Part 6

El nostre redactor en cap aconsellà una bona rentada de cap. Jo vaig creure que la senyora es llançava sobre d'ell; però de primer antuvi s'esbravà amb paraules. Sembla que ella no pensava pas amb una rentada de cap, sinó amb una indemnització. Va fer observacions sobre el caràcter general del nostre periòdic, la seva utilitat, els seus reclams perquè el públic el sostingués, el seny i la sapiència del seus col·laboradors...

-No trobo que hagi estat completament per culpa nostra- digué el nostre redactor en cap, un home de modals apacibles. -El _Balonista_ demanà unes notícies i li foren donades.

-No vulgui fer broma!- cridà la senyora, encara que jo estava convençut que no havia estat aquesta la seva intenció; la frivolitat no s'avenia amb el seu temperament. -¡No vulgui fer broma, o tindrà el que no pensa!

I cridava, mostrant els punys closos, tan violentament, que nosaltres vàrem córrer com gallines espaordides al bell darrera de les nostres cadires.

Ella seguia:

-¡Em sembla que vaig a escometre'l i vaig a deixar-li el cap com aquest!- (Penso que es referia al del seu noi.)

Afegí observacions ficant-se amb tot el personal de la casa, amb paraules de gust dubtós. Certament que no era agradosa, aquella dona. Sóc del parer que, si arriba a fer el que deia, s'hauria aconhortat la senyora; però, no podent-se pendre per sa mà la justícia, pensà de recórrer als Tribunals oficials. El nostre redactor en cap havia estat escarmentat del Tribunals, i tenia la màxima de defugir-los tant com es pogués. Jo mateix li havia sentit a dir:

-Si un home m'aturava al carrer damanant-me el rellotge, em negaria a donar-l'hi. Si m'amenacés de pendre-me'l per la força, amb tot i no ésser cap perdonavides, defensaria de la millor manera sa propietat. Si m'indiqués el seu propòsit d'obtenir-lo per l'acció de qualque Tribunal de justícia, el trauria de la butxaca, l'hi donaria, i pensaria haver-me'n sortit baratet.

La qüestió present va solucionar-la donant a la senyora de les roges galtes un bitllet de cinc lliures, que representaven els guanys d'un mes del periòdic. I ella marxà, duent-se'n el fruit de ses entranyes fet malbé.

Un cop fora, el nostre redactor en cap em va dir amablement:

-No pensi que vaig a fer-li cap retret, per això. No ha estat pas culpa seva, sinó la planeta. D'aquí endavant dediqui's als _Consells morals_ i a la _Crítica_. Amb això va bé. Però estigui's de fer cap més informació útil. Ja dic que no és pas culpa seva. La seva informació era bastant correcta. Res es pot dir en contra. Solament que... té malastrugança per a vostè.

Així hagués seguit sempre el seu consell! Prou de disgustos hauria estalviat a mi i a d'altres. No trobo la raó de la malastrugança, però és de debò. Si dono instruccions sobre el millor camí de Londres a Roma, el qui el segueix perd el seu equipatge a Suïssa o es nega a Dover. Si dono el consell de comprar una màquina fotogràfica, el què el segueix és entrebancat per la policia alemanya per sospitar que reprodueix fortaleses. Un cop em vaig pendre grans treballs per explicar a un home com podia casar la seva germana a Estocolm: vaig indicar-li l'hora que sortia el vaixell de Hull i els millors hotels per a estatjar-se. Ni una errada no hi havia a la informació que vaig donar-li, de cap a peus.

Cap inconvenient no ocorregué. Malgrat això, ara em troba, i no em dirigeix la paraula.

Per aquest motius he arribat a contenir els meus impulsos de donar informes. I és per això que res de pràctica instrucció no es trobarà en aquestes pàgines mentre jo pugui.

Res de descripcions de ciutats, ni reminiscències històriques, ni arquitectura, ni costums idiosincràsics.

Una vegada vaig preguntar a un estranger què pensava de Londres, i em va dir:

-És una ciutat molt gran.

I jo vaig insistir:

-¿Què és el que més li ha cridat l'atenció, de la ciutat?

-La gent- em va respondre.

-Vull dir, comparada amb altres ciutats (París, Roma, Berlin...), què li sembla?

