# Tres Anglesos S'esbargeixen ## Part 11 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-anglesos-s-esbargeixen-26502/index.md En els parcs alemanys hi ha bancs expressos retolats: «Solament per a adults» («Nur für Erwachsene»); i el noi alemany que té desig de seure, en llegir l'anunci passa de llarg cercant un banc permès per als nois. Allí seu, amb cura de no tacar la fusta amb el fang de les seves sabates. Cal imaginar un banc al parc de Regent, o de Saint James, amb el rètol: «Solament per a adults»! Tots els nois, en cinc milles a l'entorn, tractarien de fer-se lloc al banc, i cridarien als que hi seurien perquè els hi deixessin seure a ells. Quant a un adult, no podria pas acostar-s'hi de mitja milla per la confusió de nois. El noi alemany que casualment seu a un banc d'adults sense adonar-se'n, fuig corrents en fer-li veure l'equivocació, i marxa espaordit, amb el cap abatut, avergonyit d'allò més, amb dolor i remordiment. No és pas que el noi alemany es trobi oblidat del paternal Govern. En els parcs alemanys i en els llocs públics té assenyalats llocs expressos (Spielpütze) amb munts de sorra. Allí pot seure a plaer, i pot fer pastissos de fang i castells de sorra. Per al noi alemany, un pastís fet amb qualsevol fang que no fos aquest, li semblaria un pastís immoral: no el satisfaria gens ni mica: la seva ànima li'n faria retret. -Aquest pastís- es diria ell mateix -no és talment com devia ésser, fet amb el fang que el Govern dóna per a fer-ho. No ha estat fet en el lloc destinat i conservat pel Govern per a fer pastissos de fang. No pot reeixir. És un pastis il·legal (diguem-ne clandestí o de contraban). I fins que el seu pare hagués satisfet la multa corresponent, i ell hagués rebut el que li pertocava, la seva consciència seguiria amoïnant-lo. Una altra excel·lent cosa per a treure gaudi, a Alemanya, és el senzill i pràctic cotxet-bressol per als nens. El que pot fer-se amb un _kinderwagen_, com són anomenats, i el que no pot fer-s'hi, ocupa qui-sap-les pàgines de les ordenances alemanyes. Després de llegides, s'arriba a la conclusió que el qui pot conduir un cotxet d'aquests sense mancar a la llei, ben bé podria ésser un perfecte diplomàtic. Amb ells no s'ha de vagar ni s'ha d'anar massa de pressa. Hom no s'ha de posar, amb ells, al davant de ningú; i, si algú es posa al davant seu, ha de deixar-li el camí franc. Si hom vol aturar-se amb un cotxet així, ha d'anar al lloc destinat expressament per aturar-los, i, up cop allí, ha de romandre aturat. No es pot creuar el carrer amb ell. Si el que el porta o el nen viuen a l'altra part, això no és compte de les ordenances. No és permès de deixar aquest cotxet enlloc, i solament se'l pot dur a determinats indrets. En mitja bora de menar un cotxet d'aquests per Alemanya, hom cauria en tants embolics, que li donarien un mes de feina. Qualsevol jove anglès que se les volgués heure amb la policia, res millor podria fer que portar a Alemanya un _kinderwagen_. A Alemanya no es pot deixar oberta la porta del carrer després de les deu de la nit, i hom no pot tocar a casa seva el piano més tard de les onze. A Anglaterra mai no he sentit la necessitat de tocar el piano, ni se m'ha acudit d'oir-lo, després de les onze. Però és ben diferent que a un hom se li digui que no pot tocar-lo. Ací, a Alemanya, mai sento veritable desig d'oir el piano sinó després de les onze. Aleshores em plauria de seure i oir _La pregària d'una verge_ o _l'obertura de Zampa_. Altrament, a Alemanya, la música després de les onze deixa d'ésser música: esdevé un pecat, i, com a tal, no en pervé gaudi. L'únic individu que de vegades somia de passar per sobre de la llei, a Alemanya, és l'estudiant; i encara, aquest, fins a una llinda ben definida. Per habitud li són permesos certs privilegis, però estrictament concretats i clarament entesos. Per exemple: l'estudiant alemany pot embriagar-se i caure adormit a la vora d'un camí, sense més càstig que el d'haver de donar una propina, el matí