Part 8

Encesos els cigars (regal d'en Ramon) i servit el cafè sobre la taula nua, començà la conversa sèria, que, rodolant, anà a parar allà on van a parar totes les converses en nostre país: a bescantar el Govern. Que si les contribucions ací, que si els consums allà, que si les quintes, que si el _catastro_, etc., i allà eren de sentir les jeremiades que cadascun d'aquells pacífics feligresos exhalava. No es quedava curt en aquest chor de lamentacions el panxacontenta de don Eudald, qui acabà per escanyar-se confessant que en la confecció del darrer _catastro_ li havia costat més de dos cents duros lograr que li fos aprovada la seva declaració.

-¿És a dir que a muntanya també en saben, de tapar amb unces els ulls dels investigadors?- saltà en Ramon, que estava frisós per entrar amb son tema. -Jo em creia que sols s'estilava per avall.

-¿I de quina altra manera ho vol fer, per a viure, pagant el vint per cent de contribució?- exclamà, picat, don Eudald.

-És veritat; però no es queixi pas de què el Govern el roba, ja que també el roba vostè a ell.

-És que qui roba el Govern guanya perdons- respongué per tota contesta don Eudald.

-També està bé- féu l'altre; -mes tingui per ben entès que al capdevall vostè res li roba al Govern, perquè aquest cobrarà sempre els diners que necessiti, i lo mateix li té arrencar-los de la pell d'en Pere que de la d'en Pau; i quan no en tingui prou amb el vint, demanarà el trenta o el quaranta per cent, i si els propietaris grossos o ben apadrinats poden comprar per una bicoca ocultacions d'un cinquanta per cent, els demés, en sa immensa majoria, uns per honradesa, altres per manca d'amparo o de medis, poc o res poden ocultar, i fins tenim els més petits i desemparats, a quins se'ls fa declarar lo que no tenen. Aquests són els que porten tot el pes de les càrregues de l'Estat, i és a aquests a quins roba l'ocultar. Per això veiem les petites finques caure per centenes en mans del fisc.

Don Eudald quedà com entontit sota el pes d'aquesta acusació i, com ningú objectés, el jove continuà:

-L'Estat és un lladre (ho reconec), i no seré pas jo qui defensi els governs que tenim des de... fa molt temps; mes no és precisament o solament per lo que roba, que jo el criticaré, perquè això no és més que una conseqüència lògica d'una pila de premises en malhora sentades. L'avorreixo principalment perquè amb ses tendències, amb sos sistemes i amb sos procediments, ha malejat els caràcters i fet degenerar les races, fins a l'extrem de lograr que els espoliats es converteixin en lloques dels espoliadors. Això vol dir que dels governs no n'hem d'esperar res; som nosaltres mateixos que ens hem de valdre, que hem de regenerar-nos.

-Sí: però mentrestant paga i recorre- digué don Eudald. -Què hi farem si les coses van aixi? ¡No s'espavili i veurà com dintre de poc les terres no li donen ni per a pagar les contribucions!

-Miri- replicà el jove amb calor i canviant el to de la veu: -el meu pare, que al cel sia, no volgué mai formar part d'una associació de propietaris que allí hi havia per a subornar els investigadors de la propietat. ¡Prou li deien de mal veí i l'amenaçaven de carregar-li un excés de cupo! però ell, que era home de pit, els deia: «Tinc denunciada fins la darrera quartera de terra i tot lo que em trobeu ocult vos ho dono. Carregueu-me tot lo que sia de llei; mes guardeu-se de propassar-vos, perquè em coneixereu». I pla que s'hi atreviren!

Encara féu més: cridant i amenaçant, logrà disoldre aquella conxorxa de compares, afront de la comarca, i amb l'ajuda d'uns quants propietaris de bona voluntat, que mai ne manquen, quan hi ha qui els anima, logrà confeccionar un nou _catastro_, que, si bé no és tot lo just que fóra de desitjar, és el més equitatiu que mai s'havia fet, reparant una pila d'injustícies que afligien els petits terratinents, que en realitat eren els que duien la lliura.