Ell va arronçar les espatlles, i va dir:

-És més gran. Què més Pot dir-se?

Un formiguer és molt semblant a un altre formiguer. Tantes avingudes, amples i estretes, per les quals les petites criatures bullen en estranya confusió. Aquestes, donant-se importància; aquelles, que s'aturen per comentar unes amb altres; les de més enllà, que passen carregades amb grossos farcells; algunes que no fan més que passejar al sol. Tants de magatzems plens de productes alimenticis-; tantes de cel·les on les petites criatures mengen, dormen i estimen; el recó on reposen llurs ossos. Aquest rusc és més gran; l'altre més petit. Aquest niu descansa sobre la sorra; aquell sota les pedres. Aquest fou construït ahir; l'altre de fa molts segles, abans que vinguessin les orenetes, segons diu algú... ¿qui sap qui?

Tampoc no trobaren ací folk-lore ni història.

Cada vall té la seva llegenda -vos dirà el plànol,- que poden posar en vers i adaptar-li música pròpia. Ací vivia una donzella i allà vivia un donzell que s'estimaven, i d'ells no en resta sinó el record. És la monòtona cançó que ha estat escrita en tantes llengües. Sembla que el donzell fou un gran viatger. Ací, a l'Alemanya sentimental, se'l recorda bé. Els habitants de les blaves muntanyes de l'Alsàcia, recorden també que visqué entre ells. I, si la meva memòria no erra, també va visitar els bancs d'Allan Water. Degué ésser un veritable jueu errant, car avui per avui encara les donzelles n'escolten, a llur dir, els passos silenciosos.

En aquesta terra de tantes ruïnes, les quals, fa temps, eren estades on ressonaren veus humanes, hi ha abundor de llegendes, i ací sóc plaent de donar-vos-les amb llur substància, a condició que vosaltres vos les amaniu. Preneu un cor humà, o dos que s'ajustin d'allò més; un feix de passions (no n'hi ha gaires: cosa de mitja dotzena); assaoneu-los amb una barreja de Bé i de Mal, doneu-li regust amb la salsa de la Mort, i serveixi's allà on complagui. _La cel·la del sant, La torre encisadora, El calabós-sepulcre, El salt de l'enamorat..._ digui's com es vulgui, l'estofat és el mateix.

Per últim, aquest llibre no contindrà descripcions de paisatges; i no pas per peresa meva, sinó pel domini que servo de mi mateix. Res no hi ha tan fàcil de descriure com el paisatge; res de més difícil i d'innecessari per a llegir. En els temps que Gibbon hagué de confiar-se al dir de dos viatgers per a la descripció d'Hel·lespont, i el Rin esdevingué familiar als estudiants anglesos principalment pels comentaris de Cèsar, i convenia a cada rodamón, per a qualsevulla distància, descriure, el millor que sabia, allò que havia vist; el doctor Johnson, coneixedor de no gaire més enllà del carrer Fleet, podia llegir la descripció del prat de Yorkshire amb pler i profit. A un londinenc que no hagi vist terra més alta que Hog's Back, a Surrey, una relació de Snowdon deu semblar-li cosa de no dir. Però nosaltres, o, més bé, la locomotora i la fotografia, ho han ben canviat tot. L'home que juga al tennis, tots els anys, al peu de Matterhorn, i juga al billar dalt el Rigi, no ens agraeix una detinguda i penosa descripció del puig de Grampian. Al promedi dels homes que han vist mitja dotzena de quadres a l'oli, un centenar de fotografies, mil gravats als periòdics il·lustrats i un parell de panorames del Niàgara, se'ls fa enutjosa la pintura d'una cascada per mitjà de la paraula.

Un meu amic americà, un cavaller culte, al qual complaïa la poesia en si, va dir-me que havia assolit una idea més correcta i satisfactòria del districte dels Llacs amb un àlbum de vistes fotogràfiques, comprat per divuit penics, que no pas amb totes les poesies de Coleridge, Sonthey i Wordsworth tots plegats. Recordo també haver-li sentit dir, quant al paisatge en literatura, que agrairia a l'autor tal descripció el mateix que si n'escrigués una altra, dient eloqüentment el que havia tingut per a menjar. Però ho deia referint-se a un altre assumpte: al lloc propi, principalment, de cada art. El meu amic sostenia que, així com el llenç i la pintura constitueixen un mitjà erroni per a contar històries, de la mateixa manera el pintar per mitjà de la paraula és, quan es fa millor, un groller mètode de donar impressions que altrament podrien ésser més ben gaudides per la vista.

