Part 16

Com a comerciant, crec que l'alemany restarà sempre al darrera del seu competidor anglo-saxó (a no ésser que el seu temperament canviï força), i les seves virtuts són les principals culpables d'això. Per a ell la vida és quelcom més important que la cursa envers la riquesa. Un país que tanca els seus bancs i oficines de correus durant dues hores a migdia, mentre va a casa seva i dina reposadament entre els seus, i fins fa una mica de migdiada als postres, no pot esperar, ni potser ho desitja, de competir amb un poble que menja de peu dret i dorm amb el telèfon a la vora del llit. A Alemanya no hi ha (fins a hores d'ara almenys) prou distinció de classes per a fer, de la lluita per la posició, l'assumpte de vida o mort que és a Anglaterra. Fora de l'aristocràcia amb territoris, els murs dels quals són inexpugnables, quasi no es tenen en compte les diferències de grau. El professor i el fabricant d'espelmes es troben al _Kaffee Klatsh_ setmanalment, i avaloten plegats en termes d'igualtat mútua. El mosso de quadra i el metge beuen junts la cervesa en llur bar predilecte. L'opulent arquitecte, en preparar-se per a una excursió al camp, convida el seu encarregat i el seu sastre perquè li facin companyia amb llurs famílies. Cadascú porta la seva part de beguda i queviures, i en el viatge de retorn canten a chor les mateixes cançons. Mentre duri aquest estat de coses, a un hom no li cal sacrificar els millors anys de la seva vida per assolir una fortuna per a la vellesa. Els seus gustos, i més, encara, els de la seva dona, són de poc preu: li plau de veure el seu pis, o el seu xalet, moblat amb tapisseria de pelfa vermella amb molts daurats i molta laca; però aquesta idea seva potser no sigui de més dolent gust que una barreja d'estil anglès del temps d'Elisabet amb una imitació de Lluís XV il·luminada amb força bombetes elèctriques i nafrada per una invasió de fotografies. Probablement les parets exteriors seran pintades per l'artista local, i s'hi veurà una sagnant batalla que modificarà un xic la porta del carrer a la part baixa, mentre a la part de dalt, tocant les finestres de les alcoves, voleja vagament Bismarck el mateix que un àngel. Els mestres de pintura, n'hi ha prou amb veure'ls als Museus; i com que la celebritat casolana encara no ha passat a figurar entre les institucions de la mare pàtria, no es neguiteja a gastar diners per convertir sa llar en una galeria de pintures.

L'alemany és un epicuri. A Anglaterra resten encara pagesos que, tot dient que l'agricultura duu amb ella la fam, frueixen dels seus set àpats diaris. A Rússia, tots els anys, hi ha una setmana de festes durant la qual es mor molta de gent de resultes d'un tip de bunyols; però es tracta d'una festivitat religiosa i una excepció. Considerat en tots sentits, l'alemany és el primer gastrònom de totes les nacions de la terra. S'aixeca de bon matí, i, tot vestint-se, s'empassa unes quantes tasses de café amb les seves llesques de pa amb mantega. Per a allò que se'n diu menjar, no seu a la taula fins a les deu. A la una o quarts de dues té lloc l'àpat principal del dia, per al qual li calen un parell d'hores. A les quatre marxa al cafè i es pren una xocolata amb pastissos. La nit, generalment, la dedica a menjar, (poques vegades un àpat, sinó quasi sempre una sèrie de petits àpats): una ampolla de cervesa, o un _Belegete-semmel_ o dos, a les set; una altra ampolla de cervesa i un _Oufschnitt_ al teatre, en els entreactes; una ampolla petita de vi blanc i un _Spiegeleier_ abans d'anar a casa; després un tros de formatge o llonganissa remullat amb més cervesa, en anar a ficar-se al llit.

Altrament no es tracta d'un home de gustos cars i refinats: els cuiners i els preus francesos no es troben, generalment, en els seus restaurants: prefereix la seva cervesa i el seu vi blanc econòmic als millors clarets i xampanys. I certament que més val així, car a un hom se li acut de pensar que, cada vegada que un vinater francès ven una ampolla a un hostaler o botiguer alemany, rumia el fet de Sedan, que li ve al cap tot seguit. És una venjança sense solta; car, tenint en compte que no és l'alemany qui la beu, el càstig cau sobre algun innocent viatger anglès. Potser que el comerciant francès, però, es recordi de Waterloo, i encara així en compta una a favor seu.

