Part 15

El _kneipe_ és el que nosaltres anomenaríem una barrila estudiantil, i pot ésser molt innocent o molt accidentada segons els qui la facin. Un estudiant convida els seus condeixebles (una dotzena o un centenar) a beure cervesa i fumar cigars barats en un cafè, tants com els permeti llur mareig. De vegades és el mateix cos estudiantil qui convida. En fi, com en totes les coses, s'observa l'instint germànic de l'ordre i la disciplina; cada vegada que n'arriba un de nou, tots els que són a l'entorn d'una taula s'aixequen i, ajuntant els talons, saluden. En ésser la taulada completa, s'elegeix president, el deure del qual consisteix a anar dient el número que correspon a la cançó que ha de cantar-se. Cada dos estudiants tenen un llibre imprès de cançons. El president assenyala el numero 29. -Primer vers!- crida. I comencen el cant cada dos estudiants amb el llibre, el mateix que si fos un llibre d'himnes sostingut per dos devots a l'esglèsia. Hi ha una pausa al final de cada estrofa, fins que el president comença la immediata, Com que tots els alemanys estudien de cant i tenen bones veus, l'efecte és sempre magnífic.

Malgrat que la forma qe cantar recordi a un hom els himnes de l'Esglèsia, la lletra de les cançons canvia aquesta impressió. Totes són cantades seriosament, sense rialles i sense fallar cap nota, tant si es tracta d'una cançó patriòtica com d'una balada sentimental o d'una composició de naturalesa capaç d'avergonyir la mena corrent de jove anglès. En acabar, el president diu: -_Prosit_- i tots responen -_Prosit_-; i de cop i volta tots el gots són buidats. El pianista s'aixeca i saluda, i aquest salut és contestat per tothom. Després entra la cambrera i torna a omplir els gots.

D'una cançó a l'altra es brinda i es contesten els brindis, però amb no gaires aplaudiments i cap rialla: la mitja rialla i les inclinacions de cap són considerats de més significat i vàlua pels estudiants.

Un brindis especial hi ha, anomenat _Salamandra_, que es fa en llaor dels convidats de particular distinció, i que es realitza amb molta solemnitat.

-Anem ara- diu el president -a brindar un _Salamandra_.

Tothom s'aixeca i roman com un regiment al toc d'atenció.

-És preparat el líquid?- pregunta el president.

-_Sunt_- responen tots a una sola veu.

-_Ad exercitium Salamandi_- diu el president. I tots resten disposats.

-_Eins!_- I cadascú frega el seu got sobre la taula amb moviment circular.

-_Zwei!_- I altra vegada dringa el got.

-_Drei!_- I la mateixa cosa.

-_Bibite!_ (a beure!).- I, amb unitat d'autòmates, buiden tots els gots i els sostenen aixecats. El president repeteix:

-_Eins!_- I la base de cada got buidat toma a fer giravoltes sobre la taula, la qual cosa produeix un soroll com el de les ones, a les costes pedregoses, en descendir de la terra.

-_Zwei!_- I el moviment augmenta i disminueix de bell nou.

-_Drei!_- I tots els gots donen un sol cop sobre la taula, i tothom s'asseu.

L'esbarjo del _kneipe_ consisteix que els estudiants s'insultin (naturalment, de broma), i després es desafien a beure. Es nomena un Jutge i s'omplen dos gots colossals. Els dos estudiants seuen l'un davant l'altre, amb llurs mans a les anses dels gots i l'esguard fixe en ells. El jutge dóna el senyal de començar, i tot seguit baixa la cervesa per les goles. El que primer dóna un cop a la taula amb el got ben buit, és el vencedor.

Als estranys que vulguin fer un _kneipe_ i desitgin de fer-lo al pur estil alemany, el millor que els caldria, abans de començar, fóra escriure llur nom i adreça en un tros de paper, i subjectar-lo amb una agulla al trau del gec. L'estudiant alemany és tot amabilitat, i, qualsevulla que sigui el seu estat, es preocuparà, per un mitjà o altre, que el seu convidat arribi sense entrebancs a casa seva abans no es faci clar, però no cal esperar que recordi una adreça.

