Part 14

Streatley és una antiga plaça originària, com quasi totes les viles riberenques del Tàmesis, de l'època anglo-saxona.

Goring no és tan agradós com Streatley, però és bonic, a la seva manera, i sap fer-se apreciar del visitant. Es troba més a prop del ferrocarril...

Ho dic per si se us acut la idea d'anar-vos-en de l'hotel sense pagar el compte.

CAPÍTOL XVII

Dia de bugada.--Peixos i pescadors.--De l'art de pescar amb canya.-- Un conscienciós pescador amb esquer.--Una història de pesca.

Ens aturàrem dos dies a Streatley i donàrem la nostra roba a rentar. Prou havíem provat de fer-nos-ho nosaltres a la mateixa aigua del Tàmesis, sota l'alta direcció de George, però el resultat havia estat menys que satisfactori. Va ésser contraproduent, car els nostres vestits es trobaren en més dolent estat després d'haver volgut rentar-los nosaltres. Eren bruts, molt bruts, abans de l'operació, (s'ha de dir amb justícia), però encara podien portar-se. Després de la nostra rentada, era tot al revés. El riu, entre Reading i Henley, va quedar molt més net, per la senzilla raó que totes les impureses que entre aquestes dues viles encloïa, foren curosament recollides i guardades per la nostra roba.

La bugadera de Streatley va dir-nos que no tenia altre remei que fer-nos pagar el triple del preu ordinari, explicant-nos que la feinada que havia tingut era més pel fang que havia hagut de treure que per altra cosa. El compte fou pagat sense badar boca.

Les encontrades de Streatley i de Goring són un centre important de pesca. Un hom pot dedicar-s'hi en les millors condicions. El riu és abundós en sollos, gobis, anguiles i alguns altres peixos d'aigua dolça. Res tan fàcil com asseure's i provar-ne la captura.

Les persones que es dediquen a aquest exercici, mai no poden haver res. Que jo sàpiga, mai no s'ha pescat a l'alt Tàmesis altra cosa que peixets sense profit, els quals res no tenen que veure amb allò que s'entén per pesca. La Guia local dels pescadors del Tàmesis no diu si es pot agafar res: s'acontenta amb dir que aquell indret «és un bon lloc per a pescar-hi». Pel que jo he vist allí mateix, puc confirmar la seva opinió. No hi ha al món un recó en el qual hi hagi més quantitat de peixos, ni on s'hagi vist pescar més. Hi ha aficionats que ho practiquen un dia, i d'altres que ho practiquen un mes. Podeu posar-hi un any, si voleu: el mateix té.

La Guia dels pescadors del Tdmesis diu que «es troba en aquests indrets el sollo i la perca», però la Guia cau en errada. El sollo i la perca poden, efectivament, passejar-se per aquests llocs: evidentment n'hi ha. Dels marges estant, se'ls pot veure en colles, que s'acosten amb la boca oberta i mig cos enfora de l'aigua, reclamant una molla de pa; que us volten i entrebanquen els vostres moviments mentre preneu el bany, fins a fer-vos enfurismar. Però s'erra de mig a mig el que cregui que se'ls pot agafar amb una cuca, amb un ham o amb tota altra mena d'esquer. No. Això, tanmateix, no és pas cert.

Jo no sóc bon pescador. Hi va haver una època en que em vaig aplicar particularment a aquest passatemps, i vaig fer, al meu entendre, sensibles progressos; però els vells pescadors em deien que mai no faria res de bo, i m'aconsellaren que plegués. Jo aguantava bé la canya, tenia aplom i peresa natural a bastament, però ells afirmaven que mai de la vida no seria allò que se'n diu un pescador: «no tenia la imaginació prou desenrotllada.» Afegien que com a poeta, autor de novel·les a pesseta, etc., etc., podia haver estat a l'altura de la meva tasca, però que el titol de veritable pescador del Tàmesis exigeix una imaginació més subtil i una força inventiva de més empenta que la meva.

Hi ha persona persuadida que la sola cosa que es requereix per ésser un bon pescador és saber contar amb naturalitat, i sense enrojolar-se, moltes mentides. Van equivocats. La mentida vulgar, ordinària, no és cosa que valgui la pena: és bona per als principiants. Els pescadors experimentats se'ls reconeix pels detalls circumstancials, per la manera com saben adornar els fets, per l'aire que saben donar-hi de minuciosa i pretensiosa veritat.

