Part 1

TRES HOMES DINS UNA BARCA (Sense comptar-hi el gos)

ACLARIMENT. Les anotacions al text referenciades així () corresponen a notes de l'autor o del traductor, i es troben al final de cada capítol. D'altra banda, les referenciades (*) són notes de la transcripció, i es troben totes al final del text.

CAPÍTOL I

Tres invàlids.--Patiments de George i de Harris.--Un que és víctima de cent set malalties fatals.--Útils prescripcions mèdiques. --Remei contra la malaltia del fetge, per a ús dels nois.--Nosaltres tenim un gran cansament i una veritable necessitat de repòs.--Una setmana(!)... sobre l'Oceà(?).--George proposa el riu.--Montmorency fa una objecció.--Moció original, presa per majoria de tres veus contra una.

Ens trobàvem tots quatre--George, Guillem Samuel Harris, Montmorency i jo--asseguts dins la meva cambra. Enraonàvem, tot fumant, de la nostra situació desesperada (és, aquest, el punt de vista medical en que em poso). Ens hi sentiem sense esperit, i, en conseqüència, força inquietats.

Harris ens contà que, de vegades, era atacat de rodaments de cap tan extraordinaris, que arribava a no saber el que es feia.

George, tot seguit, ens va dir que ell _també_ patia rodaments de cap sota els quals no sabia el que es feia.

Per la meva part era el fetge, que tenia revolucionat, i me n'havia convençut per la lectura que acabava de fer d'un anunci de píndoles privilegiades per al susdit orgue: anunci que contenia el detall dels diferents símptomes pels quals un hom pot assabentar-se de la indisciplina d'aquella víscera.

Doncs bé: jo en tenia tots els símptomes.

És una cosa curiosa: jo mai no he pogut llegir l'anunci dels medicaments sense que aviat em porti a la conclusió que pateixo, en el grau més virulent, la malaltia particular que s'hi descriu. En cada cas, el diagnòstic sembla correspondre a les sensacions que he pogut sentir en la meva existència.

Recordo haver estat un dia al British Museum per llegir el tractament d'una lleugera indisposició de la qual tenia aleshores un principi. Era, si mal no recordo, un fastigós constipat pulmonar.

Vaig pendre un llibre, i, havent llegit tot el que desitjava d'aquest assumpte, vaig començar de passar fulles peresosament i vaig recórrer la història de les malalties, en general.

He oblidat avui quina fou la primera calamitat en la qual vaig submergir-me, però recordo ben bé que era cosa devastadora, esgarrifant.

En poques paraules: encara no havia llegit la meitat dels _símptomes precursors_, ja estava dominat per la idea que era aquell mal el que m'aclaparava.

Vaig restar glaçat d'espant. Després, amb la indiferència que solament la desesperació pot donar-me, vaig seguir tombant pàgines, i, arribant a les febres tifoides, vaig llegir els símptomes i vaig descobrir que indubtablement les posseïa feia ja alguns mesos. Desitjant conèixer alguna altra malaltia que pogués jo tenir, segueixo fullejant el llibre fins al _ball de Sant Víctor:_ tot seguit em convenço que em trobo escomès d'aquest mal. Aleshores la meva sort m'interessà tan vivament, que vaig determinar-me a fer un profund examen.

Per fer tal examen, vaig procedir alfabèticament. Llegeixo el primer article: _Ague_ (febre intermitent). M'assabento que a la propera quinzena vaig a sofrir una intensa crisi. Pel que toca al mal de Beright, m'aconhortà el saber que jo el tenia solament de faisó modificada, gràcies a la qual podria viure un parell d'anys. Tenia el còlera amb greus complicacions, i havia nat, segurament, amb la diftèria. Amb tota cura vaig espigolar les vint-i-sis lletres de l'alfabet, obtenint, d'aquell treball, la conclusió que l'única malaltia de que m'alliberava era la coneguda amb el nom de _mal dels genolls o de les serventes_.

De primer antuvi vaig ressentir-me de l'excepció: em semblava veure-hi un insult i tot. ¿Per què no havia de tenir jo aquesta darrera malaltia? ¿Per què l'odiosa restricció? Tot reflexionant, un pensament menys aclaparador es fixà clarament en mon esperit: vaig recordar que tenia totes les malalties conegudes en la farmacologia, i el meu egoisme fou vençut per la meva decisió de renunciar al _mal dels genolls_.