Varen contar-me una història de tres convidats a un _kneipe_, a Berlín, que pogué finir tràgicament. Els neòfites volgueren fer la cosa amb tots els ets i uts; digueren llur intenció i els aplaudiren, i cada un escrigué llur adreça en una targeta que col·locà a les estovalles al davant seu. El que havien d'haver fet era, com he aconsellat, posar-se-les amb una agulla a llurs americanes. Hom pot canviar de lloc en una taula; sense adonar-se'n pot anar d'una banda a l'altra; però a tot arreu hom porta l'americana.

Molt avançada l'hora, el president proposà, per afavorir als que podien sostenir-se encara, que se'ls acompanyés a casa llur. Entre els que havien perdut tot interès per fos el que fos que pogués passar, hi havia els tres anglesos, i va decidir-se de ficar-los en un cotxe a càrrec d'un estudiant que semblava romandre serè, si fa o no fa. Si haguessin estat quiets en llurs llocs durant tota la nit, tot hauria anat a cor què vols cor què desitges. Dissortadament, havien estat voltant amunt i avall, i era impossible d'encertar a qui pertanyia cada targeta; ningú no ho sabia, i menys que ningú els tres convidats. En els moments de general alegria no semblava que ningú donés importància al que s'esdevindria. Eren tres cavallers i tres adreces: és de creure que es pensà que, àdhuc en el cas d'equivocar-se, tot s'arreglaria al matí. El fet és que varen col·locar en un cotxe els tres anglesos; l'estudiant que semblava romandre serè, prengué les tres targetes, i el grup marxà entre les aclamacions i els bons desitjos de la colla.

La cervesa alemanya té un aventatge: no embriaga un hom a la faisó com aquesta paraula és entesa a Anglaterra. Res no fa nosa; solament hom sent una sensació de fatiga; no es vol enraonar; es desitja romandre sol per dormir... a qualsevol indret: tant se val.

L'estudiant féu aturar el cotxe a l'adreça més propera, i es desembarassà del cas pitjor; això era cosa instintiva i natural. Amb ajut del cotxer el pujà a dalt, i fou tocat el timbre de la pensió. Un criat mig adormit va obrir la porta. Cercant lloc on deixar-lo, trobaren una habitació, la porta de la qual era oberta casualment. L'habitació era buida. Podien trobar cosa millor? El ficaren allí, el despullaren de totes aquelles coses que sortien fàcilment, i el deixaren al llit. Un cop fet, marxaren satisfets de si mateixos i tornaren al cotxe. Trobada la nova direcció, s'aturaren de nou. Aquesta vegada fou una dama qui sortí a la porta, abillada amb una lleugera bata i amb un llibre a la mà. L'estudiant mirà la targeta que portava sobre l'altra que li restava, i preguntà si tenia el plaer de parlar amb la senyora. I s'esdevingué que era així; sols que això del plaer semblava cosa exclusiva de l'estudiant. Aquest va explicar-li que el cavaller que en el precís moment dormia contra la paret, era el seu marit. Ella no s'entusiasmava gaire a reveure'l, i altra cosa no va fer que obrir la porta del dormitori i marxar. Entre l'estudiant i el cotxer el ficaren dintre i el posaren al llit; però no es molestaren a despullar-lo, car començaren a sentir-se afadigats. No veient la dama, sortiren sense acomiadar-se.

La darrera targeta corresponia a un solter que vivia en un hotel, i allí portaren llur darrer home, confiant-lo al vigilant d'aquell.

Tornem ara al lloc on vàrem deixar el primer. El que havia passat era el següent: Amb unes vint hores d'anterioritat havia dit el senyor X a la senyora X.:

-Em sembla haver-te dit, noia, que he estat convidat aquest vespre a ço que, si mal no recordo, és anomenat un _kneipe_.

-Alguna cosa me n'havies dit- respongué la senyora. -I, què cosa és un _kneipe_?

-És una mena de reunió de solters a la qual van els estudiants per cantar, xerrar i... fumar: vet aquí. Comprens?

-Està bé. Que et diverteixis força, doncs- va fer la senyora X., que era molt amable i raonable.

-Serà ben interessant- observà el senyor X. -Sempre he tingut curiositat per assistir a una d'aquestes reunions. Segurament (és a dir, és molt possible) que retornaré tard a casa.

-A quina hora dius tard?- preguntà la senyora X.

