# Tres Anglesos S'esbargeixen ## Part 13 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-anglesos-s-esbargeixen-26502/index.md En entrar a l'estació, parlava un anglès bastant correcte, malgrat un xic d'accentuació _somerstshire_, explicant a un mosso d'estació per tercera vegada, segons va dir-nos, el fet senzillíssim que, encara que duia un bitllet per Donaueschingen i desitjava d'anar-hi per veure el naixement del Danubi (que no és allí, per més que diguin), volia que li enviessin sa bicicleta a Engen i el seu equipatge a Constança perquè l'hi esperessin. Estava acalorat i rabiós per l'esforç que havia fet explicant-se. El mosso d'estació, d'edat jovenívola, semblava, de moment, vell i decaigut. Jo vaig oferir els meus serveis, però aviat em sabé greu d'haver-ho fet, i més greu va saber al qui no parlava. Totes tres direccions eren complicades i calen canvis i recanvis. No hi havia temps per a una explicació calmosa, car el tren nostre sortia tot seguit. El viatger rondinava cosa de no dir; sempre s'embolicava a cada aclaració, i el mosso només desitjava acabar l'assumpte per poder alenar a plaer. Deu minuts després, tot pensant, al vagó, sobre l'assumpte, vaig adonar-me que havia convingut amb el mosso que fóra millor enviar la bicicleta per Immendingen i que la facturés així; però havia oblidat de donar les instruccions perquè sortís d'allí. Si jo fos home de tornar gaire sobre les coses, a hores d'ara estaria turmentant-me considerant que la bicicleta ha d'ésser encara a Immendingen; però sóc d'opinió que és bona filosofia fer per manera de veure les coses per llur part favorable. Penso que el mosso d'estació devia esmenar la meva omissió, o potser que devia anar a parar a mans del meu paisà en temps oportú. Quant al seu equipatge, vàrem enviar-lo a Radolfzell; però tinc el consol de recordar que anava retolat a Constança, i potser els empleats de Radolfzell l'havien enviat ací en trobar que allà ningú no el reclamava. Tot el que precedeíx és a part de l'ensenyança que vull treure de l'incident. El veritable quid de la situació era la indignació de l'anglès en veure que el mosso de l'estació alemanya no comprenia la llengua nostra. Al moment que va parlar amb nosaltres expressà la seva indignació amb paraules un xic fortes. -Moltes gràcíes- em va dir. -És bastant senzill. Vull anar a Donaueschingen en tren. De Donaueschingen vaig a Geisengen tot caminant. A Geisengen pendré el tren per a Ensen i d'Ensen aniré en bicicleta fins a Constança. El que no vull és portar amb mi l'equipatge; vull trobar-lo a Constança en arribar. He tractat d'explicar-ho a aquest ximplet fa deu minuts, però no li ho puc ficar al cap. -És una dissort- vaig dir-li. -La major part d'aquests empleats alemanys no coneixen més llengua que la llur. -Li ho he explicat amb la guia de ferrocarril, a la mà i fent tota mena de mímica; però no li entra al cervell. -Sembla mentida! La cosa s'explica ella sola. Harris s'havia empipat amb aquest home. Desitjava reprovar-li la seva bogeria de viatjar per indrets poc freqüentats d'un país i volent realitzar complicades combinacions de trens sense saber una paraula de la llengua del país. Però jo vaig aturar els impulsos de Harris fent-li veure la gran tasca que duia a terme malgrat sa inconsciència. Shakespeare i Milton han fet llur paper per propagar la llengua anglesa entre la resta del món. Newton i Darwin han fet esdevenir llur llengua quelcom necessari entre els pensadors i homes cultes de l'estranger. Dickens i Ouidea (la gent que pensa que el món literari és limitat pels prejudicis del carrer New Grub es sorprendria de la posició assolida a l'estranger per aquest mofeta casolà) han ajudat més encara a popularitzar-la. Però l'home que ha difós el coneixement de la llengua anglesa des del cap de Sant Vicens als Monts Urals és l'anglès, que, incapaç d'apendre ni una paraula de cap altre idioma, o no volent apendre-la, viatja cartera en mà per tots els recons del continent. Un hom pot escandalitzar-se de la