No té cap importància el dir: «Ahir a la tarda vaig agafar quinze dotzenes de perques», o bé: «El dilluns darrer vaig pescar un gobi que feia tres peus, del cap a la cua, i pesava divuit lliures.» Són confidències sense habilitat, sense traça, que demostren coratge i res més. Un pescador com cal, s'avergonyiria d'emprar semblant sistema; el seu tarannà és tot un estudi.

Arriba tranquil, el barret al cap, agafa la millor cadira, encén la pipa i reposa en silenci. Deixa que els joves venguin llurs històries abracadabrants, i, en un moment de silenci, es treu la pipa de la boca, llança la cendra lluny del taulell del bar, i diu:

-Dimarts a la tarda sí que vaig fer bona pesca! Però més val que no en parli.

-Oh! Per què?

-Perquè m'exposo que ningú no em cregui- segueix dient el gatamoixa, amb calma. Torna a pipar, i demana un ral de _scotch_.

Es produeix un silenci, car ningú no se sent prou segur de si mateix per a contradir el vell. Aquest continua amb accent pla i natural, i amb posat reflexiu :

-No. Jo mateix que us parlo no m'ho creuria si un altre m'ho contés. Però, què us diré, pobre de mi? És un fet. Havia romàs tota la tarda assegut, i no havia pescat sinó unes miserables dotzenes de peixets i una vintena de sollos. Estava per abandonar aquell exercici, quan heu's ací que sento, tot d'un plegat, una estirada forta del fil de la canya. "Deu ésser una altra cosa raquítica" vaig pensar, i vaig voler-ho aixecar. Però, nois, impossible moure la canya. Fins al cap de mitja hora no em fou possible agafar aquell diable de peix. A cada moment em creia que anava a fer-se trossos. A la fi vaig enganxar-lo, i... què diríeu que era? un esturió: un esturió de quaranta lliures pescat amb canya, nois. Sí, sí; ho era. Se us farà molt estrany, però ho era. Amo: un altre ralet de _scotch_, si us plau.

I comença a descriure la sorpresa dels que foren espectadors del fet meravellós, el que va dir la seva muller en tornar a casa, i l'opinió que meresqué a John Buggles.

Un dia vaig demanar a un hostaler riberenc si alguna vegada no l'enutjaven, els pescadors, amb llurs contes.

-No, no,: paraula que no. I menys ara! Al principi sí, que arribaven a esglaiar-me; però avui me'ls escolto tot el dia tranquil·lament. Tot és l'acostumar-s'hi.

He conegut un jove molt meticulós que havia decidit no exagerar les seves agafades de peix en més d'un vint per cent, quan va posar-se a pescar amb esquer.

-Quan he agafat quaranta peixos, dic que cinquanta, i així amb aquesta proporció. No vull mentir més, pequè la mentida és un pecat- deia.

El seu vint per cent no era gaire fructuós: mai no pogué servir-se'n. La més grossa quantitat de peix que arribà a pescar en un sol dia va pujar a tres, i de cap manera no pogué afegir a tal nombre un vint per cent, tractant-se de peixos. Féu pujar la proporció a un trenta tres i un terç per cent, que tampoc no era gaire solució per aplicar a un o dos peixos. Per facilitar l'operació resolgué doblar la quantitat justa.

Durant dos mesos va seguir aquesta regla: després se'n fastiguejà. Ningú no se'l creia, en dir que només havia doblat el nombre; cap consideració no va assolir, car la seva moderació el deixava amb molt desaventatge vers els altres pescadors. Quan havia agafat tres peixos i n'anunciava sis, el vèieu posar-se tot gelós en sentir un altre pescador com proclamava: -Doncs jo n'he agafat dues dotzenes.- Les quals dues dotzenes ja sabia perfectament que es reduïen a un sol exemplar.

A la fi arranjà amb si mateix un pacte definitiu, que d'ençà d'aleshores ha observat sempre religiosament. El tal pacte consisteix a comptar cada peix per deu i començar la pesca amb el mateix nombre de deu. Si no havia agafat res, anunciava deu peixos. Impossible, amb el seu sistema, agafar-ne menys de deu: aquesta era la clau del seu secret. Si, per una d'aquelles sorts, arribava a pescar-ne un, en comptava vint: dos en valien trenta; tres, quaranta; i així successivament.

