# Tradicions religiosas de Catalunya

## Part 2

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/tradicions-religiosas-de-catalunya-35817/index.md

Passavan pel' davant del portal major de la iglesia del Pi, d' hont era beneficiat lo beato Oriol, tres frares en conversa molt sostinguda y animada. En aquell moment lo beato sortia del temple: s' adoná d' ells y eixintlos al encontre, los detura y sens dirlos res, no fa altra cosa que posarlos davant dels ulls tres dits estesos de sa ma dreta.

Los frares quedaren maravellats de veure com aquell home endevinava sa conversa y resolia una cosa que á ells tan capficats los duya.

La conversa dels tres frares se referia á las personas de la Santíssima Trinitat.

LA CINTA SANTA.

Aixó va passar en la nit del 25 de Mars del any 1179 en la catedral de Tortosa.

* * * * *

Antiguament hi havia per costum en la dita ciutat cantar las matinas á mitja nit. Veuse aquí ara donchs que, segons contan, un canonje en una fresca nit de primavera se despertá al só de las campanas de la iglesia major. De moment se va creure que eran matinas aquell toch y si be li paregué que no podia ser que se n' hagués oblidat, va atribuhir sa distracciò á haver dormit mes enllá de la hora acostumada. Mes tot vestintse, tornanthi á pensar se convencé de que no era dia de matinas y estranyant los repicaments eixí desa casa, dirigintse á correcuyta envers la Catedral. Al arribarhi trobá las portas obertas de bat á bat y, cosa mes estranya encara, lo dins del temple tot resplendia com si hi haguès lluminaria en tots los altars. Lo canonje entrá y 's dirigí cap á la pica de l' aigua beneyta. Al costat de la pica hi havia una dama d' una bellor estrema acompanyada de dos cavallers enmantellats. La dama al véurel arribar prenguè aiga beneyta y ab lo dit pols va fer una creu sobre la pica de marbre, la dama aprés se dirigí cap al altar major, fent senya al canonge de que la seguís. Aquest obehí. Quan la dama, sos acompanyants y lo sacerdot foren al altar, que resplandia com una gloria, llavors aquella se traguè una cinta que li voltava lo cos y donantla al canonge que, pres de santa admiraciò, flectá 'ls genolls, aixís li va parlar:

--Eixa cinta l' han teixida las mevas mans. Te la dono perque la veneréu; perque sia llas d' unió entre 'l cel y la terra; perque tú la mostres al poble y anunciis per tot lo miracle que s' está obrant en eix moment, donchs jo sò la Verge.

Y al mateix temps caiguè lo mantell de la dama y los dels dos cavallers y 'l canonge embadalit contemplá al seu davant, en mig de raigs llums de brillantor suprema, á la Verge y á San Pau y San Pere, que ab lo mig riure als llabis se 'l guaytavan.

Lo canonge al cap d' un rato, refentse de la seva sorpresa alsá 'ls ulls y murmurá:

--Senyora ¿quí 'm creurá?

--Ves, predica lo qu' has vist--li responguè la Verge--lo monjo qu' en lo chor s' está atmirat com tú, dará fé de lo que aquí passa.

Pararen de sonar las campanas que fins llavors á festa repicavan, y desapareguè la Verge y 'ls Sants Apóstols al mateix temps que la viva resplandor que 'ls havia rodejat fins en aquell punt.

Ixquè lo canonge afal-lerat y aná á contarho al Bisbe; mes ja va trobarlo pel camí acompanyat de molta gent que com á ell mateix havia estranyat tan bell repich de campanas. Arribaren á la Seu quals portas encara eran obertas y dins del chor hi trobaren á un monjo que maravellat va contarlos lo que havia vist.

Lo senyor Bisbe y altres ciutadans admiraren la cinta sens que poguessen dir de que era feta, donchs ni era d' or, ni de plata, ni de seda, ni de estam, ni de fil, ni de cotò y no obstant semblava que de tot aixó participès. Lo seu color tampoch era ben definit, puig qu' encara que pareixia rogenca, tota lley de colors en ella 's descobrian.

Dugueren la nova á Madrit y la reyna va manifestar desitjos de tindre la meytat de la cinta que tan maravellosament la Verge havia davallat á la terra. Ab l' objecte de satisfer lo desig de la reyna uns quants cavallers eixits de la cort arribaren á Tortosa y al palau del Bisbe 's dirigiren pera durli la nova y 'l motiu de sa vinguda.

