Part 10

Harris: No, no hem d'anar-hi: l'home que hi ha a la porta té un posat repulsiu. Tampoc no puc suportar el color dels seus cabells, i menys encara, les seves horribles sabates.

-Doncs no sé pas com s'ho apanyaran. Ja dic: no hi ha sinó aquests dos hotels- afegí el nostre cicerone.

Harris: -Cap més hotel?

L'home: -Ni pensar-hi.

Harris: -Mil dimonis! I doncs ¿què farem, ara?

George: -Vosaltres podeu construir, tots dos, un hotel al vostre grat, amb personal fet a mida. Per la meva part me'n vaig al Cérvol.

Mai els més grans esperits no poden realitzar llurs ideals, de qualsevol ordre d'idees que siguin. Vam caminar darrera de George, sospirant qui-sap-lo sobre la vanitat de les coses terrenes. Vam entrar al Cérvol, deixant al vestíbul la nostra impedimenta.

L'encarregat (arribant davant nostre): -Bona nit, senyors!

George: -Bona nit. Desitjaríem tres llits, si us plau.

L'encarregat: -Em sap molt de greu, però no els podré pas satisfer.

George: -No passeu mal temps: amb dos llits solament, ja sabrem apanyar-nos. Dos de nosaltres podem dormir al mateix llit: no és això?- va interrogar-nos a Harris i a mi.

Harris: -Sí, sí, certament.- (En dir-ho, pensava en George i en mi, per a ocupar el llit tots dos.)

L'encarregat: -Em sap molt de greu, senyors: en tot casa no tenim ni un llit disponible. Hi ha llit ocupat per dues i fins per tres persones.

Això sí que va immutar-nos una mica. Però Harris, vell viatjador que sap fer el cor fort davant tot contratemps, es posà a riure i digué a l'encarregat.

-No us hi capfiqueu: ja podrem sortir d'aquest mal pas. Doneu-nos qualque cosa per estendre a terra, dins la sala de billar.

L'encarregat: -Ja hi ha tres senyors que han de jeure sobre el billar, i altres dos que jeuen a la sala de fumar. Ja ho veuen: és impossible d'estatjar-los, aquesta nit.

Agafem altre cop el nostre equipatge, i ens dirigírem a Manor-House. Era un lloc afalagador, i no puc estar-me de dir que el trobava molt millor que l'anterior.

Harris: -Sí, ja va bé: sols ens caldrà no fixar-nos amb l'home del cabell roig. Al capdavall, què se'ns en dóna, del pobre diable?- continuà, amb un to de no gaire sinceritat.

A Manor-House ni ens van deixar parlar. L'amo ens rebé al peu de la porta i ens saludà així:

-Amb vostès ja és la colla número catorze que ha de tornar-se'n pel mateix camí, fa una hora i mitja.

Les nostres propostes de servir-nos de l'estable, de la sala de billar, de la carbonera, etc., van fer-lo esclafir a riure. Tots aquests adorables recons ja eren presos feia qui sap el temps.

-¿No sabeu, doncs, cap lloc del poble on puguem passar la nit?

-Si no els fa res d'estar malament, hi ha una petita cantina pel cami d'Eton, cosa de mitja milla; però no em permeto pas de recomanar-los-la.

Agafàrem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades, els abrics i altres petits farcells, i galopàrem en la direcció indicada. La distància era ben bé d'una milla, i, volant, sense respirar, arribàrem al bar que ens havien dit.

Els estadants d'aquest despatx de cervesa ens van rebre grosserament, i es van mofar de nosaltres. No hi havia sinó tres llits a la casa, i ja hi jeien dos matrimonis i set solters. Un mariner de riu, que casualment es trobava al taulell, afablement ens aconsellà que anéssim a provar sort a casa de l'adroguer veí d'_El Cérvol_.

Hi anàrem. La casa era plena a vessar. Una vella ens acompanyà, amb molta bondat, un quart de milla per recomanar-nos a una senyora amiga seva que, segons quan, llogava habitacions. Aquesta vella caminava molt a poc a poc, i trigàrem vint minuts a aplegar-nos amb la senyora amiga seva; però ens va endolcir la llarga caminada descrivint-nos els diferents dolors que sentia a les espatlles.

