Part 1

Produced by Mark C. Orton, Esther T., Jana Srna and the Online Distributed Proofreading Team at http://www.pgdp.net (This book was produced from scanned images of public domain material from the Google Print project.)

[ Transcriber's Notes:

Every effort has been made to replicate this text as faithfully as possible, including inconsistencies in spelling, hyphenation, and, particularly, different accents on the same words. Some corrections of spelling and punctuation have been made. They are listed at the end of the text. The errata listed at the end of the text have also been incorporated.

The table of contents is at the end of the text.

Italic text has been marked with _underscores_. ]

TRADICIONS RELIGIOSAS DE CATALUNYA

per AGNA DE VALLDAURA,

PREMIADAS AB JOYA EN LO CERTÁMEN DE LA JOVENTUT CATÓLICA L' ANY 1877.

BARCELONA. ESTAMPA DE J. ROCA Y BROS. MDCCCLXXVII.

ES PROPIETAT.

A NA MANELA MASPONS DE BRIZ y EN FRANCESCH PELAY BRIZ, EN PENYORA DE VERDADERA Y ANTIGA AMISTAT A. DE VALLDAURA.

Barcelona 23 de Maig de 1877.

Las tradicions religiosas aquí á Catalunya son abundantas; pero las propias y exclusivas nostras ó sia aquellas que 's refereixen á cosas ó casos de la terra ja no 'u son tant y solen pecar de monótonas; aixís es que al fer la present colecciò á fi de donarli un xich mes de varietat, las havem interpoladas, posant al costat de las de SANT JORDI, SANTA MARIA DEL SOCORS, SANT RAMON DE PENYAFORT, LO SANT CRIST DE LEPANT, y SANTA EULARIA catalanas pel assumpto de que tractan, las de LO NIU DE VESPAS, MALCUS, SAN VICENS FERRER, LO PELEGRÍ y alguna altra, catalanas solament per tradiciò.

En general no las havem volgudas disfressar afeginthi de la nostra cullita, donchs sabem millor que ningú que lo que la nostra fantasia hi haguera pogut afegir, no mes hauria estat bo que per ferlashi perdre sa propia fasomía. Lo poble deu retratarse ab sos defectes si 's vol traure profit del estudi que d' ell se fassa; d' altre manera no 's retrata al poble, sino que 's crea una cosa ficticia que participant de lo académich y de lo popular no es ni una cosa ni altra.

Sentat aixó no sorpendrá tant als que las llegescan, la curtedat de moltas d' ellas, que, sí mes extenciò no tenen, es perque tal las ha fetas lo poble que fins ara las ha conservadas oral y fielment.

LA MARE DE DEU DEL REMEY.

En un poblet de mes amunt y tambè de la costa, que 'n dihuen Caldetas, poblet voltat de montanyas que sembla qu' empenyen las casas cap á la mar, allá pèl temps de la vellura succehí lo que jo ara 'us contarè. No 'us ne riguén jovenalla, vosaltres sou gent de molt poca fe y es que teniu molts pochs anys encara. Vosaltres ja no creyéu en miracles, vos ho llegeixo en la nina dels ulls; quan tingáu los cabells blanchs y la pell tan arrugada com jo, ja hi creuréu un xich. Y á mes si 'us ho conto, es perque m' ho haveu demanat. Ohíu.

Tal deya una velleta asseguda en una roca vorera á la mar, juntant sa veu seca y escardalenca á la ramor de las onas qu' enjogassadas descapdellavan sa flonja escuma sobre la torrada arena de la platja. Nosaltres la escoltavam fent rotllo y ella aná dihent.

