# Tres Anglesos S'esbargeixen ## Part 10 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-anglesos-s-esbargeixen-26502/index.md Harris no sabia que era a un oficial, que insultava. El va pendre per un bomber (talment ho semblava), i va dir-li _dummer Esel_. A Alemanya no és permès dir a un oficial _ase estúpid_. Però aquest home particular ho era sens dubte. El que passà fou que Harris, al Stadgarten, desitjós de sortir-ne i veient davant seu una porta oberta, sortí al carrer saltant un cordó de filferro. Harris sosté que no el va veure, però segurament que, penjat del filferro, hi havia l'avís «Durchgang Verboten». L'home, que era prop de la porta, detingué Harris, fent-li veure l'avís. Harris li donà les gràcies i seguí avant. L'home li anà darrera, i va explicar-li que allò volia dir que el pas no era permès. Calia, per a deixar les coses bé, que Harris tornés a saltar el filferro i entrés de nou al jardí. Harris, aleshores, digué a l'oficial que l'avís prohibía el pas, i, per tant, passant de nou, contravindria la llei altra vegada. L'home ho va ben compendre; i, perquè Harris no tingués inconvenient, li digué que havia de tornar a entrar al jardí per l'entrada pròpia, que era en girar la cantonada, i després sortir per aquesta mateixa porta. Fou llavors que Harris li digué _ase estúpid..._; cosa que ens endarrerí un dia el nostre viatge i costà 40 marcs a Harris. Jo vaig tenir la meva a Carlsruhe furtant una bicicleta. No era pas el meu intent. Simplement tractava de fer una bona obra. El tren es trobava a punt de marxar, quan vaig adonar-me que la bicicleta de Harris, segons creia, era al furgó. No hi havia ningú a prop per a ajudar-me, i vaig saltar al furgó agafant-la amb el temps just. Arrossegant-la triomfalment per l'andèn, vaig topar amb la veritable bicicleta de Harris arrambada a un mur darrera uns càntirs de llet. La bicicleta que jo havia pres era, doncs, d'algú altre. La situació esdevingué difícil. A Anglaterra hauria anat al cap d'estació i li hauria explicat la meva errada; però a Alemanya no es satisfan que un hom expliqui una petita questió semblant: el porten amunt i avall, i cal que ho expliqui a mitja dotzena de persones; i si succeeix que una d'aquestes no és a prop, o no té, de moment, temps per a escoltar un hom, tenen el costum de retenir-lo per tal que l'altre dia recomenci l'explicació. Jo vaig pensar, solament, deixar la bicicleta fora de la vista, i més tard, sense moure soroll ni mostrar-me massa, fer una petita correguda. Vaig trobar un cobert de fusta que em semblà precisament el que em feia falta; i, en estar ficant-hi la bicicleta, un oficial del ferrocarril, de gorra vermella, amb posat de mariscal de camp, em sorprengué d'un cop d'ull i vingué cap a mi preguntant-me: -¿Vol dir-me el que fa, vostè, ací, amb aquesta bicicleta? -Vaig a posar-la ací, fora del pas.- I amb suau accent, vaig tractar de fer-li veure que el que procurava era una bona acció d'home servicial, per la qual havien de restar-me agraïts els empleats del ferrocarril. Però ell no va respondre res. Sols m'interrogà: -Es de vostè, la bicicleta? -Precisament meva... no, senyor. -De qui és, doncs?- em preguntà autoritàriament. -No sabria dir-li-ho. No sé pas de qui sigui. -D'on la va treure, vostè?- fou la següent pregunta. I a la seva veu hi havia una sospita que quasi insultava. -La vaig treure- responguí amb tota la calma i dignitat que vaig poder -del tren. El fet és que he comès una errada... No va donar-me temps d'acabar. Va dir-me secament que ell pensava el mateix, i féu sonar un xiulet. Els detalls del que seguí, pel que em pertoca, no tenen res de divertits. Per un miracle de la sort (diuen que la Providència vetlla per alguns de nosaltres) l'incident va ocórrer a Carlsruhe, on tinc un amic alemany, oficial de cert valiment. No vull pensar el que hauria passat i el que m'hauria pertocat si l'estació no hagués estat la de Carlsruhe o el meu amic no s'hagués trobat a