# Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos)

## Part 12

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-homes-dins-d-una-barca-sense-comptar-hi-el-gos-29944/index.md

Exploràrem els cistells i aplegàrem tots els desperdicis possibles i imaginables, donant a George mig pastís de porc, una mica de llard i mitja capsa de conserva de salmó, i ho ficà tot a la salsa, dient-nos:

-És l'aventatge que té la salsa irlandesa: que es poden aprofitar totes les romanalles.

Dos ous que vaig trobar mig trepitjats, seguiren el mateix camí.

-Això confortarà la salsa- digué George.

M'he oblidat d'altres ingredients que utilitzàrem, però sé que res no fou perdut. Recordo que Montmorency (que havia seguit amb molt d'interès totes les operacions) es retirà, una mica abans de terminar-se l'obra, amb posat greu i reflexiu. Uns minuts després va reaparèixer amb una rata d'aigua, morta, a la boca, que indubtablement volia presentar com una contribució d'ell a la salsa. ¿Era un sarcasme, o era el desig natural d'ajudar-nos? No gosaria dir-ho.

Vam discutir si hi ficaríem també la rata o la deixaríem estar.

Harris: -Sí, sí: hem de posar-la-hi! Barrejada amb el que hi ha, anirà de primera i contribuirà a fer reeixir la salsa.

George: -Mai ho he sentit a dir, que es posin rates d'aigua a la salsa irlandesa! Em sembla preferible seguir la norma ordinària, i no fer noves provatures. No hem de crear un precedent.

Harris: -Si mai no feu la prova, com podeu afirmar el que convé fer? Les persones com vós són les que aturen el progrés de la humanitat. Penseu una mica en el primer home que tastà la salsitxa alemanya...

Aquesta salsa assolí un èxit immens. Mai me n'he llepat tant els dits. Hi havia quelcom de picant, d'inèdit per als nostres paladars fastiguejats dels mateixos plats de cada dia. Aquell menjar tenia un baf nou i una sabor com cap altra. Era ben nutritiu i compost de bons elements, com deia George. Els pèsols i les patates haurien pogut estar més tendres; però tant se'ns en donava, tenint tots bons queixals. Quant a la salsa... un poema! Potser una mica forta per a un estómac capriciós, pero com a nutritiva...

Acabàrem el sopar amb una tassa de te i una tarta de cireres.

Durant aquest temps Montmorency emprengué un duel amb la tetera i fou vençut vergonyosament. La tetera havia estimulat la seva curiositat tot el viatge. S'asseia per ullar-la fit a fit, mentre bullia, amb una enigmàtica expressió. De vegades s'esforçava a excitar-la i grunyia furiosament. Quan la tetera cantava i treia fum, ell considerava aquestes manifestacions com una provocació, i frisava per empendre la baralla; però algun de nosaltres l'agafava, en aquell moment greu, i se l'enduia lluny de la seva presa.

Aquest dia havia determinat avançar-se. A la primera remor que produí la tetera s'aixecà rondinant i s'hi atansà amb gest amenaçador. La tetera era petita, però coratjosa, i li escupinyà el nas.

Montmorency (mostrant les dents i grunyint): -Ah, molt bé! ¡Ara us ensenyaré a burlar-vos d'un gos treballador i respectable! Miserable del nas llargarut! Persona bruta! Veniu ara!

Saltà sobre la desgraciada petita tetera i va agafar-la pel béc.

Un alarit s'aixecà, en la calma de la nit, capaç de glaçar la sang a les venes, i Montmorency, fugint de la barca, es dedicà a una higiènica carrera de tres voltes entorn de l'illa, a una marxa de 35 milles per hora, aturant-se ça i lla per a enfonsar el seu nas dintre els tolls frescos de fang.

Des d'aquell dia, Montmorency esguarda la tetera amb una mescla de veneració, de desconfiança i d'odi. Així que la veu, tomba a bon pas, amb la cua baixa; quan la posem sobre el foc, ell salta fora de la barca i roman assegut al marge fins que l'operació és finida.

En havent sopat, George va treure el seu banjo per fer-lo sonar.

Harris: -Tinc molt mal de cap i no em sento prou fort per restar en companyia vostra.

