Part 4

-No és pas cosa recomanable- li vaig fer notar en retornar-li el llibre. -No és pas un llibre que jo recomanés a cap alemany pròxim a venir a Anglaterra. Em sembla que per ell sol li vindria desplaença de viatjar. He llegit llibres publicats a Londres, per a ús dels viatgers anglesos per l'estranger, les quals fulles són plenes de semblants bogeries. Algun ximplet educat que malentén set llengües, sembla que vagi escrivint aquests llibres per l'errònia informació de la moderna Europa.

-No podreu negar que aquests llibres obtenen grosses comandes. Sé que es venen per milers, i a cada ciutat d'Europa hi deu haver gent que va ça per lla portant aquesta mena de lèxic.

-Es versemblant, però hi ha la sort que hom no els entén. Jo mateix he observat estrangers, als andens de les estacions i als encreuaments dels carrers, llegint tals llibres en veu forta. Hom no sap quina llengua parlen, ni es té la menor notícia del que estan dient. Potser val més que sigui així; Si fossin entesos rebrien, segurament, disgustos de no dir.

-Potser sí- assentí George. -Em plauria de veure què esdevindria si fossin entesos. Proposo d'anar a Londres dimecres al matí, i passar una hora o dues de compres amb l'ajut d'aquest llibre. Hi han unes coses que em calen: un barret i un parell de sabatilles, entre altres. El vapor no surt de Tilbury fins a les dotze, i ens deixa espai. Voldria fer la prova d'enraonar així on pugui judicar exactament dels efectes. Voldria veure la sensació que hom experimenta en parlar d'aquesta manera.

Tot d'una em semblà que fóra cosa divertida i, entusiasmat, vaig prometre d'acompanyar-lo, romanent a la porta de les botigues. Vaig pensar que a Harris li plauria d'ésser al mig (o, més bé, a la vora) de la prova; però George digué que no s'adeia amb el seu projecte. Volia que Harris i jo l'acompanyéssim dintre les botigues. Digué estar disposat a fer la provatura amb la presència de Harris, la qual corpulenta figura faria de defensa, i jo a la porta disposat a cridar la policia si fos necessari.

Anàrem a casa Harris i li férem la proposició. Harris examinà el llibre, especialment els capítols que tractaven de la compra de barrets i sabates, i digué:

-Si George parla a un sabater o capeller en la forma que ací és escrit, no és pas defensa, el que necessitarà, sinó més aviat dur-lo a un dispensari.

George s'irrità, i va dir:

-No sembla sinó que jo sigui un bordegàs temerari sense seny ni centener. Jo bé tindré cura de triar les frases més delicades i menys enutjoses, fugint dels insults grollers.

Harris, comprenent-ho així, s'adherí al projecte, aleshores, i fixàrem la hora per a dimecres de bon matí.

_Nota (1): L'original diu "screw-hammer", i es va traduir literalment per "martell-cargol". Probablement l'autor es referia a un "screw-spanner", o sigui una clau anglesa_

CAPÍTOL IV

Per què George no creu necessaris, en una casa, els rellotges despertadors. -Instints socials dels nois. -Pensaments d'un vailet sobre el matí.-El vigilant que no dorm. -El seu misteri; la seva ansietat. -Pensaments nocturns. -La mena de treball que hom fa abans no es desdejuna. -El bo i el dolent bé. -Desaventatges d'ésser virtuós. -La nova cuina de Harris comença malament. -La sortida diària del meu oncle Podger.-El senyor de negocis considerat com un carrerista. -Arribem a Londres. -Parlem la llengua del viatger.

George vingué dimarts al vespre i posà a casa de Harris. Vàrem pensar, com a millor, que dormís allí; car, la pròpia proposició d'arreplegar-lo en passar al matí, volia dir, en principi, treure'l del llit i sotraquejar-lo fins que es desvetllés. És a dir, un pesat esforç amb el qual començar la diada. Ajudar-lo a retrobar les seves coses i acabar d'empaquetar-les. Després esperar-lo mentre es desdejunava amb un àpat abundant; un fastigós entreteniment per a l'espectador, ple de monotonia.

