# Tres Anglesos S'esbargeixen ## Part 1 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tres-anglesos-s-esbargeixen-26502/index.md TRES ANGLESOS S'ESBARGEIXEN CAPÍTOL I A tres homes els cal un canvi. -Acudit que demostra el mal que prové de la decepció. -Covardia moral de George. -Harris té idees. - Rondalla de l'antic mariner i l'inexpert yachtman. -Una tripulació ben amical. -Perill de fer-se a la mar quan el vent ve de la terra. -Impossibilitat de salpar quan el vent ve de la mar. -Els arguments de Ethelbertha. -La humitat del riu. -Harris proposa una tournée en bicicleta. -George pensa en el vent. -Harris proposa la Selva Negra -George troba obstactes en els turons. -Pla que Harris ha triat per a pujar pels turons. -Mistress Harris interromp. -El que ens cal, a nosaltres- va dir Harris -és un canvi.- A l'ensems s'obrí la porta i Mistress Harris tragué el cap per dir que Ethelbertha l'havia enviada a recordar-me que no devíem trigar a ésser a casa amb motiu de Clarence. Jo penso que Ethelbertha s'amoïna massa pels nens, car positivament al noi res no li passava d'estrany. Amb la seva tia havia sortit aquell matí; i succeeix que, si ell esguarda amatent l'aparador d'una pastisseria, ella el fa entrar i li compra bunyols de crema i _dames d'honor_ fins que el petit insisteix que en té a bastament i refusa menjar cap altra llaminadura qualsevol. Llavors el nen tan sols demana una mica de púding en arribar l'àpat de la migdiada, i Ethelbertha es preocupa que no mengi més. Mistress Harris afegí que fóra ben pensat per tots pujar aviat a dalt, car ens interessaria també no perdre la narració de Muriel titulada _La tertúlia del foll barreter_, treta d'_Alícia al país de les meravelles_. Muriel té vuit anys i és la segona filla de Harris: una noieta ben ardida, que em complau més de veure quan més tragino al cap coses serioses. Nosaltres vam respondre que, en finar els nostres cigars, hi aniríem tot seguit, però que no deixés començar Muriel fins que fóssim allí. Mistress Harris va anarse'n tot prometent retenir l'ansietat de la nena. Harris, tan aviat fou tancada la porta, reprengué la frase interrompuda: -Vosaltres sabeu el que vull dir: un canvi de vida complet. La qüestió era com assolir-lo. George proposà empendre _qualque negoci:_ l'unica mena de proposició que ell podia fer. Un solter pensa que una dona casada no sap bastant per a sortir-se del camí d'una apisonadora, és a dir, que no veu més enllà del nas i és cosa fàcil l'entabanar-la. Certa vegada vaig conèixer un jove enginyer que pensà anar a Viena per _qualque negoci_, i, en demanar-li la seva dona quina mena de negoci era, va dir-li que tenia l'obligació de visitar les mines de la capital d'Austria per donar uns informes. La dona va dir-li que hi anirien plegats: ella era així. El marit tractà de dissuadir-la, fent-li veure que una mina no és certament el lloc que escau a una dona gentil; però replicà ella que bé ho comprenia i, per tant, no pensava de baixar als caus: es conformava amb veure'l sortir als matins i distreure's fins a son retorn donant una ullada als aparadors de les botigues, comprant quelcom que podia mancar-li. Aixi ho realitzaren, i ell no veia com desfer-se'n. Per espai d'uns inacabables dies d'estiu va visitar realment les mines de les encontrades de Viena, escrivint-ne, a les nits, els detalls, que la dona posava al correu, per a sa fàbrica, a la qual no importaven ni gens ni mica. Fóra per a mi de plànyer que Ethelbertha o Mistress Harris pertanyessin a la mena aquesta d'esposes. De totes maneres, el més encertat és no fer-ne gaire ús, dels negocis... Aquests devien ésser reservats per a casos de veritable urgència. -No- vaig dir jo aleshores: -el cas és ésser francs i nobles. Jo diré a Ethelbertha que hom mai no evalua la felicitat que gaudeix: li faré veure que amb idea d'apendre d'apreciar més bé els propis aventatges, com sé que ho serien, projecto separar-me d'ella i dels nens almenys durant tres setmanes. Li diré- vaig seguir girant-me envers