Jo era també el mimat de la gota, semblava, en un grau maligne, com igualment del _zynosis_, des de la meva infància. Després d'aquest article no es feia pas menció de cap malaltia i vaig pensar que no podia tenir-ne més.

Vaig restar submergit en la meditació. ¡Quin bell subjecte devia jo ésser, sota el punt de vista medical! ¡Quina superba adquisició per a un curs de medicina! Segur que els estudiants no haurien pas tingut necessitat de fer llurs visites als hospitals, si jo hagués estat en llur possessió. Jo tot sol era ben bé un hospital: ells haurien pogut limitar-se a voltar la meva persona, i tot seguit treure el títol.

Em preguntava, amb expectació, quant de temps podria viure. Vaig començar d'examinar-me: em vaig pendre el pols. Als primers moments no sentia cap pulsació; després, em semblà que es produïen bruscament. Em trec el rellotge i compto les bategades. En tenia cent quaranta set per minut! De seguida vaig auscultar-me el cor: ni la més petita palpitació. Havia deixat de bategar!! Jo estava per creure, malgrat això, que devia ser-hi i palpitar tostemps, però no puc pas explicar el fenomen.

Llavors vaig examinar-me de davant (és a dir, de la part compresa entre el meu cap i ço que jo en dic la cintura), i vaig seguir el contorn de les meves costelles, aturant-me una mica sota els ronyons.

Cap so! Cap sensació!

Darrerament vaig inspeccionar-me la llengua. La vaig treure a fora, tan lluny com ella volgué anar; vaig tancar un ull, i amb l'altre vaig escrutar. No veia sinó la punta, i l'únic fruit que vaig treure d'aquest examen fou la més ferma certitud de que tenia l'escarlatina.

A la sala del British hi havia entrat feliç, amb bon posat, i en sortia arrossegant-me i vacil·lant com una vella ruïna.

Vaig anar a casa del meu metge. És, aquest, un vell amic que em pren el pols, em mira la llengua i parla del temps que fa (tot a la bona de Déu) quan em penso trobar-me malalt.

Aquesta vegada -em deia jo- li faig un bon servei, en anar-lo a veure. Vejam: ¿què vol, un metge? Clients. Doncs bé: jo hi aniré i tindrà, amb mi sol, més clientela que amb mil set cents d'altres vulgars pacients que no tenen, cadascun, més enllà d'una o dues malalties.

Arribo a casa el metge, i tinc la sort de trobar-lo.

-Digui: com va, això, avui?- em demanà. Jo vaig respondre:

-Estimat amic, no li vull fer perdre temps contant-li el detall de tot el que tinc. La vida és curta, i, altrament, arriscaria molt si li deixés _fer la ganyota_ abans d'arribar a la fi de la meva història. Solament li diré allò que no tinc: no tinc el _mal de genolls_; el que no puc dir-li és per què, però és cosa certa. En canvi, tinc totes les altres malalties: li ho certifico.

I vaig contar-li com m'havia assabentat de tot.

Em descordà, examinant-me de cap a peus; prengué un puny meu amb les seves grapes i em timbalejà sobre el pit quan menys m'ho pensava (de la qual acció en dic covardia); tot seguit em refregà les costelles amb el seu cap, i després va asseure's, escrivint una recepta, que plegà i em donà. Jo me la fico a la butxaca i me'n vaig, portant-la a la farmàcia més propera.

L'apotecari va llegir-la, i me la retornà bo i dient-me:

-No en tinc, d'aquest article.

-Vós no sóu, doncs, apotecari- vaig objectar-li.

-Prou, que en sóc; però, per poder acontentar-lo, caldria que fos també Societat Cooperativa i Hotel-pensió familiar. Només sóc farmacèutic, i no sé pas què dir-li.

Vaig veure el que deia la recepta. Era ben concreta, la cosa:

«Un beefsteak de lliura i un bock de cervesa cada sis hores.

»Una passejada al matí, cosa d'una dotzena de milles. Ficar-se al llit a les deu del vespre.

»No dessucar-se el cervell amb coses que no s'entenen.»