Jo sabia que si dormia a Beggarbush es llevaria d'hora. He dormit allí de vegades, i sé el que succeeix. Prop de mitja nit, pel que es pensa, encara que realment sigui més tard, hom es desvetlla espantat per un soroll semblant a una allau de cavalleria que passés davant la porta. La intel·ligència, desperta a mitges, pensa si seran lladres o, més bé, l'hora del Judici final, o bé una explosió de gas. Hom s'asseu al llit i escolta amatent.

No cal esperar gaire. La porta és oberta tot seguit violentament, i algú o quelcom baixa per l'escala amb una plata i el servei del te.

-Ja t'ho vaig dir- parla, a fora, una veu. I immediatament un cos pesat (un cap, sembla), rebot contra la porta. Aleshores hom es torna boig cercant ses robes: res no roman on va deixar-se a la nit; tot el més necessari ha desaparegut absolutament; i, mentrestant, l'assassí, o la revolució, o el que es vulgui, segueix essent misteri. Hom espera, amb el cap dins l'armari, on pensa trobar ses sabatilles, per a escoltar el ferm i monòton colpejar d'un dit a una porta veïna. La víctima (hom presum), ha pres refugi allí, i se la vol fer sortir i acabar amb ella. Hi arribarem a temps? El colpeig cessa, i una veu, que insisteix dolçament, demana, amb mansuetud.

-Papà, puc llevar-me?

No es pot oir l'altra veu; però sí aquesta, que continua:

-No: fou solament el bany... No, ella no ha pres mal; s'ha mullat... Sí, mamà: jo els diré el que em dius... No: ha estat una avinentesa... Sí. Bona nit, papà.

La mateixa veu, esforçant-se com si hagués d'ésser oïda de l'altra part de la casa, diu:

-Has de pujar dalt altra vegada. ¡El papà diu que no és hora, encara, de llevar-se!

Hom torna al llit de bell nou, escoltant com algú és arrossegat a dalt contra la seva voluntat. (Per un bon acudit la cambra destinada als hostes, a Beggarbush, és, exactament, sota les habitacions dels nens). Hom acaba per compendre que el mateix quelcom, oferint encara una versemblant oposició, és ajagut al llit altra vegada. Amb molta exactitud pot seguir-se la lluita, car, cada vegada que el cos és llançat sobre el somier, el llit, justament a sobre el cap d'un home, fa una mena de bot; i, cada vegada que el cos aconsegueix de sortir-se'n, hom se n'adona pel cop que fa al sòl. Després la lluita decreix, o potser el liit s'enfonsa, i hom reprèn el son.

Al cap d'un minut (o el que hom pensa ésser al cap d'un minut), hom obre els ulls pressentint la presència d'algú. La porta mig s'obre, i quatre cares espectants, apilades unes amb altres, guaiten un hom com si hom fos fenomen reservat en aquesta cambra especial. En veure que hom és despert, la cara de dalt de totes, saltant calmosament sobre les altres tres, entra i s'asseu al llit en amical posat.

-Oh!- diu. -No sabíem que estigués desvetllat. Nosaltres ho estem de fa estona.

-Talment ho sembla -respon hom breument.

-Al papà no li plau, que ens llevem de bon matí. Diu que podem fer nosa als altres de la casa, si ens llevem aviat. I per això no ens hi llevem.

L'últim, ho diu amb accent de gentil resignació, en què hi ha una mica d'orgull pel sacrifici que fa i del qual és conscient.

-¿És a dir que no en dieu llevar-se, del que feu?- hom els demana.

-Oh, no! Realment no som llevats, car no som vestits, encara, com caldria.

El fet és evident.

-El papà està sempre molt afadigat als matins, perquè treballa força durant tot el dia. ¿Tu no estàs afadigat, als matins?