casa seva. Com van anar les coses, puc dir que em vaig salvar agafant-me a un clau cremant. Em plauria d'afegir que vaig deixar Carlsruhe sense màcula per a mi; però no fóra dir la veritat: el sortir lliure de despeses és mirat fins avui, per la policia, com un greu delicte contra la justícia. Aquests pecats nostres no són res comparats amb el que va fer George. L'incident de la bicicleta ens havia confós tant, que, com a conseqüència, perdérem George. Semblava natural que ens esperés a la porta de la delegació de policia; però, de moment, només ens ho semblà. No trobant-lo, vàrem pensar que potser se n'hauria anat tot sol a Baden; i, desitjosos de sortir de Carlsruhe, vàrem pujar al primer tren vers Baden, sense cap seguretat que obréssim bé. En arribar George a l'estació, trobà que nosaltres no hi érem i que el seu equipatge havia desaparegut. Harris duia el bitllet de George; i, com que jo actuava de banquer de tots tres, ell no portava a la butxaca sinó algunes monedes. Prenent peu d'aquesta situació, George començà un seguit de il·legalitats que, llegit més tard tal com era escrit fredament al sumari judicial, a Harris i a mi ens posava la pell de gallina. Cal advertir que viatjar per Alemanya és una mica complicat. Comprant un bitllet, a l'estació de sortida, per a l'estació on es vol anar, hom creu tenir-ne prou. Res d'això; en arribar el tren que us interessa, aneu a pujar tot seguit; però un guàrdia us deté amb el gest i un senyal de la mà. -Vejam els vostres papers! Hom exhibeix el seu bitllet; però l'oficial us fa veure que el bitllet, per si sol, res no significa: és solament el primer pas per a viatjar. Cal tornar a la taquilla i treure el que se'n diu _addició (schnellzug)_. Hom pensa, en tenir-la, que ja està tot llest. Hom té permís per a muntar al tren: tot va bé, doncs. Però hom no pot asseure's enlloc, ni pot anar dret, ni pot passejar amunt i avall: Cal un altre bitllet que se'n diu de _«platz»_ i dóna dret a un lloc. Sovint he pensat què faria un hom si no prengués més que un bitllet. ¿Se li permetria de córrer darrera el tren? ¿Podria posar-se una etiqueta i ficar-se al furgó de les mercaderies? Altrament, ¿què podria fer un hom que, havent comprat els dos primers bitllets, no volgués o no tingués diners per al tiquet de lloc? ¿Li seria permés de jeure a la xarxa d'equipatges? ¿Podria penjar-se a la part de fora d'una finestra? Tornem, però, a George. Ell tenia justos els diners per a un bitllet de tercera classe, en un tren mixt, per a Baden. Heu's-ho ací tot. Per evitar les preguntes de l'empleat, esperà que el tren estigués en marxa i saltà corrents. Els seus delictes eren, doncs: 1er delicte: a) Muntar a un tren en marxa. b) No fer cas de l'oficial que l'havia amonestat. 2on delicte: a) Viatjar en un tren de luxe que no corresponia al bitllet que portava. b) Refusar el pagament de la diferència en ésser-li reclamada. (George diu que no el va refusar: senzillament va comunicar a l'oficial que no tenia la quantitat). 3er delicte: a) Viatjar en un departament de classe superior a la del seu bitllet. b) Refusar el pagament de la diferència en ésser-li reclamada. (Altra vegada George discuteix l'exactitud de la denúncia. Mostrà el fons de les seves butxaques, i oferí tot el que portava: uns 80 cèntims en diner alemany. Va oferir-se a passar a tercera classe, però en aquell tren no n'hi havia. Va oferir-se a anar al furgó, però no ho admeteren.) 