seva ignorància, enutjar-se de la seva estupidesa, empipar-se de sa pretensió; però el fet pràctic s'esdevé. És ell qui anglesitza Europa. Per ell el pagès suís viatja sobre la neu, les nits d'hivern, per assistir a la lliçó d'anglès, que es dóna a cada poble; per ell el cotxer i el policia, i la cambrera i la bugadera, fullegen la gramàtica anglesa o manuals de conversació anglesos; per ell el botiguer estranger i el comerciant envien llurs fills i filles, a milers, perquè estudiïn a les ciutats angleses; és per ell que a tots els hotels i restaurants estrangers posen als anuncis: «Inútil presentar-se sense saber-l'anglès correctament.» Si les races que parlen anglés es proposessin de parlar a més un altre idioma, el meravellós progrés de la llengua anglesa arreu del món, finiria de cop i volta. L'home de parla anglesa fa sonar l'or en sa butxaca al mig dels estrangers, i diu: -Aquí hi ha la paga per als que sàpiguen parlar anglès. És el gran educador. Nosaltres podem fer-li retrets, però en realitat hauríem de treure'ns el capell quan passa. És el missioner de la llengua anglesa. CAPÍTOL XII Ens agreugen els instints prosaics dels alemanys. -Un paisatge esplèndid en el qual no hi ha restaurant. -L'opinió que al continent es té de l'anglès que no sap com fer-ho per sortir de la pluja. - S'apropa un fastigós viatger amb una rajola. -La cacera del gos. -La casa d'una família desplaent. -Una regió fecunda. -Una ànima joiosa puja per la muntanya. -George, alarmat per l'hora avançada, cuita a baixar per l'altra part. -Harris va a mostrar-li el camí. - M'entristeixo de romandre tot sol i segueixo Harris. -Pronunciació expressament designada per a ús de l'estranger. Quelcom que agreuja bastant l'esperit anglo-saxó veritable és el prosaic instint que indueix l'alemany a posar un restaurant a la fi dels indrets propis per a excursió. Al cim d'una muntanya, a la vall riallera, al camí en solitud, a la vora d'una cascada o un rierol serpentejant... ací i allà, el concorregut _Wirtschaft_. ¿Com poetitzar la rústega bellesa d'un paisatge, voltat de taules tacades de cervesa? ¿Com perdre's en embadaliments d'històries o llegendes, amb l'olor de carn rostida i espinacs? Un dia, amb intent d'enlairar l'esperit, anàrem vers un bosc espès. En un descans del camí, mentre respiràvem amb tota la boca oberta i ens subjectàvem més fort el cinturó, Harris va dir, amargament: -A dalt de tot trobarem un ostentós restaurant, on la gent s'empassarà biftecs i coques de cirera, i força vi blanc. -Voleu dir?- preguntà George. -Segurament. Bé sabeu com ho arreglen els alemanys. Ni una sola arbreda consentiran deixar lliure per a la contemplació i la solitud. Ni un sol turó deixaran per a l'enamorat de la naturalesa rústega, sense fer-lo malbé amb una grolleria o una vulgaritat o un materialisme. -Penso- vaig dir jo -que hi arribarem abans de la una, si no ens distraiem gaire. -El _mittagstisch_ serà a temps- murmurà Harris- i, probablement, amb alguna d'aquestes truges blaves que es crien per ací. A Alemanya sembla impossible apartar-se del menjar i beure. N'hi ha per a tornar-se boig. Alleugerírem un xic, i, davant la bellesa del paisatge, oblidàrem la nostra indignació. El meu càlcul sortí exacte. A tres quarts d'una va dir Harris, que anava al davant: -Ja hi som. Ja veig el cim. -Hi ha cap indicació del restaurant?- vaig preguntar a Harris. -No veig res, però de segur que és aquí, i així Déu el desfaci. Cinc minuts després arrivàrem al cim. Miràrem al nord, al sud, a l'est i a l'oest. Després ens miràrem els uns als altres. -Bonic paisatge, oi?- exclamà Harris. -Magnífic- vaig dir jo. -Esplèndid- adjectivà George. -Per una vegada, han tingut el bon sentit de posar el restaurant lluny de la vista. -Sembla que l'han amagat ben bé- féu notar George. -A un hom no li fa tanta de nosa, si no l'hi posen als nassos- digué Harris. -Naturalment- vaig dir jo -que, posat al seu lloc, un restaurant va bé. -Em plauria de saber on l'han ficat- digué George. -Anem-ho a veure?