següent, al policia que va trobar-lo i el va conduir a casa seva. Però, tractant-se d'un carrer, ha d'escollir, per deixar-s'hi caure, els carrers apartats. L'estudiant alemany, assabentat de la facilitat de l'oblit, treu totes les forces que li resten per passar la cantonada fins als llocs on pot caure despreocupadament. En certs barris pot jugar amb els timbres de les cases. La renda dels pisos d'aquestes cases és més batxa que als altres indrets de la població. La dificultat la troba cada família en preparar-se un secret, per tocar son timbre, amb el qual pugui saber si el toc va per a ells o és distracció o brometa. Si s'ha de visitar de nit una d'aquestes cases, val la pena de conèixer el secret del timbre; car, si massa s'insistís, es podria arreplegar amb el cap tota una galleda d'aigua. També a l'estudiant alemany li és permès, a la nit, apagar llums; però sempre i quan no siguin molts. L'estudiant alemany tranuitador en porta generalment el compte, i resta satisfet quan arriben a mitja dotzena cada nit. Igualment pot cridar i cantar, en anar-se'n a casa, fins a dos quarts de tres de la matinada, i en certs restaurants li és permès passar el braç per la cintura de la cambrera. Per evitar un més enllà, les cambreres de restaurants sovintejats per estudiants són sempre escollides curosament entre el tipus de dona seriosa i ficada en anyets, pel qual motiu l'estudiant alemany pot fruir el gaudi del flirt sense temença ni retrets. Els alemanys són poble que viu sota la llei. CAPÍTOL X Baden-Baden des del punt de vista del visitant. -La bellesa del matí com es capeix des del vespre anterior. -La distància amidada amb el compàs. -La distància amidada amb les cames. -George en comptes amb sa consciència. -Una màquina peresosa. -Muntar en bicicleta segons el cartell. La seva facilitat. -El ciclista de cartell: son vestit, son mètode. -El grif com una joguina domèstica. -Un gos amb dignitat pròpia. -El cavall insultat. Des de Baden, sobre el qual sols cal dir que és lloc de gaudis, semblant als altres de la seva categoria, començàrem a anar d'allò més en bicicleta. Vàrem projectar una excursió de deu dies, amb la qual contemplaríem la Selva Negra, incloent el _Donau-Thal_, que, a vint milles des de Tuttlingen a Sigmarigen, és potser la vall més formosa d'Alemanya. El Danubi passa per aquest lloc, serpentejant son estret camí entre pobles pintorescos i característics i antics monestirs mig ocults per l'herbatge, (on encara hi ha el frare descalç i descobert, amb el cordill cenyit als lloms, i el pastor que, gaiato en mà, cuida les ovelles escampades per les vores dels turons); entre boscos rocosos; entre clars munts de pedres coronades per un enrunat castell, o una església, o una fortalesa; amb un misteriós reflex de les llunyanes muntanyes dels Vosgues, on la meitat dels naturals resten fastiguejats si hom els parla francès, i l'altra meitat es sent insultada si hom els parla alemany, i tots plegats s'indignen en oir el més breu so d'anglès: una situació veritablement difícil per al foraster. No vàrem poder realitzar totalment el nostre projecte. Sempre l'acció resta endarrerida per la intenció humana. És cosa fàcil el dir i el creure, a les tres de la tarda: -Ens llevarem a les cinc, ens desdejunarem lleugerament al cap de mitja hora, i començarem la marxa a les sis. -Haurem fet un bon camí abans no comenci la calor del dia- diu un altre. -En aquesta època, de l'any, la matinada és la més agradosa part del dia. No us sembla?- diu un tercer. -Segurament. -Tan agradosa, tan fresca!... -La mitja llum és exquisida. El primer matí tot va bé. La colla es reuneix a dos quarts de sis. Tots hi són silenciosos, un xic rondinant, abocats a murmurar pel menjar i quasi per cada cosa. L'atmosfera és carregada de la condensada irritabilitat que cerca com desfogar-se. A la nit, la veu temptadora diu: -Em sembla que llevar-nos a dos quarts de set en punt ja fóra bona hora. La veu de la virtut protesta dèbilment, i diu: -Això fóra tant com trencar la nostra resolució. La temptació respon: -Les resolucions han estat fetes per a l'home, i no pas l'home per a les resolucions.