-És un xic difícil de dir. Ja saps que aquests estudiants són gent de molta bullanga, i en trobar-se plegats... També em sembla que s'hi escau de brindar una pila de vegades. No sé pas com m'anirà. Si trobo ocasió de fer-ho tornaré aviat: és a dir, si ho puc fer sense que s'ho prenguin malament. Si no...

La senyora X., que, com he dit, era dona molt raonable, respongué:

-El millor que pots fer és que et deixin una clau de la casa. Jo jauré amb Dolly, i així no em faràs nosa a qualsevol hora que retornis.

-Em sembla molt bé l'acudit, car hauria sentit amb tot el cor de fer-te nosa. Entraré a poc a poc, i em ficaré al llit sense moure soroll.

A cosa de mitja nit, o, més bé, al principi del matí, Dolly, que era la germana de la senyora X., s'assegué al llit i restà una estona escoltant.

-Jenny- digué Dolly: -estàs desperta?

-Sí, noia- respongué la senyora X. -No et capfiquis: torna a dormir.

-Però que dimoni és, això?- preguntà Dolly. -No et sembla que sigui foc?

-Suposo que serà Percy, que haurà topat a les fosques. No et neguitegis. Dorm.

Però, així que Dolly restà adormida de nou, la senyora X., que era el que se'n diu una bona esposa, s'aixecà del llit i a poc a poc se n'anà a veure si passava alguna cosa a Percy. Es posà les sabatilles i un salt de llit, i anà pel passadís a la seva habitació. Per despertar el que era al llit hauria estat necessari un terratrèmol. La senyora encengué una espelma i anà al llit; però el qui hi havia allí no era pas Percy ni ningú que se li assemblés.

Va sentir que aquell home mai de la vida podia haver estat el seu marit: en cap cas.

A l'hora present sentia envers ell una clara sensació de desgrat, i el seu únic desig era de veure com el treia d'allí. Però quelcom hi havia, en ell, que li semblava conegut. S'acostà una mica més i se'l mirà millor. Llavors va recordar. Segurament era el senyor J., un senyor amb qui ella i Percy havien dinat el dia que arribaren a Berlin.

Per què aquest senyor era allí? Deixà l'espelma sobre la taula i, amb el cap entre les mans, segué per pensar-s'ho. L'explicació li arribà de sobte. Percy havia anat amb aquest senyor J. al _kneipe_, i segurament s'havia sofert una equivocació. Havien portat al senyor J. a l'adreça de Percy, i a hores d'ara Percy...

La terrible possibilitat de la situació l'espaordia; i, tornant a la cambra de Dolly, es vestí de cop i volta i baixà silenciosament l'escala. Per sort trobà un cotxe, i amb ell anà a casa del senyor J. Tot dient al cotxer que s'esperés, pujà les escales com un llamp, i començà a trucar seguit, seguit. La porta va ésser oberta, com abans, per la senyora J., amb la bata, encara, i el llibre a la mà.

-La senyora X.!- va exclamar la senyora J. -Com vostè per ací?

-El meu marit!- fou tot el que la pobra pogué dir de moment. -No és aquí?

-Senyora X.!- féu la senyora J. amb un pas enrera. -Com gosa vostè...?

-Oh! dispensi. No confonguem. S'ha comés una equivocació horrible. Deuen haver portat ací el meu pobre Percy en lloc de portar-lo a casa... N'estic ben certa. Per favor, vagi-ho a veure!

-Filleta...- respongué la senyora J., que era molt més vella i de posat maternal; -no s'espanti. El portaren ací fa cosa d'una hora, i ben cert que ni me l'he mirat. És a dintre, i em sembla que no es prengueren ni el treball de treure-li les sabates. Perquè vostè es tranquil·litzi, el baixarem entre totes dues, i el portarem a casa seva sense que ningú del món se n'adoni.

Certament la senyora J. semblava estar desitjosa d'ajudar la senyora X. Obrí la porta, i entrà aquesta. Tot seguit sortí pàl·lida i esparverada.

-No és pas Percy. Què s'ha de fer?

-Senyora, havia d'anar amb una mica més de cura i no tenir aquestes equivocacions- va dir la senyora J. entrant a la cambra. La senyora X. la deturà dient-li:

-No és pas el seu marit, tampoc.

-Però quines ximpleries diu, ara?

-No l'és. Ho sé ben bé, perquè l'he deixat adormit al llit de Percy.