- proposà Harris, inspirat. Era un bon acudit. Jo mateix en sentia la curiositat. Convinguérem d'explorar en diferents direccions, tornant al cim per comunicar-nos el que descobríssim; i al cap de mitja hora ens reunírem de bell nou. No ens calgueren paraules. Les fesomies de tots tres deien clarament que a la fi haviem descobert un recó de naturalesa alemanya no fet malbé per la suggestió de menjada i beguda. -Mai de la vida ho hauria cregut- digué Harris. -I vós? -Jo diria que aquest és l'únic quart de milla quadrada en tota la Fatherland, que no en té de restaurant. -¡I nosaltres, tres estrangers, ho havem descobert!- digué George. -És veritat- vaig observar. -Per pura bona sort podem ara festejar els nostres refinats sentiments sense que siguin agreujats pel record de la prosa de la vida. Mireu aquella llum, sobre els pics llunyans. Oi, que n'és, d'encisadora? -Parlant de la naturalesa- digué George -Quin vos semblaria el camí més curt per a baixar? -El camí de l'esquerra- vaig respondre, després de consultar la Guia -ens condueix a Sonnensteig (on, per cert, observo que es parla bé del Goldener-Adler) en cosa de dues hores. El camí de la dreta, encara que un xic més llarg, domina perspectives més extenses. -Una perspectiva és molt semblant a una altra- digué George. I Harris i jo el seguírem. Però no arribàrem a baix tan aviat com era el nostre compte. En aquestes regions les tempestats vénen a correcuita. Abans d'haver caminat un quart d'hora, es féu questió de cercar refugi o passar la resta del dia amb les robes mullades completament. Ens decidírem per la primera cosa, i elegírem un arbre que en qualque altre cas ens hauria donat esplèndida protecció. Però, a la Selva Negra, una tempestad no és pas cosa de broma. De primer antuvi ens volíem animar l'un a l'altre dient-nos que, caient l'aigua d'aquella faisó, no podia durar gaire. Després ens esforçàrem a reflexionar que, si durés, restaríem tan mullats que poc ens faria mullar-nos més. -Talment com això es posa- digué Harris -em sembla que m'hauria agradat de trobar un restaurant ací dalt. -Certament, no veig l'aventatge de trobar-se mullats i amb gana- digué George. -Esperaré altres cinc minuts, i després me n'hi vaig. -La solitud d'aquestes muntanyes- vaig observar -és ben agradosa amb bon temps. En un dia de pluja (especialment si un hom té certa edat), quan... De sobte ens cridà la veu d'un senyor grassó, a la distància d'uns cinquanta peus, sota un gran paraigua... -Què potser voldrien passar a dintre?- ens digué. -A dintre de què?- vaig cridar jo, tornant la pregunta. De primer antuvi em va semblar un d'aquests graciosos que fan broma de tot sense tenir solta de res. -A dintre del restaurant!- respongué. Deixàrem el nostre refugi corrent envers ell. Desitjàvem informar-nos més bé. -Els he cridat de la finestra estant- digué el senyor grassó, en apropar-nos; -però em sembla que no m'han sentit. Aquesta tempestat pot durar una hora, encara; i vostès es mullarien tant!... Era un senyor vell i amable. Demostrava passar neguit per nosaltres. Jo vaig dir-li: -Vostè és ben amable d'haver sortit. Nosaltres no seríem tan boigs d'haver-nos,estat aquesta mitja hora sota l'arbre sabent que hi havia un restaurant amagat a quatre passes de nosaltres. No teníem la més lleugera sospita d'ésser a prop de cap restaurant. -Ja deia jo!- respongué el vell senyor. -Per això he sortit. Sembla que tot el públic del restaurant ens havia estat atalaiant des de les finestres, estranyats de la nostra pobra situació. Sense aquest afectuós senyor, penso que el públic s'hauria divertit mirant-nos durant tota la tarda. Per la seva part, l'amo del restaurant ens va dir que no prengué cap determini, perquè... li havíem semblat anglesos: així, tal com sona. Al continent creuen de bona fe que tots els anglesos són excèntrics o boigs. N'estan tan convençuts com els pagesos d'Anglaterra creuen que els francesos s'alimenten amb granotes. Per més que un hom faci un personal esforç per dissuadir-los, no