Fou un mètode tan senzill com ben imaginat, que va fer-se famós després, quan es tractà d'aplicar-lo en general a tota la corporació de pescadors. El comitè de l'Associació de Pescadors del Tàmesis en recomanà la pràctica, fa cosa de dos anys; però alguns dels seus més antics membres s'hi oposaren.

-Pendríem- digueren -en consideració la idea, a condició que el nombre proposat fos doble i que cada peix es comptés per vint.

Si mai teniu una tarda per perdre vora l'aigua, us aconsello d'entrar a un petit hostal riberenc i asseure-us al volt del taulell. Per endavant podeu estar segurs de trobar un parell d'herois de la canya que, paladejant llurs grogs calents, us contaran en mitja hora prou històries de pesca per fer-vos patir una indigestió tot un mes.

* * *

George i jo--no sé pas que s'ha fet, aquest Harris. Ha sortit ben dinat per fer-se afaitar, ha tornat per passar quaranta minuts netejant-se les sabates, i ha desaparegut després.--George i jo, amb el gos, abandonats a la nostra sort, anàvem la segona tarda a donar un tomb per Wallingford, i, en tornar, ens aturàrem a un petit hostal, veí del riu, per a refer-nos i pendre un refresc. Entràrem a seure al reservat, on hi havia un vell, un bon home, fumant una llarga pipa de terra cuita, i vam agafar-hi conversa.

El vell: -Avui ha fet un bon dia: no els sembla?

Nosaltres: -I ahir va fer un bon dia, també.

Tots plegats: -I demà, probablement, farà també un bon dia.

George: -Les collites es presenten bé: em sembla.

Després, per una o altra raó, el vell sap que som forasters al país i que havem de marxar l'endemà. Mentrestant, els nostres ulls tafanegen l'habitació i es fixen en una antiga vitrina polsosa, col·locada dalt la repisa de l'escalfapanxes, dintre la qual hi ha una truita. Però quina truita! Em fascinà, de tan monstruosa com era. De primer antuvi vaig creure que no fos un bacallà.

-Ah!- fa el vell, seguint la direcció del meu esguard. -És una bona peça: oi? Què li sembla?

-Ben extraordinària: paraula.- vaig murmurar jo.

-Quant creu V. que pesa?- demana George. I el vell respon:

-Divuit lliures i sis unces. (Llevant-se i ficant-se l'abric.) Sí. Farà setze anys el dia 3 del mes vinent, la vaig pescar prop del pont. M'havien dit que era al riu. Jo que sí, vaig proposar-me agafar-la i vaig sortir amb la meva. Em sembla que de peixos d'aquesta mida no se'n veuen gaires. Bon dia, senyors.

I sortí, deixant-nos sols. Després del que va dir-nos, ens fou impossible allunyar els ulls d'aquell peix. Quina bèstia tan notable. No li trèiem els ulls de sobre, quan el cotxer de la cantonada, que s'havia aturat a l'hostal, entrà amb un bock de cervesa a la mà i també clavà la vista en el peix.

George: -Una truita de bona mida, tanmateix: oi?

El cotxer: -I tal, si ho és, senyor!- I, després d'un diàleg amb son xop, afegí: -¿No hi eren, vostès, allí, quan fou pescada aquesta peça?

-No- diguérem nosaltres. -Som forasters.

-Allí havien d'ésser, doncs! Aviat farà cinc anys que la vaig pescar, aquesta truita.

-De debò?- pregunto jo. -¿Sóu vós qui la va pescar?

-Sí, senyor- respon l'home il·lustre. -La vaig pescar prop la resclosa, o allò que en deien llavors la resclosa, un divendres a la tarda, amb un ham. Havia sortit a pescar sollos, i era ben lluny de pensar amb cap truita, quan vaig sentir aquest monstre al cap del fil. Que em tallin el cap si no em féu anar de quatre grapes en l'aire. Motius hi havia, tanmateix! Feia vint-i-sis lliures! Vaja, senyors: adéu-siau.

Al cap de cinc minuts entrà un tercer home i ens explicà com havia agafat aquell peix de bon de matí. Tot seguit marxà i fou reemplaçat per un individu que era en el ple de l'edat sòlida i solemnial, el qual va asseure's davant la finestra. Ningú no badava boca. George es girà vers el nou vingut i li digué:

-Li prego que dispensi la llibertat que nosaltres, forasters a la localitat, gosem a pendre'ns. Però li seríem molt agraïts si tingués la bondat de dir-nos com va pescar V. aquella truita d'allà.