Harris -que heu estat vós de qui he après mon deure en aquest respecte; que és a vós a qui nosaltres deurem... Harris deixà precipitadament a la taula el vas que tenia a la mà. -Si tant us fos, estimadíssim amic- espetà ell -preferiria ben bé que res no diguèssiu. Ella no deixaria de comentar-ho amb la meva dona, i... bé, no em faria feliç de guanyar un crèdit que no mereixo. -Certament que ho mereixeu- vaig insistir: -ha estat la proposició vostra. -Però la idea me l'heu donada vós- altra vegada interrompé Harris. -Vós sabeu com dèieu l'error que per a un hom suposa l'ésser sempre dins el mateix cau, i que la continuïtat del viure domèstic fastigueja cosa de no dir. -Parlava en un ample sentit general- vaig argumentar, explicant-li-ho. -M'havia sobtat el pensament que ho faríeu, i havia pensat de repetir-ho a Clara. Ella té un alt concepte del vostre seny, i tinc la seguretat que si... -No ens exposem- vaig interrompre jo, pel meu compte. -És un afer delicat i obiro la forma de sortir-ne. Direm que George ens va inspirar. Hi ha una manca d'acudits benefactors, en George, que mantes vegades m'empipa de trobar-n'hi. Hom hauria imaginat que es plauria, amb l'ocasió d'ajudar dos amics antics a sortir d'un dilema, i, contràriament, ho va pendre a desgrat. -Podeu fer-ho així- digué George, -i jo els explicaré a totes dues que el meu pla original era d'empendre una excursió... plegats amb la canalla; que jo faria venir la meva tia, i que llogaríem un encisador castell antic que sé a Normandia, a la costa, on l'estada és particularment favorable als petits, i la llet com no es troba enlloc d'Anglaterra. Afegiré que vosaltres trepitjàreu la proposició argumentant que assoliríem millors gaudis anant-hi sols. Amb un home com aquest George, l'amabilitat és cosa inútil: cal ésser ferms. -En aquest cas- va dir Harris, -jo clouré la proposta. Pendrem el castell; fareu venir la vostra tia... Jo m'encarrego que ella no sigui descuidada, i tindrem una mesada d'aquelles diversions. Els nens vos estimen molt. Aquest i jo no ens trobarem enlloc. Heu promès d'ensenyar a Edgard de pescar, i sou vós qui tindreu de ballar l'ou. Des de diumenge passat que Dick i Muriel no parlen sinó del vostre hipopòtam. Tindrem dinar als boscos... amb només que onze de colla, i a les nits farem música i recitats. Muriel és mestra ja en almenys sis obres, com deveu saber, i tots els altres nois són ben estudiosos. George restà lassat. No en té, certament, de valor per a sostenir els seus projectes; però en decaure ho va fer sense solta. Digué que, si nosaltres érem mesquins i covards i tan baixos de cor per a fer tan dolenta acció, ell ho deixaria córrer; i que, si no era el meu compte finir amb l'ampolla de vi clar, ell es pendria el treball de fer-se un vas. I afegí quelcom, que no venia a pèl, pensant que tant Ethelbertha com Mistress Harris eren dones de seny que judicarien d'ell millor que això, per a atribuir-li semblant proposta. Closa aquesta petita qüestió, restava el cas de la mena de canvi que ens esqueia. Harris, com de costum, era partidari de la mar. Digué conèixer un _yacht_ que talment era el que ens convenia: un que podíem menar nosaltres mateixos, sense precisar aquesta colla de ximplets que augmenten les despeses en perjudici de la poesia. A un vailet que se li donés, podria menar-lo. Coneixíem el _yacht_, i li vam dir que hi haviem estat. Fa olor de salobre i herbes marines, amb exclusió de cap altra olor. No hi ha vent marí que pugui amb ell. Pel que es refereix a l'olor, hom creuria trobar-se d'estada a Limehouse Hole. No hi ha lloc per a guarir-se de la pluja. La cabina és de deu peus per quatre, i la seva meitat l'ocupa una estufa que es desfà a peces en tractar d'encendre-la. El bany s'ha de pendre a coberta, i la tovallola se'n fuig per la banda al moment precís que hom surt del cubell. Harris i el noi farien tot el treball interessant: tirar de les cordes, desplegar les veles, fer-lo sortir i deixar-lo relliscar sobre les ones, i totes les altres