George: -La música farà posar-vos bé: sovint adorm els nervis i lleva la migranya.- I donà dues o tres notes, per ensenyar a Harris com anava.

Harris: -Prefereixo el meu mal de cap.

George mai no ha après a tocar el banjo fins ara; mai no ha trobat a prop seu gaire encoratjament. Dues o tres vegades provà l'aventura durant la nostra excursió, i sempre sense èxit. El llenguatge de Harris, en aquelles ocasions, hauria fet desmaiar qualsevol; i encara Montmorency s'asseia i grinyolava tant de temps com durava la música.

-Per què han de venir-li ganes de lladrar, quan jo toco?- deia George indignat, tirant-li una sabata per fer-lo fugir.

Harris (atrapant el projectil al vol): -Per què us vénen ganes de tocar, quan ell lladra? Deixeu-lo tranquil. Ell no pot estar-se de lladrar, car té l'oïda filharmònica, i és la vostra música que li inspira els lladrucs.

George féu el determini de tocar el seu instrument quan fos a casa seva, però tampoc no va trobar moment propici. Mrs. Poppets s'exclamà tot seguit: -V. sap com de tot cor desitjo escoltar-lo, però la senyora de damunt la seva habitació és molt nerviosa, i el metge es tem que la música de V. la posi malalta.

George, a la fi, anà cent passes més cap a la plaça. Els veïns presentaren una denúncia, s'establí vigilància i George fou sorprès _in fraganti_: la seva culpabilitat era manifesta, i se li notificà que havia de deixar en pau els seus veïns durant sis mesos.

Al cap d'aquest temps semblava haver perdut tota la seva afició. Féu, encara, una o dues temptatives per a rependre el seu estudi, però es trobà amb la mateixa fredor, amb la mateixa indiferència universal, fins al punt que, completament desesperançat, féu posar als diaris un anunci de venda, concebut així: «El propietari, no podent servir-se més d'aquest instrument, el cedirà a baix preu.» I aprengué de jugar a cartes, en canvi.

¡Quin horrible treball deu ésser, l'apendre de tocar un instrument de música! S'hauria de fer que la societat, en interès propi, veiés de quina manera pot ajudar un hom amb aquest difícil treball. Doncs res d'això.

En altres temps vaig conèixer un home que estudiava la gaita, i us hauria sorprès de veure l'oposició que trobava; no rebia, ni de la seva família, el que se'n diu _càlids encoratjaments_. De bon principi el seu pare refusà el propòsit amb termes de veritable antipatia.

El meu amic es llevava molt de matí, per a tocar; però hagué de deixar-ho córrer per la seva germaneta, una persona molt devota que trobava força irreverent començar la diada d'aquella manera. Llavors es llevà a la nit, per assajar, mentre era al llit la seva família; però la casa va agafar tan mala reputació, que també va haver-ne de desistir. Els que retiraven tard, s'aturaven a escoltar, i l'endemà contaven a tothom:

-No sabeu? ¡La nit passada s'ha comès un assassinat esfereïdor a casa del senyor Jefferson!- I descrivien els crits de la víctima, els renecs esgarrifosos de l'assassí, seguits dels precs de perdó i els darrers sospirs de l'interfecte.

A la fi se li deixà practicar el seu art de dia, al darrera de la cuina, amb totes les portes tancades; però, malgrat les precaucions preses, encara els millors passatges arribaven a la sala, i corprenien la mare, fent-li vessar llàgrimes. Deia la dona que allò li recordava son pobre pare, engolit, el dissortat, per un tiburó, mentre prenia el bany a la costa de Guinea. Quina relació hi havia? No podia dir-ho, la dona.

Se li féu un petit lloc al fons del jardí, a cosa de mitja milla distant de la casa, on el músic anava amb el seu instrument quan sentia acudir-li la inspiració. De vegades s'esdevenia que un visitant de la casa, desconeixedor de les disposicions que s'havien pres i que s'havien distret de ressenyar-li, anava a passejar pel jardí, on la gaita li feria sobtadament les oïdes, sense estar preparat ni saber entendre de que es tractava. Si el visitant era home vigorós, queia en basca; si no, es tornava boig.

