Part 11

Aleshores entrà una graciosa joveneta portant un fox-terrier, de posat humil, que ella deixà entre el bulldog i el gos d'aigua. Ell va asseure's i mirà entorn seu durant un minut; després aixecà els ulls al sostre, amb una expressió que feia suposar si dins del seu cervell bullien greus pensaments; després badallà i examinà els altres gossos, tots ells silenciosos, greus i dignes. Veié el bulldog, a la seva dreta, somiejant peresosament, i a l'esquerra hi veié el gos d'aigua, tot ravenxinat, orgullós. Llavors, sense mitjançar paraula ni la més petita provocació, mossegà el gos d'aigua, d'una de les potes de davant, i un bruel de dolor ressonà a través de l'espai.

El resultat d'aquesta primera temptativa semblà divertir-lo bojament i el determinà a fer una atzagaiada. Saltà sobre el gos d'aigua i atacà vigorosament un dels gossos escocesos, el qual es despertà i entaulà una disputa sorollosa i aferrissada amb el gos d'aigua. Encontinent, Foxey tornà al seu lloc i, agafant el bulldog d'una orella, provà de llançar-lo enfora. Aquest bulldog (una bèstia imparcial) es precipità sobre tot el que queia vora les seves dents, incloent-hi el porter i tot. I el fox-terrier, mentrestant, es donava el plaer d'una lluita coratjosa amb un dels _tykes_, ben preparat.

Tothom que conegui el tarannà dels gossos compendrà fàcilment que, durant les anterior escenes, tots els altres gossos es batrien com si es tractés de resguardar llurs fogars domèstics. Els grans es batien entre ells; els petits liquidaven llurs deutes juntament, i un moment d'atur que tinguessin l'esmerçaven a mossegar els companys grans.

El vestíbul era un veritable infern; el tumult esdevenia espantós. El públic va aglomerar-se a la porta.

-És una reunió del consell municipal?- demanaven, -Que assessinen algú? Per què?-

Acudiren dos homes amb pales i cordes per descompartir els gossos, i s'anà corrents en busca de la policia.

En mig d'aquesta sublevació reaparegué la graciosa joveneta i agafà el seu _guac-guac_ estimat, el qual, després d'haver deixat el _tyke_ en situació de romandre un mes sobre la palla, tenia el posat d'un anyell. Ella l'acaronà ,entre els seus braços, bo i dient:

-No ets mort, pobret? ¿Què t'han fet, aquestes grans bèsties?

Ell, arronçant-se i agafant-se fort a ella, se la mirava fixament, com dient-li:

-¡Que content estic, de veure com has arribat per a treure'm d'aquesta vergonyosa escena!

Ella afegí:

-¿Com es prenen el dret d'admetre ací, als Stores, aquestes grans bèsties salvatges i reunir-les amb gossets de gent com cal? ¡No puc aguantar les ganes d'anar a fer la meva reclamació!

Heu's ací la naturalesa dels fox-terriers. Jo no en faig retret a Montmorency, de la seva antipatia bel·licosa vers els gats. Jo estic que ell hauria preferit probablement no haver seguit aquest matí els seus procediments acostumats.

Tornàvem del bany, com deia abans, i a la meitat de High Street, si fa o no fa, un gat es llança fora d'una casa, davant nostre, i comença de trotar. Montmorency féu un crit de joia: el crit d'un brau guerrer veient caure el seu enemic a mercè seva; un crit semblant al que faria Cromwell quan els escocesos baixaren el turó i es llançaren damunt llur presa.

La seva futura víctima era un gros dimoni de minet tot negre: jo mai n'havia vist cap de tan gros ni de tan dolenta qualitat. Havia perdut mitja cua, una de les orelles i una notable part del morro; altrament, tenia el posat àgil i vigorós i l'actitud calmosa (diguem assegurada).

Montmorency trotà vers aquest pobre gat a una marxa de 20 milles per hora. Però, tanmateix, el gat no es donà gens de pressa: no semblava pas compendre que la seva vida estigués en perill. Continuà tranquil·lament fins que el seu assassí fou a un metre de distància, i aleshores es girà, s'asseié al bell mig del carrer i clavà a Montmorency una llambregada interrogadora, que semblava dir-li:

-Que potser voleu alguna cosa, de mi?

Montmorency és coratjós, però la mirada del gat hauria glaçat el cor del gos més valent.