Les habitacions eren totes llogades. Ens recomanà el núm. 27. Aquest núm. 27 era ple de gom a gom, i ens envià al 32. Al 32 no hi cabia ni una agulla.

Tornàrem al camí gran.

Harris (asseient-se damunt el cistell de les provisions): -Ja no vaig més lluny. Aquest indret em plau per a morir-hi. A vós, George, i també a vós, us prego que abraceu tots dos la meva mare en nom meu. Als meus parents els direu que els perdono i que moro feliç.

En aquest precís moment se'ns presentà un àngel en figura de vailet: mai un àngel s'ha disfressat en ocasió més oportuna. Duia un pot de cervesa en una mà, i a l'altra mà una certa cosa lligada amb fil d'empalomar. Sobre cada pedra plana que trobava deixava caure aquesta «certa cosa», i encontinent la retirava amb un sobtat moviment de baix a dalt, produint un so bastant inharmònic, evocant la idea d'un patiment.(1)

Interrogàrem el diví missatger (que bé mereixia aquest títol, com més tard poguérem veure).

-¿Sabeu alguna casa solitària els habitants de la qual no siguin gaire nombrosos i incapaços de defensar-se, preferiblemept dones velles i homes paralítics, fàcilment intimables, que deixessin llurs llits per una nit a tres individus decidits a tot? Si no coneixeu res per l'estil, ¿podeu indicar-nos una cort de porcs vacant, un forn de calç en desús, etc., etc.?

Ens respongué:

-No sé res del que diuen; de moment, almenys, no se m'acut. Però, si veniu amb mi, la meva mare té una cambra on podrà disposar aquesta nit el que els convingui.

L'abraçàrem i el cobrírem de benediccions, sota la llum afable de la lluna. L'escena hauria estat bellíssima si el minyó hagués pogut resistir les nombroses demostracions del nostre agraïment, però el vailet es va veure tan aturdit que arrencà a córrer, atraient-nos darrera seu.

Harris fou tan emocionat de la nostra sort, que queia en basca i hagué de recórrer al pot de cervesa del noi, mig buidant-lo, abans de refer-se. Després agafà el nen, pujant-se'l a coll-i-be, i deixà l'equipatge a càrrec nostre.

El vailet i sa mare vivien en una petita habitació de quatre departaments. Aquella bona ànima (la mare) ens donà, per a sopar, llard calent (el devoràrem tot: cinc lliures!), una tarta de confitures i dos pots de te. I ens en anàrem a jeure.

A la cambra hi havia dos llits: l'un, de dos peus i dues polzades, ens va servir a George i a mi, prenent la precaució de lligar-nos, tots dos junts, amb un llençol per estar més segurs; l'altre, el llit del nen, fou atribuït a Harris. L'endemà matí el trobàrem amb les cames nues un metre enfora, al capdavall del llit, i ens vingueren d'allò més bé per estendre-hi i eixugar-hi les nostres tovalloles, en fer-nos la toalette.

Una altra vegada que tornem a Datchet, no anirem pas tan tocats i posats en això de triar l'hotel.

Aquesta excursió vam fer-la sense cap contratemps, i anàrem fins més enllà de Monkey-Island, on vam quedar-nos a dinar. En aquest àpat les vam empendre amb la vedella freda, i aleshores ens adonàrem que ens havíem ben oblidat de la mostassa. Jo no sé que hagi mai desitjat tan vivament, ni abans ni després d'aquest dia, la presència del pot de mostassa. En temps ordinari no m'interessa més del just (gairebé mai no me'n serveixo), però llavors hauria donat un món per tenir-ne.

No sé del cert els mons que pot haver-hi a l'Univers, però estic segur que l'hauria regalat a qualsevol que m'hagués dut una cullerada de mostassa: fins a tal extrem arribo a ésser pròdig quan desitjo una cosa que no puc obtenir.

Harris, en això, té el mateix tarannà, i si allí arriba a trobar-se algú amb un bidó de mostassa, fa el gran negoci, servint-se, en canvi, de mons, fins més amunt del cap. Mireu el que són les coses: us confesso que Harris i jo, afal·lerats per posseir mostassa, hauríem provat d'allunyar-nos de la ribera.