-Qui els ho ha dit, que he pescat jo aquesta truita?- féu tot sorprès.

-Ningú, però sospitem per instint que V. és l'autor de l'heroïcitat.

-Oh! És veritablement extraordinari! ¡És increïble!- exclamà el molt garneu en mig de fortes riallades. -El cas és que tenen raó vostès! Vaig ésser jo, en efecte, qui la va pescar. Però la seva suposició és molt singular. ¡És una cosa molt extraordinària!

I ens contà que li calgué mitja hora per agafar-la, que li havia trencat la canya, que l'havia duta amb molt de compte fins a casa seva i que pesava trenta quatre lliures.

Sortí de la sala, i aleshores entrà l'amo de l'hostal, al qual referírem les nombroses històries que haviem sentit contar sobre la truita. L'home es rebentava de riure, i nosaltes també rèiem.

-És molt divertit ¡És a dir que Jim Bates, Joe Muggles, M. Jones i el vell Billy Maunders els han contat que tots ells havien agafat aquest peix? És bona, aquesta!- feia el bon home tot enriallat. -Ves si haurien volgut donar-me-la per a posar-la al meu saló, si ells l'haguessin pescada! ¡Com hi ha món!

I ens contà la veritable història del peix.

L'havia pescada ell, quan ell era minyó, sense ciència ni experiència, mercès a la inexplicable bona sort que acompanya sempre els nois quan fugen d'estudi i pesquen una estona amb un tros de cordill lligat a l'extrem d'una branca. Aquesta truita li havia estalviat una bona pallissa en tornar a casa, i meresqué que el mestre el castigués fent-li copiar moltes vegades una regla de tres, i amb uns exercicis gramaticals.

En aquest moment el cridaren. Nosaltres restàrem sols, contemplant-nos encara l'admirable peix. George va interessar-s'hi de tal manera, que s'enfilà dalt d'una cadira per examinar-lo més bé. La cadira relliscà, i, per a no caure, s'agafà desesperadament a la vitrina. Aquesta i George i la cadira vingueren a terra amb gran soroll.

-No heu fet pas malbé el peix!- vaig cridar esparverat, corrent vers George.

-Em penso que no- respongué aixecant-se amb precaució i mirant entorn seu.

Però sí, que l'havia fet malbé. Era a terra en mil bocins. (I dic mil quan potser no n'hi havia sinó noucents. No vaig comptar-los.)

Ens va semblar molt estrany, inexplicable, que una truita embalsamada es trenqués així a petits bocins.

I, realment, hauria fet estrany tractant-se d'una truita embalsamada. Però no ho era.

Aquella truita era de guix.

CAPÍTOL XVIII

Rescloses.--George i jo som fotografiats.--Wallingford.-- Dorchester.--Abingdon.--Un cap de família.--Bon lloc per a negar-s'hi.--Un dificultós passatge del Tàmesis.--Efecte desmoralitzant de l'aire de riu.

L'endemà, de bon matí, vam sortir de Streatley i remuntàrem a rem fins a Culham, on dormírem sota la nostra teulada.

Entre Streatley i Wallingford el riu no ofereix gaire interès. A partir de Cleve hi ha una extensió de sis milles i mitja sense cap resclosa: la més llarga que existeix passat Teddington. L'Oxford Club aprofita aquest espai per entrenar els seus remers.

Aquesta manca de rescloses els aficionats al rem la veuen com una bona condició, però les persones que cerquen atractius i distraccions se n'enyoren. De mi puc dir que em plauen, les rescloses: trenquen la monotonia del vogar. M'agrada de debò anar assegut a la barca i sentir-me remolcat lentament, fora de les fresques profunditats, per anar a raure a noves sinuositats del riu, de torbs riolers, o, ben altrament, desaparèixer del món i esperar, mentre grinyolen les negres portes, que la llum passi en febles raigs per llurs escletxes fins que el riu apareix bell i somrient en tota la seva amplària. Als meus ulls llisca la barca, llavors, fora de sa estreta presó, per tornar encara a trobar l'acollida de les aigües plena de benvolença.

