# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2) ## Part 9 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md I malgrat els esforços que feia don Eudald per aparèixer tranquil i animat, aquell general desori, aquell culte per la persona del foraster, el posava violent, recordant que mai en sa vida s'havia sentit objecte de tantes atencions. Ell, el senyor de Serra-Bruna, el potentat de la muntanya, ni per sos escassos estudis, ni per ses aficions gens elevades, ni per sos atractius personals, ni per ses obres, havia sortit mai dels limits de la vulgaritat. Sa passió brillant li havia esplanat els camins de la vida; mes, per son caràcter apàtic i egoista, mai havia sigut retret com a model de res, ni sol·licitat com a desempenyo de coses majors. Fins sa intervenció en la política, al servei de sos padrins, era de poca transcendència, per quant aquests sols rendien culte a ses pessetes i a la ressonància del seu nom. Els serveis que ell els prestava fent-los paraesqueneta, els hi pagaven fàcilment afalagant sa vanitat amb cartes inflades d'elogis i plenes de promeses, que no sempre es complien, o era costant-li en diners un ull de la cara. Ni per cacic servia, ja que li faltava l'activitat, la gramàtica parda i la pilleria que per tal cosa es necessita, i no mancava al poble qui, amb menys aparato i més profit propi, li segava sovint l'herba sota els seus peus sense ni ell adonar-se'n. En certa legislatura, al personatge de Madrid no li convingué l'acta del districte i no volent tampoc que, amic o enemic, se n'aprofités altre que pogués fer-li ombra, proposà l'elecció de don Eudald, que es trobà diputat sense quasi donar-se'n compte. Son passatge pels bancs del Congrés, fou una exhalació, i tornà de Madrid sense saber ben bé què hi havia anat a fer, ni lo que hi havia fet; sols al passar comptes trobà que havia gastat un dineral. Satisfeta, no obstant, sa vanitat, no li recà pas de deixar la representació del país, admirant-se encara de què no faltés mai qui tingués l'abnegació de sacrificar-se per la pàtria, costant tan car. Sols en una cosa havia demostrat sempre una obstinació digna de millor causa. Era en el sosteniment de son plet contra el poble per raó dels emprius de Serra Calma. Aquesta era l'obra de la seva vida, de la qual no l'havia pogut distreure ni la seva esposa, que li retreia sempre que amb els diners que hi empleava fent-se malveure del poble n'hi havia per fundar-hi un hospital que prou falta hi feia. -Són drets de família i no els vull deixar perdre- deia ell, i vinga donar corda a advocats i procuradors, que hi trobaven allí la seva vinyeta. Però semblava com si ara comencés a adonar-se massa de sa inferioritat moral i s'iniciés en son cor un partit d'enveja, al veure que altre, sense les seves riqueses, títols ni significació, obtenia èxits que ell no havia lograt mai. Els afalacs de l'aura popular, sisquera fos casolana com la que rodejava el seu hoste, li eren del tot desconeguts, i ni tan sols havia ambicionat mai aquesta, sa ànima mesquina, fins ara que veia que un altre la disfrutava. La tírria que, contra el jove, en son cor niava ja des dels pocs dies de coneixe'l, s'anava accentuant de dia en dia, engrandida per les continues mortificacions a què es veia subjecte son amor propi en les converses que amb ell sostenia i que sovint degeneraven en discussions i mitges disputes. En tals casos, sempre li tocava el rebre, amb l'agravant de trobar-se sol, perquè la insinuant polèmica d'aquell tenia el mèrit d'atraure's el vot més o menys declarat de l'auditori. Veritat que en Montbrió tenia la tàctica d'endolcir les amargantors de ses envestides, cloent-les amb xulades de bon humor; mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don Eudald, que en tot cas només reia de part de fora. Amb una d'aquestes s'anà a parar un dia a parlar del ditxós plet dels emprius. En Ramon, com sempre, se li manifestà rodonament