# Tres Anglesos S'esbargeixen ## Part 7 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-anglesos-s-esbargeixen-26502/index.md -Jo conec bé el que són els mestres d'escola anglesos- digué l'editor. -Aquest llibre els ha de complaure. Encaixarà exactament en llurs mètodes. Res es podria descobrir de més ximple ni més inútil per l'ensenyança. Es xuclaran els llavis de gust en veure'l com una papallona s'asseca ennegrint-se. L'autor, sacrificant l'art a la golafreria, hi consentí. Canviaren el llibre i hi afegiren vocabulari, deixant la resta com estava. El resultat és ben conegut de tots els escolars. A un li ha arribat a ésser l'ajut de l'educació filològica anglesa. Si avui no serva la seva ubiqüitat és perquè ha estat inventat quelcom encara més inútil per a l'objecte. Perquè no fos que, malgrat tot, el deixeble recollís una espurna de francés amb el mètode d'Ahn, el mètode d'educació britànica l'entrebanca encara més amb l'ajut del que és «professor del país», segons prospecte, i que generalment és un francès de Bèlgica; una digníssima persona, sens dubte, que pot entendre i parlar sa llengua amb bastant de facilitat. Heu's aquí sos títols. Un home verament notable per la seva inhabilitat per a ensenyar res a ningú. Sembla haver estat escollit per a joia dels deixebles, més que no pas per a instrucció. És sempre una figura còmica. Cap francès d'aspecte digne es contracta a les escoles angleses. Si posseeix unas quantes qualitats inofensives, calculades per produir la rialla, tant més l'estimen sos directors. Els deixebles el miren, naturalment, com un xisto animat. Les dues o quatre hores que es perden deliberadament en aquesta vella farsa, les desitgen els nois com un intermdi en llur quotidiana vida. I després, en dur orgullosament un pare son fill i hereu a Dieppe, simplement per descobrir que el noi no sap prou per demanar un cotxe, el pare no acusa el sistema, sinó sa víctima innocent. Em limito al francés, per ésser aquest l'únic idioma que nosaltres intentem sempre de fer apendre al jovent. Que un noi anglès parlés alemany, no fóra mirat com a patriòtic. Mai no he comprès per què perdem el temps volent ensenyar francès amb aquest mètode. Una perfecta ignorància d'una llengua és respectable; però decantant als periodistes grotescos i a les dones novel·listes, per als quals esdevé cosa de necessitat, aquest barrejat pintoresc que en diem francès i del qual estem tan orgullosos, només serveix per a posar-nos en ridícul. A l'escola alemanya el mètode és una mica diferent. Es dedica una hora diària al mateix idioma, amb la idea de no donar temps al deixeble perquè oblidi, en arribar a una lliçó, el que va apendre a l'anterior. La idea és, doncs, que aprengui. No se li dóna un estranger ridícul. La llengua que es desitja és ensenyada per un mestre alemany que la coneix per dintre i per fora tan perfectament com coneix la seva. Pot ser que son sistema no proporcioni al noi alemany aqueixa perfecció d'accent estranger per la qual el turista britànic és reconegut ça com lla. Però en té d'altres, d'aventatges. Els deixebles no diuen, de llurs mestres, _menja-granotes_ o _salsitxes_ (1) ni preparen per a l'hora de francès o anglès una exposició d'enginy casolà. Seuen, i per propi acord tracten d'apendre la llengua estrangera amb la menor molèstia possible per als que els ensenyen. En deixar l'escola poden parlar, no solament sobre «son jardí», o «sa tia», o «son ganivet», sino sobre política europea, història, Shakespeare o temes musicals, segons vingui la conversa. Mirant els alemanys des del punt d'obir anglosaxò, és possible que trobi, en el transcurs d'aquest llibre, ocasió de criticar-los; però, altrament, molt hi ha que nosaltres podem apendre d'ells i en la qüestió del sentit comú aplicat a l'educació en general, ens poden donar noranta nou a cent i ens poden guanyar amb una mà. * * * El bell bosc d'Eilenrede limita Hannover pel sud i l'oest, i hi va ocórrer un drama