d'or fos a la llum del sol, reflectida pels remolins de les ones, que daura les soques gris-verdes dels faigs i s'entafora pels senders ombrívols i frescals. Aquest sol va pertot: baixa a encastar diamants a les rodes dels molins, petoneja les liles, juga amb l'aigua nevosa de les barreres i argenta els murs i els ponts endomassats de molsa. Il·lumina els més humils poblats i fa enciser cada viarany, cada prat; s'amaga pels canyars, mostra sa cara riallera a totes les rieretes tributàries del riu, llisca joiosament, allà a l'horitzó, per sobre una munió de veles, i omple l'aire d'un dolç esplendor.

Ben altrament, quan la pluja cau, seguit seguit, sobre l'aigua lassa i gelada del riu, diríeu que aquest pertany aleshores al reialme de l'Enyorança. Diríeu que se senten els sords gemecs d'una dona adolorida, mentre els arbres negres i silenciosos, coberts de boira, s'aixequen mateix que fantasmes als ulls contristats: mateix que fantasmes diabòlics.

La llum del sol és la sang vivent de la naturalesa. La nostra mare la Terra sembla tota trista i sense energia quan aquesta llum benfactora deixa d'escalfar-la. Ens encomana sa tristesa i sembla que ens deixi, com la vídua que ha perdut l'objecte de sa tendresa: els fillets es complauen a agafar-li la mà, però no la veuen pas somriure.

Tot el dia el passem remant sota la pluja. ¡Què melangiós, aquest treball! Nosaltres ja ens ho agafem rient. És una mudança de temps! Val la pena de conèixer el riu sota els seus diferents caients: no podíem pretendre de tenir sempre sol, ni hauria estat tampoc gaire distret. La naturalesa és bella, fins i tot quan plora...

Harris i jo vam sentir un veritable entusiasme durant les primeres hores, i entonàrem una cançó que glossava els gaudis de la vida bohèmia, lliure en la tempesta com en el bon temps, al grat de tots els vents i joiosa amb la pluja tan benfactora. Aquesta cançó ridiculitzava les persones que no saben estimar aquesta manera de viure. George, menys entusiasmat, obrí el seu paraigua.

A l'hora de dinar muntàrem el nostre sopluig, i el mantinguérem tota la tarda, deixant lliure, al davant, un petit espai per a poder remar i mirar cap enfora. Així férem nou milles, i en ésser nit arribàrem Day's Lock.

Honradament no podria dir que la vetlla fos alegre. La pluja queia persistent i regular; la barca, amb tot el que encloïa, era ben remullada. El dinar no ens havia deixat gaire satisfets: el pastís de vedella freda embafa molt aviat quan no es té molta gana. A mi m'hauria vingut de gust una costella. Harris ponderava el mèrit del llenguado i de la salsa blanca. El sobrant del seu pastís va donar-lo a Montmorency, que el refusà (picat, tal vegada, per l'oferiment), anant a asseure's a l'altre extrem de la barca. George, sentint-nos enraonar d'aquells plats, exclamà:

-¡Deixeu-me acabar de menjar la meva vedella freda sense mostassa!

Després de dinar, férem una partida de _nap_, a deu cèntims la jugada, durant hora i mitja. George guanyà vint cèntims. Sempre hi té sort, en el joc. Harris i jo vam perdre, just just, deu cèntims cada un. Aleshores pensàrem plegar de jugar.

Harris: -El joc engendra una excitació perjudicial, quan es prolonga massa.

George: -Us invito a la revenja.

Però Harris i jo vam determinar no seguir lluitant contra el destí. Ens obsequiàrem amb una mixtura de _toddy_ i garlàrem una estona.

George: -Fa dos anys, en una excursió al Tàmesis, vaig conèixer un minyó que va dormir, dins la barca, mullat per una nit com aquesta, i li sobrevingueren unes febres reumàtiques de les quals no pogué curar. Morí deu dies després, i tingué una llarga agonia. Era ben jove i estava a punt de casar-se.