Aleshores hom es gira, i s'adona que els altres tres nens han entrat, també, i són asseguts a terra en semicercle. Per llur actitud es desprén que els petits han pres allò per un espectacle o una conferència còmica, o una conjura, i esperen calmosament que hom salti del llit i faci quelcom. Sembla estrany que siguin a la cambra de l'hoste, i hom els ordena incontinent que surtin; però ells res no responen, res no argumenten: sens badar boca, cauen tots plegats sobre un hom. Del llit estant, tot el que es veu és un barreig de cames i peus onejants, semblant un pop emmetzinat que tracta de trobar el fons. Res no es parla: aquesta sembla ésser l'etiqueta del que fan. Si hom dorm amb pijama, salta del llit i no fa altra cosa que augmentar la confusió; si hom no va abillat amb semblant cura, ha de romandre on és i cridar les ordres que, en absolut, no són ateses. El més senzill resulta deixar la qüestió a mans del més grandet, el qual aconsegueix, al cap d'una estona, fer-los sortir, i tancar la porta darrera d'ells; però aquesta torna a obrir-se immediatament, i un, que generalment s'escau ésser Muriel, és llançat a dintre com si l'engegués una catapulta. Muriel té el desaventatge, per a ella, d'uns llargs cabells que poden ésser utilitzats convenienment, per la qual raó, ella, assabentada del que suposa, se'ls agafa fortament d'una mà i dóna cops amb l'altra. El grandet obre la porta de nou, i fa servir la nena d'ariet demolidor contra el mur que formen els de fora. S'escolta l'empenta del seu cap contra aquells en separar-los. En assolir la victòria completa el més grandet retorna al llit, asseient-se on era, sens cap rancúnia, i oblidat de l'incident tot seguit.

-A mi em plauen molt, els matins- diu. -¿I a tu?

-Alguns matins em van bé. Altres... no són tan pacífics.

El nen no comprèn l'excepció. Aixeca els ulls amb una mirada incerta, vaga i diu:

-Em plauria de morir un matí! És tot tan bonic, ara!

-Bo, potser moriràs així, si el teu papà estatja, per a dormir, un host de males puces i no l'adverteix per endavant.

El nen perd aquell estat contemplatiu i esdevé el nen que era.

-No saps que bé s'està, ara, al jardí! ¿Què no t'agradaria, de venir ara amb mi a jugar al cricket?

Hom no va anar al llit amb aquesta idea; pero, anant les coses com van, sembla un programa tan bo com romandre al llit despert i desesperat. I hom accedeix.

Més tard penseu que el millor modo de veure el que passa és imaginar que un hom, impossibilitat de dormir, es llevi de bon matí i pensi que li agradaria jugar al cricket.

Els nens, ensenyats a ésser cortesos amb els hostes, veuen un deure d'ells a entretenir un hom.

Mistress Harris, a l'hora del desdejuni, fa notar que, almenys, hom havia d'haver tingut cura que els nens anessin convenientment abillats en fer-los sortir, mentre Harris diu, patèticament, que, amb l'exemple dolent que hom els ha dat, s'ha perdut en un matí el treball de mesos que ell esmerça a educar-los.

* * *

Dimecres al matí sembla que George es llevà a un quart de sis, i sabé convèncer els nois que l'esperessin fent proves amb la nova bicicleta de Harris entorn la plantació del mateix nom. Mistress Harris mateixa no censurà George en aquesta ocasió: per intuïció comprengué que l'acudit no devia ésser completament personal. No vol dir que els nens de Harris siguin assabentats que s'estalvien els reganys a costa de l'amic i company: tots són disposats a acceptar la responsabilitat de llurs malifetes. Tot depèn de com les coses es presenten a llurs ulls. En explicar-los que hom no tenia la menor intenció de llevar-se a les cinc per jugar al cricket al camp del croquet o per reproduir escenes dels primers temps del cristianisme disparant sagetes amb una ballesta contra ninots penjats del arbres; i que, realment, un hom, per la seva voluntat, s'hauria llevat pacíficament, segons pietosa habitud, amb la tassa de te a les vuit, els nens, llavors, restarien bocabadats, primer; segon, donarien llurs excuses, i després estarien apenats sincerament.

En el cas d'ara, salvant la qüestíó de si George es llevà per un impuls voluntari o per l'incidental pas d'un boomerang casolà per la finestra de l'alcova, els petits admeten que el motiu del matineig de George foren ells mateixos, com va dir el més grandet:

-Nosaltres havíem d'haver tingut en compte que oncle George havia de fer una gran diada, i fins i tot havíem d'haver-lo dissuadit que es llevés. Jo en tinc tota la culpa.

De tant en tant l'alteració de l'habitud no fa mal a ningú i Harris i jo vàrem convenir que era un bon entrenament per a George. A la Selva Negra hauríem de llevar-nos a les cinc del mati, segons conveni. El mateix George havia inspirat que fos a dos quarts de cinc; però Harris i jo insistírem que les cinc era bona hora, per terme mig, per a ésser a les nostres màquines al punt de les sis, i finir la diada abans no comencés la forta calor del dia.