- El dimoni pot fer retrets per reforçar sos arguments amb les mateixes escriptures. -A més, això és molestar tot l'hotel. Cal pensar en els pobres criats. La veu de la virtut continua, però més feble cada cop: -Però si tothom es lleva de bon matí, en aquests llocs! -No s'hi llevarien, si no s'hi veiessin obligats, els pobres. Acordem que el desdejuni sigui a dos quarts de set en punt, i així no farem nosa a ningú. Així, disfressat el mal amb arguments de bondat, hom jeu i dorm fins a les sis, donant a sa consciència l'explicació (que no és creguda per aquella) que hom fa el que fa per generosa consideració als altres. Jo sé el que és allargar aquesta consideració fins a les set. De la mateixa manera, la distància amidada amb un compàs no és exactament igual que quan s'amida anb les cames. -Deu milles per hora, durant set hores, fan setanta milles. Una bona diada. -Hi ha turons bastant pesats de pujar. -Però es guanya després en baixar. Diguem vuit milles per hora i posem-n'hi seixanta en total. _Gott in Himmel!_ Si no hem de fer vuit milles per hora tant se val que anem en un cotxet d'invàlids. Mirant-ho en el mapa, sembla impossible que es pugui fer menys. Però, a les quatre de la tarda, la veu del deure us fa pensar: -És cosa de seguir avant. -No cal cuitar tant; no avalotis. ¡Fixa't quin bell panorama, d'ací estant! -Molt bonic. No oblidis que som a vint-i-cinc milles de Saint Blasien. -Quantes? -Vint-i-cinc, o potser més. -¿Vols dir, que sols havem caminat trenta cinc milles? -Ni una més. -Ximpleria! No hi crec, en el mapa vostre. No fóra possible. Havem estat caminant de ferm des de bon principi. -No és pas així. De primer, no varem sortir fins a les vuit. -A tres quarts de vuit. -Està bé, a tres quarts de vuit. I a cada mitja dotzena de milles ens havem aturat. -Ens havem aturat sols per fruir les vistes. No val la pena, de venir a veure un país i després no veure'l. -...I, a més, hem hagut d'arrossegar les màquines en algunes costes molt violentes. -...I, a més, ha estat un dia extraordinàriament xafogós. -Bé, no oblidem que Saint Blasien és encara a vint-i-cinc milles. Heu's aquí tot. -Resten gaires pujades? -Dues, n'hi ha. -Em semblava haver-vos sentit dir que fins a Saint Blasien tot anava de baixada. -Això és a les deu milles darreres, en som a vint-i-cinc milles, de Saint Blasien. -No hi ha cap vila, pel mig? ¿Què pot ésser, allò que es veu més amunt del llac? -No és Saint Blasien ni cap vila propera. Començar aquestes observacions vol dir un perill... -És un perill, afadigar-se massa, Cal ésser sempre moderat: Segons el mapa, aquell lloc, Titisee, és molt bonic i agradós. Em sembla que per allí deu córrer bon ventet. -Potser sí. Però vau ésser vosaltres, els que donàreu la idea d'anar-hi, a Saint Blasien. -Creieu que no tinc gaire interès a anar-hi. Un lloc, al capdavall, petit i trist. Aquest Titisee és, ben segur, molt més bonic. -És molt a prop: oi? -Cinc milles. Chor general: -Anem-hi, a Titisee! George va fer el descobriment de la diferència entre la teoria i la pràctica el mateix primer dia de les nostres excursions. Digué: -Jo creia que el programa era de pujar les costes en tren i baixar-les en bicicleta.- Aleshores ell anava a la bicicleta, una mica endarrerit, i Harris i jo al tàndem. -Així ho fem quasi sempre- respongué Harris, -Però els trens no pugen totes les costes de la Selva Negra. -Ja m'ho recelava, jo- rondinà George. I tots emmudírem. -Altrament- digué després Harris (que de bon segur ho havia meditat bé), -no hem pas de desitjar que tot sigui baixada. La cosa no seria completa. Cal un xic de dolent, entre el que és bo. De nou es féu el silenci, i altra vegada el trencà George: -No us esforceu massa, per mi. -Què voleu dir?