# Tres Anglesos S'esbargeixen ## Part 14 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-anglesos-s-esbargeixen-26502/index.md -Camina bastant bé, pel que sembla, a la seva edat- digué Harris. Certament pujava la muntanya a un pas notable. Altrament, pel que a distància ens semblava, venia content i satisfet de la vida, cantant i cridant amb tota la seva veu, guenyejant i movent els braços. -Quina bona ànima de vell!- exclamà Harris. -Fa goig de veure. Però... escolteu: ¿per què dimoni deu portar el bastó al muscle, en lloc de servir-se'n per a pujar la muntanya? -Sabeu que no em sembla pas que porti bastó?- digué George. -Què podria ésser, aleshores? -Em sembla més aviat una escopeta. -Potser ens havem equivocat- digué Harris. -¿Què va que aquests terrenys són de propietat privada? Aleshores no vaig poder estar-me de contar-los el record que m'acudí: -¿No recordeu un trist succés esdevingut al Sud de França, no fa gaires anys? Tot passant per una finca un soldat va collir unes cireres; i l'hortolà francés a qui pertanyien sortí i, sense dir paraula, li engegà un tret que el matà. -Però segurament que ni a França cap persona té dret de matar a trets a un home per collir fruita!- exclamà George. -Ben cert que no- li vaig respondre. -El fet fou absolutament il·legal. La sola excusa que va donar el seu advocat defensor era que es tractava d'un hortolà de temperament molt excitable i que s'estimava molt aquelles cireres. -Ja en recordo quelcom, ara que ho dieu- féu Harris. -Em sembla que el departament on va ocòrrer el fet (crec que s'anomena el _Commune_), hagué de pagar una forta indemnització a la família del soldat, la qual cosa era ben justa. De cop i volta digué George: -N'estic cansat, d'aquests indrets. Altrament és ja massa tard. Nosaltres restàrem mirant com s'allunyava a bon pas, i Harris va afegir, per son compte: -Si segueix com va, aviat caurà i pendrà mal. El que em sembla és que no sap el camí. I anà per a acompanyar-lo. Jo em vaig trobar tot sol, i, en veure'm sense ningú amb qui parlar, vaig entristir-me sobtadament. També vaig pensar que des de petit no havia gaudit d'una corredissa baixant una costa dreta. Se'm va acudir, doncs, de reviure aquesta sensació. És un exercici violent però em sembla que va bé per al fetge. * * * Aquell vespre vàrem dormir a Barr, una agradosa ciutat petita, situada en el camí de St. Ottilienberg, que no és altra cosa que un interessant convent antic entre muntanyes, on els monjos serveixen un hom, i després li passen el compte. Mentre érem a Barr, en disposar-nos per a sopar va entrar un turista que tenia aparença d'anglès, però que enraonava un idioma com mai no n'havia sentit cap de semblant. Malgrat això, era un llenguatge elegant i de so agradós. El fondista se'l mirà sense entendre'l ni d'una paraula; la seva dona bellugava el cap. El foraster féu un sospir i provà de parlar una altra llengua que em dugué no sé quins records, encara que no poguí de moment precisar-la. Tampoc aquesta vegada no l'entengué ningú. -Això és horrorós!- va exclamar aixecant la veu. -Però vostès són anglesos!...- digué el fondista adreçant-se a nosaltres- amb el semblant tot il·luminat. -I _monsieur_ sembla afadigat...- afegí la dona, petita i ardida. -_Monsieur_ voldrà sopar... Tots dos parlaven l'anglès perfectament, quasi com el francès i l'alemany, i anaven amunt i avall cercant de complaure el foraster. En anar a sopar segué al costat meu, i jo vaig parlar-li així: -Digui (i dispensi):- (jo estava molt intrigat per la cosa) -¿quina llengua era aquella que parlava en entrar? Ell, molt seriosament, em va respondre: -Alemany. -Ah!- vaig fer. -Dispensi, dispensi. -No ho ha entès?