He seguit aquestes prescripcions, amb el feliç resultat (pel que em pertoca) de resguardar la meva existència, la qual va fent la seva via tranquil·la.

Ara tornem a l'anunci de les píndoles per al fetge.

Jo tenia, sense cap mena de dubte, tots els símptomes de la malaltia, i el principal, entre tots, era una absoluta aversió al treball. Cap llengua no podria mai dir el que tinc sofert per aquesta causa. Des de la meva més tendra infància he estat màrtir per aquest motiu: la malaltia mai no em deixava, ni un dia tan sols, en anar a estudi. Ningú no es donava compte que tot em provenia del fetge. La ciència mèdica era aleshores en una fase bastant menys avançada que avui en dia, i s'atribuïa a la peresa la meva desplaença vers el treball.

-Apa, dolent, gandul! Lleva't i mira de fer qualque cosa per guanyar-te la vida- em deien, sense saber que jo era un malalt. En compte de píndoles, rebia estirades d'orelles, i (mireu quina cosa!) aquelles estirades em guarien sovint... pel temps que en servava el record.

Tothom, segurament, ha pogut remarcar sovint una cosa semblant. Els senzills medicaments, passats de moda si voleu, acostumen a ésser de més eficàcia que els específics farmacèutics.

* * *

Cosa de mitja hora vàrem passar, els meus amics i jo, descrivint les nostres malalties. Vaig explicar a George i Harris com em trobava en llevar-me, els matins; Harris ens comunicà les seves impressions quan s'ajeia. Per la seva part, George es posà sobre la catifa, prop de l'estufa, i ens féu una representació intel·ligent i admirable dels seus fets i gestes durant la nit. Aquest bon George es pensa estar malalt, però en realitat no té cap motiu per a neguitejar-se.

Llavors Mrs. Poppetts trucà a la porta per a saber si estàvem disposats a sopar. Nosaltres vam somriure tristament, mirant-nos tots tres, i fórem d'acord que res millor no podíem fer que provar de menjar. Harris digué, altrament, que sovint, amb una mica de qualsevol cosa que es fiqui a l'estómac, es fa enrera una malaltia.

Mrs. Poppetts entrà, doncs, amb la plata, parà taula, i nosaltres clavàrem dentellada a un beefsteak amb ceba i una tarta amb rubarbes. En aquell temps era jo ben poca cosa: i ho dic perquè recordo que al cap de mitja hora, si fa o no fa, l'àpat no tenia cap interès per a mi. No vaig ni tocar el formatge.

Acomplit aquest deure, plens novament els gots i enceses les nostres pipes, resumírem la conversa sobre la nostra salut.

¿Què era, doncs, aquesta cosa inconeguda que ens turmentava? Ningú no la podia indicar d'una faisó concreta; però fou unànime opinió que el mal, fos el que fos, provenia de gastament cerebral.

-Necessàriament, ens cal repòs- digué Harris.

-Repòs i canvi complet de vida- va afegir George. -El gastament dels nostres cervells ha produït una depressió general a tota l'economia (*1). El canvi de lloc i la manca de la necessitat de pensar, restabliran segurament l'equilibri mental.

George té un cosí, més o menys estudiant de medicina, del qual ha pres aquesta habitud de servir-se d'expressions familiars-medicals.

Jo era del mateix parer que George i vaig suggerir la idea de cercar un vell retir, lluny de la gernació sorollosa, on passaríem, a ple sol, una setmana pels silenciosos boscatges (talment un niu perdut i protegit per les fades, lliure de l'avalot del món): un lloc pintoresc descansant sobre les roques escarpades milenàries, on el ressò del tumult del segle XIX ens arribaria afeblit per la distància.

Però Harris exclamà:

-Segurament això no seria gaire divertit. Conec aquests indrets de què parleu: un hom se'n va a jeure a les vuit del vespre; és impossible de trobar el _Referee_ (1), ni prestat ni comprat, i cal caminar deu milles per aconseguir una mica de tabac. Deixem-ho córrer. Si en voleu, de repòs i canvi de vida, no podríeu triar res millor que una excursió marítima.

Vaig objectar-li que el seu projecte era ben realitzable en el cas de poder-hi esmerçar dos mesos, però que era contrari a la sana moral quan no es disposa d'una setmana.

