# Tres Anglesos S'esbargeixen ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-anglesos-s-esbargeixen-26502/index.md -A Escòcia sempre plou- digué George. -Hi vaig estar tres setmanes l'any anterior, i mai el temps no era eixut, ni una sola vegada... Res, doncs, d'això. -A Suïsa el temps és bastant bo- digué Harris. -Elles mai no aprovarien la nostra marxa a Suïssa, anant tots sols- vaig dir jo. -Bé sabeu el que va passar la darrera vegada. Devem triar un lloc on cap dona ni minyoneta de delicada educació pugui trobar-se. Un país de dolents hotels i molestos viatges, en què nosaltres tinguen de patir-ne els inconvenients: treballar durament, potser dejunar... -Molt bé: això és- interrompé George, -això és. No oblideu que jo vinc amb vosaltres. -Heu's aquí!- exclamà Harris. -¡Una excursió en bicicleta! George dubtava. -Han de pujar-se moltes costes, en una excursió així- digué -i de vegades el vent ve a contracursa. -També hi ha baixades,i el vent ajuda al darrera- digué Harris. -Jo mai no ho he notat- afegí George. -Doncs en res no podreu pensar millor que en una excursió en bicicleta- insistí Harris. Jo era inclinat a convenir amb ell. -I us diré lloc: per la Selva Negra. -Què? Tot, allí, són pujades- digué George. -No pas tot- afegí Harris: -solament cosa de dues terces parts, i hi ha quelcom que haveu oblidat.- Girà els ulls a l'entorn cautelosament, i baixà la veu com un murmuri. -Hi ha petits carrils que pugen aquelles costes; petites cremalleres que... La porta s'obrí i aparegué Mistress Harris dient que Ethelbertha es posava el capell i que Muriel, després d'esperar, havia recitat ja _la tertúlia del foll sombrerer_ sense nosaltres. -Al Club demà a les quatre- em digué Harris a cau d'orella gairebé en aixecar-se de la cadira, la qual consigna vaig transmetre a George en pujar dalt. CAPÍTOL II Un afer delicat. -El que podia haver dit Ethelbertha. -El que va dir. -El que digué Mistress Harris. -El que diguérem a George.- Sortirem el dimecres. -George suggereix la possibilitat de servir-nos culturalment. -Harris i jo ho posem en dubte. -Quin treballa més en un tàndem. -Opinió del que va davant. -Punts d'obir del que va darrera. -De com Harris perdé la seva dona. -La qüestió de l'equipatge. -La saviesa del meu oncle difunt Podger. -Principi de la història d'un home que tenia un sac. Aquell vespre mateix vaig abocar-ho tot a Ethelbertha. Vaig començar fent-me un xic el neguitós, amb la idea que Ethelbertha se n'adonés; a la qual cosa jo assentiria, explicant-ho per pressió cerebral. Llavors parlaríem de l'estat general de la meva salut i de l'evident necessitat que prengués aviat mides radicals. Pensava que amb una mica de tacte podria arreglar-me-les de manera que la proposició sortís de la mateixa Ethelbertha. Me la imaginava dient: «No, estimat; és un canvi d'aires, el que necessites, un canvi complet. T'has de convèncer i marxar a fora un mes. No em diguis que vagi amb tu. Bé conec que t'agradaria més que hi anés, però no vull. És la companyia d'altres homes, el que necessites. Mira de persuadir a George i Harris perquè vagin amb tu. Creu-me; un cervell tan treballat com el teu, requereix de tant en tant un descans de les preocupacions casolanes. Oblida per un moment que els nens necessiten lliçons de música i sabates i bicicletes, amb tintura de riubarbre, tres cops diaris; oblida que a la vida hi ha d'aitals coses com són els cuiners, els empaperadors de la casa, els gossos del veí i els comptes del cansalader. Marxa a un verd recó de la terra on tot et sigui nou i estrany, on el teu cervell agotat pugui trobar pau i idees fresques. Marxa per un espai de temps i dóna'm ocasió que m'adoni de la teva manca al costat meu i reflexioni sobre la teva bondat, que tinc sempre al davant; car és molt humà que jo no ho consideri sovint, de la mateixa manera que hom es fa indiferent a la benedicció del sol i a la bellesa de la lluna. Marxa i retorna refrescat de cap i de cos, més eixerit, millorat (si això fos possible), del que marxes.» Malgrat que assolim els nostres desigs, mai no vénen revestits de nostre grat. En poques paraules: Ethelbertha no semblava adonar-se del meu neguit, i, en tenir jo de fer-li'n esment, vaig dir: -Mira, perdona'm, però aquesta nit no em trobo el mateix... Ella digué: -I ara! No havia notat cap diferència! ¿Què et passa, doncs? -No t'ho puc ben dir; fa algunes setmanes que m'ho sento venir. -Deu ésser aqueix whisky. -És quelcom més seriós. Em penso que no sigui més mental que corporal. -Deus haver estat llegint altra vegada aquelles cròniques mèdiques...