Lo Bisbe volguè complaure á la reyna y mig partí la cinta y una de las meytats la posá en mans del mes vell del missatgers de la cort.

Mentres tant la reyna feya disposar una capella en son palau per la divina joya qu' esperava rebre de un moment á l' altre.

Los cavallers per sa part aixís que tingueren la cinta se posaren en camí cap á Madrit acompanyats del senyor Bisbe y molts tortosins que 'ls volian honrar no deixantlos fins á haver passat lo pont del Ebro. Mes veuse aquí que tantost hi foren, lo cavall del palauher que duya la santa cinta, parantse en sech no volguè avansar per mes esforsos que son amo y acompanyants feren per lograrho. Probaren de ferlo recular y en aixó dócilment creguè la ma del primer que va manarli; mes ferli tirar avant y passar lo pont, aixó si que ningú va poder alcansar que ho fes. Llavors lo qui duya la penyora, va allargarla á un dels altres cavallers; pero 'l cavall d' aquest imitá en tot y per tot al del primer. Admirat tothom de semblant miracle fou demanat al senyor Bisbe que no traguessen la cinta de Tortosa, ja que manifesta 's feya la voluntat de la Verge en aquest sentit y 'l Bisbe accedinthi torná á la Catedral la sagrada joya. Los missatjers retornaren á la Cort é innovaren á la reyna lo cas, la qual, si be ab greu va respondrerloshi:

--Mal me sab que de aytal penyora no puga jo reservarne la meytat en la capella que d' exprès en mon palau havia fet obrar; mes ja que la voluntat divina tan clarament demostra sa intenciò, respectemla. Sols si, espero mereixe de la Verge que si may per may, en algun cas de ma vida la meva devociò 'm cridès á demanarla, no 'm negará lo consol de tíndrela aprop meu encar que no sia si no per un instant.

Y la Verge li concedí tal mercé. Y desde llavors cada cop que las reynas d' Espanya voreras se troban de donar á llum un primpcep, la cinta es enviada á buscar á Tortosa y lo _cura_(5) de la Seu en persona le porta á Madrit, al palau; y un pich allí, es posada en la capella fins y á tant que la reina ha deslliurat. Y sol esdevenir casi sempre, que lo dit _cura_ quan se 'n torna á Tortosa hi revè ab la dignitat de canonge que la reyna li otorgá graciosament.

(5) Nom que donan los tortosins al capellá que te per encarrech cuydarse de la cinta.

Sobre eixa tradiciò hi ha escrits un poema llatí «_De sacro cíngulo_» fet per Joseph Beltran y Rius, publicat á Barcelona l' any 1735, y una llegenda en vers castellá titolada: «_El cíngulo de María_» escrita per D Eduart d' Arévalo y Lledó.

LO MAL CASSADOR.

Un cassador que anava pèls encontorns de Ripoll, s' ensopegá á passar pel devant de la porta d' una hermita, hont en aquell moment hi estava lo hermitá dihent missa.

Lo cassador se descobrí, s' agenollá y, deixant los gossos fora, va posarse á ohir la missa ab tota devociò.

Mes lo diable volguè tentarlo y ho lográ, fentlo fins caure en pecat.

En lo mateix instant en que l' hermitá alsava la sagrada hostia, passá pel bell devant del home agenollat una llebra de las mes grossas: tots los gossos se posaren á, glapir y 'l cassador sens poderse contindre oblidantse de tot, va aixecarse y com un desesperat arrencá á corre darrera de la llebra que seguida dels gossos cap al bosch se dirigia.

Aquell estrépit escandalisá al hermitá y als altres fiels que devotament feyan l' adoraciò, y Deu en cástich va condempnar á n' aquell home, á corre sempre, sempre fins á la fi del mon al darrera de la fantástica llebra, que no s' atura per menjar, ni per beure, ni per dormir.

En los pobles del voltant de Ripoll y de mes enllá, asseguran haver sentit la fressa del _mal cassador_ (tal l' anomenan) moltas vegadas, en quant tocan las dotze de la nit de cert dia del any; y molts ne trobaréu que, per lliurarse de la por que sembra á son pas, barrotan la porta y apilotats en torn de la llar resan mentres dura la ramor de sos passos y los udols dels gossos que l' acompanyan.