contrari, provant-li que sos pretinguts drets eren prescrits, quan menys de fet, per haver-los disfrutat el poble per espai de més de cent anys; que era absurd retreure drets senyorials en un temps en què amb prou feines se reconeixien els naturals; que el poble podia treure dels emprius un profit que ell no en treuria mai, ni sent-ne propietari; que en paper sellat, advocats i procuradors, ja lo que disputava ho havia comprat set vegades; que explotant formalment la més insignificant de les seves finques, obtindria doble guany del que allò podia donar-li; i, per fi, observant que donya Dolors, abundant en les mateixes opinions, li feia costat, s'atreví a aconsellar-li que en lloc de disputar els emprius a sos conveïns, captant-se males volences, millor fóra que empleés son prestigi en ocupar-se de la reorganització i bona administració d'aquelles rendes comunals en benefici del poble, i, per tant, en benefici de si mateix, amb lo qual lograria la unió i la bona voluntat de tots, que prou falta li faria demà per a fer cara al mal temps que s'acostava. -Desditxat de vostè si arriba a guanyar!- exclamà, per fi, el jove, veient que era inútil maldar contra aquella intel·ligència tan apàtica com obtusa, que sols semblava trobar energies dintre ses pròpies obcecacions. No és per a explicar el desagrado amb què el bon senyor rebé semblants rebufades, a les quals no estava poc ni molt acostumat. L'opinió general dels presents, obertament contra d'ell declarada, acabà d'enfurismar-lo; i encara que, coneixent-ho, en Montbrió procurà amansir-lo, tirant-lo segons sa costum a broma, lo cert és que no logrà congraciar-se més amb ell. Qui ho pagà, de moment, fou donya Dolors, que aquell mateix, vespre, en la solitud de la cambra, ne rebé l'envestida. Se vegé acusada de donar ales al desvergonyiment del foraster i fins d'aquissar-lo com a un gos contra d'ell, que ja començava a estar de ses impertinències cuit fins als ulls. La senyora, ofesa de suposicions tan miserables, volgué fer-li entendre que lo que havia sentit era l'opinió de tothom, sinó que ningú tenia l'atreviment de plantar-li a la cara com ho havia fet en Montbrió, i que més devia agrair-li que criticar-li sos consells desinteressats. Tot inútil. L'únic que en tragué en clar, perquè així ho manifestà, fou que ja tenia presa la gran resolució; que ell també faria tronar i ploure. ¡Vaia si ho faria! -I com? -Doncs empenyent el plet, que amb el temps que dorm ja comença a semblar cosa de broma! Sí, senyora, sí: el plet, això que vos dóna tanta quimera, això rosegareu. Posaré en joc les meves influències, que no són pas petites, i veureu si tapo la boca de tants ximples que sembla que em tinguin per un ningú. I en aquell poca solta, que amb els seus radicalismes i amb les seves extravagàncies sembla tenir embadalit a tothom, donant ales a la brivalla del poble, ja li faré posar palla a l'orella. La bona esposa cregué prudent callar, esperant que així passaria millor aquella boja quimerada. IV Bé li tenia don Eudald a en Montbrió entre cella i cella, acusant-lo fins de trastornador de la cosa pública; però encara no ho sabia tot, i tros que se'n faltava. Poc sospitava ell que la més trastornada per les maniobres del jove era, de moment, sa pròpia filla. És veritat que els dos enamorats no havien entrat encara en el període de les intel·ligències expresses; però tàcitament estaven prou convençuts de les mútues intencions, com convençudes n'estaven ademés altres persones que jutjaven per lo que veien. Les mateixes mosses cosines d'ella, capitanejades per l'enfutimada Loreto, no s'amagaven pas per a donar-ho a entendre, complaent-se en comprometre'ls, deixant-los aislats en quant l'ocasió es presentava i entonant a chor aquella cançó que diu: _L'aureneta i el pinsà -se volien emmaridar_, etc. No poques vegades havia estat en Ramon a punt de faltar al propòsit que, per raons de delicadesa, tenia fet de no