- afegí ella amb una certa compassió. -¿Per què no prens el meu consell i no les llences al foc? -Doncs tampoc no són aquestes critiques mèdiques. Darrerament han estat afalagadores... una o dues d'elles. -De què et prové, doncs? Deu tenir la seva explicació. -No, no la té, i això és el més remarcable de tot. Solament ho puc explicar com una estranya sensació d'inquietud que sembla haver-se apoderat de mi. Ethelbertha m'esguardà amb uns ulls especials; però, com que res no deia, vaig seguir la meva argumentació. -Aquesta dolorosa monotonia de la vida, la felicitat sense esdeveniments, sense variants, d'aquests dies, aclaparen un hom... -Jo no els sabria plànyer- digué Ethelbertha. -D'altra mena els podríem tenir menys agradosos. -No n'estic completament cert, d'això. Dins una vida de gaudi seguit, puc imaginar la dolor com una variant benvinguda. De vegades penso si els Sants del Cel no sentiran la continua serenor com una càrrega pesant. A mi, el viure d'infinita felicitat, ininterromput per una sola nota de contrast, em faria esdevenir boig. Suposo que sóc una estranya mena d'home: de vegades ni jo mateix m'arribo a entendre; hi ha moments que jo mateix m'avorreixo. Sovint, un curt discurs com aquest, endreçat a recòndites fondàries d'indescriptible emoció, han commogut Ethelbertha; però aquesta nit semblava estranyament incompassiva. Pel que fa al cel i sos possibles efectes sobre meu, em digué que no em capfiqués amb aquestes coses, fent-me veure que sempre és bogeria caminar a l'encontre d'un mal que potser per si mateix mai no vindria. Quant a ésser jo una estranya mena d'home, va suposar que no estava en mi l'evitar-ho; i, mentre la gent al meu entorn estigués disposada a acceptar-me, era assumpte finit. La monotonia del viure, afegí que era per a tots dos, i en això sí que em compadia de debò. -Tu no pots pensar- digué -com ansio de fer, algun cop, una escapada de tu mateix; però, com que sé que no fóra possible, m'estic de rumiar-ho. Mai no havia oït parlar Ethelbertha d'aital faisó. Va esbalair-me i agraviar-me més enllà de la mida. -Certament que no és gaire carinyosa l'observació que em fas- vaig dir-li. -No em sembla allò que diríem una observació marital... -Bé que ho sé així; i és per això que mai, fins ara, no t'ho havia dit- continuà ella. -Vosaltres, els homes, no podeu capir que, per molt enamorada que del seu espòs sigui una dona, hi ha vegades que en certa manera la fastigueja. No pots pensar com desitjo, algun cop, de poder posar-me el meu capell i sortir sense que ningú no em demani on vaig, perquè me n'hi vaig, si seré gaire temps fora i quan retornaré. No pots pensar com desitjo, alguns cops, encomanar un àpat del meu exclusiu grat i de la canalla, que, en veure'l, agafessis el teu barret i te n'anessis al Club. Mai no pots pensar com hi sóc abocada, moltes vegades, a convidar a casa l'amiga que em plagui i que sé que et desplau a tu; anar a veure les persones que m'agrada de veure; jeure quan sóc afadigada; llevar-me quan sento que ho vull fer així... Però dues persones que viuen plegades són obligades contínuament a sacrificar-se llurs propis desigs. De vegades és favorable apaivagar la tensió un xic. Més endavant, tot rumiant les paraules d'Ethelbertha, he arribat a capir-ne el valor; però, aleshores, confesso que van ofendre'm i indignar-me al punt de dir-li: -Si el teu desig és alliberar-te de mi... -Vejam! No facis el ximplet, ara!