-I què està fent, allí?- preguntà la senyora J. amb veu de tro.

-El portaren allí, i allí el deixaren- explicà la senyora X. plorant mocs i llàgrimes. -És per això que he cregut de trobar ací Percy.

Totes dues restaren mirant-se a la cara, i hi hagué un silenci trencat solament pels roncs de l'home que hi havia a l'altra part de la porta mig oberta.

-Doncs qui és, aquest que jeu ací?- preguntà la senyora J., que fou la primera de sortir de l'esparverament.

-No ho sé pas. Mai no l'he vist ¿No podria ésser algú que vostè conegui?

La senyora J. no feia sinó colpejar la porta.

-Què farem?- digué la senyora X.

-Jo ja ho sé, el que he de fer: aniré amb vostè per replegar el meu marit.

-Està adormit com un plom.

-Ja l'he vist d'aquesta manera mantes vegades- digué la senyora J. mentre es cordava la capa.

-Però on pot ésser, el meu pobre Percy?- gemegava la pobrissona senyora X. mentre anaven baixant les escales.

-Aquesta pregunta, filleta, pot fer-la a l'autor de la gràcia.

-Si van fent errades d'aquesta mena, és un horror, per a mi, de pensar el que hagin fet amb ell!

-Ja ho investigarem demà, filleta- digué la senyora J. per aconhortar-la.

-Em sembla que els _kneipes_ són cosa molt desplaent, i no he de deixar anar Percy a cap altre mai de la meva vida.

-Filleta, si vostè sap el seu deure, mai no necessitarà d'anar-hi.

I corre la veu que no hi anà mai més.

Però, com us deia, l'errada va ésser el posar la targeta a les estovalles en lloc de col·locar-la al trau del gec. En el món on som, no val a badar.

CAPÍTOL XIV

Quelcom de molt seriós, com s'escau a un capítol de comiat. - L'alemany des del punt de vista anglosaxó. -La Providència amb botons i elm. -El paradís del beneit, deixat de la mà de Déu. -La rectitud de la consciència alemanya. -Com pengen a Alemanya, si fa o no fa. -Del que s'acut als bons alemanys en morir. L'instint militar. -N'hi ha prou, amb ell? -L'alemany comerciant i la seva vida. -La dona moderna, ací com a tot arreu, -El que és pot dir contra els alemanys com a poble. -Comiat del _bummel_.

-Qualsevol podria governar aquest país- va dir George. -Jo mateix podria fer-ho.

Aleshores ens trobàvem asseguts al jardí del Hof del Kaiser, a Bonn, contemplant el Rin. Era la darrera nit del nostre esbarjo; el primer tren del matí esdevindria el principi de l'acabament.

-Jo escriuria en un paper tot el que volgués que fes el poble- continuà George; -ho faria imprimir ben bé; enviaria circulars per les ciutats i els pobles; i ja estava tot llest.

Al plàcid i obedient alemany d'avui, l'única ambició del qual sembla ésser pagar les seves contribucions i fer el que li diuen aquells a qui la Providència tingué a bé donar autoritat damunt ell, cal confessar que esdevé difícil trobar-li cap vestigi del salvatgisme del seu avantpassat, a qui la llibertat individual era tan necessària com l'alenar; que elegia sos magistrats perquè aconsellessin, però resguardant-se el dret d'executar per a la tribu; que seguia el seu capitost, però s'hauria negat a obeïr-lo.

A Alemanya se sent avui parlar molt de socialisme, però d'un socialisme que mai no serà altra cosa que despotisme amb altre nom. L'individualisme no li és grat, a l'elector alemany: està disposat, i fins ho desitja, que el dominin i regulin en tots sentits. No es capfica del govern, sinó de la seva forma. Té la policia com una religió, i potser així la mirarà sempre. A Anglaterra mirem els nostres policies, vestits de blau, com una necessitat inofensiva: el major nombre de ciutadans els tenen principalment com a fites, malgrat que en els indrets de més moviment de la ciutat s'apreciï que esdevenen útils per a ajudar les àvies a passar d'un costat a l'altre de carrer. Amb tot i agrair-li aquests serveis, dubto molt que ens recordem gaire de la policia. A Alemanya, al contrari, un policia és reverenciat com un petit déu i estimat com un àngel de la guarda. Per al nen alemany és una mena de Rei Mag. Totes les coses bones les porta ell: la _Spielplatze_, per a jugar-hi, plena de gronxadors, munts de sorra per a assajar-se en les lluites, piscines per a nedar-hi i casetes de fira. És el policia qui castiga el mal comportament, i tots els bons minyons desitgen de complaure'l i s'envaneixen si els somriu. En estar un nen alemany acaronat per un policia, el nin es dóna importància cosa de no dir, fins a esdevenir insuportable.

