Part 9

Moltes vegades he pensat sobre aquesta aparició, i he arribat a assolir-ne un concepte clar. Un company que vaig trobar a Francfort i al qual descriguí la parella, em va dir que també ell els havia vistos a Paris, tres setmanes després de l'incident de Fashoda; mentre un viatjant d'objectes d'acer anglesos que trobàrem a Estrasburg, recordava d'haver-los vistos a Berlin durant l'excitació dels afers del Transval. La meva conclusió és que es tracta de còmics especials, llogats per anar d'aquesta manera pel món, en bé de la pau internacional. El Ministeri de Negocis Estrangers, a França, desitjós de calmar l'excitació del poble francès, que demanava la guerra contra Anglaterra, es procurà aquesta admirable parella i l'envià per la ciutat, tot convençut que un hom no pot divertir-se amb una cosa i desitjar a l'ensems d'acabar amb ella. La nació francesa veié els dos ciutadans anglesos (no en caricatura dibuixada, sinó de carn i ossos), i la seva indignació esclatà en rialles. L'èxit de l'acudit posà la parella en condicions d'oferir llurs serveis al Govern alemany, amb els meravellosos resultats que hom coneix.

El nostre propi govern podria apendre la lliçó. Podria tenir a la cantonada del carrer Downing uns quants francesos petitets i grassons, per enviar-los per tot el pais en arribar l'ocasió, fent moviments amb els muscles i menjant sandwichs de granota. També li escauria una colla d'alemanys deixats per treure'ls a passeig fumant llargues pipes i dient: «-So!» El públic riuria, tot exclamant: «Guerra amb semblants persones? Fóra massa absurd.» Si no és acceptat pel Govern el meu projecte, el recomano a la Societat de la Pau.

* * *

Ens vàrem veure obligats a prolongar la nostra estada a Praga.

Praga és una de les ciutats més interessants d'Europa. Les seves pedres són saturades de llegenda i d'història. Cada suburbi deu haver estat un camp de batalla. És la ciutat que concebé la Reforma i va incubar la guerra dels trenta anys. Però un hom pensa que la meitat dels seus disturbis se'ls podia haver estalviat si hagués tingut finestres menys grans i menys propícies i temptadores. La primera de les seves terribles catàstrofes començà llançant set consellers catòlics des de les finestres del Rathhaus a les piques dels hussites que hi havia a sota. Més avant en començava una altra llançant els consellers imperials des de les finestres de l'antic Burg al Hradschin, el segon _Fenstersturz_ de Praga. D'ençà d'aleshores s'han, decidit a Praga altres qüestions profundament transcendentals. Hom suposa, pel fet d'haver-se terminat sense violència, que tals qüestions foren tractades als soterranis. La finestra, com a argument, hauria estat una temptació massa forta per a un veritable fill de Praga.

Al Teynkirche hi ha la trona corcada des d'on predicà Joan Huss. De la mateixa trona, hom pot oir avui la veu d'un sacerdot catòlic; mentre, a la llunyana Constança, una rústega massa de pedra, mig amagada entre les eures, marca el lloc on Huss i Gerome moriren cremats. I és que també l'Església es complau amb petites ironies. En aquesta Teynkirche hi ha enterrat Tycho-Brahe, l'astrònom que caigué en l'error vulgar de creure que la terra, amb ses onze mil creences i una humanitat sola, era el centre de l'Univers. D'altra part, observà les estrelles encertadament.

A través dels bruts carrerons vorejats de palaus, deu haver passat amb pressa el cec Ziska i Wallenstein, el del seny despert, a qui han conferit, a Praga, la dignitat de _l'heroi_, amb orgull d'haver estat ciutadà llur. En son ombrívol palau de la plaça Waldstein, es mostra com un sagrat lloc la cambra on feia ses oracions, i el poble sembla convençut que tal home tenia ànima. Les seves aspres i sinuoses maneres degueren ésser sacsejades una dotzena de cops, almenys, ara per les legions rabents de Segimon, seguides dels fers i devastadors taborites, ara pels pàl·lids protestants perseguits pels victoriosos catòlics de Maximilià, i tan aviat saxons com baveresos o francesos, o els sants de Gustavus Adolphus, o les màquines guerreres d'acer de Frederic el Gran que tronaren a ses portes i lluitaren sobre els seus ponts.