-Això sí que no ho faré pas mai!- exclamà don Eudald tot rondinat. Que cadascú s'arregli com pugui, i jo faré el mateix.

-Per això anem tan bé!- saltà en Lissàs, caçant-lo al vol. -Jo estic amb lo que diu el senyor: nosaltres mateixos sovint ens ho perdrem. Som pocs i malavinguts, i per això quatre empleadots que vénen, fugint de la fam de llur terra, fan de nosaltres el bon Jesús. Els propietaris grossos, uns fugen a ciutat i altres prefereixen emplear son valiment i son prestigi per a si propis, deixant desemparats els quatre ximples (mellorant lo present) que ni esma tenim per a resistir el secretari si a mà ve. Això si no fan pitjor, com és amb ses ambicions i mesquineses portar conflictes al poble.

L'envestida era de les bones, perquè, encara que l'home parlà amb naturalitat i afectant termes generals, el pobre de don Eudald no deixà de compendre que la vergassada anava per ell. Se li conegué per la cara arrufada que posà, majorment a l'adonar-se de què tots els presents assentien a lo dit per en Llissàs.

No cal dir que en son interior renegava d'en Ramon, d'aquell revolucionari desenfrenat, que semblava complaure's en posar-ho tot en renou. Ja hi convenia, ell també, en què les coses no anaven pas com devien anar, i també se'l reservava el dret de bescantar el Govern; però què en farem, de tocar-hi res, si encara potser ho espatllarem. Val més anar tirant com se puga, i qui tingui una mica de valiment que se n'aprofiti, i en paus. Aquesta era la seva teoria.

Però les doctrines que en Ramon predicava anaven per altre cantó, i ell s'esfereïa al sentir-li posar els dits en totes les llagues, amb una cruesa d'estil i amb una barroeria a les quals no estava acostumat, i l'esfereïa més encara a l'observar que els parlaments del jove trobaven ressò en aquells temperaments enèrgics, si bé encongits per les influències ensopidores dels diferents règims polítics que, durant el curs de poques generacions, hem vist anar amunt i avall, des de l'absolutisme més brutal fins a la llicència més desenfrenada, però sense que, com a absolutisme, s'acostés mai a les virils iniciatives dels monarques de la reconquesta, ni, com a llibertat, tingués que veure amb les que disfrutaven els antics estaments, gremis i ciutadans de la incomparable monarquia catalano-aragonesa.

Sembla increïble lo que ha arrelat en nostres pagesos el sentiment de sa pròpia abjecció. Tenen tan profonda convicció de llur petitesa i impotència, i són tan avesats a veure per sos propis ulls les més grans injustícies i les impunitats més escandaloses, que han caigut en una mena de fatalisme ben difícil de destruir. Per ells el govern no és mai un organisme protector, sinó una espècie de fantasma famolenc, que té cent ulls per a espiar on hi ha una pesseta i cent ungles per a fer-se-la seva tan bon punt l'ha vista. Dels funcionaris públics no en coneixen sinó l'escrivà que els empapera, el cobrador que els escorxa i el sargento que els hi _talla_ els fills. Si volen camins, se'ls han de construir amb la prestació personal; si beneficència, se l'han de pagar; i si seguretat personal, s'han de fer del Sometent. Fins, per a acabar-los d'atuir, això que en diuen el Govern parla un llenguatge del qual no n'entenen més que les injúries i les amenaces.

Així s'explica que un pagès, un alcalde, home honrat i de representació en la rodalia, que haurà contribuït tota sa vida a llevar les càrregues de l'Estat amb sa suor i amb sa sang o la dels seus fills, amb prou pit per a fer cara a un ós i prou braó per aterrar un roure, tremoli com una fulla a l'arbre al sentir quatre roncs d'un empleadot de mala mort, arrencat de les aceres de la Puerta del Sol i sovint d'un cul de taverna, per la munificència del ministre A, o del diputat B; com també s'explica, per les mateixes raons, que quan el tal empleat, prenent aires de protector, insinua a l'aterrat pagès la idea de sortir de sos apuros mitjançant un grapat de pessetes, aquest s'hi aferri com a sa taula de salvació i fins besi aquelles mans, dignes d'un grillet.