- interrompé ella. -Parlava d'alliberar-me de tu per un curt moment: sols el bastant per a oblidar-me que hi ha en tu un o dos petits defectes; sols el bastant per a fer-me recordar el bon minyó que ets en altres aspectes, i desitjar el teu retorn com acostumava aquells dies que no et veia tan sovint; que em faci, potser, un xic indiferent a tu, com hom es fa indiferent a la glòria del sol, per allò de tenir-lo cada dia. El caire que prenia Ethelbertha no em complagué. Hi havia una frivolitat, en ella, que no s'esqueia amb el tema que tractàvem. No em semblava molt afalagador que una dona mirés joiosament la separació del seu marit durant tres o quatre setmanes. No és el que jo nomenaria molt femení, ni era, altrament, cosa pròpia d'Ethelbertha. N'estava empipat. Sentia allunyar-se'm les ganes de l'excursió, i, de no haver estat per Harris i George, l'hauria abandonada; però, talment com eren les coses, no hi havia mitjà de canviar la idea decorosament. -Molt bé, Ethelbertha- vaig dir-li: -serà el que voldràs. Si desitges una pausa en la meva companyia, la fruiràs. Però, si no fos curiositat impertinent de la part d'un marit, em plauria saber què et proposes fer durant la meva absència. -Pendrem la casa de Folkestone- respongué, -i me n'aniré amb Kate. I, si vols fer un favor a Clara Harris, convenç el seu espòs que vingui amb tu, i així Clara podria estar-se amb nosaltres. Totes tres acostumàvem de passar bones estades abans que vosaltres no vinguéssiu per allà, i fóra cosa deliciosa de renovar-les. ¿No creus que podries persuadir Harris que vingués amb tu? Jo vaig dir que miraria de fer-ho. -Això és el que se'n diu un bon minyó!- afegí Ethelbertha. -Pren-t'ho amb interès, i fins podries veure que George s'unís a vosaltres. Li vaig respondre que no era gaire aventatge que George vingués, car, essent fadrí, ningú no sortiria beneficiat amb la seva absència. Però una dona mai no capeix la ironia que no vol. Sols va fer esment que no fóra cosa amable de no convidar-lo. I ho vaig prometre així. * * * Al Club vaig trobar Harris a la tarda, i vaig demanar-li de com li havia anat l'afer. -Oh! Tot va bé!- va dir-me. -Tot va a cor què vols cor què desitges. Cap dificultat no hi ha per a marxar. Malgrat el que deia, quelcom de la seva manera d'enraonar suggeria una satisfacció incompleta: d'aital faisó, que vaig instar-lo perquè em donés detalls. -_Ella_ era, per l'assumpte, tendra com una mantega- digué. -Pensà que era un bell acudit de George i que segurament em faria bé. -Això, doncs, és de primera. ¿Què hi ha, de dolent? -No, res de dolent, no hi ha. Però això no és pas tot... _Ella_ em va parlar d'altres coses... -Entesos! -...Hi ha un caprici d'ella per una cambra de bany... -Ho he sentit a dir. També a Ethelbertha se li ha ficat al cap el mateix caprici. -Bé. Vaig haver de consentir que les obres es fessin tot seguit. No podia negar-m'hi, estant ella tan amable en l'assumpte nostre. Total, cent lliures que, per la part baixa, em costaria de la butxaca. -Voleu dir? -Fins a l'últim penic. El pressupost ja puja a seixanta lliures... Vaig esgarrifar-me en oir-lo. -I cal afegir la cuina econòmica- continuà Harris. -Tot el que durant dos anys ha anat malament a casa, ha estat per motiu de la cuina econòmica. -Sí, ho sé ben bé, el que passa. Nosaltres hem mudat sis cases des del nostre matrimoni, i a cada una la cuina econòmica era més dolenta que a l'anterior. La que tenim ara, no sols és incompetent, sinó despitosa. Coneix quan tenim convidats, i s'espatlla per fer-ho més malament. -Nosaltres hem de posar-la nova- digué Harris, i no certament amb orgull. -Clara pensà que ens seria estalvi, de fer les obres a l'ensems. Tinc per a mi que, si una dona volgués una tiara de diamant, encertaria a explicar-ho per estalviar la despesa d'un capell. -I ¿quant penseu gastar en la cuina econòmica?- vaig fer-li, interessat en la qüestió. -No ho sé ben bé. Altres vint lliures, suposo. Després vam parlar del piano. -¿Haveu mai observat cap diferència, entre un piano i un altre?