Vegeu el que passa: Embarqueu dilluns amb la ferma idea de divertir-vos d'allò més; adreceu un alegre i onejant (onejant pel motiu de les ones) comiat als _lascars_ que restan sobre el marge; després engegueu la vostra pipa més grossa i féu l'entremaliat sobre el pont, com si dins dels vostres vestits hi fossin aplegats el capità Cook, Sir Francis Drake i Cristòfol Colomb. El dimarts desitjarieu no haver començat. El dimecres, dijous i divendres, penseu que la mort us esdevindria agradosa. El dissabte podeu enviar-vos una mica de brou i seure sobre el pont amb un somrís contristat i agraït, per a respondre als que caritativament van a demanar-vos com aneu. El diumenge repreneu les passejades i els bons aliments. Finalment, dilluns al matí, quan sou a la borda esperant el moment de desembarcar amb el paraigües i el maletí a la mà, comenceu d'agafar gust a l'esport.

Recordo que el meu cunyat féu, certa vegada, una curta excursió marítima per restablir la seva salut. Prengué un bitllet d'anada i tornada, per mar, de Londres a Liverpool. La sola cosa que tenia al cor en arribar a la darrera ciutat, era vendre amb urgència el seu bitllet de retorn. Va oferir-lo a tothom a preu baix, i a la fi l'hi comprà, amb 18 penics, un jove biliós (ho semblava, almenys) al qual els metges havien aconsellat justament la mar per a fer exercici.

-Sí, sí: aneu a la mar- li digué el meu cunyat, posant afectuosament el bitllet a les mans del jove biliós. -En tindreu per tota la vida. Ben segur que, assegut al pont del vaixell, fareu més exercici que anant a tombarelles pel prat.

El meu cunyat, per a retornar, prengué el camí de ferro, dient que el North-West Railway era prou reforçament per a ell.

Un altre jove he conegut qui va viatjar durant una setmana per les costes d'Anglaterra.

Abans de la marxa, l'encarregat dels queviures li demanà si volia pagar per cada àpat o si preferia pendre un abonament, El meu conegut es decidí per l'abonament, que sortia més econòmic. El preu per la setmana era de dues lliures i cinc xelins.

El contracte era: per a desdejuni, peix i carn rostida; per a esmorzar, a la una, quatre plats; per a dinar, a les sis, sopa, peix, entrant, rostit, colom o gallina, ensiam, entreteniments, formatge i postres; a les deu, un lleuger sopar _a la fourchette_.

El meu amic, que sol tenir una gana que Déu n'hi do, pensà fer un bon negoci acceptant la proposta.

Tot passant de Sheerness va ésser l'hora d'esmorzar. El nostre home no es trobà amb la gana que pensava, i s'acontentà amb vedella bullida, maduixes i crema.

A la tarda, medità llargament sobre aquest àpat. Li semblava no haver menjat altra cosa que vedella bullida durant moltes setmanes, i maduixes i crema durant molt anys. La vedella, les maduixes i la crema semblaven sentir-se més aviat descontentes.

A les sis anaren a dir-li que estava a punt el dinar. Aquest anunci no l'entusiasmà gaire, però es recordà que el dinar representava una part de les seves dues lliures i cinc xelins, i, agafant-se a les cordes i altres aparells, baixà al menjador.

Una agradosa fortor de ceba i pernil fregit, amb una mescla d'olor de peix i de llegums, li arribà de baix l'escala.

Li sortí a l'encontre el cap de cuina, el qual va preguntar-li, amb un somrís afalagador:

-El senyor vol alguna cosa?

-Feu-me sortir d'ací...- fou la feble resposta.

Se'l pujà ràpidament, el posaren contra la borda... i el deixaren.

Durant els quatre dies següents féu una vida tan senzilla com digna: es nodria de melindros del capità, cosa ben magra (els melindros, no pas el capità), i bevia soda-water.

Cap al divendres esdevingué més alegre, i les va empendre amb el te amb pastes i els rostits. El dilluns s'atipava de brou de gallina. El dimarts deixà el vaixell, i quan aquest s'allunyava del desembarcador, el nostre home l'ullà amb esguard ple de tristesa; Ja se n'era anat! «Ja desfilà, amb dues lliures i cinc xelins que em pertanyien i que no he pogut consumir!» I ell deia que, si li hagués estat concedit un sol dia de prórroga, a corre-cuita s'hauria rescabalat de l'endarrerit.