assoleix gaire èxit. Era un petit i còmode restaurant, on feien guisats prou regulars i el _tischwein_ era ben passable. Romanguérem allí un parell d'hores, ens eixugàrem, menjàrem i parlàrem del paisatge. En trobar-nos disposats per a marxar, ocorregué un incident que demostra fins a quin punt, en el món, es belluguen més les influències del mal que les del bé. Va entrar un viatger. Semblava un home ple d'inquietud. Portava a la mà una rajola penjant d'un cordill. Va entrar nerviós i sobtadament, tancà la porta amb tota cura darrera d'ell, assegurant-se de refermar-la, i guaità a la finestra llarga estona, seriosament; i després, amb un sospir de descans, posà la rajola al banc del seu costat i demanà menjar i beure. Quelcom misteriós surava de tot això. Un hom es preguntava què podia fer-ne, de la rajola; per què havia tancat la porta tan curosament; per què havia guaitat amb tanta d'ànsia per la finestra. Però el seu posat era massa apocat per a fer-hi conversa, i ens abstinguérem de preguntar-li res. A mesura que menjava i bevia, esdevenia més alegre i sospirava menys seguit. Després allargà ses cames, encengué un cigar pestilent, i bufà el fum amb joia pausada. El que succeí més tard, passà massa de pressa perquè pugui explicar-ho amb detalls. Recordo que una dameta entrà de la cuina amb una cassola a la mà. La vaig veure que anava a la porta de fora en ocasió que tot el públic estava en una confusió. Un hom es recordava de les escenes de transformació en les pantomimes, en què, entremig de núvols flotants, música lenta, flors flamejant i fades recolzades, son transportats de cop i volta a un quadre de policies que salten sobre una colla de nois avalotadors, histrions inflats com a salsitxes diformes, arlequins, llesques de pa amb mantega i clowns... Així que la dameta de la cassola tocà la porta, aquesta s'obrí de sobte com si tots els esperits de l'Infern haguessin estat fent pressió i esperant. Dos porcs i una gallina entraren sobtadament. Un gat que havia romàs dormint sobre un barril de cervesa botà ferament. La dameta llançà sa cassola per terra. L'home de la rajola es posà de peu dret com mogut per un ressort, bolcant la taula del davant seu amb tot el que hi havia. Tothom mirava per ací i per allà cercant el motiu del desastre. Aviat fou descobert en forma d'un terrier entravessat, d'orelles agudes i cua d'esquirol. L'amo del restaurant entrà sobtadament per una altra porta intentant treure'l fora de la casa d'una puntada de peu; però, en compte d'encertar-lo, féu blanc en un dels porcs, el més gros de tots dos. Fou una vigorosa puntada de peu, magníficament dirigida, que el porc va rebre de ple: res no fou malversat. Un hom ho deplorava per la pobra bèstia, però cap sentiment podia comparar-se amb el d'ella mateixa. Deixà de córrer, seié al bell mig de la sala, i clamà al cel perquè veiés la injustícia que li havia caigut a sobre. Els seus planys degueren oir-se des de les valls dels voltants, fent preguntar a aquell que els sentís quina mena de cataclisme tenia lloc entre muntanyes. La gallina començà, per son compte, a avalotar, fent corredisses per tots els recons. Era, aquesta, una meravellosa au de corral, que semblava trobar la cosa més fàcil del món enfilar-se per una paret llisa. Entre ella i el gat llançaren per terra el que encara no hi era. En qüestió de pocs segons hi havia a la sala nou persones tractant d'aconseguir un sol gos amb el peu. Potser de tant en tant qualque persona l'encertava, car la bestiola també de vegades deixava el lladruc per un udol de gemec; però per això no s'amoïnava pas. Sens dubte pensava que en el món tot es paga, fins la caça d'un porc i una gallina: al cap i a la fi la presa bé s'ho mereixia. Altrament tenia la satisfacció de veure que, per cada puntada de peu que rebia, els altres éssers vivents de la sala en rebien dues. Quant al porc dissortat (el qual romania encara al bell mig del saló, quiet i aixecant sos crits llastimosos), rebia uns quatre cops per cada un que en rebien