# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2) ## Part 7 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md -Enlloc com en la muntanya trobo aquestes frescals matinades que revifen els esperits.- I estenent el braç vers l'horitzó: -Miri que deliciós! Vegi! vegi el pla, com dels conreus i prades s'alça una boirina blavosa, tan tènue, que sols arriba a entelar els objectes, com per a suavitzar llurs tons, tornant-los més fins i delicats. Miri's aquells arbres de taca carminosa que el sol bat ara per darrera, dibuixant llurs siluetes com enserrellades d'or i aquelles masies de parets rogenques, sentades sobre marxapeus de feixes farratgeres, ¿veritat que semblen tasses de plata vella, descansant sobre graderies de marbre verd? I més amunt la tofa obscura de les terres bosques, fent de repisa a les grans cingleres! I aquesta flaire lleugerament salabrosa!... és la rosada que s'evapora als primers raigs del sol. Que n'és, de grandiós, d'atractivol i de bell, tot això! Tot riu i tot se fon, formes, sons i colors, en una nota única de suprema harmonia. ¡Miri, miri, aquell grupet de roures de la collada, de quin modo més fantàstic projecta sa ombra gegantina, en forma de cono colossal, sobre les calitges del pla, i aquell estol de coloms que vola formant espirals, destacant-se ara per clar ara per fosc, a mida que entra i surt de les faixes lluminoses que davallen dels crenys de les serres! ¡Quanta llum, quant color i quanta vida! Això és la Naturalesa. «¡Salve, o sacra natura!», que diria el meu oncle. Això és atencions, que procura distribuir per un igual. La pobra xicota, tota ulls li tota orelles, contemplava embadalida aquell hermós panorama, com si no l'hagués vist en sa vida. Ella, que, allí havia nascut i crescut, que estimava aquell país com a part d'ella mateixa, no l'havia mai vist esplèndid i rialler com ara, ni s'havia cregut mai capaç d'assaborir un conjunt de sensacions com les que en aquell moment la corprenien. Ara començava a compendre perquè l'estimava tant, a aquella terra, i fins trobava que encara l'havia estimada poc. Res contestà: més sa fesomia, dilatada i encesa, i la precipitació dels batecs de son cor, denunciaven pel clar que sa ànima es deixondia com la nota harmònica, que jau dormida en la corda, es desperta al refrec del dit de l'artista que sap pulsar-la. VI Fresca i embaumada, com rosa de cent fulles, serena la cara que es dibuixava esfumada entre els rinxos negres que ombrejaven son front i polsos, i la bufanda de finísima filoja de llana rosa que, envoltant-li el coll, es creuava sobre sa casta sina, semblava la Monterrat, per sa major accentuació de formes i per ses maneres més reposades que les de ses companyes, com ella vestides de lluminoses bates i amples paioles, una reina envoltada de ses dames. En Ramon, amb son trajo de campanya, botes i _jipijapa_ i amb, son aire pagesívol, que li donava una distinció un poc arcaica, seguia l'estol de senyores i senyoretes, nens i nenes, ara endavant, ara endarrera, ara en mig d'elles, recordant als pastors de Watteau voltats de florides sagales. Si bé no es cansava de mirar de cua d'ull a la pubilla, per delicadesa i per no abusar de la confiança amb què l'honrava la família malgrat lo fresc de la coneixença, no s'atrevia a particularitzar ses atencions, que procurava distribuir per un igual. La comitiva, caminant per entre herbeis deliciosos i per sota boscatges ombrívols, arribava a la font del Faig, objecte de la matinera expedició. El refresc fou frugal i apropiat al cas. Fiambres de pernil i altres conserves, i fruites del temps, i, per beguda, a més de l'aigua cristal·lina, la blanca llet de les cabres que per allí pasturaven, munyida dintre els mateixos gots de campanya. Els nens, joganers i atrevits, la xumaven abocant-se als molsuts braguers de les bèsties complascents. A la tornada, havent el sol dissipat la boirina, els objectes es