Aquesta era l'exposició d'antecedents que, amb vehemència de llenguatge, feia en Ramon davant de son auditori embadalit.

-¿Què succeiria això- afegia -si els propietaris grossos i acabalats, en comptes de retirar-se a ciutat, a on res tenen que fer-hi, se mantinguessin ferms davant de ses hisendes i eduquessin els fills de conformitat amb llurs interessos, enrobustint-los amb coneixements adequats, amb mira sempre a fer prosperar les indústries rurals? I, si en lloc de tancar-se dins de sos propis egoismes mal entesos, procuressin enrobustir amb sos prestigis els Municipis, exigint dels poders públics majors facultats, avalorant de moment en lo possible l'ombra d'autoritat, de què amb prou feines disfruten ¿no trobeu que podria esperar-se bona cosa més? Ells serien allavors els advocats naturals, convençuts i prestigiosos, del proletariat agrícola, al qual defensarien i salvarien, malgrat les deficiènces de les lleis i dels procediments actuals i en despit de la desmoralització dels encarregats d'aplicar-les.

-Que sí, que sí!- exclamava, en Llissàs, en representació de sos conveïns, igualment convençuts. -Mes, desgraciadament, anem per camins molt diferents.

-Tan diferents!... Com que sembla que caminem de cap per avall. Però com més malament anem, més s'apropa el dia, en que caurà tot, fins les lleganyes dels ulls de molts que hi veuran quan ja no tindran remei. La fusta corcada, un dia o altre ve que cau per poc que se l'empenyi, i de què no mancarà qui ho faci no en dubteu gens ni mica, i sota les runes de lo que caigui s'hi enterraran fins els babaus que amb sa criminal apatia avui ho sostenen.

No hi ha exemple en la història de què una societat prostituïda no hagi desaparegut al seu dia, i la qüestió està en fer que siguem els hereus nosaltres, els verdaders fills de la terra, els catalans de llei, que si bé també, quin més quin menys, tenim sang corrompuda en les venes, podem encara, fiblant-la i esprement-la sense pietat, substituir-la per sang nova i transmetre-la rejovenida a nostres fills. Els que podem encara redimir-nos, fent confessió de nostres culpes amb ferm propòsit d'esmena, hem d'aixecar la llebre i, si més no, ensinistrarem a nostres fills perquè l'agafin. Aquest és el meu pensar.

-Oh! Quin home n'hi ha, de vostè!- deia nerviosament en Llissàs, encarant-se amb en Montbrió. -Tant de bò vingués a nostra terra, que encara faríem quelcom de profit. Jo començo a ésser vell i valc poca cosa, mes amb vostè encara hi arriscaria una valenta campanyada.. i aquí té un floret de minyons que jo li jur que ja dansarien darrera seu.

* * *

Era ben hora de què el senyor Rector, amb bons modos, posés fi an aquella funció, perquè el pobre senyor de Serra-Bruna, batut i rebregat, amb vertrigols i rodeses de cap, no sabia ja de quin món era. Sense que ningú l'esmentés per a res, semblava que tots l'havien pres a ell per enclusa, sobre la qual hi batien sense pietat. Ell no tenia pas arguments contra lo exposat, i fins sense voler-ho confessar reconeixia que eren veritats evidentes; però... vaja!... ell no hi estava pels rebomboris, trencacaps i fins disgustos que tot allò implicava. Preferia un mal conegut a un bé per conèixer. Després de tot, aqueix estat de coses, mica més mica menys, era lo que s'havia vist sempre, i no seria pas tan dolent, per quant la gent bé creixia, es casava, es divertia, s'engreixava i, per fi, es moria, tot igual com de segur succeiria si les coses anessin de l'altra manera. Tot està en saber-se manejar un hom per a passar-ho lo millor possible. ¿Són àngels, els homes, per ventura? deia com argument final.

I es quedava consolant-se sol amb son egoisme i... amb fonda quimera contra el plaga d'en Montbrió, que talment semblava la campana del mal temps.