Val a dir que un hom, en certs moments de xerramenta, fa ofertes extravagants que després, pensant-s'hi una mica, veu com eren absurdes i desproporcionades amb la vàlua de la cosa demanada. He sentit a contar d'un turista que feia l'ascensió d'una muntanya suïssa tot dient: -Donaria un món per un got de cervesa!- Doncs bé: quan va aconseguir-la en arribar a una petita cabanya on n'hi havia, donà un espectacle d'allò més ridícul en veure que li demanaven cinc francs per una ampolla de Bass. -«Això és escandalós!» «Ho escriuré al Times», etc., etc.

L'absència de la mostassa portà certa fredor dins la barca. Menjàrem la vedella silenciosament. La vida ens semblava buida i sense solta, i sospiràrem pensant en els dies feliços de la nostra infància...

Prenguérem, altrament, un xic de coratge en arribar la tarta de pomes, i, quan George tragué del fons del cistell una conserva d'ananàs i la posà al bell mig de la barca, vam sentir que la vida, malgrat tot, valia la pena d'ésser viscuda.

Cal dir que tots tres en som ben llaminers, d'ananàs. Contemplàrem el bonic dibuix de la capsa; pensàrem en el xarop que contenia, i ens donàvem mútues llambregades, somrients. Harris tenia una cullera a punt.

Cercàrem el ganivet, per obrir la capsa; remenàrem tot el cistell i els taulells que formen el fons de la barca; transportàrem l'equipatge a la ribera, regirant-ho tot. Impossible de trobar el ganivet.

Harris provà l'operació amb un trempaplomes, però el trencà, i es ferí cruelment. Després George provà de fer-ho amb unes estisores, que es van trencar, i per poc no es buida un ull. Mentre l'un i l'altre es guarien les ferides, jo vaig provar de fer un forat amb la punta del garfi; però aquest lliscà, fent-me caure de peus a l'aigua fangosa, entre el marge i la barca. La conserva rodolà, també, anant a fer bocins una tassa de te.

Els successius fracassos cuidaren enfollir-nos. Prenguérem la capsa i la duguérem a la ribera. Harris agafà, d'un camp, una grossa pedra punxaguda i jo vaig tomar a la barca per endurme'n el martell. George aguantava la conserva, Harris sostenia la punta de la pedra en la part superior de la capsa, i jo, agafant el martell, i fent-lo brandar amb tota la força, el deixo caure amb violència.

Fou al barret de palla, que George degué aquell dia la vida. Amb tota cura el conserva (almenys el tros que en restà), i durant les, vetllades d'hivern, quan els companys conten històries, per distreure's, dels perills que han corregut, George treu el capell i els el mostra, descrivint el cas, agreujat cada vegada amb noves exageracions.

Harris no va fer-se sinó una simple pelada. Jo vaig agafar la maleïda capsa de conserva i vaig començar a pegar-li cops de martell fins a perdre l'alè i les forces. Harris em reemplaçà. La vam deixar plana com una galeta; tot seguit esdevingué quadrada, i successivament anà prenent totes les figures de la geometria, sense aconseguir de fer-li el més petit forat. George reemplaçà Harris, i donà a la conserva una forma tan estranya, tan fantàstica, tan poc terrena amb la seva horror salvatge, que ell hi agafà por i llançà el martell qui sap a on.

Ens asseiérem damunt l'herbei i la contemplàrem. Tenia, a la part de dalt, una gran abonyegadura que semblava un gest burlesc. Aquesta visió ens enfurismà, i Harris, saltant sobre aquell espantall, l'agafà, llançant-lo al mig del riu; nosaltres acompanyàrem la seva immersió amb malediccions terribles. Després pujàrem a la barca i marxàrem a rem sense aturar-nos a Maidenhead.

Maidenhead és massa elegant, perquè pugui ésser atractívol. És l'indret per excel·lència freqüentat per l'home que viu a la moda, sempre posat de punta en blanc. És la vila dels hotels fastuosos; és l'antre embruixat d'on surten aquests dimonis aquàtics que en diuen canots de vapor.