feines... deixant a George i a mi la qüestió de pelar les patates i rentar els plats. -Molt bé, així- digué Harris -prenguem un bon _yacht_ amb bon patró, i fem les coses com calen. A això vaig objectar jo, perquè conec el patró, que ses condicions per a navegar consisteixen a descansar en el que en diu _plena mar_, on ell pot restar ben a prop de sa dona i sa família, sense esmentar sa cerveseria favorita. Fa alguns anys, aleshores que jo era jove sense experiència, vaig llogar un _yacht_. Tres motius s'havien combinat per conduir-me vers aquesta follia: un cop inesperat de fortuna, l'expressió que m'havia fet Ethelbertha del seu desig de l'aire del mar, i el trobar-me casualment, al següent matí, amb un exemplar del _Sportsman_, estant al Club, en el qual vaig llegir el següent anunci: «Als _yachtmans:_ única oportunitat. «Rogue», 28 tones -Iola. -Havent estat cridat el propietari, per a un afer, està disposat a llogar aquest _galg de mar_, superbament equipat, per qualque periode llarg o curt. -Dues cabines i saló. -Pianet marca Woffenkoff. -Nou artefacte per al bany. -Preu, deu guinees per setmana. -Dirigir-se a Pertwee i Cia, 3, Bucklersbury.» Allò va semblar-me com la resposta a una pregària. El _nou aparell de bany_ no m'interessava, pensant que qualsevulla rentat que preciséssim podria esperar; però el _pianet de Woffenkoff_ em seduïa. M'imaginava a Ethelbertha tocant, als vespres, quelcom amb _ritornello_, que la tripulació, una mica assajada, podria acompanyar, tot dirigint-nos vers la llar com un _galg del mar_ sobre les ones d'argent. Prenent un cotxe vaig fer-me conduir al número 3 del carrer Bucklersbury. Míster Pertwee era un cavaller d'aspecte senzill, que tenia una oficina al tercer pis. Va mostrar-me una aquarel·la del «Rogue», que l'empenta del vent feia volar. La coberta feia un angle de 95 graus amb l'oceà. A la pintura no hi havia cap ser humà sobre coberta, i jo vaig suposar que havien relliscat a la mar. Realment no es comprenia que persona hagués pogut romandre sense ésser clavada, i vaig assenyalar aquest desaventatge al llogater, que aleshores va explicar-me que l'aquarel·la representava al «Rogue» en un viratge quan va guanyar la renomenada copa Medway. Mister Pertwee donava per fet que jo sabia tot el que es referia a l'esdeveniment, en forma que va deixar-me sense valor per a fer cap més pregunta. Dues taques petites, a prop del marc de la pintura, que jo havia preses en principi per unes corques, venien a ésser, segons semblava, el segon i el tercer guanyador d'aquesta cèlebre regata: Hi havia també una fotografia del _yacht_ anclat a Gravesend, que impressionava menys, però donava idea de major estabilitat; i, havent estat contestades satisfactòriament totes les altres meves preguntes, vaig llogar el vaixell per una quinzena. Mister Pertwee digué que era una sort que sols el volgués per una quinzena (més tard vaig convenir amb ell) car endavant el tenia compromès per altre; si l'hagués volgut per tres setmanes hauria tingut de refusar. Convingut d'aquesta forma el lloguer, Mister Pertwee va demanar-me si tenia pensat patró. El què no fos així va ésser també una sort (les coses semblaven resoldre's amb fortuna en tots sentits), car Míster Pertwee estava segur que res podia fer millor que servar Mister Goyles, que el patronejava aleshores, i que m'assegurava que era un excel·lent patró: l'home que coneixia el mar com si fos la seva pròpia dona i que mai no havia causat un naufragi. Érem al matí, i el yacht es trobava anclat a Harwich. Vaig pujar al tren de les 10'45 a l'estació del carrer de Liverpool, i a la una en punt estava enraonant amb Míster Goyles a coberta. Aquest Goyles era un home gras, de gestos paternals. Vaig dir-li el meu projecte d'anar bordejant les illes holandeses i pujar després cap a Noruega; i a tot això ell, responia afirmant, aparentant un gran entusiasme per l'excursió, i afegint que hi trobaria un veritable gaudi. Tot seguit tractàrem de la qüestió del proveïment, i el seu