en el qual Harris prengué la part preeminent. Anàvem amb les nostres màquines pel bosc, dilluns a la tarda, en companyia de molts altres ciclistes; deport que tan plau als naturals del país, les belles tardes de sol, quan els seus viaranys en l'ombra són plens de gent joiosa i distreta. Hi havia una bella jove amb una màquina nova. Evidentment es tractava d'una novícia de la bicicleta, Hom s'adonava, per instint, que la noia necessitaria ajut d'un moment a l'altre; i Harris, amb la seva cavallerositat de consuetud, proposà d'anar prop de la jove. Harris, com de vegades ens explicà a George i a mi, té filles pròpies, o, millor dit, en té una, de filla, que, anant el temps, deixarà les rodes de la marxadora al jardí, esdevenint una graciosa noia; la qual cosa fa que, naturalment, Harris s'interessi per totes les noies gracioses fins a l'edat de trenta cinc anys, poc més o menys. Li recorden, segons diu, la seva llar. Haviem anat en bicicleta cosa de dues milles, quan veiérem davant nostre, en el lloc on convergien cinc camins, un home amb davantal de cuiro, regant-los. La mànega estava proveïda d'unes rodetes que giraven seguint els moviments de l'home, donant la idea d'un cuc gegant que, en agafar-lo l'home fortament pel coll amb les dues mans, apuntant ça per lla, llançava un gros raig d'aigua a raó de dos litres per segon, -¡Com és millor, aquest mètode, que no pas el nostre!- observà Harris. Harris patia el mal crònic d'ésser molt sever amb totes les coses britàniques. -¡Quant més senzill, més ràpid i més econòmic! Hom pot regar, per aquest procediment, en cinc minuts, una extensió de camí que amb el nostre groller i pesat carro es regaria en mitja hora. George, que venia darrera meu en el tàndem, digué: -Altrament, és un mètode amb el qual amb un petit descuit per part del maneguer, es pot regar un munt de persones amb prou menys temps del que aquesta gent necessita per a sortir-se del camí. George, al contrari de Harris, és britànic fins als ossos. El recordo, una vegada, indignat patriòticament contra Harris per haver, dit, aquest, que Anglaterra devia introduir l'ús de la guillotina. -És molt més polit- afegí Harris. -Tant se me'n dóna!- digué George. -soc anglès, i la forca em va prou bé. -El nostre carro de l'aigua- digué George en l'ocasió present -pot tenir sos desaventatges, però a un hom només n'hi pervé perill a les cames, fàcil d'evitar. Aquesta és una mena de màquina amb la qual poden perseguir-vos fins més enllà de la cantonada i del pati. -M'encisa de veure'ls!- continuà Harris,- Què en són, de destres! He estat observant un maneguer en una de les places més concorregudes d'Estrasburg: ¡com cobria, de dit en dit, tot el terreny, sense mullar a un hom ni els cordills de les sabates! És meravellós, com calculen la distància! Tan matemàticament deixen arribar l'aigua als peus d'un hom, com la passen pel cap i cau just a l'entorn dels talons. Poden... -Un moment!- cridà George. -Què?- vaig preguntar jo. I ell continuà: -Vaig a baixar de la màquina i observar de darrera un arbre estant, la continuació d'aquest espectacle. Potser seran molt destres, com diu Harris; però, a aquest particular artista que tenim al davant, penso que li manca quelcom. Ja ha donat un bany a un gos, i ara està ocupat a regar un post de senyals. Vaig a esperar que acabi. -No siguis ximplet, que no et mullarà- digué Harris. -Precisament és del que vull assegurar-me.