El ciutadà alemany és un soldat, i el policia el seu oficial. Aquest li diu per on ha d'anar i el pas que ha de portar. A l'entrada de cada pont hi ha un policia per a dir al ciutadà com ha de passar-lo. Si aquest policia no hi fos, el nostre home s'esperaria, probablement, fins que el riu hagués passat. A l'estació del ferrocarril, el policia el reclou a la sala d'espera perquè no prengui mal; i, en ésser hora, el replega i el lliura al xef del tren (que no és sinó un altre policia amb uniforme diferent), el qual li diu on ha de seure en el tren i quan ha de baixar, i té cura que no se n'oblidi. A Alemanya no té un hom responsabilitat de cap mena: tot li ho fan, a un hom, i tot li ho fan bé. No s'espera que hom tingui cura de si mateix, i no se li'n fa retret si és incapaç de fer-ho: el deure del policia és tenir cura del ciutadà. El que hom sigui un beneit deixat de la mà de Déu no excusa el policia si li'n passa alguna. Onsevulla que hom vagi i faci el que faci, tot va sempre a càrrec i guarda de la policia, la qual s'ha de dir que ho fa bé de debò.

Si un hom es perd, el policia el troba; si hom perd alguna cosa, la hi porta el policia. Si un hom no sap el que desitja, ell li ho fa saber; si vol quelcom, ell li ho adquireix. Els advocats particulars no calen, a Alemanya: en voler comprar o vendre una casa o un camp, l'Estat li arregla l'afer; si l'han estafat, l'Estat pren al seu càrrec l'assumpte. L'Estat és qui casa un hom, i li assegura la vida, i fins juga amb un hom per cosa de no res.

I per res no es capfica, l'alemany. On no hi hagi un policia a prop, comença a cercar on hi ha un ban enganxat a la paret: el llegeix, i després fa el que allí se li diu.

Recordo haver vist en una ciutat alemanya el nom de la qual no tinc present (ni manca, car l'incident pogué passar en qualsevol de les d'allà), una porta oberta que conduïa a un jardí on es donava un concert. Res no hi havia que a un hom impedís passar i oir la música de franc. Realment, de les dues portes separades per un quart de milla, aquella porta era la més escaient; però, entre la molta gent que entrava ningú intentà passar-hi: es dirigien directament a l'altra porta (sota un sol xardorós), en la qual hi havia un home que recollia l'import de l'entrada. He vist minyons alemanys aturats a la vora d'un desert llac glaçat, desitjosos de patinar. Ho haurien pogut fer tantes hores com haguessin volgut, i ningú se n'hauria adonat: la gent i la policia eren a l'altre extrem, a mitja milla de distància, impossibilitats de veure'ls. Res no els impedia patinar sinó llur coneixement que no ho havien de fer.

Detalls d'aquesta naturalesa fan que hom s'aturi a pensar seriosament si el teutó pertany a la pecadora família humana, o no. ¿No seran, potser, aquestes plàcides i amables gents, àngels davallats del cel a la terra amb l'objecte de beure's un got de cervesa, assabentats que sols a Alemanya val la pena?

A Alemanya els camins són vorejats d'arbres fruiters, i no hi ha veu que impedeixi cap noi ni persona gran collir la fruita i menjar-la, sinó la veu de llur consciència. A Anglaterra aquest estat de coses produiria la indignació pública: els nens moririen, a centenars, de l'enrabiada. Els metges es trencarien les cames per curar els naturals resultats del tips de pomes agres i de nous verdes. L'opinió pública demanaria que hom fes inofensius aquests arbres rodejant-los de defenses. Els que volguessin cultivar els arbres fruiters, per defugir la despesa de fer estacades o empalissades, ho deixarien córrer, i així s'evitaria l'escampar les malalties i la mort per tot arreu.