els altres. L'encertar el gos amb el peu esdevenia com jugar al foot-ball amb una pilota que fugia en anar a tocar-hi; però, en haver-hi apuntat amb força, com que la puntada havia de donar-se de totes maneres, el que hom desitjava era que el peu trobés quelcom sòlid per aturar-se i estalviar-se d'haver de seure a terra d'una faisó violenta i sorollosa. Les vegades que hom encertà el gos foren per pura casualitat; i el mateix que pegava esdevenia tan desprevingut que queia sobre la pobre bèstia després d'encertar-la. I tothom, a cada instant, topava amb el porc assegut, sense que res no pogués evitar-ho; a la bestiola li era impossible apartar-se del mig de cada un que corria. Hom no sabria dir quant durà l'aldarull, que finí pel bon seny de George. Havia anat un moment perseguint, no pas el gos, sinó l'altre porc, que era capaç de bellugar-se encara, i, agafant-lo en un recó, el va convèncer, a la fi, que no havia de donar més volts per la sala, i que ben bé podria anar a donar-los fora; de manera que el va fer sortir per la porta, no sense haver fet un agut i prolongat crit. Sempre es desitja allò que no es té. Un porc, una gallina, nou persones i un gat no valien res, segons opinió del gos, comparats amb la presa que fugia; i, en escapar al seu darrera per perseguir-la, George pogué tancar la porta darrera el gos i passar el forrellat. Aleshures s'aixecà l'amo d'el restaurant, que també havia anat a raure per terra; l, mirant totes les coses escampades per ací i per allà, digué a l'home que havia entrat amb la rajola: -És de vostè aquest gosset tan enjogassat? -No, no és pas meu- respongué amb fermesa. -Doncs de qui és, aquest gos?- tornà a preguntar el fondista. -No sé pas de qui pugui ésser. -No em satisfà gaire, la resposta: sap?- digué el primer mentre replegava de terra un quadre de l'emperador alemany i eixugava amb la mànega la cervesa que havia caigut. -Jo m'ho semblava, que no havia de satisfer-lo- respongué l'home. -No esperava altra cosa. N'estic tip, de dir a tothom que el gos no és meu i que ningú em cregui. -Doncs com és que va amb ell, si nò és seu? Quin atractiu li troba? -Jo no vaig amb ell- respongué l'home de la rajola: -és ell, que ve amb mi. M'ha replegat aquest matí, a les deu, i no vol deixar-me. En entrar ací pensava haver-me'n alliberat: l'he deixat entretingut matant un ànec a una distancia de més d'un quart d'hora. Suposo que l'hauré de pagar així que hi torni. -No ha provat de llançar-li pedres?- intervingué Harris. -Que si he provat de llançat-li pedres!- exclamà l'home amb menyspreu. -Li he llançat pedres fins a adolorir-se'm el braç de tant llançar-ne; però es veu que ell pensa que ho faig per broma, i em torna les pedres amb la boca. Aquesta rajola la porto fa més d'una hora amb l'esperança de poder-lo encertar; però mai no s'acosta prou a mi per a atrapar-lo: s'asseu justament a unes sis polzades fora del meu tret, i roman amb la boca oberta mirant-me. -És la història més divertida que he escoltat des de molt temps ençà- digué el fondista. -Em plau que faci gràcia a algú- afegí l'home. Vàrem deixar-lo ajudant el fondista a replegar de terra la trencadissa, i marxàrem. A uns dotze metres de la porta veiérem el gos fidel esperant el seu amic. Semblava estar afadigat, però satisfet. Es tractava evidentment d'un gos d'estranys i sobtats capricis, i de moment temérem que ens agafés afecte a nosaltres; però ens va deixar passar amb total indiferència. La seva lleialtat envers aquest home, que no la corresponia, era corprenedora. Però no volguérem ficar-nos a destruir-la. * * * Havent finit satisfactòriament la nostra excursió per la Selva Negra, ens dirigirem amb les nostres bicicletes, per l'Alt Breisach i Colmar, a Münster, des d'on començàrem una breu exploració dels Vosges, en els quals, segons la dita de l'actual emperador d'Alemanya, acaba la humanitat. De fa molt temps l'Alt Breisach, una fortalesa de roca, amb el riu tan aviat per una part com per l'altra (car, en sa inexperta joventut, no