- li preguntà. -Vull dir que on hi hagi un tren que pugi les costes no refuseu de pendre'l per temença d'ofendre'm. Per la meva part, encara que fos no fer les coses completes, hi estic disposat, a pujar aquestes muntanyes en tren. Ja me les entendré amb la meva consciència. Ja fa una setmana que m'estic llevant a les set cada dia, i em sembla que això em dóna algun dret. No us amoïneu massa, per mi. Li vàrem prometre de tenir-ho en compte, i esdevinguérem silenciosos de nou fins a l'altra frase de George: -Quina bicicleta vau dir que era, aquesta? -No recordo ben bé la fàbrica.- respongué Harris; -però tant se val. -Vols dir? -Prou. Però, per què ho pregunteu? ¿Què us passa? -Que no és el que diu l'anunci. -Quin anunci?- preguntà Harris. -L'anunci d'aquesta particular marca de bicicletes- digué George. -En vaig veure un, exposat al carrer Sloane, un parell de dies abans de sortir. Un home muntava aquesta marca de màquines; un home que duia a la mà una bandera. Es veia clarament que no feia cap mena de esforç: estava assegut senzillament, i, sense més ni més, corria que volava. La bicicleta anava sola, i anava d'allò més bé. Aquesta màquina vostra deixa que un hom ho faci tot. És una mala bèstia malfeinera. Si hom no l'empeny, ella, per si, no es belluga. Jo, de vós, reclamaria. Si hom ho pensa, cal dir que poques bicicletes són el que diuen llurs anuncis. Tan sols en un anunci recordo haver vist demostrant esforç el que la muntava: bé és veritat que era perseguit per un bou. En el cas concret, l'objecte de l'artista és de convèncer el neòfit que dubta, que l'esport d'anar en bicicleta consisteix a seure sobre una luxosa selleta i ésser dirigit cap on es vulgui per invisibles i celestials poders. Per regla general, en els cartells, el ciclista acostuma ésser una dama, i hom imagina que per al perfecte descans del cos, juntament amb l'absoluta despreocupació mental, res no val el dormitar sobre les aigües d'un llac, comparat amb l'anar en bicicleta pel més accidentat camí. Cap viatge meravellós sobre un núvol d'estiu no faria les coses amb més facilitat que la dama de la bicicleta, segons el cartell. El seu vestit de muntar, en temps d'estiu, és ideal. És ben possible que la bona mestressa de sa casa, acostumada a les antigues habituds, no la volgués admetre a dinar vestida així, i que policies de caràcter mesquí tractessin d'assegurar-la embolcallant-la amb un cobertor abans de denunciar-la. Però ella no se'n preocupa gens ni mica. Amunt i avall, per entre el més gran tràfic, sobre camins que entrebancarien una piçonadora, ella passa com una visió de suggestiva bellesa. El seu cartell oneja; sa figura sembla la d'una sílfide, col·locada airosament, l'un peu sobre la selleta i l'altre descansant lleugerament sobre el fanal. De vegades s'avé a seure: llavors posa els peus en els ressalts de la màquina, encén una cigarreta i fa flamejar sobre el cap una llanterna xinesa. Excepcionalment és un home qui munta la màquina; però aquest no és un acròbata tan perfecte com la dama. Tot el que arriba a fer són equilibris, com l'anar de peu dret sobre el seient i flamejar banderetes, o beure cervesa mentre corre. Hom suposa que ha d'ocupar la seva imaginació en qui sap què: seure tranquilament a la màquina una hora i una altra hora sense res a fer ni res a pensar fóra cosa per a fastiguejar qualsevol home de temperament actiu; i és per això que el veiem aixecar-se sobre els pedals, en arribar al bell cim d'un turó, per enraonar al sol o declamar versos al paisatge que el rodeja. Qualques vegades el cartell pinta una parella de ciclistes, i hom capeix amb justesa fins a quin punt és superior, per a dir amoretes, la moderna bicicleta sobre l'antic salonet o l'abusada porta del jardí. Ell i ella munten llurs bicicletes, tenint bona cura que sigui de la marca anunciadora; després, un i altra no tenen altra cosa a pensar que el dolç diàleg de l'eterna història, pels carrers ombrívols, per ciutats de gran moviment els dies de mercat, deixant anar les rodes de la «Bermondsey Company's, la millor de la Gran Bretanya», o la «Camberwell Company's Eureka, sense