- I, saltant de la màquina, prengué posicions darrera un corpulent i esplendid olm, tragué un pessic de tabac, i començà a omplir la pipa. Jo, no gaire satisfet d'arrossegar el tàndem tot sol, vaig baixar també, ajuntant-me a George, i deixant la màquina arrambada a un arbre. Harris cridà una mica, volent dir si érem una vergonya per a la nostra pàtria, i seguí via avall. De cop i volta se sentí el crit anguniós d'una dona. Guaitant de darrera l'arbre, vàrem veure que procedia de la graciosa noia esmentada anteriorment, de la que ens haviem oblidat, amb la nostra distracció, del maneguer. Ella havia continuat ferma en sa màquina tot seguit, sota una pluja abundosa de la mànega de regar. Tota sorpresa, semblava dubtar si continuava amunt o girava rodes. Per moments esdevenia més i més mullada, mentre l'home de la mànega, potser cec, potser embriac, amb la major indiferència seguia fent ploure l'aigua al bell damunt de la noia. Una dotzena de crits l'avisaven de tots indrets. La paternal naturalesa de Harris és commogué profundament, i féu el que, en el cas present, era el correcte. D'haver procedit en l'incident amb la sang freda i el seny desplegats de primer antuvi, hauria esdevingut l'heroi de la jornada, en lloc de com s'escaigué, havent de sortir cames ajudeu-me seguit de l'insult i l'amenaça. Sense dubtar gens ni mica, baixà de la màquina, i, empaitant el maneguer, agafà l'aparell, torcent-lo vers l'home. El que hauria d'haver fet, el que hauria fet tothom amb sentit comú al moment que tenia ses mans sobre la mànega, era tancar l'aixeta. Aleshores podria haver jugat amb el maneguer al _foot-ball_, o al _battledore_, o al _Shuttlecock_, com li hagués plagut. I els vint o trenta espectadors que s'haguessin avançat per ajudar-lo l'haurien aplaudit d'allò més. El seu pensament, tal com després va explicar-nos, fou treure la mànega de mans del boig i castigar-lo abocant-la sobre d'ell. El pensament del maneguer sembla que va ésser el mateix, retenint la màquina per mullar Harris. El resultat natural que s'esdevingué fou que entre tots dos, a tort i a dret remullaren d'allò més tothom que era prop d'ells fins a una distància de cinquanta metres, exceptuant-ne ells dos. Un home enfurismat, massa mullat per a preocupar-se de res més que li pogués esdevenir, es ficà al camp, barrejant-se en la lluita. Entre tots tres començaren a batre el compàs amb la mànega. Apuntaven al cel, i l'aigua descendia sobre la gent a la manera d'una tempestat equinoccial; apuntaven avall, i l'aigua sortia en ràpid torrent fent botar el que agafava pels peus i doblegant el que agafava pel mig. Cap de tots tres volia deixar la mànega. Cap dels tres pensà tampoc a tancar el corrent. Es podia dubtar si lluitàven amb alguna força primitiva de la naturalesa. En quaranta cinc segons, al dir de George, que tenia el rellotge a la mà, escombraren aquell cercle de tota ànima viva, llevat d'un gos que, rajant com una dona d'aigua, feia voltes i tombarelles, empaitat per la força de la mànega, tan aviat a la dreta, tan aviat a l'esquerra, i encara aconseguia de romandre un xic sobre les seves potes, lladrant reptadorament a allò que ell ben segur imaginava totes les fúries dels inferns desencadenades. Tots els ciclistes abandonaren llurs màquines en terra, fugint bosc endins, com si els empaitessin. De darrera cada arbre atalaiava un cap ple d'ira i ple d'aigua. A la fi fou arribat un home de sentit comú, que, desafiant tota cosa, arribà fins a la boca de regar on hi havia la clau, i tancà l'aixeta. De darrera trenta o quaranta arbres sortiren llavors altres tants éssers humans, fent cada un el seu retret. De primer antuvi vaig començar de dubtar què fóra més útil, si una escala de mà o bé un cove, per a dur a l'hotel les restes de Harris. La promtitud de George em sembla que salvà la vida de Harris en aquell embolic. Com que estava eixut, pogué arribar abans que els altres. Harris volia donar explicacions; però George li tallà la paraula. -Té, puja i anem!