XIII

-Oh, la Montserrat!- exclamava en Ramon conversant amb son oncle. -¡Aquell sí que és un cor d'àngel dins d'un cos de serafí! Si vostè l'hagués vista aquesta matinada vagant per l'horta amb el cistell curull de fruita al braç i la falda trossada plena de flors, amb sa vesta del color de la celístia amb son cos escultural cenyit de rosada filoja, amb sos braços nusos i blancs com un glop de llet, amb sa cabellera negra i ondulada de rinxos vaporosos encloent-li sa hermosíssima fesomia, encesa per la sufocació, i abrillantada tota sa figura pels raigs del sol pujant, que la ferien de descuit... Vostè que es recorda encara dels clàssics de la Universitat de Cervera, l'hauria cantada com a altra deuesa Ceres, recollint les primícies de la terra sa filla. Més jo, que formo amb els romàntics, l'he presa per una princesa encantada, com si diguéssim la filla genial d'aquella vella pàtria dels meus somnis, que, presonera de vils tirans, reclosa en oblidat castell i guardada per escarceller servil, antipàtic i egoista, està esperant el cavaller que vinga a desencantar-la, sentant-la de nou en son antic trono de majestat i glòria.

-¿Saps que et trobo filòsop i poeta com cap dia?- féu Mossèn Joan somrient al sentir els esclats del seu nebot. -No gastis pas tants embuts: digues que n'estàs enamorat i... llestos.

-És que val molt, aquesta minyona!- insistí el jove com si l'altre li digués lo contrari -però, sobretot, val per son cor senzill i noble... ¡Quina diferència del seu pare! Ella sí que em comprèn! ella sí que s'identifica amb mos propis sentiments, que copsa en l'aire com les flors la rosada matinal. Quan a mi la intensitat dels afectes de l'ànima me sobreïx per la boca, la miro a ella, tota tremolosa i transportada, nodrint-se de la mateixa substància; i allavors, m'apar que son cor batega al compàs del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per simpatia, al sol ressò de la nota germana.

-Doncs, home,- reprengué son oncle bromejant encara -si tant bé vos aveniu, anima't, que al cap i a la fi un i altra esteu per merèixer, i ja saps que diu l'adagi: «Una nina és per a un rei».

-Sí, com ho diu vostè!- contestà el jove seriament. -¿Qui som jo per a propassar-me sense més ni més? Quatre dies fa que passava jo desconegut i fugitiu com un ca encalçat, davant d'aquella porta que la Providència m'obrí de bat a bat. Allí vaig trobar-hi atencions, afalacs i carinyos que no podré oblidar mai. Aquella bona senyora em mimà com a un fill, i el mateix don Eudald, amb qui per lo demés no ens entenem gaire, està amb mi correcte i atent com un _gentleman_ anglès. Doncs ¿tinc jo de correspondre a tantes fineses amb una trastada d'estudiant cursi, fent l'amor a la filla l'endemà que m'han recollit com qui diu del fang de la carretera? ¿Quin dret tinc jo per a pertorbar així inconsideradament la pau d'una família que m'ha cobert d'atencions, de les quals podrien tal volta arrepentir-se'n demà?

De cap manera. Mes, com no tinc prou confiança en mi mateix, perquè sento flaquejar-me les forces i vacil·lar mos propòsits en quant me trobo en presència d'aquella divinitat, vull fugir i fugiré demà mateix; vull anar-me'n a remugar, en la pau i solitud de casa meva, les impressions que tinc rebudes. Perquè és tan intern lo que sento, és en tal manera aquesta dona la personificació dels meus somnis, que fins arribo a sospitar si puc ser víctima d'una al·lucinació o si estic somniant encara.

A adquirir, doncs, la certitud de la realitat vaig. Si per bondat de Déu persisteix mon actual estat d'esperit, creuré en la vocació i dintre un any tornaré; igual que, si ella creu de veres amb mi, m'esperarà, i, allavors, amb més confiança i millor dret, me donaré a conrear aquesta flor de l'ànima, esperant collir-ne sos fruits. Si, al contrari, el temps esborra sa imatge de mon cervell, creuré que he estat víctima d'una follia, i no hi pensaré més.