Els jueus han estat sempre un important aspecte de Praga. Alguna vegada han ajudat els cristians en llur predilecta ocupació de matar-se els uns als altres; i la gran bandera onejant al cim de Altneuschule és prova del coratge amb què ajudaren el catòlic Ferran a resistir el protestant Swedes.

El Ghetto de Praga ha estat un dels primers d'establir-se a Europa, i a la seva petita sinagoga, en peu encara, el jueu de Praga ha fet son culte per vuitcents anys, mentre llurs dones, devotament, escoltaven, de fora estant, pels forats fets als murs perquè hi posessin l'orella. Un cementiri jueu, a la vora, de nom Bethchajim, o _casa de la vida_, sembla que vessa els cadàvers. En son recinte estret, o enlloc del món, segons llur llei, havien de reposar els ossos dels israelites. Avui, les tombes trencades, són apilotades confusament, com si haguessin estat llançades i giravoltades pels morts de les tombes de sota.

Les parets del Ghetto han estat anivellades temps ha. Però els jueus vivents de Praga s'agafen encara als seus pestilents carrerons, malgrat ésser aquests ràpidaments reemplaçats per belles vies noves que transformaran aviat aquest barri, fent-lo esdevenir la més formosa part de la ciutat.

* * *

A Dresde varen aconsellar-nos que no parléssim alemany a Praga. Per molts anys, l'animositat de raça entre la minoria alemanya i la majoria txeca ha estat efervescent en tota la Bohèmia; i l'ésser confós amb un alemany per certs carrers de Praga, és un entrebanc per a qui, avui per avui, res d'alemany no té. Malgrat tot, vàrem parlar alemany en alguns carrers, car érem al cas de parlar alemany o tancar la boca. El dialecte txec es diu que assoleix gran conreu científic i és de molt antiga data. El seu alfabet conté quaranta dues lletres, ço que a un hom li suggereix la idea del xinès. No es tracta, certament, d'una llengua que es pugui apendre a correcuita. Vàrem decidir que fóra millor, per a nosaltres, enraonar alemany, i res de particular no ens va ocórrer. Jo solament m'ho explico així: l'home de Praga és molt agut: qualsevol subtil falsedat d'accent, qualsevol petita inexactitud gramatical que trobessin al nostre lèxic, degué palesar el fet que, malgrat les apariències en contra, nosaltres no érem veritables teutons. Aquesta explicació no la poso com a cosa certa, sinó com a possibilitat solament.

Per evitar l'innecessari perill, vàrem fer la nostra visita a la ciutat amb l'ajut d'un guia. Jo mai no he topat amb un guia perfecte. Aquest tenia dues faltes: l'anglès que usava era francament dolent. No n'era pas, d'anglès, en realitat, ni sé com apel·lar-lo. La culpa no era tota seva: havia après a parlar-lo amb una senyora escocesa. Jo entenc bastant bé l'escocès que cal per a estar al tant de la moderna literatura anglesa; però entendre l'escocès vulgar, pronunciat amb accent eslau i ornamentat de frases alemanyes, esdevé una lluita impossible per a la intel·ligència. De primer antuvi hom tenia la idea que aquell guia s'ofegava de l'esforç de parlar. D'un moment a l'altre esperàvem que morís als nostres braços. A mesura que passava el temps ens hi anàvem acostumant, i deixàrem el pensament, que fèiem de bon principi, d'estendre'l a terra i descordar-li la roba. Arribàrem a entendre part del que deia, i llavors descobrírem la seva segona falta.

Sembla que el nostre guia havia inventat, de poc, un restaurador dels cabells, i que havia convençut un amic local perquè l'acceptés i propagués. La meitat del temps ens anà explicant això en lloc de mostrar-nos les belleses de Praga: tot sigui pels beneficis que assoliria la humanitat amb l'ús d'aquesta cocció. El convencional assentiment nostre, que donàvem sota la creença que es desfeia en eloqüència pels bells indrets i l'arquitectura de la ciutat, el bon guia l'estimava com a simpatia i interès envers la seva beneïda loció.