- em demanà Harris. -N'hi ha que semblen un xic més alts. Però un hom s'hi acostuma. -El nostre és deficient en els registres aguts. Per cert (ja que en parlem): ¿sabeu què cosa siguin els registres aguts? -És allò de l'aparell que fa els crits més estridents- vaig explicar-li: -la part que sona com si li trepitgessin la cua. Les seleccions musicals més exquisides, sempre acaben amb floritures, allí. -Doncs volen més registre agut, car el nostre antic piano no en té a bastament. És cosa d'arreconar-lo a l'habitació de la canalla i comprar-ne un de nou per al saló de rebre. -I... ja no res més? -No. No se li acudí altra cosa, de moment. -Doncs se li haurà acudit quan retorneu a casa: ella ha pensat quelcom més. -Què! -Una casa a Folkestone. -I ¿per què ha de voler una casa a Folkestone? -Per a ser-hi- vaig dir: -per a ser-hi a l'estiueig. -Però si a l'estiu ella va a Gal·les per veure els seus parents, aprofitant les vacances, amb la canalla! Hem estat convidats. -Potser- vaig dir -anirà a Gal·les abans no vagi a Folkestone, o bé, potser, de pas que retorni de Folkestone. Malgrat tot, voldrà la casa que us dic. Em plauria d'ésser enganyat, en benefici vostre; però tinc el pressentiment d'encertar. -Aquesta excursió- apuntà Harris -ens costarà un ull de la cara. -Ha estat una ximpleria des de bon principi. -Vam ésser boigs escoltant George. Ens ficarà en un embolic el millor dia. -Sempre ha estat un embolicador- vaig afegir. -I tan tossut! Aleshores oírem la seva veu al rebedor demanant si tenia correu. -El millor és no dir-li res. Ara és massa tard per a fer-se enrera- vaig dir a Harris. -Certament. Res no guanyaríem. L'aparell de bany i el piano hauria de comprar-los ara, vulguis o no. George entrà demostrant vera joia. -Bo!- exclamà. -Tot va bé? ¿Ho haveu arranjat bé? El seu to no em complaïa completament, i vaig observar que a Harris li feia igual efecte. -Arranjat què?- vaig demanar-li. -Què? El marxar! Vaig compendre que era ocasió de fer a George un bon raonament. -En la vida matrimonial- vaig dir -l'home proposa i la dona acata. És el deure. Tota religió ho ensenya així. George creuà les mans i restà mirant al sostre. -Nosaltres podem fer un xic de broma amb aquestes coses- vaig continuar, -però, en arribar al terreny seriós, és això el que passa sempre. Tots dos havem anunciat a les nostres dones que marxem. Elles, cosa lògica, se'n planyen: preferirien de venir amb nosaltres; però, no podent ésser, voldrien que romanguéssim amb elles. Els havem explicat la nostra decisió... i prou. -Perdoneu-me- digué George. -No havia comprès. Sóc solter. La gent em diu una cosa o altra, i jo me'ls escolto. -Doncs en això és en el que aneu errat- vaig continuar jo. -En voler saber quelcom d'aquestes coses, veniu a Harris o a mi per demanar un consell. George féu una inclinació de cap, i començàrem a tractar el nostre assumpte. -Quan marxem?- demanà George. -Pel que em pertoca, com més aviat millor- digué Harris. Vaig pensar que volia sortir com més aviat millor, bo i tement que a Mistress Harris se li podia acudir desitjar quelcom més del que havia ja demanat. Vàrem fixar la data del pròxim dimecres. Harris interrogà. -Quin camí anem a seguir? -Tinc un pensament- digué George. -Em sembla que vosaltres esteu, naturalment, desitjosos de servir-vos-en culturalment a l'ensems. A la qual cosa jo vaig contestar: -Tant com a esdevenir meravelles de saviesa, no que no ho pensem; ara fins a cert punt, i mentre pugui fer-se sense grans despeses ni gran esforç personal... -Pot fer-se- digué George. -Coneixem Holanda i el Rin. Bé: doncs la meva proposta és que prenguem el vaixell per a Hamburg, veure Berlin i Dresde, i fer-nos el camí devers Schwarzwald per Nuremberg i Stuttgart. -N'hi ha, d'indrets molt bonics, a Mesopotàmia...