# Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos)

## Part 13

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-homes-dins-d-una-barca-sense-comptar-hi-el-gos-29944/index.md

Aquell matí vam conversar sobre les nostres aventures marítimes, i vam sortir a parlar del nostre debut en l'art nàutic. (*17) Per la meva part, el record més antic que en guardo és el d'una multa d'un ral imposada a cada un, la qual fou pagada entre cinc companys, per haver menat, de dia, al llac Regent.Park un raig (una barca de molt curiosa construcció) i per haver-nos retardat un xic a comparèixer a la casa del guarda del parc per eixugar-nos. Això va fer que adquirís el gust de l'aigua, i folgadament vaig practicar-m'hi en els diferents camps de les fàbriques de teules, als afores: exercici més interessant i emocionant del que podeu creure, sobretot quan un es troba al bell mig del raig i el propietari dels materials usats en la fabricació de les teules compareix sobtadament amb una estaca.

Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut és de no perdre el temps amb paraules, i, si poguéssiu excusar-vos, amb tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho faríeu de bona gana. El vostre objectiu és la fugida, per la part oposada a l'indret on ell es troba, i eclipsar-vos tot tranquil·lament i amb rapidesa, com si no l'haguéssiu vist. Ell, ben al contrari, manifesta un viu desig d'estrènyer la vostra mà i enraonar amb vosaltres: ni que conegués el vostre pare i fos un dels vostres íntims amics. Però, malgrat aquests detalls, no se us acut la idea d'acostar-vos-hi. Desitja dir-vos que us ensenyarà d'agafar les seves planxes per a fer una canoa, però a vosaltres us sembla que no cal que es prengui tanta molèstia, car penseu que la vostra ciència és suficient per agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera molestar-lo ni accepteu la seva proposta.

A despit de la vostra falta d'interès, segueix freturós per aplegar-se amb vosaltres, i ja se us fa empipadora l'ànsia amb que recorre els costats del raig per a rebre-us en el vostre desembarc.

Quan es tracta d'un senyor gros, de curt alè, vosaltres podeu escapolir-vos-en amb facilitat; però, si és jove i de bones cames, es fa inevitable l'encontre. L'_interviu_ és extremadament breu; ell és mà en la conversa, i les vostres observacions són gairebé totes d'ordre monosil·làbic i exclamatiu. Us esmunyiu tan aviat com podeu.

Durant tres mesos vaig dedicar-me a aquest esport, i, havent aconseguit dominar aquesta branca de l'art, vaig decidir-me pel rem, i em vaig fer soci d'un dels clubs nàutics de la Léa. Freqüentant aquest riu, sobretot els dissabtes a la tarda, aviat sóu bons per a menar una barca, apreneu d'evitar els abordatges i l'enfonsament per part dels altres parroquians. De seguida s'adquireix la manera curiosa de posar-se al fons de la barca i salvar-se, així, de les cordes de remolc que vénen a recollir-vos per a llançar-vos a l'aigua. Però tanmateix això no és gaire elegant. Fou al Tàmesis, on vaig assolir aquesta qualitat, i la superioritat del meu art és avui molt admirada, principalment per la seva originalitat.

George no va aficionar-se a l'aigua fins als setze anys. Eren vuit amics (tots de la seva edat, si fa o no fa) que per aquell temps anaren tots plegats a Kew, un dissabte, amb el projecte de fer en barca el viatge a Richmond i retornar. Un dels vuit, nomenat Joskins, proveït d'un cap desmesurat, els digué que l'embarcar-se era cosa d'allò més distreta. (Havia anat en barca un cop o dos a la Serpentina, a l'Hyde-Park.)

En arribar a l'embarcador, la marea es retirava un bon tros, acompanyada d'un vent fort, però no van impressionar-se, i començaren a triar una barca. A l'embarcador hi havia una canoa de regates, de vuit rems, que els fascinava els ulls, i declararen que cabalment era allò el que ells volien. El patró allà no hi era; i l'encarregat de representar-lo s'esforçà a calmar-los l'entusiasme per la canoa, mostrant-los dues o tres barques escaients, de les que s'acostuma a pendre per a excursions. Però aquestes no els feien feliços: era la canoa de regates la que ells volien.