4rt delicte: a) Ocupar un lloc sense pagar el seient. b) Passejar amunt i avall del passadís. (Com que no el deixaven seure sense pagar, i com que no no podia pagar, esdevenia difícil escollir el que s'havia de fer.) Les explicacions, però, no són de gaire profit, a Alemanya; i el viatge de George de Carlsruhe a Baden fou el més car que registra la història. Tot pensant en la facilitat i freqüència amb què un hom s'embolica a Alemanya, arribem a la conclusió que, aquest país és un regal i una benedicció per al terme mitjà dels anglesos. A l'estudiant de medicina, al concurrent als restaurants del Temple, a l'empleat en vacances... la vida a Londres li és un monòton i fastigós seguit. Al britànic de bona salut li plau el gaudi il·legal, o, si no, no li esdevé gaudi. Res del que _pot fer_ el satisfà. Trobar-se ficat en un embolic qualsevol és la seva major felicitat. Anglaterra li dóna, en aquesta concepte, no gaires oportunitats. Embolicar-se d'aquella manera suposaria una gran persistència a cercar-ho. Un dia vaig parlar d'aquestes coses amb el sagristà de la meva parròquia. Era al matí del 10 de novembre, i estàvem llegint les notícies de la policia amb certa ansietat. Un jove (la mena de jove que sempre és) havia estat denunciat per promoure un de tants avalots al restaurant «Criterium». El meu amic, el sagristà, té fills, i, per la meva part, jo tinc un nebot que miro amb ulls de pare i que la seva mare suposa a Londres amb motiu dels seus estudis d'enginyeria. Cap nom conegut, afortunadament, no trobàrem a la llista dels detinguts per la policia; i, descansats aleshores, començàrem a moralitzar i considerar la bogeria i depravació de la joventut. -Ja és molt notable- digué el meu amic -que el «Criterium» sostingui el seu lloc de bullangues. En la meva joventut era talment el que és ara. La nit sempre acabava amb un avalot al «Criterium». -Amb tot i la seva poca solta.- vaig dir jo. -I la seva monotonia,- replicà. -No teniu idea...- (i una expressió de somni creuà sa fesomia) -no teniu idea del que hom arriba a fatigar-se del passeig de Piccadilly Circus a la delegació de policia de Vine Street. Però... quina altra cosa podia fer-se? Res, ben bé. De vegades apagàvem un fanal del carrer, i tot seguit venia un home i l'encenia. Si hom insultava un policia, aquest, senzillament, girava l'esquena. Potser ni s'adonava que era insultat; i, si ho sabia, tant se li'n donava. Es podia anar a pinyes amb un camàlic de Covent-Garden, si us passava pel cap; i generalment el camàlic en treia el millor partit, i la broma us costava 5 xílings. En cas contrari, el preu era mitja lliura. En aquest esport jo mai no hi he vist un veritable encís. Una vegada vaig provar de manar un cotxe _hansom_, cosa que sempre ha estat mirada com el més alt grau de l'esbarjo en la joventut que imposa les modes de la bullanga. Una nit, ja avançada l'hora, sortia d'una cerveseria del carrer Dean, i la primera cosa que em va esdevenir fou l'ésser cridat a Golden Square per una vella amb tres nens, dos dels quals ploraven i l'altre anava mig adormit. Abans que jo pogués fer-me a un costat, llançà els nois dalt del cotxe, i, prenent el meu número, va pagar-me un xíling més del que valia, segons deia, i em donà la direcció, que era una mica més enllà del nord de Kensigton. Realment va esdevenir-se que la casa era a l'altre part de Willesden. El cavall estava fatigat, i en el viatge vam trigar més de dues hores. Era la bèstia més peresosa que mai he tractat. Un parell de vegades volguí convèncer els nois que fóra millor retornar-los a la vella que me'ls havia encomanat; però, cada vegada que obria la porteta el noi més menut cridava sorollosament. I, en voler transferir el negoci a altres cotxers, la major part em responien amb les paraules d'una cançó popular aleshores: «O Jordi! no et sembla que et propasses un xic massa!» Un em va oferir de portar a la meva dona l'encàrrec que volgués, mentre un altre em va prometre d'organitzar una colla per treure'm, a la primavera, de la fossa on aniria. Quan ja havia muntat al pescant, m'imaginava que conduïa un vell coronel a una isolada regió, mitja dotzena de milles més enllà d'on ell volia, i que el deixava al mig del camp renegant. Amb això potser hauria tingut una bona diversió, segons el caràcter del coronel. La idea de l'excursió als afores amb uns noiets que res podien per si, mai m'hauria acudit que a Londres fos possible. Londres- continuà el meu amic fent un sospir -dóna poques ocasions