Ni l'un ni l'altre van dir res, i, amb tot, era fàcil d'endevinar la conversa que tenien.

El gat: -Volieu de mi alguna cosa?

Montmorency: -No, no: gràcies.

El gat: -No us estigueu de dir-m'ho, si és que voleu res: sigui el que sigui.

Montmorency (reculant): -Us dic que no: no res, absolutament. No passeu ànsia. Em sembla que m'he equivocat. Em pensava que us coneixia. Em sap molt de greu d'haver-vos destorbat!

El gat: -No, res d'això: tant de gust. De debò, que no voleu res?

Montmorency (reculant més i més: -No res, no res: us ho asseguro. Gràcies. Sóu molt amable. Passi-ho bé.

El gat: -Passi-ho bé, doncs!

I, aixecant-se, continuà son camí. Montmorency retornà vers nosaltres, i prengué, a reraguarda, una posició de les menys importants.

Durant tot el dia, si teniem la dissort de pronunciar la paraula _gat_, Montmorency s'esgarrifava visiblement i llançava llambregades penoses que significaven: «No! No! Res d'això, si us plau!»

* * *

Després del desdejuni anàrem a fer les nostres compres, per poder proveir la barca per tres dies.

George: -Pensem, sobretot, a comprar llegums. És molt saludable menjar-ne, i, com que són fàcils de coure, ja me n'encarrego jo.

Vam comprar cinc quilos de patates, una pesada de trenta sis litres de pèsols i cols, pastís de vedella, dues tartes a la grosella, una cuixa de moltó (comprada a un hotel), fruites, coques, pa, mantega, confitures, llard i ous i altres articles que adquirírem per la vila.

Tinc per un dels nostres èxits majors la nostra sortida de Marlow. Va ésser digna, imponent, sense cap defecte.

Havíem insistit davant tots els venedors, i vam aconseguir-ho, que les nostres mercaderies ens fossin portades darrera nostre. No havíem volgut passar per allò de «Sí, sí senyor: li ho enviaré tot seguit. El mosso arribarà abans que vostès». Acostumen a fer-vos esperar en l'embarcador i us obliguen a tornar a les botigues per empipar-vos discutint. No: res d'això. Nosaltres esperàrem que les nostres compres fossin empaquetades i que els mossos vinguessin amb nosaltres.

Com que havíem estat en bon nombre de botigues, i en totes havíem comprat alguna cosa, va resultar que quan acabàrem de fer provisions dúiem darrera nostre la més escaient col·lecció de mossos portadors de cistells que els nostres cors haguessin pogut desitjar. El nostre pas pel bell mig del gran carrer que baixa cap al riu, seria un dels espectacles més imponents presenciats a Marlow.

Heu's ací l'ordre de la processó:

Montmorency, portant un bastó.

Dos miserables plagues, amics de Montmorency.

George amb un pardessú i unes flassades, i fumant una curta pipa.

Harris, qui s'esforça a fer un caminar desinvolt i graciós, duent en una mà una maleta Gladstone, plena a rebentar, i a l'altra mà una ampolla de xarop de llimona.

Mossos del forner i del fruiter, amb cistells.

Noi de l'hotel, amb un cove de provisions.

Dependents de la pastisseria i de l'adroguer, amb cistells.

Un gos de pel llarg.

Nois de la lleteria duent una panera amb nates.

Un camàlic, amb un sac.

Un amic íntim de l'anterior, amb les mans a les butxaques.

Un vailet amb un cistell de fruites.

La meva senyoria portant tres barrets i un parell de sabates, i caminant amb desembaràs.

Sis pillets i quatre gossos vagabunds.

En arribar a l'embarcador, va preguntar-nos el guarda: -Diguin, senyors: ¿és un vapor o un transatlàntic, llur embarcació?

En respondre que una canoa de dos rems, semblà sorpendre's.

Les barques de vapor ens van ocupar força aquell matí. La setmana de Henley s'aproximava, i remuntaven el riu nombroses barques d'aquella mena; unes que anaven soles, i d'altres que remolcaven cases flotants. De mi puc dir que tinc veritable horror per aquestes barques, com penso que n'hi sentiran tots els bons aficionats al rem. Sempre que veig un d'aquests invents, em vénen ganes de posar-los una urpa a sobre i escanyar-los en un recó desert del riu.