SAN VICENS FERRER.

Sant Vicens Ferrer era un religiós á qui tothom admirava per sas virtuts y per los sabis concells qu' eixian de sos llabis. En la nostra historia es prou conegut per la part que va pendre en lo famòs Parlament de Casp. En la tradiciò no 'u es menys, donchs molts son los fets que d' ell se contan ó que se li atribueixen.

Lo poble va convertirlo en son ídol y per tot allá hont anava, sempre seguit se 'l veya de un nombròs aplech de gent que sols per besarli las robas eixia á son encontre. Sovint, sovint obrava miracles que no feyan sino aumentar la fe y amor qu' envers ell tothom sentia. Quan fou una vegada aquí á Barcelona arribá á tant lo entussiasme per sa persona, que lo Bisbe va véures' obligat per traure l' asvalot dels carrers y las veus exageradas de obras que se li atribuhian, va veures obligat repetesch á privarli de fer cap miracle en públich.

Donada l' ordre, calia obehirla y Sant Vicens ja no fora sant sino haguès cregut.

Mes veuse aqui, que un dia que passava ell, per una travessía del carrer de Montcada (travessía hont hi ha una volta qu' encara du 'l nom del Sant) en ocasiò en que uns mestres de casas travallavan dalt d' una bastida, sentí un gran crit de: «Valgam Sant Vicens!»

Aquest va aixecá 'l cap y vegè un home que queya aplomat com una pedra. Llavors no podent fer miracles se contentá ab extendre la ma tot dihentli:

--Atúrat.

Y tot desseguida 's dirigí cap al palau del Bisbe per demanarli permís á fi de poder salvar la vida d' aquell pobre travallador.

Mes lo Bisbe que ja estava enterat del fet per altres personas que havian corregut mes que lo sant frare, en quant lo va veure arribar li va dir:

--Se á que vens y fora inútil que 't neguès lo permís, tota vegada que 'l miracle ja está obrat. Ves.

Fra Vicens torná al indret hont havia sentit invocar lo seu nom y feu devallar al desgraciat travallador, que obehint son manament s' havia quedat enlayre esperant lo retorn del gloriòs fill de Valencia.

MALCUS.(6)

(6) D' aquest mateix argument coneixem una tradició italiana, publicada en la colecció «BERNONI--Venecia.»

Malcús es aquell juhéu que doná una bofetada á Nostre Senyor. Com lo crim no te nom, de tan gros qu' es, Deu va condemnarlo á una pena exemplar, de la que fa mil vuytcens y tants anys está lo juhéu esperant la fi.

Malcús está condemnat á viure en lo fons de un pou sech, lluny de la vida y de la claror: allí dona voltas y voltas sense parar may y á cada tom se véu obligat á bofetejar la freda y humida paret del pou, exhalant un ay de dolor pel mal que 'n reb á la ma, que li sagna.

Si algun viador passa per allí aprop, y sentint sos planys guayta dins del pou; lo primer que sent es sa veu cavernosa y aspra que seguidament rondina:

--Quan s' acabará?

Si Malcus coneix ó veu que algú l' escolta tot seguit li pregunta:

--Encara deslliuran las donas?

Y si 'l viador llavors li respont:

--Sí.

Un dolorós y horrible gemech somóu lo buyt del pou, que tornan á omplir la ramor dels passos, los cops de las bofetadas y los crits d' angunia del condempnat.

Perque havéu de saber que lo seu martiri, com ja 'us so dit, no terminará fins que 'l mon acabi y d' aquest no n' arribará l' acabament com las donas no hajan estat per endavant set anys sense deslliurar.

LA MAGESTAT DE CALDAS.

La Magestat de Caldas es un Sant Crist bizantí.(7) Está clavat en una creu negre y plana, es de proporcions majors que las naturals y vesteix una túnica de colors virolats: es moreno y du una gran corona. Fins fa mitja feredat lo mirársel' donchs, á las faccions molt poch agradables, cal afegirhi uns ulls sortits y esparverats que 's destacan mes y mes sobre lo fondo negre de la aspra cabellera que volta sa cara y las serpents y drachs que campejan en sos vestits.