Val a dir que un aficionat que aprèn de tocar la gaita fa uns esforços desmesurats i commovedors. Una tal impressió jo vaig experimentar-la en escoltar el meu jove amic. Deu ésser un instrument molt difícil de fer-lo anar. Cal emmagatzemar molt d'alè, per a tota la tocada, abans de començar: almenys així ho vaig compendre mirant-me Jefferson. Començava superbament, amb una nota bàrbara, plena de coratge, arravatadora, i continuava _apianant_ més i més, finint ordinàriament amb farfolleig barrejat de xiulets.

Cal ésser molt bona persona, per a tocar la gaita. El jove Jefferson havia après un aire, un només; però mai no he sentit cap queixa sobre la migradesa del seu repertori. L'aire en qüestió era _Els Campbells arriben! hooray-hooray!_, segons deia. (El seu pare fins sostenia que es tractava de _Les campanes blaves d'Escòcia_.) Ningú no semblava absolutament segur del veritable nom del fragment, però tothom, amb unanimitat, li trobaven un caient escocès. Sovint, els forasters a qui s'havia preguntat si ho endevinaven, havien donat noms de fragments diferents.

* * *

Harris es trobà displicent, després de sopar. Jo estic que la causa d'això era la salsa que païa. Aquest noi no està gaire fet als bons aliments. El deixàrem a la barca per a sortir a donar un tomb per Henley. Ens digué que fumaria una pipa, que beuria un got de whisky i ho disposaria tot per a passar la nit; en tornar, nosaltres li faríem un crit i ell vindria, per a embarcar-nos tots.

-Sobretot no us adormiu, company!

-No hi ha perill, mentre aquesta salsa em faci estar malament- digué Harris, retornant a l'illa.

Henley feia els seus preparatius per a les regates, i era ple de gent. Trobàrem molts amics, i el temps ens passá ràpidament estant en llur companyia, fins al punt que eren prop de les onze quan tornàvem a casa nostra (com solíem dir-ne de la nostra barca), quatre milles lluny.

La nit era fosca i freda: queia una pluja fina, mentre caminàvem en mig de l'obscuritat tranquil·la del camp, i amb veu baixa ens demanàvem si anàvem bé de camí, tot somiant amb l'interior confortable de casa nostra, amb la clara llum travessant l'envelat protector. Desitjàvem intensament d'arribar-hi i evocàvem, fatigats i amb gana, l'aspecte del riu ennegrit, el contorn indecís dels arbres, i sota els arbres (talment sota una gran lluerna) la nostra barca, tan alegre, tan càlida, tan confortable. Ens representàvem el ressopó que faríem: res de vianda freda, amb tot de molles de pa pel damunt de la taula. Ja ens semblava sentir la música afalagadora dels nostres ganivets i l'alegre xerradissa aixecant-se al mig de la nit, travessant l'espai. I desitjàvem, cada vegada més, la realització d'aquest somni.

Aconseguírem, a la fi, el caminet de remolc, vora riu, i ens sentírem feliços; car, abans, no sabíem del cert si caminàvem vers el riu o si ens n'allunyàvem. Quan un hom està fatigat i voldria jeure, aquestes incertituds són flagel·ladores. Passàvem per Shiplake quan un rellotge sonava tres quarts de dotze. George em preguntà:

-Per un atzar no sabríeu vós quina illa és?

-Oh, no! No ho sé pas. Quantes n'hi ha? Jo estava somiant.

-No n'hi ha sinó quatre. Tot anirà bé si aquell és despert.

-I si no ho fos?- vaig exclamar. Però tot seguit deixàrem de banda aquest pensament.

Encarats a la primera illa, férem uns crits que no assoliren resposta; anàrem a la segona, i cridàrem igualment, amb el mateix resultat.

George: -Ara me'n recordo bé. És a la tercera illa.

Plens d'esperança correguérem a la tercera illa i cridàrem tant com poguérem. Cap resposta.

El cas esdevenia seriós. Era més de mitja nit, els hotels de Shiplake i de Henley devien ésser plens a vessar, i a mitja nit no podíem pas anar a trucar a les cases veïnes per saber si llogaven habitacions.

George: -Tornem a Henley. Escometrem un policia i tindrem allotjament a la delegació. Però... ¿i si s'acontenta amb apallissar-nos i no ens vol engarjolar?