Pel que fa a la nostra questió, també em faig retret, molt clarament, del que passà a l'escola una tarda calorosa. Era la classe de literatura anglesa, i el procediment començava amb la lectura d'un poema que només tenia el defecte de la seva gran extensió. El nom de l'autor, vergonya em fa de dir que l'he oblidat, així com el títol del poema. Un cop finida la lectura, tancàrem els nostres llibres; i el professor, un vell carinyós de blancs cabells, ens demanà que donéssim una relació del que acabàvem de llegir.

-Vejam, digueu: ¿de què es tracta?

-Es tracta...- digué el primer xicot, que parlava amb el cap baix i evident aspecte de desgrat (talment com si es tractés de quelcom que pel seu compte mai no hauria recordat) -es tracta... d'una minyona.

-Sí- afirmà el professor; -però el que vull és que em donis una explicació amb les teves paraules pròpies. No parlem d'una minyona, saps, sinó d'una donzella. Bé: d'una donzella, saps?, es tracta. Avant. -Una donzella...- seguí el xicot, al qual la rectificació havia augmentat la confusió -que vivia al bosc.

-¿Quina mena de bosc era, aquest?

El xicot examinà curosament el tinter, i després esguardà el sostre.

-Apa!- exclamà el professor amb un xic d'impaciència. Has estat llegint d'aqueix bosc més de deu minuts. Segurament que me'n pots dir alguna cosa.

«Els arbres murmuradors, amb les llurs branques retortes...»

començà a recitar el meu company.

-No, no!- va interrompre el professor. -No vull pas que em repeteixis el poema: el que vull és que em diguis amb paraules teves quina mena de bosc era, aquest on vivia la donzella.- I el professor picava de peus amb major impaciència. El noi s'aventurà a dir:

-Doncs... una mena de bosc... com tots els boscos.

-Digues-li tu quina mena de bosc- ordenà dirigint-se al segon xicot. I aquest digué:

-Un bosc... verd.

La resposta desplagué més encara al professor, el qual tractà de cap de ceba el bordegàs, sens que, realment, jo no en vegi la raó. I passà al tercer, que darrerament estava com assegut sobre punxes i fent senyals amb els braços estesos, com descrivint quelcom. Ell ho hauria hagut de dir en un esclat, encara que el professor res no li hagués preguntat. Tenia la cara encesa de retenir el secret de la cosa.

-Un bosc fosc i tenebrós!- cridà aquest xicot, com qui es treu un pes de sobre.

-Un bosc fosc i tenebrós- repetí el professor amb evidents senyals d'aprovació. -I ¿per què n'era, de fosc i tenebrós?

El tercer xicot respongué, amb igual posat:

-Perquè el sol no hi podia entrar.

El professor sentí que havia descobert el poeta de la classe, i digué per son compte:

-Perquè el sol no hi podia entrar, o millor dit, perquè els raigs del sol no hi podien penetrar. I, vejam, ara: ¿per què no podien penetrar-hi, els raigs del sol?

-Perquè les fulles eren molt espesses.

-Molt bé- digué el professor. -La donzella vivia en un bosc fosc i tenebrós, sota un trespol de fullam pel qual els raigs del sol no podien penetrar. Anem a veure: què creixia en aquest bosc?- preguntà assenyalant el quart xicot.

-Arbres.

-I què més?

Després d'una pausa, respongué el quart xicot:

-Bolets.

El mestre no estava gaire segur dels bolets; però, en mirar altra vegada el text, trobà que el noi tenia raó, car els bolets hi eren esmentats.

-Està bé- admeté: -hi creixien bolets. I què més? ¿Què hi ha, sota els arbres dels boscos?

-Terra.

-No; no: vull dir què hi creix, a més a més dels arbres.

-Abrulls.

-Abrulls: molt bé. Ja anem fent. En aquest bosc hi havia arbres i abrulls. I què més?- I indicà un petit noiet que era a la cua i que, convençut que el bosc era massa lluny perquè l'inquietés, s'ocupava a jugar a les pedretes. Contorbat el pobre noi, però comprenent que era forçós afegir quelcom a l'inventari, digué, a l'atzar:

-Móres.- Errada: el poeta no havia pas esmentat les móres.