sembla que mai hagi estat completament segur de sa cursa), deu haver agradat, per a viure-hi, solament a l'enamorat de les coses extranyes i emocionants: fos la guerra entre els que fos i sobre el que fos, l'Alt Breisach era sempre pel mig. Tothom l'assetjava, i la major part dels que ho feien el capturaven: després el perdien. Ningú no semblava capaç de conservar-lo. L'habitant de l'Alt Breisach mai no estigué completament segur del que era i a qui pertanyia el seu país. Un dia era francès; i de sobte, abans d'haver pogut parlar prou el francès per a pagar les seves contribucions, es trobava que era austríac. Mentre es preocupava a descobrir què havia de fer per ésser un bon austríac, s'esdevenia que ja no era austríac, sinó alemany, encara que la mena d'alemany, entre tantes, deu haver romàs sempre en dubte per a ell. Un dia descobria que era catòlic: al següent es trobava que era un fervorós protestant. L'únic que degué donar certa estabilitat a la seva existència, fou, segurament, la monòtona seguretat d'haver de pagar durament el privilegi d'ésser, de moment, el que es volia que fos. Però, en començar a pensar en semblants coses, un hom resta estranyat de per què a l'Edat mitjana es prengué ningú la molèstia de viure, llevat dels reis i els cobradors de tributs. Les muntanyes de Suïssa po poden pas comparar-se amb els Vosgues quant a varietat i bellesa. Els aventatges d'aquests, des del punt de vista dels turistes, són per llur major pobresa. El pagès dels Vosgues no té aquest caient poc romàntic d'home content que viu en l'abundor, i que no és grat de trobar a través del Rin. Els pobles i les granges posseeixen l'encís de la decadència. Altre atractiu són llurs ruïnes: molts de llurs nombrosos castells es troben en indrets on solament les àligues podrien fer-los; en alguns, començats pels romans i acabats pels trobadors, que ocupen una gran extensió amb el laberint de llurs murs desafiant el temps, pot un hom encara vagar hores i hores abandonant-se a la pròpia fantasia. El venedor de fruita com el de verdura, són desconeguts als Vosgues. Aquests productes, en llur major part, creixen silvestres, i s'obtenen simplement collint-los al camp. Així, esdevé cosa difícil de portar a cap un projecte d'excursió per aquestes muntanyes; car, els dies xafogosos, la temptació d'aturar-se a menjar fruita és invencible. Els gerds més deliciosos que mai s'hagin menjat, les maduixes, les groselles i el raïm, creixen al peu de la muntanya talment com les móres pels camins d'Anglaterra. Al nen dels Vosgues no li cal furtar en els horts: pot emmalaltir-se de tip sense cometre delicte. Els horts sovintegen per aquests indrets; però assaltar-ne un amb el propòsit de furtar fruita fóra tan gran bogeria com la del peix que volgués anar per les aigües d'un balneari sense pagar entrada. Malgrat això, no manca qui erra així. Una tarda, tot anant d'excursió, sortírem a la planura, en la qual potser ens entretinguérem massa temps, menjant més fruita de la que realment ens era bo. Era tan abundosa al nostre entorn, tan variada! Vàrem començar per unes quantes maduixes endarrerides, i d'aquestes passàrem als gerds. Després Harris trobà una prunera amb fruita primerenca, però en el seu punt. -Vet aquí el millor que havem trobat, potser- digué George. -I fariem be de donar-ne bon compte. No cal dir que era un bon consell, trobant-nos davant l'arbre. -La llàstima és que les peres siguin tan dures- digué Harris. Semblava que de moment es planyia molt; però després topàrem amb unes prunes bellament grogues que l'aconhortaren una mica. -Segurament que ens trobem ací massa al nord perquè hi hagi pinyes- digué George. -Em sento amb ganes de menjar-me'n una. Aquesta fruita, tan comú, esdevé una obsessió al cap d'una estona de pensar-hi. -El que hi ha és massa fruita d'abrutxell i poca d'arbre- observà Harris. -M'hauria agradat menjar unes quantes prunes més. -Ací puja un home que sembla del país,- vaig fer notar jo -i potser ell ens podrà dir on trobaríem més prunes.