La barca de vapor té un posat d'insolència que té la virtut de despertar-me els instints més dolents, i voldria tenir, com en els temps antics, una destral, l'arc i les sagetes, per poder expressar el concepte que en tinc. L'actitud de l'individu que veiem tot repapat, amb les mans a les butxaques i fumant el seu cigar, és suficient per justificar el principi de les hostilitats; altrament, l'aristocràtic xiulet amb que sembla manar-vos que li deixeu el camí franc, ja és prou per obtenir d'un jurat de remers un veredicte d'inculpabilitat en cas d'homicidi, considerant-lo (n'estic ben cert) com de legítima defensa.

Xiulaven, per avisar-nos que havíem de deixar-los el pas lliure; però, si se'm permet parlar sense por d'aparèixer fatu, em penso poder dir honradament que la nostra petita barca els causà, durant la setmana, més retardaments, angúnies, enrabiades i entrebancs que totes les altres embarcacions del riu aplegades.

-Un vapor que arriba!- cridava un de nosaltres, en veure'l al lluny. I, amb un moment, tot era disposat per a rebre'l. Jo agafava el governall, Harris i George seien al meu costat i la barca seguia lliscant pel bell mig del corrent.

El xiulet començava a fer-se sentir, i nosaltres romaniem impassibles. A un centenar de metres prop de nosaltres el xiulet del vapor rabiava, i els passatgers es tombaven per adjectivar-nos, però mai no en fèiem cas. Harris ens contava una anècdota de la seva mare, i ni per tot un imperi no hauríem perdut una paraula.

Del vapor sortí aleshores una darrera xiulada. Fou un xiulet desesperat: com si la caldera estingués a punt de rebentar-se. Fent màquina enrera, el vapor espeternegava, fent giravoltes i reculant. Els passatgers bramaven, girant-se vers nosaltres; els que es passejaven pel ribatge s'aturaven i ens atiaven; les altres embarcacions que passaven, feien el chor. El riu, ça i lla, en un espai d'algunes milles, era dominat de frenesí.

Harris feia punt, en sec, al moment més interessant de la seva història, mirava entorn seu amb dolça sorpresa i deia a George :

-Mare de Déu! George: ¿no és pas un vapor, això?

George: -Bé em sembla haver sentit alguna cosa.

Llavors esdeveníem nerviosos, confosos: no sabíem com fer-ho per posar la nostra barca fora del camí del vapor. La gent d'aquest s'ajuntava i ens donava consells:

-Més endavant, el de la dreta! Vós, vós, ¡ximplet! Enrera, el de l'esquerra! No, vós no! ¡L'altre! Deixeu estar les cordes del governall! ¡Tots dos alhora! Ara! No! D'aquesta banda no!

Agafaven una llanxa i venien a ajudar-nos. Al cap d'un quart d'hora d'esforços, reeixien a fer-nos apartar de llur camí, i avançàvem. Nosaltres els donàvem les gràcies, de tot cor, i els demanàvem que ens remolquessin. Però mai no ho volien fer.

Un altre sistema, descobert per nosaltres, per fer exasperar l'aristocràtic vapor: fer veure que us equivoqueu i que preneu els ocupants del vapor per una colla que viatja a preu reduït. Se'ls pregunta si són, per casualitat, del cos d'empleats dels senyors Cubit, o els bons templaris del Bermondsey, i finalment se'ls demana: -¿Voldrieu prestar-nos una cassola, si us plau?

Les dames velles, gens avesades a anar pel riu, són sempre esparverades per les barques de vapor. Recordo un trajecte de Staines a Windsor (un passatge del riu molt freqüentat per aquestes horribles màquines) fet amb tres senyores d'edat, entre altres persones. Oh, quina excursió de plaer! A la primera silueta de vapor afigurada en l'horitzó, ja volien desembarcar: s'asseien al ribatge i no retornaven a la barca fins que l'objecte de llur astorament havia desaparegut del tot.

-Nosaltres ho sentim molt- deien elles, -però ens ve de família, no tenir un temperament de tromba.

* * *

Prop de Hambledon Lock ens trobàrem amb escassesa d'aigua, i anàrem, amb el nostre càntir, a demanar-ne al guarda de la resclosa. George fou el nostre intèrpret, i, somrient i amb un amable gest, va dir-li:

-¿Tindríeu una mica d'aigua per a nosaltres, si us plau?

-Evidentment- respongué el vell. -Prenguin-ne tanta com vulguin, i deixin la que els sobri.