A Alemanya les diversions de preus elevats, ni hom les ofereix, ni hom les espera. A la Fatherland tot és casolà i familiar. L'alemany no gasta els seus diners en els esports costosos, ni sosté establiments de gran apariència, ni li cal vestir frac per anar al teatre a fer ostentació de la seva localitat de preu gros. El seu gaudi predilecte, que consisteix en les funcions d'òpera, pot satisfer-lo fàcilment amb una localitat que val pocs marcs; i la seva esposa i les seves filles l'acompanyen amb llurs robes fetes a casa i llurs mantons al cap. Veritablement, a l'anglès li resulta un canvi agradós la manca d'ostentació per tot el país. El cotxe particular no sovinteja gaire, i poques vegades s'utilitza: amb _droschke_ sols s'hi va quan el tramvia elèctric, més ràpid i net, no fa la cursa que hom desitja.

Per aquests mitjans serva l'alemany la seva independència. El botiguer no té per què ballar l'ou al parroquià.

Una vegada, a Berlín, vaig acompanyar, a fer compres, una senyora que estava acostumada a comprar a Londres i a Nova York, i es posà a menysprear el que el botiguer li anava mostrant. Certament que tot no li desplaïa pas: era el seu mètode. No creia que tot ho pogués comprar millor i més barat a qualque altre lloc, però li semblava escaient de dir-ho així. Va dir al comerciant que els seus gèneres eren mancats de gust; i no per ofendre'l, sinó, com he explicat, per seguir el seu mètode. Digué que no trobava assortiment variat, que tot era passat de moda, vulgar, i que semblava que no podia tenir gaire durada. El comerciant no li va contradir ni discutir res: tornà a col·locar les coses a llurs capses i aquestes a llurs prestatges, anà a la rebotiga, i tancà la porta.

-Vol dir, que no tornarà?- preguntà la senyora en veure que passaven uns minuts.

El seu to semblava no ésser altre que el d'una senzilla exclamació d'impaciència.

-Molt me'n dubto- vaig respondre.

-Com s'entén?- em preguntà, admirada.

-Suposo que l'ha molestat- vaig dir-li. -Amb seguretat que ara és darrera aquesta porta fumant la seva pipa i llegint el seu diari.

-Quin ximplet!- digué la meva amiga tot replegant els seus paquets i sortint indignada.

-És la seva manera de vendre- vaig dir-li. -Ell mostra el seus gèneres: si un hom els vol, els compra. Per parlar-ne, segurament agrairia més que no s'hi anés.

Una altra vegada, en el fumador d'un hotel alemany, vaig sentir una história, contada per un anglès petitó, que jo, en el seu lloc, m'hauria reservada.

-De res no serveix- deia el petit anglès -tractar de provar una cosa a un alemany. No sembla sinó que no us entén. Figureu-vos que vaig veure una primera edició de _Els Bandits_ en una llibreria de vell de la plaça de Georg, i vaig entrar per demanar preu. El llibrer, que era un vell prou estrany, em va dir que vint-i-cinc marcs, i continuà llegint. Jo vaig dir-li que feia pocs dies que havia vist un exemplar millor per vint marcs. És clar que un hom enraona així quan compra i regateja: ja es comprèn. Però ell em va preguntar:

-On?

Vaig dir-li que en una llibreria de Leipzig, i llavors l'home em va proposar de tornar allí i comprar-lo. Semblava que tant li feia que comprés el llibre com que no. Encara vaig dir-li més:

-Quin és l'últim preu pel qual me'l pot donar?

-Ja li ho he dit un cop- em respongué -vint-i-cinc marcs.

Era aquell, un vellet que s'empipava amb facilitat.

-No val tant- vaig dir-li.

-Jo mai no he dit que els valgui- contestà en to de poques bromes. -No l'hi sembla?

Vaig oferir-li deu marcs per llibre, pensant que potser acabaria donant-me'l per vint. El meu home s'aixecà, i jo creia que anava a voltar el taulell per treure el llibre; però vingué tot dret cap a mi. Era un home corpulent; i, aprofitant aquest aventatge sobre mi, va agafar-me pels muscles i va llançar-me al carrer, tancant després la porta amb una forta empenta. Mai de la meva vida he romàs tan estranyat.

Jo, que escoltava, vaig gosar a dir:

-Potser el llibre valia els vint-i-cinc marcs.

-Ja ho crec, que els valia!- respongué l'homenet. -Però quin concepte més galdós del negoci!