juntura». No els cal fer anar pedals; tampoc els cal menar en cap direcció. Mirar-se l'un a l'altre, i saber l'hora per tornar a casa, és tot el que els pertoca. Mentre Edwin s'inclina per dir a Angelina paraules a cau d'orella, i ella gira el rostre a l'horitzó per amagar-li la vermellor de ses galtes, les màgiques bicicletes segueixen llur fàcil cursa. I el sol es mostra sempre rutilant, i els camins són sempre eixuts. Cap pare auster no va muntat, recelós, seguint-los; no porten al costat cap tia que els vigili; cap endiablat germanet no treu el cap a una cantonada per atalaiar-los. Mai no hi ha entrebancs. I més d'un cop m'han fet exclamar: -Senyor, senyor! ¿per què no existirien les «millors de la Gran Bretanya» o els «Camberwell Eureka», per llogar, essent jo jove? De vegades el «Camberwell Eureka» o «la millor de la Gran Bretanya» és arrambada contra una porta: problablement es troba afadigada. Ha estat treballant rudament tota la tarda portant la parella de joves. Com que aquests tenen bon cor, han baixat perquè descansi. Ells són asseguts sobre l'herba, sota l'ombra de gracioses branques. L'herba és alta i eixuta. Un rierol corre a llurs peus. Tot és pau i descans. Aquesta és sempre la idea que el dibuixant de cartells de bicicletes desenrotlla perquè hom imagini... descans i pau. Però no parlo amb certitud en dir que cap ciclista de cartell mai no treballa. Ara que hi penso, recordo haver vist cartells representant ciclistes treballant durament, fins a exhaurir-se en l'esforç. Aquests són magres i unes feres per al treball. El suor els cau a doll del front. Un hom pensa que, si resta una rampa més enllà del cartell, o cauen de la bicicleta o expiren en la feina. Però això s'esdevé per motiu de llur mateixa bogeria. Si anessin amb bicicletes «Putney Popular» o «Batterset Bounden» (talment com fa l'altre del centre, home de seny), aleshores estalviarien aquest treball innecessari. Tot el que haurien de fer és pendre el posat d'home feliç: potser, a tot fer, empènyer el pedal un xic cap enrera quan la màquina, amb sa jovenívola lleugeresa, perd el cap un instant i corre massa ràpidament. Tu, jove afadigat, que seus en una pedra mil·lenària, massa afadigat per a adonar-te de la ferma pluja que t'entra fins als ossos; tu, donzella fastiguejada, amb els cabells caiguts i humits, neguitosa per l'hora, que desitjaries dir renecs i no saps com dir-los; tu, home gras i calb, que t'esvaneixes visiblement, mentre alenes treballosament i rondines per l'interminable camí; tu, enrogida i lassada matrona, que condueixes penosament la lenta roda que no vol anar... ¿per què no pensàreu a comprar «la millor de la Gran Bretanya» o una «Camberwell Eureka»? ¿Per què aquestes bicicletes de tan inferior classe són les més populars en el país? ¿Succeeix, amb les bicicletes, ço que s'esdevé amb tota cosa: que hom no capeix el bo que diuen els anuncis? *.* * El que a Alemanya mai no deixa d'encisar-me és el gos. A Anglaterra hom arriba a fastiguejar-se de les antigues races de gossos a força de conèixer-les: el mastí, el de _plum-pudding_, el terrier (negre, blanc o de pèl aspre, segons els casos, però sempre amb ganes de barallar-se), el collie, el bull-dog... mai res de nou. A Alemanya n'hi ha gran varietat. Hom es troba amb gossos que mai no ha vist ni per semblança; que, fins que els sentim lladrar no sabem del cert que siguin gossos. És cosa ben interessant. George aturà un gos a Sigmaringen i ens cridà l'atenció. Jo vaig dir que potser fóra un encreuament de bacallà i gos d'aigua. No em plauria si era altra cosa que fill de gos d'aigua i bacallà. Harris procurà de retratar-lo, però la bèstia es posà a córrer i va amagar-se sota unes brolles. Jo no comprenc la idea que porten els alemanys amb la barreja de races de gossos. Avui per avui és un secret. George diu que cerquen un grif i són bastants els que s'ho pensen. Realment en un o dos casos que he topat, diria que han assolit l'èxit en això. Però estic abocat a creure que eren