Aquesta història recordà a Harris que un amic seu, que marxà formant part dels Voluntaris, dormí sota sa tenda, a Aldershot, en una nit de pluja molt semblant a la nostra i l'endemà es despertà coix per tota la resta de la seva vida. -Us hi presentaré quan siguem a Londres, i el vostre cor plorarà sang- afegí.

Aquests records ens portaren a una afalagadora conversa, sobre la ciàtica, febres, reumes, malalties dels pulmons, bronquitis, etc. Harris féu observar la terrible situació que passaríem si un de nosaltres caigués seriosament malalt durant la nit, allunyats com érem de metges i d'auxilis.

Una distracció, qualsevol, esdevenia necessària, després d'aquesta conversa. Vaig proposar a George que tragués son banjo i executés una cançó còmica. No cuità pas gaire a fer-ho; però, com que no podia argüir les absurditats acostumades en semblants casos, («M'he deixat els papers de música a casa», etc., etc.), agafà l'instrument i començà: _Dos ulls fets malbé..._

Jo sempre havia considerat aquesta cançó com una veritable ximpleria, però George sabé extreure'n una tristesa tan corprenedora que tot me'n vaig admirar. A mesura que les fúnebres estrofes se succeïen, Harris i jo ens sentíem impulsats a caure l'un en braços de l'altre, desfets tots dos en llàgrimes; però reprimírem l'emoció per escoltar en silenci aquesta rústica i planyívola melodia.

En arribar a la tornada, férem un desesperat esforç per semblar joiosos; tornàrem a omplir els gots i començàrem a cantar. Harris feia de _leader_, mentre George i jo seguíem a certa distància.

«Dos ulls negres fets malbé. Oh, Déu! Mireu quina cosa Tan sols per dir a un hom les seves culpes. Dos...»

Ens aturàrem, impotents per a continuar. No podíem suportar l'inenarrable acompanyament de George quan subratllava aquest _Dos_, donat l'estat de lassament en que ens trobàvem. Harris es posà a gemir com un nen, i Montmorency lladrava fins a fer creure que el cor li dolia o que tenia mal de queixal.

George volgué passar al couplet següent. Creia que, un cop entrenat, traduiria més bé el sentit de la música, la qual semblaria llavors menys trista. La majoria va oposar-se a aquesta temptativa.

No sabent que més fer, anàrem a jeure: és a dir, que ens despullàrem per a fer com si dormíssim al fons de la barca, durant tres o quatre hores. Amb allò ens procuràrem una mica de son agitat, fins a les cinc del matí. Aleshores ens vam llevar i ens desdejunàrem.

El segon dia fou tot igual al primer. Plovia a tot ploure, i, embolicats amb els nostres mackintoshes, ens deixàrem lliscar dolçament al llarg del riu, sota el nostre envelat protector.

Un de nosaltres (no sé pas qui: potser jo) féu grans esforços, durant el trajecte del matí, per ressuscitar la vella cançó bohèmia:

«Som fills de la natura La pluja ens alegra el cor...»

Però no vaig tenir èxit. El famós

«Tant se me'n dóna, de la pluja: ja us ho diré.»

expressava tan bé els sentiments de tots, que era inútil cantar-ho.

Malgrat tot, estàvem d'acord en un punt: que calia seguir la broma, fos com fos. Havíem sortit a fer una excursió de quinze dies sobre el riu, i haviem de fruïr completament el nostre viatge de plaer. Si en aquest viatge hi morim, fóra ben trista cosa per als nostres amics i coneguts, però ¿què hi podíem fer? Tornar-nos-en, per la pluja, en un clima com el nostre, era crear un precedent desastrós.

Harris: -No ens queden sinó dos dies, i nosaltres som joves i forts. Hem d'arribar al capdavall.

Cap a les quatre començàrem a discutir projectes per a la vetlla. Ens trobàvem aleshores una mica més enllà de Goring. Determinàrem anar fins a Pangbourne i aturar-nos-hi per a fer-hi nit.