als que cerquen aventures. * * * A Alemanya l'embolic es té quan menys un hi pensa. A Alemanya hi ha moltes coses que no poden fer-se i que són ben fàcils de fer. A qualsevol jove anglès que es complagui en aventures que no gaudirà a Anglaterra, li aconsello de pendre bitllet vers Alemanya, amb cura de no pendre'n d'anar i tornar, perquè potser li'n passaria el temps. A les Ordenances de la policia de la _Fatherland_ trobareu una llista de les coses que, si les feu, us esdevindran interessants i fins emocionants. A Alemanya hom no pot treure a la finestra les robes del llit. Qui cerqui embolicar-se pot començar per això. Espolsant-les de la finestra estant, assoliria l'embolic abans d'esmorzar. Al seu país podria penjar-se ell mateix, i poca cosa li succeiria mentre no obstruís la vista o la llum dels veïns, o no nafrés el vianant. A Alemanya no es poden usar pel carrer vestits de fantasia. Un meu amic escocès, que vingué a passar l'hivern a Dresde, ocupà els primers dies a discutir aquesta qüestió amb el Govern saxó. Li preguntaren què feia, amb semblant abillament de faldilles i lluint les cames. Ell, que no tenia res d'amable, respongué que no feia sinó portar-les. Tornaren a preguntar-li per què les usava, i respongué que per anar vestit. Aleshores varen dir-li que no s'ho creien, i l'enviaren al seu estatge en un cotxe tancat. Fou necessari el testimoni personal del ministre anglès per a assegurar-los que el vestit de _Highland_, a Escòcia, és l'abillament de consuetud, i que el porten molt respectables persones que viuen dins la llei. Obligats per la diplomàcia, acceptaren l'explicació; però sembla que, malgrat això, serven l'opinió llur. Al turista anglès ja hi estan acostumats. Però un senyor de Leicestershire, convidat de cacera per uns oficials alemanys, en sortir de l'hotel fou enviat, amb cavall i tot, per a explicar la seva lleugeresa, a la delegació de policia. Una altra cosa que no pot fer-se als carrers d'Alemanya és donar menjar als cavalls, mules o ases, ja siguin propis o d'algú altre. Si a un hom li ve de gust donar menjar a qualsevol cavall d'altri, cal citar-lo, i cal que el menjar tingui lloc en un indret pròpiament autoritzat. No ha de trencar-se vidre ni porcel·lana al carrer; tampoc a cap lloc públic. Si hom trenca qualque cosa, ha d'arreplegar els bocins. El que no sé dir és quina cosa pugui fer-se'n dels bocins, un cop arreplegats. L'únic que sé del cert és que no poden llençar-se enlloc, ni deixar-los enlloc, ni anar amb ells enlloc. Segurament esperen que hom els porti sempre a sobre fins que mori i sigui enterrat amb ells, o potser permeten que hom se'ls empassi. Pels carrers d'Alemanya no és permès que hom tiri a la ballesta. El legislador alemany, no satisfet amb els delictes vulgars... (diguem-ne els que un hom pot sentir que desitja, tot comprenent llur mal), es preocupa imaginant les coses perilloses que un errant maniàtic podria fer. A Alemanya no hi ha encara un càstig contra qui es posés al carrer cap per avall. No se'ls ha acudit. En anar un estadista alemany al circ i veure-hi acròbates, reflexionarà l'omissió, però aleshores es posarà a treballar seguidament, i planejarà una clàusula prohibint a la gent de posar-se cap per avall al mig dels carrers i fixant una multa. Aquest és l'encís de la llei alemanya. La mala conducta té el seu preu fixe, a Alemanya. No us tenen despert tota la nit, com a Anglaterra, preocupat amb el dubte de si rebreu només una senzilla amonestació o si sereu obligat al pagament de quaranta xilings, o bé si el jutge estava malhumorat i us imposara uns quants dies d'arrest. A Alemanya se sap exactament el que tot us costarà. Podeu posar els diners sobre la taula, obrir el llibre de les ordenances policíaques i planejar-vos el que fareu i el que pagareu, cèntim per cèntim. Per passar una vetlla barateta, recomanaria passejar portant l'esquerra i continuar després d'ésser advertit. Penso que, triant el barri i anant