- li digué donant-li la seva bicicleta. La gent no sap que anem plegats, i nosaltres servarem el secret. Anirem al teu entorn interposant-nos amb la gent. Marxa fent zig-zag, no sigui que engeguin trets. Jo voldria que aquest llibre fos un estricte record del que s'escaigué, sense ésser desfigurat per la menor exageració. He llegit aquesta descripció a Harris perquè no hi hagués sinó la nua narració dels fets. Harris sosté que no hi hagué tant. Admet que una o dues persones pogueren ésser mullades. Li he dit que, per tal de fer la prova, jo li apuntaria amb una mànega de regar a la distància de vint-i-cinc metres, i després em diria si el mot escaient és _mullades_. Però mai no ha acceptat la prova. Diu també que potser no hi havia més de mitja dotzena de persones al bullit, i que allò de quaranta és una ridícula afirmació. Li he dit que podríem retornar a Hannover i reconstruir l'escena; però tampoc no ha pas acceptat la proposició. Per tant, sostinc que la meva narració és vera i restringida, i que la recorden avui per avui, segurament amb amargura, molts hannoverians. * * * Aquella mateixa nit deixàrem Hannover, i arribàrem a Berlin a l'hora de sopar i fer una passejada. Berlin és una ciutat que deixa a un hom despagat. El seu centre de moviment, els seus suburbis sense vida, sa famosa via Unter-den- Linden (un intent de combinar el carrer Oxford, de Londres, amb els camps Elisis, de París) no produeix gaire impressió, per ésser massa ampla relativament a la llargada. Els seus graciosos i encisadors teatres, on la presentació i les decoracions són menyspreades pel treball artístic, i on les nombroses representacions consecutives d'una obra no són acostumades, car, en assolir una l'èxit major, és representada freqüentment, però mai consecutivament (per la qual cosa a Berlin poden veure's en una setmana set obres distintes); amb son teatre de l'Òpera (no gaire digne d'òpera) els seus dos _music-halls_, vulgars i comuns, mal guarnits i massa grans per a ésser còmodes. El temps de major concurrència als cafès i restaurants de Berlin és de la mitja nit a les tres de matinada. Però la major part de la gent que hi va són llevats fins a les set. I una de dues: el berlinès ha resolt el problema de la vida moderna de viure sense dormir, o, com Carlyle, deu estar desitjant l'eternitat. Per mi puc dir que no conec altra ciutat que tingui vida a tan altes hores, fora de San Petersburg. Però la ciutat de Sant Petersburg no s'aixeca de matí. San Petersburg és costum d'anar-hi, als _music-halls_, després dels teatres (i compteu que mitja hora ja es triga d'arribar amb un ràpit trineu), i no començant aquells fins a les dotze ben tocades. A les quatre del matí cal obrir-se pas pel Neva, materialment a la força, entre els vianants. Els trens més concorreguts són els que surten a les cinc del matí. Aquests eviten als russos el treball de llevar-se de bon matí. Es diu als amics «Bona nit!» i havent sopat, es va a l'estació sense fer nosa als de casa. Postdam, el Versalles de Berlin, és una bella petita ciutat voltada de boscos i de llacs. Ací, en les ombrívoles avingudes del seu parc extens de Sans-Souci, és fàcil imaginar el magre Frederic, amb aquell seu dificultós alenar, fent passejades en companyia del Voltaire dels aguts acudits. Seguint el meu consell, Harris i George consentiren a no romandre gaire temps a Berlin i seguir la nostra via a Dresde. La major part de les coses que Berlin pot mostrar poden veure's a qualsevulla altra part, i decidírem de conformar-nos amb una passejada en cotxe per la ciutat. El porter de l'hotel ens va fer conèixer el conductor d'un _droschki_, amb el qual podríem veure tot el que fos digne en el menys temps possible, segons ens assegurava. L'home aquell, que vingué a recollir-nos a les nou del matí, era tot el que podia desitjar-se. Era intel·ligent, viu i ben informat de tot. El seu alemany era fàcil d'entendre, i sabia un xic d'anglès per a suplir els mots que no comprenguéssim. En l'home aquell no hi vàrem trobar defecte. Però el seu cavall era la més antipàtica de les bèsties darrera de les quals he anat. Així que ens va veure ens va agafar mania. Jo vaig ésser el primer a sortir de l'hotel. El cavall girà la testa, esguardant-me de cap a peus amb un ull fred i vidriós. Després mirà a un altre cavall, amic seu, que hi havia algunes passes endavant. I jo sé el que va dir-li, perquè tenia un cap expressiu i no va fer el més petit intent per disfressar son pensament. -Quines coses més estranyes es veuen, a l'estiu: oi?