Travessàrem ràpidament Maidenhead; després afluixàrem la marxa per fruir la delícia del gran espai entre les rescloses de Boulter i Cookham. Els boscos de Cliveden porten encara llur tendre ornament de primavera i mostren vora l'aigua una gama de màgics matisos verds. Pel seu encís, és potser, aquest passatge, el més deliciós de tot el riu. Amb tristesa allunyàvem la barca de la profunda pau que allà regna.

Remuntàrem el braç derivat, fins a prop de Cookham, on vam pendre el te. Era al foscant de la nit quan passàvem la resclosa. Una forta brisa ens afavoria. El vent, allà, us ve sempre de cara, qualsevol que sigui la direcció que porteu. Us ve de cara quan empreneu, al matí, una excursió d'un dia, i us cal remar molt de temps, fent-vos pensar amb joia en un agradós retorn a la vela. Després del berenar, el vent bufa amb sentit oposat i haveu de remar ferm tot el camí fins a casa vostra. ¡Oblideu la vela! El vent ha fet el que ha pogut en les dues direccions. Jo què us diré, pobre de mi! Aquest món és un lloc de proves, i l'home ha nascut per al sofriment, com els estels per a volar dins l'espai.

Aquesta nit el vent s'havia equivocat, sens dubte, i ens empenyia, en lloc de fuetejar-nos la cara. Reposàrem, dreçàrem la vela a tota pressa (abans no hagués esment de la nostra equivocació), i finalment ens posàrem amb actituds meditatives. La vela s'infla i s'estén, rondina el pal. La barca vola.

Jo sóc al governall.

Per mi no hi ha sensació més viva que anar a la vela: és el que més aproxima els homes al volar dels ocells (llevat del somiar). Les ales del vent desencadenat sembla que se us emporten vers un punt inconegut. No sou l'ínfima i miserable partícula d'argila feta a arrossegar-se sobre la terra: sou part de la Natura! El vostre cor batega sobre el seu cor. Els seus braços gloriosos us enrotllen i us atreuen vers ella. El vostre esperit i el seu són un mateix esperit. Els vostres membres s'alleugeren. La veu del vent canta a les vostres oídes. Veieu al lluny la terra tota petita, i els núvols, esdevinguts germans vostres, són tan a prop del vostre cap que vosaltres els allargueu els braços!

El riu era sols per a nosaltres. Es veia, molt lluny, una barca de pesca ancorada en ple corrent i ocupada per tres pescadors. Nosaltres fregàvem l'aigua i ens enfilàvem entre els marges boscosos sense dir paraula.

Jo era al governall.

En apropar-nos, veiérem que aquells tres pescadors eren tres vells de posat solemnial. Estaven asseguts, cada un en una cadira, i vigilaven els senyals de flotació de llurs aparells amb immensa atenció.

El sol rogenc deixava una color mística sobre les aigües, pintava de foc els boscos, alts com torres, i voltava d'una daurada apoteosi els núvols amuntegats. Era una hora de profund encantament, d'esperances i desigs extàtics. La petita vela es destacava sobre el cel purpuri; el crepuscle queia, embolcallant la terra de tints d'arc de Sant Martí. Darrera nostre s'estenia la nit. Nosaltres semblàvem els cavallers d'una antiga llegenda travessant un llac misteriós, menant envers el reialme inconegut de les ombres el grandiós país on jeu el sol.

No anàrem pas del tot al reialme inconegut de les ombres, sinó rectament a la barca dels tres vells homes respectables que pescaven amb canya.

Del bell antuvi, no vam saber el que havia passat, perquè la vela ens privava de veure-ho; però després, per la mena de llenguatge que trencà la pau del vespre, comprenguérem que ens trobàvem prop d'uns éssers humans enfurismats de veure's destorbats.

Harris baixà la vela, i aleshores veiérem el que havia passat. Els tres vells senyors havien estat llançats de llurs cadires i formaven un munt al fons de la barca, treballant penosament per desfer-se els uns dels altres i arreplegar el peix amb que s'havien cobert. Durant aquesta nova pesca renegaven cosa de no dir, emprant termes (poc ordinaris, però de bona llargària i ben triats) amb els quals era impossible confondre's i que encloïen tota la nostra vida, fins el futur més llunyà, no lliurant-se'n pas las nostres famílies ni tot allò que es pogués referir a nosaltres. Unes bones malediccions, amb tots els ets i uts.