presentaven més francs i més potents de color. Les senyores i senyoretes amb ses matisades vestimentes i amb ses ombrel·les de brillants colors, esclataven amb flamejants notes en mig del verd de les prades, poderosament inflamat per la llum del sol. Escampellades ací i allà, joguinejant i collint flors, es reunien en pinyocs, que seguidament es desfeien per a formar-ne d'altres més enllà, sempre bellugoses i alegres, sempre cantant, xisclant i rient. En Ramon i la Montserrat, com frisosos, a penes mai es mantenien prop l'un de l'altre, igual que si una força els atragués per a repel·lir-se en quant arribaven al contacte. Així, quan semblen no preocupar-se l'un de l'altre, s'aproximen, i, al trobar-se junts, ella, enrogida, dissimuladament s'aparta, i ell, com entontit, fa el mateix. A les envistes de la casa es dirigeix ell a ella, en un moment en què ha quedat a rerassaga: -Escolti, Montserrat: ¿voldria donar-me un cabell? -I és cert, que el necessita? ¿Per a lligar un ramellet, potser? -Me fa falta per a lligar voluntats. -Oidà! I ¿quines són aquestes voluntats que amb tan poc es lliguen? -Les d'aquestes dues flors, veu?- Atansant-s'hi una mica més, parlant amb veu baixa i ensenyant-li les flors -el pensament boscà i la margarideta, voltats de companyones. ¡Miri com se volen! El pensament posa el cap de cairell i sembla que es daleix, guaitant-se-la amb sos ulls d'enamorat... i ella... ¡com baixa el caparró!... ¡Tan hermosa!... No en dubti de què s'estimen... Fins em sembla sentir en mos dits els batecs de llurs cors enamorats; però estan desjunyides i no es tenen... Els hi falta un quelcom que les ajunti...- (tot lligant-les) -veu? un... res... un cabell! Tot presentant-li el ramellet se encreuen d'ulls, s'entrebanquen i tremolen; ella es separa tota confosa. Als pocs moments tornaven a trobar-se a prop. VII De retorn de la font, la comitiva s'escampà per sota els parrals i ombràculs del jardí, situat al redós de la casa. Els dos joves, fugint sempre l'un de l'altre, es troben sentats en un mateix banc, sota la mateixa ombreta. En lluita amb si mateix, en Ramon, sempre volent i dolent, sentia mancar-li totes ses energies i nàixer-li tots ses escrúpols en quant se veia sol amb aquella virginal aparició. Mancant-li la llibertat que li donava la presència d'altri, de desplegar sa verba festiva, estudiava fins els menors replecs de sa fesomia, semblant-li veure el celobert cada vegada que, amb una de ses innocents tonteries, lograva fer-li descloure els llavis i marcar-se els sotets de ses xamoses galtes. La trobava perfecta encarnació de sos somnis de jovenesa. I ella, encongida, sentint-se baix la inquisitorial observació del jove, ni s'atrevia a alçar la vista de la feina de ganxet que tenia entre els dits. De sobte interrompé el silenci, dient amb afectada naturalitat: -¿Creuria, Montserrat, que anit l'he somniada? -De debò?- féu ella, sense canviar de postura i mostrant ses dents com pinyonets menuts i apretats. -Sí, l'he somniada... i... he somniat que l'estimava. Aquí aixecà ella el cap i tirà sobre el jove sa mirada apacible, com una ullada de sol de primavera, mentre que ses galtes, fresques i daurades, se tenyien del color de sa pagesívola senzillesa. Animat el jove, es féu més atrevit i afegí: -He somniat més encara.- La veu li tremolava lleugerament i per moments s'engrandien les roses de les galtes d'ella: -He somniat... que vostè també m'estimava. ¡Beneït sia el Senyor, que ha permés que ses criatures percibeixin, en aquesta trista vida, de tant en tant, alguna alenada del Paradís! Perquè l'amor que no està tacat per l'alè del món, té quelcom de les sublims delectacions dels predestinats. La donzella no tornà raó: mes ell, veient-la transformar-se, interpretà a son plaer el caient de sa cara embadalida i copsà a ple cor les corrents de dolça simpatia que de tot son ser s'irradiaven. Son rostre, mig somrient, presentava