L'encarregat va deixar-la a punt, i els xicots, traient-se les americanes, es prepararen a pendre lloc. Aquell home va fixar-se en George (que aleshores era, com avui, el de més pes de la colla) i el proposà per al número 4. George respongué que aniria de bon grat en el 4, i saltà dins l'embarcació, posant-se d'esquena al governall, a la part davantera. Amb prou feines van poder-l'hi fer cabre, i, reeixint en l'obra, pujaren els altres companys.

L'escollit per a fer de patró era un xicot excesivament nerviós, al qual Joskins explicà les regles del governall, i tot seguit va posar-se al seu lloc com a capità de la nau, prevenint als companys que l'única cosa que havien de fer era, senzillament, imitar-lo.

Quan tots estigueren a punt, l'encarregat de la canoa agafà un garfi i els llançà al mig del corrent. Del que passà després, George no pot donar-ne detalls. Té la sospita d'haver rebut, al moment mateix de la marxa, un violent cop a l'esquena, provinent del puny del rem del núm. 5, però al mateix temps, com per art de bruixeria, va fugir-li el seient, quedant assegut al fons de l'embarcació. També observà un incident curiós: el núm. 2 caigué de clatell a la cova, amb les cames en l'aire, víctima d'un atac, probablement.

Passaren el pont de Kew a una marxa de vuit milles per hora i amb la barca de través.

Joskins era l'únic que remava. George, havent retrobat el seu seient, provà d'ajudar-lo; però, així que fica a l'aigua el rem, el veu desaparèixer sota la barca, amb gran sorpresa seva. El timoner deixa anar les cordes del governall sobre la borda i esclata en sanglots.

George no sap tampoc explicar com van fer-s'ho per al retorn: només li consta que hi van estar quaranta minuts. Una gran gentada els seguia, amb l'esguard, sobre el pont de Kew, interessant-se en llurs esforços i prodigant-los diversos consells sobre el que havien de fer. Tres vegades volgueren passar a l'altra banda de l'arc, i totes tres foren llançats enrera; i, sempre que el timoner aixecava el cap i veia l'arc a sobre, tornava a obrir les seves catarates.

George afegí: -Aquell dia vaig creure que mai no hi tindria afició, a embarcar-me.

Pel que toca a Harris, aquest té més costum de remar en aigua de mar que en aigua dolça, i diu que, com a exercici, prefereix el primer. ¡No pas jo! Recordo que l'altre estiu vaig pendre un petit vaixell a Eastbourne; un temps havia practicat el rem al mar, i ara em creia que ho faria bé, però vaig veure que m'havia oblidat absolutament de tot. Mentre un dels meus rems era ben endintre de l'aigua, l'altre passejava en l'aire, i, per poder agafar igual quantitat d'aigua de l'un i l'altre costat havia de posar-me dret. Aleshores abundaven en aquell lloc les persones elegants i distingides, i em calgué passar pel mig en tal positura. Bon punt vaig ésser al mig de la platja, vaig llogar un vell barquer per a la tornada.

Com em plau, veure remar els vells barquers, sobretot aquests que són llogats per hores! Llur mètode és tan majestuós, tan reposat, tan tranquil, tan sense precipitacions, tan sense esforços desordenats, que són, cada dia més, l'herència de la vida en el segle XIX! Mai no se'ls veu estirar els muscles per passar al davant d'altres barques, i no s'enfurismen si la llur queda enrera. Aquesta calma la trobareu sempre, almenys tractant-se de barques que duen la mateixa direcció. Això de quedar-se enrera, que tant contorba i fa enquimerar tothom, els barquers ho suporten amb una sublim igualtat d'ànima, donant-nos, així, una bella lliçó contra l'ambició i el menyspreu.

Remar purament i simple, ben lliure la barca, no direm que sigui un art molt difícil d'assolir; però el mateix exercici exigeix una pràctica molt llarga a l'home que vulgui aparèixer d'un posat natural i elegant davant els espectadors. El compàs sol ésser el que entrebanca el novell remador.

-És ben estrany- diu, tot desencaixant els seus rems dels vostres, la vigèsima vegada, en cinc minuts. -Quan sóc tot sol, vaig d'allò més bé!