declarar-se explicitament fins a darrera hora, i, si s'havia contingut, valga-li, més que altra cosa, la mateixa dificultat de rompre. En quant a ella, semblava haver perdut aquella por instintiva, ja que no sols sostenia la conversa que el jove li entaulava, sinó que fins la provocava pel gust de sentir-lo discursejar sobre sos temes predilectes de l'Art i la Naturalesa, per més que el posés a vegades a dos dits de personalitzar les qüestions, fent-la enrogir. Mentrestant, els dies passaven i la vida transcorria tranquila i agradosa al mas de Serra-Bruna. Les visites d'en Ramon sovintejaven, quedant-se molts dies a dinar. Mossèn Joan solia comparèixer a la tarda, i a entrada de fosc se n'entornaven tots dos a peu, precedint el cavall desmuntat, que els seguia com un gosset. Donya Dolors, vigilant a l'hort i a la vinya, estava al corrent de tot, sense fressa ni semblar fer-ne altre estat. El jovent guimbejava i vegetava, vessant de vida i salut, i el pacífic don Eudald, aprofitant-se de l'armistici que des de la disputa de l'empriu son contrincant li concedia, dissimulava la múrria, passejant llargues hores amunt i avall de les galeries amb les mans a l'esquena, xiulant frissós les cançons de son escàs repertori i descuidant-se massa dels canaris, les cries dels quals, per cert, anaven aquell any de mala data, per efecte, segons ell, de què a mossèn Isidro se li havia ocorregut canviar la disposició dels nius. -¡Jo no sé quina dèria ha entrat a tothom de tocar les coses de lloc!- deia indignat. -¿No havien sempre estat els nius al mateix recó? ¿No anaven bé, així? Doncs per què tocar-los? Sembla com si en aquesta casa s'hi hagués ficat el follet. -Anaven bé, anaven bé. ¡Tu sí que de poc t'acontentes!- feia mossèn Isidro, amb sa habitual flema. -Jo veig que tot lo més que treies era la niarada del cucut, mentre que jo, a dalt, arreglant-ho a la meva manera, trec covarades de tres i de cuatre. Què vol dir que s'hagin mort? També s'han mort els meus sense haver canviat cap niu. Saps què és? Un mal vent, que ha estat una pedregada per a totes les cries. A Vich, me deia ahir un que en venia, n'han mort més de quinze cents en una setmana. -Un mal vent! un mal vent! ¡N'hi ha tants, de mals vents!- botzinava don Eudald respirant per ses ferides. V Els segadors anaven a les acaballes de la feina. Ja del terme de Serra-Bruna quedava en peu sols la Campa, vasta extensió de conreu, enclosa entre dos pujols, en forma de ferradura, i limitada a migdia per les salzeredes de la riera. Era el rovell de l'ou de les terres cultives del pla i es reservava cada any per a la clausura de les segues. Allí s'hi aplegaven les diferents colles de valldepedrencs que, havent anat a buscar el rem al fons de l'Empordà, venien a rematar-lo a la Campa després d'haver balejat el terme, i, encara que es tractava d'un grapadàs de vessanes, l'aterraven en un dia. Amb tal motiu, a posta de sol s'hi feia una xera més o menys grossa, segons l'humor en què es trobaven els senyors del mas, que no solien mancar-hi mai. Aquest any tot s'hi acompanyava per fer-la bona. La collita era abundosa, al mas hi havia alegria, i, ademés, se tractava d'obsequiar l'hereu Montbrió, tan caigut a l'ull de tothom. L'arribada dels senyors, precedida d'un cove ple de recapte, fou galejada pels segadors, fent voleiar les paioles i donant crits i visques. El cop de vista era hermós de debò. La gran rostollada semblava un campament, vorejat a dreta i esquerra per filerades de punxeguts barballons, figuraven tendes de campanya. Més allà es veia el sòl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla que als límits s'estava lliurant encara amb els pocs rems que restaven en peu. Un formigueig de dones i nois, com qui diu les ambulàncies de l'exèrcit vencedor, les anava aplegant i arrambant a banda i altra, a l'extrem de les fileres que s'anaven estirant, estirant. Al fons els pujols allargaven a banda i altra llurs braços coberts d'atapeïdes rouredes, que baixaven, aclarint-se, fins a deixar al descobert la gleva grassa, que s'aplatjava suaument al topar amb la margra del conreu que s'estenia, com un botó d'or, en el fons d'aquell immens gresol. Color, llum, vida, tot hi era en davassall en aquell recó de món. Sols hi mancava l'artista que fixés aquelles notes i el poeta que cantés aquelles belleses: i això hi arribava tot d'una peça amb en Montbrió. De públic per a gaudir-les, no en mancava pas. -Bones tardes, tothom!