Part 3

Aquesta era sàvia qüestió que jo els havia ensenyat. Anys ha l'havia jo apresa del meu oncle Podger. Abans de començar a fer els paquets, mon oncle escrivia la seva nota. Era un home metòdic.

-Pren un tros de paper. Calia començar pel principi. -Escriu tot el que sigui probable que necessitis. Després ho repassaràs, i ves si hi ha cap cosa de la qual puguis estar-te. Imagina't al llit: ¿què és el que portes? Molt bé: escriu-ho... amb una muda de més. Et lleves, i què fas? Rentar-te? ¿Amb què et rentes? Amb sabó? Escriu: sabó; i segueix fins que acabes. Després comença amb les robes. Primer els peus: què és el que portes als peus? ¿Sabates? Mitjons? Escriu-ho; i segueix escrivint fins que arribis al cap. Què ens cal, ultra les robes? Una mica de cognac. Escriu-ho. Un tirabuixó. Escriu-ho. Escriu-ho tot, i així de res no t'oblides.

Aquest era sempre el seu pla. Un cop feta la llista, la repassava curosament, tal com aconsellava, per convèncer-se que res no havia oblidat. La repassava altre cop, i esborrava tot allò de què podia prescindir. Després... perdia la llista.

* * *

George digué que, per un parell de dies, fóra suficient portar els sarrons. El gros de l'equipatge l'enviarien de ciutat a ciutat.

-Hem d'anar-hi amb cura- vaig dir. -Una vegada un home...

Harris esguardà son rellotge.

-Ja ens ho direu al vaixell- digué. -He de trobar Clara a l'estació de Waterloo d'aquí a mitja hora.

-Oh! No trigaré mitja hora, a contar-ho. És una veritable història, i...

-No la malguanyem- digué George. -M'han dit que hi ha dies plujosos a la Selva Negra, i aleshores ens complaurem d'oir-la. El que ara hem de fer és acabar la nostra llista.

Recordo, ara, que mai no vaig contar la història aquella. Sempre quelcom va interrompre-la. I del cert que era una veritable història.

CAPÍTOL III

El defecte de Harris. -Harris i l'àngel bo. -Un fanal de bicicleta patentat. -El sillí ideal. -L'adobador de bicicletes: son ull d'àliga; son mètode; la seva alegre confiança; sos gustos senzills i de curtes despeses; son aspecte i posat; com deslliurar-se'n. - George profeta. -L'art gentil de fer-se desplaent en una llengua estranya. -George estudiant de naturalesa humana. -George proposa un experiment. -La seva prudència. -La manutenció de Harris assegurada amb condicions.

Dilluns a la tarda es presentà Harris amb l'anunci d'una casa de bicicletes. I vaig dir-li:

-Si voleu seguir el meu consell, deixeu-vos-ho córrer.

-Deixar-me córrer què?

-Aquesta marca nova, patentada, revolució del món ciclista, pasme i bogeria, que ha batut tots els records, etc., etc... tot el que es vulgui que sigui l'anunci que duus a la mà.

-Molt bé- va dir -Potser sí; però em sembla que ens les tindrem que veure amb muntanyes esquerpes, i em penso que ens caldran bons frens.

-Ens caldrà un bon fre: convingut. El que no ens caldrà és una sorpresa mecànica que no entenem i mai no funciona quan és menester.

-Això funciona automàticament.

-No cal que ho digueu. Per instint sé exactament què farà. En anant de pujada fallarà la roda d'aital faisó que haurem d'arrossegar la màquina. Li provarà l'aire del cim de muntanya, i de sobte anirà bé. En anar de baixada començarà a retreure'ns el mal negoci que ha estat per a nosaltres, i això li produirà remordiments i darrerament desesperació. Es dirà a si mateixa: «No serveixo per a res; no ajudo aquests bons homes; solament els embarrasso. Sóc una malastrugança, això és.» I, sense afegir una paraula d'advertiment, ens farà malbé el negoci. Vós sou un bon minyó- vaig continuar; -però teniu un defecte.

-Quin defecte?- demanà indignat.

-Que teniu massa credulitat. Si llegiu un anunci, creieu tot seguit el que diu; tota mena d'experiències que han inventat els folls, les haveu provades. El vostre àngel guardià sembla ésser un esperit capaç. Però vós, preneu el meu consell, no li proveu gaire la paciència, car bastant de feina li heu donat d'ençà d'aleshores que començàreu amb la bicicleta. No continueu fins a fer-lo tornar boig.