- murmurà Harris. George digué que Mesopotàmia era molt lluny del camí, però que la ruta Berlin-Dresde era completament realitzable. Per bé o per mal, ens va ficar a la nau. I continuà. -Les màquines, com altres vegades: Harris i jo al tàndem; vós... -No em va bé!- interrompé Harris. -Vosaltres dos al tàndem, i jo tot sol. -Tant se val. Nosaltres dos al tàndem i Harris... -Tant m'és d'anar-hi mantes vegades, quan em correspongui- llavors vaig interrompre jo. -Però no estic disposat a rossegar George tot el camí. El pes ha de repartir-se. -Bé, molt bé: ens el repartirem; però ha d'ésser amb el clar enteniment que George treballarà també. -Que George... qué?- demanà ell. -Que George treballarà també- repetí Harris fermament. -Sobretot costes amunt. -I ara!- exclamà George. -¿És que no voleu fer una mica d'exercici? Sempre hi ha quelcom de desplaent, amb aquest tàndem. La teoria del que munta al davant és que res no fa el qui va al darrera; i el que va al darrera pensa que ell, tan sols, és la força motriu, i que el que va al davant no fa res més que sonar la botzina. El misteri mai no es resoldrà. És cosa enutjosa que, a l'ensems que la prudència vos aconsella, d'una part, no excedir-vos en l'esforç per no emmalaltir el cor, i quan la justícia, a l'altra orella, vos fa observar: «-Per què ho fas tot tu? Això no és pas un cotxe; _ell_ no és un passatger!», hagueu de sentir aleshores com _ell_ gruny: «-Vejam, què us passa? Haveu perdut els pedals?» Harris, els primers dies de casat, tingué un gros disgust per no saber què fa la persona que munta al darrera. Anava amb la seva esposa per Holanda; els camins eren pedregosos, i la màquina sovintejava els bots. «-Aferma't al seient!», digué Harris sense girar el cap. Mistress Harris cregué que li havia dit: «-Bota!». Cap de tots dos pot explicar perquè ella entengué: «-Bota!», havent-li dit ell: «-Aferma't» Mistress Harris ho planteja així: «Si tu haguessis dit: -Aferma't!-, ¿per què anava jo a botar?» Mentre que Harris ho planteja d'aquesta manera: «-Si jo hagués volgut que botessis, per què anava a dir: -Aferma't al seient!-?». L'aventura passà, però ells segueixen destralejant-se per l'assumpte fins avui. Qualsevol que sigui l'explicació, res no canvia el fet que Mistress Harris botà, mentre ell pedalejà fortament amb la impressió de portar-la a ella encara al darrera. Sembla que, de primer antuvi, ella pensà que Harris pujava la costa per fer-s'hi veure. Tots dos eren joves, i ell acostumava a fer semblants coses. Ella esperava que saltaria a terra en arribar al cim, i que restaria esperant-la amb una positura descuidada i graciosa, quan, contràriament, va veure'l traspassar el cim i davallar ràpid per una llarga i escarpada rampa. S'apoderà d'ella primerament la sorpresa, després la indignació, i darrerament el pasme. Corregué al cim tot cridant, però ell no girava mai el cap. Va veure com desapareixia a un bosc que hi havia a una milla i mitja de distància, i aleshores segué a terra i esclatà en un plor. Aquell matí havien tingut una petita qüestió, i ella començà a dubtar si son marit s'hauria pres la cosa massa seriosament i intentava la deserció. No tenia diners; no sabia holandès. En passar la gent semblava apiadar-se d'ella, que volia fer compendre el que li havia succeït. La gent comprenia que ella havia perdut quelcom, però sense arribar a capir el què. La conduïren al poble més proper i li presentaren un policia, el qual va deduir de les expressions, senyals i gestos d'ella que li havien furtat la bicicleta. Posaren en moviment el telègraf, i descobriren, en una vila distanciada a quatre milles, un desgraciat minyó que muntava una màquina de senyora, d'antic estil. Se l'emportaren en un carro, però ella no semblava voler ni el minyó ni la bicicleta, pel qual motiu el deixaren anar, restant tots bocabadats. Mentrestant, Harris seguia sa marxa amb delit. Li semblava que, de sobte, havia esdevingut més destre i àgil ciclista en tots sentits. I digué, pensant dirigir-se a Mistress Harris: «Fa mesos que no havia sentit tan lleugera aquesta màquina. Em sembla que l'aire se m'assenta