- cridava el jove, dirigint-se alegrement als més propers. -Sembla que açò s'aplana com si en passés l'estisora de la bruixa. ¿Què en traieu, de xoiar-lo el món, si igualment l'any que ve li tornarà el pèl a créixer? -¡Ell li tornés ara mateix, vatualisto, que ara mateix li tornaríem a fer la canyota!- contestaven ells rient. -Més bo dóna segar que fangar. -Tanmateix, a la fangada no hi sueu pas el vi com ara. -Perquè no ens hi ajuda com ara el sol. ¿Què es creu que el bevem, nosaltres, el vi? Nosaltres no som més que el ble de la llumenera. Si falta l'oli, el ble se consumeix i el llum s'apaga. El símil era ben trobat. Els segadors, debatent-se entre els raigs xardorosos del sol i les reverberacions de la palla resseca, sostenen ses energies, gràcies a una transpiració copiosa, alimentada per abundants refrigeris d'un vi de pocs graus. Aquesta transpiració, en alguns moments, arriba a ésser tan abundosa i ràpida, que les camises queden tenyides de la matèria colorant que el cos no ha tingut temps de transformar. Allavors diuen que suen el vi. De totes maneres, sense la beguda, faltaria la transpiració; el ble, o sia el cos, s'aniquilaria i s'apagaria el llum, com deia aquell. Acabat un rem, les colles, amb sos davanters, desfilaven pausadament per davant dels senyors, per a anar a començar l'altre. En Ramon, sempre ditxosot i alegre, els anava palpant la garla i provocant ses riallades. -Vaia, don Ramon: vol menar aquest rem?- li digué, tot posant foc a una pipa i per a seguir-li l'humor, un cap de colla, vella coneixença. -Ja ho heu dit!- exclamà el jove. I, amb admiració i gresca dels presents, en un dir Jesús, se posà en cos de camisa, espitregat, trossades les mànegues més amunt del colze i brandant el volant amb mà forta. -Quin home més garbós!- deien els segadors mentre s'anaven posant en fila a la dreta del capità. -Cal fer-lo lluir davant de les senyores. -Oidà! I davant de la pubilla!- afegien, tot baix, alguns de més maliciosos. No tardaren els de la colla en conèixer que son improvisat davanter podia passar-se de sa benevolència protectora. -L'ase que el toc, quin cop de falç!- deia l'un. -No és pas manco, el pare- afegí l'altre. I començaren tots a apretar de debò. -Estrenyi el rem, Ramon, que l'assoliran!- li cridaven les senyores, que contemplaven l'interessant esport des de la marjada, al veure que els de la colla li anaven a la saga. Estrènyer el rem volia dir jugar brut, doncs tot lo que ell estrenyés quedaria de més amplada, als que el seguien, que es trobarien en desventatge. No era pas consell per a acceptar-lo un home com en Montbrió. Encara estengué més la braçada, i l'eina brillava brunzent als raigs del sol i les motes de blat queien a trompons, rodolant a impuls de sa poderosa revessa, fins a eixir fora del rem com cadavres escopits per la riuada. Els segadors, admirats de l'empenta i la destresa d'aquell home, a qui havien pres per un senyoret enjogassat, abandonaren tota idea de consideració i, picats de l'amor propi, s'abrasonaren com gossos a la feina. Allà era de veure com espurnejaven les falçs entre mig d'una boirina d'espigues que, com un polsim daurat, se bellugava formant aureoles entorn dels segadors, que, corbats d'esquena i empernats de cames, bleixant i ruflant, furgaven per l'atapeïda tofa, amb una braó sorda, com d'una tocada de senglars ferratjant-se en camp de melça. Mes ell guardà la davantera