Veure dos novicis assajar de pendre el compàs tots junts, és la cosa més divertida. Bow no pot anar a compàs de Stroke (1), el qual, segons diu el primer, «té una manera de remar, impossible». Stroke s'indigna i diu que fa tot el que pot per adaptar-se a la curta capacitat de Bow. Bow és picat, i prega a Stroke de no capficar-se per ell i aplicar els grans ressorts del seu cervell a donar el compàs posible. -Fora que canviem de lloc...- afegeix amb la idea que el canvi establirà la bona harmonia.

Durant un centenar de metres van passablement; després Stroke endevina de sobte el motiu de llur dificultat.

-Jo us diré el que és- fa dirigint;se a Bow. -És que vós teniu els meus rems! Doneu-me'ls, si us plau.

Bow: -Ja estranyava jo que no me'n pogués servir! Ara és quan anirem bé- afegeix somrient i prestant-se de bon grat al canvi.

Però ara tampoc no van gaire bé. Stroke ha d'estendre forçosament els braços, a riscos de desarticular-los, per menar aquests rems, mentre el parell de Bow colpegen fort el pit d'aquest a cada braçada. Fan un altre canvi, i finalment treuen la conclusió que el patró els ha donat uns rems dolents, i tots dos omplen de malediccions el patró, la qual coincidència els disposa cordialment l'un vers l'altre.

* * *

George: -Fa temps que penso manejar la perxa per canviar d'exercici.

No és pas tan senzilla cosa com sembla. Remant, un hom aprèn fàcilment a fer anar la barca, però cal molt temps de pràctica, abans de maniobrar amb precisió i sense fer passar el riu per les vostres mànegues.

Havia conegut un jove que tingué un greu accident el dia del seu debut. Havia començat bé, i havia assolit un aplom meravellós. Anava de cap a cap de la barca manejant la perxa amb tanta ardidesa com traça, plantant-la al davant i corrent fins a l'extrem de popa, com si fos vell en l'ofici. Allò era magnífic, i més ho hauria estat si, per dissort, no hagués donat un pas més, distret tot admirant el paisatge, i no hagués sortit sobtadament de la barca. La perxa s'havia ben enfonsat al fons del riu, i el jove hi restà agafat mentre la barca s'allunyava. Val a dir que la posició no era gaire digne. Un bordegàs que anava per la ribera cridà a un petit company endarrerit: -Corre, que veuràs un simi sobre un pal.- Jo no podia ajudar-lo, car ens havíem oblidat (la dissort se'ns posava pel mig) de proveir-nos d'una perxa de recanvi. No podia fer altra cosa que seure i mirar el pacient. Mai no oblidaré la seva expressió mentre la perxa de mica en mica anava enfonsant-se. Deia mil coses...

El vaig veure com descendia a l'aigua gentilment, xapotejar i mullar-se fins als ossos, i em vaig tenir el riure davant la cara de llàstima que feia. Després sí, que vaig riure durant una estona, fins que vaig donar-me compte que no n'hi havia per tant. Jo mateix ¿no estava dins una barca, tot sol i sense perxa, sense esperança, al caprici del corrent i potser prop d'un entrebanc?

Vaig començar a indignar-me contra el meu company, que havia desembarcat d'aquella manera, deixant-me anar. En tot cas, no hauria d'haver-se emportat la perxa.

Va endur-se'm el corrent, com un quart de milla, fins que vaig veure, ancorada al mig del riu, una barca de pesca amb dos vells pescadors asseguts. Aquests observaren que anava dret vers ells, i em cridaren que em fes a un costat.

-No puc pas!

-Però si no ho proveu!

Quan vaig ésser prop d'ells, vaig explicar-los la meva situació, i m'abastaren al vol i em deixaren una perxa. I ben content podia estar de trobar-los allí, car cinquanta metres més avall hauria encallat.

La primera vegada de manejar la perxa, fou amb tres companys que havien d'ensenyar-me'n. Com que no marxàrem plegats, vaig avisar-los que arribaria primer, per a treure la barca remant mentre els esperava.