(7) Una altra tradició assegura haver sigut feta esta imatge per Nicodemus.

Lo poble 'n conta la seguent tradiciò.

Una vegada eran uns gitanos que seguian mon y trobaren aquella imatge en un lloch desert. Congregats tots los de la colla, després de reflexionar lo que 'n farian, determinaren endursel' á fi de que 'ls servís de passera sempre y quan trobessen algun riu en son camí.

Y ho feren aixís. Y quan arribavan á un poble lo deixavan en dipósit á la iglesia mentres s' hi estavan, y 'l dia de la martxa lo recullian novament pera ferne 'l us á que 'l duyan destinat.

Veuse aqui que un dia, aquests gitanos de poble en poble, de poble en poble anaren á parar á Caldas de Montbuy y tal com venian fent de bon principi á la iglesia dugueren la imatge. Mes arribat lo jorn d' anarsen la colla, per mes que feren los gitanos, la _magestat_ no volguè móures' del lloch hont l' havian posada, y aquells veyent inútils los seus esforsos, si be ab greu, resolgueren deixarla allá, hont era, qu' es allí mateix hont encara avuy los faels calderins l' adoran ab tota devociò.

SANT JORDI.

Moltas centurias enrera hi havia al mon un drach que per tot allá hont anava duya la mort y l' esglay. Volava, nadava y caminava: ço es, en tots tres elements podia viure.

Malaventurat del indret hont ell feya parada: los seus moradors ja 's podian contar en greu perill, com no fugissen amatents deixant las llars y las cullitas.

Tenia cap com de brau, ab unas orellas tiessas y puntxagudas; la espinada se li estenia nuosa per dessota la escata formant cantell fins á la punta de sa llarga cua de serpent. Sis potas de llargandaix ab çeradas unglas y uns ulls com brassas rohents, acabavan de donarli un conjunt mes espahordidor, si es que no li donessen ja dos inmensas alas de ratapinyada que á cada cop que aletejant las feya anar, si s' esqueya á ser en lo bosch, en sech esmicolats deixavan los brots mes dobles dels rústechs coscolls y bruchs; y si per flor d' algun estany volant feya camí, enlayravan una gran espessor de aigua que queya al lluny com furienta pluja.

Un jorn, veuse aquí, que en unas molt aspres terras de Catalunya la vejeren arribar volant, y ab esglay de la gent que s' ho contemplava, fent un bufech com un tró y llansant foch pels nassos se deixá caure en una vall hont una antiga ciutat hi havia.

De los d' aquellas terras, los uns pagessos esfarahits fugiren cap altres indrets, y los poruchs redòs buscaren darrera los muradals de la ciutat vehina.

Mes com per la fam prompte hagueren de eixirne alguns, aviat la gola de la fera tinguè ocasiò de mostrarse ab tot lo seu horror, y los camps sembrats d' ossos y amarats de sanch, vistos foren ab pahor pèls que á dins quedavan esperant lo retorn dels que sortit havian.

Llavors molts braus cavallers ben armats eixiren resolts á occir la fera; mes encara que tots donaren probas de fermesa y pit, ni un sol poguè escapar á la terrible pitrada de tan ferèstech animal, que des d' aquell jorn amo restá del tot de aquells voltants.

Ja podéu pensar lo temor que aixó causá als que devian lo viure á la alsaria dels murs que 'ls redossavan. Tal fou aquell, que determenaren no eixir, encara que de fam haguessen de morirse tots plegats. Pero ni eixa determinaciò havia de salvarlos, perque tantost la fera observá que 'ls ciutadans no exian, llavors ab grants bramuls y cops d' ala se acostá á las murallas, fent acciò de volerlas saltar. Esporoguit lo poble acudí al palau del rey clamant concell y ajuda, y allí tots congregats après de haverho ab tota calma deslliberat, resolgueren donar á la fera una persona cada dia, sortejantla entre totas las que en la cìutat se trobavan inclohenthi fins las de la familia del mateix rey. Aixís varen creure assosegar la ira d' aquell açot que tan cortristats los duya. ¡Bell temps era aquell en que los homens sacrificavan sas propias vidas per allargar las dels seus consemblants!