--No era, quan succehí lo que 'us dirè, com ara que Caldetas tira á vila ab sas casas tan novas y blancas y afileradas; llavors no hi havia sino una ó duas barracas de pescadors que 's guanyavan la vida ab sas petitas naus y la xarxa de fil de cánem; y mes amunt, á la montanya dos ó tres masías, una d' ellas prou rica per mantindre remats. Ara be, veuse aquí que un dematí 'l pastor dels bous de aquesta masía baixá costa avall cap al rieral pera que ab l' herbey se refresquès lo bestiar. Aquest ab lo cap baix flayrant, mansa y tranquilament va esbarriarse mentres lo pastor matava la estona fent joguinas de fusta ab un mal ganivet que duya. Quan fou hora de tornar al corral, al crit del pastor tots los bous alsant llurs caps s' anaren arremadant menys un que, sort á las veus y crits d' aquell, no se movia d' hont era flayrant la terra ab perfidia. Irat lo pastor s' hi va atansar un xich y trobá á la bestia tan atareyada gratant la terra ab las potas davanteras, que ni esment feu d' haverlo sentit vindre. Lo pastor esperá un ratet, mes al veure que no acabava la fal-lera, s' encuriosí, s' hi acostá mes y ab gran sorpresa va adonarse de que, en lo fons del clot que gratant acabava de fer lo bou, una Verge negre com una mora s' hi descobria. Llavors ell se posá á descolgarla tambè, acabant la tasca comensada pel animal y prompte se convencè de que lo que á sos ulls se presentava era en realitat una santa imatge. Correguè á dirho al rector del poble vehí y aquest ab solemnitat y en companya de la gent dels masos de per allí aprop, acudí al lloch del miracle quedantne tots maravellats. Ab l' obgecte de honorar la sagrada imatge alsaren una iglesia en lloch avinent y quan eixa fou termenada, ab pompa y gran ceremonia l' hi trasladaren. Mes veuse aquí que al endemá al obrir la nova iglesia lo sagristá, molt se va sorpendre al adonarse de que la Verge no era dalt del altar major. Va corre la nova pel poble y tothom se 'n va fer creus. Tothom cavilava sobre 'l cas succehit, mes ningú acertava á esplicar tal desapariciò. En aixó va arribar corrent y admirat tambè pel seu cantò lo mateix pastor aquell que la havia trovada, notificantlos que acabava de véurela novament en lo mateix indret d' hont un any enrera l' havian treta, descoberta eix cop tambè pel mateix bou. Hi acudí altra volta lo senyor rector ab bona companya de gent y pregá á la Verge que se estès á la iglesia, prometentli que si aixís ho feya, una altra imatge com ella posarian en una capelleta, que en lo mateix primer lloch hont l' havian trobada y hont ara tornavan á buscarla, s' alsaria espressament. Y així 's feu.

--Verament es cas estrany lo que 'ns haveu contat--fiu jo--si be no es del tot nou per quant tambè 's diu, poch mes poch menys, de la Verge de la Pineda en Tarragona y de Sant Miquel del Fay y fins tambè de la Moreneta de Montserrat.

--Jo no se tant com vos--me va respondre la velleta--pero se que lo que acabo de contaros ja me ho esplicava la meva avia (que en gloria sia); com se qu' es tan cert lo dit, com cert es que som á Mongat y asseguts en las rocas de la costa.

En efecte á Caldetas existeix una capelleta hont s' hi venera una Verge iguala, si be mes petita, á la del altar major de la iglesia parroquial.

Dintre de la capelleta se hi veu una xica cova que s' assegura esser lo lloch mateix hont tan maravellosament fou trobada la imatge. Aquesta se venera ab lo nom de _Mare de Deu del Remey_; la cova, segons creencia popular, cura de mal de cap á tota aquella persona que hi fica la testa dintre resant al mateix temps ab tota fe una Salve.

LAS TRES ILLAS.

Aixó jo 'u he sentit á contar á la meva avia.

Un dia la Verge venint de la font ab lo cantaret al cap per vora la platja, vegè la mar lluhenta y li vingueren ganas de passejarse pel damunt del blau y transparent crestall que las onas somouhen sens may parar.

De la sorra passá á la escuma y de la escuma á la mar salada, fent damunt d' ella camí ab lleuger peu y bon ayre, com que cap nau l' haguera pogut assolir.

Ja era mar endins, mar endins, que per en lloch s' afiturava la terra. Llavors la Verge, perque aixis li plaguè, llansá lo cánter á la aigua y del cánter se 'n feren tres bocins que no anaren pas á fons, ans al revès varen romandre surant damunt de la mar.

La Verge se 'ls contemplá ab lo mig riure en los llavis y aquells tres bocins d' argila aixamplantse, aixamplantse, aixamplantse, á l' esguart de la Verge se convertiren en tres delitosas illas; illas que avuy lo mon coneix ab los noms; de Mallorca, Menorca é Ibisa.

LO PARE SALVADOR.(1)

(1) Aquesta y moltas altras tradicions se contan del mateix pare Salvador, entre ellas n' hi ha un' altre digne de ser recullida que, si be te certa semblansa ab la de Sant Eloy, no deixa de ser per sò bonica, sinó pél enginy, per la senzillesa que tota ella respira. Es la que segueix á la present.