Harris digué:

-Si tothom parlés així no hi hauria cap avenç en cap ordre de la vida. Si hom no provés les innovacions, el món romandria en un estancament aclaparador. Es per...

-Tot el que es pugui dir a favor d'aquest argument, ho sé- vaig interrompre. -Convinc a fer experiments fins a trenta cinc: un cop traspassats, considero que hom té guanyat el dret de procurar per ell mateix. Vós i jo hem fet el nostre deure en aquest sentit; vós especialment. Vós haveu estat volejat per l'aire per motiu d'una explosió de fanal de gas, patentat...

-Deveu saber perfectament que fou per culpa meva. Em sembla que vaig carregar-lo massa.

-Conforme; estic disposat a creure que, si hi havia una faisó errònia de menar-lo, d'aqueixa vau usar. Devíeu tenir en compte aquesta tendència vostra, que ajuda al meu argument. Per la meva part, jo no vaig adonar-me del que féreu; solament sé que anàveu plàcidament i tranquil·lament pel camí de Whitby, discutint la guerra dels trenta anys, quan el vostre fanal esclatà com un tret de pistola. L'espant em llançà a la cuneta, i recordo el gest de la vostra esposa en dir-li que no havia estat res i que no tenia per què inquietar-se, car dos homes us pujaven a casa i el metge vindria tot seguit amb l'infermera.

-Així se us hagués acudit arreplegar el fanal! M'hauria complagut de saber per què va esclatar d'aquella faisó.

-Mancà temps per recollir-lo- vaig dir. -Compto que hauriem necessitat dues hores per aconseguir-ho. Quant a l'explosió, el fet d'haver estat anunciat com el millor fanal inventat al món, a un que vós no fóssiu li hauria fet pensar en una malifeta.

-Sí; vós mateix dèieu que feia una llum magnífica.

-Feia una llum brillant al camí de King i Brighton, i féu espantar un cavall. Al moment que anàvem per la fosca més enllà de Kemp Town, va apagar-se i fóreu denunciat per anar sense llum. Recordeu que, les tardes de sol, el portàveu a la bicicleta i brillava tant com valia; però, en arribar l'hora d'encendre, el fanal era afadigat i volia descansar.

-Era un xic irritant, el fanal aquell- murmurà Harris. -Ho recordo bé.

-Era irritant per a mi, i segurament més ho era per a vós. Després, hi ha _sillins_- vaig continuar, tot volent que se'n dugués aquesta lliçó. -¿Recordeu cap sillí, al món, que hagi estat anunciat i que no hagueu provat vós?

-Sempre he tingut la idea de trobar el sillí perfecte.

-Deixeu córrer la idea. Aquest és un món imperfecte, mesclat de dolor i d'alegria. Potser que hi hagi un pais millor, on els sillins siguin fets de l'arc de Sant Martí i plens de núvols. Al món que som, la cosa més senzilla és acostumar-se a les coses dures. Recordeu el sillí que compràreu a Birmingham? Era dividit pel bell mig, talment com un parell de ronyons.

-¿Voleu dir del que era construït sota principis anatòmics?- demanà Harris.

-Potser sí. La caixa en què el portàveu tenia en la coberta un esquelet assegut... O, més aviat, la part de l'esquelet que s'asseu.

-Estava perfectament bé, i mostrava la veritable positura de...

-Bé, no cal passar a detalls; la positura em va semblar sempre no gaire delicada.

-Des del punt d'obir médic, anava bé.

-Potser sí, per a un que montés sobre els seus ossos: jo sé solament que vaig provar-lo per mi mateix i que, per a un que té carn, era una angúnia. En passant sobre una pedra o sobre un carril, pessigava com un diantre. Era com muntar sobre d'una llagosta empipada. I vós muntàreu un mes així.

-Vaig pensar que calia donar-li temps per veure els resultats.

-Vau tanmateix donar temps a la vostra família per a veure els resultats. La vostra dona em va dir que, d'ençà que sou casats, mai no us havia vist de tan dolent humor, tan poc cristià com estiguéreu durant aquell mes. Altrament recordeu l'altra sillí, aquell que tenia la molla al dessota.