- li digué. George em seguia, i restà darrera meu. El cavall girà el cap a esguardar novament. Mai no he conegut cap cavall que pogués girar-se com aquell. Jo he vist una girafa que sorprenia amb els seus exercicis de coll; però aquest era com el somni d'un hom després d'un dia polsós a Ascot, seguit d'un àpat amb sis antics companys. Si jo hagués vist els seus ulls esguardant-me per entre les cames davanteres, segurament no m'hauria sorprès gens ni mica. Semblava més divertit encara amb George que no pas amb mi. I, altre cop tornant vers son amic, va dir-li: -Extraordinari: oi? Suposo que deu haver-hi llocs que es dediquen a conrear aquesta mena d'homes.- I després començà a retòrcer el coll per empassar-se les mosques que s'aturaven a son muscle esquerre. A mi m'acudí el pensament de si hauria perdut sa mare de molt petit i hauria sigut criat per algun gat. George i jo muntàrem al cotxe i seguérem esperant Harris, que vingué un xic després. Em semblà que anava bastant ben presentat. Portava un vestit de franel·la blanca, de calces curtes, que s'havia encarregat expressament per anar en bicicleta els dies calorosos. El seu capell potser se sortia una mica del costum, però li esqueia per resguardar-se del sol. El cavall va mirar-se'l i va exclamar: -Gott in Himmel! (Déu del Cel!).- Cap cavall ho hauria dit tan clar. I es llançà a córrer per Friedrich-Strasse, deixant Harris i el cotxer de peus a l'acera. El seu amo el cridà perquè tornés; però ell no va fer-ne gens de cas. Corregueren darrera nostre i ens assoliren a la cantonada de Dorotheen-Strasse. El cotxer va dir quelcom, de pressa i excitat, al cavall,que no vaig poder compendre; però m'arribaren unes frases com aquestes: -¿Què no et sembla qué m'haig de guanyar la vida d'alguna manera? ¿Què t'havien demanat opinió? Tu rai! Mentre tinguis per jalar, mala bèstia! El cavall tallà la conversa girant la cantonada, tot rondinant, si fa o no fa: -Apa, doncs, i prou de xarreta. Acabem aviat amb això, i mirem de no anar per carrers massa vistos mentre portem aquests espantaocells. En arribar a l'altra part de Brandenburger Tor, el nostre cotxer nuà els ramals al fuet, saltà a terra, i vingué per donar-nos explicacions. Indicant-nos Tiergarten, es posà tot seguit a parlar-nos del Reichstag, informant-nos de l'alçada exacta de l'edifici, longitud i amplària, a la faisó d'una guia. Després es referí, a la porta: ens digué que era feta amb pedra sorrenca, a imitació del Properleer d'Atenes. De cop i volta, el cavall, que havia estat entretingut llepant-se les cames, girà el cap; però no va dir res: solament mirava. El cotxer reprengué sa explicació nerviosament, dient ara que la porta aquella era imitació del Propeyedeliar. El cavall tirà Linden amunt, i res no podia dissuadir-lo de no anar-hi. El seu amo li ho reprotxava, però ell seguia trotant. Amb el gest que féu tot caminant, em semblà que volia dir: -Ja n'hi ha prou, que hagin vist la porta. Prou d'explicacions, que tu no saps de què va; i, encara que ho sabessis, ells no t'havien d'entendre, parlant alemany. Seguírem així per tot el Linden. El cavall s'avenia a romandre quiet a estones per tal que poguéssim mirar bé a dreta i esquerra i oir els noms del que vèiem. Però res més que els noms: tota explicació o descripció la tallava pel senzill procediment de posar-se a caminar. -El que volen, aquests poca-soltes- semblava dir-se, -és tornar a llur país i contar que han vist aquestes coses; Si per cas jo no els fes justícia, i ells fossin més intel·ligents del que sembla, poden informar-se millor que no pas servint-se d'aquest boig vell del meu amo, que tot ho treu de la Guia. ¿A qui pot interessar, de saber l'alçada d'una torre? Al cap de cinc minuts d'oir-ho, un hom no se'n recorda, i si se'n recorda és perquè no té res més al cervell. El que fan és fastiguejar-me amb llurs parleries. Vejam per què no