- em preguntà ell. -Sens dubte és culpa meva. El meu coneixement d'aquest idioma és molt limitat. Hom replega una mica d'ací i d'allà durant el viatge; però, naturalment, això no és pas saber l'alemany. -Però és el cas que ni el fondista ni la seva dona m'han entès, i es tracta de la pròpia llengua d'ells. -Potser no- vaig dir. -Els nois d'aquests indrets parlen alemany, i el nostre patró i la seva dona el coneixen també fins a cert punt; però la gent vella, a tota l'Alsàcia i la Lorena, encara parlen francès. -Però ¡si he parlat francès, també, i amb tot i això no m'entenien! -És estrany, certament... -És més que estrany- replicà -en aquest cas és incomprensible. Jo tinc premi en llengües vives: vaig guanyar el grau, precisament, pel francès i l'alemany. La meva construcció correcta i la puresa de la meva pronunciació es consideraven, en el meu col·legi, com a cosa notable. Però surto a l'estranger, i quasi ningú no entén ni una paraula del que dic. M'ho pot explicar, vostè? -Penso que sí. La seva pronunciació és massa correcta. Ja sap vostè el que va dir l'escocès en tastar el veritable whisky per primera vegada: «-Potser que sigui veritable, però no m'agrada.» Doncs així succeeix amb l'alemany que vosté parla. El que vostè fa, sembla més aviat una demostració de la seva ciència. Jo li aconsellaria que pronunciés tan malament com li fos possible. A tot arreu passa el mateix. Tots els països tenen llur pronunciació especial per als estrangers... una pronunciació que mai no somiarien d'usar entre ells, car tampoc no la podrien entendre. Recordo haver oït, una vegada, una dama anglesa explicant a un francès la pronunciació de la paraula anglesa _have_. -Vostè la pronuncia- deia la dama, fent-li retret -com si fos escrita _hav_. Fixi's que no ho és: porta una _e_ a la fi. -Però em semblava- deia el deixeble -que la _e_ de la fi de _have_ no tenia so. -I, certament, no en té pas- explicava la professora: -és el que se'n diu una _e_ muda; però exerceix una influència modificadora sobre la vocal precedent. Succeí que abans el deixeble deia _have_ de faisó que se'l podia entendre: després, en haver de pronunciar el mot s'aturava mig mort, feia un esforç per concentrar els seus pensaments, i produïa un so que solament per tota la frase es podia compendre. Deixant de costat els sofriments dels primers màrtirs, em sembla que pocs homes han passat tantes d'angúnies com jo en tractar d'assolir la pronunciació alemanya _kirche_, que vol dir església. Molt abans d'haver-la assolida vaig decidir-me a no anar mai a l'església, trobant-me a Alemanya, per la preocupació que em proporcionava la beneïda parauleta. -No, no- m'explicava el meu professor, un bon home de força paciència. -Vostè pronuncia com si estigués escrit _kirchhe_: no hi ha aquesta _h_. És...- (I em pronunciava la paraula per vigèsim cop. El trist del cas és que mai, per res del món, no vaig trobar cap diferència entre la seva pronunciació i la meva. I tractava d'explicar-m'ho d'altra manera.) -Vostè fa el so a la gola- (i era veritat) -i jo vull que el faci des d'ací sota.- I amb el dit índex m'indicava el lloc des d'on havia de començar. Després de penosos esforços, que donaven per resultat uns sons amb els quals es suggeria la idea de qualsevol cosa, menys la d'un lloc sagrat, no em calia sinó excusar-me dient: -Em penso que no em serà possible. Fa molts anys que vinc parlant amb la boca, tal com és. Mai no he conegut ningú que enraonés amb l'estómac, i segurament que he fet tard per a aquests equilibris. Després de passar hores i més hores fent pràctiques pronunciant la paraula pels carrers silenciosos, esfereint els vianants, vaig arribar a assolir la correcta fonètica. El meu professor s'entusiasmà amb mi, i fins a arribar a Alemanya vaig estar satisfet de mi mateix. A Alemanya em trobí que ningú no entenia el que volia dir amb aquella paraula: mai no vaig arribar a prop d'una església, amb ella. Vaig haver d'abandonar la meva correcta pronunciació i tornar a la dolenta, amb tot el dolor del meu cor. Aleshores veia que s'il·luminaven les fesomies per dir-me que l'església era en girant la cantonada, o al carrer immediat, segons el cas. Em sembla també que la pronunciació d'una llengua estrangera podria ensenyar-se per altre mètode, millor que el de demanar al deixeble