per carrers apartats, es podria passejar tota una nit, en direcció incorrecta, per un total de tres marcs, si fa o no fa. A les ciutats alemanyes no es pot anar a correcuita en colla, un cop fet fosc. No sé del cert quants constitueixen una colla; i cap policia a qui he preguntat sobre l'assumpte no s'ha cregut competent per a fixar-ho. Una vegada ho vaig dir a un meu amic alemany que anava al teatre amb la seva dona, la sogra, cinc fills, sa germana amb un promès, i dues nebodes: li vaig preguntar si no contravenia la llei; i ell, no pensant que fos una broma meva, llançà una mirada al grup i va dir solament: -Oh! Em sembla que no. Tots som família. -Les ordenances no diuen si el grup és format de família- vaig replicar-li: -només parla de grup o colla. Per la meva part (tot i no volent molestar-vos) jo penso que formeu grup. Manca saber què en pensarà la policia. Jo sols faig l'advertiment. El meu amic no en prengué cura; però la seva esposa, pensant-s'ho millor i per no posar-se en perill que la policia desfés la colla de bon principi, va fer que es separessin, per reunir-se de nou a la porta del teatre. Una altra temptació que hom ha de dominar, a Alemanya, és la de llençar cap cosa per la finestra. Cal comptar que els gats no en són exceptuats. Durant la primera setmana de la meva estada a Alemanya, em desvetllaven sovint els gats. Una nit em feren tornar boig. Vaig arreplegar tot un arsenal (dos o tres bocins de carbó, unes quantes peres molt dures, un parell de culs d'espelma, un ou que vaig trobar a la cuina, una ampolla buida de llimonada, i altres semblants articles), i, obrint la finestra, començo a bombardejar el lloc on pensava que era l'enemic. Suposo que no vaig fer cap blanc: mai no he conegut cap home que encertés un gat, àdhuc veient-lo, a no ésser, potser, per atzar. Fins he vist tiradors de primera, que havien guanyat el premi de la reina, fer fallença tirant amb rifle sobre gats, a distància de cinquanta metres: ni un pél no els tocaren. Sovint he pensat que, en lloc de blancs de cartró, de cérvols corrent i d'altres coses per l'estil, el tirador veritablement superior seria el que pogués envanir-se d'haver encertat un gat. Sigui com sigui, els gats d'aleshores fugiren. Potser l'ou els va enutjar: em va semblar, en pendre'l, que no era gaire bo. I novament me'n vaig anar al llit, pensant que havia acabat l'assumpte. Deu minuts després sonà violentament el timbre elèctric. Jo vaig tractar de fer el distret, però allò era massa persistent; i, posant-me una bata, salto a la porta, i em trobo al davant un policia que duia fent pila totes les coses que jo havia llançat per la finestra. Totes menys l'ou. I em digué: -Són de vostè, aquestes coses? -Eren meves, sí, senyor; però ja no les vull per a res. Les pot donar a qui vulgui. Per a vostè mateix. El policia, sense remerciar-me l'oferiment, seguí: -Vostè ha llançat aquestes coses per la finestra. -És veritat: les hi he llançades. -Per què les ha llançades per la finestra? Tot policia alemany té el seu codi de preguntes. Mai no les canvia ni les oblida. -Les he llançades contra uns gats. -Quins eren aquests gats? Era aquesta la precisa pregunta que esqueia a un policia alemany. Jo vaig respondre, amb clara ironia, que, malgrat avergonyir-me de la meva ignorància, la veritat era que no coneixia els gats, estranys en absolut per a mi. Vaig oferir que, si la policia arreplegava tots els gats del veïnat perquè pogués veure'ls, jo els reconeixeria per llur miol. La policia alemanya no comprèn les bromes; i més val així, per cert, car em sembla que hi ha assenyalada una grossa multa per al cas que és apel·lat «tractar un oficial amb ultratge». Sols em va objectar que no era deure de la policia ajudar-me en reconèixer els gats. El seu deure era de multar-me per haver llançat objectes per la finestra. Aleshores vaig preguntar-li què pot fer, un hom, a Alemanya, quan és desvetllat pels gats; i em va dir que em pertocava denunciar