Alguna vegada podríem començar més aviat, però no pas com a habitud. Per la meva part, aquest matí vaig llevar-me a les cinc, més aviat que no pensava, car m'havia dit, en jeure: -Al punt de les sis!

Conec homes que a qualsevol hora poden despertar-se puntualment. Es diuen a si mateixos, en posar el cap al coixí: «-A les quatre i 30!...», «-A les quatre i 45!...» o «-A les cinc i 15!», segons el cas; i, així que el rellotge assenyala l'hora, ells obren els ulls. Això és meravellós.

Com més es rumia en això, més gran es fa el misteri. Algun esperit imprecís actuant independent de nosaltres dintre nostre, deu comptar les hores mentre dormim nosaltres. Sense l'ajut de rellotge, ni del sol, ni de cap mitjà conegut, ell vigila en la foscor. Al moment exacte murmura, a cau d'orella: «-L'hora!-» I ens despertem.

El treball d'un antic company de la ribera del riu, amb qui vaig enraonar una vegada, l'obliga d'aixecar-se cada matí mitja hora abans de la marea alta, i em va dir que ni una sola vegada va restar dormint ni un minut de més. Darrerament mai no va passar cap ànsia per l'hora que pogués pujar la marea. Se n'anava al llit afadigat i dormia sense ensomnis; i cada matí, a diferent hora, aquella fantasma vigilant, lleial com la mateixa marea, el cridava silenciosament. ¿Havia estat vagant per la foscor dels graons del riu fangós, o tenia coneixement de les lleis de la naturalesa? Fos quin fos el procés, l'home no se n'adonava.

En el meu cas, al meu vigilant intern li manca potser un xic de pràctica. Ho fa tan bé com sap, però és massa neguitós i perd el compte. Jo li dic per exemple: «-A dos quarts de sis, si us plau!», i em desperta amb un sobresalt a dos quarts de tres. Miro el rellotge, i _ell_ em fa pensar que potser no vaig donar-li corda i me'l poso a l'orella: encara marxa. _Ell_ em fa pensar que qui sap què li ha passat, car confia que són les cinc o un xic més aviat. Per satisfer-lo em poso les sabatilles i baixo a veure l'hora al rellotge del menjador.

El que a un hom li pervé, d'anar per casa al mig de la nit vestit amb una bata i sabatilles, no cal esmentar-ho, perquè la major part dels homes n'estan assabentats per experiència. Tot (especialment ço que té un angle agut) troba un gaudi covard a atiar. Quan un hom duu unes sabates fortes, les coses semblen esberlar-se en el camí. Quan un hom s'aventura entre els mobles, vestit amb llanes, sabatilles i sense mitjons, sembla que s'acosten i empaiten. Jo retorno al llit rondinant i refusant escoltar cap altra suggestió de si tots els rellotges de la casa s'han donat a conspirar en contra meva. I després trigo una hora i mitja a adormir-me.

De les quatre a les cinc em desperto cada deu minuts, i llavors em faig retret d'haver dit cap paraula a l'esperit sobre l'assumpte. A les cinc en punt aquest marxa a dormir, afadigat a la fi, i traspassa la feina de despertar-me a la minyona, que ho fa una hora i mitja més tard que de costum.

En aquest dimecres assenyalat, va empipar-me fins al punt de deixar el llit per desfer-me d'ell. No sabia què fer amb mi mateix, car el nostre tren no sortia fins a les vuit. Tot el nostre equipatge havia estat empaquetat i enviat, al vespre, juntament amb les bicicletes, a l'estació del carrer de Fenchurch. Vaig anar-me'n a mon despatx, pensant que podria escriure durant una hora.

La matinada, abans un hom no s'ha desdejunat, no és, em sembla, moment propici per a un esforç literari. Vaig escriure tres paràgrafs d'un conte, i me'ls vaig llegir en veu forta. Algunes coses s'han dit, desplaents, dels meus treballs; però res no s'ha escrit encara que pugui fer justicia a aquests paràgrafs. Vaig llençar-los al cistell, i vaig seure tractant de recordar si hi havia cap institució de caritat que proveís pensions per als autors agotats. Per fugir d'aquestes reflexions determino posar-me una pilota de golf a la butxaca i, escollint un club, vaig sortir a la devesa.