A Horta, bonich poblet del entorn de Barcelona, hi havia en lo temps antich, un convent nomenat de Sant Francesch, y per sas almoynas y benifets los frares que l' habitavan se tenian guanyada la voluntat de tots los pobles vehins. Entre aquells un n' hi havia qu' era el que mes admiravan y volian fins los mateixos frares. Se deya aquest bon religiòs, Salvador. Era humil, era bo, era un d' eixos homes que Deu envia de tant en tant com exemple de virtut y de bon cor. Feya las captas pèl convent. Aixis era que un cop cada setmana al menys anava á Barcelona á recullir lo que li davan algunas casas piadosas.

Un dia passejant per vora la mar, cosa que á ell molt li agradava, fou vist de uns quants pescadors. Tot just aquestos, que ja 'l coneixian, lo vegeren; l' enrotllaren y ab molta amor y respecte li varen dir.

--Pare Salvador, pare Salvador, preguéu á Deu que 'ns doni bona pesca: si aixó logrém vostre será lo peix mes gros que traurém de l' aigua.

--Anéu, bona gent--los responguè 'l frare.--Deu vos ajudará.

Los pescadors alegres emprengueren sa tasca y cantant cansons que 'l cor gaudeixen y 'l travall alleugeran, mar en dins, issant velas, llansaren las barcas.

Llavors pare Salvador aná á la ciutat á fer la capta.

De pesca ne voleu pels pescadors! Admirats quedavan tots ells y de goig parlar no podian al veure com Deu los havia tan manifestament protegit. Hi haguè moment en que, arribaren á tindre por, al veure peixos en tanta abundancia y tant grossos dins de la barca y aquesta ab prou feyna caminant ab aiga fins arrant de bordo.

Cap al tart lo pare Salvador compareguè de nou á la platja y 'ls pescadors folls d' alegría eixiren á son encontre portant y ensenyantli una tunyina que no era gens petita.

--Miréu, pare Salvador, havem tingut molt bona pesca y, tal com os ho hem promes, vos portem la tunyina mes grossa--digueren ells.

--Be, be, fills meus,--va respondre lo pare,--jo me n' alegro molt y vos ne dono tantas mercés.

Y fent acceptaciò del peix que dos mariners li duyan, se tombá per anarsen.

Encara no havia girat las espatllas, los pescadors alsaren un crit de sorpresa y esglay: tots los peixos que hi havia dins de las barcas, saltant y botent, tornavan á la mar salada.

--Pare Salvador, pare Salvador,--llavors cridaren desesperats los pescadors,--miréu, tots los peixos nos fujen. Pobres de nosaltres! Ah! es que 'us havem enganyat! Perdonéunos! Feu que 'ls pugam agafar novament y no 'us mentirem com ho havem fet ara tot just donantvos un peix que no era 'l mes gros.

Lo frare se va tombar y diguè.

--Agaféulos.

Los pescadors tornaren á sas barcas y 'ls peixos varen deixarse pendre sens esquivar las mallas y enginys ab que se 'ls perseguia.

Lo peix mes gros, aquesta vegada, fou per lo pare Salvador.(2)

(2) La iglesia celebra la festa d' aquest Beato lo dia 18 de Mars.

LA POTA DE PORCH.

En lo mateix poblet d' Horta hi estava una pobre dona que tenia 'l seu marit malalt de una forta desgana. Tant arrivá á creixer aquesta que l' home se moria y la trista de sa muller no feya sino plányersen' ab tothom que trobava, sens que ningú li donès lo tan desitjat remey que havia de posar fi á son desconhort.

Un dia, tot passant per un camí, va trobar á Fra Salvador y pregáli que anès á veure al pobre malalt. Lo sant home li prometè que ho faria.

Hi aná y li diguè:

--Que teniu? Que 'us fa mal?

--Res; pero no tinch gana y 'l defalliment me mata:--va respondreli 'l malalt des del llit del dolor.

--Voleu dir--li feu lo pare--que no 'us menjaréu lo que 'us durè?

--Cá! ja fa molt temps que res me crida la gana: lo meu desmenjament es mortal.

--Voleu dir--repetí 'l frare--que si jo 'us duya una pota de porch no vos la menjaríau?

--Pot ser que si!--esclamá llavors lo malalt tot animantse.