-Ets un savi, fill meu, i obres com a tal- prorrompé mossèn Joan amb veu commoguda. -¡Ets un savi! i permet que t'ho digui ara sense riure. Tos propòsits mareixen ma plena aprovació, i ademés te remercio del fons de l'ànima la prova de confiança que m'has donat obrint-me ton cor. Vés-te'n demà mateix; no seré pas jo qui et retinga, per més que senti aquesta separació com cap altra des de que per primera vegada vaig rebre't en mos braços.

Vés-te'n amb la pau de Déu, mes no séns despedir-te d'aqueixa família, i sàpigues que deixes aquí un vigilant fidel que sense ser vist estarà a l'aguait del teu tresor.

I oncle i nebot es confongueren en un abraç.

XIV

En Ramon, des de cavall, feia els darrers adéus a la gent de Serra-Bruna, amb la qual quedava identificat. Aquella despedida era una verdadera manifestació en la qual prenia part tothom, des de les senyores fins al darrer del servei, tots amb alegres i fressosos esclats en consonància amb aquell caràcter extraordinari que semblava tenir-los suggestionats.

Sols dues persones semblaven no participar del general desori: l'una, la Montserrat, que amb la darrera encaixada rebé com una commoció elèctrica que li robà la serenitat; l'altra, don Eudald, que es sentia tot espinat de semblant apoteosis, que no havia lograt mai per ell amb tot i ésser el senyor de Serra-Bruna.

Ja n'havia vistes d'altres, de manifestacions, en la comarca: per exemple les _espontànies_ ovacions dedicades als seus padrins, aquells senyorassos de Madrid que es passejaven pel districte de cent en quaranta (és a dir, quan hi havia temor de competència en l'ofici de fer feliços els pagesos), que ell i en Basi preparaven per sota mà, precisant fins els moments en què aquestos havien de tirar la barretina en l'aire. Ja ho eren, de fressoses i boniques! mes no eren pas això, sinó un altra cosa diferent.

Així, amb el corc de l'enveja dins del pit, se retirà tot rondinant:

-Dimontri de xicot! si està quatre dies més aquí, alçaprema la comarca.

RUFAGADES

I

Clogué l'estiu amb son rossegall de boires primerenques que fan esgrogueir les fulles dels arbres i començaren els mesos plujosos de la tardor, estació que els poetes motegen de trista i els pagesos d'alegre si veuen curulls els canyats i rases les tines, com el bracer troba bonic el dissabte si ha fet petar bona setmanada. Les fulles voleiades pel vent deixaren nues les branques.

Vingué l'hivern i començaren els feriats dels terrassans que se la xalen, de l'escon a la màrfega i de la màrfaga a l'escó, perquè les nits són llargues i els dies perduts, molts d'ells emparant les treballades. El món reposa de les fatigues de son dia, que és l'estiu, i el pagès, fent altre tant, no s'apura mentre hi hagi un pa a la post i una penca a la biga.

Transcorregueren els mesos de les neus i de les gelades sense que aquestes logressin rebaixar les ardències del cor d'en Montbrió, qui, malgrat la fúria amb què es dedicava a ses ocupacions d'explotació i repoblació de ses finques, modificació de pactes, reorganització de serveis de sos masovers i demés fal·leres que preocupaven son ànim tocat de l'esperit de regeneració, sempre el pensament se li'n fugia vers els espadats de Serra-Bruna, on hi havia deixat la meitat de son cor.

Les aurenetes anunciaren les tèbies pluges de la primavera, i les plantes reviscolades se cobriren de flors, i per fi l'estiu féu, envoltat de llum, de colors i de vida, sa triomfal reaparició.

Allavors en Ramon, fent examen de consciència, recapitulà amb els ulls fits a part de dintre, passant balanç de sos afectes, de sos sentiments, de ses necessitats, de sos poders, de ses promeses i de sos propòsits. El pobre se féu la il·lusió de què reflexionava fredament, quan en veritat hi havia un sentiment que cobria tots els demés, l'enyorança, i un altre, l'esperança, que li pintava tot de color de rosa.