Un parell de bens hi estaven pasturant, i em seguiren, prenent un alt interès envers el meu joc. Un d'ells era un carinyós i simpàtic company. Em sembla que no entenia el joc, però potser li estranyava una mica que em dediqués de bon matí a tan innocent cosa. A cada cop que jo feia, ell belava:

«-Be...e...e...! Be... e...e...! Molt bé...e...e...!» I semblava tan complagut com si ho hagués fet ell mateix. Quant a l'altre, era una bestiola sonsonera, desplaent, tan amoinadora, per a mi, com encoratjador el seu company. «-E... e... e... rro! ...Bè... è... è... stia! E... e... erro!» «Erro, bèstia, erro», era el seu comentari quasi a cada cop. En realitat hi havia cops encertats, però belava així per esperit de contradicció i pel gust de cridar. Ben clara era la cosa.

Per un accident lamentabilíssim, un dels meus cops més vigorosos féu anar a parar la pilota al nas del bon be; i, el dolent, en veure-ho, esclatà en una rialla. Reia positivament, clarament, amb una riallada aspra i grollera. I mentre son company romania tombat a terra, massa espantat per moure's, ell va canviar son disc i belava aixi:

«Bé...! Molt bé... bé... bé...! Ha... fet... el gran... cop...!». Hauria donat mitja corona perquè la pilotada l'hagués rebuda aquest en lloc del bon be. Però, al món que som, sempre és el bo i l'amable qui paga la trencadissa.

Havia passat més temps del que pensava, quan Ethelbertha vingué a dir-me que eren dos quarts de vuit i que el desdejuni era a taula. Vaig pensar llavors, que no m'havia afaitat encara. A Ethelbertha l'empipa que m'afaiti corrents. Tem que un estrany pugui pensar que he intentat un suïcidi digne d'un pobre d'esperit, i que els veins puguin creure, pels senyals, que no som feliços plegats. Com a argument més respectable, també m'ha indicat que el meu aspecte no és pas d'home amb qui es pugui fer brometa.

Amb tot va satisfer-me la manca de temps, que no em permetia un llarg comiat d'Ethelbertha. Em desplauria veure-la feta un mar de llàgrimes. Però, en canvi, hauria volgut una estona per a dir algunes paraules als nens, de comiat i advertiments, majorment pel que respecta a la meva canya de pescar, que ells persisteixen a fer servir per a bastons de Cricket.

Cosa que em fastigueja és haver de cuitar per pendre el tren. A un quart de milla de l'estació trobo Harris i George, que anaven també corrents. Pel que toca a ells (segons va informar-me Harris a empentes, tot trotant pel camí), el culpable del seu retard era la nova cuina econòmica, que aquell matí havien assajat per primer cop i que havia comès l'entremaliadura de fer botar de l'olla els ronyons i i escaldar al cuiner. Afegí que, segons pensava, en tornar del viatge ja estarien acostumats a la nova cuina.

Vàrem pujar al tren, ja en marxa, com qui l'agafa pels cabells (val a dir-ho); i, comentant sobre els esdeveniments d'aquell matí, un cop asseguts, alenant dificultosament, en el vagó, m'acudí als ulls, com si realment estigués veient-lo, la figura de mon oncle Podger, el qual dos cents cinquanta dies de l'any emprenia la carrera des d'Ealing Common al carrer de Moorgate per pendre el tren de dos quarts de deu. Des de casa seva a l'estació hi havia deu minuts a peu. Mon oncle deia sempre: «Pren-te un quart d'hora i vés-hi amb calma.» Però el que feia sempre, era començar amb cinc minuts de temps i anar a tot córrer. No sé pas per què aquest era el costum de tots els d'aquell barri.

Molts grassos senyors de negocis de la City vivien aleshores a Ealing (bastants, em sembla, hi viuen encara), i prenien els trens de les primeres hores, que anaven al centre de la ciutat. Tots sortien tard de casa, i tots portaven a l'una mà una bossa negra i un diari, i un paraigua a l'altra. Per l'últim tros de camí, amb bon temps o amb pluja, tots anaveu cames ajudeu-me.