Lo frare ixquè de la casa y se n' aná cap al convent. Tot ananthi troba un remat de porchs que un home 'ls menava. S' hi acosta y lleva la pota á un dels de la ramada. Lo pastor tot ayrat crida des de lluny; mes ell ni se l' escolta. Se 'n torna á la casa de la desconhortada muller, cóu la pota y la du despres al malalt que, tantost la veu, tan menjador se torna que ni 'ls ossos n' hauria deixat.

Mes lo pare Salvador no 'ls hi deixa pas; los arreplega un per un, los fica al sarrò y 's despedeix de aquella bona gent que plora d' alegria.

Se 'n torna cap al convent. En lo portal, aixìs que hi arriba, ja hi troba al pastor tot alterat y encés de cara haventselas ab lo prior. Lo porcaire volia que li paguessen lo cap de bestiar malmés per un dels frares.

--Bon home--diguèli 'l pare Salvador tocantlo per la espatlla tantost arrivá.--Sosseguéuvos. Jo he sigut qui ha tallat la pota al vostre porch y ho he fet per guariment de un malalt que estava morint. No cridéu tant: aixó que tanta pena 'us dona, á la fi no es res: ja veuréu. Portáume lo porch.

Lo pastor rondinant y de mala gana acostá la pobre bestia que apenas podia aguantarse dreta.

Lo frare traguè 'ls ossos del sarrò y posantlos ab molt cuidado un sobre l' altre en lo lloch que 'ls corresponia, va dir al porch tot donantli una patacada á l' anca:

--Ves, camina.

Y 'l porch caminá, deixant admirats als que contemplavan lo miracle.

LA BOTA DE SANT FARRIOL.

En un convent hi haguè una vegada un frare que se feu célebre per una confessiò.

Veuse aqui que hi havia una partida de lladres facinerosos que tenian tan estemordits á tots los vehins de las terras que ells petjavan, que tothom se posava á tremolar no mes de sentirne parlar. Lo capitá de la partida era lo mes dolent, lo de mes mal cor y de pitjors instins y 's nomenava Farriol. Pero ab tot y la mala vida que duya, de tant en tant li pasava pèl cervell l' anarse á confesar y ho feya. Mes ay! com era tant malvat y sos pecats passavan de lo que pot perdonarse, lo confessor no podia absóldrel'. Y, ell, sabeu llavors lo que feya? Matava al confès. A tant arribá l' esfarahiment dels frares, que quan sentian á dir que lo capitá Farriol se volia confessar, tots s' amagavan excusantse de rébrel' per mes prechs que d' ell sentissen. Un dia que tots escondits eran, un llech va presentarse al pare prior y aixis mateix li va parlar:

--Pare prior, voldriau que jo m' encarreguès de confessar aquest home que á tots du l' esglay?

--Germá,--va respóndreli aquell,--no 'us dirè que no; mes ja sabeu lo que s' hi guanya.

--Perque ha mort á tots sos confessors m' ho dihéu?

--Si, germá.

-Donchs, si no es mes que per aixó, deixáume fer y, ab l' ajuda de Deu, no crech que en mi fassa altre tant.

--Anéu, anéu--va dirli lo Prior--mes recordause de que se 'us ha avisat.

--Si 'm mata, pera major gloria de Deu sia,--esclamá 'l llech.

Y, pausadament caminant, dret al confessionari va dirigirse. Ja l' esperava lo facineròs agenollat y compungit. Lo llech va séures' y l' altre comensá la confessiò de sas culpas.

--De que vos acuséu, pecador?

--De tal y tal y tal pecat--responia Farriol.

--Bah! no es pas gayre!--feya 'l llech.--¿Y de que mes?

--Y tal y tal y tal--anava dihent lo fascineròs, seguint la llista interminable de sos horrorosos y terribles crims.

Quan haguè acabat, fou ell lo qui preguntá al confès.

--Quina penitencia 'm donáu?--digué ab cara ferrenya.

--Penitencia! Penitencia!--feu le llech,--no será grossa jo 'us ho asseguro. Molt senzilla ha de ser. No mes 'us dono per penitencia que, cada vegada que 'l diable 'us tenti á fer un crim, vos recordéu d' aquestas solas paraulas: «Lo que no vullas pera tu no 'u vullas pera ningú.» Ja veyeu si es senzilla.

Lo lladre se n' aná mig rihent de lo que li havia dit lo confès y torná á son cau com si tal cosa.