entusiasme augmentava. La quantitat de queviures apuntada per Míster Goyles confesso que em va sorpendre: Si haguéssim viscut als temps de Drake i l'Amèrica espanyola, hauria sospitat que es preparava per a quelcom fora de la llei; però ell reia d'aquella faisó paternal, i em va respondre que res no era exagerat. Cas de sobrar cosa, la tripulació ho arreplegaria i s'ho emportaria a llurs cases... Sembla que era el costum, i, malgrat semblar-me a mi que anava a fer el proveïment d'aquella gent per tot l'hivern, res no vaig objectar per no semblar coquí. La quantitat de beguda que calia, també va sorpendre'm. Vaig parlar del que precisaríem per part meva, i Mister Goyles parlà en nom de la tripulació. Dec dir-ho en favor seu: ell no pensava més que en els seus homes. -Nosaltres no volem res que s'assembli a una orgia, Mister Goyles- vaig indicar-li. -Orgia?- replicà ell. -Això són només que dues gotes que acostumen a pendre amb el te. M'explicà la seva llei, que era escollir bona gent i tractar-la bé. -Treballen millor per a un, i tornen altra vegada. Pel que toca a mi, no desitjava pas que tornessin altra vegada. Començava a agafar-los certa antipatia, encara abans de conèixer-los. Els considerava ja com una tripulació d'embriacs i golafres; però Mister Goyles parlava amb tanta d'animació, i jo tenia tan poca d'experiència, que un cop més vaig deixar-lo que sortís amb la seva. Demés va prometre'm que també en aquest respecte en tindria cura personalment que res no fos vessat, i quedà encarregat de cercar la ditxosa tripulació, dient-me que ho podia fer ben bé i que ho faria de bon grat, amb l'ajut de dos homes i un noi; però jo vaig pensar que, si es referia a lo de desembarrassar els queviures i la beguda, feia curt. Però probablement parlava de la navegació del _yacht_. Camí de casa, vaig anar a veure el meu sastre, i li vaig encomanar un vestit de _yachtman_ i un capell de roba blanca, que em va prometre fer a la carrera i tenir-ho llest per al dia. Després, un cop a casa, vaig contar a Ethelbertha tot el fet. El seu gran delit fou minvat molt per una reflexió: Podria la modista enllestir-li el vestit a temps?: la mena de reflexions que se li acuden a una dona. La nostra lluna de mel, que gaudíem de no gaire, havia estat interrompuda en certa manera. Decidírem de no convidar ningú i tenir el _yacht_ per a nosaltres sols. ¡I alabat siga Déu per haver-ho decidit així! El següent dilluns, ben mudats amb els nostres nous vestits, ens dirigírem envers el _yacht_. No recordo ben bé el que Ethelbertha portava; però, fos el que fos, li esqueia molt favorablement. El meu abillament era d'un blau fosc, orlat d'una trena estreta i blanca que em sembla que donava el cop. Míster Goyles sortí a rebre'ns a coberta, i ens digué que la taula era servida. Dec reconèixer que Goyles havia contractat un cuiner bastant destre. Quant als altres membres de la tripulació, llurs habilitats no podien lluir-se encara. Parlant d'aquests en un moment de descans, puc dir, malgrat tot, que semblaven una tripulació ben alegre. El meu pensament havia estat de, ben dinats, a llevar ancles, i jo, a l'ensems, fumant ma cigarreta, amb Ethelbertha a ma vora i apoiats a la borda, contemplaríem les blanques roques de la mare pàtria, que s'enfonsaven de mica en mica en l'horitzó. Ethelbertha i jo realitzàrem la nostra part del programa, i aguardàrem a coberta tots sols. -Sembla que s'ho prenen amb calma- va dir Ethelbertha. -Si en el curs de quinze dies- vaig respondre-li -es mengen la meitat del que hi ha al _yacht_, necessitaran un temps bastant llarguet per a cada àpat. El millor que podríem fer és no donar-los pressa: si no, no acabaran amb la quarta part del que hi ha. -Segurament se n'han anat a jeure- comentà ella més tard. -Aviat serà temps de pendre el te. Certament que s'estaven massa quiets. Vaig avançar-me a una escotilla i vaig demanar a grans crits el capità Goyles. Vaig cridar tres cops, i llavors va pujar amb molta de calma. Semblava ésser més pesat i més