El resultat fou que ara no hi havia manera de separar-lo del seu assumpte. Els palaus enrunats i les esglésies esfondrades els deixava de costat amb breus referències, com a coses frívoles, digne alè del morbós gust d'un decadent. El seu deure, tal com el comprenia, no era de conduir-nos entre les ruines dels temps, sinó més bé dirigir la nostra atenció a la manera de reparar-les. ¿Què n'haviem de fer, nosaltres, d'herois de cap trencat o sants de closca pelada? El nostre interès havia d'ésser, segurament, pel món dels vius, per les donzelles de trenes onejants, o potser amb les trenes onejants que podrien assolir amb l'ús del _Kophkeo_; pels joves de bigotis abundosos... com els pintats en el seu anunci.

Sense adonar-se'n, ell havia dividit el món en dues seccions: el passat (abans d'usar-lo), un món malaltís, d'aspecte desplaent i mancant d'interès; i el futur (després d'usar-lo), un món de persones satisfetes i sortoses. Tot això l'impossibilitava d'ésser un bon guia dels monuments medievals.

A cada un de nosaltres va enviar-nos, a l'hotel, una ampolla de _Kophkeo_. Potser en un principi de la nostra coneixença li ho haviem demanat sense saber-ho. Per la meva part no puc elogiar-lo ni censurar-lo: un llarg seguit de desenganys m'han desanimat. Altrament, viure sempre en una atmòsfera de petroli, per feble que sigui, ha de produir objeccions a l'entorn, especialment en un home casat. Ara mai no en provo ni la mostra. Així la meva ampolla la vaig donar a George, que me l'havia demanada per a un seu amic de Leeds; i més tard vaig saber que Harris també havia donat la seva amb la mateixa destinació.

* * *

Un regust de ceba ens obsessiona des que sortírem de Praga. George ho nota igualment, i ho atribueix al predomini de l'all a la cuina continental.

Va ésser a Praga que Harris i jo férem un favor a George. Ens havíem adonat d'algún temps ençà, que George s'anava acostumant massa a la cervesa Pilsen. Aquesta beguda alemanya és insidiosa, sobretot quan fa calor; però cal beure-la amb cura. No puja al cap; però, passat cert temps, treu gentilesa a la cintura. Jo sempre em dic, en entrar a Alemanya:

-Ara no he de beure cervesa alemanya: vi blanc del pais amb sifó; de tant en tant un vas d'_Ems_ o aigua alcalina; però mai cervesa... o, almenys, gairebé mai.

És una bona i benefactora decisió que recomano a tots els viatgers. Sols voldria no separar-me d'ella. George, per més que vaig dir-li-ho, refusà de lligar-se a semblant límit. Digué que, usada moderadament, la cervesa alemanya era bona.

-Un xop al matí- deia George, -i un o dos al vespre, em penso que no pot fer mal a ningú.

Potser tenia raó. El que ens preocupava, a Harris i a mi, era la mitja dotzena de xops.

-Hauriem de pendre mides per aturar-ho- digué Harris seriosament.

-És cosa hereditària, segons ell mateix va indicar-me. Sembla que a la seva família tothom ha patit de set.

-Doncs per això hi ha l'aigua d'Apollinaris- replicà Harris, -que amb unes gotes de llimona és inofensiva. En el que penso és en la seva figura: perdrà tota la seva natural elegància.

Tot parlant de l'assumpte vingué la Providència donant-nos un pla. Per aquells dies s'havia fos una estàtua per a l'ornament de la ciutat. He oblidat ja de qui era l'estàtua: recordo solament que era de la mena usual d'estàtues que es veuen pels carrers, ací i allà, representant el cavaller segons consuetud, amb el coll ert, muntant el cavall típic... el cavall típic que sempre camina amb les potes de darrera, reservant les de davant per batre el temps. Però, en detall, no mancava d'individualitat. En lloc del clàssic fre a la mà, aquell duia estès a la mà el seu propi capell de plomes; i el cavall, en lloc de la usual cascada per cua, tenia un apèndix atenuat, que semblava, en certa manera, no estar en relació amb son posat ostentós. Hom pensava que un cavall amb semblant cua no era cavall per a encabritar-se gaire.