-Naturalment el senyor Klobstock havia de pensar en coses de menjar!- exclamà el professor, que es vanava de bons acudits. Aquesta frase aixecà una rialla general, a costa de Klobstock, que complagué el mestre. I continuà, indicant-ne ara un del centre de la sala. -Digui: ¿què hi havia, al bosc, a més a més dels arbres i els abrulls?

-Doncs... hi havia un torrent.

-Està bé. I ¿què feia, el torrent?

-Murmurava...

-No, no. Les rieres murmuren, però els torrents...

-Bramen.

-Bramava. I què era, el que el feia bramar?

Això ja era argumentar massa. Un xicot (convinc que no era pas la nostra primera intel·ligència) apuntà que era la donzella. Per ajudar-nos, el mestre ordenà la pregunta d'altra forma:

-Quan bramava?

El nostre tercer company, venint altra vegada en socors nostre, explicà que bramava en caure sobre les roques. Em sembla que algun de nosaltres tenia la sospita que el torrent havia d'ésser molt covard, per a fer tant de soroll per tan poca cosa. Un torrent amb més valentia -pensàvem- havia d'anar i venir sobre les roques sense dir pruna. Un torrent que bramava a cada cop sobre les roques, el judicàvem, nosaltres, un torrent pobre d'esperit. Però el professor estava completament satisfet, i continuà preguntant:

-¿Qui hi vivia, al bosc, a més a més de la donzella?

-Ocells, senyor.

-Sí, en aquest bosc hi havia ocells. I què més?

Els ocells havien acabat amb les nostres idees, semblava.

-Apa, anem-hi. ¿Com se'n diu, d'aquestes bèsties, amb cues llargues, que s'enfilen pels arbres'?

Ens quedàrem pensant una estona, i un va dir:

-Gats.

Altra errada. El poeta res no havia dit de gats. «-Esquirols», volia, el mestre, que diguéssim. No recordo gaires més detalls d'aquest bosc. Sols recordo que es parlava també del cel. En els punts on els arbres feien espai, es podia, mirant a dalt, veure el cel, sobre un hom. Sovint hi havia núvols, al cel; i alguna vegada, si mal no recordo, la donzella va mullar-se.

M'he aturat al present incident perquè sembla resoldre'ns tota la qüestió del paisatge a la literatura. Mai no he pogut, ni puc avui, compendre per què el que havia dit el primer xicot no era prou. Amb tota la deferència deguda a un poeta, quisvulla que sigui, no es pot deixar de reconèixer que aquest bosc era (i no podia ésser d'altra faisó) com tots els boscos.

Jo bé podria descriure't, amic llegidor, la Selva Negra, amb tots els ets i uts; podria traduir-te Hebel, el poeta de la Selva Negra; podria omplir força pàgines sobre les seves rocoses goles, ses valls somrients, sos vessants coberts de pins, ses cimes coronades de roques, sos escumosos rierols (que l'enginyós alemany no ha condemnat a relliscar respectablement per canals de fusta o altres menes de conductes civilitzats), ses blanques viles i ses masies isolades; però em sembla que passaries per alt aquestes pàgines. Si fossis curós dels petits detalls, o bastant de bona fe per a no passar-los per alt, després del que resta dit no faria sinó donar-te una impressió que molt millor trobaries resumida en les paraules senzilles d'una guia:

«Un districte pintoresc i muntanyós, limitat al sud i l'oest per la planúria del Rin, vers el qual descendeixen sos afluents ràpids. La seva composició geològica consisteix principalment en pedra de sorra i granit. Els seus turons són coberts d'arbredes extenses. És ben regat per nombrosos rierols, i les seves valls populoses són fèrtils i ben conreades. Els hostals són bons, però els vins del país han d'ésser usats pels estrangers amb discreció.»

CAPÍTOL VI

Per què vàrem anar a Hannover. -Quelcom que es fa millor a l'estranger. -L'art de la discreta conversació estrangera, tal com és ensenyada a les escoles angleses. -Una vera història que ara es conta per primer cop. -El truc francès, segons és preparat per a gaudi dels nois anglesos. -Instints paternals de Harris. -El maneguer de camins considerat com un artista. -Patriotisme de George. -El que Harris hagué de fer. -Salvem la vida de Harris. -El cavall del pesseter, considerat com a crític.