totes les tintes del cel al trenc de l'auba, i amb sos grans ulls somniosos i d'una fixesa estranya, i amb sa boca mig desclosa, tenia un tal posat de candor bíblic, que verament semblava altra Ruth encisada a l'escoltar, sobre els rostolls de Betlem, les dolcíssimes paraules de Booz. Res més se digueren de substància; però el cop estava donat, i ell, mig atordit del propi atreviment, i sentint renàixer-li sos escrúpols, procurà posar fi a aquella situació treballosa, cridant festosament a uns nens que per allí prop passaven. VIII La revelació és el llampec de l'ànima. Camina la voluntat esmaperduda pels viaranys de la vida o jau somniosa en els llims de la inconsciència. De sobte es produeix una llum vivíssima que il·lumina l'enteniment. Unes voltes apareix la fórmula doctrinal que condueix a la pau de l'ànima, o la delació dels abims atraients que la malmenaven, altres la imatge de la felicitat conjugal encarnada en la figura d'un ésser, síntesi de les aspiracions que s'enclouen en aquell replec que Déu ha dibuixat en el cor de les criatures destinades a la perpetuació de la seva obra humana. Allavors l'ànima es deixonda, sofreix o gosa; però viu i camina; ja té un ideal. Mes la revelació, que es produeix clara en les interioritats de l'esperit, s'entela a vegades ràpidament al topar amb les vulgaritats de la vida pràctica. El respecte a les conveniències socials, la falta d'ubiqüitat de nostres potències, que ens impedeix exteriorisar les impressions agenes, i la mesquinesa de la intel·ligència humana, exposada a confondre la revelació amb l'al·lucinació, són factors suficients a congriar el dubte, per a prova de la vocació. Així se trobaven en Ramon i la Montserrat des del moment de sa coneixença. Ell, amb son caràcter enemic de nebulositaits i dubtes, lluitant contra les pròpies inexperiències i curtedats en una matèria que, ben cert, li era nova, com es diu vulgarment, volia i dolia. Ella, feble i temorosa, resant salves a la Verge, sa patrona, desitjava, esperava i temia. Ell era el martellet perfidiós de l'analista, que pugna per avalorar la bondat de la mina descoberta, tot tement destruir-la; ella, l'enclusa que para i calla. I així bastien son destí, atents ambdós a les espurnes que creuaven l'espai. IX Estaven la família i sos hostes en la sala de confiança, ocupades les senyores en llurs quefers casolans, tot escoltant i rient els qüentos d'en Ramon, qui, com sempre, era l'amo de l'auca, quan la Loreto entrà corrent de puntetes i amb un dit a flor dels llavis, tant per a demanar silenci com per a retenir la rialla a punt d'esclatar i digué dirigint-se a en Montbrió amb veu ofegada: -Té una visita: una senyora pregunta per vostè. -Una senyora?- féu el jove sorprès. -¿Qui és ella? -La Feliça!- exclamà la noia mig esclatant. -La Feliça?- repetí l'altre, més sorprès encara. -Vatualisto! I què vol, la infeliça? -No ho sé; diu que el vol veure. -Doncs que entri: no li sembla, donya Dolors? I veient que la dama hi assentia, se separà del rotllo i anà corrents a sentar-se en el sofà de l'altre extrem de la sala, prenent una actitud còmicament cerimoniosa i tossin ferm. Entretant la Loreto, traient mig cos fora de la porta, cridava: -Veniu, Feliça: entreu. És aci el senyoret. Se senti acostar-se el pausat refrec d'unes soles d'espardenya. Després, pel badall de la mampara sostinguda per la Loreto, aparegué una figura cendrosa, escardalenca, que mirava esparverada com si temés un mal encontre. Se parà un moment per a saludar als presents amb un «Bon dies tothom, amb la companyia», que a penes es sentí, i fixant-se amb en Ramon, avançà fins al mig de la sala, provant de fer una mitja rialla, tot dient amb veu confosa: -Bon dies, senyoret amb la companyia. ¿Com ho passa? està bo? -Hola, Feliça! Jo bé. I el senyor oncle?- digué aquest amb to bastant sec. -Tots bé, gràcies a Déu.- I s'aturà. -I doncs, què tenim de nou?