No em fou possible llogar cap perxa, aquella tarda: eren totes compromeses, i vaig haver-me d'acontentar seient en un marge mirant l'aigua com lliscava. Al cap d'una mica, la meva atenció era atreta per un home que, amb un vestit i una gorra exactament iguals a la gorra i al vestit que portava jo, manejava la perxa dins una barca. Era novici en l'art, ben segur, i la seva manera d'obrar era molt interessant. No se sabia el que anava a esdevenir cada vegada que ficava la perxa a l'aigua: ni ell tampoc, no ho sabia. Adés impulsava cap endavant, adés cap enrera, i sovint voltava entorn de la perxa. Ell semblava més aviat sorprès, que no indignat, a cada resultat assolit per aquelles maniobres.

No trigà gaire a tenir miradors: fins van fer-se apostes a veure un altre cop de perxa quina sorpresa còmica tindria.

Al cap d'una estona, per l'altra vora de riu, apareixen els meus companys, i es queden mirant-se també aquell jove. No el veien sinó d'esquena, i pel vestit i la gorra van figurar-se que era jo, llur benvolgut company, que estava exhibint el meu talent. No vulgueu saber el xivarri que van moure, ni la broma despietada que van fer.

De moment no vaig compendre llur equivocació, i vaig pensar: -¡En fan un gra massa, de pendre's semblants llibertats amb un estrany!- Però encara no havia tingut temps d'avisar-los i sermonejar-los que m'adonava clarament de llur malentès, i em vaig amagar darrera un arbre.

Déu meu, i com ridiculitzaren aquell pobre jove! Durant cinc minuts li etzibaren tota mena de bromes, escarnis, burles sense nom; totes les conegudes i les que inventaren de noves. Li bramaren els acudits exclusius de la nostra penya. i que, per tant, li devien ésser perfectament inintel·ligibles. Però aleshores, incapaç de suportar per més temps llurs bromes grolleres, es girà i els meus amics li pogueren veure la cara. Vaig notar, complagut, que encara els hi quedava prou decència per semblar avergonyits. Li digueren que l'havien pres per un conegut, i esperaven que no els creuria tan insolents que poguessin fer tals bromes a una persona que no fos un de llurs amics. I amb aquestes explicacions l'assumpte quedà resolt.

Recordo que Harris em contà una aventura de la qual havia estat l'heroi, prenent el bany a Bolonya. Anava nedant prop del riu quan sentí que l'agafaven pel coll i l'enfonsaven, vulgues o no, dintre l'aigua. Va lluitar amb violència, però el seu adversari era d'una vigoria herculiana i tots els seus esforços per fugir foren inútils. Quan s'havia ja cansat de donar puntades de peu i cops de puny i aixecava son pensament vers solemnes horitzons, fou alliberat.

Quan pogué aixecar-se va esguardar el seu martiritzador que romania al seu costat rient a tot riure i que, en veure Harris, reculà consternat. -Oh, dispensi, dispensi!- murmurava, tot confós. -El prenia per un amic.

Harris es tingué per molt feliç de no haver estat pres per un parent d'aquest amable bromista: probablement hauria estat ofegat sense misericòrdia.

Navegar a la vela exigeix ciència i pràctica. Quan era petit no me'n donava compte i fins pensava que aquest exercici era tan instintiu com el joc de pilota o el marro.

Tenia un company que compartia les mateixes idees meves, i, un dia que el vent bufava fort, ens determinàrem d'assajar aquest esport. La nostra idea era de remuntar des de Yarmouth (on residíem) fins a Yare. Llogàrem, doncs, un veler prop del pont i marxàrem.

Al moment de desamarrar, l'home que ens llogava el vaixell ens digué:

-És mal dia, per fer això! Farien bé de seguir un _rull_ i _orçar_ més endavant, encara que arribin a tombar (*18).

-Farem el que ens semblarà més bé- li responguérem acomiadant-nos amb un joiós bon dia, tot pensant el que voldria dir orçar i el que haviem de fer en trobar un rull.

Vam remar fins a perdre de vista la vila, i després, trobant al davant nostre una llarga extensió d'aigua sobre la qual bufava un vent de tempesta, pensàvem que havia arribat el moment de començar les nostres operacions.

Hector (crec que aquest era el seu nom) continuà remant, mentre jo desembolicava la vela: cosa molt complicada, amb la qual vaig reeixir, a la llarga. Però, on era el capdamunt de la vela? Instintivament prenguérem la part baixa per la part alta i procedírem a col·locar-la tal com ens vingué, trigant molt de temps a fer-la onejar. La vela s'havia ficat al cap que es tractava d'un funeral: que jo era el cadàver i ella el sudari. Després, comprenent que anava equivocada, em colpejà el cap amb sa part baixa i refusà de servir.