-Voleu dir l'espiral?

-Vull dir aquell que us sacsejava amunt i avall com el ninot d'una capsa de ressort. Mantes vegades, en aixecar-vos, tornàveu a lloc, i altres no, Creieu que, si esmento aquests fets, no és tan sols per recordar coses penoses, sinó perquè estigueu convençut de la bogeria de fer provatures a l'edat vostra.

-Voldria que us deixéssiu d'aquest color. No tinc sinó trenta quatre...

-No teniu sinó... quants?- vaig demanar-li.

-Prou. Si no us plau el fre, deixeu-lo córrer: no el compreu. Si la vostra màquina va de cap per una muntanya i George i vós sou llançats per la teulada d'una església, no em feu a mi cap retret.

-Per George res no puc dir-vos. Al millor qualque cosa l'esparvera. Si passés un accident com el que dieu, el més probable és que no li fos grat; però descanseu, que jo em pendria el treball de fer-li veure que no havia estat per culpa vostra.

-Està llest, el tàndem?

-Sí, res no li passa a la màquina.

-L'haveu repassada?

-No, ni penso que ho faci ningú del món. La màquina va bé ara, i vull que romangui així fins que marxem.

Vaig tenir, una vegada, una bona lliçó, amb això dels repassos. Hi havia, a Folkestone, un home que jo trobava a Lees i que un vespre va proposar-me de fer una llarga passejada en bicicleta, tots dos, a l'altre dia, i vaig acceptar. M'aixeco de bon matí, cosa que fou un esforç que em va enorgullir a mi mateix; però ell vingué una hora i mitja tard. Vaig esperar-lo al jardí. El jorn es presentava esplèndid. En arribar, em digué: -Sembla, la vostra, una bona màquina. Marxa bé?

-Oh! Com la major part d'elles- li responc. -Bastant bé al matí, però up xic pesanta després de dinar.

Ell va agafar-la per la roda davantera i la forca i va donar-li una violenta sacsejada: tal, que vaig dir-li:

-Estigueu-vos de fer això, que la fareu malbé.

No sé pas per quins set sous havia de sacsejar-la, quan cap mal no li havia fet. Altrament, si hagués estat merescut un sacsejament, era a mi, que corresponia de fer-lo. Sentia quelcom com si apallisés el meu gos. I em va dir:

-Aquesta roda davantera es belluga.

-Si vós no la toqueu, res no es belluga. No es bellugava pas, abans: res que es pugui dir bellugament.

-Això és perillós- digué. -¿Teniu un martell-cargol?(1)

Jo havia d'haver estat ferm; però pensava que potser ell entenia el negoci, i vaig anar a cercar el saquet de les ferramentes. En tornar el vaig veure assegut a terra, amb la roda entre les cames, donant-li voltes lleugeres amb els dits. El restant de la màquina era al seu costat sobre la sorra del jardí.

-A la roda davantera aquesta n'hi ha passat alguna- digué ell.

-Talment ho sembla: oi?

Però aquell era una mena d'home que no capia d'ironies.

-Em sembla que els suports van tots malament.

-No us molesteu més per això- vaig dir-li: -us afadigareu. Posem la roda al seu lloc i marxem.

-Ara que és fora, podem veure què té.- I parlava com si la roda hagués sortit per ella sola. Abans jo no pogués aturar-lo, havia descargolat quelcom, i rodaren per terra com una dotzena de boletes.

-Agafeu-les, agafeu-les! ¡No n'hem de perdre cap!- cridà tot astorat.

Arrossegant-nos per terra durant mitja hora, en vàrem trobar setze. Ell deia que sentiria que se n'hagués perdut cap; car, d'haver-se'n perdut cap, això faria una gran diferència a la màquina. «-En desfer una màquina- afegí -s'ha de tenir gran cura de no perdre cap d'aqueixes boletes.» I explicà que calia comptar-les totes, en treure-les, i veure que tornaven al seu lloc en el nombre exacte. Jo li vaig prometre de tenir present el seu consell si mai desfeia en peces una màquina. Vaig posar les boles al meu barret, per més seguretat, i el vaig deixar al llindar de la porta. Comprenc que no era bona pensada. D'ordinari no sóc un cap lleuger, però em devia haver afectat la influència d'ell. Aleshores digué que, ja posats, volia donar una mirada a la cadena, i tot seguit començà a treure l'aparell, mentre volia jo convèncer-lo que no fes tal cosa. Vaig dir-li el que, molt solemnial, va dir-me una amic en certa ocasió: «-Si mai et passa quelcom amb l'aparell, ven la màquina i compra'n una de nova. Surt més barat.»