-Una altra vetlla agradosa!- digué George.

I restàrem tots tres asseguts i capficats amb aquesta perspectiva. A les cinc seríem a Pangbourne; a dos quarts de sis ja hauríem sopat. Llavors seríem lliures per anar a passejar-nos pel poblat, sota les ruixades de la pluja, fins a l'hora d'anar a jeure, o bé estar-nos al saló d'un restaurant delitant-nos amb la lectura de l'almanac a la llum pàl·lida d'una llàntia.

Harris: -L'Alhambra serà més animat, potser...- I tragué el cap per inspeccionar el cel.

-Amb un ressopó a X... (2)- vaig afegir jo inconscientment.

Harris: -Evident! És ben trist haver decidit romandre enganxats a aquesta barca.

I el silenci s'establí per uns instants. Després digué George:

-Si no haguéssim jurat córrer a una mort segura dins aquest vell fèretre movent... (i llançà una llambregada d'indefinible malvolença a la barca), fóra important fer l'observació que hi ha un tren que surt de Pangbourne a les cinc i minuts, el qual tren ens deixaria a Londres a temps per a menjar una costella i encaminar-nos a l'indret de què haveu parlat.

Ningú no va respondre. Ens miràvem els uns als altres: cada un considerava sa pròpia feblesa, i les cares reflectien culpables pensaments...

Agafàrem la maleta Gladstone i desembarcàrem silenciosament. Inspeccionàrem el riu amunt i avall. Ningú no ens veia!

Vint minuts després s'hauria pogut veure tres persones seguides d'un gos, amb llastimós posat, pujant furtivament de l'hotel _del Cigne_ cap a l'estació d'el camí de ferro. Anaven vestides de la següent manera, ni elegant ni adequada: sabates negres de cuiro, brutes; roba de franel·la, pròpia per a remar, molt bruta; barrets de feltre marró, excessivament tacats; abrics mullats; paraigües.

Enganyàrem el barquer de Pangbourne. No havíem tingut la gosadia de dir-li que la pluja ens feia fugir. No. Li confiàrem la barca i son contingut, amb l'ordre de tenir-la disposada per a l'endemà a les nou del matí; si ens passava res de nou, li faríem saber el nostre retorn per carta.

A les set érem a Paddington. Prenguérem un cotxe per anar directament al petit restaurant en qüestió, on férem un lleuger àpat. Encomanàrem un sopar per a dos quarts d'onze, i, deixant allí Montmorency, continuàrem el nostre camí vers Leicester Square.

A l'Alhambra cridàrem l'atenció ben de debò. En arribar a la finestreta del despatx de localitats, se'ns va invitar, sense gaire polidesa, a entrar per la porta del carrer de Castle (porta dels artistes), fent-nos saber que fèiem mitja hora tard. Amb prou feines poguérem convèncer l'empleat que nosaltres no érem pas _els equilibristes universalment cèlebres de les muntanyes Himalaya_, i a l'últim ens agafà els diners i ens deixà passar.

A l'interior del teatre l'èxit fou encara més gros. Les nostres cares bronzejades i els nostres pintorescos vestits foren objecte de l'admiració de tota la concurrència. En una paraula: vam atraure tots els esguards. ¡Quin moment d'orgull per a nosaltres!

Marxàrem després del primer ball i tornàrem al restaurant, on el sopar ja ens esperava. He de confessar que aquell sopar ens omplí de joia, car eren deu dies els que havíem viscut alimentant-nos quasi únicament de vianda freda, pastissos, pa i confitures: com si diguéssim un règim de dieta simple i nodridora, però sense res veritablement excitant per a la gana. Aquella nit, l'olor del borgonya, el baf de les salses franceses, les estovalles escaients i els pans llargs, trucaven, com un visitant estimat, a les portes de les nostres íntimes consciències.