George: -Tantes gràcies! On la teniu? (I mirava entorn seu.)

El guarda de la resclosa: -Sempre és al mateix lloc, jove. Darrera de V., justament.

George (girant-se): -No la veig pas.

El guarda de la resclosa: -Santa Llúcia li servi la vista, doncs! On té els ulls? (I l'home, unint l'acció al comentari, l'asenyala a George el riu.) -Tanmateix n'hi ha prou, per a fer-se ben visible: em sembla.

George (comprenent-ho): -Però no ens hem pas de beure el riu: dic jo!

El guarda de la resclosa: -Segurament que no. Se'n poden beure una part, com jo vinc fent de quinze anys ençà.

George: -La vostra opinió sobre aquest règim no em sembla pas suficient reclam per a la marca. Jo prefereixo l'aigua de bomba.

En un camp pròxim en trobàrem... i era també aigua del riu. Si ho haguéssim sabut! Però, com que no ho sabíem, la vam trobar ben bona. El que els ulls no veuen, l'estómac no se'n dol.

En altra ocasió vam provar l'aigua del riu, però no fou pas amb èxit.

Havíem menat la barca a un angle del riu, prop de Windsor, per a pendre el te. El nostre càntir era buit: es tractava, per tant, d'anar-nos-en sense pendre el te o utilitzar l'aigua del Tàmesis. Harris era de parer que no havíem de refugiar-nos de l'aventura.

-Tot anirà bé, si podem fer bullir l'aigua, car l'ebullició matarà els diferents gèrmens de peix que contingui.

Omplírem, doncs, la tetera amb aigua del riu i la férem bullir, vigilant bé l'operació. Fet el te, anàvem a assaborir-lo confortablement, quan d'un plegat George s'aturà amb la tassa prop dels llavis i exclamà:

-Què és això?

-El què?- preguntàrem Harris i jo. George, mirant cap a l'Oest, digué:

-Allò.

Seguírem la direcció dels seus ulls i veiérem un gos que venia cap a nosaltres, arrossegat pel corrent mandrós. Era un dels més tranquils i pacífics gossos que mai he vist. Mai no he trobat una bestiola més satisfeta de la seva sort, més lliure de temences. Surava de panxa en l'aire amb les quatre potes dreçades envers el cel, i tot pensatiu; deixava el pit descobert i tenia un ventre gros. Arribà, ple d'una dignitat calmosa i serena, fins a la nostra borda; s'aturà en un canyer i trià son lloc per a passar-hi la nit.

-No tinc ganes de pendre te- digué George, buidant la seva tassa sobre el riu. Harris tampoc no tenia gaire set, i seguí el seu exemple. Jo m'havia begut ja la meitat del meu, i de tot cor hauria volgut no haver-ho fet. Vaig demanar a George:

-Creieu que agafaré les febres tífiques?

George: -No ho crec. Penso que teniu moltes probabilitats d'evitar-les. En tot cas, amb quinze dies en sortiríeu.

Remuntàrem el braç derivat fins a Wargrave: és una petita drecera, anant, per la part dreta, fins a una mitja milla prop de Marsh Lock. Val la pena de seguir-la, car és un bonic indret, ombrejat i que fa estalviar camí.

La seva entrada és guarnida d'estaques i cadenes amb nombrosos cartells de prohibicions que amenacen amb diverses tortures, empresonament i mort a qui gosi ficar els rems sobre les seves aigües. Jo sóc astorat que alguns d'aquests salvatges riberencs no reclamin l'aire del riu com una cosa de llur propietat, i als desgraciats que el respiren no se'ls imposi una multa de 40 xelins.

Amb una mica de traça es triomfa fàcilment de les estaques i de les cadenes. Quant als avisos, podeu (si teniu cinc minuts i no sou vistos de ningú) tirar-ne a terra un o dos i abandonar-los a dintre el riu.

A mig camí desembarcàrem per a fer l'àpat, durant el qual George i jo vam sentir una de les emocions més doloroses. Harris també va passar la seva, però no com la que passàrem nosaltres. Heus ací la història.

Ens érem asseguts en un prat, a cosa de deu metres vora l'aigua, i acabàvem d'instal·lar-nos còmodament per a pasturar. Harris tenia el pastís de vedella entre les cames i el trossejava. George i jo esperàvem la fi de l'operació, amb els nostres plats a punt. Llavors Harris ens digué:

-Ja teniu la cullera que necessito per a servir el suc?