- digué el jove, veient que ella no es desenfangava. -El senyor Rector me fa venir, perquè...- (altra pausa) -vamos... perquè m'ha dit que vostè està molt enfadat amb mi, i jo... venia per a desagraviar-lo. -I ¿de què li ha dit que estava jo agraviat de vostè? -S'ho sap: perquè diu que no l'he tractat com es mereixia. -I vostè què en pensa, d'això que ell li ha dit? -Què vol que li digui, pobra de mi? Sinó que, a vegades, un hom peca per ignorància i sembla que faci lo que mai ha pensat fer. Si l'he agraviat, haurà sigut sense voler-ho fer. -Feliça: ja n'hi ha prou, de camàndules!- exclamà, per fi, en Ramon, que ja es començava a impacientar. -Sense necessitat de que ningú li digués, o, millor dit, perquè vaig avinentar-li jo mateix, sap vostè prou bé com y de què estic jo agraviat, com ho estaria fins el gos del veí si s'hagués vist tractat com jo. ¡Miri que tirar-me al carrer en dejú i amb un temps com aquell!... Palplantada al mig de la sala, la Feliça semblava una d'aquelles munyaques que els pagesos posen al mig dels sembrats per a espantar als pardals, i al sentir-se increpada per en Ramon, amb indignació més afectada que real, creuà les mans per sos dits anant-les pujant fins a l'altura dels llavis, en tant que sa boca desequilibrada es contreia tan desigualment que, mentre els espectadors de la dreta creien que anava a riure, els de l'esquerra presumiren que anava a esclatar en plors. -Verge Santa del Roser!- exclamà. -¡Diu que el vaig tirar al carrer en dejú! ¿Qui som, jo, pobra de mi, per a poder fer semblant cosa a la Rectoria? ¿No va ésser vostè, que se'n va anar sense acceptar ni un plat de sopa? I encara les que em vaig haver de sentir, Déu meu! El jove comprengué que aquella dona obrava a la força i sols obeint un manament imperiós del senyor Rector, qui havia volgut donar una prova de virilitat ordenant-li aquella satisfacció. Sa humiliació, doncs, era imposada, no sentida; i ell no sabia si indignar-se de debò per tanta farsa, o si bromejar davant de lo original de l'escena, a lo qual hi convidava fins la predisposició de l'auditori, excitat per les diablures de l'enfutismada Loreto, que, col·locada darrera la dona, i feia grips i gonyes. No obstant, es repensà, i, comprenent que allò era portat per son propi oncle i tal volta en connivència amb donya Dolors per a procurar una solució al conflicte pendent, decidí agafar-ho (o suposar-ho al menys) per la tremenda, per veure si així lograva dominar aquell caràcter empedreït, fent que es donés per la pell. -Ja n'hi ha prou!- exclamà amb veu forta i redreçant-se. -¿S'ha cregut vostè que després de tenir-me a casa del meu oncle com qui diu a pa i aigua, després de traure'm materialment de la casa, que més és meva que de vostè, oferint-me per tot refrigeri l'emplasta de pa que tenia preparada per al seu amo, encara té dret, per tota satisfacció, de venir-me a tirar a la cara lo fet com un benefici? Sàpiga i entengui que no li estimo per res. Vostè, que esclavitza al pobre senyor oncle, abusant de la seva bondat, que es complau en mortificar-lo, fent-li representar papers ridículs davant del poble; vostè, que amb sa coquineria l'indisposa amb la família i amb sos filigresos, escurçant-li la vida amb privacions i disgustos, no té dret a parlar davant meu sinó de genolls. I jo, que havia donada paraula de no posar més els peus a la Rectoria mentres vostè hi fos, li dic ara que m'he repensat, que hi entraré demà i que vostè en sortirà per la finestra si abans no ha procurat sortir-ne per la porta. La pobra dona, al sentir aquella pedregada, posava les mans al cap, s'estirava les grenyes i picava de peus, fent la fatxa més estrafalària del món. Fins, com els antics faritzeus, féu acció d'esquinçar-se les vestidures, contenint-se sens dubte per lo que li costaria, després, d'apedaçar-les. L'escena anava tornant-se per demés extravagant, perquè, mentres la dona es desesperava, plorant i tremolant, mig en braços de les senyores majors, que tractaven de consolar-la, tots els demés si desfeien de riure sense miraments. -Ja sé que he pecat, pobra de mí!, ¡ja sé que tinc culpa! diguin-me què tinc de fer?