Lo rey tenia una filla jove y bonica com una primavera, ab la qual mòlts cavallers y prínceps havian pretés mullerarse. Son pare l' aymava mes que á sí mateix. Era l' ídol del poble per sas virtuts. Lo consol dels afligits; lo conhort dels necessitats. Donchs be, á n' aquesta donzella un dia li va caure en sort lo tenir de esser devorada pèl terrible drach. Lo desesper del rey, la greu dels cavallers, la tristor del poble no son per ditas. Molts foren los que s' oferiren per ocupar lo seu lloch, altres resolts á jugar sa vida per ella volian eixir novament al encontre de la fera per probar de donarli mort, emperó la donzella no acceptá sas ofertas y resignada y confiant ja no mes que en Deu, va esperar lo dia del sacrifici que era l' endemá.

A punta d' auba eixí del palau tota vestideta de blanch y ab los cabells estesos, com si fos un ángel, y 'l rey y prínceps y cavallers fins al portal de la ciutat l' acompanyaren. Allí va agenollarse, rebè la benedicciò de son pare, prenguè comiat de son poble que ab las llágrimas als ulls tots ells li donaren, y sola, soleta y trista, com una flor de passionera, s' allunyá caminant, caminant sempre vall en dins envers lo cau del drach.

Ja atravessava un corriol borejat d' herba florida; ja feya via per un erm assedegat; ja d' un marjal passava casi fregant las verdencas y ufanosas euras, ó ja dins del bosch l' ombrejavan vellas aulinas y á sos sentits duyan plaher los perfums suáus de las frescas violetas que obran las fibras del cor á las mes dolsas y tendres ilusions.

Veuse aquí que mentres per un d' eixos bells indrets passava, l' ixqué al davant un ayròs jove, armat de cap á peus y colcant un lleuger poltro blanch com una neu.

La donzella quedá sorpresa de véuresel' tan aprop sens haverlo sentit vindre:

--Cavaller, bon cavaller,--li va dir--que tan de rafiat anéu per eixos camins, ¿ja sabéu que per aquí n' hi há una fera que 's menja á tothom que ix á son pas?

--Si, donzella,--responguè 'l cavaller--ho sè y per aixó vinch en ajuda vostra, donchs sou massa jove y virtuosa pera morir entre las urpas de tan temible animal.

En va la donzella pregá al cavaller que la deixès morir no esposant per ella inútilment sa vida; res ne poguè traure: lo cavaller se li posá al costat gayament y ab ayre resolt. Era jove, bell y ros: fins, se pot dir que tenia la cara d' ángel, tal era la espressiò de sos ulls blaus y la blancor de sa fina pell, que deixava transparentar lo teixit de las blavencas venas.

La donzella se 'l guaytava embadalida y confiada.

--Sou d' eixas terras?--li va preguntar un cop.

--Perque voleu saberho?

--Per juntar vostre nom al dels pros catalans que tinch en mon recort.

--Donchs no 'n so, donzella.

--Ay, me dol!--feu la verge--¿Y cóm vos dihéu?

--Si grat vos es saberho, lo meu nom es Jordi.

--Jordi! Jordi!--repetí la donzella pensativa.

En aquell punt un esbufech del drach, estemordí á la filla del rey, que tremolant, vegé al galant jove embestir á brida batuda á la fera que envers ell caminava ab las alas extesas.

Lo cavaller no s' espantá per aixó y en un moment fou damunt del escamat y nervut cos de la enujada fera.

La lluyta fou terrible, desesperada, mes bramulant, trayent foch pels nassos, escumejant de boca tinguè á la fi de donarse 'l drach, havent rebut una forta llansada en un de sos costats boy sota arran de la ala esquerra.

Mentres havia durat la lluyta la donzella havia estat pregant á Deu de genolls en terra.

Allí aná á trobarla lo cavaller:

--Princesa--va dirli--donáume la cinta que vostre cos cenyeix.

Ella li doná.

Lo cavaller fermá pèl coll ab aquell débil lligam al drach, y fentlo seguir fins á la vora de la donzella y donant á eixa lo cap de la cinta, aixís mateix li va parlar:

--Prenéu eix lligam y tornáu als brassos de vostre pare; lo drach 'us seguirá manso y quiet. Y quan á la vila siáu, podréu dir á la gent que hi viu que, lliures d' avuy en avant quedan de tan cruel açot, per voluntat del Senyor.