Les rescloses són indrets molt pintorescos. El guarda vigorós, sa muller joiosa i llur fill són simpàtiques persones amb les quals us plau d'enraonar.(1)

Demés, es troben altres barques i s'entaula xerramenta. El Tàmesis no fóra tan deliciós com és, sense les rescloses mig cobertes de branques i flors que fan de dolç envelat.

En parlar de rescloses, em ve a la memòria un incident esdevingut a George i a mi, no fa gaire, un matí d'estiu, a Hampton-Court.

Feia un dia esplèndid, i la resclosa era plena de públic. Segons és costum en el riu, un fotògraf professional anava a treure una vista de tots nosaltres, durant la nostra ascensió per les aigües. Jo, en un principi, no me'n vaig adonar, i em va sorpendre molt veure George ordenant amb rapidesa els plecs del seu pantaló, allisant els seus cabells i posant-se la gorra enrera de faisó corprenedora; tot seguit prengué una expressió de bondat i tristesa alhora, va asseure's amb posat gentil i féu tots els possibles per amagar els peus.

De moment vaig pensar que no hagués vist alguna noia coneguda i que es preparava per a un encontre. Tothom, a la resclosa, semblava esculturat: els uns drets, els altres asseguts, presentaven unes actituds tan originals, tan curioses, que únicament recordava haver-les vistes en els ventalls japonesos. Totes les noies somreien. ¡Quina dolçor que irradiaven llurs fesomies! Els homes plegaven les celles i apareixien nobles i majestuosos.

De cop i volta vaig compendre tot allò el que significava, i vaig tenir por de no ser-hi a temps. La nostra barca era en primer terme, i hauria estat poc delicat deslluir la fotografia per culpa meva. Vaig posar-me de cara a l'aparell, a la part davantera de la barca, sostenint-me en un garfi, amb una actitud que feia endevinar agilitat i vigoria. També vaig arreglar-me els cabells, deixant-me caure un rull sobre el front, i vaig adoptar una expressió graciosa i un gest decidit, el qual, segons m'han dit sempre, m'escau d'allò més.

Quan esperàvem el moment solemnial, vaig sentir una veu que cridava darrera nostre:

-Teniu compte amb el nas!

Jo no podia girar-me, per a veure de que se les havien ni de quin nas es tractava; però vaig dirigir una llambregada obliqua al apendix nasal de George, qui el tenia en son lloc i no podia modificar-se'l gens ni mica. Llavors, fent el borni, vaig inspeccionar, el meu; comprovant que no podia oferir res més del que oferia.

-Teniu compte amb el vostre nas, vosaltres, els de davant, els del gos! Aparteu el nas!- repetí la mateixa veu, més fort.

No gosàvem a girar-nos. El fotògraf posava la mà sobre el tap de l'objectiu i la placa podia ésser impressionada instantàniament.

Anaven per nosaltres, aquelles veus? ¿Què significaven els nostres nasos, en aquella ocasió, i per què calia separar-los? Aleshores tota la resclosa féu un crit i una veu estentòria féu sentir-se darrera nostre:

-Teniu compte amb la vostra barca, senyors! Vosaltres, els de la gorra vermella i negra! Si no cuiteu, seran els vostres cadàvers el que retrataran!

Amb una ullada comprovàrem que la nostra barca s'havia enganxat amb un tros de fusta que l'aigua de la resclosa, passant-hi per sobre, feia penjar. Va venir d'un segon que no fóssim engolits.

Ràpids com el pensament, agafàrem un rem cada un i deslliuràrem la barca amb un vigorós cop sobre el mur de la resclosa. No cal dir que tots dos caiguérem de clatell.

El nostre retrat no tingué pas l'èxit que es podia esperar. La nostra sort volgué que el fotògraf posés sa infernal màquina en moviment a l'instant precís en que nosaltres estàvem tombats d'esquena, amb un gest que venia a dir: «On sóc? Què passa?», i els nostres peus es bellugaven follament en l'aire.

Els nostres quatre peus, en la fotografia, tanmateix hi feien de guàrdia: no es veia gran cosa més. Aquells peus ornaven completament el primer terme, i darrera els peus s'endevinava confusament la silueta d'altres barques i alguns detalls del paisatge. Totes les coses i els individus semblaven mesquins i insignificants, al costat dels nostres peus. Tot el públic se sentí avergonyit d'ésser així reproduït, i no volia comprar cap còpia. El propietari d'un vapor que havia encarregat sis fotografies, va desdir-se de la comanda en veure el clixé, fora que pogués mostrar-se-li on era el seu vapor. Allò que ningú no pogué indicar-li, es trobava darrera el peu dret de George.