- exclamava, per fi, menys excitada, però més esporuguida per l'amenaça que acabava de sentir. -Faci lo que li ha dit el senyor Rector- li bufà a l'orella donya Dolors, com per a tornar-la al camí. -Doncs el senyor Rector m'ha manat que li demanés perdó i li pregués de tornar a la Rectoria, i jo li prometo que el serviré ben bé. Les senyores oficiaren d'intermediàries i protectores. En Ramon, després de fer-se ben pregar, otorgà el perdó. -En quant a tornar a la Rectoria- afegí -hi tornaré de bona gana, mes no pas sense condicions. Què li ha dit, sobre això, el senyor oncle? -Que vostè mateix dicti les que vulga, que totes seran acceptades. -Doncs tornaré a la Rectoria; però vull, per bona entrada, una festa de desagravis, un galan dinar de convidat. Ho entén bé? -Tot se farà com vostè vulga; mani i disposi.- féu la Feliça, un poc més arrebeixinada. -Esperi, jo no vindré sol: també vull portar-hi els amics. Serà convidada tota la família de Serra-Bruna, aquesta incomparable família- afegí amb un accent sentimental -que, quan jo passava per davant de sa casa, llançat de la Rectoria, perseguit pels elements i mig decaigut de fam i de fred, m'obrí piadosament la porta i m'oferí l'escalf de la llar que a casa del germà del meu pare se'm negava. La Feliça va desfer-se en plors i singlots, no se sap si tocada al cor per lo patètic del parlament o si assustada per la invasió que es veia en perspectiva. Les senyores insinuaren reparos sobre la crueltat del càstig que imposava l'agraviat jove; mes aquest es mostrà inflexible, i com, per altra part, amb expressions i signes excitava el jovent a secundar-lo i aquest no es féu pregar gaire, adherint-s'hi amb entusiasme, el programa de la funció de desagravis quedà acordat i acceptat. -Així ho manifestaré al senyor Rector, i tot es farà com vostè vol- digué, per fi, amb veu compungida, la Feliça. -Essent així, no en parlem més, i fins a demà passat- féu en Ramon. I allargant-li la mà, afegí: -Ara _pax vobis_: toquem-la Feliça, i lo que hagi estat, hagi estat. -Gràcies, no acostumo- féu la majordona amagant pudorosament les mans sota el davantal. En Ramon quedà uns moments amb la mà en l'aire i desconcertat amb aquella sortida que no esperava. Hagué de posar-se a riure, i afegí, amb còmica gravetat, dirigint-se a les senyoretes: -Ho sento, perquè m'ha espatllat el quadro final. X Després de l'ofici, tota la família Serra-Bruna es dirigí a la Rectoria. -Vaja, Pascal; avui sí que sembla que la gasòfia va rabent!- exclamà en Montbrió, al topar-se de bones a primeres amb el recader, que anava tot atrafegat. -No me'n parli, home! ¡Si sembla que casem la pubilla! No sé pas quin dimontri de vent empeny la rutlla, que va més llatina que un pudai.- Parlant baix i guinyant l'ull, afegí: -Jo em vull pensar que les malediccions de l'altre dia han llevat. En essent a dalt, sortí a rebre'ls mossèn Joan amb cara de Pasqües i felicitant-se de les circumstàncies que li portaven tant de bé de Déu a casa. -Però, senyor Rector!- exclamà donya Dolors, sorpresa de veure una gran taula parada, amb una rastellera de plats que feia por -¿Què es creia que nosaltres havíem d'aixecar la casa per a venir a la Rectoria? -Deixi'm, donya Dolors, que cadascú s'entén i balla sol. Soldat previngut val per dos. _Minus feriunt jacula quae praevidatur_, dèiem a Cervera- féu mossèn Joan, tot fregant-se les mans com qui amaga alguna sorpresa. La Feliça, desconeguda per lo endreçada, anava d'ací d'allà com una llançadora, i, a penes hagué barbotejat algunes paraules de benvinguda, s'esmunyí cap a la cuina. En Ramon i les senyores sortiren a fer temps rondant pel poble, en tant que don Eudald i mossèn Joan s'entretenien conversant