La gent desenfeinada, mainaderes principalment i nois per a comissions, amb algun venedor errant de fruita, acudien a l'al·licient d'un bon matí, a veure aquells que passaven i atiar aquells que més s'ho mereixien. No era pas un espectacle que valgués la pena. Els senyors de negocis no sabien córrer amb traça, ni tan sols corríen lleugers; però eren seriosos i ho feien tan bé com podien. Les carreres tenien més atractiu per l'esforç neguitós dels corredors que no pas per l'art que encloguessin. De tant en tant tenien lloc perfídies entre els espectadors: «-¡Doble contra senzill contra el vell de l'armilla blanca!» «-¡Deu contra un a favor del vell bufapipes, si no s'embolica i cau rodolant abans no arribi allí!» «-¡Tot el que vulgui per l'Emperador de Porpra!» (un mal nom posat per un jove de gustos entomològics a un cert militar retirat, veí del meu oncle, un senyor d'aspecte imponent quan no corria, però que s'enrogia cosa de no dir en fer un xic d'exercici).

El meu oncle i els altres acostumaven d'escriure al diari de Ealing, queixant-se amargament de la poca solta de la policia local, i el director afegia vibrants editorials sobre la decadència de la cortesia entre les autoritats inferiors, especialment als ravals de l'oest; peró mai no assoliren cap resultat.

No vull dir que el meu oncle mai no es llevés d'hora, però sempre n'hi passava alguna a darrera hora.

La primera cosa que feia, un cop desdejunat, era perdre el seu diari. Nosaltres coneixiem sempre que l'oncle Podger havia perdut quelcom per l'expressió d'estranyesa indignada gue tenia per tot, en general, en aitals ocasions. Mal no se li acudí dir-se a si mateix: «-Sóc un home descuidat. Tot ho perdo. Mai no sé on he deixat les coses. Sóc incapaç de retrobar-les jo sol. Dec ésser, amb això, un entrebanc per a tots els que em volten. He de procurar esmenar-me.» Al contrari, per un raonament especial, es convencia a si mateix que havia estat per culpa de qualsevol de la casa que no fos ell.

-Ho tenia aquí a la mà fa un minut!- Acostumava a dir. I un hom hauria pensat, pel to en que parlava, que vivia rodejat d'encisers que feien desaparèixer les seves coses solament per empipar-lo.

-No te l'hauràs deixat al jardí?- li preguntava la tia.

-¿Per quins set sous anava a deixar el diari al jardí? No és pas al jardí, on necessito el meu diari. El vull per al tren!

-No te l'has ficat a la butxaca?

-Que n'és, de beneita, aquesta dona! ¿Penses tú que m'estaria buscant-lo a les nou menys cinc, si el tingués tot el temps a la butxaca? ¿Potser sóc boig, ara?

Aleshores un demanava:

-És aquest?- I li presentava el diari curosament plegat, que havia romàs a qualque lloc.

-El que voldria és que tothom s'estigués de tocar les meves coses!- cridava com un salvatge, mentre l'agafava de cop i volta. Llavors obria la bossa i el posava dintre, i després, tot mirant-s'ho, feia una pausa sens badar boca, com si s'hagués sentit injuriat.

-Què és això?- preguntava la tia.

-El d'abans d'ahir!- responia, massa aclaparat per a poder aixecar la veu, llençant el diari sobre la taula.

Hauria estat una novetat si alguna vegada el diari trobat hagués estat el d'ahir; però invariablement era sempre el d'abans d'ahir, excepte els dimars; llavores era el de dissabte. Per casualitat el trobàvem alguna vegada que s'hi havia assegut a sobre, quasi sempre; i aleshores ell somreia genialment, però amb el fastigueig que hom sent en veure que el destí l'ha posat al bell mig d'una colla d'inútils.

-Tot el temps davant, precisament, dels vostres nassos...

No acabava la frase. Tenia orgull a dominar-se.

Un cop enllestit aquest assumpte, anava al rebedor, on la tia Maria tenia el costum d'ajuntar els nens per acomiadar-lo. La meva tia mai no sortia, encara que anés a la porta del costat, sense prèviament donar un tendre comiat a tots els de la casa. «-Hom mai no sap el que pot esdevenir-li»- acostumava a dir.