Vàrem arribar a Hamburg després d'un viatge tranquil i sense esdeveniments. I des d'Hamburg anàrem a Berlin per Hannover. No és, certament, el camí més recte. Solament puc explicar la nostra visita a Hannover com el negre de la rondalla explicava al magistrat el fet de trobar-se en el corral del rector:

-Sí, senyor: el que diu el policia és absolutament veritat. Jo era allí, senyor.

-Vol dir que confesseu. I ¿què hi fèieu, amb el sac? ¿Resar en el corral del rector Abraham, a les dotze de la nit?

-M'explicaré. He estat a casa el senyor Jordan amb un sac de melons, i el senyor Jordan fou molt amable amb mi i em va dir que passés.

-I què?

-Sí, senyor. El senyor Jordan és un home molt agradós. I després vàrem pendre seient i començàrem xerra que xerra.

-Molt bé. Però el que volem saber és què fèieu al corral del rector.

-Sí, senyor: a això vinc. Era molt tard quan vaig deixar el senyor Jordan; i després em diguí jo mateix... diguí... dic: «-Ara salta amb el teu peu per davant, Ulisses: no sigui que tinguis un avalot amb la vella.» És una dona molt parladora, senyor, molt parladora.

-Bo, deixem-la anar. A la ciutat n'hi ha moltes, de dones parladores, a més a més de la vostra. La casa del rector Abraham és a mitja milla de camí de casa mister Jordan a casa vostra: ¿com anàreu a raure allí?

-Això és el que vaig a explicar, senyor.

-Me n'alegro. Vejam com aneu a fer-ho.

-Penso que he fet una digressió.

...Un xic, em sembla, que en fem, de digressions, nosaltres.

De primer antuvi, la ciutat de Hannover ens sembla una ciutat sense interès; però aquest va despertant-nos de mica en mica. Realment hi ha dues ciutats: un lloc de carrers amb edificis moderns, amples, amb bells jardins, al costat d'una ciutat del segle XVI, amb cases velles de fusta, les cobertes i balcons de les quals sobresurten en els estrets carrerons; on, a través dels baixos portals, s'atalaien patis amb galeries que un temps devien omplir les tropes i devien ésser bloquejats pels cotxes sorollosos que esperaven son propietari, un ric negociant, i sa plàcida i grossa _frau_, però en els quals ara els nens i les gallines fan corredisses a plaer, mentre sobre els balcons tallats pengen fosques robes a eixugar.

Una singular atmosfera anglesa sura per Hannover, principalment els diumenges, en què les botigues tancades i les campanes voltant donen idea d'un Londres amb més sol.

No era pas jo sol que sentia, els diumenges, aquest ambient britànic (car llavors podia haver-lo cregut cosa d'imaginació): fins i tot George va adonar-se'n. En tornar d'una petita excursió, Harris i jo, amb els nostres cigars d'havent dinat, el trobàrem dormitant pacíficament en el més còmode silló de la sala.

-Al cap i a la fi- digué George -hi ha quelcom, en el diumenge britànic, que posseeix a l'home que duu a les venes sang anglesa. Jo sentiria que desaparegués, digui el que vulgui la generació futura.

Nosaltres seguérem als extrems de l'ample canapé. Hem sentit a dir que hom ha d'anar a Hannover per a apendre alemany. Hi ha, però, el desaventatge que en sortir d'aquella petita província ningú no entén aquest millor alemany, i així cal triar entre parlar un bon alemany i romandre a Hannover, o parlar un dolent alemany i poder viatjar per tot Alemanya.

Alemanya, que de tant temps és dividida en dotze principats, té la dissort de posseir nombrosa varietat de dialectes.