i fumant en la cambra despatx. Seguidament anaren arribant fins a mitja dotzena o més dels principals feligresos, pagesos tots i propietaris de la rodalia. Al fi don Eudald no pogué abstenir-se de manifestar sa sorpresa, exclamant: -I doncs, mossèn Joan ¿què hem de celebrar capítols o és que es tracta de refer la confraria del Sagrament? -De tot es pot tractar- contestà complascentment el Rector; -però el cas és que m'ha alegrat tant la sortida del plaga del meu nebot, exigint-me aquesta festa que ell ne diu de desagravis, que l'he volguda fer extensiva a altres agraviats que puguin haver-hi, convidant per mon compte tots aquests senyors i altres que s'han excusat per causes atendibles. Fa molts anys que, per debileses meves, s'han anat afluixant una mica massa els llaços que deuen unir al pastor amb ses ovelles, i he volgut aprofitar aquesta ocasió per a restablir antigues costums. Perquè, lo que diu en Ramon; la societat decau per manca de vida en la gent bona, i és precís que ens revetllem, que ens unim i que ens recomptem. Diu que fa falta sang nova... -Ja és bona sang, la que porta el seu nebot- interrompé don Eudald, com si comencés a molestar-lo la importància que anava adquirint el seu hoste, o com si temés un altre esclat de les seves rauxes esbojarrades, davant de tants testimonis. Perquè és el cas que, si bé, de primer, don Eudald buscava el cos al jove pel gust de sentir-lo discursejar, ara ja més aviat ne fugia, després de notar que les garrotades que, a tall de cego, aquell repartia, li escoïen, moltes d'elles, a l'esquena. XI Quin àpat més rumbós! Mossèn Joan semblava transportat a sos mellors temps, en què ell sol animava una taulada. Don Eudald, en oberta competència amb el jove Montbrió, bregava per fer cara a ses disquisicions humorístiques, com si volgués disputar-li les preeminències de la conversa. Donya Dolors, enraonant poc, estava sempre atenta a la marxa de l'acció, com un quefe d'Estat Major que es desficia per la glòria d'un altre. Ella estava al _tantum_ de totes les deficiències del servei i amatent a remeiar-les en lo possible, signant a en Pascal, que oficiava de fadrí major, i enviant recados a la cuina. En Ramon, no cal dir-ho: els cuidados que li mereixia la damisel·la que tenia al seu costat, no el privaven d'atendre a les demés dames ni de sostenir converses amb tothom, no oblidant-se d'aplaudir i chorejar les innocents xulades de don Eudald. Els convidats rurals, llevat d'En Llissàs, un subjecte de més de mitja edat, alt, escardalenc i tot un nervi, que parlava més que no menjava, estant sempre a l'altura de la conversa, se manifestaven atents, més que a altra cosa, a fer els honors a la cuinera. El jovent, fora de la Montserrat, que no es despenjava dels llavis del seu veí, no parava de xiuxiuejer, riure i fer bulla de tot i de tothom, malgrat els avisos que sovint els hi enviava amb la mirada donya Dolors. En quant a la Feliça, fa de mal dir si gosava o si rabiava amb aquell espectacle. Els que la coneixien suposaven això darrer. Veritat que allò era una disbauxa com no se n'havia vist d'altra a la Rectoria des de que el món roda. Amb lo que malbaratava cada una d'aquelles llamenques de senyoretes i amb lo que malmenjava cada un d'aquells farts de pagesos, n'hi hauria hagut prou, ben companatjat, per a fer vida bona ella, la Feliça, i mossèn Joan una setmana de carrera. Fos com fos, lo cert és que tothom s'admirà de lo bé que sabia cuinar aquella dona, més d'estranyar encara atès el temps que no ho practicava. En Ramón no s'oblidava a cada passada de fer-la cridar per a donar-li pública enhorabona, i fins donya Dolors, persona ben competent en art culinari, hagué de manifestar-li desitjos de conèixer l'enginy de determinades salses, i ella es comprometé a complaure-la, malgrat les desinteressades indicacions d'en Ramon, qui li aconsellava no es desprengués dels secrets professionals. XII