Però, a Alemanya, un noi potser caminarà unes quantes milles per un viarany isolat vorejat d'arbres fruiters, tot anant a comprar peres al poble veí per valor d'un penic. Passar entre aquests arbres plens de fruita, sense cap protecció, i les branques dels quals es retorcen del pes i deixen caure a terra la fruita assaonada, li semblaria, a un anglo-saxó, que perdia una oportunitat d'allò més bona; li semblaria fer un menyspreu i un escarni dels beneïts dons de la Providència si passés de llarg.

No sé què hi haurà de cert; però, pel que vinc observant del caràcter alemany, no em sorprendria poc ni molt sentir a dir que a Alemanya, en condemnar a mort un home, se li dóna un tros de cordill dient-li que es pengi tot sol. Estalviaria a l'Estat molèsties i diners. Ja estic veient un criminal alemany replegant el tros de cordill, llegint curosament les ordenances de la policia, i procurant de complir-les, una per una, a la cuina de casa seva mateix.

El poble alemany és bó, potser el millor de la terra: un poble amable, generós, afectuós. Estic segur que el major nombre d'alemanys van directes al Cel. Certament, comparant-los amb altres nacions cristianes de la terra, s'arriba per força a la conclusió que el Cel és de manufactura alemanya. El que no sé és com arriben fins allà dalt. No puc creure que l'ànima de cap alemany tingui suficient iniciativa per a volar per ella sola i trucar a la porta de Sant Pere. Jo em penso que les condueixen cap allà dalt en petites companyies, i que la conducció és a càrrec d'un policia difunt.

Carlyle va dir dels prussians (i podríem dir-ho de tota la nació alemanya) que una de ses principals virtuts és la facultat de exercitar-se. Els alemanys són poble que aniran a qualsevol lloc i faran qualsevol cosa que se'ls digui. Si se'ls exercités en el treball i se'ls enviés a l'Africa a carrec d'algú que vestís un uniforme, segurament esdevindrien uns grans colonitzadors, fent cara a les dificultats de tota mena. El difícil és imaginar-los prenent l'arrencada. Creuen que, abandonant-se a si mateixos, aviat decaurien i potser moririen: no pas per manca d'intel·ligència sino per pura desconfiança en el que podrien fer.

L'alemany ha estat per tant de temps el soldat d'Europa, que se li ha ficat a la sang l'instint militar. Les virtuts militars les posseeix a bastament. Varen dir-me d'un criat alemany, llicenciat de l'exèrcit feia poc, que va rebre del seu amo l'encàrrec de dur una carta a certa casa i esperar la resposta. Passaren les hores, i l'home no tornava; fins que, sorprès i neguitós el seu amo, anà a veure què s'esdevenia. Va trobar-lo al lloc on l'havia enviat, amb la resposta a la mà: esperava noves ordres per a saber què fer-ne.

El cas sembla exagerat; però jo, per la meva part, el crec al peu de la lletra.

Esmentem, com a cosa notable, que el mateix home (tan incapaç, de consuetud, com un nen), en posar-se un uniforme esdevé de cop i volta un ésser intel·ligent, capaç d'iniciativa i responsabilitat. L'alemany pot governar-ne d'altres i ésser governat per altres: el que no pot fer és governar-se a si mateix. Per solucionar-ho sembla que s'escauria fer de cada alemany un oficial, i tot seguit posar-lo a les seves ordres: segurament que es manaria, a si mateix amb discreció i bon judici, tenint cura d'obeir-se a si mateix amb activitat i precisió.

Les escoles tenen la culpa, en primer lloc, que el caràcter alemany sigui d'aquesta manera, car prediquen constantment el que és el deure. L'ideal és magnífic per a qualsevol poble; però, abans de tancar-s'hi, fóra bo de precisar què és aquest _deure_. El concepte alemany del deure sembla ésser «una cega obediència a tothom que porta galons». És l'antítesi de la manera d'ésser anglo-saxona; però, com que l'una i l'altra van fent via, cal suposar que en tots dos mètodes hi ha quelcom de bo. Fins a hores d'ara els alemanys han tingut la sort d'ésser ben governats, i tot anirà bé si continua així. En començar a descompondre's per qualsevol banda la màquina del govern, llavors començaran les dificultats. Però potser llur mètode té l'aventatge de produir un seguit de bons governants. Almenys ho sembla.