Era, l'estàtua, en una petita plaça propera a Karlsbrücke; però hi era només temporalment. Abans de decidir on col·locar-la en definitiva, les autoritats havien resolt, amb bon seny, de fer la prova pràctica per veure on esqueia més bé. Per això havien fet tres senzilles còpies, perfils en fusta, que de prop no eren cosa de veure, però de lluny produïen el necessari efecte. Una d'elles havia estat col·locada prop de Franz-Josepsbrücke, una altra era darrera el teatre, i la tercera al bell mig de Wenzelsplatz.

-Si George no està en el secret de la cosa- va dir Harris, tot passejant ambdós sols, una hora en què George restava a l'hotel escrivint a la seva tia, -si ell no ha observat aquestes estàtues, ens aprofitarem d'elles per a fer de George un millor home i més magre. Ho començarem aqueix mateix vespre.

Així, tot sopant, tantejant-lo i trobant-lo ignorant de la qüestió, ens l'enduguérem, per carrers laterals, envers la plaça on era la veritable estàtua. George anava a mirar-la lleugerament i passar tot seguit, segons acostuma amb les estàtues; però nosaltres insistírem a aixecar el cap i contemplar-la atentament. Vàrem donar amb ell quatre voltes a l'entorn de l'estàtua, i la hi férem veure des de tots els punts de vista possibles. Em sembla que, en definitiva, vàrem donar-li la llauna d'allò més; però el nostre objecte era que li restés ben gravada. Li contàrem la història de l'home que muntava el cavall; li diguérem el nom de l'artista que l'havia feta, el pes i l'alçada. Férem allò que se'n diu _fer l'article_ de l'estàtua. En acabar de parlar-li, ell sabia de l'estàtua tantes de coses i detalls com de cap altra cosa al món. Nosaltres, a la fi, accedírem a anar-nos-en amb la condició de tornar-hi al matí per veure-la millor amb la llum del dia; la qual feina cuidàrem que George l'anotés al seu carnet, amb el lloc on era l'estàtua.

Vàrem acompanyar-lo després a la seva predilecta cerveseria, seient amb ell i contant anècdotes d'homes que havien begut massa cervesa alemanya no tenint-ne el costum, i havien esdevingut boigs amb la mania homicida; d'altres que havien mort en plena joventut per la cervesa alemanya; d'enamorats que per ella havien hagut de renunciar a la bella estimada.

A les deu de la vetlla retornàvem a l'hotel. La nit era borrascosa, amb núvols foscos que corrien ràpidament sobre la lluna clara. Harris va dir:

-No tornem pel mateix camí per on hem vingut. Anem-hi per la vora del riu, que farà bo de passejar-hi, amb claror de lluna.

Harris, tot caminant, contà una trista història sobre un home que va conèixer i ara és en un sanatori de boigs inofensius. Digué que li venia al cap la història, perquè, una nit semblant, anava de passeig amb ell: la darrera que va veure el dissortat amic. Digué que anaven voltant pel Tàmesis fins a arribar a Embankment, i el seu amic s'espaordí, insistint que veia l'estàtua de Wellington a la cantonada del pont de Westminster, quan sap tothom que l'estàtua és a Piccadilly.

Arribant ací, érem a la vista de la primera de les còpies de fusta. Ocupava el centre d'una petita plaça i era rodejada en quadre per una balustrada, al costat contrari del camí.

George, sobtadament, s'aturà, arrambant-se contra el mur.

-Què és això? Vos trobeu malament?- vaig preguntar-li.

-Sí, una mica- digué. -Descansem ací una estona, si us plau.

Tenia els ulls fixos sobre l'estàtua, i va dir, bruscament:

-Ja que parlem d'estàtues, a mi em crida l'atenció el molt que s'assembla l'una estàtua a l'altra.

-No hi puc estar d'acord- digué Harris. -Els quadres potser sí: hi ha quadres molt semblants; però a les estàtues sempre hi ha quelcom que les diferència. Suposem aquella que ens havem mirat abans d'entrar a la sala de concerts. Representava un home muntat a cavall. A Praga hi ha moltes estàtues muntades a cavall; però cap com aquella.

-Sí, sí- insistí George: -són totes iguals. És sempre el mateix cavall i és sempre el mateix home. Són totes exactament iguals. És una veritable ximpleria voler negar-ho.