-La gent parla com qui res no entén de màquines- em digué. -Res més fàcil que desmuntar l'aparell.

He de confessar que tenia raó. En menys de cinc minuts havia tret l'aparell en dues peces, que deixà a terra, i quedà cercant claus i cargols per terra. Digué que era per a ell un misteri, sempre, la forma com desapareixien els cargols.

Cercàvem encara cargols, quan sortí Ethelbertha, que semblà sorpendre's de veure'ns allí, car pensava que havíem marxat feia hores.

-No trigarem gaire- digué ell. -Estic ajudant el seu espòs a repassar la seva màquina. És una bona bicicleta, però totes requereixen una ullada de tant en tant.

-Si desitgen rentar-se les mans en acabar- digué Ethelbertha- vagin a la cuina de darrera, si els plau; car les minyones han fet ara les alcoves.- Després em digué que, si trobava Kate, sortirien totes dues a passejar en yacht; però que probablement serien de retorn a l'hora de dinar. Jo hauria donat quelcom per marxar amb ella. N'estava tip, de veure aquell foll desfer-me la bicicleta. El sentit comú em seguia murmurant: -Atura'l abans no faci més mal. Tens el dret de protegir les coses de la teva propietat, davant la destrucció d'un boig. Agafa'l pel coll i llança'l a puntades de peu per la porta del jardí.

Malgrat tot, jo só dèbil en haver de ferir els sentiments d'algú, i vaig deixar-lo continuar sa obra catastròfica. Abandonà la feina de cercar els cargols, dient que aquests tenien la graciosa propietat de perdre's i aparèixer quan hom no hi pensa, i que de moment es dedicaria a enllestir la cadena. Primer la nuà tan fort que no podia bellugar-se; després l'afluixà fins a ésser dues vegades més fluixa que mai havia estat; després digué que el més ben pensat era posar la roda davantera al seu lloc. Jo havia obert la forquilla, i ell començà l'operació.

Al cap de deu minuts vaig proposar-li de deixar la forquilla i encarregar-me de col·locar la roda, canviant els papers. Al minut deixà la màquina i marxà a donar un volt per la pista del croquet, posant les mans als malucs. Tot passejant, anava explicant-me que el principal era tenir cura de no pessigar-me els dits entre la forquilla i el radis de la roda, a la qual cosa vaig replicar-li que, per experiència, estava convençut de la veritat que deia.

Havent-se ell resguardat les mans amb uns draps vells, acabàrem, a la fi, la col·locació de la roda. Al moment de restar enllestida, esclatà en una rialla.

-On és el xisto?

-Bé, estic fet un ruc- digué.

Era el primer cop que parlava en forma que em féu respectar-lo, i vaig demanar-li com havia fet el descobriment.

-Hem oblidat les boles!- digué ell.

Vaig mirar on havia deixat el barret, que era al bell mig de l'andén, i el gos favorit d'Ethelbertha se les empassava tan de pressa com podia.

-Va a matar-se!- digué Ebbson, a qui mai no he tornat a veure, gràcies a Déu, però sembla que es deia Ebbson. -Són de sòlid acer!

-Tant se me'n dóna del gos. En el que va de setmana ja s'ha empassat uns cordons de sabata i un paquet d'agulles de cosir. La naturalesa és el millor mestre, i als gossets sembla que els va bé aquesta mena d'estimulants. En el que jo penso és en la bicicleta.

I ell digué amb animosa disposició:

-Bé, col·loquem, doncs, totes les que puguem retrobar i confiem en la Providència.

En retrobàrem onze. En fixàrem cinc a un costat i sis a l'altre, i mitja hora després la roda era al seu lloc de bell nou. No cal dir que ara és bellugava més que no pas abans; un nen ho veuria. Ebbson digué que, de moment, ja anava bé. Semblava que començava a fastiguejar-se. Si l'hagués deixat fer, penso que aleshores hauria marxat a casa seva; però jo estava decidit que romangués allí fins que el treball fos llest. Havia ja abandonada tota idea de passeig en bicicleta. La meva vanitat per la màquina, l'havia anul·lada ell. El meu únic interès romania ara a veure'l pessigar-se i esgarrapar-se i apallissar-se ell mateix, i vaig reanimar son esperit amb un got de cervesa i una justa lloança.