Hector: -Mulleu-la: esteneu-la sobre la borda i remulleu-la bé. Els mariners mullen sempre les veles, abans d'hissar-les.

Vaig seguir el seu consell, i encara s'agreujà més la situació; car, si no és gens agradós estar embolicat del cap o de les cames dintre els plecs d'una vela eixuta, és desplaent, en absolut, sofrir aquest suplici dintre una vela mullada.

A la fi poguérem aixecar-la aplegant totes les nostres forces, i la col·locàrem, no del tot com s'esqueia, sinó de través, i la lligàrem al pal amb la corda d'amarratge, que a tal objecte vam tallar.

Que el vaixell no es submergí, ho garantitzo com un fet; però sóc incapaç d'explicar la raó de la seva clemència. Sovint ho he pensat després i mai no he trobat una explicació satisfactòria d'aquest fenomen. Potser el resultat fou degut a l'obstinació pròpia de tota cosa d'aquest món. Potser el vaixell deduïa, judicant lleugerament la nostra conducta, que havíem sortit a bona hora per suïcidar-nos, i volgué contrariar el nostre projecte. És l'única suposició que puc fer.

Vam esforçar-nos desesperadament a mantenir-nos sobre el vaixell, al preu d'una lluita enervadora, agafant-nos a la borda talment com la mort agafa sa presa.

Hector: -Els pirates i altres gents de mar, durant la marea, lliguen el governall i amarren la vela triangular de gran cofa. ¿No podríem nosaltres fer el mateix?

Jo era de parer d'alleugerir l'extrem de la crugia (*19).

Com que la meva opinió era més fàcil de seguir, vam adoptar-la, i, tornant a agafar les vores de la barca, li donàrem tota la latitud. La barca remuntà el corrent, una milla, a una marxa que mai no he retrobat i que mai més no tornaria a sostenir. En una recolzada donà tal cop de banda que la vela es mig colgà d'aigua; després es redreçà, per miracle, i anà a parar contra un llarg banc de tarquim.

Aquest banc de tarquim fou la nostra salvació: el vaixell va fer un solc com si fos una rella, i s'aturà. Nosaltres comprovàrem, amb estranyesa, que podíem encara bellugar-nos com volíem, que no havíem estat sacsejats i projectats mateix que pèsols dins una bufeta inflada. Aprofitàrem l'ocasió per arrossegar-nos fins a la drissa que sosté la vela i tallar-la.

Ja en teníem ben bé prou, d'aquest esport de navegar a la vela, i no ens vingueren pas ganes de continuar un joc del qual ens havíem saciat. L'excursió havia estat bona, interessant, agitada, i érem del parer de pendre ara el rem, sols fos per variar.

Amb els esforços que férem per sortir del tarquim, vam trencar un rem, vam servir-nos de l'altre amb grans precaucions; però era vell i dolent, i es trencà amb més facilitat, encara, que el primer, deixant-nos sense esperança.

Al davant nostre el tarquim s'estenia cosa de cent metres; al darrera, hi havia l'aigua. No teníem altre recurs que restar asseguts esperant el primer que passés.

No era pas un dia escaient per atreure els passejadors. Al cap de tres llargues hores se'ns presentà una ànima sota la forma d'un vell pescador, el qual amb grans dificultats va salvar-nos, i ens remolcà feliçment fins a la duana de la vila.

La propina per aquest home, la trenca dels rems i la nostra excursió de quatre hores i mitja, ens costaren els dinerets que anàvem posant dins la guardiola un grapat de setmanes. Però havíem adquirit experiència, i diuen que, a qualsevol preu que es pagui, és sempre barata.

(1) Bow i Stroke són els noms donats generalment als barquers; Bow, el que rema al davant; Stroke, el de més enrera. L'autor ací els considera com a personatges de la seva narració.

CAPÍTOL XVI

Reading.--Una barca de vapor ens remolca.--Les embarcacions petites són ben empipadores: sempre es fiquen pel mig i fan nosa als vapors.--George i Harris tornen a fer una escapada de llur feina.-- Streatley i Goring.