Y dit aixó desapareguè lo gay jovencel, deixant la filla del rey sorpresa d' esglay y en companyía del horrible monstre.

Emperó obehint la voluntat del misteriòs cavaller, estirant lo cap de lo cinta feu seguir á la fera y ab ella entrá en la ciutat, que al veure tal portent per miracle lo prenguè alsant gran avalot per carrers y plassas. Lo rey al tindren' nova, ixquè fora de sí, al encontre de sa filla y per boca d' eixa va saber qui havia estat y com se deya lo misteriòs cavaller, que des d' aquell moment fou tingut per lo verdader Sant Jordi davallat del cel á fi de obrar tan gros miracle y que tots los d' aquellas terras prengueren per patrò.

Grants festas varen celebrarse ab motiu de tan notable gesta que torná la pau y la alegria als camps y montanyas, y prou retaules y draps se pintaren en conmemoraciò de la hisanya per no duptar d' ella.

Encara avuy en la Audiencia de Barcelona 's treu y s' ensenya lo dia de Sant Jordi un preciòs tapís que representa lo fet capdalt de la present tradiciò.

LO NIU DE VESPAS.

Un dia Jesus seguit de San Pere eixí d' una ciutat á la qual lo Etern Pare anava á destruir en cástich de sos pecats. Jesus caminava tranquil, Sant Pere lo seguia ab lo cap baix y reflexiu.

Jesus se n' adoná.

--Pere--li diguè--que tens?

--Res--feu l' apóstol.

--Tu estàs capficat?

--Si, mestre.

--Perque?

--Estava pensant en la vila que deixem y en lo cástich que se li espera y 'm deya á mì mateix: «Deu es misericordiòs y just: essent aixis ¿perque destruheix tambè las casas que no poden haver pecat?»

Jesus no responguè y abdòs anaren caminant, caminant fins que al passar per un marge hont hi havia unas atzevaras, Jesus signá ab la má á Sant Pere un niu de vespas, dihentli al mateix temps:

--Pere, agafa eix vesper y ficatel' á la pitrera.

Sant Pere quedá com qui veu visions; mes com lo Mestre li deya obehí.

No havian donat encara quatre passos, quan lo Sant pescador sense atendre á res mes que al dolor de las fibladas de las vespas, com un foll agafa lo vesper, lo rebat á terra y á cops de peu tot l' esmicola.

Jesus ab la front serena y la paraula clara, llavors se tombá y diguè á son deixeple:

--¿Quina culpa hi te 'l niu, Pere, si las vespas te han picat?

Lo apostol no responguè paraula; mes en aquells mots vegè clarament la resposta á la seva pregunta.

LO SANT CRIST DE LEPANT.

Lo dia 7 d' Octubre de 1571, tinguè lloch en lo golf de Lepant aquell famòs combat qu' havia de deixar per sempre mes senyora y triomfant de la mitja lluna á la creu senyal de redempció.

D' aqueix combat en lo qual tants catalans feren il-lustres los noms seus, donchs en ell á mes de D. Lluis de Requessens segon capdill de la armada, que encativá los dos fills del xefe turch; de 'n Cardona, y de 'n Pere Roig que acabá de subjectar á la capitana moresca, segons diuhen las historias, hi va figurar també un tal Camisò, qui per sa propia má va donar mort al famos Ali, generalíssim de la esquadra enemiga de la creu.

D' aqueix combat, hont anaren á la barreja doscentas setanta una naus cristianas ab altras tantas ó mes moras, pren peu una tradició catalana, la tradició del _Sant Crist de Lepant_.

Diu aquesta que la galera capitana que montava En Joan d' Austria, duya á la prova un Sant Crist al qual tenia molta devoció lo príncep espanyol.

Al comensar lo combat, tement lo d' Austria que la imatge ne patís, maná tráurela y que la posessen en un lloch segur. Llavors uns quants mariners la baixaren á la bodega y alli arrambada á un costat la varen deixar.

Comensá la lluyta que no fou gens curta ni poch sagnanta (donchs solament lo turch hi perdè setanta galeras y quinze mil homes) y ningú ab lo estrépit d' ella va recordarse mes de la imatge.