Als alemanys de Posen que desitgen conversar amb naturals de Wurtemburg els cal usar sovint el francès i l'anglès. Les noies que han rebut educació a Westfalia, sorprenen i decepcionen llurs pares en no ésser-los a elles possible de compendre una paraula en Mechlenberg. Un estranger de parla anglesa es trobarà igualment desconcertat entre la gent de Yorkshire o als confins de Whitechapel, però no seran més enllà de quatre els casos. A través d'Alemanya, no és solament entre la gent del camp i en les classes baixes, que es conreen els dialectes: cada provincia té realment sa llengua pròpia, que conserva amatent i en la qual posa son orgull. Un bavarès culte admetrà que, acadèmicament parlant, l'alemany del Nord és correcte; però restarà parlant l'alemany del Sud i ensenyant-lo a sos fills.

En el que resta de segle penso que l'Alemanya resoldrà sa dificultat de l'assumpte de la llengua parlant anglès. Tots el nois i noies de ciutat el parlen. Si la pronunciació anglesa fos menys arbitrària, sens dubte que dins de no gaires anys, relativament parlant, es faria la llengua universal. Tots els estrangers convenen que, gramàticalment, és la llengua més fàcil d'apendre. Un alemany, comparant-la amb la seva pròpia, en què cada paraula a cada oració és governada per quatre distintes i separades regles, diu a un hom que l'anglès no té gramàtica. I molts anglesos sembla que han arribat a la mateixa conclusió. Erren, però. Realment hi ha gramàtica anglesa, i un d'aquests dies reconeixeran el fet les nostres escoles, i amb ella seran educats els nostres fills, penetrant potser fins als nostres cercles polítics i literaris. Actualment som abocats a convenir amb els estrangers també. La pronunciació anglesa és la gran dificultat. La gramotologia anglesa sembla talment inventada per disfressar la pronunciació. És un bon acudit per a avançar-se a la presumpció de fàcilment gaudir-la l'estranger. De no ésser així, amb un any la dominaria.

A Alemanya hi ha un mètode d'ensenyança diferent del nostre, i així s'esdevé que, en deixar el _Gymnasium_ o Institut els alumnes als quinze anys, parlen i entenen la llengua que aprengueren. A Anglaterra tenim un mètode que, per obtenir el resultat menor amb les majors despeses de temps i de diners, no té parell. Un noi anglès que hagi passat per una bona escola de la classe mitjana d'Anglaterra, pot parlar amb un francès, a poc a poc i amb dificultats, sobre el jardí i la tia; conversació que fastiguejarà cosa de no dir a qui no tingui tia ni jardí. Si fos una exeepció notable, potser que també parlés de l'hora o fes algunes observacions preparades sobre el temps. Podria repetir de memòria, sens dubte, una bona quantitat de verbs irregulars; sols que pocs francesos tenen paciència per a escoltar llurs propis verbs irregulars recitats per nois anglesos. De la mateixa manera, potser que recordi un selecte recull de modismes francesos grotescament barrejats de faisó que cap francès modern no ha escoltat mai, ni els entén ni els escolta. L'explicació es troba en el fet que, en nou dels deu casos, el nostre escolar ha après francès pel mètode de Ahn.

La història d'aquest famós mètode és notable i mereixedora d'ésser coneguda. El llibre fou escrit originàriament per un enginyós francès que estigué alguns anys a Anglaterra i volgué fer-ne broma. Intentava que fos una sàtira sobre el poder de conversació de la societat anglesa. Des d'aquest punt d'obir, era bo de debò. El va sotmetre a una casa editorial de Londres; i el director, home astut, el llegí de cap a peus i el retornà a l'autor.

-El vostre llibre- va dir-li -és molt enginyós. Jo he rigut fins que em saltaren llàgrimes-

-Em complau força, el que em dieu- respongué el francès. -He procurat d'ésser sincer sense arribat a l'ofensa innecessària.

-És molt divertit- replicà l'editor. -I, malgrat això, de publicar-lo com a cosa de broma, em sembla que no assoliria èxit.

L'autor restà lassat;

-El seu humor- seguí l'altre -seria considerat com mancat de naturalitat i com a extravagant. Divertirà els homes intel·ligents; però, des del punt d'obir del negoci, aquesta petita part del públic no mereix ésser considerada. Però tinc una idea...- I girà els ulls per tots indrets, per assegurar-se que no hi havia ningú que els escoltés; i, inclinant el cap, baixà la veu com un murmuri. -La meva idea és de publicar-lo seriosament, com un treball per a ús de les escoles.

L'autor restà ara d'allò més admirat, i sense paraules.