No passaren gayres dias sens que sa partida no tinguès ocasiò de practicar son criminal ofici. Mes veuse aquí que tot d' un plegat, quan ja estavan á punt de posar en obra la malifeta, li vingueren á la memoria á Farriol las paraulas del confès: «lo que no vullas pera tu no 'u vullas pera ningú.» Ell que llavors se tomba de cara als seus y 'ls diu:

--Minyons, vos agradaria gayre que 'l mal que anem á fer vos lo fessen á vosaltres?

Al sentirlo, los uns se miraren als altres com si no entenguesen lo que volian dir aquellas paraulas.

--M' havéu sentit, companys, lo que 'us so dit? Lo que no vulláu per vosaltres no 'u vulgáu pels demès,--va repetirlos pausadament Farriol.

Tots quedaren muts y sorpresos del cambi del seu capitá. Emperò un moment en que aquest va deixarlos sols, reunintse en un cantò del bosch y desplaguts de sa mudansa, determinaren occirlo, y ho feren.

Mort que fou varen colgarlo en un seller y damunt, perque no fos vist, hi posaren una bota buyda.

Los que vivian en aquella casa no 'n savian res. Anaren á treure vi y ab extranyesa, haventse equivocat de bota lo baylet, vejeren que la buyda tambè rajava. Creguéren ser alló una equivocaciò d' ells en haver pres per buyda una bota plena; mes la sorpresa fou quan s' adonaren de que lo vi d' aquella bota era inacabable. Passá aquesta com reliquia de pares á fills rajant sempre vi fresch y de bon sentit, fins que al cap de cent anys, encuriosintse los amos del mas volgueren sapiguer la causa d' aquell miracle. Alsaren la bota y al boy dessota, tal com lo havian deixat quan li varen posar, trobat fou per ells lo cos incorrupte del capitá de lladres. L' esglesia s' enterá del cas y en devinant en alló una obra de Deu en lo cos de aquell penident, veneraren aquest cos des d' aquell punt en avant y ab lo nom de Sant Farriol lo oferiren á la adoraciò dels devots.

SANTA MARIA DEL SOCORS.

Existeix encara en lo carrer de Montcada á Barcelona; una antigua casa de nobles hont, ja fa d' aixó molts anys, tenian una minyona de servey que 's deya Maria. Era, aquesta, bona noya, mes un xich lleugera en lo pensar y no gayre planyedora de las llástimas y desconhorts del prohisme.

Pèl dit carrer de Montcada sempre y quan hi havia sentencia hi passava lo sentenciat, que, si ho era á açots, en cada cantonada sobre sa núa esquena sentia la dura pala de cuyro del botxí. Á vegadas lo flagell rompia 'ls teixits y la sanch brollava; llavors una esponja xopa de sal y vinagre curava la nafra y posat novament en camí lo burro hont 'l sentenciat colcava seguit del botxí y altres homes de la lley, no 's deturava ja mes la colla fins á una altra cantonada hont se repetia la cruel condempna.

Ara be, veuse aquí donchs que un dia de sentencia, la minyona Maria sentint brugit al carrer va traure 'l cap per una finestra y vegè com en aquell moment estavan açotant á un home.

La freda é insensible dona en lloch de condolirsen' no va tindre per la víctima altras paraulas que aquestas:

--Fort: senyal que s' ho mereix.

Despres torná á son travall y ja no 's recordá mes ni del sentenciat, ui del que havia dit.

Mes veuse aquí que á la nit va tindre un somni molt doloròs. Somniá que servia tambè una casa molt rica hont hi havia molt be de Deu en or y plata. Somniá que en aquella casa 's trobaren de menys set coberts d' argent y que l' acusavan del furt. Somniá que la encarcellavan y que, condepnada á ser passada Boria avall per lladre, eixia de la presò dalt de la somera, ab un rétol á la esquena que duya per escrit lo nom del delicte de que se la culpava. Y ella plorant volia justificarse y tothom se reya de sas paraulas y á cada pas que donava sa colcadura sentia eixir d' entremig del brugit de la gent de tant en tant alguna veu forta que deya:

--Senyal que s' ho mereix.

Plorant com una Madalena anava sufrint l' afronta de la qual no la lliurava lo esser verament ignocenta. Ja havian fet quasi tot lo curs, ja de retorn anava á entrar á la Plassa Nova, quan tot d' un plegat la somera que la duya s' detura. Lo butxí li dona forta bergassada perque camini, mes la animal en lloch de tirar avant llavors flecta las potas del davant y s' agenolla sorprenent á tots los que d' aprop s' ho miran. Al mateix temps una cridoria general se alsa en la plassa; tothom guayta cap al cel. Un aucell travessa l' espay. Es una garsa; du una cullera d' argent al bech. Tothom la segueix ab la vista. Vola, vola s' atura á la barana de la finestra de unas golfas. Uns quants homes corren cap á dalt: ab ansia la gentada espera saber lo que van á fer. Un moment després torna á fugir per la finestra la garsa esfarahida y al darrera d' ella apunta lo cos d' un dels homes ab un grapat de culleras de plata á la má.