* * *

Vaig combatre, doncs, el projecte d'excursió marítima: res no temia per la meva persona (mai no he estat malalt)(*2), però passava angúnia per George. Ell ens assegurà, tot seguit, que la seva salut no canviaria i que el projecte li anava bé, però digué que ens calia, a Harris i a mi, treure'ns del cap resoltament la idea, perquè segurament ens posaríem malalts.

Harris respongué:

-Oh! El mareig de la mar és per a mi un enigma: jo estic que és una posa. Sovint he desitjat sentir-lo, però mai no he pogut.

I ens contà moltes anècdotes sobre el cas. Havia navegat pel canal de la Mànega, amb una mar tan avalotada que calgué lligar els passatgers a llurs lliteres: el capità i ell havien estat «les úniques pesones» que no es marejaren. Una altra vegada, havien estat el segon del navili i Harris els únics que no emmalaltiren. De valents, generalment, no n'eren sinó un altre i ell; si aquest altre faltava, l'únic valent era Harris.

És ben estranya cosa que, ningú, estant en terra ferma, no declari que la mar mareja. Durant les travessies es troba sobre el pont un munt de criatures ben malaltes, i carregaments complets i tot; però cap d'aquests qui s'han marejat no es resol, quan és en terra, a declarar ço que li esdevingué. Les colles de planyívols passatgers que formiguejaven sobre el navili, se us amaguen un cop desembarcats. És sempre un misteri.

Amb tot, si la majoria s'assembla a cert xicot que vaig conèixer en el vapor _Yarmouth_, puc fàcilment aclarir el misteri.

Havíem passat South-End Pier, i el personatge en qüestió anava penjat a la part de fora d'una portanyola, amb una posició d'allò més perillosa. Vaig anar-hi, per provar de salvar-lo.

-Ep! Veniu! Passeu a dintre!- vaig dir-li colpejant-lo lleugerament de les espatlles, -Podíeu caure a la mar.

-Oh, Déu meu! Bé voldria ser-hi- fou la sola resposta que vaig obtenir, I allà vaig deixar-lo.

Tres setmanes després, el retrobava, en un hotel de Bath, parlant dels seus viatges i detallant amb entusiasme la seva gran afició a la mar.

-Si en sóc, de bon marí!- replicava a un jovenet que se'l mirava amb enveja, -¡Prou, que en sóc! Un cert dia, confesso que vaig estar amb neguit, car ens trobàvem al llarg del cap Horn i el vaixell es va enfonsar al matí...

Jo, aleshores, li vaig preguntar:

-¿No estàveu pas «neguitós», també, fa alguns dies, prop de Southend Pier? ¿No desitjàveu ésser llançat a l'aigua?

-Southend Pier!- exclamà. Després s'expansionà de sobte. -Ara me'n recordo: una horrible migranya, per no tenir gens de _pikles_ (2). Mai no els he provat. N'haveu menjat, vós, de _pickles_? (*3)

Per la meva part, he descobert un admirable preservatiu del mareig, per al meu ús personal. Assegut a un balancí, em situo al bell mig del pont seguint els moviments del vaixell i fent per manera de servar el cos sempre dret. Quan el vaixell puja, jo em faig cap endavant fins que el pis ve ran del meu nas; quan es la popa, que s'aixeca, jo segueixo el moviment en el mateix sentit. És un magnífic exercici durant una o dues hores. Però... un hom no pot gronxar-se durant tota una setmana.

* * *

George proposà remuntar el riu.

-Gaudirem d'un ventijol fresc, de moviment i de pau. El canvi de paisatge ens distreurà el cervell {inclòs el poc cervell que posseeix Harris), i el dur treball que haurem de fer ens obrirà la gana i el son.

-No hi passo- digué Harris -que George faci un treball que augmenti la seva predisposició al son. Fóra perillós. Com podria dormir més? El dia no té sinó vint-i-quatre hores, tant a l'hivern com a l'estiu; i, si verament havia de dormir més, tant li seria fer l'ànec, car s'estalviaria la despesa.