Semblava enfadar-se amb Harris. Aleshores vaig intervenir-hi jo, preguntant:

-I què us fa pensar així?

-Què em fa pensar així? Què?- digué enfurismat: -Mireu aquesta maleïda cosa d'allà dalt!

-Quina maleïda cosa?- li vaig preguntar.

-Aquella. Mireu-la! El mateix cavall, amb la mateixa mitja cua, sostingut amb les potes de darrera; el mateix home sense capell; el mateix...

-Esteu parlant de l'estàtua que vàrem veure al Ringplatz- digué Harris.

-Res d'això: estic parlant de l'estàtua aquella!

-Quina estàtua?

George se'l mirà; però Harris és home que fàcilment hauria pogut ésser un bon còmic: la seva fesomia expressava certa sorpresa i alarma. Llavors els ulls de George es giraren vers mi. Jo em vaig esforçar el possible per copiar l'expressió de Harris, afegint per la meva part un gest de reconvenció.

-Voleu que prenguem un cotxe?- vaig dir a George tan afectuosament com sabia, -En un moment el trobaré.

-I ¿per quins set sous vull jo el cotxe?- respongué desagraït. -No podeu compendre una broma? No sembla sinó que em trobi en companyia d'un parell de vellotes.

I començà a caminar pel pont, fent que el seguíssim. Harris, en ser novament al seu costat, digué:

-Me n'alegro molt, que hagi estat una broma vostra. Sé d'un cas de reblaniment cerebral que va començar...

-Oh! ¡Vós sou un ase amb tots els ets i uts!- cridà George tallant-li la paraula. -Vós ho sabeu tot!

La situació en què George s'havia col·locat era d'allò més desplaent. El portàrem per la banda del teatre, dient-li ésser el camí més curt, com ho era realment. Part darrera del teatre, com hem dit, hi havia la segona d'aquelles aparicions de fusta. George va admirar-la i novament s'aturà.

-Què passa?- preguntà Harris afectuosament. -Oi que no esteu malalt? Veritat?

-Penso que no és aquest, el camí més curt- digué George.

-Paraula que sí- insistí Harris.

-Bé, doncs me'n vaig per l'altre.- I es girà i marxà; i nosaltres, com abans, el seguírem.

Per Ferdinand-Strasse, Harris i jo anàvem enraonant de manicomis particulars, els quals, segons Harris, eren mal dirigits, a Anglaterra. Digué que un seu amic, malalt en un manicomi...

George interrompé cridant:

-¡Sembla que hi teniu molts amics als manicomis!

Ho va dir amb accent d'agressivitat, com indicant que en els manicomis era on es trobaven quasi tots els seus companys. Però Harris no va enfadar-se, i li replicà suaument:

-Certament és extraordinari, quan un comença a pensar-ho. ¡Quants hi són anats per aquest camí, més aviat o més tard! De vegades em poso nerviós.

A la cantonada de Wenzelplatz, Harris, que era a poques passes davant nostre, va aturar-se i digué, ficant-se les mans a les butxaques i mirant a tot arreu:

-Que n'és, de bonic, aquest carrer!

George i jo el seguírem. A dos cents metres, al bell mig, hi havia la tercera d'aquelles estàtues-fantasmes. Em sembla que era la millor de totes tres, la més semblant a l'autèntica, i per això la més enganyosa. Es destacava atrevidament retallada sobre el fons del cel: el cavall sobre les seves potes de darrera, la seva cua curiosament empetitida; l'home descobert, assenyalant, amb son capell de plomes, la lluna, que era completament visible ara.

-Em sembla:- digué George en un to de veu quasi patètic, del qual havia desaparegut tota l'agressivitat -em sembla, si no ho preneu a mal, que fóra bo de pendre un cotxe, si n'hi ha per ací.

-Bé deia jo que fèieu una cara estranya- digué Harris amb afecte. -És el cap, oi?

-Potser sí, que és el cap- respongué.

-Ho anava observant mentre veníem, però no us volia dir res. Us imagineu visions estranyes: oi?

-No, no: no és això- replicà George sobtadament. -No ho sé ben bé, el que és.

-Doncs jo sí- seguí Harris solemnial; -i us n'assabentaré: és la cervesa alemanya que beveu. Sé del cas d'un home que...