aquests exercicis acrobàtics interns, impossibles, generalment, i inútils sempre. Vegeu, si no, com se'ns ensenya: -Arrambi les glàndules de la llengua sobre el costat a sota de la larinx. Després, amb la part convexa de les dues cavitats corbades, cap a dalt, de faisó que quasi es trobi (sense arribar-hi completament) amb l'úvula, tracti de portar la punta de la llengua fins a la gola. Aspiri profundament i comprimeixi la glotis. Després, sense obrir els llavis, digui _garoo_. Després un hom ho fa i no en queden satisfets. CAPÍTOL XIII Un examen del caràcter i costums de l'estudiant alemany. -El _mensur_ alemany. -Usos i abusos de l'ús. -Punts de vista d'un impressionista. -La gràcia de la cosa. -Recepta per a fer salvatges. -La noia alemanya.- el seu gust especial quant als rostres. -El _kneipe_. -De com brindar un _Salamandra_. -Consell al foraster. - Una història que pogué acabar tristament. -De dos homes amb llurs esposes i un solter. De retorn a Anglaterra vàrem passar per una ciutat alemanya que té Universitat, tot desitjant veure de prop la vida de l'estudiant; curiositat que, afavorits per la cortesia d'alguns amics alemanys, poguérem satisfer. El noi anglès juga fins que té quinze anys, i després treballa fins que arriba a vint. A Alemanya el qui treballa és el noi, i el gran és el qui juga. El noi alemany va a estudi a les set a l'estiu, i a les vuit a l'hivern; i, a estudi, estudia. El resultat és que a setze anys té un complet coneixement dels clàssics i de les matemàtiques, i sap tanta d'història com qualsevol polític; tot plegat amb un bon coneixement de les llengües modernes. Per això els seus vuit semestres de col·legi, durant quatre anys, abracen potser massa, a menys que es vulgui fer d'ell un mestre. No és pas _sportman_, la qual cosa és llastimosa, car podria ser-ho, i molt apte. Juga una mica al foot-ball i no és gaire aficionat a la bicicleta: li plau més de jugar al billar als cafès, on l'ambient és enrarit; però, en general, en el major nombre dels casos, es passa el temps de barrila, bevent cervesa i provant les pròpies forces a la lluita. Si és fill de casa bona, entra a formar part d'un cos o classe: pertànyer a un de primera categoria costa unes quatre centes lliures l'any. Si es tracta d'un jove de la classe mitjana, s'allista a un _Burchenschaft_ o un _Landsmanschaft_, que surt una mica més barat. Aquestes companyies es subdivideixen en cercles més reduïts, als quals s'intenta de servar la nacionalitat. Hi ha els suabians, o de Suàbia; els franconians, descendents dels francs; els turingians, etc., etc. En la pràctica s'esdevé com en tots els intents d'aquesta naturalesa. (Jo crec que la meitat dels nostres highlanders de Gordon són de Londres.) Però s'obté un resultat pintoresc en dividir cada Universitat en una dotzena, si fa o no fa, de companyies isolades, cada una amb la seva gorra diferent i amb els seus colors, totes importants; amb la seva cerveseria especial, a la qual no pot entrar cap estudiant que no porti els colors seus. L'objecte principal d'aquestes companyies d'estudiants és la lluita entre elles, o bé el celebrat _mensur_ alemany amb algun cos rival o _shaft_. El _mensur_ ha estat descrit tan sovint, i tan completament, que no goso de fastiguejar el llegidor fent-n'hi una relació detallada. Sols he de parlar-ne per la impressió que va produir-me. I d'intent escric la impressió que va produir-me el primer _mensur_ per creure que les primeres impressions són més veritables i útils que les opinions desfigurades per l'amistat o la influència d'uns i altres. Un francès o un espanyol procuraran persuadir a un hom que la festa dels bous és una institució que té per objecte principal donar gaudi al bou. El cavall, que hom imagina renillant de dolor, no fa altra cosa que riure's del còmic aspecte dels seus budells penjant. El francès o l'espanyol contrasten llur mort gloriosa i emocionant al circ amb la brutalitat a sang freda del torneig. Si hom no té el cap ben enganxat sobre