havia de cuitar, i ens en aniríem tots a dinar! Ben pensat, no estic gaire segur que aquella bèstia de l'ull fred i vidriós no tingués bon sentit. Del que estic segur és que molts dies m'hauria complagut si ell hi hagués mitjançat. Però un hom, sovint, no gaudeix el bé que se li fa avinent, i nosaltres maleírem, de moment, aquella bèstia en lloc de regraciar-la. (1) Els nois anglesos diuen "menja-granotes" als francesos en general, per la manca de costum de menjar aquesta bestiola, i atribuir als francesos una complaença gran a menjar sopa de granotes. Diuen "salsitxes" als alemanys per la gran exportació que Alemanya envia de salsitxes. (Nota del traductor) CAPÍTOL VII George, estranyat. -L'amor a l'ordre, dels alemanys. -«La banda dels Ocells Negres de Schwarzwald, donarà concert a les set». -El gos de porcel·lana.- La seva superioritat sobre tots els altres gossos. - L'alemany i el sistema solar. -Un pulcre país. -La vall com devia ésser segons el pensament alemany. -Com corren les aigües a Alemanya. -La vergonya de Dresde. -Harris fa un passatemps que no és ben capit. -George i la seva tia. -George, un coixí i tres dametes. En un lloc entre Berlin i Dresde, George, que havia romàs atalaiant atentament per la finestreta durant l'últim quart d'hora, demanà: -¿Per què a Alemanya és costum de posar els bussons del correu penjats als arbres? ¿Per què no els posen, com fem nosaltres, a la porta de casa? De mi puc dir que m'empiparia molt haver de pujar a un arbre per arreplegar les meves cartes. Altrament, perjudica el carter. Ultra ésser ben cansat per a un hom que estigui gras, ha d'esdevenir un perill arreplegar-les a les nits ventoses. Almenys, si han de posar-los als arbres, ¿per què no els col·loquen baix? ¿per què penjar-los a les branques més altes?- I, amb un nou acudit, seguí dient: -Potser judico malament el país: amb seguretat que els alemanys, que ens avancen en tantes coses, han perfeccionat un correu de coloms missatgers. Però, encara així, no puc estar-me de pensar que, essent tan aciençats aquests coloms, podien acostumar-los a deixar les cartes un xic més prop de terra. Arreplegar-les d'on són deu ésser una feina difícil a l'alemany de mitjana edat. Jo, seguint son esguard per la finestreta, li diguí: -Això no són pas bussons: són nius d'ocells. Cal compendre aquesta nació. L'alemany ama els ocells polits. Un ocell abandonat a si mateix fa son niu ça i lla, i aleshores no esdevenen decoratius, segons el concepte particular de decoració. Els ocells no l'haurien pas pintat d'enlloc, ni posat cap figureta de guix a prop, ni solament una bandera. Un cop acabat el niu, l'ocell segueix sa vida fora d'ell, i va llançant coses sobre l'herba: branquetes, bocins de cucs; tota mena de components que troba. No sap de polideses. Galanteja la dona, la renya; alimenta sos fills, tot completament en públic. L'alemany, s'escarota, i diu a l'ocell: -M'agrades per moltes coses. Em plau de mirar-te, d'oir-te cantar; però no em plauen les teves maneres. Té aquesta capseta, i deixa les teves escombraries dintre, on jo no les pugui veure. Surt així que vulguis cantar, però els teus afers íntims reserva'ls per a l'interior de la capsa. Estigues-hi i no facis malbé el jardí. A Alemanya es respira amor a l'ordre, amb l'aire. A Alemanya els nens de pit baten llur temps amb el bergansí, i l'ocell alemany ha arribat a preferir la capsa i tenir en menyspreu els pocs vagabunds incivilitzats que romanen construint llurs nius als arbres. Amb el temps, cada ocell alemany tindrà son lloc propi al chor. Llur variat i promiscuós refilet, hom pensa que esdevé irritant al perfecte alemany. És un cantar sense mètode; i l'alemany, amant de la música, l'organitzarà. Algun gros ocell, de pap respectable, serà ensinistrat per dirigir; i, en compte de perdre's al bosc a les quatre del matí, cantarà en un jardí on es despatxa cervesa, a l'hora anunciada i acompanyat d'un piano. L'ambient aquest fa via així.