No era cosa de passar la nit barallant-nos amb la policia: majorment quan no desitjàvem ésser gratificats amb sis mesos de presó per fer les coses massa bé.

Provàrem de reconèixer la quarta illa, en mig de la fosca i la desesperança que ens aclaparava; però sense l'èxit més petit. La pluja queia espessa i contínua, mullant-nos els ossos i tot. Aleshores ens demanàvem si no eren més de quatre, les illes que teníem al davant; si positivament estàvem a prop d'elles o a una milla de l'indret on pensàvem estar, etcètera, etc. Fins ens preguntàrem si érem a la dreta o a l'esquerra del riu. Sembla tot tan estrany, tan diferent, a la nit!. Començàrem de compendre els sofriments dels _Bebès al bosc_.

Al moment que haviem abandonat tota esperança (Bé prou em consta que és sempre en aquest moment que es produeixen els esdeveniments, en les novel·les i els contes; però no hi puc fer res. He determinat, al començament d'aquest llibre, d'ésser estrictament verídic, i vull ser-ho, malgrat l'ús obligat de les locucions convencionals necessàries per al meu desig de no moure'm de la veritat.)

Al moment que havíem abandonat tota esperança -deia,- de cop i volta vam distingir, al lluny un llum tot estrany, ultranatural, bellugadís, sobre la ribera oposada, a través dels arbres. Vaig pensar, un instant, si es tractaria d'esperits! El llum lluïa tan feble, tan misteriós! Sobtadament m'acudí la idea de si la nostra barca seria allà; i, dominat per la idea, vaig fer un crit tan fort que la nit semblà esgarrifar-se'n.

Durant un minut no alenàrem; després... ¡oh música divina!, sentírem, com en resposta, el lladruc de Montmorency. Tornàrem a cridar, i vam fer-ho prou fort perquè arribessin a despertar-se set dorments (per cert que mai no he comprès per què cal fer més soroll per a despertar set dorments que un), i, després d'un instant que va semblar-nos una hora i que serien cinc minuts, veiérem la barca il·luminada lliscar dolçament en la nit. Després la veu adormida de Harris es deixava sentir demanant on érem nosaltres.

El comportament de Harris fou inexplicable: era més que l'ordinari cansament. Menà la barca a un lloc del marge on ens era impossible baixar, i encontinent es quedà adormit.

Ens calgué cridar i sermonejar-lo sense miraments per aconseguir despertar-lo i tornar-li una mica de seny. A la fi assolírem aquest feliç resultat i pujàrem a la barca sense més entrebancs.

Harris tenia una fesomia innoble, que remarcàrem en entrar a la barca. S'hauria dit que estava profundament trastornat. En preguntar-li si s'havia esdevingut alguna cosa, ens respongué: -Cignes.-

Segons semblava, haviem ancorat molt a prop d'un niu de cignes, i, poc després de la nostra marxa, la femella, tornant al seu cau, havia mogut un gran aldarull en descobrir la nostra instal·lació. Harris va espantar-la, i ella se n'anà a cercar el seu mascle. Harris afegí:

-He hagut de lliurar un veritable combat amb els dos cignes.

El coratge i la intel·ligència prevalgueren, i a la fi vencé; però, mitja hora després, havien tornat amb altres divuit cignes! Harris ens seguí contant que havia sostingut una batalla terrible; els cignes feien els possibles per a llançar Montmorency i el nostre dissortat company fora de la barca i fer-los ofegar. Va defensar-se durant quatre hores com un heroi i va destroçar la banda, la qual, «a força de rems», anà a rebentar lluny.

George: -Quants cignes dieu?

Harris (adormit): -Trenta dos!

George: -Acabeu de dir divuit!

Harris :-No, no: no és això. He dit dotze: jo sé comptar, em sembla.

Qué hi havia de veritat, amb aquesta història dels cignes? No ho hem sabut mai. L'endemà matí, altre cop vam demanar-ho a Harris, i ens digué: -Quins cignes?- convençut que nosaltres havíem somiat.

* * *

Oh! ¡Quin plaer, el trobar-se a bord després dels neguits passats! El ressopó fou devorat, més que menjat, i amb gust hauríem ajuntat uns grogs calents si haguéssim pogut trobar el whisky; però fou impossible. Harris, interrogat sobre el que en podia haver fet, semblà, tractant-se del whisky, que no sabia de que li parlàvem. Montmorency semblava entendre-hi alguna cosa, però no va dir ni una paraula.