els muscles, surt amb el desig de començar un moviment d'opinió per tal d'establir la festa dels braus a Anglaterra com a ajut a la cavallerositat. No hi ha dubte que Torquemada estava convençut de com esdevenia humana la Inquisició. Per a un home gras que patís de rampes o reumatisme, una horeta al turment fóra realment un benefici físic. S'aixecaria sentint-se més lliure en ses articulacions, més elàstic, diríem, del que s'havia sentit per molts anys. Els caçadors anglesos miren la guineu com una bèstia mereixedora d'enveja, a la qual donen tot un dia d'excel·lent esbarjo lliure de despeses, durant el qual és ella el centre d'atracció. El costum cega a un hom per totes les coses que no desitja veure. Per cada tres alemanys que trobeu al carrer, n'hi ha un que porta encara, i portarà fins a la tomba, les cicatrius dels duels dels seus dies d'estudiant. Els nois alemanys juguen al _mensur_ en llur cambra i es perfeccionen en el gimnàs. Els alemanys han arribat a convèncer-se que no hi ha brutalitat en el _mensur_, com no hi ha res d'ofensiu ni de degradant. Argumenten, a favor seu, que acostuma el jove alemany a la sang freda i al valor; però, si es pogués provar, en un país on tots els homes són soldats, l'argument fóra molt parcial. ¿És, potser, la virtut del lluitador el mateix que la del soldat? Això és molt dubtós. El nervi i el coratge són segurament de més utilitat, al camp de batalla, que no pas un temperament d'indiferència envers el que està passant. Certament que a un estudiant alemany li caldria molta més valentia per a no lluitar. No és pas per donar-se gaudi, que es desafia, sinó per satisfer una opinió general que viu amb dos cents anys de retard. Tot el que pot fer el _mensur_ és embrutir. Potser hi ha art en ell (es diu que n'hi ha); però no s'hi veu pas. La lluita s'assembla a un combat d'espasa ampla en un espectacle de Richardson. El desenrotllament no és més que un intent de combinar ço que és còmic amb ço que desplau. A l'aristocràtic Bonn, on es té en compte l'estil, i a Heidelberg, on els visitants d'altres nacions són en major nombre, es fa tot amb més solemnitat. M'han dit que en altres indrets el combat té lloc en formosos salons; que hi ha metges de cabells grisos, esperant els nafrats, i criats de lliurea que ofereixen quelcom per a pendre; que l'assumpte es porta a terme amb no poca cerimònia pintoresca. A les Universitats més alemanyes, on els estrangers són més escassos, solament es porta a cap l'essencial, i això no és pas de naturalesa atractívola. Tan no gaire atractívola, en veritat, que jo aconsello al llegidor apocat d'evitar-ne la descripció. La cosa no pot presentar-se bonica, i altrament jo no he de guarnir-la. L'habitació té les parets nues i greixoses; parets que són esquitxades de taques, barreja de cervesa, sang i greix d'espelmes. El sostre és fumat, i el pis cobert de serradures. Hi ha un munt d'estudiants rient, fumant i xerrant, asseguts uns a terra, altres a cadires i bancs, que formen el marc de l'escena. Al bell mig, encarats, hi ha els combatents, que semblen guerrers japonesos talment com ens els han fet familiars les plates del Japó. Afectats l rígids, amb els ulls protegits per unes ulleres, els colls tapats, sufocats els cossos per una mena de flassades brutes de llit, i amb els braços recoberts de cotó fluix estesos per sobre el cap, se'ls podria pendre per un parell de figures sense solta d'aquelles que es mouen donant-los corda. Els padrins més o menys lentament (amb els caps i cares protegits per grans capells de cuiro que acaben en punta), donen el senyal perquè es posin en posició. Aleshores pot oir-se el vol d'una mosca. L'àrbitre ocupa el seu lloc; es diu la paraula, i tot seguit s'escolten els ràpids cops de les llargues espases. Cap interés no hi ha a veure la lluita; no té animació, ni art, ni traça, segons la meva personal impressió. Guanya el més fort; el que amb el seu braç molestosament forrat, sempre en posició anormal, pot sostenir la seva colossal