fins al cap del rem, i al ramassar la darrera mota, en lloc de llançar la garba a les lligadores, l'arborà amb les dues mans, i, corrent vers sos amics, que l'aplaudien, la sembrà sobre llurs caps, en especial sobre el de la pubilla, que quedà coberta de rosses espigues, com de daurada ginesta el tàlem de la professó de Corpus. Després se deixà caure estirat damunt de l'herba blana, trobant en sa frescor un deliciós refrigeri per a son cos amarat de suor, mentre que a ses orelles hi ressonava, com dolça música, un chor d'alabances vingut de tot arreu de la plana. VI En l'abundant repàs hi prengueren part amos i treballadors en amigable conxorxa; i, ja refets aquests de les fatigues de la jornada, augmentà el bon humor i vingué la part típica de la festa. Se començà pel ball de _la cuca fera_. A posta s'havien deixat dretes unes quantes motes de blat, lligades per sota les espigues amb cintes de variats colors. Entorn d'una d'ellas giravoltaven, formant rodona, una dotzena o més de segadors, brandant les eines de llur treball i cantant una cançó de ritme cadenciós, amb un rescoble que deia: «Segueu-la, robeu-la, l'espiga daurada; -segueu-la, robeu-la, a vista del drac.» El drac era un altre segador que, dins de, la rodona, guardava les espigues, marxant de quatre grapes amb uns espardenyots lligats a les mans, per a defensar-les dels gallets del rostoll. Amossada amb les dents la fulla, duia una falç amb les puntes en avant fent una fatxa estrafalària, amb el cap cobert amb un mocador de coloraines, arreganyant les dents i amb els ulls fora de la testa. A cada estrofa es destacava un dels de la rodona, tirant-se a la mota per a segar-la, i era de veure allavors com el drac, brincant com un gripau, s'hi interposava, presentant a l'enemic sa feréstega defensa. Si aquest era prou llest, segava d'una rebolada la mota i es penjava les cintes al barret en senyal de victòria, dissolent-se la sardana. Però a vegades el drac demostrava una manya especial per a no deixar-se enganyar per les falses sortides que aquells, per a desorientar-lo, simulaven, i s'acabava el torn amb la mota dreta. Allavors era el drac qui la segava, lluint les cintes, premi de sa afortunada defensa. Aquest joc, que era nou per a en Montbrió, el complagué en extrem, i, en son obsequi, executaren altres danses de caràcter guerrer degenerat, per l'estil de les dels bastoners, tan conegudes en la terra baixa, amb la diferència de què, en lloc dels bastons, aquí juguen amb les falç, que amb ses dringades donen més feresa al espectacle. Amb una mica de bona voluntat, i despullant-les de la moixiganga que hi ha afegit la pocasolta d'aquests darrers temps, no costa gaire de descobrir l'origen romà d'aquestes mímiques. Els baixos relleus d'aquella època en què s'hi representen les danses _pírriques_, vénen involuntàriament a la memòria. Les sardanes, al so del flabiol, estengueren més el camp de l'acció, perquè en elles hi prenia part tothom, homes i dones, xics i grans, desapareixent les classes socials, ja que els segadors no dubtaven pas de treure al ball a les senyores ni els senyors a les pageses, que per alguna cosa és la sardana el ball català, patriarcal i democràtic per excel·lència. Al bullici del ball, i ja a punt de cloure la vesprada, seguiren les cantúries, prenent l'escena un to més solemne i reposat. Alguns dels segadors tenien bona veu i cantaven amb afinació les velles cançons de la terra, si bé moltes d'elles desgraciadament destroçades per influències malastrugues. -Aquí és la meva!- se digué en Ramon, que ja dalia per donar sortida al foc que abrusava sa ànima catalanesca. -Això no va pas prou bé, minyons!