Ell assegurà que la ribera li convenia "a Te" (a meravella).

Jo no sé pas el que és, això de "Te", (a no ser que es tracti d'un te de sis penics, amb pa, mantega i pastes _ad libitum_, que esdevé bona cosa, vist el preu, si un hom no ha anat a dinar), malgrat semblar que convé a tothom, segons ço que diu per l'honor seu.

En conclusió: que em convenia també "a Te".

L'acord de Harris i jo fou que George havia tingut una bona pensada, i vàrem dir-ho amb una certa entonació, exterioritzant la nostra sorpresa de veure George amb seny.

L'únic de nosaltres que no es mostrà gaire seduït pel projecte, fou Montmorency. Mai no s'ha interessat pel Tàmesis: vet ací.

-Tot això està molt bé, senyors- digué. -¿Us plau el riu? Per la meva part, no gaire: no tinc res a fer-hi. El canvi de paisatge és cosa fora de la meva competència i no escombrejaré! (*4) Si per un atzar descobreixo una rata, no consentireu que l'empaiti; si m'adormo, em jugareu una malifeta que farà empassar-me una bona glopada. ¿Voleu la meva opinió? Doncs féu una pura bogeria.

Erem tres contra un. El projecte fou adoptat.

(1) Un diari de Londres.

(2) Amanit de saladures.

CAPÍTOL II

Discutim un pla.--Plaer d'acampar al ras, les nits que fa bo.-- Idem... les nits de pluja.--Un compromís resta decidit.--Primeres impressions de Montmorency, quant al compromís.--El creure's que s'és massa bo vers aquest baix món.--Aquestes creences són esvaïdes tot seguit, com mancades de tot fonament.--La nostra reunió és ajornada.

Examinàrem el mapa i formàrem el nostre pla.

Harris i jo sortiríem de Kingston el proper dissabte per a dur, ben de matí, la barca a Chertsey. George vindria allà, a trobar-nos, perquè ell no pot deixar la Cité fins a la tarda, puix que està obligat d'anar a la seva casa de Banca, on dorm des de les deu a les quatre, excepció feta dels dissabtes, que el desperten i el porten al carrer a les dues.

Acamparíem al ras? Jauríem a cobert? George i jo estàvem d'acord a fer-ho en plena naturalesa i a ple aire. Fóra una cosa tan rústica, tan lliure, tan patriarcal!...

De mica en mica el record resplendent del sol finat s'esborra en el cor dels núvols negres i gelats. Silenciosos, com nens enfurrunyats, els ocells han deixat llurs cants; tan sols se sent el crit planyívol de la polla d'aigua trencant la calma religiosa expandida sobre les aigües--llit mortuori on el jorn expirant fa el seu darrer sospir.

De la negra profunditat dels boscos, de cada marge, sorgeix l'exèrcit dels esperits de la nit: les ombres grises. S'arrosseguen, avancen a pas de llop per reposar la vacil·lant reraguarda del dia; passen sense soroll de llurs peus, invisibles sobre les onejants herbes aquàtiques, sobre les canyes sospirants; i, des de l'altura del seu tron tenebrós, la nit, estenent les seves negres ales a sobre la naturalesa enfosquida, regna, amb silenci, en son palau fantàstic il·luminat per les pàl·lides estrelles.

Aleshores deixem el nostre lleuger esquif en un angle reposat. La tenda és aixecada, i el nostre àpat frugal és ben aviat disposat i consumit; després remullem la gola i encenem les nostres grosses pipes. Una agradosa conversa és mantinguda per tots tres a una escaient mitja veu.

En les nostres pauses, el riu, jugant entorn de la barca, conta estranyes històries de vells secrets. Canta feblement l'antiga cançó infantil, milers d'anys cantada i que cantarà, encara, milers d'anys abans que la seva veu no esdevingui ronca i perduda: aquesta cançó que nosaltres (que havem après d'estimar la seva fesomia canviant, i sovint ens ha acaronat damunt del seu pit glatent) ens pensem compendre, malgrat no puguem expressar amb simples paraules la història que ens diu.

Mentre som asseguts sobre el marge, la lluna, que tant l'estima, descendeix dels cels i l'embolcalla amb els seus braços d'argent, fent-li una besada fraternal.