l'amo i sumariar-lo: llavors la policia procediria contra l'amo, i, en tot cas, ordenaria destruir el gat. El que no va dir-me és la persona que destruiria la bèstia, ni el que aquesta faria mentre s'instruïa el sumari. Vaig consultar-li els mitjans per a descobrir el propietari dels gats. Es posà a rumiar-ho una estona, i m'aconsellà seguir els gats fins a casa llur. Amb tal consell no volguí continuar enraonant: el que hauria dit, potser hauria deixat les coses més malament. La festa, així, em va costar dotze marcs. Ni un sol dels quatre funcionaris que m'interrogaren sobre l'assumpte no hi veié absolutament res de ridícul. Però a Alemanya quasi totes les faltes i bogeries humanes esdevenen un no-res comparades amb l'enormitat de passejar sobre l'herbatge dels jardins. Enlloc, ni en cap ocasió ni temps, no és permès de trepitjar l'herba. L'herba, a Alemanya, és quelcom sagrat. Posar el peu sobre herba alemanya fóra sacrilegi tan gran com ballar una polca sobre una catifa mahometana de fer oració. Fins el gossos respecten l'herba, a Alemanya. Cap gos alemany somiaria de posar-hi la pota a sobre. Si és vist un gos corrent sobre l'herba alemanya, es pot fer la juguesca que és el gos d'algun infidel estranger. A Anglaterra, en voler evitar que un gos entri a determinat lloc, s'hi posa una xarxa de filferro de sis peus d'alçada, sostinguda per estaques i defensada amb punxes per dalt. A Alemanya col·loquen una posteta al centre, amb un avís que diu: «Hunden verborten» («Es prohibeix d'entrar als gossos.») I un gos que porta a les venes sang alemanya, el mira i marxa. En un parc alemany, he vist un jardiner passejar-se molt curosament amb sabates de feltre, anar a un tapís d'herba, agafar-hi un escarabat, i deixar-lo seriosament, però decididament, sobre la vorera empedrada. Un cop això fet, restà mirant l'escarabat per si gosava tornar a l'herba. I l'escarabat, completament avergonyit de si mateix, començà a córrer cap al punt d'on havia vingut, potser, i retornà pel bell mig de la vorera, marcant amb ufana un caminar _ausgang_. En els parcs alemanys hi ha senderons separats, amb destinacions pròpies; i cap persona, sense perill de la seva vida i fortuna, no pot anar pel camí indegut. Hi ha camí propi per als que van sobre rodes, i andens especials per als que van a peu; avingudes per als que cavalquen; camins per als que porten vehicles de poc pes, i camins per als que porten vehicles pesats; camins per a infants i per a senyores soles. Que no hi hagi camins per a homes calbs i per a sufragistes, és cosa estranya. Al _Grosse Garten_ de Dresde vaig trobar-me una senyora vella, desemparada i confosa al bell mig de set camins. Cada un d'aquests era guardat per un cartell amenaçador recomanant que tothom se'n separés si no es trobava comprès en la destinació que tenia. -Dispensi que el molesti, senyor- em va dir en saber que jo podia parlar anglès i llegir l'alemany: -¿Em podria dir el que jo sóc i per on he d'anar? Jo me la vaig mirar de cap a peus, curosament, i arribí a la conclusió que es tractava d'una «persona adulta» i «un caminant». Aleshores vaig indicar-li el seu camí. Ella el contemplà tota acorada. -Però és que jo no he de fer res per aquí- va dir-me. -¿No puc anar en aquesta direcció? -Oh! no! I ara! Aquest camí és destinat als infants. -Però si jo no els faré cap mal!- digué ella somrient. I ben de debò que no semblava capaç de fer-los cap mal. -Senyora, si fos per mi, jo em refiaria de vostè perquè anés per aquest camí, encara que el meu hereu s'hi trobés a l'extrem; però vostè, com a «adulta», aventurar-se per aquest camí, és guanyar-se una multa o que la tanquin a la presó, si fa o no fa. Ve-li ací el seu camí, ben clarament marcat: «Nur für Fussganger»; i, si vol seguir el meu consell, vagi per aquí, car no és permès d'aturar-se i dubtar. -Però si no és de cap manera la direcció que m'és precisa! -És la direcció que és precís que li sigui precisa.- I vam separar-nos.