-No m'ho conteu, ara!- cridà George. -Probablement serà cert, però ara no em trobo per escoltar-ho.

-Vós no hi esteu acostumat, a la cervesa alemanya.

-Des d'avui la deixo. Em penso que teniu raó. Sembla que no em va bé.

Una vegada a casa, el vàrem deixar al llit. Es trobava apaivagat i profundament agraït.

Passat algun temps, una nit, després d'una llarga passejada a cavall i un àpat d'allò més satisfactori, començàrem a enraonar, donant-li un bon cigar; i, retraient les coses des de llur començ, li contàrem l'estratagema que haviem ordit pel seu bé.

-¿Quantes còpies de l'estàtua dieu que vam veure?- preguntà així que parlàrem.

-Tres- digué Harris.

-Tres solament? Ja n'esteu ben certs?

-Certíssims- replicà Harris. -Per què ho dieu?

-Res, res- respongué. Però em sembla que no va creure el que Harris deia.

* * *

Des de Praga vàrem anar a Nuremberg, per Carlsbad. Els bons alemanys, segons el dir, van, un cop morts, a Carlsbad, com els bons americans a París. Jo ho dubto un xic, car trobo que és un lloc petit que no té condicions per a una multitud.

A Carlsbad un hom es lleva a les cinc. L'hora de moda per al passeig, quan la banda toca sota la Colennade i el _Sprudel_ és ple de públic en més d'una milla, és de set a vuit del matí. Ací poden oir-se més llengües que les que arreplegà el ressò de la torre de Babel. Jueus, polacs i prínceps russos; mandarins xinesos i baixàs turcs; noruegs que semblen sortits d'un drama d'Ibsen; dones dels boulevards; grans d'Espanya i comtes anglesos; muntanyesos de Montenegro i milionaris de Chicago... són per tot arreu. Tot el luxe del món ofereix, Carlsbad, a sos visitants, amb l'excepció de la caça. Aquesta és metzina que contagia les quatre quintes parts de la ciutat; però, volent més aviat preveure que no pas curar, han fet per manera d'allunyar-la del veïnat. Les partides de caça són formades a Carlsbad per dirigir-se a qualsevol lloc dels afores i donar-se el gaudi d'un embriagament d'escopetades.

* * *

Si hom espera, a Nuremberg, trobar una ciutat de caient medieval, resta defraudat cosa de no dir. De recons característics i pintorescos panorames, n'hi ha abundosament; però a tot arreu són voltats i envaïts de vida moderna, i el que resta d'antic no és pas tan antic com hom imaginava. Al cap i a la fi, una ciutat, el mateix que una dona, no té, de vella, sinó el que sembla; i Nuremberg és encara una dama de bon veure. La seva edat és un xic difícil de concretar sota la seva pintura fresca i el seu estuc, al llum del gas i de l'electricitat; però, vista de prop, surten de relleu els seus murs esberlats i les seves torres grises.

CAPÍTOL IX

Harris contravé la llei. -L'home servicial. Els perills dels seus serveis. -George comença un seguit de delictes. -Aquells per als quals l'Alemanya arribarà com un regal i una benedicció. -El bullangós anglés. Els seus desenganys. -El bullangós alemany. Els seus excepcionals aventatges. -El que un hom no pot fer amb les robes del seu llit. -Un gaudi amb poques despeses -El gos alemany. La seva bona educació. -El dolent comportament d'un escarabat. -Un poble que marxa pel camí que ha de marxar. -El noi alemany. El seu amor a la legalitat. -De com es pot deambular amb un cotxet-bressol. -L'estudiant alemany. Les seves entremaliadures mesurades.

Tots tres ens arreplegàrem per un mitjà o altre, entre Nuremberg i la Selva Negra, per embolicar-nos de debò. Harris se'ns avançà, a Stuttgart, insultant un oficial.

Stuttgart és una ciutat encisadora, neta i brillant, com una petita Dresde. Té la doble atracció de sortir al pas amb el que conté digne de veure's: un museu de mitjanes proporcions, un petit museu d'antiguitats i mig palau. Ara ja és tot vist, i un hom es troba en disposició d'esbargir-se.