Hi hagué discussions desplaents, car l'operador era d'opinió que nosaltres havíem de pendre cada un una dotzena de fotografies, des del moment que ocupàvem nou dècimes parts de la placa. Però vam declinar l'oferiment, dient-li:

-No refusem, de cap 'manera, ésser fotografiats un dia o altre, però preferim ser-ho en la nostra posició normal.

* * *

Wallingford, a deu milles sota Streatley, és un poble molt antic, que ha concorregut de faisó activíssima a la història d'Anglaterra. Era tot de fang a l'època dels bretons, els quals s'hi atrinxeraren fins al moment de ser-ne llançats pels romans. Els murs de terra deixaren lloc aleshores a resistents fortificacions, de les quals el pas del temps no ha pogut esborrar encara els senyals: heu's ací com aquells vells constructors del món coneixien l'art d'edificar.

A l'indret mateix on els romans esdevingueren vencedors, combateren més tard els salvatges saxons i els gegantins danesos, fins a l'arribada dels normands. Pels temps de la Lluita Parlamentària, Wallingford, plaça fortificada, sofrí un llarg i penós setge de Fairfax. Acabà per rendir-se i veié arrasar les seves muralles.

De Wallingford a Dorchester les proximitats del riu són més muntanyoses, més variades i pintoresques. Dorchester és a mitja milla del Tàmesis: s'hi pot arribar pel riu mateix amb llanxa, però la millor combinació és deixar l'aigua a Days Lock i fer una passejada en ple camp. La vila és antiga i embolcallada de pau i d'un silenci tot soporífic. Com Wallingford, s'havia fet important a l'època primitiva de la Gran Bretanya, i aleshores s'anomenava _Caer-Doren_ (la ciutat de l'aigua). Un temps més pròxim a nosaltres, els romans hi fundaren un camp atrinxerat, i les seves fortificacions, avui tan poca cosa, eren aleshores mateix que muntanyes. A l'època saxona fou la capital del comtat de Wessex: fou gran, forta, i avui viu eternament ensopida, lluny de l'agitació del món.

Els marges del riu són bellíssims i fecunds a Clifton Hampden, petita vila tot a l'antiga, plena d'encisadora tranquil·litat i enjoiada de flors. Si desembarqueu a Clifton per dormir-hi, el millor que podeu fer és anar a estatjar-vos al _Barley Mow_, que és, indubtablement, el més original dels antics hostals que existeixen sobre l'alt Tàmesis. És a la dreta del pont i fora del poblat. Les seves teulades baixes, recobertes de palla, i les finestres amb creu li donen el caient d'una casa de conte de fades. A l'interior, aquesta semblança és encara més remarcable.

L'indret fóra ben adequat per estatjar l'heroïna d'una novel·la moderna, la qual heroïna és sempre «divinament gran» i passa el temps «redreçant-se en tota la seva alta figura». Al _Barley Mow_, cada vegada que així volgués redreçar-se, tocaria de cap al sostre.

Per a un embriagós, en canvi, aquest lloc no fóra gaire escaient, perquè hi ha unes quantes sorpreses, com escales inesperades que cal pujar o baixar per anar d'una habitació a l'altra. Trobar la seva cambra i, un cop dintre, saber trobar el llit, serien per a ell dues feines absolutament impossibles.

L'endemà, voolent ésser a Oxford a la tarda, ens llevàrem ben de matí.

És cosa que sorprèn, com un hom matineja quan va d'excursió! Embolicats com esteu amb un senzill cobertor sobre el fons de la barca, i amb una maleta Gladstone per coixí, mai no sentireu aquelles súpliques que a casa és costum de fer amb un accent tot humil: -¡Deixeu-m'hi tombar sols sigui per cinc minuts!

A dos quarts de nou ens havíem desdejunat i passàvem Clifton Lock.

De Clifton a Culham la ribera és plana i monòtona, sense cap interès; però, en passar la resclosa de Culham (la més freda i profunda del Tàmesis), el paisatge s'embelleix.