vell que quan el vaig veure la darrera vegada, i portava a la boca un cigar apagat. -Quan estigueu llestos, capità Goyles, sortirem. El capità Goyles es tragué el cigar de la boca. -No pas avui. No ho farem avui, senyor, amb la vostra llicència. -Què? Doncs què passa amb el dia d'avui? Jo sé que els mariners són gent supersticiosa, i vaig pensar que potser el dilluns era considerat de malastrugança. -Amb el dia d'avui res, no passa- respongué el capità Goyles: -és en el vent que penso, car no sembla voler canviar. -Però és que necessitem que canviï? Penso que és com devia ésser, mort al darrera nostre. -Sí, sí; mort és la paraula. La nostra mort seria si volguéssim sortir amb aquest vent. ¿Veu vostè, senyor?- m'explicà en resposta a la meva sorpresa. -Aquest és el que nosaltres diem un _vent de terra_: vol dir que bufa directament de la terra, diríem. En reflexionar sobre el que deia, vaig trobar que tenia tota la raó: el vent venia de la terra. -Pot canviar al vespre- digué el capità, més esperançat. -De totes maneres no és violent, i el vaixell cavalca bé. El capità Goyles tornà son cigar a la boca, i jo vaig tornar a popa per explicar a Ethelbertha el perquè de la trigança. Ethelbertha, que semblava no estar tan joiosa com en pujar a bord, volia saber per què no podíem sortir quan el vent venia de la terra. -Si no vingués de la terra, vindria del mar i ens empenyeria enrera, altre cop cap a la costa- digué. -A mi em sembla que precisament és el vent que ens cal. -Això t'ho fa veure la teva manca d'experiència, nena... Sembla ésser el vent que ens cal, però no ho és. És el que nosaltres diem un _vent de la terra_, i un vent de la terra és sempre perillós. Ethelbertha volia saber per què un vent de la terra és sempre perillós. Les seves preguntes m'empiparen un xic. Potser anava posant-me malhumorat. El monòton moviment d'un _yacht_ anclat deprimeix el més ardent esperit. -No t'ho puc explicar- vaig dir-li. I allò era ben veritat. -Però fer-se a la mar amb aquest vent seria la major de les bogeries; i jo t'estimo massa, nena, per a exposar-te a perills innecessaris. Vaig pensar que aquesta era una bona conclusió; però Ethelbertha replicà, simplement, que, vistes les circumstàncies, hauria estat el millor no anar a bord fins el dimarts. I deixà la coberta. Al matí el vent virà en rodó al nord. Vaig aixecar-me de bon matí, i li ho vaig fer observar al capità Goyles. -Sí, sí; així és, senyor- afirmà. -És una dissort, però no pot evitar-se. -Vol dir que no fóra possible, de sortir avui? El capità, sense enutjar-se del to de la meva pregunta, es posà a riure. -Bé, senyor; si vostè volgués anar a Ipswich, diria que no ens podia afavorir més; però la nostra destinació, com sap, són les costes holandeses... Heu's ací. Corro a abocar-li la notícia a Ethelbertha, i convinguérem a passar el dia a la costa. Harwich no és pas una ciutat alegre. Cap al vespre diriem que lassa l'esperit. Vàrem pendre el te amb créixens a Dovercourt, i després retornarem al moll a cercar el capità Goyles i el bot. L'esperàrem durant una hora. Quan vingué estava més alegre que nosaltres. Si ell mateix no m'hagués dit que mai no bevia sinó un vas de ponx calent en tornar a la nit, hauria pensat que estava embriac. Al següent dia el vent era del sud, la qual cosa féu inquietar el capità, car semblava que era igualment insegur moure's o aturar-se on estàvem. L'única esperança era que canviés abans que no succeís quelcom. Aleshores Ethelbertha havia començat a agafar antipatia al _yacht_. Deia que, per ella, hauria preferit passar la setmana en una banyera, trobant que almenys una banyera no es belluga. Vàrem passar un altre dia a Harwich, i aquella nit i la següent el vent romania encara del sud. Dormírem a l'hotel Cap del Rei. El divendres el vent venia de l'est. Vaig topar amb el capità Goyles al moll, i li vaig dir que, vist això, podíem començar el viatge. Ell semblava irritat de la meva insistència. -Si vostè sabés una mica més, senyor, veuria per vostè mateix que no és pas possible: el vent està bufant directament de la mar. Jo vaig demanar-li: -Capità Goyles, féu el favor de dir-me què cosa és la que jo he llogat: ¿és un _yacht_ o una casa flotant? Ell aparegué sorprès de ma pregunta i va dir: -És una iola. -El que vull saber és si pot moure's o és un malendreç; car, aleshores, digueu-m'ho francament; cercaré algunes eures i testos per posar-los sobre les escotilles. Posarem flors i un envelat sobre la coberta, i ho deixarem bellament ornat. Peró si pot moure's... -Moure's?