- començà a cridar -Deixeu-me fer a mi! I, saltant al mig del rotllo, en un santiamén classificà les veus més sortints, donant la privativa al bell cantaire, que amb més puresa interpretava els antics motius. No trigà pas a conèixer-s'hi la seva mà. Amb aquella intensitat d'acció que el portava a dominar totes les situacions, amb aquella fogositat de mirada que semblava infiltrar-se fins a l'ànima, amb aquella expressió insinuant i enèrgica a la qual es doblegaven les voluntats, amb aquell no sé què, fondament suggestiu, que corprenia, ajudat de la seva veu poderosa i dominant, de son temperament, que portava l'art en infusió, i amb aquell cor que vessava sempre de sentiment, logrà el miracle de dominar la improvisada massa choral, i, rompent la dura crosta de rusticitats, degeneracions i barbarismes, conseguí deixar al descobert delicadeses de gust i tendreses de sentiment, que ja intuïtivament sabia que no podien mancar-hi en homes que eren, com ell deia, carn de la seva carn i sang de la seva sang. Diguem-ho tot: potser la composició de lloc hi era per bona part. L'hora baixa, en la qual al camp semblen despertar tots els misticismes de la naturalesa; la immensa rostollada, que brillava amb melancòlica fosforescència als raigs oblicus de la lluna al ple; l'horitzó, clos per una tanca envellutada de vermellor bruna i cada vegada més indecisa; i, per fi, els ànims en indefinible tensió, gradualment preparats, per a una situació en què eren alhora actors i espectadors... tot contribuïa, sens dubte, a la solemnitat del moment, creant una d'aquelles fórmules psicològiques d'ordre subjectiu, en què es supleix amb la superabundància del propi sentiment lo limitat o deficient de l'acció. Lo cert és que jamai aquelles melodies, records de la infantesa, relíquies d'un passat llunyà, en què l'art i el sentiment brollaven del mateix cor del poble, havien sigut recollides amb tanta devoció pels mateixos que les exhalaven. Semblava com si, per virtut màgica, revetllessin el geni de les muntanyes que jeia encantat per aquelles afraus tan catalanes i que, filtrant-se en sos esperits anèmics i gelpresos pel baf d'un sigle sense ideals, els fes reviure amb tremolors de joia, com als branquillons despullats pels rigors de l'hivernàs, les gropades de nova sava, covada per l'alè de la primavera. Les sentides estrofes de «L'estudiant de Vich», plenes de sentiment i frescor; les del «Mariner», d'un romanticisme tan catalanesc, embaumades amb les aures del mar; les de la punyent tragèdia «Els estudiants de Tolosa», les de «La filadora» i del «Serpent de Manlleu», d'un picaresc innocent; les «Muntanyes regalades», plenes d'enyorança i dolça melangia; les cíniques i despiadades de «La Jutjessa», i tantes altres de l'inacabable repertori de la musa popular, eren ensajades de primer, i seguidament executades amb una delicadesa i un art tan seductors, que deixaven admirats els mateixos executants, que no es creien capaços de tanta perfecció. És que, de la mateixa fusta del músic-poeta que les havia creades, una lleugera insinuació del mestre intel·ligent, els bastava per identificar-se amb la consciència de l'autor. La nit venia damunt i calia acabar, més que fos amb recança de tothom. Faltava el remat obligat de cada any abans de desfer-se les colles: la cançó dels Segadors. -La dels Segadors, i plegar- decretaren les persones majors. Se volgué donar-hi la solemnitat de la mímica a què són tan aficionats els segadors quan estan de vena. Entorn d'en Montbrió, que era ja el mestre indiscutible, se posaren tots formant ampla rodona, empunyant llurs volants, i prou distanciats els uns dels altres, per a moure's amb llibertat. Així, començà el mestre a psalmodiar aquelles notes tètriques, que semblen eixides de sota les llosanes del cementir de la Pàtria. Sa veu, poderosa i plena, rodolava pels espais de la nit, despertant ecos estranys que repercutien en els cors de l'auditori, amb aquell agredolç de les impressions tràgiques. «-¡Bon cop de falç,-defensors de la terra! -¡bon cop de falç!» responia a cada estrofa el chor de segadors, que, tot brandant les falçs arran de terra, marcaven el ritme amb el ressò feréstec de les tallants eines.