Durant una estona férem treballar els queixals i beguérem de ferm; després, deixant d'abocar-nos als plats i d'agafar-nos als ganivets i forquilles, ens aplomàrem ben bé a la cadira i ens ho prenguérem amb més calma. Les nostres cames s'allargaven sota la taula, els tovallons ens anaven caient a terra. Ens arribà el moment d'examinar el sostre de l'habitació, i d'agafar, d'un tros lluny, allargant el braç, els gots de la taula. Ens sentíem bons, misericordiosos, plens d'idees.

Harris, que seia prop de la finestra, apartà la cortina i mirà al carrer. Era mig a les fosques; els llums pampelluguejants flamejaven a cada bufada de vent; plovia a ruixats i un torrent d'aigua baixava pel mig del carrer. Alguns transeünts, mullats fins als ossos, corrien arronçats sota llurs paraigües, que semblaven fonts. Les dones caminaven amb la punta dels peus.

-Doncs bé- digué Harris, prenent el got. -Hem tingut un viatge agradós, i endreço el meu agraïment al vell Pare Tàmesis. Penso, però, que havem fet bé de deixar-lo. Bec a la salut de tres homes sortits de llur barca amb felicitat!

Montmorency es dreçà davant la finestra, i, esguardant la nit, féu un curt lladruc d'adhesió al brindis.

(1) Segons l'autor, una llanxa amb dos remers i quatre rems.

(2) Es tracta d'un restaurant poc conegut pel veinat de X, on per tres amb sis pot fer-se un ressopó amb una bona ampolla. No seré pas tan ingenu que ho descobreixi als llegidors. (Nota de l'autor).

FI DEL TEXT

NOTES DE LA TRANSCRIPCIÓ

--Aquesta edició en català de "Tres homes dins una barca" data de 1921. Les omissions de certs passatges, així com alguna imprecissió en el text traduït, fan aconsellable afegir els següents aclariments, referenciats dins el text amb (*).

(*1) Hauria de dir: "tot el sistema".

(*2) Hauria de dir: "mai no m'he marejat".

(*3) Aquí la traducció canvia el sentit. Hauria de dir: "Foren els pickles, sabeu. Eren els pickles més dolents que mai he tastat en un vaixell. No en vau menjar gens, vós?"

(*4) No està clar el sentit de "escombrejar". En l'original, Montmorency diu: "i jo no fumo."

(*5) El sentit és confús. Vol dir: "cada avantatge té el seus inconvenients."

(*6) Per "llard" hem d'entendre cansalada viada, o "bacon".

(*7) El següent paràgraf fou omès en aquest punt:

«Llavors hi ha les noies amb pretendents. Les que en tenen mai no els volen. Diuen que s'estimarien més no tenir-ne, que les molesten, i que per qué no van a enamorar a Miss Smith i a Miss Brown, que són grans i no gaire maques, i no tenen cap pretendent? Elles mateixes no en volen, d'enamorats. No es volen casar mai.»

(*8) Hauria de dir: "No, pensant-ho bé, no repetiré el que Harris va dir."

(*9) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició transcrita:

«Les noies, tampoc queden gens malament en una barca, si van vestides de forma bonica. No hi res més escaient, penso, que un vestit de navegar de bon gust. Però un vestit de navegar, ho haurien d'entendre totes les senyores, ha de ser un vestit que es pugui portar en una barca, i no solament dins una capsa de vidre. Espatlla del tot una excursió el tenir gent a la barca que tota l'estona estan pensant molt més en el seu vestit que en el viatge. Vaig tenir la dissort una vegada d'anar a un picnic aquàtic amb dues senyores d'aquesta mena. Sí que vam tenir un dia entretingut!

»Totes dues anaven força mudades--tot puntes i seda, i flors, i cintes, i sabates de saló, i guants fins. Però anaven vestides com per un estudi fotogràfic, no pas per un picnic al riu. Eren els "vestits de navegar" d'una il·lustració de moda francesa. Era ridícul, estar voltant amb ells prop de terra de veritat, i aire, i aigua.