El cove de provisions estava justament darrera nostre. George i jo vam girar-nos sobre els nostres seients, per treure una cullera de dintre. Aquest moviment no durà pas cinc segons. Doncs, quan reprenguérem la posició d'abans, Harris i el pastís... havien desaparegut!

El prat era espaiós, obert, sense cap arbre ni esbarzer en molts centenars de metres entorn nostre. No podia haver caigut al riu, perquè nosaltres ens trobàvem entre aquest i ell, i, per a caure-hi, Harris havia d'haver botat per damunt de nosaltres dos.

Inspeccionàrem pel voltant; després ens miràrem l'un a l'altre.

-Ha estat pujat al cel!- vaig exclamar.

-No és gaire probable que hagin fet pujar-hi també el pastís- objectà George. I aquesta observació ens semblà tan lògica, que descartàrem la intervenció divina.

George (trobant una explicació més pràctica i més acceptable): -Sabeu què haurà passat? Que hi ha hagut un terratrèmol.

Després afegí amb un cert to de tristesa: -Em sabria greu que hagués agafat el pastís.

Giràrem els ulls, sospirant, vers el lloc on Harris i el pastís havien estat vistos per darrera vegada sobre aquest món, i aleshores, mentre la sang se'ns glaçava i els cabells se'ns eriçaven, tot de sobte veiérem el cap de Harris (el cap només) recte al mig de l'herbei. La seva cara, molt vermella, manifestava una gran indignació.

George fou el primer a recobrar la seva sang freda.

-Parla!- cridà. -¡Parla i digues si ets viu o mort!

El cap de Harris: -No feu el ximple: Estic segur que ho haveu fet amb premeditació.

-Què és, el que hem fet?- exclamàrem nosaltres.

El cap de Harris: -Això de fer-me seure ací. És una broma ben estúpida, ben idiota. Apa, preneu el pastís.

I de les entranyes de la terra va sortir el pastís, tot fet malbé, brut. Rera el pastís, sortí Harris, de quatre grapes, mullat, arrugat, ple de terra. S'havia assegut, sense saber-ho, a la mateixa vora d'un clavegueró amagat en mig de l'herbei, i s'havia fet enrera, i havien caigut ell i el pastís alhora.

Harris: -Mai no he estat tan sorprès sentint que me n'anava sense donar-me compte de res. He pensat en la fi del món.

Harris encara es creu que nosaltres havíem preparat aquesta sorpresa per endavant: una suposició ben injusta i de les més innocents.

Ja ho va dir el poeta: ¿Qui pot lliurar-se'n, de la calúmnia?

Quina veritat més gran!

(1) Dit en sentit ample, l'autor vol significar les petites torres dels petits comerciants, fetes sense originalitat i sense traça.

CAPÍTOL XIV

Wargrave.--Museu de figures de cera.--Sonning.--La nostra salsa.-- Montmorency, sarcàstic.--El seu duel amb la tetera.--George estudia el banjo i troba que se l'encoratja poc.--Dificultats que entrebanquen l'aficionat a la música.--Estudi de la gaita.--Harris se sent melangiós després de sopar.--George i jo fem una passejada.- -El nostre retorn, mullats i amb gana.--Harris es mostra tot estranyat.--Harris i els cignes.--Història notable.--Harris passant una nit intranquil·la.

Després de dinar vam aprofitar-nos del ventijol, que ens dugué més enllà de Wargrave i de Shiplake.

Embolcallat amb la llum boirosa d'una tarda estival, Wargrave, en una de les sinuositats del riu, té l'apariència d'un adorable quadro antic que es mostra als ulls i roman gravat molt de temps a la memòria.

_Jordi i el Drac_, de Wargrave, porta un penó pintat per Leslie (de la Reial Acadèmia), d'una banda, i per Hodgson, de l'altra. Leslie ha descrit el combat; Hodgson ha imaginat l'escena després del combat: Jordi, acomplida la seva feina, assaboreix un bock de cervesa.

Day, l'autor de _Sandford and Merton_, visqué i (cosa que fa més memorable encara el lloc) fou mort a Wargrave.