Així, al preguntar-se a si mateix: -¿Què tinc de fer?- sense donar-se temps de respondre, començà els preparatius d'estiuada.

II

Bona arribada. Mossèn Joan, a l'abraçar el seu nebot li ha xiulat quelcom a l'orella que ha augmentat son bon humor. La Feliça, canviada com una mitja, ha servit en un santiamén un refrigeri que Déu n'hi dó, i en Pascal, el simpàtic Pascal... (¡que voleu més!) tan reconciliat està amb la Feliça, que diu:

-Sinó perquè és ella tan vella i lletja, i jo no m'he cansat del tot d'estar bé... repudai!... encara fora capaç de demanar-li un parer, al senyor Rector.-

L'endemà a Serra-Bruna.

Don Eudald, campetxano i complert com sempre, li féu també la bella arribada, si bé amb un cert i impercetptible arrufament de nas, així, com si volgués dir: -Ja tornem a tenir el mal temps a sobre.

Donya Dolors, bona i senzilla com és, l'acull com a un pròxim parent, com a un fill quasi, tractant-lo amb aquella llibertat que naix de l'interès que senten instintivament les mares carinyoses, vers aquells joves que careixen del consol i ajuda de tenir-ne de pròpia.

La Monserrat, bella com sempre, se presentà amb aquella mena d'afectació senzilla, que posa en sa persona tota noia, fins la més modesta, quan desitja agradar. Semblava que, desenrotllat son caràcter amb un any més a sobre, hagués adquirit major predomini sobre si mateixa. Encara que amb la rojor a les galtes, se manifestà resolta i decidida, com si ella mateixa s'hagués dit: -¡Al diantre tanta por! vejam què serà!- Així la nova entrevista entre els dos joves fou afectuosa com la de dues antigues coneixences que es reveuen de grat. En Ramon, que tant l'esperava i temia, ne quedà excel·lentment impressionat.

La Loreto, amb un any havia donat una embranzida considerable, tirant a trobar l'equilibri de formes que li mancava. Per lo demés, de seny no n'havia posat gens ni mica, segons la seva mare, i continuava sent enfutimada, al dir de tothom.

En fi, que en Ramon retrobava la gent de Serra-Bruna del mateix temperament que l'any passat, a part de la natural evolució que porten dotze mesos més de vida en la història de cada individu.

L'arribada que se li féu fou triomfal, com havia sigut la despedida, amb els consegüents botzinaments de don Eudald, que en son interior opinava que no n'hi havia pas per tant, per més que exteriorment s'esforçava per manifestar-se indiferent.

Així quedà de nou en Montbrió instal·lat a Vall de Pedres, disposat a desenrotllar son plan d'acció, al qual concedia una importància transcendental per al decurs de la seva vida.

III

A don Eudald, l'hereu Montbrió se li ficava entre cella i cella. Lo que més l'enquimerava era no poder negar-li les qualitats excepcionals que tothom li reconeixia. Sobretot l'admirava l'activitat de què donava mostra i que topava amb el caràcter d'ell, apàtic per excel·lència. No comprenia per què al jove les hores se li multiplicaven com per art del dimoni. Ell caçava, sol o acompanyat de mossèn Isidre; ell herboritzava, ell dibuixava, ell examinava les variades constitucions del terrer de la comarca, prenent-ne mostres que classificava cuidadosament; treia anotacions de tot i donava de tot compte detallat: dels conreus, de l'estat de les collites dels diferents masos, de la major o menor intel·ligència dels masovers, deduint-ho de l'aspecte de llurs respectius conreus i dels interrogatoris a què els subjectava resseguint les treballades, tot amb major precisió que no ho podia fer el mateix amo.

-Quina tafaneria d'home!- botzinava aquest, tractant de posar-li titlles davant de sa muller -sembla que sigui a lo del seu.

I després de tot, encara li sobrava temps per a passar llargues hores a la masia a garlar amb les senyores, divertir els nens i fer rapapiejar a mossèn Isidro amb jocs de mans i de càlcul.