bé.» Després va dir-li que no s'espantés i li faria veure el de pressa que podia anar. S'inclinà sobre el manillar, posant el coll al treball. Sa bicicleta botava sobre el camí com si tingués vida pròpia. Masies i esglèsies, gossos i caps d'aviram, arribaven a ell i passaven a correcuita. La gent s'aturava a mirar-lo; els petits l'atiaven. Així corregué gaiament per espai d'unes cinc milles. Després, segons ell explica, començà d'adonar-se que quelcom anava malament. No el sorprenia el silenci, car el vent bufava fort, i la màquina fressava molt. Fou una sensació de buit que li arribà. Estengué sa mà al darrera i cercà. Res no hi havia, sinó l'espai. Saltà o, més bé, caigué de la màquina, i esguardà al lluny del camí, que s'estenia blanc i recte al mig del bosc, i ni una ànima es veia en tot el llarg. Tornà a muntar la màquina i va desfer el camí vers l'alt del puig, arribant en deu minuts al lloc on el camí es dividia en quatre. Allí baixà, tractant de recordar per quin havia vingut. Mentre deliberava, un home passà a cavall, seient d'un costat les dues cames. Harris el féu aturar, bo i explicant-li que havia perdut la seva esposa. L'home no semblà sorpendre's ni apiadar-se. Un altre pagès arribà aleshores que parlaven, al qual el primer va contar l'assumpte com una anècdota i no pas com un accident; el que més estranyava al vingut de nou, era que Harris mogués tant de soroll per la cosa. Harris res no tragué en net d'aquells dos, i, maleint-los, tornà a la màquina i prengué a l'atzar, pel camí del mig. A la meitat del puig trobà un grup de dues jovencel·les i un noi entre ambdues, que, pel que es veia, treien d'ell el millor partit que podien. Va demanar-los si havien vist la seva esposa, i ells l'interrogaren pels detalls; però Harris no sabia prou l'holandès per a fer una descripció. Tot el que pogué dir-los fou que era una dona formosa, de mitjana alçada; la qual descripció, per massa genèrica, no va fer-los impressió. Qualsevulla espòs podria dir el mateix, i per aital mitjà possessionar-se d'una esposa que no li pertanyés. Li demanaren com anava abillada; però ell per res del món ho recordava. Dubto que cap home pugui dir com anava vestida una dona, deu minuts després de deixar-la. Recordava Harris unes faldilles blaves, i després quelcom que devia portar fins al coll, una brusa, sens dubte; tenia també la visió confosa d'un cinturó. Però, quina mena de brusa? Verda? Groga? Blava? ¿Tancada amb coll o amb un llaç? ¿Portava plomes o flors al capell? Portava capell, del cert? Ell no ho gosava pas dir, per por de cometre errada i ésser exposat a caminar indefinidament per fals camí. Les dues jovencel·les feren broma d'ell, la qual cosa, amb l'estat d'excitació en què es trobava l'empipà fortament. El noiet, que semblava desitjós de alliberar-se'n li proposà que demanés a l'estació de policia de la ciutat propera. Harris ho féu així. La policia, donant-li un tros de paper, li digué que fes una acurada descripció de la seva esposa, amb detalls del lloc i moment en què l'havia perduda. Harris no ho sabia a cosa certa. Tot el que pogué dir-los fou el nom de la vila on dinaren. Estava cert d'haver-la tinguda amb ell aleshores i d'haver començat junts el camí. Els policies semblava que sospitaven de tres punts. Primer: ¿era realment sa esposa? Segon: l'hauria perduda de debò? Tercer: per què l'havia perduda? Amb l'ajut d'un hosteler que parlava un xic l'anglès, vencé Harris els dubtes de la policia. Li prometeren de fer quelcom, i al vespre la hi portaren en un carretó cobert i una factura de les despeses fetes. L'encontre no fou gaire carinyós. Mistress Harris no és pas una bona actriu i sempre troba gran dificultat a amagar sos sentiments. A l'ocasió present ella confessa francament que no intentà d'amagar-los. * * * Tornant altra vegada a la qüestió nostra, un cop resolt l'assumpte del vehicle, sorgí l'eterna qüestió de l'equipatge. -Suposo que farem la nota de consuetud- digué Harris, disposant-se a escriure.