i grollera espasa per més temps sense afadigar-se per la defensa i l'atac. Tot l'interès és concentrat a observar les nafres que es produeixen, sempre en els mateixos llocs: dalt del cap o al costat esquerre de la cara. Algunes vegades un bocí de pell del cap o un tros de galta vola per l'aire, per a ésser després conservat curosament pel seu orgullós amo primitiu i ésser mostrat a les reunions familiars. De cada nafra aflueix naturalment, un abundós rierol de sang que esquixa els metges, els padrins i el públic, rega el sostre i parets, mulla els lluitadors i forma bassiots sobre les serradures. A la fi de cada volta s'aixequen els metges, i, amb les mans plenes de sang, comprimeixen les boques obertes de les ferides, i les estanquen amb pilotetes de cotó fluix humit que un criat té preparades en una plata. Naturalment, així que el ferit s'aixeca altra vegada i continua el duel, la sang surt a doll altre cop, mig cegant-los i deixant relliscós el terra. De vegades deixen a un hom les dents al descobert quasi fins a l'orella, de faisó que fins al terme del desafiament sembla estar fent ganyotes a la meitat dels espectadors, mentre l'altra banda de la cara roman seriosa. Algunes vegades li és arrencat a un hom el nas, la qual cosa li dóna cert posat d'arrogància per a la resta de la lluita. Com que el pensament de tots els estudiants és deixar la Universitat sortint-ne amb el major nombre possible de cicatrius, dubto molt que es prenguin mesures per evitar tant com es pugui aquests guarniments. El veritable vencedor és qui surt amb més quantitat de ferides. El que vagi més ple de culcosits i pegats, fins al punt que se'l reconegui dificultosament i deixi de semblar un ésser humà, aquest pot passejar-se, durant el mes següent, essent l'enveja de la joventut alemanya i l'admiració de les damisel·les. El que sols obté unes quantes nafres sense importància, se'n va malhumorat, com qui porta una gran decepció. La lluita és, però, solament el principi de la diversió, de la gràcia de la cosa. El segon acte de l'espectacle passa a la cambra tocador. Els metges són, generalment, estudiants de medicina i joves que, havent finit la carrera, estan desitjosos de fer-ne pràctica. La veritat m'obliga a dir que els que vaig conèixer eren homes de posat groller, que semblaven fruir en llur treball. Potser no se'ls n'ha de fer retret, per això: forma part del programa que s'ha de patir tant com es pugui. Al metge ideal no li plauria gaire, la tasca. L'observar com resisteix l'estudiant la cura de les nafres, és tan important com veure com les rep. Totes les operacions han de fer-se tan brutalment com es pugui, i els seus companys l'observen curosament per veure si ho suporta amb caient de tranquil·litat i gaudi. Una ferida ben tallada, que s'obre i vessa sang, és el que tots desitgen, i es cus expressament d'una faisó grollera amb l'esperança que així durarà tota la vida. Una ferida d'aquesta mena, mal tractada amb intenció durant la següent setmana, pot generalment assegurar al seu afortunat posseïdor una esposa amb un dot de cinc xifres, per la part baixa. Així són ordinàriament els _mensurs_ bisetmanals, en els quals un estudiant pren part una dotzena de cops l'any si fa o no fa. Altres n'hi ha en els quals no s'admet gent de fora. En considerar-se que un estudiant s'ha desprestigiat per algun lleuger i involuntari moviment del cap o del cos mentre durava la lluita, solament pot assolir la consideració perduda encarant-se amb el millor espadatxí de la companyia. Aquest reclama; però és acordat, no pas un desafiament, sinó un càstig. El seu contrincant procura produir-li la major quantitat de ferides i les més sagnants possibles. El paper de la víctima és demostrar als seus companys que pot romandre quiet mentre gairebé li pelen la closca. Dubto molt que res no es pugui dir a favor del _mensur_ alemany; però si per cas serien els combatents els que podrien dir-ho: als espectadors (n'estic convençut), solament mal pot esdevenir-los. Jo