Harris (adreçant-se als pescadors): -Haurien d'estar-nos reconeguts per una semblant distracció que els trenca la monotonia de la llarga pesca. Estic sorprès i m'escandalitzo de veure homes de l'edat de vostè desfogant així llur enfurismament.

El seu discurs, però, no apanyà pas les coses.

George: -Vaig a pendre jo el governall. A un esperit com el vostre (adreçant-se a mi) no li escau de descendir a la conducció d'una barca. És preferible deixar a un mortal de cervell més estret el dirigir l'embarcació, sots pena d'anar a raure al fons de l'aigua.

Prengué el governall i ens menà fins a Marlow. Deixàrem la barca prop del pont i ens instal·làrem per passar la nit a _La Corona_.

(1) Un tros de cuiro rodó, unit del mig a un fil d'empalomar. El cuiro, molt mullat, cau sobre la pedra, i, en retirar-lo sobtadament, fa un so produït per l'aire comprimit entre ell i la pedra que tomba.

CAPÍTOL XIII

Marlow.--Bisham Abbey.--Els monjos de Medmenham.--Montmorency es disposa a assasinar un gat, però al capdavall resol deixar-lo amb vida.--Deplorable conducta d'un fox-terrier al Civil Servei Stores. --La nostra sortida de Marlow.--Imponent processó.--Barques a vapor.--Recepta útil per a destorbar-les en llur marxa.--Ens defugim d'engolir tot el riu.--Un gos pacífic.--Estranya desaparició de Harris amb un pastís.

Marlow és un dels més atractius indrets del riu: és una petita vila animada, inquieta. No és massa pintoresca en son conjunt, però s'hi troben molts recons i amagatalls de gran originalitat: arcades en peu (malgrat els anys) que sostenen encara el pont mig enrunat pel temps; el qual pont fa remuntar sempre la nostra imaginació a l'època en que Marlow Manor tenia per senyor Algar _el Saxó_, abans d'ésser conquerit per Guillem i cedit per aquest a la reina Matilde, abans de passar a mans dels comtes de Warwick i a les de Lord Paget _el Flexible_ i subtil conseller de quatre sobirans successius.

Les encontrades són encisadores. El riu ofereix ací el seu més grat aspecte: en passar Cookham, prop de les Quarry Woods i d'aquells prats, llisca en una esplèndida extensió. ¡Oh, estimats vells Quarry Woods! Amb els vostres viaranys estrets i enlairats i els vostres tortuosos solells, com em sembleu perfumats del record dels estius plens de sol!

¡Quines aparicions més joioses ofereixen, sovint, les vostres ombrívoles perspectives! ¡Que dolçament sonen, en les vostres branques parladores, les veus dels temps passats!

Remuntant de Marlow a Sonning, encara potser es frueix de major bellesa. Justament a mitja milla del port de Marlow es passa per davant l'antiga i magnifica abadia de Bisham, les muralles de pedra de la qual (que es drecen sobre el marge de la dreta) es commogueren sota els clamors dels templaris i han estatjat Anna de Cleves i, més ençà, la reina Isabel.

Aquesta abadia és rica en records melodramàtics. Conté un dormitori guarnit de tapissos i una cambra secreta, en la part alta de les espaioses muralles. L'esperit de Lady Holy, qui maltractà el seu petit fill fins a la mort, es passeja, les nits, i s'esforça a rentar les seves mans en una safa imaginària.

Warwick, que tants de reis va fer, reposa ací, sense interessar-se ara cap mica per coses tan banals com els reis i els reialmes terrestres. També hi dorm Salisbury, aquell que féu tan bona obra a Poitiers.

Abans d'arribar a l'abadia, dret sobre la ribera, hi ha l'església de Bisham, que conté tombes i monuments funeraris dignes de visitar-los. Flotant el seu vaixell sota els faigs de Bisham, Shelley, que vivia aleshores a Marlow (pot veure's la seva casa a West-Street, encara), va compondre _la Revolució d'Islam_.

Més amunt, encara, a Hurley-Weir, he pensat sovint que un hom, amb un mes de viure-hi, no tindria prou temps per anotar totes les belleses de l'encontrada. La vila de Hurley, a cinc minuts de la resclosa, és una de les més antigues que banya el riu: pertany (per dir-ho amb l'afectada fraseologia pròpia d'aquelles llunyanes èpoques) als anys en que florien els reis Sebert i Offa.