-És per a mi de veritable utilitat veure-us fer aquestes feines. No és solament la vostra destresa i art, el que em corprèn, sinó la vostra confiança en vós mateix, la vostra inexplicable bona disposició que m'esdevé benfactora.

Reanimat ara, escometé la feina de col·locar l'aparell de la caixa. Posà la bicicleta dreta contra el mur de la casa, i treballà de l'altre costat; després l'arrambà contra un arbre; després la sostenia jo, mentre ell era a terra amb el cap entre les rodes i treballava amb la bicicleta per la part baixa, tot tacant-se d'oli. Després me la va pendre i es posà doblegat sobre ella com una albarda, dient aquestes tres coses:

-Gràcies a Déu que a la fi està bé!- Després: -No! Maleït sigui si està bé!

La tercera cosa que va dir, tracto d'oblidar-la. Ell havia ja perdut, a l'últim, la serenitat, i tot seguit insultava la màquina. Jo estava content de veure com aquesta aguantava els atacs. Tot el que després s'esdevingué no fou sinó una veritable lluita entre ell i la bicicleta, embranzinant-se i escometent-se tots dos. Tan aviat era la bicicleta a terra i ell a sobre, com ell a terra i la bicicleta a sobre d'ell. De vegades romania ferm, tot roig per l'esforç victoriós, amb la bicicleta entre les cames; però el seu triomf era breu. De sobte la màquina s'alliberava amb un moviment ràpid i, tornant-se contra ell, el colpejava fortament amb un braç del manillar.

A un quart de dues, brut, descabellat, ple de talls i sagnant, digué:

-Em sembla que està bé així.- S'aixecà eixugant-se el front. La bicicleta semblava, així mateix, com si n'hagués tingut prou amb el joc. Fóra difícil dir quin, de tots dos, havia rebut més. Vaig conduir-lo a la cuina de darrera la casa, on, sense sosa per a treure's la grassa, ni cap menester, es rentà i tot seguit vaig deixar-lo anar a casa seva. Vaig agafar la bicicleta, i en cotxe vaig portar-la al taller més proper, on poguessin adobar-la.

L'encarregat l'examinà.

-Què voleu que faci, amb això?

-Voldria que l'adobéssiu tot el possible.

-Està un xic feta malbé, però mirarem de deixar-la el millor possible.

Li deixà, efectivament, tan bona com podia deixar-se per dues lliures i mitja. Però jamai no tornà a ésser la mateixa màquina, i a la fi de temporada vaig deixar-la a mans d'un marxant perquè la vengués, dient-li que, no volent enganyar ningú, fos servit d'anunciar-la com una màquina de l'any darrer. Però el marxant va aconsellar-me de no dir cap data, dient que en aquests afers no és cosa de declarar el que és veritat o no, sinó cosa de veure el que es pot treure de la gent.

-Ara- afegí, -entre nosaltres, li diré que la màquina no sembla de l'any darrer: pel que fa a la seva apariència podria ben ser de deu anys enrera. Res no direm de la data. Veurem el que se'n pot treure. Vaig deixar a mans seves l'assumpte i en va aconseguir cinc lliures, dient-me ésser més del que esperava.

Hi ha dues maneres de fer exercici amb una bicicleta: muntant-la i adobant-la. Altrament, penso que qui en treu gaudi, d'adobar una bicicleta, potser treu la millor part del negoci. És independent del temps i del vent. No ha pas de capficar-se amb l'estat dels camins. Amb una clau, uns draps, una setrillera i quelcom per seure, roman feliç per tot el dia. Certament ha de passar desaventatges també (no hi ha rosa sense punxes). Sembla un calderer; la màquina ens porta sempre la idea d'haver estat furtada i tractar-se de desfigurar-la. Però, com que ell quasi mai passa de la primera fita, això no arriba a tenir gaire importància. L'errada que molta gent comet és creure que es poden fer ambdues maneres d'esport amb la mateixa màquina. Això és impossible. Cap màquina pot resistir aquest doble esforç. Cal, primer, el determini de si es vol ser ciclista, per a adobar la màquina o per a muntar-la. Personalment jo prefereixo muntar, i procuro de no tenir a prop cap menester que em tempti a adobar-la. Si res li passa, l'arrossego fins al primer taller de reparacions. Si sóc lluny per a portar-la arrossegant, m'assec a la vora del camí i espero el pas d'un carro. El perill major el trobo sempre en l'adobador errant, per al qual la vista d'una màquina feta malbé és com un cadàver que trobés un corb, al seu volt; l'escomet amb un coral crit de triomf. En principi, tractava jo d'ésser cortès amb els adobadors espontanis, i els deia:

-No és pas res; no cal que us molesteu. Seguiu el vostre camí i distraieu-vos. Vos ho prec com un favor... Tingueu la bondat d'anar-vos-en.

Peró l'experiència m'ha demostrat, malgrat tot, que la cortesia tant se val en semblants casos, i per això ara els dic:

-Aneu a passeig i deixeu estar la màquina, o, si no, us faré una cara nova.

I, fent veure que hom està decidit a realitzar-ho, i si altrament es duu a la mà un bon garrot, generalment es pot foragitar l'adobador espontani.

A darrera hora del vespre vingué George i digué:

-Què? Penseu que tot estarà llest?

-Tot estarà llest per a dimecres- vaig respondre, -excepte vós i Harris, potser.

-Llest, també, el tàndem?

-Llest, també, el tàndem.

-No penseu que li calgui cap repàs?

Als quals mots vaig replicar:

-L'edat i l'experiència m'han mostrat que poques coses hi ha en les quals hom fa bé d'ésser pràctic. Em resten, doncs, un nombre limitat de qüestions en les quals tinc tota mena de certitud, entre elles la convicció ferma, que al tàndem no li cal cap repàs. Altrament tinc el pressentiment que així Déu em perdoni com cap ésser humà tantejarà la màquina d'avui a dimecres al matí.

George digué:

-Trobo que no n'hi ha per enfadar-se, al vostre lloc. Arribarà dia (i potser no és gaire lluny) que a aquesta bicicleta, amb un parell de muntanyes al bell mig d'ella i el taller més pròxim, li caldrà d'ésser repassada, malgrat el vostre crònic desig que romangui en descans. Llavors demanareu a crits que hom vos digui on heu deixat els setrills i què heu fet del martell-cargol (1), i, mentre vos esforceu a sostenir la bicicleta contra un arbre, demanareu qui us netegi la cadena i qui us infli el pneumàtic de la roda trasera.

Comprenc que George tenia raó en el que deia... Potser era quelcom de profètica sapiència. I vaig dir:

-Dispenseu si semblava no adonar-me d'això. El cert és que Harris ha estat ací aquest matí...

-Prou- interrompé. -Ho comprenc. Altrament no és d'aixó, del que volia parlar-vos. Mireu.

Va presentar-me un petit llibre enquadernat en tela vermella. Era una guia de conversació anglesa per a ús dels viatgers alemanys, que començava: «En un vaixell...» i terminava: «A casa el metge.» El capítol més extens era dedicat a la conversació en un vagó de ferrocarril, en un departament curull de gent boja, batalladora i grollera: «-¿No pot vostè fer-se un xic més enllà, senyor?» «-Impossible, senyora. Aquest senyor del costat és molt gros.» «-Què no farem un esforç i tindrem les cames quietes?» «-Faci el favor de no empipar amb el colze.» «-Aprofiti's del meu muscle, senyora, si li fa servei per a arrambar-se.» (El qual oferiment no s'indicava si era fet amb ironia.) «-Em veig obligat a dir-li, senyora, que es posi una mica de costat. Quasi no puc alenar.» (Amb tot això es veu que l'autor tenia la idea que la gent anés apilotada a terra, gairebé.) El capítol finia amb la frase: «-Alabat siga Déu, que havem arribat a lloc! (Got sei dank!)» Una pietosa exclamació que, per les circumstàncies, la dirien a chor.

A la fi del llibre hi havia un apèndix donant consells al viatger alemany envers la cura de la seva salut i confort durant sa residència a les ciutats angleses, els principals dels quals eren: viatjar sempre amb una bona quantitat de polvets insecticides; tancar sempre la porta de l'alcova, a les nits, i comptar curosament els cèntims de canvi.