A quarts d'onze som a les envistes de Reading. El riu, ací, és brut i trist, i no és cosa d'entretenir-se massa per aquests indrets. El poble és antic i cèlebre: data dels temps llunyans del rei Ethelred, quan els danesos ancoraren llurs vaixells de guerra a Kennet i es llançaren de Reading per destruir Wessex. És on Ethelred i el seu germà Alfred lliuraren batalla amb els pagans, vencent-los. Ethelred pregava i Alfred combatia.

Molt més tard, Reading sembla haver estat escollit com un indret a propòsit per arrecerar-s'hi quan els assumptes no presenten a Londres gaire bon caient. Sempre que una calamitat flagel·la Westminster, el Parlament es replega ràpidament a Reading. El 1625 els tribunals de justícia van seguir-lo i tota la cúria hi sojornà. Heu's ací perquè fóra bo que de tant en tant caigués a Londres algun petit flagell, per a desembarassar la ciutat dels homes de lleis i del Parlament.

Reading estigué sitiat pel comte d'Essex durant la Lluita Parlamentària, i al cap d'un quart de segle el princep d'Orange derrotà ací les tropes del rei Jaume. Enric I és enterrat a l'abadia dels Benedictins, fundada per ell; les ruïnes mereixen ésser visitades. El famós Joan de Gant fou casat amb Lady Blanca en la mateixa abadia.

A la resclosa de Reading vam trobar una barca de vapor d'uns amics, la qual ens remolcà fins a cosa d'una milla de Streatley. Aquesta manera de navegar és, evidentment, força agradosa: jo, almenys, m'estimo molt més navegar així que no amb rem. El viatge, però, hauria estat encara molt més plaent si no és per unes quantes petites embarcacions menyspreables que seguit seguit es posaven davant nostre, obligant-nos, per a no abordar-les, a donar contramarxa o haver d'aturar-nos a cada moment. Veritablement és una cosa empipadora, i caldria pendre una decisió encaminada a fer moderar la marxa de tals embarcacions, que tanmateix són molt impertinents. Xiula que xiula, a perill de rebentar la caldera, i ni així amb prou feines podeu aconseguir que us deixin el pas lliure. De bona gana hauria jo enfonsat, si m'ho haguessin deixat fer, un parell d'aquelles petites barques, per a donar-los una lliçó.

El riu esdevé encisador, un poc més enllà de Reading. El camí de ferro descompon el paisatge pels voltants de Tilehurst, però des de Mapledurham a Streatley és admirable.

Més enllà de la resclosa de Mapledurham es passa per davant de Hardwick-House, on Carles I jugava a bols. Les proximitats de Pangbourne, on s'aixeca l'original i petit hostal _del Cigne_, deuen ésser tan conegudes dels aficionats a les exposicions de pintures com ho són dels propis estadants.

El vapor ens deixà dalt la gruta, i aleshores digué Harris que havia arribat el meu torn de remar. Això era ben fora de raó. Havia estat convingut, aquell matí mateix, que jo menaria la barca fins tres milles més amunt de Reading i n'érem encara deu milles avall (*20). No hi havia dubte que eren ells, els que havien de remar. Però no em fou possible de convèncer Harris ni George, i, per estalviar discussions, vaig pendre els rems (*21).

Goring, al marge esquerre, i Streatley, al de la dreta, són (cada un en son aspecte) uns encisadors indrets. La immensa extensió d'aigua que forma el Tàmesis a Pangbourne fa venir ganes de servir-se de la vela durant el dia, i dels rems amb claror de lluna. Els panorames de que gaudiu són bonics a tot ser-ho.

Nosaltes teníem el projecte d'arribar-nos aquell dia fins a Wallingford, però l'aspecte afalagador i rioler del riu féu aturar-nos una estona. Deixàrem la barca al pont per visitar Streatley, i dinàrem a _El Bou_, amb la més gran satisfacció de Montmorency.

Diu que, les muntanyes que s'aixequen a l'una part i l'altra del riu, s'unien antigament i formaven una barrera al mateix indret per on avui passa el Tàmesis, el qual finia en un llac immens més enllà de Goring. Jo no puc afirmar ni contradir aquesta versió, i he d'acontentar-me amb fer-ne esment.