Un cop passada la resclosa, sempre remuntant el curs del riu, es troba el _camp dels danesos_, on es diu que van acampar aquests invasors a la meitat de llur camí sobre Gloucerstershire. Més enllà hi ha les runes de l'abadia de Medmenham, situades en una deliciosa recolzada del riu.

Els cèlebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc Etern (com se'n deia comunment), del qual era membre el massa famós Wilkes, formaven una confraria que tenia per divisa: «Feu tot allò que us plagui». Aquesta temptadora invitació es llegeix encara sobre l'entrada de l'abadia en runes. Molts anys abans d'existir aquesta abadia de contraban i la seva confraria d'irreverends burletes, s'aixecava sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos del qual eren de caràcter un xic diferent dels alegres compares, els quals devien succeir-los cinc cents anys més tard.

Els monjos cisterians, en l'abadia corresponent al segle XIII, no duien pas vestits de roba, sinó grolleres túniques amb caputxó. No menjaven carn, ni peix, ni ous; dormien sobre dur i es llevaven a mitja nit per a resar l'ofici. Repartien el dia entre el treball, la lectura i la pregària. Sobre llur vida hi pesava un silenci de mort: cap d'ells no parlava. Era una ordre austera, els membres de la qual passaven una existència no menys austera en un recó de natura deliciosa que Déu havia creat tan encisador. Estranya cosa que les veus de la naturalesa (el dolç murmuri de les aigües, el zumzeig de les herbes aquàtiques, la música del vent en passar) no els portés altra idea de la vida. Restaven allà, l'oïda amatent dies i dies esperant el so d'una veu celestial, i dies i dies, durant les nits solemnes, aquesta veu els parlava de mil maneres; però ells, aquesta veu, no l'entenien pas!

De Medmenham a la graciosa resclosa de Hambledon, el riu resplendeix amb una plàcida bellesa, mentre que prop de Greenlads, i més enllà de Henley tanmateix, se'l veu nu i contorbat. Hi ha, en efecte, la vista poc interessant de la propietat del meu venedor de diaris (1). Vells senyors que es retroben sovint durant l'estiu, remant amb vigor per distreure's, o xerrant amb un vell guarda de la resclosa quan travessa el correu.

* * *

Dilluns matí, a Marlow, ens llevàrem a una hora raonable, i prenguérem el nostre bany abans del break-fast. Quan ens en tornàvem, Montmorency féu una bestiesa de les de costum.

L'únic motiu que ens separa a Montmorency i a mi, són els gats. Jo els estimo, mentre que Montmorency no els pot veure. Quan jo me'n trobo un, li dic: -Pobre Pussy!- i m'ajupo per gratar-li el cap. El gat em respon allargant la cua, dreta com un parallamps, arqueja el llom i frega els seus narius contra els meus pantalons: es respira bona cordialitat, bona pau. Quan Montmorency té un encontre semblant, tot el carrer ha de saber-ho, i en deu segons mou un escàndol més que sobrat per commoure tota la vila.

No puc, amb tot, dir mal del gos (m'acontento amb bufetejar-lo o apedregar-lo), car sé que tot és obra de la seva naturalesa. Els fox-terriers neixen amb una dosi de pecat original quatre vegades major que els altres gossos: ens caldrien anys i anys de pacients esforços, a nosaltres els cristians, per operar una reforma apreciable en el temperament batallador dels fox-terriers.

Recordo que em trobava un dia al vestíbul del Haymarket Stores. Era ple de gossos que esperaven llurs amos, mentre aquests feien llurs compres a l'interior. Es veia un mastí, un o dos gossos riberencs escocesos, un sant-bernat, alguns retrievers i terra-noves, un gos-senglar (*14), un gos d'aigua francès, un bulldog, algunes d'aquestes petites bèsties nascudes a Lowther-Arcade, de la grandària de les rates, i una parella de _tykes_ de Yorkshire.

Estaven asseguts, pacients, bons i meditatius. Una pau solemnial semblava regnar; un ambient de tranquil·la resignació, de dolça melangia, envaïa la sala.