- interrompia el capità. -Si aconseguim un vent propici darrera el _Rogue_... -Però què és, un vent propici? El capità Goyles semblava capficat. -En el curs d'una setmana- vaig afegir -hem tingut vent del nord, del sud, de l'est i de l'oest... amb variacions. Si imagineu altre indret de la brúixola d'on pugui venir, digueu-me'l i esperarem per ell; si no, i si aqueixa àncora no ha arrelat al fons de l'oceà, l'aixecarem avui i veurem el que passa. Ell s'adonà que jo havia pres un determini. -Molt bé, senyor: vostè és amo i jo sóc per obeïr. Solament tinc un fill; i, com que encara depèn de mi, gràcies a Déu, no dubto que vostè es recordarà d'ell, en son testament, com de la vella. La seva solemnitat va impressionar-me. -Mister Goyles- vaig dir-li: -¿hi ha cap esperança, en qualque temps, d'apartar-se d'aquest maleït lloc? La genialitat amable del capità li retornà. -Vostè veu, senyor? Aquesta és una costa molt particular. Estaríem bé un cop fora d'ella; però apartar-se amb un closca de caragol com aquesta... és qüestió de mirar-s'ho. Deixí al capità en la seguretat que observaria el temps com una mare ho faria amb son fillet adormit. Eren ses pròpies paraules, que em semblaren corprenedores. Altra vegada vaig veure'l a les dotze. De la finestra de la cadena de l'àncora estant, guaitava el temps. A les cinc d'aquella tarda me'n passà una de sortosa. Al mig del carrer de Hing vaig trobar un parell d'amics _yachtmans_ que havien tingut de romandre a terra per una averia al timó. Vaig dir-los la meva història, i ells semblaven menys sorpresos que divertits. El capità Goyles i els dos homes estaven encara observant el temps. M'adreço vers l'hotel i preparo a Ethelbertha. Tots quatre anàrem plàcidament al moll, on trobàrem el bot. A bord sols hi havia el minyó. Els meus amics es feren càrrec del _yacht_, i a les sis fugíem alegrement de la costa. A la nit arribàrem a Aldvorouch, i l'endemà ens dirigírem a Yarmouth, on els meus amics m'havien de deixar, i vaig decidir de deixar el _yacht_ a mon torn. Les provisions les vàrem vendre a la platja de Yarmouth, fent-se subhasta de bon matí. Vaig tenir una pèrdua, però també vaig tenir la satisfacció de... «mirar bé», el que havia fet i entabanar el capità Goyles. El _Rogue_ el vaig deixar a càrrec d'un marí de la localitat, que per un parell de lliures es comprometè a tornar-lo a Harwich, i nosaltres retornàrem a Londres per tren. Potser que hi hagi d'altres _yachts_ distints del _Rogue_ i patrons diferents de Mister Goyles; però aquella aventura m'ha deixat un prejudici contra uns i altres. * * * George pensà que el llogar un _yacht_ suposava una pila de responsabilitats, i vam, per això, abandonar la idea. -I què em dieu del riu?- insinuà Harris. -Altres cops hi hem passat estones delicioses. George sacsejà silenciosament sa cigarreta, i jo vaig trencar una altra nou. -El riu no és pas el que era en altre temps- vaig dir. -Hi ha no sé què, però hi ha quelcom... una humitat... a l'aire del riu, que fa sempre ressentir mon lumbago. -A mi em passa el mateix- digué George. -No sé pas com és, però ara mai no puc dormir prop d'un riu. Vaig passar una setmana a casa Joe a la primavera, i tots el matins em despertava a les set en punt i jamai no dormia més. -Jo solament inspirava una idea- observà Harris. -Pel que toca a mi, no crec tampoc que em sigui bo. Em sento de la gota. -El que a mi més m'afavoreix- vaig dir -és l'aire de la muntanya. ¿Què us semblaria una excursió a peu per Escòcia?