A l'església, una làpida commemorativa recorda que Mrs. Sarah Hill féu la deixa d'una lliura anual per a repartir-la el dia de Pasqua entre dos nois i dues noies «que mai-hagin desobeït llurs pares, i no hagin estat atrapats en mentida, ni renegant, ni en furt, ni fent malbé els ferros de les finestres». ¡Imagineu-vos una mica que cal renunciar a tot això per cinc xelins a l'any! No és pas ben pagat. Una vegada (ja fa molt de temps) va presentar-se a la vila un vailet que mai no havia comès les entremaliadures susdites, o, almenys, que no havia estat reconegut culpable d'haver-les comeses (tal com es demanava o podia desitjar-se) i que va emportar-se el premi. Durant tres setmanes fou exhibit el minyó a Casa la Vila, dintre una vitrina.

Què se'n fa, dels diners, d'aleshores ençà? Ningú no pot dir-ho. Diuen si es dediquen sempre a la més propera exposició de figures de cera.

Shiplake és un bonic poblet no massa visible des del riu, perquè es troba situat a una altura de terreny. Tennyson celebrà les seves noces a l'església d'aquest poble.

El riu, seguint cap a Sonning, serpenteja entorn de nombroses illes. És un lloc plàcid, i dorm abandonat. Gairebé ningú es passeja per les seves riberes.

'Arry i Lord Fitznoodle (plebeus i nobles, indians i grans senyors alhora) han estat deixats a Henley molt enrera. La trista i bruta Reading és al lluny, encara. Vet ací un indret del Tàmesis ben escaient per a somiar en els dies que passaren, en les formes i figures esvaides, en les coses que han pogut ésser i que no són. Anatema per a tot això!

* * *

Desembarcàrem a Sonning i anàrem a fer un volt pel poblet. És el recó més màgic del riu. Més aviat sembla una decoració de teatre, que no un efectiu conjunt de cases de rajoles i morter de debò. Cada casa desapareix sota els grans rosers, i ara, a primers de juny ça i lla es veuen esclatar les roses amb llur delicada sumptuositat: Si mai aneu a Sonning, baixeu al _Bull_, que es troba darrera l'església: és el veritable hostal antic de camp, amb el seu pati quadrat, amb tot de verdor la façana.

Els vells vénen a seure, les tardes, per beure _l'ale_ i fer la xerrada sobre els polítics de la vila. Les habitacions són baixes, els ferros de les finestres verticals, les escales estretes i els passadissos giragonsejants.

Després d'haver voltat durant una hora per aquest deliciós Sonning, ja és tard per a remar més enllà, fins a Reading, i a la fi ens determinem a retornar a una de les illes de Shiplake i instal·lar-nos-hi per a passar-hi la nit. Fet l'emplaçament, ens digué George:

-Com que encara és d'hora i ens queda prou temps, ens cal aprofitar l'ocasió per a preparar un bon sopar i fer gaudir l'estómac. Vaig a ensenyar-vos el que pot fer-se, cuinant bé, en una excursió. Us proposo de confeccionar una salsa irlandesa (*15) amb llegums, la resta de vedella freda i tots els desperdicis i menudències que tinguem a mà.

Era un genial acudit. George tallà la llenya del bosc i encengué el foc mentre nosaltres començàvem a pelar les patates. ¡Quina cosa, això de pelar patates! Jo mai no hauria cregut que aquesta ocupació prengués tan inconegudes proporcions als ulls del vostre humil servidor. Emprenguérem la feina amb entusiasme, però el nostre coratge desaparegué en havent preparat la primera patata. Com més pelàvem, més pela hi havia, i, un cop tretes les taques i rascats els ulls, gairebé no restava patata. George vingué a veure-la: era de la dimensió d'una nou.

-No ho feu, no, així!- ens digué. -Ho malmeteu tot. Raspalleu-les només.

Les raspallàrem, però això era més fatigós que pelar-les. Cal dir que tenien formes ben extraordinàries: bonys, clots, berrugues! Treballàrem sense descans durant trenta cinc minuts i preparàrem quatre patates; aleshores vam declarar-nos en vaga i reclamàrem la resta del temps per a rentar-nos.

Mai no havia vist semblant cosa per embrutar un home. Gairebé no es podia creure que el treball al qual havíem estat sotmesos Harris i jo produís solament quatre patates! Això demostra els resultats que s'obtenen amb el seny i l'economia.

George: -Quatre patates, només, a la salsa! Quina estupidesa!

En rentàrem cap a mitja dotzena més i les ficàrem a l'olla sense pelar-les; després hi afegírem una col i un mig-peck (1) de pèsols. George remenà la mescla, fent observar que hi havia lloc encara per a molta cosa més.