Aquella nit vaig dormir segur, però més tranquil hauria tingut el son si no és per Harris. Tinc el record imprecís d'haver estat desvetllat una dotzena de vegades per ell, que cercava la seva roba per tota la barca amb una llanterna, i estigué molt capficat tota la nit. Fórem sacsejats dues vegades per veure si jèiem sobre els seus pantalons. A la segona vegada esclatà George:

-Mil dimonis! Què en voleu fer, dels pantalons, ara, al mig de la nit? Jeieu i dormiu, si us plau!

En tornar-me a despertar, vaig veure Harris molt inquiet per la sort dels seus mitjons. Encara tinc el record boirós d'haver estat rodolat sobre mi mateix quan vaig sentir Harris com rondinava:

-Què caratsus puc haver fet del meu paraigua?

(1) 9 litres de cabuda.

CAPÍTOL XV

Els quefers de la casa.--Amor al treball.--El vell mariner del riu. El que en realitat fa, i el que conta.--Escepticisme de la nova generació.--Records dels primers assaigs.--El raig.--George practica clàssicament.--El vell barquer. El seu mètode, tot reposat i tranquil.--El debutant.--A la perxa.--Un trist accident.--Plaers de companyonia.--A la vela. La meva primera prova.--Raó que explica perquè no ens vam negar.

L'endemà férem matinada, i, per tal de poder satisfer un vivíssim desig de Harris, vam fer un desdejuni senzill, sense dolços. Tot seguit rentàrem i endreçàrem les nostres coses. (Treball continu mitjançant el qual començà a presentar-se'm clar un assumpte en que sempre havia jo dubtat: així la dona a qui plau d'esmerçar el temps, malgrat no tenir sinó una casa per a cuidar.) (*16) A les deu ens posàrem en camí per a la gran etapa que havíem determinat de córrer.

El nostre parer era de remar per a variar del remolc. I digué Harris:

-La millor combinació serà que vosaltres prengueu tots dos el rem, i jo m'encarregui del timó.

Confesso que vaig equivocar-me. Harris -deia jo- hauria palesat millor caràcter proposant que treballés George mentre jo reposaria un xic: a mi em sembla que faig més del que em pertoca, i és, aquest, un afer que comença de preocupar-me seriosament.

Sempre em sembla que treballo més del que em correspon. No és pas que rondini per la feina: entenguem-nos bé. Jo estimo el treball, m'encisa: fins i tot, pensant en el treball, puc estar-me assegut durant llargues hores. Em plau moltíssim tenir-lo a prop i m'entristeix separar-me'n. No tingueu por de donar-me'n massa: amuntonar feina ha estat sempre per a mi una passió. El meu despatx és ple de treball fins a dalt de tot, de tal manera que difícilment es trobaria una polzada de lloc disponible. Aviat no tindré altre remei que eixamplar la casa.

He de dir que cuido amorosament el meu treball. Ara mateix, a casa meva, tinc assumptes que em foren encarregats fa qui sap els anys. Doncs bé: no hi trobaríeu ni el senyal d'un sol dit. Els tinc en molt alta consideració: alguna vegada trec els papers, per a espolsar-los. No es trobaria cap home que els conservi més bé. I, si de vegades reclamo feina, em plau que se'm tracti amb justícia: mai no en demano més de la que em pertoca; i no puc suportar que me'n donin si no l'he desitjada.

George: -Us aconsello de no capficar-vos per aquesta qüestió. El vostre natural, massa tocat i posat, us fa creure que se us carrega de feina, quan en realitat no en teniu ni la meitat de la que us pertoca.

Estic persuadit que ho deia per encoratjar-me.

Anant en barca, he observat molt sovint una cosa: cada un té constantment la idea que ell tot sol s'ho fa tot. Per això Harris sostenia que havia treballat només ell, i que nosaltres havíem estat sempre amb els braços plegats. George va fer-hi broma, entorn d'aquesta pretensió. Pel que ell deia, semblava que Harris no havia fet sinó menjar i dormir. Havia estat ell, George en persona, qui havia fet tota la feina digna d'aquest nom, i mai de la seva vida havia anat d'excursió amb dos plagues com nosaltres.