em conec bastantment bé per a no estar segur que sigui d'una disposició sagnant poc comú. De primer antuvi, abans de començar el desafiament, la meva sensació era de curiositat barrejada amb el desig de saber l'efecte que em produiria, encara que, tenint algun coneixement de les sales de dissecció i taules d'operacions, em capficava menys, tot això, que en qualsevol altre cas. Així que començà a brollar sang i a descobrir-se els nervis i músculs, vaig experimentar una sensació mesclada de repugnància i de commiseració; però, al segon desafiament, he de confessar que els meus bons sentiments anaven desapareixent, i, quan el tercer es trobava en el més fort i el saló era ple de l'olor pròpia de la sang, comencí a veure roges les coses, com diuen els americans. Jo en desitjava més. Vaig mirar les fesomies del meu entorn, i en el major nombre vaig veure reflectides les meves pròpies impressions. Si és cosa bona l'excitar aquesta set de sang a l'home modern, llavors el _mensur_ és una institució útil. Però, ¿pot dir-se que sigui cosa bona? Parlem de la nostra civilització i del nostre humanitarisme; però aquells de nosaltres que no porten massa lluny la hipocresia amb si mateixos, saben que a sota de les nostres camises emmidonades atalaia el salvatge, amb tots els salvatges instints complets. Pot ésser que qualque vegada el necessitem, però no ens cal tèmer que se'ns mori. Altrament, sembla que no és molt savi d'alimentar-lo en excés. Moltes coses hi ha per al·legar a favor del duel, però el _mensur_ en absolut no té cap objecte: és una joguina de nois i pel fet d'ésser cruel i brutal, no ho és menys, d'infantil. Les ferides no tenen vàlua pròpia: és llur causa, ço que les dignifica, i no pas llur extensió. Guillem Tell és, certament, un dels herois de la humanitat; però, ¿què pensaríem d'una societat de pares formada amb l'exclusiu objecte de reunir-se dos cops per setmana i tirar a la ballesta, fent blancs en pomes col·locades sobre els caps dels fills llurs? Aquests joves alemanys podrien assolir el resultat de què tant s'enorgulleixen empaitant un gat rabiós. Ingressar en una societat amb el sol objecte que un hom sigui fet a bocins, és posar-se al nivell intel·lectual d'un dansant dervís. Els viatgers ens conten que al centre d'Africa els salvatges expressen llurs sentiments, a les festes, saltant i donant-se ganivetades; però no hi ha raó perquè els imitem a Europa. El _mensur_ és, en realitat, la _reductio ad absurdum_ del desafiament; i, si els alemanys no poden veure per si el ridícul del cas, l'únic que hom pot fer és deplorar llur manca de traça. Malgrat no podent mostrar-se d'acord amb la pública opinió, la qual és a favor del _mensur_ i ho demana, un hom pot arribar a compendre'l. Més difícil de defensar són les lleis de la Universitat, que, si no emparen l'embriaguesa, la perdonen. No tots els estudiants alemanys s'embriaguen: en realitat llur majoria són moderats i laboriosos; però llur minoria, que són tinguts pels veritables representants del clàssic, es troben en perpètua embriaguesa, dissimulada amb habilitat, que els ha costat llur treball d'apendre i que els permet d'embriagrar-se mig dia i tota la nit, servant fins a cert punt llurs cinc sentits. No els afecta a tots, per igual; però és molt corrent, en qualsevol ciutat que tingui Universitat, de veure un jove que no ha complert els vint anys amb el posat d'un Falstaff i el gest d'un Bacus de Rubens. És un fet provat que la noia alemanya pot enamorar-se d'una cara tallada, a ganivetades, que dóna la sensació d'haver estat feta amb materials desiguals que mai no es podran ajustar: el que no pot compendre's és que trobi atracció en una pell inflada i coberta de corfes de mal, i en una _corba de la felicitat_ tan sortint que amenaça desnivellar tota l'estructura. Però, ¿quina altra cosa cal esperar del jove que comença a beure cervesa a les deu del matí, amb un _fruhschoppen_, i no acaba fins a les quatre de l'altre mati, amb un _kneipe_ aleshores?