simples casualitats. L'alemany és home pràctic, i no encerto jo l'objecte que pugui tenir un grif. Si el que es vol és una cosa ben estranya, ¿no té, per ventura el _dachshund_? ¿Per què demanar més? Altrament, un grif fóra un inconvenient, en una casa. Tots anirien trepitjant-li la cua seguit seguit. Penso que ço que els alemanys volen assoiir és una sirena, per ensinistrar-la a caçar peixos. L'Alemany no vol passar per la inactivitat de ningú. Es complau a veure com treballen els seus gossos, i els gossos alemanys amen el treball. Això és indubtable. La vida dels gossos anglesos deu ésser ben insuportable, per aquells. Cal imaginar un ésser fort, actiu i intel·ligent, de temperament enèrgic i excepcional, condemnat a passar les vint-i-quatre hores del dia a no fer res: ¿com podria complaure'l? Res d'estrany, doncs, que es trobi incomprès i desitgi l'inversemblant i es fiqui en avalots i bullangues. D'altre costat, el gos alemany té moltes coses en què ocupar la seva intel·ligència. Sempre té feina i fa son paper important. Mireu-lo anant enganxat al carret de la llet: cap sagristà es sentiria més complagut al moment de passar la plata entre els feligresos. Realment, no és treball, el que fa: l'home l'empeny i ell lladra. És la idea de la divisió del treball. El que ell es diu a si mateix és: -El vell no pot lladrar, però pot empènyer: ja em va bé. L'interès i l'orgull que pren en l'assumpte és bonic d'observar. Un altre gos que passa, potser li fa alguna burlesca consideració sobre la qualitat de la llet que condueix. Ell s'atura, de cop i volta, sense cura del tràfec. -Dispensi: què ha dit, vostè de la llet? -Res, no he dit, de la llet- respon l'altre gos amb gest de gentil innocència. -He dit, només, que feia un bon dia, i he demanat el preu del midó. -Vol dir que demanava el preu del midó: oi? ¿Li plauria de saber-ho? -Sí, si és servit. No sé per què he pensat que m'ho podria dir. -I sí, que puc dir-li-ho. Val... -Apa, anem-hi!- interromp l'amo, afadigat, sufocat de calor i amb desig d'acabar la volta. -Sí, sí; però... voto a!... ¿No ha sentit el que ha dit, aquest, sobre la nostra llet? -Ah! No en facis cas. Hi ha un tramvia que ve per la cantonada i ens trepitjaria. -Sí, que en vull fer cas. Tinc el meu orgull. Aquest ha demanat el preu del midó, i ara ho sabrà. Val vint vegades més... -Ep, que vas a llençar-ho tot!- diu el vell patèticament, lluitant amb ses poques forces per contenir-lo. -Ai, ai! Així t'hagués deixat a casa! El tramvia li ve a sobre. Un cotxer els avisa a crits. Un altre gos, enorme, esperant ficar basa en la questió, tot arrossegant un carret de pa i seguit d'un vailet que li fa crits, s'ha aturat a l'altra part del carrer. Es forma un grupet de gent, i un policia acut precipitadament a l'escena. -Val...- diu el gos de la llet -val vint vegades el que tu vals abans no acabi jo amb tu. -Vols dir?- exclama l'altre. -Sí, sí, nét de gos d'aigua francès, menja cols!... -Mare de Déu! ¡Ja deia jo que ho llençaria tot!- diu el lleter. -Ja t'ho deia jo! Però ell està massa ocupat per a fer-ne cas. Cinc minuts després, en retornar el tràfic a son moviment, en haver replegat el vailet del pa sos llonguets plens de fang i haver marxat el policia amb els noms i domicilis de tots els que troba en el grup, aleshores el nostre gos gira el cap i mira enrera. -Sembla que ha caigut alguna cosa- diu en to indiferent. Després, sacsejant-se tot ell amb tranquilitat, afegeix, triomfant: -Però em sembla que li he fet saber el preu del midó. Penso que no tornarà a ficar-se amb nosaltres. -Déu ho faci!- diu el vell contemplant tristament la llet vessada. Aquest gos treballador, però, té el seu esport predilecte: esperar, al capdamunt d'un carrer en davallada, un altre gos, per començar aleshores una carrera vertiginosa. El paper de l'altre gos, en cas semblant, és córrer darrera replegant els articles escampats: pans, cols o camises, així que van caient. En arribar al final del carrer s'atura i espera el seu amic.