* * *

Si quelcom pot canviar el caràcter alemany serà la dona alemanya, tota vegada que ella canvia notablement... avançant, al dir nostre. Fa deu anys, cap dona que estimés la seva reputació i confiés de casar-se hauria gosat a muntar en bicicleta: avui van a milers per tot el país a sobre de llurs màquines. La gent a l'antiga mou el cap desaprovant-ho; però he observat que els joves procuren acompanyar-les, ben satisfets. No fa gaire temps que es considerava poc femení, per a una noia, el fer exercici a l'aire lliure: el seu propi posat, en patinar, semblava el d'una coixa recolzada en un de la família. Ara practica els seus exercicis en un recó fins que s'acosta un jove per ajudar-la. Juga al tennis; i jo l'he vista, sense que pogués adonar-se de mi, manant un cotxe que un gos arrossegava.

Val a dir que sempre ha estat esplèndidament educada. A divuit anys parla ja tres idiomes, i fins ha oblidat més del que una dona anglesa, generalment, ha llegit tota la seva vida. Fins ací aquesta educació no li ha servit de res. Tot just casada, s'ha retirat a la cuina i s'ha donat aire de deixar-ho tot per aquesta, per tal de tenir temps per a mal cuinejar. Però anem a suposar que comença a descobrir que a una dona no li pertoca sacrificar tota la seva existència a les feines de la casa, així com a un home no li escau esdevenir una màquina de negocis; anem a suposar que es desenrotlla en ella l'ambició de pendre part en la vida social i nacional; i aleshores veurem com la influència d'aquest contribuent sa de cos i ànima serà segurament durable i anirà molt enllà.

S'ha de tenir en compte que l'alemany és extraordinàriament sentimental i fàcilment influenciat per les seves dones. D'ell es diu que és el millor dels enamorats i el més dolent dels marits, cosa que ha estat culpa de la dona: un cop casada no fa més que allunyar d'ella tot el que sigui poesia: en té prou amb uns espolsadors per a llançar-la de casa. De noia, mai no entengué l'art d'abillar-se; d'esposa, es desprèn d'aquelles robes i s'embolcalla amb qualsevol cosa estranya que troba casualment per la casa, segons la impressió que produeix. Una figura que sovint podria ésser la de Juno, i una fesomia que sembla de vegades la d'un àngel curull de salut, ella fa de manera de fer-ho malbé. El dret d'ésser admirada i adorada el ven per una plata de dolços. Cada tarda se la pot veure al café atipant-se de pastissos plens d'abundosa crema, amb ajut de llargues glopades de xocolata. En poc temps esdevé grassa, patosa, lassa, i perd absolutament l'interés.

Així que la dona alemanya s'estigui del seu café de la tarda i la seva cervesa a la nit; així que faci l'exercici que cal per servar les seves formes, i continui llegint, després de casada, quelcom més que un llibre de cuina, es trobarà el Govern alemany amb una nova i desconeguda força amb que heure-se-les. Per tot arreu, a Alemanya, poden veure's clares proves que la vella _frau_ alemanya va fent lloc a la moderna dama.

Hom no deixa d'encuriosir-se pel que esdevindrà en haver-se fet aquesta evolució, car la nació alemanya és molt jove encara, i la seva saó és cosa d'importància per al món. És un bon poble, un poble afectuós, que ajudarà, sens dubte, a millorar la humanitat.

El pitjor que es pot dir d'ells és que tenen llurs faltes i no n'estan assabentats. Es consideren perfectes, i això és una innocentada. Arriben tan enllà, que es creuen superiors als anglosaxons, i això és incomprensible. A un hom li sembla que el que fan és intentar-ho.

-Tenen els seus punts- digué George; -però el seu tabac és un pecat nacional. Per la meva part me'n vaig a jeure.

Ens aixecàrem per recolzar-nos en el baix ampit de pedra, contemplant les llums bellugadisses sobre el riu fosc i suau.

-Ha estat un _Bummel_ agradós totalment- digué Harris. -Em plau de tornar, però em sap greu que s'hagi acabat. No sé si em compreneu.

-I què vol dir, un _Bummel_?- preguntà George. -¿Com ho traduiríeu?

-Un Bummel- vaig explicar jo -ho diria d'un viatge, llarg o curt, sense finalitat. L'única cosa que el regularitza és la necessitat de tornar al punt de partida a un temps donat. De vegades es fa per carrers concorreguts, i de vegades per camps i carreteres. En qualques casos disposem d'unes hores; en altres casos d'uns quants dies; però, per molt de temps o per poc, ací o allà, els nostres pensaments van sempre amb el corrent que passa. Saludem i somriem a molts tot caminant; amb alguns ens hi aturem per conversar una estona; amb altres fem un tros del camí tots plegats. Ens havem interessat per moltes coses, i sovint ens hem sentit quelcom afadigats; però, en general, havem fruït una agradosa temporada, i ens planyem d'acomiadar-nos.

FI

End of Project Gutenberg's Tres Anglesos S'esbargeixen, by Jerome K. Jerome