Allò va fer riure Harris, el qual digué:

-Em distreu sentir George com parla de treball! (Harris reia a tot riure.) Si a la mitja hora de començar es mor de fatiga! Vós l'heu vist treballar mai!- va fer girant-se vers mi.

Vaig haver de convenir amb Harris que no havia vist treballar George: almenys des del començament del nostre viatge.

George: -Jo no sé veure, amic Harris, com podeu tenir una opinió. Que em pengin si vós no haveu dormit la meitat del temps. Haveu vist Harris- em digué a mi -ben despert, fora de les hores de menjar? Digueu.

La veritat va obligar-me a opinar com George. Harris de ben poca cosa ens havia ajudat, des del començament de l'excursió. I Harris respongué:

-Bé, suposem que això és cert; però, de totes maneres, sempre he fet més que aquest altre- digué, indicant-me a mi.

George: -Fer menys feina de la que féu, ja no és possible.

Harris: -Aquest s'ha cregut que ve de passatger: em sembla.

Heu's aquí tot l'agraïment que em tingueren per haver-los menat, a ells i la vella barca miserable, un tan llarg tros de camí, des de Kingston; per haver-los fet de despenser i administrador constant; per haver-los vetllat amorosament, reduint-me a l'esclavatge. Així és el món.

Aplanàrem la dificultat decidint que George i Harris remarien fins a la travessia de Reading, i que després jo remolcaria la barca. No em plau gaire, ara com ara, remar una barca pesant a contracorrent; i, si un temps fou en que reclamava, cridant fort, els treballs més carregosos, avui per avui m'estimo més deixar-los a la gent jove.

He observat que gairebé tots els vells mariners es fan enrera quan es presenta el cas de posar el coll a la feina. Els reconeixereu amb la manera com seuen a popa i encoratgen els remers contant-los els meravellosos fets que ells han realitzat, la darrera temporada.

-De qualsevol cosa en dieu treball- diu, entre dos sospirs de satisfacció, als dos novicis que suen com uns carreters i lluiten a mort contra el corrent ja fa una hora. -Mireu: Jim Biffies, Jaume i jo vam fer el passatge de Marlow a Goring, la darrera temporada, en una sola tarda, ¡sense aturar-nos un minut! Us en recordeu, vós, Jaume?

El Jaume, que s'ha fet un llit a proa amb tots els cobertors i abrics que ha pogut trobar, i que durant dues hores hi ha dormit a sobre, es mig deixondeix, en escoltar que es demana el seu parer, i detalla tota la qüestió, recordant que els calgué treballar contra un corrent de mil dimonis i un violent huracà.

El primer interlocutor: -Pot ben calcular-se, aquella marxa, a raó de 34 milles, segurament. (Agafa un altre coixí i se'l posa sota el cap.)

Jaume (rondinant amb to de retret): -No, no: exagereu, Tom. A unes 33 milles.

Després tots dos, fatigats per l'esforç de la conversa, ronquen de bella manera. Els dos ximplets que van als rems, plens d'ufana per tenir l'honor de carregar uns professionals com Jaume i Tom, multipliquen els esforços.

Rondalles per l'estil d'aquesta recollia jo amb avidesa, en la meva joventut, de llavis dels meus primogènits, i me les empassava totes al peu de la lletra, i sempre desitjava apendre'n de noves. L'actual generació sembla haver perdut la fe en els temps passats. A un aprenent que havíem tingut nosaltres tres la darrera temporada, li vam servir tots els contes possibles sobre les nostres heroïcitats d'altres temps. De primer foren les històries clàssiques (mentides seculars en honor dels remers); després altres set històries, enterament originals de la nostra invenció, una de les quals, perfectament versemblant, era treta d'una aventura que realment s'havia esdevingut, anys abans, als amics d'uns amics nostres: és a dir, una història que tot minyó de fe podia ben creure sense desprestigiar-se gens ni mica.

Doncs mireu aquell jove beneit de quina manera es mofà de nosaltres. Ens pregà de repetir alguns dels nostres episodis més colpidors, i així ho vam fer. En acabat, volgué jugar deu contra u que de tot allò no n'havíem executat res.

* * *