--Es ignocent!--crida.--Las culleras duhen la marca de la casa d' hont servía.

Un crit aixordador amplena la plassa. Maria 's desperta llavors suada d' angunia y lo primer que li ve á la memoria son las paraulas que havia dit lo jorn avans al pasar lo sentenciat.(3)

(3) Eixa part del somni alguns la contan: «com si la Santa realment hagués passat Boria avall, si be, diuhen, Deu per lliuraria de la vergonya y á fi de que ningú la vegès la va cobrir d' un núvol espés, mentres durá lo curs de la sentencia.» No es difícil, en aixó del núvol, veurehi un rastre de la antigua poesia pagana.

Desde llavors mudá completament de pensar y de sentir, y viure tan virtuós va esser lo seu que, arribat lo terme de sa existencia, santificada fou per la Iglesia ab lo nom de Santa Maria de Cervellò y pel poble ab lo de Santa Maria del Socòrs.

TRES TRADICIONS DEL BEATO ORIOL.(4)

(4) D' aquest beato moltas son las tradicions que se 'n contan, havem escullit las tres que coleccionem, per havernos paregut esser las mes bonicas.

I

LOS DINERS

Havent un dia lo pare Oriol de fer un viatge per mar y no tenint diners per pagar al patrò de la nau, li preguntá si volia durlo per amor á Deu tota vegada que era pobre. La patrò li va respondre que s' hi avenia y embarcat que fòu, issaren velas y mar endins la nau tallá las onas saladas.

Ja feya algunas horas que havian deixat la terra quan de sopte se aixecá un xaloch espantòs que trontollant lo barco lo feya somoure y balandrejar com una escorfolla de nou damunt la carena de las onas, ja atansantla á las estrellas, ja engolintla al fòns de l' abim salabròs. Oriol feu oraciò y esbargintse la tempestat, torná á lluhir lo sol; péro lo patrò per salvar vida y baixell, tot lo carregament que duya hagué de llansarlo al aigua perdent tot lo guany que esperava obtindre y una bona part de guanys passats. Aixís es que condolit y ploròs s' atansá al virtuòs capellá y li diguè:

--Pare, ja havem arribat á port y sortit per tant de perill, qui salva la vida ho salva tot, diu la gent; pero qui pert cabals pert part de la vida. Jo voldría que, per caritat, aixís com jo vos duya sens pagar creyentvos pobre, ara que jo he sofert eix malastruch viatge vos me donesseu quelcom, donchs ja ho veyeu, ab barca y sens diners arribo á terra.

--Be,--va respóndreli Oriol--voleu lo preu del passatge.

--Si me 'l podiau donar, prou vos ne fora agrahit.

--Porteu un rave--diguè 'l beato.

L' hi portaren.

Oriol lo prenguè y ab un ganivet comensá á ferne talls rodons y del gruix de una pesseta, fins que n' hi va haver prou pera pagar lo que se li reclamava. Los talls queyan damunt de un plat: lo patrò se 'l guaytava recelòs y estranyat. Oriol sens fer cas de la admiraciò del mariner, agafa lo plat y li allargá dihentli:

--Contéu si es aixó lo que val lo passatge.

Lo mariner fixá 'ls ulls en lo plat y mut restá de sorpresa al veure que aquells talls de rave s' havian convertit en pessetas de bona lley.

II

LO CAVALLER

Lo beato Oriol tenia 'l do de llegir lo pensament del altres.

Un dia anant poch á poch pel carrer va veure venir un cavaller embossat rumbejant ayrosament sa bermella capa.

L' home virtuòs deturá al cavaller y ab baixa veu li va dir:

--Cavaller, bon cavaller, no hi anéu allá hont pensáu anar aquest vespre.

Lo cavaller se 'l guaytá estemordit y sorprés de veures' endevinat y descobert en sos pensaments mes intims; pero dócil al concell, obehí la veu del sant home que li acabava de enrahonar.

Aquella nit hi haguè una mort en la mateixa casa hont tenia resolt anarhí 'l cavaller.

III

LOS TRES FRARES